Actualmente, podemos decir que vivimos
en un mundo que está inevitablemente interconectado. En el que las
barreras de los países han sido derribadas y los mercados nacionales se
han abierto a negociaciones de carácter mundial; en el que las
comunicaciones se hacen de forma fácil e inmediata, y el conocimiento es
transmitido y compartido con ciudadanos de todas partes del planeta.
Países como Estados Unidos y China han logrado un mayor progreso en
términos económicos, tecnológicos, ambientales y de carácter
comunicativo, convirtiéndose así en ejemplos de desarrollo, para todo el
planeta. La globalización como proceso de integración e interacción
conlleva a un aumento de la desigualdad social, en todo el mundo. Según
la Real Academia Española, la globalización es un “proceso por el que
las economías y mercados, con el desarrollo de las tecnologías de la
comunicación, adquieren una dimensión mundial”. Entendemos la
desigualdad como el desequilibrio en la repartición de bienes, ingresos,
tecnologías y demás aspectos que trae consigo la globalización.
Este proceso integrador busca la unión
de todos los mercados del mundo, el acceso de las personas a los
aspectos tecnológicos y la comunicación a nivel mundial. Pero… ¿Qué pasa
cuando todas las personas no pueden disfrutar de estos beneficios? ¿Qué
pasa si decimos que mientras unos se enriquecen otros mueren de hambre
diariamente? Mientras una pequeña parte de la población posee casi la
mitad de la riqueza mundial, la mayoría de las personas del planeta
deben repartirse la cifra restante, aumentando así la desigualdad
económica y social. “En 2014, el 1% más rico poseía el 48% de la riqueza
mundial, mientras que el 99% restante debía repartirse el 52%”.
(Deborah Hardoon, Informe temático de Oxfam, 2015, p. 2)
Cuando no se tiene control sobre la
distribución de los ingresos producto de este proceso global, no se
puede hablar de igualdad. Pues mientras pequeñas élites siguen
aumentando su fortuna, la mayor parte de la población mundial vive en
condiciones precarias. La falta de educación, la pobreza, las malas
condiciones de salud y el deterioro de la infraestructura, en la mayor
parte del mundo, nos lleva a preguntarnos, ¿En dónde quedan todas las
ganancias y los beneficios de esta integración a gran escala? La extrema
concentración de la riqueza, en pocas manos, es un factor que obstruye
el progreso e impide a países pequeños aumentar su producción y mejorar
sus economías, para competir en el mercado mundial. Imposibilitando su
transformación de países en vía de desarrollo a países desarrollados. El
capital de las personas más ricas del mundo sigue aumentando de manera
exponencial, mientras que el dinero de los menos favorecidos se ve
disminuido con el pasar de los días.
La riqueza de las 80 personas más ricas
del mundo se ha duplicado en términos nominales entre 2009 y 2014,
mientras que en 2014 la riqueza en manos del 50% más pobre de la
población se ha reducido con respecto a 2009. (…) Actualmente, estas 80
personas poseen la misma riqueza que el 50% más pobre de la población
mundial; esto quiere decir que 3.500 millones de personas comparten la
misma cantidad de riqueza que estas 80 personas enormemente ricas.
(Informe temático de Oxfam, 2015, p. 4)
Es en los medios masivos de comunicación
donde se da la globalización. A través de la radio, la televisión, la
prensa o el internet se difunde toda clase de información que influye en
los perceptores y audiencias, y hace que adopten ideologías diferentes a
la nacional, formas de actuar y pensar distintas o que simplemente
tengan conocimiento de la diversidad del mundo en el que habitan. Sin
los medios este proceso integrador y de intercambio de bienes,
servicios, conocimiento, tecnología, formas de actuar y de pensar no
sería posible. Cuando nos abrimos a los medios de comunicación estamos
siendo parte de lo que llamamos globalización, pues aunque no estemos
asumiendo posturas o costumbres diferentes a las nuestras, sí estamos
conociendo la existencia de ellas.
Aunque los medios de comunicación se
consideran como una herramienta de integración mundial, se vuelve a caer
en la desigualdad y en la exclusión. ¿Por qué? Porque una persona que
vive en un país con baja calidad de vida no puede darse el lujo de tener
un televisor en su casa, un computador y a veces ni siquiera un radio.
Los medios de comunicación, como el internet, nos unen en un gran
mercado global, pero su acceso está condicionado por la capacidad
económica de las personas, es decir, por su calidad de ricos o pobres.
Según datos del Banco Mundial (BM) para el año 2014 en países como
Finlandia, Luxemburgo, Noruega y Suecia más de 90 personas, por cada 100
habitantes, tenían acceso a Internet. Mientras que en sitios como la
República Democrática del Congo, Etiopía, Madagascar y Sierra Leona el
número de personas que tenían acceso a Internet, por cada 100
habitantes, no superaba el 3 %.
El punto no está en alzar voces de
protesta contra la globalización, sino hacer de este proceso un proyecto
ético, donde los derechos de los seres humanos primen sobre las
actividades económicas y el enriquecimiento seleccionado. “Sólo es
posible mejorar la vida de la mayor parte de la población mundial si
hacemos frente a la extrema concentración de riqueza y poder en manos de
las élites”. (Informe de Oxfam, Iguales, 2014, p. 8) Para poder mejorar
la calidad de vida de las personas, se debe luchar contra la brecha
económica que hay entre ricos y pobres, y velar por el progreso mundial,
equitativo e igualitario.
