NO EREN BRUIXES. LES EXECUCIONS ENTRE ELS S.XV I XVIII

LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I EL 1714 PER A CATALUNYA I LA CORONA D'ARAGÓ

PARAL·LELISMES ENTRE MIGUEL DE CERVANTES I ELS SERVENT. Eren la mateixa persona Miguel de Cervantes i el xixoní Joan Miquel de Servent? L'historiador Bilbeny interpreta que sí.

Suposat retrat de Miguel de Cervantes (font: wikicommon)

Font d'informació: http://www.inh.cat/articles/Paral-lelismes-i-identitats-entre-Miguel-de-Cervantes-i-els-Servent#comments
http://www.inh.cat/articles/Els-origens-catalans-de-Santa-Teresa,-Cervantes-i-Colom,-segons-l%27investigador-Jordi-Bilbeny#comments 

MIGUEL DE CERVANTES	ELS SERVENT
1. Escriu que els seus avantpassats han treballat a la Cort	1. Són a les diverses cancelleries reials de la Monarquia Catalana
2. Hom creu que havia de pertànyer a una nissaga d'escriptors	2. Són notaris, juristes, cancellers, escriptors
3. S'autoanomena "el cigne del Túria"	3. Són a Xixona i València
4. Demana el càrrec de Tresorer de diversos regnes a les Índies i ell exerceix de recaptador d'impostos reial	4. Són tresorers a les cancelleries reials i un d'ells (s. XV) és recaptador del fisc reial
5. Diu que "torna a la Pàtria" en veure la costa catalana del Regne de València. 5.1. Té amics a València; hi imprimeix la 1a ed. coneguda d'El Quixot, en fa grans lloances; la seva mare hi és preparant el seu rescat i el del seu germà; mercaders valencians hi intervenen; el virrei de València en porta les gestions; el Tirant és la millor novel·la del món; València és la ciutat més bonica d'Europa.	5. Nissaga catalana
6. Escriu que la seva família prové "d'un lloc al mig de les muntanyes"	6. Els Servent provenen de Puigcerdà
7. Reconeix que són tres germans	7. A la família dels Servent de Xixona hi va haver 3 germans famosos
8. Les armes dels Cervantes tenen com a senyal parlant un cèrvol	8. El senyal parlant dels Servent és un cèrvol
9. Hi ha uns Servent a Castella, que quan s'hi instal·len se'ls diu Cervantes	9. Als Servent catalans se'ls anomena Cervantes als llibres supervisats
10. Miguel de Cervantes combat a Flandes amb un seu germà	10. Els 3 germans Servent combaten a Flandes
11. Combat a les guerres d'Itàlia i del Nord d'Àfrica	11. També són a les guerres d'Itàlia i a les del Nord d'Àfrica
12. S'ha fet famós al servei del rei Felip II	12. Els tres germans s'han fet famosos a les ordres de Felip II
13. Té un braç esguerrat per culpa d'una ferida militar	13. Tots tres germans han quedat malmesos per culpa d'una explosió
14. S'està a Nàpols i a Sicília. Té amics sicilians.	14. Els Servent són Cancellers a la Cort d'Alfons el Magnànim
15. Té casa a Barcelona	15. Els Servent tenen casa a Barcelona
16. Fa elogis d'En Perot Rocaguinarda, perquè s'oposa als interessos de la Corona espanyola a Catalunya	16. Els juristes catalans s'oposen als interessos uniformitzadors de la Corona espanyola
17. Revoluciona la prosa literària, que trobem plena de girs de cancelleria i catalanades	17. Bartomeu Servent revoluciona la prosa cancelleresca a finals del s. XIV
18. Coneix perfectament els usos i el llenguatge dels mercaders	18. Són mercaders
19. Coneix perfectament els usos de la navegació i el llenguatge nàutic	19. Són navegants i cònsols
20. És un admirador i plagiador d'En Joan Lluís Vives; i En Rafel Vives edita el Quixot en un sol volum a Barcelona	20. Els Servent i els Vives són parents

HEROÏNES INVISIBLES

Dones combatents, abnegades, que mai van defallir, però que la història pràcticament ha oblidat. Tres novetats editorials repassen la trajectòria vital de la marquesa de Sade, Tatiana Schucht i la reina Elisabet Cristina de Bunsvic

       SÍLVIA MARIMON Barcelona | Actualitzada el 27/12/2014 23:52 aRA.cAT

Els marquesos de Sade

Marquesa de Sade

El discurs de Donatien Alphonse François, marquès de Sade (1740-1814), és implacablement subversiu. Sade especula sobre la llibertat absoluta, sense restriccions. Unes idees que el van condemnar a passar molts anys a la presó. Gérard Badou, a Renée Pélagie marquesa de Sade (Ediciones del Subsuelo), descriu la seva antítesi: la seva abnegada i obedient muller, Renée Pélagie. Filla d’una família rica i burgesa, va ser durant vint-i-set anys la dona d’un home que mai va claudicar en la defensa del “dret natural”. En aquest relat de Badou, Sade és un marit egoista, cruel i tirà. I la seva dona, la seva fidel víctima.

