Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA TRISTA D'ESPANYA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA TRISTA D'ESPANYA. Mostrar tots els missatges
dijous, 19 de setembre del 2019
dijous, 19 de juliol del 2018
dimarts, 15 de maig del 2018
DESENTERRANT el Mestre Antoni Benaiges
El treball conjunt del periodista Francesc Escribano, del fotògraf Srgi Bernal, de la historiadora Queral Solé i de l'antropòleg Francisco Ferándiz ha permès recuperar la colpidora historia d'un mestre català de la República afusellat a Burgos a l'inici de la guerra civil.
El gener de 1936 l'Escola Nacional Mixta de Bañuelos de
Bureba (Burgos) publicava un quadern especial titulat
"El Mar. La Visión de unos niños que no lo han visto nunca".
Aquella publicació era la invitació del mestre per a que
aquells nens veiessin per primera vegada el mar, aquella
promesa l'estiu de 1936 quedà truncada per una bala.
Curs escolar 1934-35. Se li assigna al jove mestre català Antoni Benaiges l'escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit llogarret de la província de Burgos. L'Antoni té un objectiu a assolir: Ensenyar als nens a llegir i a escriure educant-los en llibertat. Que l'escola sigui la casa dels nens. També té un mètode senzill per fer-ho: la tècnica Freinet, basada en l'ús de la impremta escolar, que el mestre Antoni decideix posar a disposició de la lliure fantasia dels nens del poble. Els quaderns redactats pels alumnes d'aquell perdut llogarret viatjaran a escoles de França, Mèxic, Argentina, Cuba i viles i ciutats de la península gràcies a l'ntercanvi entre escoles freinetianes. El mestre en canvi acabarà afusellat i enterrat en una fossa comuna en els primers dies de la guerra civil. Setanta cinc anys després d'aquell assassinat, el relat d'una utopia truncada per la dictadura es recupera a peu de fossa tenint com a testimoni un fotògraf. Aquest projecte és un acte de memòria i dignificació d'un mestre. Una història que ha estat a punt de perdre's per sempre, una vida recuperada a peu de fossa, al límit de l'oblit. Un homenatge als mestres republicans assassinats i depurats i als mestres d'avui maltractats per les retallades i les imposicions polítiques.
El gener de 1936 l'Escola Nacional Mixta de Bañuelos de
Bureba (Burgos) publicava un quadern especial titulat
"El Mar. La Visión de unos niños que no lo han visto nunca".
Aquella publicació era la invitació del mestre per a que
aquells nens veiessin per primera vegada el mar, aquella
promesa l'estiu de 1936 quedà truncada per una bala.
Curs escolar 1934-35. Se li assigna al jove mestre català Antoni Benaiges l'escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit llogarret de la província de Burgos. L'Antoni té un objectiu a assolir: Ensenyar als nens a llegir i a escriure educant-los en llibertat. Que l'escola sigui la casa dels nens. També té un mètode senzill per fer-ho: la tècnica Freinet, basada en l'ús de la impremta escolar, que el mestre Antoni decideix posar a disposició de la lliure fantasia dels nens del poble. Els quaderns redactats pels alumnes d'aquell perdut llogarret viatjaran a escoles de França, Mèxic, Argentina, Cuba i viles i ciutats de la península gràcies a l'ntercanvi entre escoles freinetianes. El mestre en canvi acabarà afusellat i enterrat en una fossa comuna en els primers dies de la guerra civil. Setanta cinc anys després d'aquell assassinat, el relat d'una utopia truncada per la dictadura es recupera a peu de fossa tenint com a testimoni un fotògraf. Aquest projecte és un acte de memòria i dignificació d'un mestre. Una història que ha estat a punt de perdre's per sempre, una vida recuperada a peu de fossa, al límit de l'oblit. Un homenatge als mestres republicans assassinats i depurats i als mestres d'avui maltractats per les retallades i les imposicions polítiques.
CATALUNYA MÀRTIR (1938) (1/3) El film sobre els bombardejos a Catalunya, premonitori per a Europa
"No vull menystenir la severitat del càstig
que cau damunt nostre, però confio que
els nostres ciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona"
Winston Churchill, 18 de juny de 1940
L'any 1938, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, va denunciar en un film, davant de França i el món, la trágica devastació que estaven provocant els bombardejos a Catalunya. Le martyre de la Catalogne és un document brutal de la mataça contra la población civil a la reraguarda. Els càmeres van recorrer el país, Barcelona, Granollers, Badalona, Lleida, etc.
Les imatges són imressionants, commovedores, un document històric excepcional. I no només pel que estaba passant aquí, sinó perquè per als europeus havien de ser premonitoris del terror que se'ls acostava. Les imatges tenen la voluntat de captar aquell terror i denunciar-lo, però, a la vegada, expressen una desolació més íntima , més profunda: aquell home que recull els seus papers entre les runes, gent espectral entre els edificis enderrocats, una nina mig sepultada, aquell nen que aixeca somrient el puny en el refugi del metro... Les imatges parlen per sí soles. Aquest documental és un crit sord, angoixant, com el quadre de El Guernica. Un toc d'atenció al món. El text en off, de Miravitlles, és molt interessant. Primer, l'elogi del poble català, del seu carácter ardent i apassionat. Després la denuncia de les matances, sense evitar imatges de cadàvers, xifres de morts, ferits i bombes.
En el transfons , una apel·lació als demòcrates francesos, als sectors menys compromesos amb la República, els més centristes, els més catòlics. És significativa la comparança de les bombes caigudes sobre la catedral de Barcelona, amb les destrosses dels obusos alemanys a la catedral de Rennes, i les imatges de les escoles Franceses bombardejades. O la frase final, carregada de sentit: els cementiris sota la lluna. Una evident al·lusió a Les grandes cimitières sous la lune, l'obra de l'escriptor catòlic francés Georges Bernanos, que, aquell any, va esfereir l'opinió pública francesa per la denuncia que hi feia de les massacres dutes a terme pels franquistes i falangistes a Mallorca.
Xavier Montanyà
Periodista i autor de documentals per a televisió
Crítica Sàpiens Monogràfic especial Catalunta sota les bombes
Suplement de la Revista Sàpiens no 65
que cau damunt nostre, però confio que
els nostres ciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona"
Winston Churchill, 18 de juny de 1940
L'any 1938, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, va denunciar en un film, davant de França i el món, la trágica devastació que estaven provocant els bombardejos a Catalunya. Le martyre de la Catalogne és un document brutal de la mataça contra la población civil a la reraguarda. Els càmeres van recorrer el país, Barcelona, Granollers, Badalona, Lleida, etc.
Les imatges són imressionants, commovedores, un document històric excepcional. I no només pel que estaba passant aquí, sinó perquè per als europeus havien de ser premonitoris del terror que se'ls acostava. Les imatges tenen la voluntat de captar aquell terror i denunciar-lo, però, a la vegada, expressen una desolació més íntima , més profunda: aquell home que recull els seus papers entre les runes, gent espectral entre els edificis enderrocats, una nina mig sepultada, aquell nen que aixeca somrient el puny en el refugi del metro... Les imatges parlen per sí soles. Aquest documental és un crit sord, angoixant, com el quadre de El Guernica. Un toc d'atenció al món. El text en off, de Miravitlles, és molt interessant. Primer, l'elogi del poble català, del seu carácter ardent i apassionat. Després la denuncia de les matances, sense evitar imatges de cadàvers, xifres de morts, ferits i bombes.
En el transfons , una apel·lació als demòcrates francesos, als sectors menys compromesos amb la República, els més centristes, els més catòlics. És significativa la comparança de les bombes caigudes sobre la catedral de Barcelona, amb les destrosses dels obusos alemanys a la catedral de Rennes, i les imatges de les escoles Franceses bombardejades. O la frase final, carregada de sentit: els cementiris sota la lluna. Una evident al·lusió a Les grandes cimitières sous la lune, l'obra de l'escriptor catòlic francés Georges Bernanos, que, aquell any, va esfereir l'opinió pública francesa per la denuncia que hi feia de les massacres dutes a terme pels franquistes i falangistes a Mallorca.
Xavier Montanyà
Periodista i autor de documentals per a televisió
Crítica Sàpiens Monogràfic especial Catalunta sota les bombes
Suplement de la Revista Sàpiens no 65
divendres, 20 de maig del 2016
LA LLUITA CONTRA EL RACISME CONTINUA I AMB HEROÏNES I HEROIS O ACTIVISTES
Des d'aleshores, la imatge d'aquesta dona plantada amb el puny alçat tancant el pas als feixistes uniformats amb camisa blanca i corbata verda s'ha viralitzat a les xarxes socials dels països escandinaus i més enllà. Per a molts, la fotografia ja és una icona en la història moderna de Suècia, on els moviments d'extrema dreta i contra la immigració estan en auge des de fa anys. I davant aquesta mostra d'intolerància creixent, Asplund, armada només amb la força de la seva mirada, cara a cara davant els tres dirigents nazis que encapçalen la marxa.
Aquesta setmana l'actual delegada del govern de Madrid, Concepción Dancausa (considerada dins de l'ala més conservadora del PP), que ha protagonitzat la polèmica, autoritària i dictatorial decisió de prohibit un acte de llibertat d'expressió amb l'entrada d'estelades a la final de la Copa del Rei, on ha de jugar el Barça i el Sevilla, ha donat també el seu consentiment a una manifestació convocada pel col·lectiu neonazi Hogar Social Madrid per a aquest dissabte. Es tracta d'una concentració que sortirà a les 18.00 hores de la plaça d'España cap a la plaça del Dos de Mayo amb l'objectiu d'agermanar-se a altres marxes previstes a Europa per aquell dia per col·lectius d'ultradreta.
Malauradament, la humanitat i Europa sembla oblidar-se de la història i, fins i tot, del passat més recent per evitar i superar etapes que no s'haurien de tornar a viure. Malgrat tot, sempre perviu la lluita democràtica, pacifista i activa per a què mai s'hagin de tornar vulnerar els drets humans.
