Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA D'ESPANYA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris HISTÒRIA D'ESPANYA. Mostrar tots els missatges
dilluns, 23 de novembre del 2020
dijous, 7 de novembre del 2019
dijous, 3 d’octubre del 2019
dimecres, 8 de maig del 2019
dimarts, 7 de maig del 2019
LA REVOLUCIÓ D'OCTUBRE DE 1934, PRELUDI DE LA GUERRA CIVIL
La Revolució d'Octubre o Els fets d'Octubre fou un moviment revolucionari que tingué lloc durant la Segona República, per l’octubre del 1934. Va ser desencadenat per l’entrada de membres de la CEDA al govern (4 d’octubre), gairebé un any després del triomf electoral dels partits de centre i dreta (novembre del 1933), comportà la repressió i control de les organitzacions d’esquerra. Convocada la vaga general per l'Aliança Obrera, aquest moviment fou especialment important a Catalunya durant el Sis d'Octubre i a Astúries.
Revolució d'Astúries
Els miners asturians van protagonitzar una revolució social, fruit de l’acord previ entre anarquistes, socialistes i comunistes. Columnes de miners armats van ocupar els pobles de la conca, van prendre gran part de les casernes de la Guàrdia Civil i van substituir els ajuntaments per comitès revolucionaris que van assumir el proveïment d’aliments, el funcionament dels transports i el subministrament d’aigua i electricitat.
Els miners, disposats a defensar la
revolució van posar setge a la ciutat d’Oviedo i van enfrontar-se amb
les forces d’ordre. Per tal de reprimir la revolta, el govern va enviar
la Legió, comandada pel general Franco, des del front colonial africà.
La resistència dels prop de 30.000 miners asturians va perllongar-se
durant deu dies.
Finalment, la contraofensiva del govern
republicà va aconseguir la rendició dels insurrectes després de la
intervenció de l’exèrcit i d' una duríssima repressió, entre la qual terrorífiques tortures comeses pel comandant Doval de la guàrdia civil ( pressió sobre els òrgans sexuals, clavament d'agulles o estelles sota les ungles o trencament de dits a les portes) i matances arbitràries de famílies mineres senceres per part de la guàrdia mora. Més de 1.000 miners
van morir en la revolució asturiana, molts com a conseqüència
d’execucions sumaríssimes, van produir-se prop de 2.000 ferits i unes
5.000 persones (sindicalistes i altres “sospitosos”) van ser detingudes.
Aquests fets van desfermar una campanya internacional de solidaritat
amb les víctimes.
Els fets d’octubre de 1934: més enllà de l’acció governamental. Martorell i Gelida en la vaga insurreccional.
dilluns, 6 de maig del 2019
EL BIENNI CONSERVADOR DE LA II REPÚBLICA 81933-1935) i EL VOT FEMENÍ A ESPANYA PER PRIMERA VEGADA
Les eleccions generals de novembre de 1933 donaren la victòria als partits de centredreta i marcaren un punt d'inflexió en la política republicana. El nou executiu va orientar la seva acció política cap al desmantellament de tota l'obra reformista del bienni anterior. Els governs es van estructurar al voltant de dues forces polítiques, el Partit Radical d'Alejandro Lerroux, i la CEDA, un partit aglutinador de la dreta i que tenia com a líder José María Gil Robles, amb un programa que proposava la revisió de la Constitució i de la legislació social.
 | ||||||
| Dones votant per primer cop, 1933 |
 | ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Cua a Hernani el 1933 amb dones per votar en les eleccions generals (Wikimedia) |
Aquest dret s'havia afegit a la Constitució aprovada el desembre del 1931 per unes Corts Constituents en les quals només hi havia 3 dones diputades: Margarita Nelken,Clara Campoamor i Victoria Kent.
S'havien pogut presentar a les eleccions del juny perquè, malgrat que les dones no podien votar, sí que s'havia instaurat el seu dret al sufragi passiu, és a dir, a ser escollides.