La família de Renée Pélagie aspirava a formar part de l’aristocràcia. Renée era tímida, pragmàtica i, de les lectures que feia amb el seu preceptor, l’abat Gaudemar, la commovien profundament les històries dels màrtirs. Als 20 anys, segons el relat de Badou, era una noia innocent, a qui Sade va enlluernar. Pocs mesos després del casament, l’autor de Les 120 jornades de Sodoma va ser empresonat, acusat de torturar una noia. Quan va sortir van tornar les infidelitats i els escàndols. Renée Pélagie, però, estava enamoradíssima: “Només visc i respiro per tu. Amb tu trobo l’única felicitat”, escrivia després de cinc anys de matrimoni. Sade ridiculitzava aquests comentaris.

Pélagie, segons la descripció de Badou, va ser una dona abnegada que va patir les continues detencions del seu marit. Patia molt, perquè Donatien Alphonse va ser acusat de segrestar i assassinar diferents dones. Mentre era a la presó, Renée es desvivia per satisfer les incomptables exigències del seu marit. Va trucar a totes les portes de la Cort buscant l’alliberament del seu marit. Ell a vegades l’insultava per carta. “Heus aquí senyora, una mostra de les vostres abominables mentides. [...] Amb dos paraules, sou una imbècil que es deixa manipular a l’antull dels demés, i els que us manipulen són monstres que mereixen la forca, millor encara que els lliguin fins que els corbs els hagin devorat”. Ella, quan rebia aquestes missives, es deprimia. A més, vivia miserablement. Ni tan sols podia pagar l’hostalatge al convent de les carmelites, on vivia en una cel·la minúscula amb la seva filla, mal alimentada. Acabaria vivint en un racó del paller del convent. “Algunes vegades ja no suporta fer aquest paper d’esclava al servei d’un mestre invisible que la tiranitza ordenant-li, des de dalt d’una torre, missions absurdes”, escriu Badou.

Malgrat tot, durant quasi 30 anys, Renée Pélagie va intentar ajudar el seu marit sempre que tenia problemes. Cosa que passava sovint. Va negociar amb delinqüents, va subornar prostitutes i, fins i tot, es va disfressar d’home per intentar ajudar el seu marit a escapar-se de la presó. Quan va fer 48 anys, però, va començar a sentir només rebuig i repulsió per Donatien. Tot té un límit. I l’abnegada esposa va prendre una decisió que canviaria els seus últims dies i els de l’autor de Justine o les dissorts de la virtut : el va deixar.

El marquès de Sade va passar els seus últims anys al manicomi de Charenton, on va escriure la major part dels seus llibres i on es dedicava a fer representacions teatrals amb els altres interns del manicomi fent d’actors. Vivia amb la seva nova companya.

Amb Renée va tenir tres fills. La dinastia encara sobreviu. Un dels últims descendents, Xavier de Sade, va obrir els arxius del seu ancestre a historiadors i investigadors, va batallar perquè es publiquessin els seus escrits i fins tot va registrar el seu nom com una marca industrial pròpia.