Fonts:La força d'una fotografia: el desafiament d'una dona sueca als nazis
dimarts, 16 de febrer del 2016
ARÀBIA SAUDÍ BOMBARDEJA ESCOLES, HOSPITALS I, FINS I TOT, CASAMENTS AL IEMEN AMB LES ARMES VENUDES PER REGNE UNIT I ESPANYA
Fonts: Informe de l'ONU que qüestiona la justificació del Regne Unit respecte a la guerra d'Aràbia Saudí contra el Iemen
Espanya ven munició a Aràbia Saudí en plena guerra contra el Iemen
Aràbia Saudí, primer importador d'armes del món
Les guerres del s.XXI no entenen de línies vermelles i els hospitals són objectiu
divendres, 14 de novembre del 2014
CASTOR I ALTRES FIASCOS (CENTRALS NUCLEARS, CARBÓ ...) DE L'ESTAT QUE ACABA PAGANT EL CONSUMIDOR
El govern espanyol ja ha pagat a Escal UGS la
indemnització que va pactar amb l’empresa per la renúncia a la concessió
del magatzem de gas Castor: 1.350 milions d’euros. ACS, l’empresa de
Florentino Pérez i propietària del 66% d’Escal UGS, va informar ahir a
la Comissió Nacional del Mercat de Valors que el dimarts 11 de novembre
havia cobrat dels bancs -Santander, Bankia i CaixaBank- els diners de la
indemnització (al 4,27% d’interès). Avui vencia el termini per fer el
pagament. Tot i la petició del síndic de greuges per presentar un recurs
al Tribunal Constitucional (TC) perquè adoptés mesures cautelars, el
pagament dels 1.350 milions no s’ha pogut evitar. La Generalitat va
iniciar dimarts el tràmit del recurs al TC, i la defensora del poble
encara està estudiant la petició del síndic. Aquest és el primer cop que
es repercutirà una decisió política discutible en la factura del gas,
tot i que la factura de la llum està plena d’altres Castors. La
política energètica espanyola de centrifugar aquest tipus de costos
energètics a la butxaca dels consumidors en lloc de carregar-los en els
pressupostos no està gaire ben vista a la Unió Europea.
EL CASTOR
Els terratrèmols aturen un projecte faraònic
L’Estat només té dos magatzems de gas per a casos d’emergència, i el
1996 el govern d’Aznar va començar a estudiar la possibilitat de
construir-ne més. Amb el govern Zapatero es van començar els tràmits
perquè ACS, juntament amb una empresa canadenca, construís un magatzem
submarí en un antic pou de petroli, l’Amposta, davant la costa d’Alcanar
i Vinaròs. Tot i l’oposició del territori, el Castor va rebre tots els
permisos, també els ambientals -sense estudi sísmic- en un temps rècord,
i el juny del 2013 va començar a fer proves d’injecció de gas. A finals
de setembre, però, el terra va començar a tremolar. Durant un mes es
van produir mig miler de sismes, els més importants de 4 graus en
l’escala de Richter. L’Estat va paralitzar la planta per seguretat -26
de setembre del 2013- i ja no ha tornat a obrir-la. El juny del 2014
Escal UGS va renunciar a la concessió, i el 3 d’octubre el govern
espanyol va aprovar un reial decret llei que ordenava la hibernació del
Castor i el pagament dels 1.350 milions de manera immediata a l’empresa
de Florentino Pérez. L’Estat va demanar un crèdit a tres bancs per
aquest valor a través d’Enagás -el màxim accionista de la qual és
l’Estat-, que ho repercutirà amb l’augment dels peatges de les factures
del gas dels consumidors. Aquesta repercussió durarà 30 anys.
MORATÒRIA NUCLEAR
El PSOE evita la fallida de les empreses elèctriques
El 1975 Espanya va fer un pla elèctric estatal -que es va ratificar
tres anys després, ja en democràcia- que preveia la construcció de 14
noves centrals nuclears (ja n’hi havia tres). Les empreses que les
construïssin tindrien l’aval estatal per finançar-se, i a més els
asseguraven uns beneficis per garantir-ne la rendibilitat. Les
previsions de consum d’electricitat, però, no van ser les esperades, i
els interessos del crèdit es van disparar. Això va fer que moltes
empreses elèctriques es trobessin en una situació de fallida tècnica
quan van arribar Felipe González i el PSOE al govern el 1982. L’executiu
socialista va aplicar l’anomenada moratòria nuclear, que va consistir a
acabar les set centrals que estaven a mig construir en aquell moment
-que són les que hi ha ara en funcionament-, i aturar les altres
inversions a l’espera que les condicions econòmiques canviessin a
millor. Hi va haver una excepció: la central nuclear de Lemoniz, a
Biscaia. Aquesta central ja estava acabada, però la pressió social, i
l’assassinat de l’enginyer en cap, José María Ryan a mans d’ETA, va fer
que el govern espanyol tanqués la central i la inclogués dins de la
moratòria, a canvi de Vandellòs II, que estava en una fase molt inicial.
El 1994, però, el PSOE va descartar definitivament la construcció de
les altres set centrals nuclears previstes perquè va decidir apostar pel
gas natural. Llavors va optar per reconèixer el deute que l’Estat tenia
amb les elèctriques, uns 4.300 milions d’euros, i van avalar aquest
pagament amb un recàrrec a la factura de la llum del 3,54%. Era el
primer cop que l’Estat repercutia un deute a tots els consumidors, i es
tractava d’un mecanisme innovador. Com que el consum elèctric va anar
pujant, els governs espanyols van anar reduint el percentatge a les
factures, del 3,54% a l’1,72% i al 0,33%. Està previst que els
consumidors deixin de pagar aquells més de 4.000 milions a finals del
2015.
VANDELLÒS I
El desmantellament no se sap quant costarà
Fa poques setmanes es van complir 25 anys de l’incendi de la central
nuclear Vandellòs I, que podia haver acabat en tragèdia i que va
provocar la decisió de tancar i desmantellar la planta de la costa
tarragonina. A Europa encara no s’havia desmantellat cap planta i no se
sabia com fer-ho ni quant costaria. La fase 1 i la fase 2 del
desmantellament de Vandellòs I es van acabar el 2012 i van tenir un cost
de 700 milions d’euros. Ara el nucli radioactiu està cobert i s’haurà
d’esperar uns 25 anys més perquè perdi tota la seva càrrega per poder
iniciar la fase 3, que tampoc se sap quant costarà. L’Estat obliga totes
les centrals nuclears a posar uns diners en un fons comú, gestionat per
l’empresa pública Enresa, per al futur desmantellament de cada central,
per a la gestió dels seus residus i per netejar tota la radioactivitat.
Al fons hi ha uns 5.000 milions d’euros, i ja se n’han gastat 700 en
Vandellòs I. Els diners que aporta cada central els paga el consumidor.
CARBÓ SUBVENCIONAT
El carbó espanyol és més car i de més mala qualitat
Les centrals tèrmiques produeixen electricitat amb gas natural i amb
carbó, però estan obligades a fer servir només carbó produït a Espanya
-a les mines d’Astúries i Lleó-, que és més car, amb menys poder
calorífic i més contaminant que el carbó xinès, rus o sud-africà.
L’Estat protegeix la producció espanyola i en subvenciona el cost, que
ha arribat al 80% del preu. El 2012 l’Estat va pagar 187 milions de
subvencions, però és un preu que s’ha anat reduint a mesura que tancaven
les empreses mineres (ara només hi ha 5.000 miners). Aquestes
subvencions, per evitar la coneguda conflictivitat laboral dels miners
(l’última vaga data del 2011), es van mantenir fins i tot quan el PP va
eliminar les ajudes a les energies renovables el 2012, però ja tenen
data de caducitat. El 2010 la Unió Europea va fer un pla per tancar
totes les mines no rendibles a Espanya abans del 2019, que implicaria
una reducció dràstica i progressiva de les subvencions estatals a partir
d’aquest any.
LA HISTÒRIA OCULTA DEL POLÈMIC MAGATZEM DE GAS CASTOR
LA HISTÒRIA OCULTA DEL POLÈMIC MAGATZEM DE GAS CASTOR
Miguel Sebastián va ser el ministre d’Indústria
encarregat de signar el 2008 el reial decret llei de concessió del
magatzem de gas Castor, que incloïa la famosa clàusula 14: “Té dret al
cobrament del valor net comptable de la instal·lació excepte en cas que
s’acredités dol o negligència; en aquest cas, el dret serà el cobrament
del valor residual”. Molts l’assenyalen a ell com a responsable inicial
del fiasco del Castor, però un alt càrrec del ministeri d’aquella època
ha explicat a l’ARA les circumstàncies del dia de l’aprovació d’aquell
polèmic reial decret llei. Eren els primers dies del nou executiu de
José Luis Rodríguez Zapatero, després de la reelecció del 2008, i els
nous ministres, com Miguel Sebastián, feia poques setmanes que havien
estrenat la cartera. Aquell divendres de consell de ministres, Sebastián
no tenia cap tema important sobre la taula, dels qualificats
amb índex vermell, i havia anat a Brussel·les per assistir a una reunió
de la Comissió Europea. Aquell dia es va aprovar el reial decret llei
del Castor, però el ministre del ram no hi era. Segons explica aquest
alt càrrec d’Indústria socialista, els temes que anaven a la reunió de
l’executiu estan dividits entre els que tenen índex verd i índex
vermell. Els vermells eren els polèmics, que generaven debat, i que cada
ministre exposava al consell per ser debatut. Els verds eren els que
s’aprovaven sense debat, els menys destacats. I qui decidia quins temes
tenien índex verd o vermell? La comissió de subsecretaris d’estat, que
presidia llavors la vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega. El
reial decret del Castor va ser qualificat per aquesta comissió amb
índex verd, i, per tant, va aprovar-se al consell de ministres per la
via ràpida, i sense el ministre responsable present. Miguel Sebastián va
signar el reial decret llei posteriorment.
La responsabilitat del PP
El govern socialista, igual que l’executiu popular d’Aznar, estaven
d’acord que Espanya havia de tenir més magatzems de gas per a casos
d’emergència, a més dels dos que ja hi havia -Yela i Gaviota-. Aquest
alt càrrec socialista explica, però, que la polèmica clàusula 14 no era
tan dolenta, i que amb aquell redactat no hauria fet falta pagar una
indemnització tan elevada. Segons ell, l’error va ser del PP quan va
convèncer Florentino Pérez perquè demanés el finançament per construir
el Castor (1.400 milions) al Banc Europeu d’Inversions (BEI) a través
dels bonds project. El BEI va posar la data del 30 de novembre
del 2014 com a límit per tornar els 1.400 milions als bonistes, i quan
hi va haver els terratrèmols i el ministre José Manuel Soria va
paralitzar el Castor, tot va començar a trontollar. Florentino Pérez va
renunciar al magatzem i va pactar que l’Estat li tornés l’import exacte
de la inversió per poder tornar a temps els bons. Per fer-ho possible en
tan poc temps, el PP va haver de redactar un altre reial decret llei
per esquivar el del 2008 i fer el pagament exprés dels 1.350 milions.