Les esquerres temien el vot femení
La proposta la van aprovar les corts per 161 vots a favor, 121 en contra i 188 abstencions. Curiosament, a més dels del PSOE, bona part de vots favorables van ser de partits de dretes, mentre molts vots d'esquerra van ser contraris.
De fet, en el debat constituent, Clara Campoamor va defensar aferrissadament que s'incorporés el vot femení, mentre Victoria Kent, del Partit Radical d'Alejandro Lerroux, va oposar-s'hi perquè el seu partit creia que les dones votarien partits de dretes.
 | ||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Clara Campoamor |
I és el que va passar: el novembre del 1933 van guanyar les forces de dretes, cosa que va donar pas al que després es va conèixer com bienni conservador, o bienni negre, segons els partits d'esquerres.
Llavors moltes veus d'aquests partits van responsabilitzar Clara Campoamor d'aquells resultats, però poc més de dos anys després, el febrer del 1936, les dones van tornar a votar i el Front Popular, d'esquerres, va guanyar clarament les eleccions.
Abans de les eleccions generals, les dones ja havien pogut votar: en un referèndum a Canet de Mar l'abril del 1933 sobre la construcció d'un mercat municipal.
L'Associació de Dones Espanyoles
A principis del segle XX el discurs sufragista el van encapçalar intel·lectuals com Dolors Monserdà, amb el seu "Estudi feminista", el 1909, o Francesca Bonnemaison.
La gran campanya a Espanya per aconseguir el vot femení va començar el 1918 amb la creació de l'Associació Nacional de Dones Espanyoles, fundada a Madrid.
Aquesta associació va liderar i concentrar els esforços per aconseguir el vot femení. En van formar part feministes com Campoamor i Kent, més tard diputades
85 anys de les primeres eleccions a Espanya amb vot femení: 19 de novembre de 1933
Sufragistes contra el masclisme d’esquerres i de dretes
dilluns, 18 de març del 2019
PRESENTACIÓ CIUTAT MEDIEVAL
 |
| Granada |
Ara que ja coneixeu com eren les ciutats medievals us toca trobar-ne una d’Espanya, de fora de Catalunya, i presentar-nos-la ben analitzada des de totes les característiques que heu estudiat. I, a viatjar per l’ESPANYA MEDIEVAL!
1.
Lloc
geogràfic d’on es troba la ciutat (regió, riu, muntanya o plana, clima, procedència
de l’aigua amb que es proveïa la ciutat, nom antic de l’època medieval, si en té, i nom
actual...)
2.
Origen
de la ciutat medieval ( quins pobles antics abans de l’edat mitjana la van
habitar i si es coneix quin poble la va fundar).
3.
Relació
amb els pobles o ciutats del costat (si és la capital o la ciutat més important
de la rodalia ) i si hi ha elements o celebracions importants que els relacioni
amb la ciutat (camins, ponts, fires, mercats, etc)
4.
L’economia
principal dels habitants de la ciutat medieval.
(a quines activitats econòmiques es dedicaven principalment els
habitants de l’època medieval)
5.
Com
és la ciutat medieval:
5.1. Plànol de la ciutat medieval o casc antic (Regular
o irregular, indicar el centre, els edificis i les places més importants...)
5.2. Conservació: què es conserva i què no, si se sap.
Explicar com són els edificis principals conservats de l’època medieval o
característiques principals (catedral, ajuntament, plaça, palaus, muralles,
etc).
6.
Elaborar
una ruta o recorregut per visitar la
ciutat medieval (barris, esglésies, places, muralles, fonts, etc) i justificar
o raonar el perquè heu escollit aquesta ruta (edificis
emblemàtics medievals i variats, ruta dels gremis, de les esglésies, convents,
de les Fonts o una mica de tot...).