La globalización, como todas las cosas
del mundo, no es buena ni mala, todo depende de los organismos que la
manejen y del enfoquen que le den. Este proceso como medio de
integración e interacción aumenta la desigualdad social, debido a la
extrema concentración de la riqueza, en pocas manos. Por eso, es de
vital importancia que los gobiernos y las ONG cumplan su papel
fundamental de velar por satisfacer las necesidades de las personas,
respetar los derechos humanos y garantizar una vida digna y de calidad, a
cada persona del planeta.
FONT:
Las 2 ORILLAS
COMPLEMENTEM:
Debat entre Sala Martín i Arcadi Oliveras
CONFERÈNCIA
SOBRE LA
GLOBALITZACIÓ
I LA
IMMIGRACIÓ
Arcadi Oliveras
(president de Justícia i Pau)
Enregistrada per Arenys Solidari i escrita a partir d'aquest enregistrament (10 de novembre 2001). per la professora Núria Sarsanedes (IES Salvador Dalí)
TRETS MÉS IMPORTANTS DE LA GLOBALITZACIÓ
Parlaré únicament
dels trets o característiques econòmiques, polítiques i socials de la
globalització.
7 aspectes principals
de la globalització:
1r aspecte: Ens trobem en un
món globalitzat en primer lloc i sobretot gràcies a la gran efervescència del
comerç internacional. El comerç internacional és el que ens fa ser conscients
que vivim en un món globalitzat. El tenim absolutament present en les nostres
vides.
Per exemple, als
matins, el primer que fem és aturar el despertador, que si mirem per darrere,
deu posar “made in Taiwan”. Acte seguit, entrem a una dutxa, i, com que ara fa
fresqueta, voldrem que sigui amb aigua calenta i sabrem que aquesta aigua ha
estat escalfada per pretroli de Kuwait o per gas natural d’Argèlia. Acte
seguit, ens posarem una samarreta i uns pantalons. Si són de marca, ens diran
que són fets a Milà, però en realitat els hauran fet a Filipines o a Honduras.
I aleshores ens prendrem un cafè, que tots sabem que deu venir de Colòmbia.
Acte seguit, agafarem un cotxe o un autobús per anar a la feina, que deurà ser
alemany o japonès. I quan arribem a la feina, ens posarem a escriure en un
paper. El paper pot ser reciclat o no ser reciclat. Si no és reciclat, el paper
s’haurà obtingut d’una cel·lulosa la qual a la seva vegada l’hauran tret de la
manipulació d’una fusta, i aquesta fusta haurà estat obtinguda de boscos
finlandesos o de boscos canadencs. I així podríem seguir al llarg de tot el
dia. Només amb la nostra primera hora i mitja de la nostra vida diària el
comerç internacional ha tingut una presència absoluta.
Què vol dir això? Vol
dir que, ens agradi o no ens agradi, nosaltres estem globalitzats. És a dir,
que la globalització és un fenomen inexorable: el tenim damunt nostre. Una
altra cosa és que no ens agradi! I aleshores cometem un error. Perquè quan no
ens agrada, i protestem, diem que som del moviment “antiglobalització”. No. La
globalització és un fenomen clar. En tot cas hem de dir que és som moviment en
contra de l’actual forma de globalització. No contra la globalització en
general, perquè qui realment està en contra de la globalització general n’hi ha
poquíssims: 2 o 3 que estan disposats a viure a la muntanya, a menjar tres
herbetes i tenir un vestit de sac. Aquests potser sí que no estan globalitzats.
Però la resta, estem tots globalitzats. Per tant, hauríem de canviar el nom,
cosa que penso que no podrem fer, perquè un cop a una persona el bategen d’una
manera, aquest mot ja li queda. Va passar igual amb l’expressió ONG, que des
del primer moment que es va considerar molt dolenta perquè moltes
associacions/institucions/entitats, etc. són governamentals i a més a més els
lingüistes afirmen que no es pot definir una paraula en negatiu sinó en
positiu.
Ara jo dic que no ens
diguem “antiglobalització”. I com ens direm? Antiglobalització.
Però bé, a part del
nom, només dic que la globalització és un fenomen inexorable sobretot gràcies
al comerç internacional. I de comerç internacional s’ha de dir que cada vegada
n’hi ha més. Moltes vegades podem veure als diaris com es van firmant acords
per reduir o eliminar les duanes, que evidentment això facilita molt el comerç
internacional, com també facilita el comerç internacional el fet que hi hagi
unes empreses, que anys enrere anomenàvem multinacionals i que ara anomenem
transnacionals perquè transiten, van constantment d’un lloc a l’altre: en un
país busquen la matèria primera, en un altre país la transformen amb mà d’obra
barata, en un tercer país hi dipositen deixalles perquè a casa seva ja no els
ho deixen dipositar, en un quart país busquen un magatzem de distribució i en
un cinquè país venen la mercaderia. I aleshores ens trobem que una mateixa
mercaderia, sense haver sortit d’una mateixa empresa, ja ha passat per 5 països
diferents fins que arriba al client. I, per tant, genera comerç internacional.