ALBERT SOLÉ Barcelona |
dijous, 30 d’octubre del 2014
ELS 20 MÉS RICS D'ESPANYA TENEN TANTS DINERS COM ELS 14 MILIONS MÉS POBRES
Un informe d'Oxfam Intermón denuncia que 85 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial
A l'Estat espanyol, només 3 fortunes acumulen una riquesa que duplica la del 20% de la població més pobra
Les vint persones més riques d'Espanya tenen tants diners com el 30% més pobre de la població, això és, uns 14 milions de persones. Si més no, així ho indica l'últim informe anual de l'ONG Oxfam Intermón, on denuncia que l'últim any les vint fortunes més grans han augmentat la seva riquesa en 115.400 milions de dòlars. Més encara. L'1% dels més rics de l'Estat tenen tants diners com el 70% dels ciutadans, i només 3 fortunes acumulen una riquesa que duplica la del 20% de la població més pobra.
El director general d'Oxfam Intermón, José María Vera, considera que Espanya “ha de deixar de ser el segon país més desigual de la Unió Europea” i, per això, “no és suficient amb què l'economia repunti”. I és que, segons ha remarcat, “el creixement econòmic per sí mateix no crea societats més justes”.
L'informe, titulat Iguals: acabem amb la desigualtat extrema. És hora de canviar les regles, que analitza la situació a més de cinquanta països, entre els quals hi ha Espanya, indica que la diferència entre rics i pobres s'ha incrementat a tot el planeta de manera alarmant. Segons les seves dades, des que va començar la crisi s'ha duplicat al món el nombre de persones que acumulen més de 1.000 milions de dòlars. És més, l'ONG denuncia que 85 persones tenen la mateixa riquesa que la meitat de la població mundial.
“Són necessàries polítiques més redistributives que apostin per reduir la desigualtat”, ha afirmat Vera, que ha aprofitat per assegurar que el govern espanyol “va en la direcció contrària”.
Així, l'entitat també indica que la crisi amenaça amb portar la lluita contra la pobresa a nivells de fa dècades i amb generar nivells de desigualtat inèdits, degut al que anomena la “dictadura del mercat”. En aquest sentit, Oxfam Intermón ha denunciat que les lleis es fan a mida dels interessos dels més poderosos.
dilluns, 31 de març del 2014
EXILI I ÈXODE: 75 ANYS DE LA FI DE LA GUERRA
La fi de la Guerra Civil, l’1 d’abril del 1939, va suposar un llarg i dur periple per al mig milió de republicans condemnats a marxar
ENRIC PUJOL |
 |
| Mariano Gracia i seva filla Alícia, en primer pla i, al darrera, els seus altres dos fills, Amadeo i Antonio acompanyats per un altre exiliat. Fotografia de Roger-Violet, publicada el 18.02.1939 a la revista francesa L'Ilustration. Carretera de Camprodon a Prats de Molló (frontera amb França). |
L’exili republicà del 1939 va ser un dels èxodes massius més importants de l’Europa de l’època. Es calcula que des de finals de gener i principis de febrer mig milió de persones van sortir d’Espanya per cercar refugi. A la dimensió quantitativa cal afegir-hi la qualitativa, ja que les elits intel·lectuals, professionals i polítiques que havien sostingut el règim republicà i la Generalitat de Catalunya es van veure obligades a marxar. Després de la guerra, començava una altra epopeia.
D’aquell mig milió de persones, més de 200.000 eren catalans. No en va aquell exili va ser el resultat de l’enfonsament del front català. Hi havia, però, molts milers de refugiats d’arreu d’Espanya que havien estat acollits a Catalunya durant la guerra. El mateix govern de la República s’havia refugiat a Barcelona, també el Govern Basc. Tots plegats van ser els protagonistes de l’èxode del 1939: una dramàtica fugida sota el foc enemic. Els fugitius eren metrallats pels avions franquistes -i els seus aliats alemanys i italians-, i les poblacions per les quals passaven eren durament bombardejades.
Quan van arribar a l’altre costat de la frontera, els refugiats van topar amb la crua realitat dels camps de concentració francesos, que al principi no tenien ni el mínim imprescindible. Es calcula que hi van morir 15.000 persones per la duresa de les condicions climàtiques i per malalties.
 |
Camp d'Argelers  refugiats al camp d'Argelers |
Tornar o no tornar?
Les dificultats de vida i la política d’atracció dels franquistes -falsament deien que res no havien de témer els que no tinguessin cap delicte de sang- van fer que retornessin gairebé la meitat dels que, en un primer moment, van creuar la frontera. L’exili republicà es va estabilitzar, en els primers anys, en 250.000 persones, de les quals entre 60.000 i 100.000 eren catalans. Una xifra molt elevada fins i tot en una consideració actual. Van haver-hi retorns significatius durant els primers anys 40, però fins al final de la Segona Guerra Mundial la majoria van considerar que la seva expatriació era una cosa temporal, que finiria en acabar el conflicte. Esperaven que, a causa del suport que l’exili havia donat, amb les armes a la mà, als aliats, derrocarien Franco. No va ser així.
França va ser el país que més refugiats va acollir, especialment als primers temps, tot i que alguns van poder passar a la Gran Bretanya, Andorra i algun altre país europeu, com ara Suïssa. L’esclat de la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, va fer que ni el territori francès ni Europa fossin un refugi segur. Llavors Amèrica va ser vista com el continent de l’esperança, i alguns països com Mèxic, la República Dominicana, Xile, l’Argentina, Cuba, els Estats Units i Veneçuela van acollir refugiats. Sobretot Mèxic, on entre el 1939 i el 1948 van anar-hi 21.750 exiliats, dels quals el 20% eren catalans. Fora d’Amèrica, van tenir un paper rellevant l’URSS i l’Àfrica del Nord. Malgrat aquesta veritable diàspora, França va continuar sent el territori que més exiliats va acollir en xifres absolutes.
Durant tota la dictadura, l’exili va ser el gran refugi de l’oposició antifranquista. La Generalitat republicana va aconseguir instal·lar-se a París el 1939. L’ocupació de França i el segrest i afusellament de Companys, el 1940, van amenaçar la continuïtat de la institució. Josep Irla va assumir aleshores la presidència, que va mantenir en les dificilísimes circumstàncies de la guerra mundial, fins que va renunciar al càrrec, el 1954. Aleshores va ser elegit Josep Tarradellas, que en va assegurar la continuïtat, de manera unipersonal, fins al restabliment del 1977, ja en democràcia.
En el cas català, l’exili, al marge de la seva importància política, va ser l’àmbit cabdal per preservar i desenvolupar la llengua i cultura pròpies. Era l’únic lloc on es podia publicar en català i amb llibertat. La producció cultural exiliada va ser, doncs, molt important per a la continuïtat i la renovació d’una llengua i una cultura que el franquisme s’havia proposat aniquilar. Una altra aportació substantiva va ser la que els exiliats van poder fer als països d’acollida, ja que molts eren professionals ben qualificats. Hi van deixar un llegat que malauradament encara avui no coneixem prou bé. Llarg i dur, malgrat tot l’exili va tenir una cara fructífera.
Fa poc l’escriptora Assumpta Montellà explicava que, davant d’una foto, al Museu Memorial de l’Exili (MUME), a la Jonquera, havia vist plorar un home gran. L’home estava desolat. Una imatge que va motivar que escrivís el seu últim llibre sobre la Batalla de l’Ebre. El MUME recorda els exilis provocats per la Guerra Civil d’Espanya i de Catalunya. Sobretot l’exili dels vençuts. Dels homes i dones que van perdre la guerra contra Franco, però que van continuar lluitant per la llibertat des de les files de la resistència francesa. Milers van ser enviats als camps de concentració nazis en un viatge que, per a la majoria, va ser només d’anada. D’altres van patir tortures, presó, l’oblit i la marginació quan van tornar a l’Espanya de Franco. Molts mai més van tornar a Catalunya. El MUME treballa perquè tot això no s’oblidi i també fa recerca històrica. Ret homenatge a tots els que van patir l’exili: “A les esteles commemoratives i els memorials senzills, però emotius, de Gurs, Bram, Septfonds, Argelers i Sant Cebrià, per citar-ne alguns, s’hi han afegit actualment projectes que adopten la tipologia de centres d’interpretació o museus com és el cas recent d’Argelers, de Milles i com properament serà l’esperat Memorial del Camp Ribesaltes”, explica el director del MUME, Jordi Font
Font:http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Exili-exode75-anys-laltra-epopeia_0_1111088943.html
Material didàctic i informació per a treballar imatges de la guerra civil des del bàndol republicà. Crèdit C.Socials 4t ESO:
dissabte, 1 de febrer del 2014
"MALOS TIEMPOS PARA LA LÍRICA" :Aquests han de donar força a la crítica constructiva per a combatre la mediocricitat que impera
Encapçalo la meva indignació als atacs constants que el nostre estat llença contra la llengua catalana i contra tota la cultura, ànima de la humanitat, amb un homenatge a Germán Coppini, la gran veu de la movida madrilenya amb els grups musicals dels 80, Siniestro Total i Golpes Bajos, i a Bertolt Brech qui utilitzà primer aquesta frase en un ric i emotiu poema ( i que us mostro en una traducció en castellà sense que cap sentència em dicti que ho he de fer):
MALOS TIEMPOS PARA LA LÍRICA
Sí, ya sé: sólo al que es feliz
se le quiere. Su voz
se oye con gusto. Su rostro es bello.
El árbol achaparrado del patio
indica que el terreno es malo, pero
los que pasan lo tildan de chaparro
con razón.
Los barcos verdes y las alegres velas del Sund
no los veo. De todo
veo sólo la gigantesca red del pescador
¿Por qué hablo únicamente
de que la aldeana a los cuarenta anda encorvada?
Los pechos de las chicas
son tibios como antaño
En mi canción una rima
casi me resultaría una insolencia.
En mí luchan
el entusiasmo por el manzano en flor
y el espanto ante los discursos del pintor de brocha gorda.
Pero sólo lo segundo
me impulsa a escribir.