Ciutats: Nàjera (La Rioja), Santo Domingo de la Calzada (La Rioja), Logroño (La Rioja), Cáceres, (Extremadura), Badajoz, Mérida (Extremadura), Coria (Extremadura), Olivenza (Extremadura), Zamora (Castilla y León), Burgos (Castilla y León), León (Castilla y León), Segovia (Castilla y León), Salamanca (Castilla y León), Almazán (Castilla y León), Ávila (Castilla y León),Viana (Navarra), Lizarra (Navarra), Hondarribia (Euskadi), Consuegra (Castilla la Mancha), Sigüenza (Castilla la Mancha), Toledo (Castilla la Mancha), Cuenca (Csatilla la Mancha), Granada (Andalucía), Eivissa (Balears), Teruel (Aragó), Morella (Castelló), Santiago de Compostela etc.
dimecres, 6 de febrer del 2019
L'ORIGEN DEL CONCERT BASC EN LA CONSTITUCIÓ DE LA RESTAURACIÓ DE CÀNOVAS DEL CASTILLO, EL 1876, I A LA FI DE LA PRIMERA GUERRA CARLINA, EL 1839
Pedro Luis Uriarte: “Les quinze comunitats que no tenen concert estan infrafinançades”
Entrevista al conseller d'Economia del primer govern basc que va negociar el concert
Madrid
 |
| Pedro Luís Uriarte |
Defensa que el concert basc no és un privilegi. Per què?
Per una raó molt senzilla: la Constitució
espanyola, aprovada 100 anys després del concert, prohibeix els
privilegis i, en canvi, la seva disposició addicional primera assenyala
que “empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. Per
tant, no pot ser un privilegi.
Està sobrefinançat, el País Basc?
Potser seria millor parlar d’una
evidència: que les quinze comunitats autònomes que no tenen concert
estan infrafinançades. Per exemple, Catalunya. El País Basc finança les
seves pròpies despeses amb els seus ingressos, de la recaptació dels 24
impostos concertats, que són els que integren l’ordenament tributari
espanyol. D’altra banda, paga a l’Estat la quota que determina la llei,
un model establert el 1878 i que es calcula amb una metodologia del
1981. Per tant, el País Basc paga i rep el que li correspon per llei.
Per què s’està qüestionant ara més que mai el concert?
Qüestionar el concert és qüestionar la
Constitució i les lleis espanyoles. Obeeix a raons exclusivament
polítiques. Un partit ha aprofitat el greu conflicte que s’ha originat a
Catalunya per atacar de manera indiscriminada tota la situació
diferencial. I una d’elles, reconeguda constitucionalment, és el model
del concert. Es parteix del supòsit que això pot aconseguir més vots a
Espanya, perquè pot semblar l’autèntic defensor de la unitat d’Espanya,
confonent dues coses que són molt diferents: unitat i uniformitat.
Alguns experts consideren que el càlcul de la quota no és rigorós.
No se li escaparà que molts experts
amaguen sota títols acadèmics posicions ideològiques molt concretes. La
quota es calcula a través d’una llei aprovada a les Corts. Els fonaments
tècnics d’aquesta llei s’estableixen després d’una negociació que pot
durar anys, com ha passat amb l’última, que havia d’haver entrat en
vigor el 2011 i ho ha fet el 2017. Pensar que els competents tècnics del
ministeri d’Hisenda són uns titelles febles en mans dels poderosos
bascos que, aparentment, els enganyen any rere any des de fa 140 anys és
un disbarat.
Podria haver-hi un concert català?
Per descomptat. De fet, Catalunya el va
rebutjar en la meva presència el 1980, però el 2012 el va sol·licitar
com a part del pacte fiscal. Els problemes per estendre aquest model a
Catalunya no són tècnics, sinó bàsicament polítics, constitucionals i,
avui, d’opinió pública.
I a totes les comunitats?
La resposta que he donat per a Catalunya és vàlida per a la resta de
comunitats, tot i que lògicament [si tenen el concert] en poden sortir
beneficiades o perjudicades en relació amb la seva situació actual.
Òbviament, com que hi ha diferències notables de renda per càpita, i
també d’economia submergida, l’extensió del model exigiria un sistema de
solidaritat adequat. La solidaritat és absolutament necessària, però no
és un donatiu, ni tampoc una subvenció de per vida. Suposa drets i
també obligacions.