Tatiana Schucht

Tatiana Schucht era la cunyada d’Antonio Gramsci (Ales, 1891 - Roma, 1937), escriptor, polític i filòsof sard. Gramsci defensava la idea que era necessari fer un front únic de les forces obreres que s’enfrontés a l’amenaça creixent del feixisme. Va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià (PCI). L’abril del 1924 va ser elegit diputat, una condició que no va impedir que el 8 de novembre del 1926 l’arrestessin a Roma, acusat únicament de ser un dels líders del PCI. Durant el seu llarg periple carcerari es va escriure amb Tatiana Schucht, la germana de la seva dona Guilia. La malaltia l’assetjava però no va deixar d’escriure. Gramsci va aconseguir la plena llibertat el dia 21 d’abril del 1937, però estava molt malalt. No va poder deixar la Clínica Quisisana de Roma: hi va morir tan sols sis dies després, l’alba del 27 d’abril del 1937. Tatiana Schucht va estar al seu costat, epistolarment o en persona, fins a l’últim moment. Ella moriria poc després, l’any 1943, a l’URSS. Cartes des de la presó. Cartes a Tatiana Schucht (Edicions de 1984) és un recull de la correspondència entre Gamsci i Schucht. “Aquest recull no il·lumina solament la vida del Gramsci captiu. Al costat de la personalitat de Gramsci, que es perfila tan nítidament en les seves pròpies paraules, descobrim, amb la mateixa vivesa, si bé d’una manera més indirecta, la persona que va ser Tatiana: una dona culta, extremament sensible i inquieta, que vivia per ajudar els altres (a propòsit d’això, Gramsci li escrivia, el gener del 1930: “[...] Em fa l’efecte que has perdut el gust de viure per a tu mateixa i que vius només per als altres. ¿I no és un error, això? I si vius una mica per a tu mateixa, també, ¿no viuràs millor per als altres, si és això el que vols i l’únic que et dóna plaer a la vida”), escriu Alba Dedeu, que ha traduït l’obra, al pròleg.

Tatiana Schucht va seguir el periple vital de Gramsci. Si a ell el traslladaven de presó, ella el seguia i canviava de ciutat. No importava si estava malalta i dèbil, sempre va fer costat a Gramsci. El polític i filòsof sard s’escrivia més amb Tatiana Schucht que no amb la seva dona. Amb Tatiana es desfogava, li abocava tot: els seus neguits intel·lectuals, la seva tristesa, les seves angoixes, el seu dolor físic. Sovint li parlava de Guilia i de la impossibilitat de comunicar-se amb ella: “És per aquesta raó que tampoc aquesta vegada no vull escriure a la Guilia. No sé pas què li he d’escriure. I no vull fer una carta de compromís, com se sol dir. Encara he de resoldre alguns problemes, i sense haver-los resolt no aconsegueixo escriure”, escriu Gramsci.

Tota la correspondència, fins i tot la que Gramsci adreçava a la seva família, passava per la diligent Tatiana. A vegades, Gramsci li demanava que fes d’intermediari entre ell i Guilia: “Tan sols m’has de respondre a una cosa: ¿estàs disposada fer d’intèrpret del que et vaig escriure per a la Guilia o ho consideres impossible? Un sí o un no, això és el que desitjo saber. Qualsevol cosa que s’assembli a una discussió em desagradaria immensament”. Li escrivia paraules molt tendres, però també li feia retrets: “El teu comportament és inconscientment cruel. Tu veus un home que està lligat (en realitat no veus que està lligat ni et pots representar els lligams), que no es vol moure perquè no es pot moure (no veus que, pel fet d’haver-se mogut, els lligams ja li han segat la carn), i aleshores vinga burxar-lo amb ferro roent”.

Elisabet, reina dels catalans

Elisabet Cristina de Brunswick

Des del setembre del 1711 al març del 1713, Catalunya va estar governada per una emperadriu, Elisabet Cristina de Brunsvic (Brunsvic, 1691 - Viena, 1750). Quan Carles d’Àustria va abandonar Barcelona per tornar a Viena, on va ser investit emperador, va nomenar la seva muller lloctinent, governadora i capitana general de Catalunya. Xavier Amat descriu al llibre Elisabet Cristina de Brunsvic. La reina dels catalans a Mataró (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) com va ser l’arribada d’Elisabet a Mataró el juliol del 1708. En aquell moment, era una noia alemanya d’uns disset anys: “Una ingent gernació de mataronins van sortir a rebre la jova comtessa i reina que desembarcava, procedent de Gènova, a la Península per la platja de Mataró”, escriu Amat. Els mataronins van poder observar la intensa religiositat de la reina. A l’església de Santa Maria es va agenollar i, segons les cròniques de l’època, es va colpejar el pit: “ Puesta de rodillas, al adorar la Vera Cruz, advirtieron, que se hirió los pechos tres vezes ”. No era un gest casual. Per casar-se, la reina havia hagut d’abandonar la religió protestant, i havia de contrarestar la propaganda borbònica sobre el suport dels heretges a l’arxiduc Carles. Va ser a Mataró on, segons alguns historiadors, Elisabet es va trobar per primera vegada amb Carles. Ell la va anar veure i van estar tres hores junts. El rei en va deixar una anotació al seu dietari: “A cavall a Mataró, la reina molt bella, molt content”.