I què més genera
comerç internacional? Doncs la nostra actitud com a consumidors. Nosaltres, com
a consumidors, som gent cada vegada més sofisticada. Això vol dir que cada
vegada ens agraden més els productes específics i no els productes genèrics.
Just al contrari del que ens diuen que hem de fer amb els medicaments (que ens
han d’agradar més els genèrics i menys els específics).
Per què? Doncs per
una cosa que explicaré tot seguit. Espanya té com a primera exportació els
cotxes: allò que més venem a fora, que quan era jovenet eren les taronges, ara
són els cotxes. Però si mirem les nostres importacions, veiem que com a 3r o 4t
lloc, veiem que també hi ha els cotxes. I aleshores la pregunta és: per què? Si
en tenim tants i ens en sobren tants, que en venem tants a fora, per què n’hem
de comprar a fora? La resposta és que no ens interessa el genèric cotxe. Ens
interessa l’específic utilitari que venem cap a fora o l’específic cotxe que
importem de fora cap aquí.
Bé, això amb els
cotxes s’entén, ja que no és el mateix circular amb un Mercedes que amb un 600.
Però a vegades aquesta sofisticació arriba fins a nivells insospitats, com el
que m’explicava un company meu amb una anècdota que li va passar.
Aquest company té un
amic que és propietari d’un camió. I aquest propietari del camió li va dir al
meu amic: jo em guanyo molt bé la vida, però a vegades crec que me la guanyo
absurdament perquè me la guanyo fent un viatge setmanal de Barcelona a
Amsterdam amb el camió carregat d’enciams del Prat de Llobregat, que els
diposito al mercat central d’Amsterdam. I quan tinc el vehicle buit, me’n vaig
a uns hivernacles propers a Amsterdam i carrego el camió amb uns enciamets
petits que es venen molt bé a El Corte Inglés. De manera que el que jo faig és
transitar absurdament per Europa portant enciams amunt i avall amb la
conseqüent despesa d’energia, ocupació de carreteres, contaminació, etc. Per
què? Perquè hem esdevingut consumidors sofisticats. I ja no ens agrada fer
amanida qualsevol, sinó que volem fer una amanida amb enciamets holandesos, tomaquets
xinesos, volem menjar nespres fora de temporada, volem menjar endívies de
Bèlgica i volem no sé quantes coses més. Som consumidors sofisticats i generem
comerç internacional.
I aquí sorgeix la
primera pregunta i la primera valoració de la globalització: el fet que en el
món hi hagi molt comerç internacional, és bo o és dolent? Depèn. Segons els
llibres d’economia, és magnífic, perquè si ens diuen si hi ha molt comerç les
empreses seran molt competitives, entraran a molts mercats de fora, tindran gran
capacitat de tenir clientela... i nosaltres com a consumidors tindrem accés a
tot tipus de productes, i com que vindran d’empreses molt competitives, els
tindrem a bon preu. Per tant, per les empreses, mercat mundial i
competitivitat, i pels consumidors, accés a tota mena de productes i més
barats. A partir d’aquí, sembla que això del comerç és extraordinari.
Seria extraordinari
si el comerç fos el que ens diuen els llibres d’economia que és, però que no
sempre és. El comerç, perquè sigui possible, es basa en una transacció. Si no
hi ha transacció, no hi ha comerç. I perquè una transacció es pugui produir, hi
ha d’haver un preu. Si no hi ha preu, no hi ha transacció.
Com s’elabora el
preu? Bé, si hem fullejat algun cop algun llibre d’economia, veurem que el preu
és el fruit de la barreja dels interessos dels que ofereixen i dels que
demanen. Hi ha una corba d’oferta i una altra corba de demanda, les dues corbes
es creuen en un punt determinat, que en diem punt d’equilibri, i aquest punt
d’equilibri determina el preu. I qui no hagi llegit mai cap llibre d’economia,
és igual. Ho explicaré amb un exemple més concret.
Nosaltres anem de
vacances a Turquia. El dia que ja tornem cap a Barcelona ens passegem pel bazar
d’Estambul perquè volem portar un record a casa. Ens volem endur una figureta
que està allà exposada i li preguntem al venedor què val aquesta figureta. Ell
ens diu: 2 milions de lires. I nosaltres, que sabem que en el bazar d’Estambul
cal regatejar, li diem: de cap manera! Li donem 1 milió de lires i estigui
tranquil! El venedor, que coneix l’ofici, diu: No! Un milió no! Però miri: si
vol li puc arreglar una mica i enlloc de 2 milions li deixo a 1.800.000 lires.
Nosaltres, que tenim ganes d’endur-nos la figureta, li diem: miri, potser li
pujarem a 1.400.000 lires. El venedor diu: home, en aquest cas jo li deixaré a
1.600.000 lires. I al final diem: sabeu què? Ho
deixem a 1.500.000 lires i tots contents. Això és el punt d’equilibri. Ell partia de 2
milions, nosaltres d’un milió, hem fet la transacció a 1 milió i mig i tots
contents.