Bertolt Brecht
Más de cien poemas (Bertolt Brecht), Selección y epílogo de Siegfried Unseld. Traducción de Vicente Forés, Jesús Munárriz y Jenaro Taléns, Ediciones Hiperión, 4ª ed., 1998.
- Breu biografia de Bertolt Brecht i poemari traduït per Feliu Formosa:
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiaalemanya/brecht.html#vicent
L'última estocada al model lingüístic la va tornar a protagonitzar el TSJC (Tribunal Superior de Justicia de Catalunya) ahir quan va instar el Govern a fixar un 25% de l'horari lectiu en llengua castellana per garantir-ne "la presència mínima com a llengua vehicular". La decisió del TSJC dóna resposta als recursos presentats per cinc famílies, que afecten vuit alumnes de cinc escoles diferents. Es tracta del centre privat Escolàpies Sant Josep de Calassanç de Sabadell, el Col·legi Sant Bonaventura de Vilanova i la Geltrú, el centre educatiu Mare de Déu del Roser de Barcelona, l'Institut Alba del Vallès de Sant Fost de Campsentelles i l'Escola Pia de Sarrià-Calassanç de Barcelona. Tot i que el TSJC deixa clar que cal garantir que el català constitueixi "el centre de gravetat del sistema educatiu", amb aquesta resolució no només desautoritza el model d'atenció individualitzada previst per la llei d'educació de Catalunya (LEC) quan la família d'un alumne vol l'ensenyament en castellà ja que la resta d'alumnat no té per què afectar-li la demanda d'un sol alumne, sinó que a més obliga a executar per primer cop la resolució als directors d'aquests centres (qualsevol dia podría ser el nostre centre!) -incloent-hi una assignatura o matèria troncal en castellà, a part de la llengua i literatura- en un període d'un mes.
La titular d'Ensenyament, la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, va recordar que es tracta d'una resolució inèdita, ja que fins ara totes les sentències judicials s'han adreçat a l'administració, que és la responsable de dictar el funcionament i l'organització dels centres. "Aquest canvi obligaria les direccions a modificar la normativa", va apuntar.
Quan el tema s'ha portat als jutjats i, tothom sap que el nostre alumnat que ha estudiat en un model d'immersió lingüítica, coneix perfectament el castellà igual que qualsevol altra de la resta d'Espanya, no hi ha dubte que s'hi ha involucrat la política dins de l'educació i això és una llàstima perquè la cultura perd valor i riquesa: malos tiempos para la lírica!
I per si algú en tenia algun dubte d'aquestes sintonies , el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha confirmat que no tocarà més l'IVA. "L'import es quedarà on està", malgrat que ahir l'alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, des de les seves mateixes files del PP, li va demanar que abaixés tot l'IVA cultural. S'ha de fer Caixa, ha decidit, i, sobretot, la dels seus amics que compren art, i aleshores sí se'ls aplicarà un IVA més baix. No deuen tenir gaires amics artistes, com músics, actors, directors, dramaturgs, escriptors, ballarins, dibuixants, còmics, mags, pallassos, malabaristes, acròbates, poetes .... Malos tiempos para la lírica!
- Breu biografia de Bertolt Brecht i poemari traduït per Feliu Formosa:
http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiaalemanya/brecht.html#vicent
 |
| Final de curs 2011-12 amb 4B de la meva tutoria d'aleshores i que encara tenim a Batxillerat i una alumna amb pràctiques d'administrativa al centre. És més un alumne va anar a estudiar a Madrid i no li ha estat cap problema reemprendre els seus estudis en castellà. Un altre alumne ha anat a estudiar al Canadà francòfon el primer de batxillerat per a enriquir encara més la seva educació lingüística, una postura molt diferent dels aires decadents que córren per aquí on teòricament han de vetllar per la riquesa lingüística nacional. L'esperança està en el futur crític i creatiu dels nostres joves. |
L'última estocada al model lingüístic la va tornar a protagonitzar el TSJC (Tribunal Superior de Justicia de Catalunya) ahir quan va instar el Govern a fixar un 25% de l'horari lectiu en llengua castellana per garantir-ne "la presència mínima com a llengua vehicular". La decisió del TSJC dóna resposta als recursos presentats per cinc famílies, que afecten vuit alumnes de cinc escoles diferents. Es tracta del centre privat Escolàpies Sant Josep de Calassanç de Sabadell, el Col·legi Sant Bonaventura de Vilanova i la Geltrú, el centre educatiu Mare de Déu del Roser de Barcelona, l'Institut Alba del Vallès de Sant Fost de Campsentelles i l'Escola Pia de Sarrià-Calassanç de Barcelona. Tot i que el TSJC deixa clar que cal garantir que el català constitueixi "el centre de gravetat del sistema educatiu", amb aquesta resolució no només desautoritza el model d'atenció individualitzada previst per la llei d'educació de Catalunya (LEC) quan la família d'un alumne vol l'ensenyament en castellà ja que la resta d'alumnat no té per què afectar-li la demanda d'un sol alumne, sinó que a més obliga a executar per primer cop la resolució als directors d'aquests centres (qualsevol dia podría ser el nostre centre!) -incloent-hi una assignatura o matèria troncal en castellà, a part de la llengua i literatura- en un període d'un mes.
La titular d'Ensenyament, la consellera d'Ensenyament Irene Rigau, va recordar que es tracta d'una resolució inèdita, ja que fins ara totes les sentències judicials s'han adreçat a l'administració, que és la responsable de dictar el funcionament i l'organització dels centres. "Aquest canvi obligaria les direccions a modificar la normativa", va apuntar.
Quan el tema s'ha portat als jutjats i, tothom sap que el nostre alumnat que ha estudiat en un model d'immersió lingüítica, coneix perfectament el castellà igual que qualsevol altra de la resta d'Espanya, no hi ha dubte que s'hi ha involucrat la política dins de l'educació i això és una llàstima perquè la cultura perd valor i riquesa: malos tiempos para la lírica!
I per si algú en tenia algun dubte d'aquestes sintonies , el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, ha confirmat que no tocarà més l'IVA. "L'import es quedarà on està", malgrat que ahir l'alcalde de Valladolid, Javier León de la Riva, des de les seves mateixes files del PP, li va demanar que abaixés tot l'IVA cultural. S'ha de fer Caixa, ha decidit, i, sobretot, la dels seus amics que compren art, i aleshores sí se'ls aplicarà un IVA més baix. No deuen tenir gaires amics artistes, com músics, actors, directors, dramaturgs, escriptors, ballarins, dibuixants, còmics, mags, pallassos, malabaristes, acròbates, poetes .... Malos tiempos para la lírica!
dimarts, 17 de setembre del 2013
EL BALL I LA DANSA EN UN ACTE D'HOMENATGE A LES REPRESALIADES DEL FRANQUISME SOBRE LA TOMBA DEL GENERAL QUEIPO DEL LLANO
Fins el 2008, Gonzalo Queipo de Llano era fill adoptiu de Sevilla; fins el 2009, la Virgen de la Macarena vestiaa el seu "fajín". L'any passat, el ministre de Justicia, Alberto Ruiz-Gallardón, expedia el títtol de marquès al net del general, fet que l' Asociación para la Recuperación de la Memoria Histórica va considerar un insulto a les víctimes de la dictadura. Les seves restes són encara venerades i reposen en un lloc privilegiat de l' església com a Hermano Mayor Honorífico.
dissabte, 6 de juliol del 2013
L'ART ES MOFA DE FRANCO
La plataforma Artistas Antifascistas ha preparat una exposició per escarnir el dictador Francisco Franco i defensar la llibertat d'expressió. A través d'aquesta mostra, els membres de l'entitat madrilenya se solidaritzen amb l'artista Eugenio Merino, que ha rebut una demanda per la seva obra 'Always Franco'. La creació de Merino presentava una rèplica momificada del dictador vestit de militar dins d'una màquina expenedora de begudes i es va presentar a la fira Arco de l'any passat. La demanda va a càrrec de la Fundación Francisco Franco, que reclama a l'artista 18.000 euros pels danys causats, i el judici se celebrarà l'11 de juliol.L'exposició compta amb el suport d'artistes com Alejandro Jodorowsky, Francesc Torres, Cuco Suárez i Alonso Gil, entre d'altres. La mostra, que porta per nom 'Jornadas contra Franco', recull obres com la cara del dictador en una bossa de boxa i un dibuix amb uns genitals masculins i la figura de Franco. Les obres es poden veure des d'aquest divendres i fins diumenge a Madrid.
dimarts, 18 de juny del 2013
ANDREU NIN: HOMENATGE A UN PERSONATGE DIGNE D'UN TREBALL DE RECERCA
Andreu Nin entra al Parlament i s'hi queda
El líder revolucionari rep, 76 anys després de la seva mort, el primer homenatge nacional
De Gispert, al costat de la presidenta de la Fundació Andreu Nin, Teresa Rebull FUNDACIÓ ANDREU NIN MANOLO GARCÍA
Encara avui no se sap ni on ni quan va morir Andreu Nin. Fa 76 anys va ser assassinat i torturat per agents soviètics enviats per Stalin. "Va desaparèixer sense deixar rastre", explicava ahir l'home que persegueix el fantasma de Nin des de fa 40 anys, l'historiador Pelai Pagès. "És una de les figures més emblemàtiques i maltractades de la història contemporània", denunciava Pagès a l'Auditori del Parlament. No hi havia ni una cadira buida. L'esdeveniment era històric: "És el primer homenatge que se li fa a nivell nacional després de la seva mort", lamentava Pagès. "Ha hagut de morir molta gent perquè es fes aquest homenatge", explicava Lluís Juste de Nin, un dels familiars del líder revolucionari. Ni a l'esquerra ni a la dreta els interessava gaire reivindicar-lo.
Ahir, però, el fundador del POUM va reunir tots els sindicats, partits d'esquerres i, fins i tot, un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya. La presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va reivindicar el llegat d'un "polític notori": "Va ser un català que es va projectar més enllà de les fronteres. En molt poc temps va fer una tasca ingent com a conseller de Justícia", va recordar De Gispert.
Nin va rebre moltes lloances per part de partits i sindicats. A les primeres files hi havia alguns dels que van ser els seus companys de partit. Els veterans del POUM van rebre l'aplaudiment més llarg. Han superat els 90 anys però continuen aixecant el puny i reivindicant la revolució. Els va saludar efusivament l'actual presidenta de la Fundació Andreu Nin, Teresa Carbonell: "Teresa Rebull té 95 anys i continua lluitant. Josep Colom, 98 anys, ha conservat el seu entusiasme. Josep Maria Moratalla, 95 anys, i una memòria fabulosa. Sempre al peu del canó. Jo també sóc veterana, però només tinc 85 anys". Al costat hi havia alguns familiars de Nin.