L’1 d’agost del 1708 la reina va deixar Mataró i va emprendre el seu viatge fins a Barcelona. Allà, a l’església de Santa Maria del Mar, es va casar amb Carles. La mort del germà de Carles, l’emperador Josep I, va capgirar-ho tot. Carles va passar a ser l’hereu i va haver de abandonar Barcelona per ser coronat emperador a Viena. Elisabet es va quedar sola. Era una idea estesa que les coses funcionaven millor quan ella estava al capdavant del govern i que tenia més bona fama entre els catalans que el seu marit. La reina va haver de fer front a un període extremadament dur. Havia de combatre els problemes de defensa i de finançament, que encara es van agreujar més quan els britànics van deixar la guerra. Va gestionar derrotes i va aturar conspiracions amb molta habilitat. Era una gran negociadora i tenia grans dots per la diplomàcia.

El 4 de març del 1713, amb el pretext que Carles volia al seu costat la seva dona per tenir descendència, Elisabet va marxar a Viena. Abans d’embarcar va prometre garantir als catalans les seves institucions a nivell internacional. A la cort de Viena va acollir molts catalans exiliats. Quan va morir el seu marit, el 1740, va tornar a situar-se en primera línia. La seva filla Maria Teresa havia d’heretar el tron, però els gendres del germà de Carles, l’emperador Josep I, també volien la Corona. Finalment va esclatar la Guerra de Successió Austríaca, que es va allargar fins al 1748. Va desenvolupar una frenètica activitat diplomàtica. Va reeixir: la seva filla, l’emperadriu Maria Teresa I d’Àustria, va regnar en pau.

HOMENATGE ALS DESNONAMENTS DEL BARRI DE LA RIBERA AMB LA DERROTA CONTRA FELIP V EL 1714

Les façanes dels edificis que rodegen el mercat del Born de Barcelona han decorat els seus balcons amb grans lones vermelles on es poden llegir els cognoms de setanta famílies expulsades del barri ara fa tres-cents anys. L’acció és obra de l’artista Frederic Perers, que amb la complicitat dels veïns del barri de la Ribera ha retut homenatge a les famílies barcelonines que més van patir les conseqüències de la guerra de Successió.

L’any 1714, després de la derrota de Barcelona a les mans de les tropes francocastellanes, els vencedors van decidir bastir una fortalesa per tal de dominar la ciutat. Una cinquena part dels habitatges de la capital catalana van ser enderrocats per albergar la construcció de l’edifici militar de la Ciutadella, i cinc mil veïns de la Ribera van ser expulsats del barri després de veure destruïdes els seus habitatges, sense cap indemnització. Alguns fins i tot van ser obligats a ensorrar els seus propis immobles.

Ara, l’artista Frederic Perers ha volgut recordar la injustícia que van patir els antics habitants del seu barri a través del projecte ‘La Ribera homenatja la Ribera’. Ho han fet penjant 73 lones de grans dimensions dels balcons que envolten el mercat del Born, amb els cognoms de les famílies que es coneix que vivien en aquella zona. El resultat és un gran mosaic que ocupa diverses façanes.

Ideada fa deu anys com a veí del barri, l’obra ha culminat coincidint amb el tercer centenari dels fet de 1714, i estarà exposada als balcons del Mercat del Born fins després de la Diada de Catalunya, l’Onze de Setembre des d'aquesta iniciativa personal, no institucional, de l’artista barceloní Frederic Perers, que va viure des del balcó de casa seva, al carrer de la Ribera, tot el procés d'excavacions de l'antic Mercat del Born.

'És un projecte que vaig idear ara fa deu anys, com a veí. Arran del reportatge 'El Born, un vincle amb el passat', emès per TV3 el 2003, vaig quedar garratibat pel drama que havia viscut la gent del barri el 1714: el 17% de la Barcelona de l'època fou enderrocada per imposició després del setge. És a dir, una cinquena part dels habitatges de tota la ciutat se'n van anar a terra, i la població expulsada del barri es calcula que fou de cinc mil habitants (la població de Girona o Vic d'aleshores), dels quals el 70% se'n van haver d'anar fora de la ciutat', detalla Perers: 'Que no se sabés prou aquell drama va ésser el detonant que em va empènyer a voler-lo explicar.'