Quins avantatges comporta el concert per a Euskadi i Navarra?
L’avantatge fonamental és polític, perquè estableix una relació
bilateral i pactada amb l’Estat en aquest àmbit. Per això, el concert és
el pilar fonamental de l’autogovern basc. L’inconvenient és que obliga a
recaptar. Això exigeix una administració pública competent, un bon
coneixement econòmic i poca economia submergida. Amb el concert es corre
un risc de recaptació, perquè el País Basc ha de fer l’aportació en
forma de quota per assumir les despeses en competències no transferides.
Però un cop pagada, i com que recapta la totalitat dels impostos, té
les mans lliures per aprovar el seu pressupost d’acord amb els seus
propis criteris establerts per a totes les administracions.
Sembla evident que el País Basc i Navarra tenen més renda per càpita gràcies al concert. A què es deu, en la seva opinió?
A tres raons que no tenen res a veure amb
la metodologia del concert, ni la quota. Perquè tenen economies
desenvolupades, amb elevada productivitat i competitives. Per exemple,
Euskadi és la comunitat que més inverteix en R+D. Segona raó: perquè té
un sector industrial potent. I tercera, que es diu poc, perquè la seva
població està estancada i això es tradueix en uns índexs per habitant
més elevats.
Més informació:
L'origen del concert basc
Més informació:
L'origen del concert basc
dimecres, 28 de novembre del 2018
ESPANYA EN EL SEGLE XIX: LA INDÚSTRIA
 | ||||
| Telers de la Colònia Sedó (Esparreguera) |
En l’Espanya del segle XIX, les
transformacions econòmiques no van ser tan intenses com a d’altres
països europeus com ara Gran Bretanya o Alemanya. Això va ser motivat
per diversos factors com, per exemple, l’escassetat de matèries
primeres, les males comunicacions, la manca d’un mercat per als
productes (tant per la pobresa de la població com per la pèrdua de bona
part de l’Imperi colonial) i la falta d’inversions. Per això, moltes
vegades van ser empreses estrangeres les que més van invertir en la
creació de fàbriques, bancs i infraestructures.
Les primeres indústries modernes van
localitzar-se en zones molt concretes de l’Estat, i les més destacades
van ser la tèxtil catalana i les siderúrgiques del País Basc, Astúries i
Andalusia. Paral·lelament, es van fundar les primeres institucions
financeres, com ara els bancs moderns i la borsa de Madrid.
La siderúrgia. Les
primeres indústries siderúrgiques van crear-se a Màlaga i Astúries per
la proximitat de les mines de ferro i carbó en aquests punts de la
geografia espanyola. Tot i això, aquestes indústries mai van acabar de
consolidar-se a causa dels elevats costos de transport del carbó asturià
i de l’escassa capacitat calorífica que representava aquest mineral.
D’aquesta manera, a partir de la dècada de 1850, les siderúrgiques
establertes a Astúries i Andalusia ja no van poder competir amb les
basques.
Costos de producció del ferro (1864-1865):
| La Concepción (Màlaga) | La Felguera (Astúries) | ||
| Carbó vegetal | 481,72 rals/tona | Carbó vegetal | 127,3 rals/tona |
| Minerals | 84,48 rals/tona | Minerals | 140,84 rals/tona |
| Calcària i pissarra | 2,16 rals/tona | Calcària i pissarra | 18,88 rals/tona |
| Mà d’obra | 26,72 rals/tona | Mà d’obra | 22,17 rals/tona |
| Altres | 38,44 rals/tona | Altres | 39,72 rals/tona |
| TOTAL | 633,52 rals/tona | TOTAL | 348,91 rals/tona |
A Biscaia sí que es va desenvolupar
una indústria siderúrgica potent. Les raons del seu èxit les trobem en
la consolidació de l’articulació d’un eix comercial, pel qual
s’exportava ferro a Anglaterra a canvi de la importació de carbó
gal·lès; en l’augment de la mecanització agrícola i tèxtil; i per
l’aparició de noves indústries de construcció mecàniques, com ara el
ferrocarril. A partir del desenvolupament de la indústria siderúrgica,
l’economia basca va diversificar-se amb la creació d’importants empreses
de construcció mecànica i naval. A més, al País Basc va desenvolupar-se
un important sector bancari (Banc de Bilbao, Banc de Biscaia) que va
donar suport financer a la industrialització.
