CRONOLOGIA ART CONTEMPORANI

 

Abadia de Wilhering, Àustria

                                         Jacques-Germain Soufflot, Panteó de París, 1758

                                      Caspar David Friedrich. El naufragi en un mar gelat. 1798

                                    James McNeill Whistler, retrat de la mare de l'artista, 1871

                                                              Berthe Morisot(1841-1895)

                                                     Gustav Klimt, Retrat d'Adele Bloch-Bauer II. 1912

                                  Joan Miró. Constel·lacions. 1940

SÍNTESI DE L'ART OCCIDENTAL DEL SEGLE XIX

Art s.xix de montsepascual

L'apoteosi de la guerra, Vasily Vereshchagin, Rússia, 1871, Galería Tretyakov, Moscú 

El pintor de batalles Vasily Vereshchagin era bastant contradictori: militar i pacifista al mateix temps, que a més de documentar las guerres de mig món amb exactitud fotogràfica, aprofitava per a denunciar la barbàrie dels conflictes.
Ja li va dir el káiser Guillermo II al pintor “Els seus quadres són la millor assegurança contra la guerra”, y en aquest cas no es va equivocar.
L' obra mostra el resultat d' una crua batalla, que malgrat sembli un paisatge surrealista o un bodegó de Cézanne, mostra una escena absolutamente real.
Deixar una piràmide amb els caps de les seves víctimes als afores de les ciutats conquerides era un costum del conqueridor turc-mongol Tamerlán, un dels últims cabdills nòmades de l'Àsia Central. I amb la impactant escena Vereshchagin va voler denunciar no aquest, sinó totes les guerres que han existit i existiran.
De fet, en la parte posterior del llenç hi ha una inscripció: “Dedicat a tots els conqueridors, els del passat, present i per venir”.
Un paisatge que esfereeix, en mig d' un paratge desèrtic amb olor a mort, es va convertir en un dels crits anti-belicistes més potents de la història de l' art. Encara que segurament, per als corbs que sobrevolen el paisatge aquest gran tiberi  seria el paradís.

Font: Traducció del text de Miguel Calvo Santos  La apoteosis de la guerra.  El pintor de la guerra, paradójicamente dedicó su pintura a denunciarla. 

The State Tretyakov Gallery Moskva, Rusia, Font Google Arts and Culture

L'ART EUROPEU DEL SEGLE XIX

El rai de la Medusa, 1818-19, Jean Louis Theéodore Gericault, Museu del Louvre

, París

Crystal Palace, 1851, Joseph Paxton, Londres fins 1936

Petita noia en una butaca blava, 1878,Mary Cassatt, National Gallery of Art, Washington DC

Casa Milà, 1906-1910, Antoni Gaudí, Barcelona, detall terrat

Casa Milà, 1906-1910, Antoni Gaudí, Barcelona

Casa Batlló, 1904-1907, Antoni Gaudí, Barcelona, Saló planta noble

Casa Batlló, 1904-1907, Antoni Gaudí, Barcelona, Façana

 

Presentació: Síntesi de l'Art del segle XIX

La llum, la gran fascinació dels artistes 

Pintura de meitat del segle XIX 

Ingres al Museu de El Prado 

Delacroix, enamorat de Goya

Precedents de l'Impressionisme 

ART ENDINS. LES JOIES DE L'ART CATALÀ MÉS DESCONEGUDES

Art Endins-2: 'Art Endins' viatja a l'interior del patrimoni artístic de Catalunya per fer una nova mirada a la nostra història de l'art

ART DEL REALISME. L'ENTERRAMENT A ORNANS, DE GUSTAVE COURBERT

14a realisme from jesus gutierrez

Més informació:
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2010/12/24/el-realisme/

http://tom-historiadelarte.blogspot.com.es/search/label/LA%20PINTURA%20REALISTA

El mateix tema que 4 anys més tard pintaría Manet la caça ni la provocació

NIT ESTRELLADA. VAN GOGH.1889

Van Gogh: Nit estrellada from Carme Aranda- Mònica Navarro


COMENTARI SINTETITZAT PEL SOLUCIONARI DE LES PAU (examen de les PAU de l'any 2011, opció A) http://www.gencat.cat/economia/ur/doc_un/pau_hart11sp.pdf

a) Context:1889.Estil postimpressionista L’obra va ser realitzada en un moment en

que a França s’estava portant a terme, per part d’una sèrie d’autors nous, una

revisió de l’impressionisme, Aquests pintors experimentaran un nou concepte de

la pintura i donaran lloc a diferents tendències que seran precursores de les

avantguardes dels segle XX. Van Gogh entra en contacte amb els cercles

impressionistes, però trobarà el seu propi camí que li portarà a desenvolupar una

obra fortament expressiva i plena de força i color.