Fonts: http://www.sapiens.cat/ca/notices/2013/07/el-born-homenatja-els-veins-expulsats-el-1714-3550.php

http://www.vilaweb.cat/noticia/4132490/20130710/homenatge-veins-ribera-1714.html

MASOS I MASIES EN EVOLUCIÓ



Masia catalana. Conca de Barberà

Els masos, i les masies que en són el nucli organitzador, són unes empreses familiars agroalimentàries molt eficients i, per tant, de llarga durada. Les terres de conreu, les vinyes, els prats, els boscos i els erms d'un mas podien sumar extensions molt diverses: de 15-20 hectàrees a 200-300 hectàrees. Els masos es van emplaçar al camp obert, o prop d'un bosc, amb accés a una mina o un corrent d'aigua canalitzada, o a pous. Relativament lluny dels centres urbans i no, és clar, a alta muntanya.

Els principals productes d'aquestes empreses multisectorials foren, inicialment, els cereals (i el pa), les olives (i l'oli), el raïm (i les panses i el vi), les hortalisses, els farratges, la carn (d'aviram, de be, de vaca, de porc), els embotits, la llet (i els formatges), la llenya (i el carbó vegetal). També, llanes, pells, fustes, algunes eines simples, fils, teixits, espardenyes.

Les masies, a més de centres productius i magatzems (amb cisterna, era, forn, premsa, celler, trull, estable, galliner, femer, golfes, pous de glaç), eren també habitatge de la família de masovers, que incloïa fàcilment tres generacions, i dels mossos i les dones que hi treballaven.

Tenim notícia de masos creats a partir de la revolució de l'any 1000, però la seva difusió, i el seu èxit, és conseqüència del marc polític i econòmic dissenyat a partir de 1485-86, és a dir a l'inici dels temps moderns. En aquells anys, el Compromís d'Amer (8 de novembre de 1485) i la sentència arbitral de Guadalupe (21 d'abril de 1486) signada pel rei Ferran II, dit el Catòlic, van posar fi, de forma positiva, a les dues guerres dels Remences, que havien enfrontat violentament, durant dècades, pagesos i senyors feudals. De la sentència, el 1498, se'n feu una edició impresa de 500 exemplars.

El nou marc va eliminar les formes de control personal dels senyors feudals (els dits mals usos) i obria el pas a la generalització dels contractes d'emfiteusi, i de la figura de l'hereu, o la pubilla. El propietari feudal rebria una quantitat anual i el pagès podia actuar lliurement com a empresari i transmetre el mas al fill, que en seria l'hereu. Aquesta situació de llibertat d'actuació era insòlita a l'Europa d'aquells temps, i, de fet, en molts països, com per exemple Rússia, el feudalisme dura fins al segle XIX. La figura de l'hereu, a Europa, existiria només en alguns països, que, si seguim els mapes d'E. Todd, acabaran tenint alguns trets comuns.

La fórmula mas i masia experimentarà un gran desenvolupament a partir del segle XVI. La gran època dels masos serà als segles XVII i XVIII, però al XIX, i a la primera meitat del XX, segueixen funcionant eficaçment. La revolució agroalimentària del segle XX, però, ha anat canviant bona part dels paràmetres en què s'han situat les masies durant 500 anys.

La seva gran capacitat d'adaptació, però, va anar generant diverses variants de mas i de masia. Per exemple, en certs períodes de la seva llarga història (especialment, entre 1500 i 1700), amb forta difusió del bandolerisme i la pirateria, va caldre construir masies fortificades. En aquestes, la funció productiva i la funció militar –fonamentalment, de defensa- es barrejaven. D'altra banda, els allotjaments forçosos a masies i cases de pagès, a partir del 1639, dels soldats de l'exèrcit imperial, va provocar seriosos problemes. Per exemple, la guerra dels Segadors.

Els masos i les masies experimenten un gran creixement a partir del 1670-80, com a conseqüència de l'ampliació dels mercats agroalimentaris (i del vi i l'aiguardent), al nord d'Europa i a les Amèriques. Durant el segle de la Il·lustració, molts dels masos existents s'engrandiren, i se'n construïren de nous, de vegades de grans dimensions.

Del segle XIX al XX, els masos, el seu model organitzatiu i les seves produccions, perden el seu caràcter central, però progressivament s'han anat obrint camí les lliçons de la seva història.

Cerdà, urbanitzar i ruralitzar

L'enginyer Ildefons Cerdà i Sunyer (1815-1876), un dels grans teòrics i pràctics de la ciència urbanística, va

néixer al mas Cerdà, al Pla de la Garga de Centelles (Osona). Una gran contribució seva a l'avenç social i econòmic fou el model d'eixample urbà en xarxa, basat en mansanes. La paraula mansana és un neologisme seu que vol dir “conjunt articulat de masos urbans”. El seu objectiu fou, amb les seves paraules: “Urbanitzeu el camp, ruralitzeu la ciutat”. L'urbanisme modern neix d'un mas dinàmic i exportador.