La mineria. El subsòl
espanyol és ric en jaciments miners i la seva explotació massiva va
començar arran de l’aprovació de la nova legislació de mines de 1868.
Així, l’explotació dels jaciments de plom (Linares, La Carolina), coure
(Riotinto), mercuri (Almadén) i zinc (Reocín) van ser importants en el
procés d’industrialització espanyol. Ara bé, per recaptar fons i
pal·liar el deute de la hisenda espanyola, l’explotació d’un bon nombre
d’aquests jaciments va ser concedida a companyies estrangeres, sobretot
franceses i angleses. A més, una part important del mineral que
s’extreia s’exportava a Europa, on la demanda d’aquesta matèria primera
era més elevada que a Espanya.
Les dues activitats mineres més
importants d’aquest període estaven relacionades amb el carbó i el
ferro. Els jaciments carbonífers més importants estaven a Astúries, però
el carbó que s’extreia era de baixa qualitat i no va poder resistir la
competència del carbó gal·lès, caloríficament molt més poderós. D’altra
banda, les mines de ferro eren a Biscaia, i per la seva manca de fòsfor
presentava una gran qualitat per a ser utilitzat en la fabricació
d’acer. La poca demanda interior va comportar que la immensa majoria de
la producció de ferro es dediqués a l’exportació. Això sí, l’augment de
les importacions va fer que Espanya esdevingués el principal
subministrador de mineral de ferro a Europa.
El ferrocarril.
Un dels grans impulsors del procés d’industrialització espanyol va ser
la construcció de la xarxa ferroviària. Malgrat les iniciatives
anteriors, la construcció d’una gran xarxa de ferrocarrils va haver
d’esperar a que s’aprovés la Llei General de Ferrocarrils, el juny de
1855. Després de l’aprovació d’aquesta llei, entre el 1856 i el 1866 es
van fabricar a l’Estat més de mil quilòmetres de via per any, una etapa
d’intensa construcció que, amb la interrupció per la crisi de 1866, va
allargar-se fins a les primeres dècades del segle XX.
La necessitat de construir amb rapidesa
la xarxa ferroviària, especialment amb l’objectiu d’estimular el comerç
interior, va fer que la majoria de materials per construir-la fossin
importats de l’estranger sense l’aplicació d’aranzels. Aquest fet va
representar una important ocasió que va ser desaprofitada per la
siderúrgia espanyola, que no es va poder beneficiar de l’augment de la
demanda que suposava la construcció del ferrocarril.
La xarxa ferroviària que va articular-se
en aquest període tenia una estructura radial amb centre a Madrid i
l’ample entre carrils era més gran que a la resta d’Europa, fet que va
dificultar els intercanvis amb la resta del continent ja que obligava a
transbordar les mercaderies a la frontera, amb les conseqüències d’un
increment dels costos i una pèrdua de temps considerable.
Els nous sectors industrials.
A finals del segle XIX la indústria espanyola va consolidar-se i també
van desenvolupar-se nous sectors: l’electricitat, que es va utilitzar
per a la il·luminació dels carrers de les grans ciutats, les fàbriques i
els espais públics i com a font d’energia per a la indústria; el
petroli, que va permetre la difusió de l’automòbil (Hispano Suïssa,
1904); i la indústria química, amb la fabricació d’adobs, pintures,
medicaments i explosius, entre d’altres productes.
Els problemes de la industrialització espanyola.