Si tot el comerç
mundial es produís en aquestes condicions, seria perfecte. Però no es produeix
en aquestes condicions, perquè en la nostra vida real el comerç tampoc no es
produeix en aquestes condicions. Jo no em veig, per exemple, anant a aquí a la
benzinera de la cantonada i dient-li al venedor de la benzinera: a quan deixem
el litre avui? A 150? A 140? A 145? El de la benzinera dirà: noi! A aquí posa
149. O pagues això o te’n vas buit a casa. Però per què? Perquè no tenim la
mateixa força negociadora com el d’Estambul i jo. Ell pertany a un monopoli, o
a un oligopoli, em pot imposar el preu i jo he de callar i obeir. Si hi ha molt
comerç com el d’Estambul, va molt bé per tothom. Si hi ha molt comerç com el de
la benzinera, va molt malament per mi i molt bé per Repsol, per dir-ho d’alguna
manera.
Quin és el resultat?
Doncs el resultat és que en el comerç internacional els països del primer món
fem de Repsol i els països del 3r món fan de nosaltres. És a dir, que ells mai
poden imposar el preu. Com per exemple, ara està sortint als diaris la situació
de misèria que està vivint Sudamèrica, més de l’habitual, arrel precisament de
la caiguda dels preus normals del cafè. Perquè el preu del cafè no el fixen
ells, sinó que es fixa en un mercat internacional de primeres matèries, que té
la seva seu a Londres. I el preu del cafè està per terra, encara que nosaltres
a la cafeteria el paguem com sempre, perquè per alguna cosa hi ha una cosa que
en diuen intermediaris. Bé, resulta que el preu del cafè està baix i ells no el
poden ni fixar. Però quan enlloc de vendre cafè els països del tercer món
compren, posem per cas, una fotocopiadora, el preu de la fotocopiadora,
lògicament, tampoc no el fixen ells. El fixen la Ranx Xerox, la Canon, la Olivetti, etc. I quin és
el resultat? Doncs un resultat que avui tenim estadísticament demostrat durant
tot el segle XX. Durant tot el segle XX el 3r món ha anat venent cada vegada
més barat i ha anat comprant cada vegada més car. Amb la qual arribes a la
conclusió evident: Un comerciant que tingui el costum de vendre cada vegada més
barat i de comprar cada vegada més car, probablement s’arruïnarà. Per tant,
primera dada de la globalització: Cada vegada hi ha més comerç i cada vegada és
més favorable per uns i perjudicial pels altres.
2ª qüestió: Creixen enormement,
en força i en poder, les empreses transnacionals. En el món hi ha uns 180
Estats independents, dels quals, 30 són Estats que en diríem desenvolupats, i
150 serien Estats que en diem subdesenvolupats (evidentment, subdesenvolupats
en un sentit estrictament econòmic del terme).
Doncs resulta que la
xifra de negocis, allò que venen les 50 primeres transnacionals del món, en
dòlars, és més gran que la renda dels 150 països junts del món que no són els
30 més rics. Dit d’una altra manera: una empresa com General Motors mou més
diners que un país com Polònia, per exemple. Què vol dir, això? Doncs que el
president de la General
Motors té més poder que el president de Polònia.
Per què fa servir el
seu poder el president de Polònia? Si ho fes bé, ho faria servir pel servei
dels ciutadans de Polònia. Però, per què fa servir el seu poder el president de
la General Motors?
Doncs per maximitzar el seu benefici. Ell no té poble al darrere i, per tant,
la seva feina és fer màxim el seu benefici. I els ho asseguro que les grans
empreses no s’estan de res per fer màxim el seu benefici.
Ara fa pocs dies els
diaris ens han informat que l’empresa de petroli Shell seria sotmesa a judici
als tribunals nordamericans sota l’acusació d’assassinat. Per què s’acusa la Shell d’assassinat? Doncs
simplement perquè la Shell
va començar a buscar petroli a la costa nigeriana. Va plantar-hi aquelles
famoses plataformes. Però al mateix temps que treia petroli, el petroli
embrutava l’aigua. I aleshores els pescadors que vivien a la zona es van quedar
sense aliment bàsic. Van organitzar un moviment de protesta contra la Shell. La Shell, que és
més poderosa que el govern nigerià, li va dir al govern nigerià: No volem maldecaps.
Treu-me aquesta gent del davant. El govern nigerià, ben obedient, va reprimir
aquest moviment, va detenir el seu dirigent màxim, el va jutjar, el va
condemnar a mort i el va executar. I a hores d’ara els familiars d’aquest
senyor han aconseguit que els tribunals nordamericans jutgin, no el govern de
Nigèria, sinó a la Shell,
com a instigadora de l’assassinat d’un senyor.
I d’aquests casos
n’hi ha molts i cada vegada més, però no m’extendré per no fer-ho massa llarg.
D’aquest poder amagat de les transnacionals ens en faríem creus.
Espanya estava
acostumada a rebre transnacionals, no a enviar-les cap a fora. Però en els
darrers anys hem començat amb aquest costum d’enviar-ne també cap a fora.
L’empresa transnacional més coneguda d’Espanya és la que es diu Telefónica.
Telefónica és una empresa que va estar dirigida fins l’any passat per un curiós
personatge anomenat Juan Villalonga, que ell mateix s’identificava com a
“íntimo amigo y compañero de pupitre en el colegio del Pilar de Madrid de mi amigo
Jose Mari, el qual Jose Mari és un senyor que viu a la Moncloa, com tots sabem.
Bé, doncs gràcies a
això, ell va fer una expansió important de Telefónica i avui en dia el seu
balanç ens diu que Telefónica va guanyar l’any passat 300.000 milions de ptes.