Francesc Roca.https: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01352&PatronBusquedaDescripcion=francesc+roca 

REPRESSIÓ FISCAL A CATALUNYA DESPRÉS DE LA DERROTA DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

Gairebé tres-cents anys després de la derrota a la guerra de Successió, les relacions entre Catalunya i Espanya passen per un dels moments més tensos. La darrera i multitudinària manifestació de l’11 de setembre ha posat sobre la taula el malestar d’amplis sectors de la societat del nostre país amb un estat que, afirmen, no respecta ni la singularitat catalana ni els recursos econòmics amb què els nostres ciutadans contribueixen a aquest mateix estat.
Una eina essencial per ajudar-nos a entendre la magnitud d’aquestes desavinences és la història. Així, retrocedint fins al passat, podem trobar les arrels del problema i entendre les causes que ens han dut a la situació actual. En els darrers anys, els investigadors de l’època moderna han avançat molt en el coneixement de les diferents facetes de la repressió desencadenada per les forces borbòniques després de la derrota catalana. Així, avui sabem de manera detallada que milers de ciutadans de casa nostra van haver de marxar fins a un exili incert a les terres de l’emperador; que desenes i desenes de poblacions al llarg del país —des de Xàtiva fins a Prats de Lluçanès i d’Alcoi a Lleida— van ser cremades com a represàlia pels exèrcits filipistes; que els principals dirigents militars austriacistes van patir represàlies molt dures o que la totalitat de les universitats catalanes van ser clausurades per ordre dels vencedors.
I també sabem que una part d’aquesta repressió va ser econòmica, amb uns impostos que, en realitat, van esdevenir un càstig més sobre el conjunt de la població derrotada, que va veure com la fiscalitat pujava d’una manera objectivament abusiva.
Poques vegades, doncs, tenim l’oportunitat de plantejar un tema de tan rabiosa actualitat. I des de Sàpiens, com no podia ser d’una altra manera, ho fem analitzant, de la mà dels millors especialistes, aquests darrers tres-cents anys de relació econòmica entre Catalunya i Espanya. A través de les pàgines d’aquesta revista viurem les penúries dels ciutadans catalans provocades per la introducció, a partir del desembre del 1715, del cadastre, un impost que va multiplicar per set la fiscalitat existent; remembrarem les pugnes entre els lliurecanvistes i els proteccionistes, entre els quals es comptaven els empresaris catalans, durant un segle XIX que es va distingir per l’elevada quantitat de diners pagada pels ciutadans del nostre país en concepte d’impostos i la migradesa de la inversió pública de l’Estat a Catalunya. I també repassarem les primeres dècades del segle XX, la República i la dictadura franquista, fins a acabar el trajecte en l’actualitat. I lògicament, recordarem la vaga de tramvies del 1951, el Tancament de Caixes del 1899 o els orígens remots del mite de la insolidaritat catalana amb la resta de l’Estat. Un mite que encara perdura.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 123 del Sàpiens
http://blogs.sapiens.cat/amblupa/2012/10/02/300-anys-despoli/

ACTIVITATS: LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

 

Junta de guerra de l'1 de setembre de 1714, amb la participació d'Antoni Villarroel, Casanova i Basset