 

b) Estil: postimpressionista. La Nit d’Estrelles pren com a base la vista que Van

Gogh tenia des de la seva habitació, a l’asil psiquiàtric prop de Saint-Rémy, a la

Provença: un camp de blat amb les muntanyes al fons; afegeix els elements que

li convenen, que són el xiprer i el poble amb l’església. És un paisatge nocturn,

que manifesta l’interès de van Gogh per la expressió dels colors de la nit, a més

 

del sentit d’aquesta com a temps de misteri, solitud i angúnia. Anàlisi

formal:Simbiosi de color i dibuix. Característiques compositives: S’estructura

en dues parts ben diferents:a baix està la terra, amb el poble, del que destaca

l’agulla de l’església; hi ha llum a algunes finestres; a dalt hi ha el cel, amb la

lluna i les estrelles, irradiant la seva llum des d’unes formes circulars; el

firmament és molt dinàmic, amb uns fluxos ondulants que es combinen entre sí;

la claredat que envolta la carena podria ser la primera llum del matí. Un xiprer, a

l’esquerra, estableix el primer pla, donant l’efecte de la profunditat, i uneix les

dues parts, de terra i cel.

El pintor ha usat la pinzellada que li és característica, dibuixant clarament cada

traç, entonant el quadre en la gama dels blaus i verds, i donant-li, contrastant, als

focus de llum, a cases i astres, un groc ben viu. Aquest traç va cobrint la tela,

com teixint-la amb puntades que van formant les diferents coses, fent ritmes

diferents, que són circulars pels astres, ondulants pel firmament, de tirabuixons

per la vegetació del fons, de traços rectes per les cases, i serpentejants i

verticals pel xiprer. Aquesta composició li dona al conjunt un caràcter vibrant,

decidit i esvelt.

Així doncs, xiprer, poble i també la posició de les estrelles (que no són les de

maig de 1889, quan Van Gogh les va pintar) resulten de la voluntat creadora de

l’artista i no una dada del paisatge; és més, l’església té el perfil de les

holandeses, fent memòria del Nord, i és molt diferent de la que hi ha a Saint-

Rémy. 

c) Significat El paisatge provençal seran l’element que Vincent Van Gogh va fer

servir per expressar la seva lluita íntima que acabarà amb el seu suïcidi, el juliol

de 1890. Va arribar a la regió al febrer de 1888, buscant nous camins per la seva

pintura; va patir una greu crisi nerviosa el desembre següent i va acceptar l’

internament a l’asil psiquiàtric de Saint Paul de Meusole, prop de Saint-Rémy, on

va passar un any; a la sortida va tornar al Nord de França on es va suïcidar, dos

mesos després.. La natura i l’agricultura no solament li serveixen per expressar

la seva percepció d’un món primordial i pur, diferent de la realitat moderna

contaminada, sinó també el seu drama religiós. L’artista pinta buscant consol i

deixant aquí de costat els assumptes tradicionalment usats, que són els extrets

de l’Escriptura. Olivera, xiprer, camp i cel, això és, els elements de la natura, són

les limitades eines formals que Van Gogh explota per donar cos al seu estat

d’ànim. Alhora les estrelles, llunyanes, misterioses, dinàmiques, i el firmament,

que no té límits i és el lloc de Déu, li serveixen per expressar l’anhel religiós de

forma innovadora, amb un element de la natura; el pintor, a una de les seves

 

cartes, diu cercar una pintura que pugui donar consol, però sense tornar al

romanticisme o a les idees religioses.
  