I d’aquestes 300.000, 100.000 els va guanyar a Amèrica Llatina. Resulta, que si
Telefónica vol agafar aquests 100.000 milions de ptes. i dur-los cap aquí té
dret a fer-ho perquè d’aquesta manera remunerarà els seus accionistes. I què
estarà fent en aquest cas? Doncs estarà portant d’Amèrica Llatina cap a Espanya
una meitat de l’ajuda espanyola al tercer món. I si comptem el que fa Repsol,
el que fa Gas Natural, Sol Meliá, el Central Hispano, el Bilbao Vizcaya, etc. I
resulta que des d’aquí, i no som pas el país més important del món, xuclem del
tercer món “n” vegades més del que després els hi enviem en concepte del 0,7,
de l’ajuda al desenvolupament, de les ONG, etc.
3r element: Les finances. Si
nosaltres ens col·loquem adequadament davant d’Internet, podem entrar a la
borsa de Tokyo, més tard a la de Londres, després a la de Nova York, després a
Madrid, Los Ángeles, Melbourne, Singapur, i si som capaços de no dormir, podem
tornar a entrar a la de Tokyo, etc. excepte durant 8 hores del diumenge,
que està tot tancat. I podem anar comprant i venent. I a vegades hi guanyem i a
vegades hi perdem. Però curiosament hi ha una sèrie de gent que no és que a
vegades guanyi i a vegades perdi, sinó que sempre guanya. I com són tan
espabilats, aquests, que aconsegueixen guanyar sempre? Que saben quina serà
l’orientació de la borsa? No. Però ells compren i venen tant que ells
influeixen en què pugi i baixi. I, per tant, en alguns moments, poden saber si
han de comprar o vendre a l’alça o a la baixa. Exemple: el més gran especulador
mundial: un senyor que es diu Solos. Aquest senyor al 1993 es va fer famós per
una acció especulativa amb la lliura esterlina. Ell va ordenar que l’endemà
compressin totes les lliures esterlines que hi hagi al mercat, a càrrec seu. I
el dia després, igual. Així durant 5 dies (evidentment, en Solos tenia un gran
capital previ). I de tantes lliures que va comprar, que el preu de la lliura va
pujar molt. I quan ja en tenia moltes i el preu estava molt alt, va decidir
vendre-les totes al mercat. Aquell dia, no hi havia demanda per tantes lliures
i com que l’oferta era superior a la demanda, el preu de la lliura va baixar. I
els propietaris de lliures que no sabien res de l’operació d’en Solos, en veure
que la lliura baixava, van decidir vendre’s les seves lliures abans que no
perdessin més valor. I així encara van contribuir a que la lliura baixés més.
En un sol dia, la lliura havia perdut fins a un 15 % del seu valor
inicial. I aquell era el moment ideal perquè Solos decidís comprar totes
les lliures del mercat un 15 % més barates.Al cap de poques setmanes la lliura
es va recuperar i Solos va decidir començar a vendre les seves lliures, però a
poc a poc perquè les seves vendes no influïssin en el preu de la lliura. En 4
mesos havia venut totes les seves lliures un 15 % més cares de com les havia
comprat. Amb aquesta operació Solos va guanyar 150.000 milions de ptes.
De moment no hi ha
cap autoritat mundial que prohibeixi aquesta mena d’operacions, així que Solos
i altres persones com ell, es dediquen a especular d’aquesta manera. Però Solos
és l’especulador individual més gran del món, però hi ha un especulador més
gran que ell a nivell col·lectiu, que són totes les entitats bancàries que
gestionen fons d’inversions. Tots els fons d’inversions es dediquen a
especular.
4t element: Un altre aspecte
financer molt important és el deute extern. Una dada: segons l’informe
publicat no fa gaire per les Nacions Unides, que fa referència al 1999: Al 1999
el tercer món va enviar al primer món 353.000 milions de dòlars per pagar el
deute. I el primer món, per ajudar el tercer món en el seu desenvolupament, que
no arriba ni molt menys al 0,7 % del PIB, sumant totes les ajudes mundials de
totes les fonts, li va enviar 32.000 milions de dòlars. O sigui que nosaltres
els enviem 32.000 milions de dòlars i ells per pagar-nos el deute ens paguen
353.000 milions de dòlars. Qui ajuda a qui?
5è element és la progressiva
marxa enrere de l’estat del benestar (sistemes de pensions, hospitalitzacions,
baixes per malaltia, etc.). Al primer món, això s’està retirant. No es fa de
cop, perquè la gent protestaria, però es va fent de manera subtil. Per exemple,
fa 5 o 6 mesos la Sra.
Villalobos, la ministra de sanitat, va publicar tota una
llista de medicaments que abans els pagava la seguretat social i ara ja no. Al
cap de 10 dies, es firmava a Madrid un pacte de pensions que deia que el càlcul
de la pensió cada vegada es faria sobre més anys de la teva vida laboral. Fins
ara es calculava la pensió de jubilació segons el que s’havia cotitzat en els
últims 10 anys. D’aquí 15 anys, ja serà segons el que s’ha cotitzat durant tota
la vida laboral. I, evidentment, sempre es cobra menys en els primers anys de
cotització que en els últims. Per tant, ens estan dient que ens baixaran les nostres
pensions.