TREBALL

GUERRA DE SUCCESSIÓ

1. Dates
2. Per què comença en aquesta data?
3. Quins dos bàndols internacionals es creen i a qui donen suport cada u?
4. Busca una imatge de cada un dels pretendents a la corona espanyola.
5. A la península Ibèrica per què s'obre una guerra civil?
6. Què signa Catalunya el 1705 amb la Gran Bretanya i per què?
7. Qui es proclama rei a Catalunya?
8. Com i quan les forces austriacistes arriben a Madrid?
9. Quan cau i en quina batalla el País Valencià?
10. Què significa avui aquesta data per a València?
11. El 1710 com es trobava la situació bèl·lica a la península?
12. Quin fet va fer girar la situació bèl·lica i política a Europa?
13. On es va aturar la guerra i a on no?
14. Explica les batalles i les places o ciutats de Catalunya que queien en unes mans o altres.
15. Explica com l'arxiduc Carles va treballar el conflicte bèl·lic a Europa i qui va deixar de lloctinent a Barcelona.
16. Com era la seva cort a Barcelona? (Històries de Catalunya -Viure com Reis-El rei dels catalans)
17. Quan els anglesos van abandonar Catalunya ?
18. Quan cau Girona en mans castellanes?
19. Quan se signa el Tractat d'Utrech i quins acords prenen les diferents parts?
20. Explica detalladament quina va ser la traïció de l'arxiduc Carles (cal citar Starhemberg)
21. Quan, com i per què va decidir Catalunya resistir?
22. Gràcies a quina ajuda militar va poder vèncer Felip Vè a Catalunya?
23. Què va demostrar la batalla del baluard de Sta Clara el 12 d'agost de 1714?
24. Per què va dimitir Villarroel?
25. Com i quan va succeir la derrota catalana de Barcelona ?(desenvolupa-ho)
26. Qui eren el miquelets, els maulets i els botiflers?
27. Qui va ser i quin paper va tenir Rafel de Casanova?
28. Explica el tipus de repressió que va patir Catalunya després de la derrota (immediata i el Decret de Nova Planta)
29. D'aquesta forta repressió què en sortí o esdevingué  de positiu?

CERVERA DOCUMENTA QUE AL SEGLE XVIII NO VA SER BOTIFLERA

 

La Paeria troba actes de suport a Carles III en lloc de Felip V

Campanya local per explicar la nova versió històrica

El Punt Avui. Dimecres 26 de setembre de 2012

La Universitat de Cervera, construïda entre 1718 i 1740, va ser l'única de Catalunya fins a 1835, substituint a les que hi havia al país i que van col·laborar amb l'arxiduc Carles Foto: J. PRATS.

L'historiador Josep Maria Llobet ha localitzat diverses actes de la Paeria de Cervera del 1705 que demostrarien que la capital de la Segarra “dóna obediència al senyor Carles III”, arxiduc d'Àustria i aspirant a la corona espanyola en la Guerra de Successió. I, per tant, que en cap moment es va decantar per la dinastia borbònica i el rei Felip V, com fins ara s'havia explicat.

Les actes han suposat un gran alleujament per l'actual consistori, governat per l'alcalde de CiU, Ramon Royes, que ara prepara una seguit d'actes per donar a conèixer aquesta nova versió de la història local i per treure's de sobre l'etiqueta de “botiflers” que fins ara havien tingut els cerverins.

Royes, a més, considera “imprescindible” un acte institucional amb el president de la Generalitat per restituir aquesta fase històrica de Cervera.

La recerca inclou tres actes en què, a més d'aprovar la lleialtat a l'arxiduc Carles, també s'acorda celebrar les seves victòries, com ara les rendicions de Barcelona i València del 1705, amb repics de campanes i oficis solemnes.

Fins ara sempre s'ha atribuït el fet que Cervera tingués universitat a la recompensa de Felip V a la ciutat per la seva fidelitat. Aquests nous estudis, però, afirmen que dos emissaris enviats a Madrid per demanar fons per reconstruir la ciutat van mentir a la cort de Madrid i van afirmar que havien estat lleials al borbó. Així van obtenir recursos i el decret per crear una universitat en un emplaçament sense guarnició i que va substituir, per castigar, la resta d'universitats catalanes.

Ramon Royes també afirma sentir-se “incòmode” amb el títol de comte de Cervera que té l'actual príncep d'Astúries, i no descarta fer-ho palès en una declaració municipal o acord del ple.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/577230.html

"EL SETGE" DIVULGACIÓ D'UN EPISODI DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

NOVA ESTRENA

TV3 emet per la Diada un documental sobre la resistència de Cardona davant l'exèrcit borbònic

'El setge', la història del castell mai vençut

L'11 de setembre, l'espai Sense ficció emetrà el documental 1711. El setge, una coproducció amb Lavinia que explica un dels episodis més desconeguts de la Guerra de Successió. SELENA SORO

BARCELONA. | Actualitzada el 06/09/2012 00:00 AraPremiumAra.Cat

 

'El setge', la història del castell mai vençut

-->

Durant 34 dies, el castell de Cardona, al Bages, va resistir fa 300 anys un setge de més d'11.000 soldats. El pròxim 11 de setembre, TV3 reconstrueix els fets amb 1711. El setge , un documental coproduït amb Lavinia que s'emetrà a les 21.50 dins de l'espai Sense ficció . "El nostre documental aporta llum sobre un dels aspectes més rellevants i desconeguts de la Guerra de Successió Espanyola", explica a l'ARA Joan Arañó, productor de 1711. El setge . "Gràcies a la resistència del castell de Cardona, la caiguda de Barcelona es va ajornar tres anys", assenyala Arañó. "Cardona és l'única fortalesa mai vençuda, van obligar-la a rendir-se com a condició a la capitulació de Barcelona, però l'exèrcit borbònic mai la va derrotar", subratlla.