Durant el darrer terç del segle XIX, la indústria va escampar-se per
més zones del territori. Així, Madrid va esdevenir la tercera regió
industrial del país, per darrere de Catalunya i el País Basc, com a
conseqüència de que moltes empreses, tant espanyoles com estrangeres,
van instal·lar-s’hi i del seu creixement demogràfic que va estimular la
demanda de béns de consum.
Però la indústria espanyola tenia dos
problemes molt greus per al seu desenvolupament. En primer lloc, era un
sector econòmic poc competitiu, per això l’Estat gravava amb uns alts
impostos els productes estrangers com a únic recurs per aconseguir
encarir-ne el preu i que la població comprés els productes nacionals a
un preu més barat. En segon lloc, tot i l’expansió de la
industrialització, els sectors moderns es concentraven en molt poques
zones del territori (fonamentalment Catalunya i les províncies basques),
mentre que la resta de l’Estat continuava molt endarrerida i persistien
desequilibris profunds en la distribució regional de la riquesa.
dimarts, 30 d’octubre del 2018
dijous, 19 de juliol del 2018
diumenge, 6 de novembre del 2016
dilluns, 31 d’octubre del 2016
divendres, 27 de maig del 2016
LA CARA I LA CREU DE L'EXPOSICIÓ UNIVERSAL DE BARCELONA DE 1888
 |
| Vista aèria de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, presa des d’un globus. |
L’Exposició Universal de Barcelona es va celebrar en un moment de baixa conjuntura econòmica, en un any poc adequat per a atreure l’atenció internacional, i la seva preparació va ser tan desastrosa que feia preveure un fracàs. Afegim-hi que Barcelona no tenia el nivell de les ciutats que havien organitzat les exposicions universals. Malgrat aquestes circumstàncies tan desfavorables, l’Exposició resultà un èxit relatiu, especialment per a la moral i l’amor propi dels barcelonins i catalans.
La conjuntura econòmica era dolenta. En el sector agrari, la fil·loxera era a les portes de Barcelona i amenaçava la vinya, que era la primera producció agrícola catalana. La crisi agrària era un fet a la resta de l’Estat i aquesta crisi afectava les vendes de la indústria cotonera, que passava per un mal moment. La fàbrica de Batlló i Batlló, per exemple, una de la primeres de Catalunya, estava tancada quan se celebrà l’Exposició.
L’any 1888 era molt poc adequat per a celebrar una Exposició Universal, perquè feia temps que estava anunciada la de París del 1889, que havia de ser per a la capital francesa la seva gran exposició, la que veié aixecar-se la torre Eiffel, un dels actuals emblemes de la ciutat. Hi havia el criteri, generalment acceptat, però no regulat, que aquestes exposicions universals no s’havien de celebrar gaire seguides, en atenció als expositors i als mateixos visitants potencials. Pocs d’aquests visitants anaren a totes dues –la parisenca i la barcelonina– i, a l’hora de triar, la francesa tingué tots els trumfos.
La preparació va ser desastrosa. L’Exposició es va convocar, després es desconvocà, i quan faltaven pocs mesos per a la seva obertura es tornà a convocar. És clar que no tot va ser culpa dels organitzadors, ja que el govern espanyol no va donar-hi el vistiplau fins el dia 11 de novembre de 1887, cinc mesos abans de l’obertura. El resultat d’aquestes presses, unides a un pressupost insuficient, fou que els palaus i els edificis de l’Exposició es construïren a correcuita, que molts no estigueren llestos, oficialment, fins dos dies abans de la inauguració, i que els obrers continuaren anant amunt i avall quan ja era oberta. El Palau de la Indústria, un dels principals de l’Exposició, és un bon exemple de les presses i dels canvis obligats. Es va projectar amb una coberta metàl·lica, però, com que el pressupost no permetia pagar-la, es passà de la construcció de ferro a la de fusta. Quan ja s’estava acabant l’edifici hi hagué un nou canvi, de manera que la part central del sostre del Palau es cobrí amb estructura metàl·lica i la resta amb fusta.