El dirigent polític no només va tenir una vida política convulsa; també la seva vida familiar va ser agitada. Va formar dues famílies: va tenir dos fills amb Maria Andreu i Baget i dues filles amb la seva companya russa, Olga Tarèeva. Ahir, la néta de Nin i Andreu, la Cristina, era a les primeres files.
L'homenatjat complia el prototip de militant revolucionari. "El trobem amb tots els escenaris polítics", explicava Pagès. Des de la Setmana Tràgica -tenia 17 anys i va participar en el sabotatge d'un tren- fins a la Guerra Civil, passant per la República. "Va ser un militant obrer honest. Va defensar les seves idees amb passió i honestedat. Va ser intransigent en la defensa del seus principis", va destacar l'historiador.
"Hem esperat massa temps"
"Tenia qualitats que voldríem que tinguessin tots els polítics d'esquerres. Tenia una gran preparació intel·lectual, un gran coneixement de la història, una bona ploma, coratge, honradesa i integritat", va dir Maurici Lucena (PSC). Hi havia una especial expectació per escoltar els portaveus d'ICV i EUiA, hereus del partit amb qui es va enfrontar Nin, un partit que va ser còmplice del seu segrest i mort. "És ignominiós el que li va fer una part de l'esquerra. Més enllà de la llarga mà de l'estalinisme", va afirmar el coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera. "Hem esperat massa temps. Hi ha hagut moments de desconcert i d'ignomínia entre l'esquerra més dogmàtica", va admetre Joan Josep Nuet, coordinador general d'EUiA.
Ara, però, el reivindiquen. Un dels impulsors de l'acte, David Companyon (ICV-EUiA), ha volgut que Nin l'acompanyi sempre. Una hora abans de l'homenatge, el retrat del líder revolucionari va entrar al seu despatx per quedar-s'hi.
Ahir, però, el fundador del POUM va reunir tots els sindicats, partits d'esquerres i, fins i tot, un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya. La presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va reivindicar el llegat d'un "polític notori": "Va ser un català que es va projectar més enllà de les fronteres. En molt poc temps va fer una tasca ingent com a conseller de Justícia", va recordar De Gispert.
Nin va rebre moltes lloances per part de partits i sindicats. A les primeres files hi havia alguns dels que van ser els seus companys de partit. Els veterans del POUM van rebre l'aplaudiment més llarg. Han superat els 90 anys però continuen aixecant el puny i reivindicant la revolució. Els va saludar efusivament l'actual presidenta de la Fundació Andreu Nin, Teresa Carbonell: "Teresa Rebull té 95 anys i continua lluitant. Josep Colom, 98 anys, ha conservat el seu entusiasme. Josep Maria Moratalla, 95 anys, i una memòria fabulosa. Sempre al peu del canó. Jo també sóc veterana, però només tinc 85 anys". Al costat hi havia alguns familiars de Nin.
El dirigent polític no només va tenir una vida política convulsa; també la seva vida familiar va ser agitada. Va formar dues famílies: va tenir dos fills amb Maria Andreu i Baget i dues filles amb la seva companya russa, Olga Tarèeva. Ahir, la néta de Nin i Andreu, la Cristina, era a les primeres files.
L'homenatjat complia el prototip de militant revolucionari. "El trobem amb tots els escenaris polítics", explicava Pagès. Des de la Setmana Tràgica -tenia 17 anys i va participar en el sabotatge d'un tren- fins a la Guerra Civil, passant per la República. "Va ser un militant obrer honest. Va defensar les seves idees amb passió i honestedat. Va ser intransigent en la defensa del seus principis", va destacar l'historiador.
"Hem esperat massa temps"
"Tenia qualitats que voldríem que tinguessin tots els polítics d'esquerres. Tenia una gran preparació intel·lectual, un gran coneixement de la història, una bona ploma, coratge, honradesa i integritat", va dir Maurici Lucena (PSC). Hi havia una especial expectació per escoltar els portaveus d'ICV i EUiA, hereus del partit amb qui es va enfrontar Nin, un partit que va ser còmplice del seu segrest i mort. "És ignominiós el que li va fer una part de l'esquerra. Més enllà de la llarga mà de l'estalinisme", va afirmar el coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera. "Hem esperat massa temps. Hi ha hagut moments de desconcert i d'ignomínia entre l'esquerra més dogmàtica", va admetre Joan Josep Nuet, coordinador general d'EUiA.
Ara, però, el reivindiquen. Un dels impulsors de l'acte, David Companyon (ICV-EUiA), ha volgut que Nin l'acompanyi sempre. Una hora abans de l'homenatge, el retrat del líder revolucionari va entrar al seu despatx per quedar-s'hi.
dilluns, 3 de juny del 2013
L'EXILI DEL FRANQUISME: EL COMBOI DELS 927
"El comboi dels 927", un reportatge de Montse Armengou, que ha guanyat el Premi del Públic del II Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, és la història del primer tren de l'Europa occidental que va portar famílies senceres a un camp d'extermini nazi. Tot comença quan el 24 d'agost de 1940, un tren amb 927 refugiats espanyols va sortir de l'estació d'Angulema, a la regió francesa de la Charente. Les tropes alemanyes de Hitler acabaven de partir França en dos i els refugiats es pensaven que els portaven a una zona no ocupada. Però al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen. Es van separar les dones dels homes (des dels nois de 13 anys en amunt), que hi van quedar internats, i el 87% va morir. Les dones i els nens van ser retornats a Espanya, d'on havien fugit en acabar la Guerra Civil.
A part del premi aconseguit durant l'edició d'enguany en el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, aquest reportatge ja havia rebut la menció honorífica dels Premis Cinema -Rescat- Sant Nitrat l'any 2002.
La nena del comboi dels 927
Segre.com. Anna Sàez Actualitzada 10/03/2017 a les 13:59
Agustina Pinós només tenia cinc anys
Aquell dimarts, sa mare se la va emportar al mercat de Sant Lluís. Diuen que durant la guerra s’havia de fer cua per a tot, també per comprar menuts. Fer matadero,se’n deia en el llenguatge col·loquial de la misèria. La dona tenia lumbàlgia i tan bon punt va donar la tanda a la clienta que va arribar darrere seu va proposar a la nena de seure a les escales. Però li va agafar fred, que ja era novembre, i van optar per anar a buscar el sol a la paret del davant, al lateral de l’edifici del Banc d’Espanya. Encara es tornarien a canviar de lloc, per estar al cas de quan obrissin el mercat. El sinistre soroll d’uns avions la va fer esgarrifar. “No tinguis por, mama, que no ha sonat la sirena”. Ja no va tenir temps de dir res més. “Sant Antoni, salveu-nos!”, va sentir que implorava la mare. Hi havia gent morta per tot arreu. A la cua del mercat, al Banc d’Espanya d’on s’acabaven de moure, al Liceu Escolar, on va caure una de les bombes. Unes nenes que jugaven a la corda al seu davant jeien a terra, immòbils.
Dissabte s'apagava la vida d'una de les nenes que van sobreviure al terrible bombardeig del 2 de novembre de 1937
Mare i filla van refugiar-se a la Gota de Llet.
La dona, sota un llit. La petita, tancada dins d’un armari. S’hi van quedar fins que ja només se sentien plors. Havien sobreviscut al pitjor dia de les seues vides. O això es pensaven. Encara no sabien que haurien d’anar a l’exili. Que el 24 d’agost de 1940 tota la família es veuria obligada a pujar a un tren a l’estació d’Angulema. Eren 927 refugiats espanyols –la majoria, catalans– que van obeir dòcilment els soldats alemanys, confiats que els portaven a la França no ocupada. Al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen sense saber ben bé on eren. Van fer baixar dels vagons tots els homes. Els nens, a partir de 13 anys, també. Quatre-centes setanta persones en total, entre les quals Pau Pinós, pare d’Agustina. A ella i a la seua mare les esperava un llarg camí d’incerteses. Van recórrer Europa durant divuit interminables dies en unes condicions penoses per retornar a un país que ja no era el seu per gentilesa de Franco. La postguerra es va fer llarga. La mare va morir amb 45 anys. Del pare no se’n va saber res fins al 1977, quan Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis. Mai no va sortir de Mauthausen.
dimarts, 28 de maig del 2013
ELS CORRUPTES MILITARS FRANQUISTES SOTA EL LIDERATGE DE JUAN MARCH
BORJA DE RIQUER
Els corruptes militars franquistes EFE
La notícia publicada per la premsa britànica i l'espanyola sobre el
gran "descobriment" que el govern de Churchill havia subornat un bon
grapat de generals espanyols durant la Segona Guerra Mundial m'ha
sorprès i preocupat. Com pot ser "una gran notícia" un fet que fa anys
que alguns historiadors ja sabem i que hem explicat en diferents obres,
algunes de ben recents?
Les primeres referències a aquesta qüestió ja les va donar l'any 1981, fa 32 anys, l'historiador Antonio Marquina, en un article sobre les conspiracions del general Antonio Aranda, publicat a la revista Historia16 . Posteriorment, ja utilitzant documents d'arxius britànics, van aparèixer diferents narracions: l'any 1991, els articles de Denis Smyth, " Les chevaliers de Saint-George. La Grande Bretagne et la corruption des généreaux espagnols ", i el de Paul Preston, " Franco et ses généraux, 1939-1945 ". L'any 1999, David Stafford dedicà al tema dos capítols del seu llibre Roosevelt and Churchill. Men of secrets . El 2002 era Manuel Ros Aguado, a La guerra secreta de Franco (1939-1945) , qui en parlava, i l'any 2005 ho feren extensament les obres de Richard Wigg, Churchill y Franco, i d'Enrique Moradiellos, Franco frente a Churchill . Jo mateix ho explico a la meva La Dictadura de Franco -Crítica-Marcial Pons, 2010, pàgines 84-85- i, molt més recentment, Mercedes Cabrera aporta encara molta més informació a Juan March (1880-1962) .