Per tant, estem fent
marxa enrere en l’Estat del Benestar. I com ho argumenten? Doncs dient que no
poden obligar a les empreses perquè paguin tanta seguretat social pels
treballadors al primer món perquè la nostra mà d’obra ha de competir amb la
dels països on està tan barata. Les empreses del primer món no poden
tenir uns costos de 100 pel fet de ser fabricades al primer món i uns costos de
60 a
Taiwan, on no hi ha seguretat social i on els impostos són més baixos. I si
volem competir amb Taiwan, hem de produir més barat.
Però hi ha una altra
solució per competir amb la mà d’obra barata del 3r món: cobrar drets de duana
als productes que es fabriquin als països sense prestacions socials de manera
que s’igualin els preus. I després es poden enviar a Taiwan aquests diners per
crear un sistema de seguretat social que encara no tenen i d’aquí 4 dies els de
Taiwan ja voldran fer marxa endavant i gaudir de les nostres prestacions
socials.
Un altre component de
l’Estat del benestar és el paper de l’Estat en la redistribució de la renda:
treure diners dels més rics per donar-los als més pobres. L’Estat no ha
abandonat aquesta política, però cada vegada la pot fer menys, ja que a qui més
li tocaria pagar, els més rics, són els que més en saben d’escaquejar-se i
posen diners a paradisos fiscals.
Segons la revista
nordamericana Fortune, el Sr. Emilio Botín té un patrimoni personal de 400.000
milions de ptes., però les 2/3 parts de la seva fortuna no les té declarades a
Espanya, sinó que les té col·locades en paradisos fiscals. O sigui que el Sr.
Botín és el segon Sr. més ric d’Espanya (el primer es el propietari de Zara,
Massimo Dutti, etc.) i també és el màxim evasor d’impostos del país. I el més
curiós és que quan el Sr. Botín es troba pel carrer el Sr. Rodrigo Rato, que és
el responsable que nosaltres paguem els impostos, sempre l’abraça efusicament.
I és perquè el pare d’en Rato té molts negocis gairebé en situació de fallida
(i de fet va estar molts anys a la presó per negocis bruts) i l’únic que va
donar-los crèdit de 1.000 milions de ptes. va ser el Sr. Botín.
6è element: La globalització no
deixa circular gairebé gens la tecnologia. Aquells que disposen d’avenços
tecnològics se’ls guarden. Hi ha molts països del tercer món que no poden comprar
les patents del primer món però que com a mínim tenen gent que podria
investigar. Però aquesta gent que podria investigar al seu país acaba
investigant pel 1r món. Per exemple, a USA hi estan treballant 32.000
científics de la Índia. I la Índia només pot gaudir dels fruits dels seus
investigadors pagant les patents corresponents a USA, quan de fet els Estats
Units no han pagat ni un duro a la Índia pel fet d’haver-los proporcionat gent
preparada.
I com que els Estats
Units han vist que aquest negoci és molt rendible, han decidit, des d’aquest
mes de gener, publicar a tots els diaris anuncis que ofereixen permís de
treball i permís de residència a fins a 600.000 persones que vulguin anar a
viure a Estats Units, sempre que tinguin el títol de doctor.
I això no només passa
a Estats Units. També passa a molts altres països, com per exemple, el fet que
a França hi ha més metges senegalesos que no pas metges senegalesos al Senegal.
Perquè hi ha un pacte post colonial on qualsevol persona que acaba la carrera
al Senegal se’n pot anar a viure a França. Però d’aquesta manera el Senegal
paga tota la formació dels metges fins que tenen uns 25 anys i després se
n’aprofiten els francesos. I les estadístiques de la ONU diuen que a França hi ha 1
metge per cada 300 persones i al Senegal hi ha un metge per cada 18.000
persones.
7a qüestió: Les migracions: Tot circula excepte la tecnologia i les
persones. Deixem circular els capitals, deixem circular les mercaderies, deixem
circular les empreses... però les persones com a treballadors, tothom a casa
seva. Hem fet tot un seguit de lleis al 1r món per evitar l’entrada de
treballadors del 3r món.
Estic radicalment en
contra de la llei d’estrangeria. No tenim cap mena de dret per frenar l’entrada
d’estrangers.
1r) Perquè no hem de
perdre la memòria històrica. I si algú ha estat emigrant per excel·lència,
aquest ha estat Europa. El primer va ser Cristòfol Colom, on els Azteques segur
que no li van demanar cap visat quan va arribar. I durant 500 anys Europa ha
anat invadint tot el que li ha semblat sense cap tipus d’escrúpul (res a veure
amb la discreció com ho fan els immigrants ara, amb una pastera i sense fer
soroll). Sense cap escrúpul, ens hem endut tota la plata americana, hem fet
desaparèixer totes les ètnies que hem volgut, hem destruït tot el que ens ha
semblat i això ho hem fet al llarg d’anys i anys. I entre el 1850 i el 1908, 50
milions d’europeus van emigrar d’Europa a fer les Amèriques. I gràcies a això
Europa va poder tenir un excedent agrari i es va poder industrialitzar. I
Espanya també ho va fer, una segona vegada, als anys 60 del segle XX, quan el
10 % dels espanyols van anar a Alemanya. I ara sembla que això se’ns hagi
oblidat.