1711. El setge , dirigit per Jordi Ferrerons, recrea la defensa de Cardona a partir de dramatitzacions, reconstruccions virtuals i il·lustracions animades. "Les escenes que passen al poble ens les han facilitat voluntàriament els vilatans de Cardona", comenta Joan Arañó. "Sense la seva ajuda hauria estat un documental molt digne, però bastant menys vistós", afegeix.

Joan Salvat, cap de l'àrea de documentals de TV3, es mostra satisfet dels resultats i assenyala que 1711. El setge "compleix la missió divulgadora d'una televisió pública" perquè "aporta llum a un aspecte poc conegut" de la història.

Els actors, amateurs

La major part d'intèrprets són figurants i els personatges principals els encarnen quatre actors d'un grup de teatre amateur escollits per la productora. Són ells qui donen vida a Manuel Desvalls, governador del castell de Cardona; a Jean-Baptiste Joblot, l'enginyer militar i principal estrateg dels borbònics; al coronel comte de Gehlen, comandant de les tropes austriacistes, i a Pere Ventallol, el rector de Bergús. Gràcies als testimonis escrits que van deixar els quatre homes a la vida real, el documental ha pogut relatar els fets en primera persona.

1711. El setge s'ha servit també d'arxius històrics dispersos per tot Europa que expliquen, des dels dos bàndols contendents, què va passar exactament a Cardona: dietaris personals, cròniques, informes oficials... un conjunt d'elements que expliquen accions, maniobres, estratègies i tot tipus d'anècdotes que l'equip de 1711. El setge ha seleccionat i reunit per al documental.

En la producció també hi han participat experts en múltiples disciplines, com ara historiadors especialitzats en la Guerra de Successió, enginyers militars, arqueòlegs, arquitectes i cartògrafs, que han ajudat 1711. El setge a establir paral·lelismes constants amb la Cardona actual i la de fa tres segles.

Música 100% de l'època

L'encarregat de posar banda sonora al setge de Cardona ha estat el músic Jordi Savall. Al llarg de la seva carrera, Savall ha investigat a fons la música dels segles XVII i XVIII a Europa, i això li ha permès recuperar per al documental músiques, partitures i autors del període de la Guerra de Successió dels dos bàndols. A 1711. El setge s'hi podrà escoltar música de la cort del rei Lluís XIV, peces que amenitzaven la cort imperial austríaca, evocacions musicals de batalles i gestes bèl·liques o compositors que ens són més pròxims, com Joan Cererols i Joan Cabanilles.

La major part d'aquestes peces, a més, han estat enregistrades a l'interior de la mateixa col·legiata romànica de Sant Vicenç, dins del recinte del castell de Cardona.

1711. El setge, que es defineix a si mateix com "la història inèdita d'una defensa heroica que demostra que el triomf és el resultat de la suma de petits detalls", ha comptat també amb la col·laboració de la productora cardonina E2S i amb el guió i la realització de Dani Sala i Núria Sala.

La preestrena del documental de TV3 i Lavinia va ser ahir a les 20 hores, dins de la col·legiata romànica de Sant Vicenç, al castell de Cardona.

-->

SEGLE XVIII: CRISI DE L'ANTIC RÈGIM

L'època de les revolucions

View more presentations from marcapmany

Batalla de Talamanca 1714: arqueologia de la darrera victòria catalana

El segle XVIII: la crisi de l'Antic Règim

1.El segle XVIII: la crisi de l'Antic Règim

View more presentations from mcarmearanda

Conseqüències de la derrota de l'11 de setembre de 1714: avall la torre de Sant Joan!

la_vanguardia_040206

Publish at Calaméo or browse others.

L'onze de setembre de 1714 i la repressió a Catalunya

L'enderroc del barri de la Ribera

La Generalitat o Diputació a l'Edat Moderna

Catalans contra mohicans. Soldats catalans en la guerra que va enfrontar francesos i britànics pel domini de Nova França en el segle XVIII.

Catalans contra mohicans. Soldats catalans en la guerra que va enfrontar francesos i britànics pel domini de Nova França en el segle XVIII.