Tot i que la història és ben coneguda per alguns historiadors, permeteu-me que us l'expliqui breument. L'estiu del 1940 el pas del govern de Franco de la posició de neutralitat a la de "no bel·ligerància" davant la Segona Guerra Mundial espantà els britànics. L'ambaixador a Madrid, Samuel Hoare, bon coneixedor de l'ambient que es respirava llavors, proposà al seu govern establir contactes discrets amb els sectors més conservadors -" right people "-, especialment amb militars, per tal que fessin tot el que fos possible per impedir que Espanya entrés en el conflicte al costat de l'eix alemany-italià i que igualment es resistissin a una possible entrada de tropes alemanyes a Espanya per atacar Gibraltar. Fou l'operació anomenada Cavalleria -o Cavallers- de Sant Jordi. La llista sencera dels membres d'aquest grup no es coneix, fins ara, però és segur que en van formar part, en primer lloc, el general Antonio Aranda, que era amic personal de Hoare; juntament amb aquest hi havia un important grup de militars de conegudes conviccions monàrquiques: Alfredo Kindelán, Luis Orgaz, José Enrique Varela, Fidel Dávila, José Monasterio, Andrés Saliquet, José Solchaga, Miguel Ponte, i així fins a uns 30 generals i coronels. El govern britànic, al llarg de dos anys i mig, posà a disposició d'aquests militars un total de 13 milions de lliures esterlines que varen ser dipositades en diferents comptes corrents: primer en el Swiss Bank Corporation de Nova York, i a partir de finals de l'any 1941 a diversos bancs a Suïssa.
Tota l'operació fou realitzada mercè als bons oficis de dos personatges força peculiars: l'agregat naval britànic a Madrid, Allan Hillgarth, i el financer mallorquí Joan March. Del primer, que havia estat el cònsol britànic a Mallorca durant la Guerra Civil, ja ens n'havia parlat extensament Josep Massot en un llibre tan interessant com documentat - El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939) -; i del segon ara en sabem moltíssimes més coses mercè a la important biografia escrita per Mercedes Cabrera, abans citada. Que March era l'home clau de tota l'operació era tan evident que fins i tot l'agregat militar nord-americà a Londres, Raymond E. Lee, l'abril del 1942 escrivia en un informe confidencial sobre els "Cavallers de Sant Jordi" dient: "Totes les negociacions han estat dirigides amb l'acostumada habilitat de què sempre és capaç Joan March, amagant amb cura les pistes britàniques i fent veure que tot és un moviment exclusivament espanyol, finançat per bancs espanyols i amb l'únic objectiu d'evitar a Espanya els horrors d'una nova guerra". De tota manera, sembla que el govern de Franco s'assabentà, tot i que parcialment, de l'operació, i el sector més feixista atacà durament March: José Antonio Girón, ministre de Treball, arribà a exigir que fos afusellat en el pati del Pardo, mentre que Demetrio Carceller, ministre d'Indústria, demanà fortes sancions econòmiques contra ell. Però March, com sempre, se'n va sortir atès que era quasi intocable: com ell mateix va confessar a l'ambaixador britànic, durant la Guerra Civil havia donat ajuda a Franco per valor de 20 milions de pessetes i crèdits en lliures esterlines per 5 milions més. I, a més, què es pot dir d'un home que, com explica Mercedes Cabrera, fou capaç d'oferir a Mussolini l'illa de Mallorca, que ell afirmava controlar, en el cas que la República guanyés la guerra?
La Cavalleria de Sant Jordi s'estavellà quan va pretendre anar més lluny i conspirà en favor de la restauració de la monarquia. Franco els desarticulà fàcilment. Aquells generals, com reconeixia el mateix Hoare, eren poc de fiar i uns covards: "Tenien massa por a perdre els seus llocs de comandament, els seus sous i els seus privilegis", per enfrontar-se a Franco. Llevat d'Aranda cap d'ells s'arriscà a favor de la monarquia. Fins ací aquesta petita, però significativa història, ja explicada pels historiadors però ignorada per molts dels qui escriuen als mitjans de comunicació.
Les primeres referències a aquesta qüestió ja les va donar l'any 1981, fa 32 anys, l'historiador Antonio Marquina, en un article sobre les conspiracions del general Antonio Aranda, publicat a la revista Historia16 . Posteriorment, ja utilitzant documents d'arxius britànics, van aparèixer diferents narracions: l'any 1991, els articles de Denis Smyth, " Les chevaliers de Saint-George. La Grande Bretagne et la corruption des généreaux espagnols ", i el de Paul Preston, " Franco et ses généraux, 1939-1945 ". L'any 1999, David Stafford dedicà al tema dos capítols del seu llibre Roosevelt and Churchill. Men of secrets . El 2002 era Manuel Ros Aguado, a La guerra secreta de Franco (1939-1945) , qui en parlava, i l'any 2005 ho feren extensament les obres de Richard Wigg, Churchill y Franco, i d'Enrique Moradiellos, Franco frente a Churchill . Jo mateix ho explico a la meva La Dictadura de Franco -Crítica-Marcial Pons, 2010, pàgines 84-85- i, molt més recentment, Mercedes Cabrera aporta encara molta més informació a Juan March (1880-1962) .
Tot i que la història és ben coneguda per alguns historiadors, permeteu-me que us l'expliqui breument. L'estiu del 1940 el pas del govern de Franco de la posició de neutralitat a la de "no bel·ligerància" davant la Segona Guerra Mundial espantà els britànics. L'ambaixador a Madrid, Samuel Hoare, bon coneixedor de l'ambient que es respirava llavors, proposà al seu govern establir contactes discrets amb els sectors més conservadors -" right people "-, especialment amb militars, per tal que fessin tot el que fos possible per impedir que Espanya entrés en el conflicte al costat de l'eix alemany-italià i que igualment es resistissin a una possible entrada de tropes alemanyes a Espanya per atacar Gibraltar. Fou l'operació anomenada Cavalleria -o Cavallers- de Sant Jordi. La llista sencera dels membres d'aquest grup no es coneix, fins ara, però és segur que en van formar part, en primer lloc, el general Antonio Aranda, que era amic personal de Hoare; juntament amb aquest hi havia un important grup de militars de conegudes conviccions monàrquiques: Alfredo Kindelán, Luis Orgaz, José Enrique Varela, Fidel Dávila, José Monasterio, Andrés Saliquet, José Solchaga, Miguel Ponte, i així fins a uns 30 generals i coronels. El govern britànic, al llarg de dos anys i mig, posà a disposició d'aquests militars un total de 13 milions de lliures esterlines que varen ser dipositades en diferents comptes corrents: primer en el Swiss Bank Corporation de Nova York, i a partir de finals de l'any 1941 a diversos bancs a Suïssa.
Tota l'operació fou realitzada mercè als bons oficis de dos personatges força peculiars: l'agregat naval britànic a Madrid, Allan Hillgarth, i el financer mallorquí Joan March. Del primer, que havia estat el cònsol britànic a Mallorca durant la Guerra Civil, ja ens n'havia parlat extensament Josep Massot en un llibre tan interessant com documentat - El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939) -; i del segon ara en sabem moltíssimes més coses mercè a la important biografia escrita per Mercedes Cabrera, abans citada. Que March era l'home clau de tota l'operació era tan evident que fins i tot l'agregat militar nord-americà a Londres, Raymond E. Lee, l'abril del 1942 escrivia en un informe confidencial sobre els "Cavallers de Sant Jordi" dient: "Totes les negociacions han estat dirigides amb l'acostumada habilitat de què sempre és capaç Joan March, amagant amb cura les pistes britàniques i fent veure que tot és un moviment exclusivament espanyol, finançat per bancs espanyols i amb l'únic objectiu d'evitar a Espanya els horrors d'una nova guerra". De tota manera, sembla que el govern de Franco s'assabentà, tot i que parcialment, de l'operació, i el sector més feixista atacà durament March: José Antonio Girón, ministre de Treball, arribà a exigir que fos afusellat en el pati del Pardo, mentre que Demetrio Carceller, ministre d'Indústria, demanà fortes sancions econòmiques contra ell. Però March, com sempre, se'n va sortir atès que era quasi intocable: com ell mateix va confessar a l'ambaixador britànic, durant la Guerra Civil havia donat ajuda a Franco per valor de 20 milions de pessetes i crèdits en lliures esterlines per 5 milions més. I, a més, què es pot dir d'un home que, com explica Mercedes Cabrera, fou capaç d'oferir a Mussolini l'illa de Mallorca, que ell afirmava controlar, en el cas que la República guanyés la guerra?
La Cavalleria de Sant Jordi s'estavellà quan va pretendre anar més lluny i conspirà en favor de la restauració de la monarquia. Franco els desarticulà fàcilment. Aquells generals, com reconeixia el mateix Hoare, eren poc de fiar i uns covards: "Tenien massa por a perdre els seus llocs de comandament, els seus sous i els seus privilegis", per enfrontar-se a Franco. Llevat d'Aranda cap d'ells s'arriscà a favor de la monarquia. Fins ací aquesta petita, però significativa història, ja explicada pels historiadors però ignorada per molts dels qui escriuen als mitjans de comunicació.
diumenge, 12 de maig del 2013
REPÀS DEL QUE HA REPRESENTAT EL NAZISME
Nazi! De tabú a frivolitat
Nazi!De tabú a frivolitat
Enric Garriga, nét de Marcel·lí Garriga, un vilanoví que va passar un any i mig al camp de concentració de Buchenwald, es va indignar molt quan la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va comparar els escraches amb el nazisme. Garriga va enviar una carta als diaris. "Em va entristir moltíssim, el pitjor era el to que va utilitzar, la fredor amb què ho va dir i els aplaudiments que li van fer. Era sòrdid i ofensiu", explica. Garriga recorda que al seu avi li va costar molt parlar de la seva experiència a l'infern nazi: "Estic convençut que hi ha moltes coses que li van passar que mai va poder explicar", diu.
Enric Garriga i el seu pare no defalleixen: no volen que la història del seu avi i de molts altres deportats sigui silenciada: "És molt trist, però a Buchenwald hi ha plaques que recorden tots els deportats menys els espanyols", assegura. "Tinc la sensació que la història dels deportats espanyols no interessa a ningú. No hi ha suport ni acompanyament. Et sents molt sol", afegeix. Mentre que el mot nazi s'utilitza per insultar qui pensa diferent, molts segueixen encara lluitant contra l'oblit. L'ombra de Hitler és molt allargada: encara ara s'investiguen els seus crims, els historiadors intenten entendre com va seduir el poble alemany i el seu nom s'associa al mal absolut. Dir "nazi" és la manera més efectiva per acabar amb qualsevol discussió.