A Gran Bretanya va
emigrar un 30 % de la població, Irlanda va quedar buida, Escandinàvia es va
reduir també en un 30 % de la població, Itàlia es va reduir en un 40 % de la
població (sobretot cap a Amèrica del sud).
A Melilla s’han creat
uns murs semblants als que hi havia a Berlín per impedir l’entrada d’immigrants
del Marroc. I això està finançat i mantingut pel pressupost de la UE d’ajuda al desenvolupament.
Quina hipocresia!
2n) La immigració a
l’Estat espanyol és petitíssima. Tan petita, que ara el ministeri de l’Interior
va fer una revisió de la regularització i va dir que a l’estat espanyol hi ha
500.000 immigrants no comunitaris amb papers i entre 100.000 i 200.000 sense
papers. En total, 700.000 immigrants com a màxim, per una població de 40
milions d’habitants, que significa l’1,7 % de la població. A Europa la immigració
és el 4,6 % de la població. A França és el 7,5 %, a USA és el 14 % de la
població, i nosaltres, amb l’1,7 % i això fent un càlcul generós.
Als 60’s a Espanya
van marxar 3 milions d’espanyols, dels quals van tornar només 1,5 milions i
l’altra es va quedar allà. Per tant, saldo de sortida: 1,5 milions. Saldo
d’entrada: 700.000 màxim. Saldo total: -800.000 immigrants. Aquesta és la
realitat espanyola.
Una cosa diferent és
el fet que hi ha zones amb molta presència d’immigrants formant ghettos. Però això
té a veure amb el preu de l’habitatge, amb l’organització de les escoles...
però no és un problema d’immigració.
3r) Està extesa la
idea que la immigració ens treu llocs de treball. L’atur és un problema molt
seriós, probablement el que més ens preocupa als espanyols. Però l’atur és
fruit del fet que la tecnologia progressa molt de pressa i nosaltres no hem
estat capaços de reduir les nostres hores de treball en la mateixa proporció en
com la tecnologia avança.
Primer les jornades
laborals eren de 16 hores, després 14, després 12, després 10, i ara 8. Però
encara es pot reduir molt més. Ara ens dirien bojos si pensem a treballar 4
hores, però una persona del segle passat pensaria igualment que ens hem tornat
bojos de treballar 8 hores en comptes de 16 com feien ells.
A més a més, la
immigració està ocupant aquells llocs de treball que els espanyols no volem
fer. Els immigrants han anat treballant en ocupacions molt concretes: filipines
per assistència social i ajudes laborals (especialització), també se sap de
quin lloc vénen els que cullen fruita, i els que reparteixen butà, etc. Per
tant, NO ENS TREUEN LLOCS DE TREBALL.
4a) La Universitat Pompeu
Fabra va encarregar un estudi per estudiar el fenomen migratori a casa nostra.
Ara fa pocs mesos van sortir les conclusions, que deien que els immigrants van
aportar a Catalunya, en concepte d’aportacions a la seguretat social, 80.000
milions de ptes. I van tenir una despesa sanitària de 7.000 milions de ptes. És
a dir, que regalaven en els catalans 73.000 milions de ptes. en la seguretat
social, que ens serviran per pagar les pensions.
5a) Marta Ferrussola
i Heribert Barrera, cadascun per la seva banda, van fer unes declaracions poc
afortunades sobre què passaria amb la cultura catalana el dia que entressin
massivament immigrants. Pensaven que la cultura catalana es podria perdre. Es
van fer enquestes i el 80 % de la població van pensar que aquestes dues
persones tenien raó. Però NO TENEN RAÓ.
La cultura catalana
no és altra cosa que el fruit, el sediment, el pòsit, de totes les migracions
que hem anat rebent al llarg de la història. I si els catalans avui som el que
som és perquè a aquí hi ha passat els íbers, els fenicis, els cartaginesos, els
grecs, els romans, l’islam i els jueus. I si no, si us plau, facin una prova.
Demà que és diumenge,
dediquin-lo sencer a la cultura catalana. Per exemple, anem a Girona i anem a
l’oficina de turisme per anar a visitar una zona emblemàtica i ens diuen que
visitem el call jueu i els banys àrabs. Ho visitem i, acabat el passeig, ens en
anem a la Bisbal,
capital de la sardana, per ballar la nostra dansa. Mirem a l’enciclopèdia a
veure què hi diu sobre la sardana i llegim: sardana: dansa bizantina. Ui. Amb
tot això s’ha fet l’hora de dinar i demanarem panallets o turrons per postres.
I tant els panallets com els turrons són uns postres típicament magrebins fruit
de la barreja de la mel amb els pinyons, les ametlles i les avellanes.
Després, se’ns
acudeix posar-nos una barretina, que el diccionari ens diu que és un gorro de
l’àsia menor. Llavors anem a Montserrat, on fins fa poc la verge era negra i
que ara el seu color està sota sospita. I sortint de Montserrat ens en anem al
camp del Barça, que el va fundar un suís, i on els nostres jugadors són
brasilers, argentins, holandesos, etc. I tot això és la cultura catalana.
Per tant, hem d’anar
molt en compte amb el rebuig a la immigració. És un fenomen inexorable que hem
d’aprofitar i aprendre a conviure. I no rebutjar-lo d’aquesta manera tan
absurda i estúpida com està fent el nostre govern.