Finalment, es pot considerar que Barcelona es va situar al nivell d’unes altres ciutats, que la superaven en tots sentits. La ciutat és la capital d’un país –Catalunya– que és una excepció en el món mediterrani, en haver seguit un model de revolució industrial europea no igualat per cap altre en la seva zona geogràfica. Però, tant per població, com per avenços tecnològics, quedava molt enrere de les grans capitals europees que havien organitzat exposicions universals fins aleshores. Era un factor que pesava negativament.
El govern espanyol demostrà una enorme gasiveria a l’hora de donar suport a la que era la primera exposició universal espanyola. No concedí cap subvenció a fons perdut, només un crèdit de dos milions de pessetes a l’Ajuntament de Barcelona –a retornar, per descomptat–. Pel que fa a la despesa assignada al que eren les instal·lacions oficials de l’Estat, no acceptà que fos en cap cas superior a la destinada amb el mateix objectiu a l’Exposició Universal de París el 1878, que havia estat d’1,4 milions de pessetes. El resultat econòmic per a l’Ajuntament de Barcelona fou un dèficit de 6,7 milions de pessetes, que gravà els seus futurs pressupostos.
 |
Litografia de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, extreta del llibre publicat per l’Órgano Oficial. AC / Repr.: G.S.
|
Aquests són els aspectes negatius. No obstant això, l’Exposició va ser un èxit relatiu, gràcies a una societat civil catalana que, després de pensar-s’ho molt, s’hi abocà totalment, en col·laboració amb l’alcalde de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, que trobà el suport personal dels seus ciutadans més destacats. Manuel Girona, el banquer i l’home de negocis més admirat per la societat barcelonina, acceptà el càrrec de comissari reial i l’administració del migrat pressupost que li havien assignat. La Junta Directiva de l’Exposició era formada pel bo i millor de la burgesia emprenedora catalana del moment, amb persones com Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, l’industrial i polític Josep Ferrer i Vidal o el jurista Manuel Duran i Bas. Cap dels cridats per l’organització no es va fer enrere. El president de la Junta d’Obres va ser l’arquitecte Elies Rogent, una figura de primer ordre.
L’única oposició va arribar de Valentí Almirall i el seu Centre Català, que profetitzaven el fracàs possible de l’Exposició, abans que aquesta s’inaugurés. Els seus raonaments eren correctes, però no van comptar amb l’esclat ciutadà al seu favor. La crítica, però, no hi va faltar, divulgada a través de diaris i publicacions. Es van publicar a Barcelona tres obres còmiques sobre l’Exposició.
L’Exposició va ser un èxit per als barcelonins i catalans. Per primera vegada es van trobar en el centre de l’atenció mundial i s’adonaren que tenien capacitat per a organitzar una exposició sense fer el ridícul i, fins i tot, provocant la sorpresa de molts dels visitants, que no s’esperaven una ciutat moderna, com era ja Barcelona, ni una societat tan viva com era la catalana. La ciutat remodelà els terrenys que havia ocupat l’odiada Ciutadella, construïda per a vigilar de prop uns barcelonins en els quals el govern central no confiava gaire, vista l’experiència i els bombardeigs d’anys anteriors. Es va publicar per primera vegada una Guía Ilustrada de la Exposición Universal de 1888 y de Barcelona, en castellà, francès i anglès.
El resum del que s’ha dit pot ser el següent, segons un editorial d’una publicació barcelonina, que fins i tot demostra sentit de l’humor: “Se han hecho prodigios de actividad; se ha mostrado un desorden admirable en todo, en los trabajos, en la clasificación, en las instalaciones y en la administración. A la legua se adivina que todo esto les ha venido muy ancho a los organizadores… La Exposición, a pesar de ésto es magnífica… Sólo el repentino entusiasmo de las clases productoras, nacido a última hora y el empeño de ciertos industriales extranjeros, en venir a exponer sus manufacturas, ha salvado la Exposición, convirtiendo el fracaso en éxito ruidoso” (“Industria e Invenciones”, 7 de juliol de 1888).