Les dècades del silenci
L'infern nazi no va existir durant el franquisme
Alguns supervivents dels camps nazis van vomitar la seva experiència en forma de literatura. La necessitat d'explicar-ho els va mantenir amb vida: "A mi allà dins em mantenia la idea de sortir-ne amb vida. I de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap la idea de K.L. Reich , pensava que tot allò s'havia de saber, que hi hagués algú que ens fes de notari", va explicar Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig, quan l'escriptora recollia testimonis per a l'assaig Catalans als camps nazis (1977).
Amat-Piniella recordava amb detall la primera imatge de Mauthausen: "La primera rebuda, desagradable de debò, va ser trobar-nos amb altres espanyols que eren al camp des de feia uns quants mesos: eren veritables esquelets. Feien molta pena. Estaven completament desnodrits, amb les cares plenes de crostes, de cops, de blaus. Tots coixejaven".
Amat-Piniella, però, és una excepció. Entre els anys 50 i 60 per a la majoria de supervivents no va ser fàcil relatar què els havia passat. "Durant dècades les víctimes no volien parlar, ni tan sols els jueus. El silenci era absolut. Tenien por al rebuig i moltes ganes d'oblidar", explica Rosa Sala Rose, germanista i autora de Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado).
"Quan el meu avi va sortir de Buchenwald es va trobar que el govern espanyol no el reconeixia com a espanyol. Tornar a l'Espanya franquista va ser terrible per a ell", explica Enric Garriga. Amb Franco com a dictador, els catalans ni tan sols podien parlar de l'infern que els havia tocat viure darrere les filferrades. No van rebre cap tipus d'ajuda econòmica ni mèdica. Va passar força temps fins que van fer el pas de crear, entre les parets de l'Hotel Orient de Barcelona i de manera clandestina, l'Amical de Mathausen. Era el 1962. La legalització no arribaria fins al 1978. Encara ara lluiten per recuperar els testimonis dels deportats.
El carisma de Hitler
Una sèrie nord-americana va provocar el primer debat públic
"Ara és difícil entendre que un home baixet, histriònic i amb bigoti seduís tantes persones. És inexplicable i per això encara ens interessa investigar-ho. Més que convèncer crec que Hitler representava un desig, un anhel del poble alemany. Volien un líder que els salvés", explica Rosa Sala. Hitler era un home aparentment mediocre, però va convèncer milions d'alemanys. Persones que el veien com un personatge ridícul el 1928 l'adoraven el 1933. Els va prometre èxits militars que va aconseguir. El seu llegat encara perviu: "El nazisme és l'obsessió per la puresa, en un sentit biològic, de la nació. Afortunadament, avui en dia ningú defensa la puresa biològica, però sí que queda l'obsessió per la puresa cultural o de ciutadania, sobretot a Europa", continua Sala.
Durant moltes dècades per als alemanys el nazisme era un tema tabú. Amb la sèrie de televisió Holocaust , però, va arribar una catarsi col·lectiva. Produïda per la cadena nord-americana NBC i protagonitzada per Meryl Streep, explicava la història fictícia d'una família de jueus alemanys durant el nazisme. Es va estrenar el 1978, va guanyar molts premis, però també va rebre crítiques d'alguns supervivents. La sèrie va provocar que, per primera vegada, els alemanys discutissin el seu passat públicament. Mentre va durar l'emissió dels quatre capítols d' Holocaust , la televisió pública alemanya va rebre més de 10.000 trucades. Moltes eren d'alemanys que asseguraven que durant els anys del nazisme no havien vist ni havien sentit res sobre l'extermini de jueus. Hi havia també testimonis avergonyits. D'altres trucaven perquè se sentien culpables i ploraven.
"Els alemanys han deshumanitzat Hitler. Quan es va estrenar la pel·lícula L'enfonsament hi haver moltes crítiques perquè es considerava que Hitler semblava massa humà. És un error, no hem d'oblidar que Hitler era tan humà com nosaltres. Pensar que no ho era és reconfortant, ens fa menys responsables i ens podem despreocupar, perquè no hem de vigilar altres Hitlers potencials", explica Sala.
L'obsessió alemanya
L'Holocaust a l'educació i la persecució de criminals nazis
A partir dels anys 60 el ministeri d'Educació alemany va començar a plantejar línies d'actuació per introduir l'Holocaust als plans d'educació. No va ser, però, fins a mitjans dels anys 80 que tots els llibres de text van començar a tenir capítols dedicats al nazisme. "Fins a la caiguda del Mur de Berlín era molt crítica amb l'obsessió de la República Federal de parlar de l'Holocaust a les escoles, però amb la reunificació vaig adonar-me que a la República Democràtica Alemanya, on l'Holocaust no formava part dels programes educatius, hi havia molts grups de neonazis. Ser tan pesats en aquest tema havia tingut un efecte vacuna", explica Sala.
Alemanya no ha deixat mai de perseguir els criminals nazis. A l'abril va començar una nova ofensiva legal per castigar els còmplices de l'Holocaust. La Central per a l'Aclariment dels Crims Nacionalsocialistes, amb seu a Ludwigsburg, va fer públic que havia investigat 50 antics guardes del camp d'extermini d'Auschwitz. Els vol portar davant la justícia. Fa tretze anys el Museu Memorial de l'Holocaust, als Estats Units, va començar la trista tasca de documentar tots els guetos, camps de concentració i treballs forçats i fàbriques d'extermini nazis. El resultat va esfereir fins i tot els investigadors: va elevar de 7.000 a 42.500 el nombre de guetos i camps nazis. Els llocs documentats incloïen camps de treballs forçats, campaments de presoners, on s'assassinava els nadons, i bordells.
La poca memòria espanyola
Els polítics i la banalització del terror nazi
Xavier Mariscal va comparar la manifestació de l'Onze de Setembre amb l'època de Hitler. L'exrector de la UPF Josep Joan Moreso va comparar els estudiants que es manifestaven contra les retallades amb els nazis. El ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, va equiparar el nacionalsime català amb el nazisme. Últimament s'ha posat de moda la paraula nazi per desqualificar idees i polítics. "Es tracta d'un fenomen insòlit a l'Europa en què tant ens agrada emmirallar-nos. Ni a Alemanya ni a França ni a Itàlia es donen aquests discursos perquè, i això és el més greu, ofenen sobretot la memòria de les víctimes del nazisme. No és estrany ni casual que aquesta banalització es produeixi a l'estat amb la memòria democràtica més feble de tot Europa Occidental. Una de les conseqüències d'aquella exemplar Transició que ens volen vendre va ser l'abandó i l'oblit", argumenta Alfons Aragoneses, professor d'història del dret de la Universitat Pompeu Fabra. Aragoneses destaca que els que més utilitzen el terme nazisme són els que no volien una llei de memòria històrica: "El PP, a més, amenaçava a Madrid amb una Guerra Civil si s'aprovava la poruga llei de memòria".
A Espanya els crims de guerra ni tan sols es poden investigar: ho impedeix la llei d'amnistia, aprovada el 1977, en plena Transició, i que impossibilita emprendre accions penals entre espanyols per crims comesos durant la Guerra Civil.
Hitler, objecte de sàtira
Els alemanys comencen a mofar-se del monstre que els va seduir
Més d'un milió d'alemanys han comprat Ell ha tornat , un retrat còmic de Hitler del periodista Timur Vermes. En aquesta obra el sinistre líder nazi torna 66 anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Es desperta el 30 d'agost del 2011 a Berlín. Intenta guanyar-se la vida venent diaris fins que el descobreix una televisió i es converteix en estrella. Vermes demostra que Hitler podria tornar a tenir èxit a l'Alemanya del segle XXI. Com va passar amb L'enfonsament , el còmic ha provocat una gran polèmica. "Els alemanys tenen una estranya obsessió per Hitler, és una cosa quasi maníaca", publicava el diari Süddeutsche Zeitung . L'especialista en nazisme Daniel Erk criticava que l'obra "banalitzava el mal".
Aquesta setmana el director de l'Òpera del Rin de Düsseldorf, Cristoph Meyer, va cancel·lar la posada en escena de Tannhäuser . L'heroi apareixia com un criminal nazi en el context de l'Holocaust. Les indignades reaccions dels espectadors van afectar tant Meyer que va necessitar assistència mèdica. Hitler continua aixecant molta polseguera.
Enric Garriga i el seu pare no defalleixen: no volen que la història del seu avi i de molts altres deportats sigui silenciada: "És molt trist, però a Buchenwald hi ha plaques que recorden tots els deportats menys els espanyols", assegura. "Tinc la sensació que la història dels deportats espanyols no interessa a ningú. No hi ha suport ni acompanyament. Et sents molt sol", afegeix. Mentre que el mot nazi s'utilitza per insultar qui pensa diferent, molts segueixen encara lluitant contra l'oblit. L'ombra de Hitler és molt allargada: encara ara s'investiguen els seus crims, els historiadors intenten entendre com va seduir el poble alemany i el seu nom s'associa al mal absolut. Dir "nazi" és la manera més efectiva per acabar amb qualsevol discussió.
Les dècades del silenci
L'infern nazi no va existir durant el franquisme
Alguns supervivents dels camps nazis van vomitar la seva experiència en forma de literatura. La necessitat d'explicar-ho els va mantenir amb vida: "A mi allà dins em mantenia la idea de sortir-ne amb vida. I de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap la idea de K.L. Reich , pensava que tot allò s'havia de saber, que hi hagués algú que ens fes de notari", va explicar Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig, quan l'escriptora recollia testimonis per a l'assaig Catalans als camps nazis (1977).
Amat-Piniella recordava amb detall la primera imatge de Mauthausen: "La primera rebuda, desagradable de debò, va ser trobar-nos amb altres espanyols que eren al camp des de feia uns quants mesos: eren veritables esquelets. Feien molta pena. Estaven completament desnodrits, amb les cares plenes de crostes, de cops, de blaus. Tots coixejaven".
Amat-Piniella, però, és una excepció. Entre els anys 50 i 60 per a la majoria de supervivents no va ser fàcil relatar què els havia passat. "Durant dècades les víctimes no volien parlar, ni tan sols els jueus. El silenci era absolut. Tenien por al rebuig i moltes ganes d'oblidar", explica Rosa Sala Rose, germanista i autora de Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado).