8è element: Aquesta
globalització nostra està vigilada pels exèrcits. Els exèrcits ens diuen que
són per protegir-nos d’aquesta globalització.
Al Sr. Bush, abans
dels atemptats de l’11 de setembre, li van preguntar per què volia construir
l’escut antimíssils. I ell va dir: per defensar-nos dels enemics. I li van dir:
però de quins enemics? I llavors va dir: simplement, el que volem és donar més
seguretat al poble americà. El que no va dir era que l’empresa que fabrica
aquest escut antimíssils és propietat del seu pare.
Al llarg de la
història el que hem après és que l’exèrcit només ha servit per protegir la
riquesa dels rics, no fos cas que els pobres també ho volguessin. I prou.
I això des de sempre.
L’any passat, la
despesa militar espanyola va ser de 6.300 milions de ptes. diàries. Això ens surt caríssim a tots i és un pur negoci d’uns quants.
1) Els diaris haurien
de dir cada dia: avui han mort 60.000 persones de gana gràcies a la
globalització, dels quals 40.000 eren nens. Això al diari d’avui, de demà, demà
passat, etc. Mai cap guerra ni fenomen de cap tipus ha matat 60.000 persones
cada dia. Només la gana. I això en un planeta que produeix cada any aliments
suficients per cobrir les necessitats de tota la població mundial en calories,
i que en sobrin un 10 %. I per què es moren de gana? Doncs per què es moren de
gana? Perquè no tenen diners per comprar els aliments. Aquests països, o paguen
el deute, o compren aliments. Però les dues coses a la vegada no poden fer.
2) No podem acceptar
que, gràcies a la globalització, les diferències econòmiques siguin cada vegada
més grans.
Als 60’s un Sr. del
Canadà tenia uns ingressos 30 vegades més grans que un Sr. de la Índia (de
Bangladesh). Als anys 80, la diferència ja no era de 30 a 1 sinó de 60 a 1. Avui en dia, la
diferència és de 82 a
1. I això gràcies a la globalització.
3) Reducció de
l’esperança de vida. A començaments dels anys 90 tot Àfrica havia superat els
40 anys d’esperança de vida. Avui en dia molts països africans ja estan als 36
anys d’esperança de vida. Per què? Perquè els
hem sotmès a guerres i misèria.
El país del món que
té menys esperança de vida és Sierra Leona, que ara és de 36 anys. I què li
passa a Sierra Leona? Que està sotmesa a una guerra, que des d’aquí ens diuen
que és trival però que no és trival. És una guerra entre una ètnia recolzada
per una empresa de diamants de Sudàfrica i una altra empresa de diamants
d’Estats Units, que recolza una altra ètnia. Llavors lluiten aquestes dues
ètnies a veure qui s’emporta els diamants a casa. I el propietari de l’empresa
de diamants d’USA va cada matí a la borsa de NY (a Wall Street) i és saludat
amb grans reverències.
Hem de mirar que la
política torni a dominar l’economia.
Cal posar normes en
contra de l’especulació financera internacional, democratitzar la ONU (on cada país té un vot,
independentment del seu número d’habitants: el vot d’Andorra val igual que el
de la Índia) i el Fons Monetari Internacional (on té més vots el país que més
paga).
Qüestionari
1.
Esmenta
els punts que tracta l’autor sobre la globalització
2.
Com
sabem que vivim en un món globalitzat? És correcte dir “antiglobalització”?
3.
Com
veu l’autor les multinacionals?
4.
Explica
el concepte de “consumidors sofisticats”
5.
El
fet que hi hagi “comerç internacional” és bo o dolent?
6.
Què
afirma Arcadi Oliveras sobre el preu dels productes?
7.
Comenta
la frase: “els països del primer món fem de “Repsol” i els països del 3r món
fan de nosaltres
8.
Explica
el problema del cafè i els seus intermediaris
9.
A
quina conclusió arriba després d’analitzar el comerç internacional?
10. Comenta la frase “El president
de la General Motors
té més poder que el president de Polònia”
11. Què diu l’autor sobre la Telefònica? Quines
altres multinacionals espanyoles cita en la seva conferencia?
12. Qui és Solos?
13. Quina és la institució que
especula més a l’actualitat?
14. Què diu sobre el deute extern?
15. Què és l’Estat del
Benestar?Estem fent marxa enrere?
16. Quines solucions proposa per
competir amb la mà d’obra barat del 3r món?
17. Quin element no deixa circular
la globalització?
18. Què fan els Estats Units per
captar nous investigadors?
19. Quina visió té sobre la
immigració?
20. Està d’acord amb la “Llei
d’Estrangeria”?
21. Quins avantatges ha comportat
la immigració al llarg de la història?
22. Com qualifica la immigració a
l’Estat espanyol?
23. Què és un ghetto?
24. Segons l’autor quina és la
causa de l’atur?
25. Els immigrants treuen llocs de
treball?
26. Quina visió té sobre la
cultura catalana?
27. Segons l’autor perquè han
servit, al llarg de la història, els exèrcits?
28. Esmenta les conclusions
negatives de la globalització?
29. Quines solucions apunta
l’autor per millorar la situació mundial?
30. Quina opinió tens d’aquesta
conferència?