EL CERTAMEN
Abans d’inaugurar-se l’Exposició, la ciutat va veure aixecar un monument, avui prou emblemàtic, que va ser una de les aportacions de l’Ajuntament de Barcelona: el monument a Colom, al començament de la Rambla barcelonina. Va ser obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas.
 |
| Treballs de construcció del monument a Colom, realitzat en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. |
L’Exposició pròpiament dita obrí les portes l’11 d’abril de 1888, però els actes d’inauguració no se celebraren fins el 20 de maig. L’Exposició es clausurà el 9 de desembre. Durant els 246 dies en què, oficialment, es mantingueren obertes les portes es va calcular que havia rebut 2.133.000 visitants –sempre tenint en compte que moltes d’aquestes visites corresponen a la mateixa persona–. Barcelona tenia aleshores 272.000 habitants i la xifra de visitants amb relació a la població es considerà molt alta, si es comparava amb la d’altres ciutats, seus d’altres exposicions universals. Es van atribuir a l’Exposició l’arribada de 341.000 viatgers per ferrocarril i d’uns 50.000 pel port (Joan Salas Anton, Fenómenos estadístico-sociales determinados por la Exposición de Barcelona a Conferencias dadas en el Ateneo Barcelonés, relativas a la Exposición Universal, Barcelona 1890).
El certamen ocupà 450.000 metres quadrats als terrenys on s’havia ubicat la famosa i sinistra Ciutadella i va ser l’excusa perquè l’Ajuntament de Barcelona urbanitzés la zona amb la creació del parc actual. Alguns dels palaus i edificis construïts es conserven, mentre que d’altres van durar només uns mesos o uns anys. Entre els primers destaca l’Arc de Triomf; entre els segons, l’Hotel Internacional, obra de l’arquitecte Domènech i Montaner.
EXPOSITORS
Hi participaren un total de 10.338 expositors, un cop deduïts els participants en la secció arqueològica, que difícilment es pot considerar que miressin cap al futur. Cal tenir en compte que molts dels expositors eren d’una extraordinària modèstia i que els productes presentats eren molt diversos: minerals, productes agrícoles, artístics, industrials.
La participació estrangera, tot i que hi acudiren vint-i-cinc estats, a més de l’espanyol, va ser més aviat fluixa (vegeu el quadre 1). Només cal destacar la presència francesa, que aprofità l’Exposició per a fer un esforç de venda dels seus productes. S’hi van abocar perquè veien en el seu veí espanyol –i especialment el català– un bon mercat per a vendre. Els altres estats presents van fer tot el que van poder per quedar bé, però l’Exposició que realment els interessava era la de París de l’any següent.
Espanya hi participà amb 7.320 estands (vegeu el quadre 2), dels quals n’hi havia 1.116 que corresponien a les instal·lacions del govern, inclosa una col·lecció de ventalls de la Casa Reial. La indústria catalana “está allí representada, casi por completo”, mentre que hi falta “la industria de las demás provincias, ya que solo está representada por contados expositores” (La Exposición Universal de Barcelona, “Industria e Invenciones”, núm. 1, juliol del 1888). La raó d’aquesta absència, segons l’articulista, és el poc temps que van tenir les empreses per a preparar-se. Hi ha, en canvi, una presència massiva espanyola de vins i olis.
  |
Quadre 2. Participació espanyola
en l’Exposició
Universal de Barcelona del 1888.
Quadre 1. Participació per Estats
en l’Exposició Universal
de Barcelona del 1888.
La gran empresa catalana hi era representada i amb generositat. És el cas de La Maquinista Terrestre i Marítima, la Companyia General de Tabacs de Filipines, L’Espanya Industrial i la Companyia Transatlàntica. La indústria tèxtil hi era tota, amb l’excepció d’aquelles empreses que havien tancat, com era el cas de Batlló i Batlló, ja comentat.
Text:
|
Subscriure's a:
Missatges (Atom)