"Quan el meu avi va sortir de Buchenwald es va trobar que el govern espanyol no el reconeixia com a espanyol. Tornar a l'Espanya franquista va ser terrible per a ell", explica Enric Garriga. Amb Franco com a dictador, els catalans ni tan sols podien parlar de l'infern que els havia tocat viure darrere les filferrades. No van rebre cap tipus d'ajuda econòmica ni mèdica. Va passar força temps fins que van fer el pas de crear, entre les parets de l'Hotel Orient de Barcelona i de manera clandestina, l'Amical de Mathausen. Era el 1962. La legalització no arribaria fins al 1978. Encara ara lluiten per recuperar els testimonis dels deportats.
El carisma de Hitler
Una sèrie nord-americana va provocar el primer debat públic
"Ara és difícil entendre que un home baixet, histriònic i amb bigoti seduís tantes persones. És inexplicable i per això encara ens interessa investigar-ho. Més que convèncer crec que Hitler representava un desig, un anhel del poble alemany. Volien un líder que els salvés", explica Rosa Sala. Hitler era un home aparentment mediocre, però va convèncer milions d'alemanys. Persones que el veien com un personatge ridícul el 1928 l'adoraven el 1933. Els va prometre èxits militars que va aconseguir. El seu llegat encara perviu: "El nazisme és l'obsessió per la puresa, en un sentit biològic, de la nació. Afortunadament, avui en dia ningú defensa la puresa biològica, però sí que queda l'obsessió per la puresa cultural o de ciutadania, sobretot a Europa", continua Sala.
Durant moltes dècades per als alemanys el nazisme era un tema tabú. Amb la sèrie de televisió Holocaust , però, va arribar una catarsi col·lectiva. Produïda per la cadena nord-americana NBC i protagonitzada per Meryl Streep, explicava la història fictícia d'una família de jueus alemanys durant el nazisme. Es va estrenar el 1978, va guanyar molts premis, però també va rebre crítiques d'alguns supervivents. La sèrie va provocar que, per primera vegada, els alemanys discutissin el seu passat públicament. Mentre va durar l'emissió dels quatre capítols d' Holocaust , la televisió pública alemanya va rebre més de 10.000 trucades. Moltes eren d'alemanys que asseguraven que durant els anys del nazisme no havien vist ni havien sentit res sobre l'extermini de jueus. Hi havia també testimonis avergonyits. D'altres trucaven perquè se sentien culpables i ploraven.
"Els alemanys han deshumanitzat Hitler. Quan es va estrenar la pel·lícula L'enfonsament hi haver moltes crítiques perquè es considerava que Hitler semblava massa humà. És un error, no hem d'oblidar que Hitler era tan humà com nosaltres. Pensar que no ho era és reconfortant, ens fa menys responsables i ens podem despreocupar, perquè no hem de vigilar altres Hitlers potencials", explica Sala.
L'obsessió alemanya
L'Holocaust a l'educació i la persecució de criminals nazis
A partir dels anys 60 el ministeri d'Educació alemany va començar a plantejar línies d'actuació per introduir l'Holocaust als plans d'educació. No va ser, però, fins a mitjans dels anys 80 que tots els llibres de text van començar a tenir capítols dedicats al nazisme. "Fins a la caiguda del Mur de Berlín era molt crítica amb l'obsessió de la República Federal de parlar de l'Holocaust a les escoles, però amb la reunificació vaig adonar-me que a la República Democràtica Alemanya, on l'Holocaust no formava part dels programes educatius, hi havia molts grups de neonazis. Ser tan pesats en aquest tema havia tingut un efecte vacuna", explica Sala.
Alemanya no ha deixat mai de perseguir els criminals nazis. A l'abril va començar una nova ofensiva legal per castigar els còmplices de l'Holocaust. La Central per a l'Aclariment dels Crims Nacionalsocialistes, amb seu a Ludwigsburg, va fer públic que havia investigat 50 antics guardes del camp d'extermini d'Auschwitz. Els vol portar davant la justícia. Fa tretze anys el Museu Memorial de l'Holocaust, als Estats Units, va començar la trista tasca de documentar tots els guetos, camps de concentració i treballs forçats i fàbriques d'extermini nazis. El resultat va esfereir fins i tot els investigadors: va elevar de 7.000 a 42.500 el nombre de guetos i camps nazis. Els llocs documentats incloïen camps de treballs forçats, campaments de presoners, on s'assassinava els nadons, i bordells.
La poca memòria espanyola
Els polítics i la banalització del terror nazi
Xavier Mariscal va comparar la manifestació de l'Onze de Setembre amb l'època de Hitler. L'exrector de la UPF Josep Joan Moreso va comparar els estudiants que es manifestaven contra les retallades amb els nazis. El ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, va equiparar el nacionalsime català amb el nazisme. Últimament s'ha posat de moda la paraula nazi per desqualificar idees i polítics. "Es tracta d'un fenomen insòlit a l'Europa en què tant ens agrada emmirallar-nos. Ni a Alemanya ni a França ni a Itàlia es donen aquests discursos perquè, i això és el més greu, ofenen sobretot la memòria de les víctimes del nazisme. No és estrany ni casual que aquesta banalització es produeixi a l'estat amb la memòria democràtica més feble de tot Europa Occidental. Una de les conseqüències d'aquella exemplar Transició que ens volen vendre va ser l'abandó i l'oblit", argumenta Alfons Aragoneses, professor d'història del dret de la Universitat Pompeu Fabra. Aragoneses destaca que els que més utilitzen el terme nazisme són els que no volien una llei de memòria històrica: "El PP, a més, amenaçava a Madrid amb una Guerra Civil si s'aprovava la poruga llei de memòria".
A Espanya els crims de guerra ni tan sols es poden investigar: ho impedeix la llei d'amnistia, aprovada el 1977, en plena Transició, i que impossibilita emprendre accions penals entre espanyols per crims comesos durant la Guerra Civil.
Hitler, objecte de sàtira
Els alemanys comencen a mofar-se del monstre que els va seduir
Més d'un milió d'alemanys han comprat Ell ha tornat , un retrat còmic de Hitler del periodista Timur Vermes. En aquesta obra el sinistre líder nazi torna 66 anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Es desperta el 30 d'agost del 2011 a Berlín. Intenta guanyar-se la vida venent diaris fins que el descobreix una televisió i es converteix en estrella. Vermes demostra que Hitler podria tornar a tenir èxit a l'Alemanya del segle XXI. Com va passar amb L'enfonsament , el còmic ha provocat una gran polèmica. "Els alemanys tenen una estranya obsessió per Hitler, és una cosa quasi maníaca", publicava el diari Süddeutsche Zeitung . L'especialista en nazisme Daniel Erk criticava que l'obra "banalitzava el mal".
Aquesta setmana el director de l'Òpera del Rin de Düsseldorf, Cristoph Meyer, va cancel·lar la posada en escena de Tannhäuser . L'heroi apareixia com un criminal nazi en el context de l'Holocaust. Les indignades reaccions dels espectadors van afectar tant Meyer que va necessitar assistència mèdica. Hitler continua aixecant molta polseguera.
dilluns, 6 de maig del 2013
MANUEL DE PEDROLO EXPOSAVA JA FA 30 ANYS ENRERA LA DESESPERANÇA EN QUÈ CATALUNYA FOS ENTESA PER ESPANYA
Cròniques colonials (1981)
De l'article de Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990) publicat a Diario de Barcelona el 26 d'octubre del 1981. Fa trenta anys ja s'havien esmorteït les esperances de canvi per Catalunya desvetllades en el postfranquisme.
Cròniques colonials
Suposo que ho heu llegit o, si sou prou granats, que us en recordeu, car hi ha coses que no s'obliden: durant el maig francès del seixanta-vuit, algú va escriure "La imaginació al poder" en una paret de les escales de la Facultat de Ciències Polítiques. Però no sé si us haureu adonat que ara, al cap de tretze anys, hi ha un indret on s'està materialitzant aquesta esperança: l'Estat espanyol. No pas, certament, com hauria volgut l'autor de la pintada anònima, el qual devia pensar en una imaginació creadora i, doncs, de les que alliberen, mentre la que es posa a contribució en aquesta península on es van evaporant les essències espirituals de l'Occident sembla que es proposi un cop més, entre altres objectius que de moment deixarem de banda, la destrucció de les cultures anomenades minoritàries, entre elles la catalana. Busca, com feia el feixisme que acabà avergonyint-se del seu nom sense negligir la seva tasca, el càstig.
Hom podria preguntar-se, seguint idees de Nietzsche, si se'ns vol castigar com a posseïdors d'un privilegi o per tal d'acabar amb un element atrofiat que impedeix una realització "nacional" sota la direcció monopolitzadora d'una comunitat que té escampades les seves forces d'ocupació arreu de les colònies. Podria haver-hi una mica de cada cosa. De privilegi potser se'n pot parlar si tenim en compte l'existència d'una mentalitat centralista per la qual ho és la diferència. Observeu com totes les harmonitzacions que hem sofert des que Isabel la Catòlica somniava en la triple unitat lingüística, religiosa i política, s'entenen com una integració als valors de Castella; mai no es contemplen com un respecte entre les diferents col·lectivitats i cada cop es tracta, per tant, no pas d'una convivència de cultures que podrien fecundar-se mútuament, sinó de l'exigència d'una renúncia, per part nostra, al dret de ser. L'assumpte de la llengua ho demostra prou: encara avui la del poble hegemònic és oficial a casa nostra, quan la catalana no ho és a casa del veí. [...]
Hom podria preguntar-se, seguint idees de Nietzsche, si se'ns vol castigar com a posseïdors d'un privilegi o per tal d'acabar amb un element atrofiat que impedeix una realització "nacional" sota la direcció monopolitzadora d'una comunitat que té escampades les seves forces d'ocupació arreu de les colònies. Podria haver-hi una mica de cada cosa. De privilegi potser se'n pot parlar si tenim en compte l'existència d'una mentalitat centralista per la qual ho és la diferència. Observeu com totes les harmonitzacions que hem sofert des que Isabel la Catòlica somniava en la triple unitat lingüística, religiosa i política, s'entenen com una integració als valors de Castella; mai no es contemplen com un respecte entre les diferents col·lectivitats i cada cop es tracta, per tant, no pas d'una convivència de cultures que podrien fecundar-se mútuament, sinó de l'exigència d'una renúncia, per part nostra, al dret de ser. L'assumpte de la llengua ho demostra prou: encara avui la del poble hegemònic és oficial a casa nostra, quan la catalana no ho és a casa del veí. [...]
dijous, 25 d’abril del 2013
Subscriure's a:
Missatges (Atom)