Funció:En aquest quadre l’artista ha aconseguit donar forma a la seva crisi

íntima, que té un component religiós important, mitjançant una temàtica, els

paisatges, aparentment seculars; Van Gogh, com a home del seu temps, busca

en la natura les respostes que, a les seves qüestions sobre l’infinit, la vivència

religiosa tradicional no pot donar.

Es valorarà específicament no tant la quantitat de coneixements sobre l’obra concreta

 

que es proposa sinó l’aplicació ordenada i coherent de l’esquema proposat. La

primera i la segona qüestió del primer exercici estan íntimament relacionades.

Un comentari que no tingui res a veure o molt poc amb l’esquema es considerarà que

no respon la pregunta formulada a la segona qüestió del primer exercici. El corrector,

malgrat la no adequació a l’esquema, haurà de valorar el que l’alumne aporta referent

 

a  cronologia i context històric i cultural [0’50 punts]; l’estil [0’50 punts];

característiques compositives i formals [ 2 punts]; significat [0’50 punts] i funció[0’50

punt].

La NO ADEQUACIÓ resta 1 punt i mig i s’ha d’indicar clarament pel corrector al

costat de la nota.

L'IMPRESSIONISME

                     PISSARRO  (1830-1903) i el Boulevard Montmatre en diversos moments de l'any

                                               Boulevard de Montmartre de nit, 1897

El Boulevard de Montmartre en un matí d'hivern, 1897

"Rue Saint-Honoré per la tarda efecte pluja"

Rue Saint-Honoré amb llum de matí

L’impressionisme és l’abandonament de les convencions que seguia la pintura occidental des del Renaixement. És a dir, l’impressionisme és el pas de l’art conceptual i fonamentalment figuratiu cap a una nova pintura fonamentada en la percepció de l’instant concret d’una natura mutable i en trànsit constant. L’experiència visual triomfa per sobre de qualsevol altre concepte o temàtica per intentar captar l’instant concret de la natura o la persona, sempre pintant a l’aire lliure- à plein air- o als cafès, fugint de l’estudi.

És un moviment fonamentalment pictòric que podem identificar amb les figures de Claude Monet (1840-1926), Edgar Degas (1834-1917), Eduard Manet (1832-1883), Auguste Renoir (1841-1919) i Camille Pissarro (1830-1903). És a dir, els impressionistes són un grup relativament reduït de pintors francesos. Tanmateix, també trobem un cas excepcional dins del món de l’escultura amb la figura d’ Auguste Rodin (1840-1917). També hi trobem un grup important de pintores que també van exposar en algunes exposicions del Impressionistes com Mary Cassat o Berthe Mórisot (1841-1895), tot i que no solien sortir a pintar à plein air,  fora de l'àmbit familiar.

Clude Monet, Régates à Argenteuil, 1872, Musée d'Orsay, París



Claude Monet, Impression, soleil levant, 1874, Musée Marmottan Monet 

Els impressionistes estaven molt influïts pels avenços tècnics que s’havien produït en el camp de la percepció visual, com ara la fotografia (per exemple, l’aspecte borrós que fàcilment tenien les fotografies si hi havia moviment va influir moltíssim en el tipus de pinzellades que aplicarien) i les investigacions sobre la descomposició de la llum que van permetre distingir entre els tres colors primaris (groc, blau i vermell) i els colors secundaris (sorgits de la barreja de dos dels colors primaris) també estan presents.

En aquest sentit, els impressionistes van experimentar constantment amb el fenomen de la llum i els colors. Per això aplicarien pinzellades de colors primaris, perquè fos l’ull de l’espectador el que fes la barreja, ja que aquest grup de pintors no pretenia la representació dels objectes, sinó del que l’ull hi percebia. I mai emprarien el color negre perquè significava l’absència de color. Al mateix temps van captar en els seus quadres els elements canviants que es fonien amb els volums sòlids dels objectes: el vapor dels trens, la llum, l’aigua, etc.

"Lucie Leon al piano", Berthe Morisot

Édouard Manet, Un bar aux Folies-Bergère, 1881-1882, Courtauld Institute of Art, London

Pierre-Auguste Renoir, La balançoire , 1876, Musée d'Orsay

Aquest moviment l’hem de situar fonamentalment en el París de la segona meitat del segle XIX, concretament en les dècades de 1860 a 1880. És a dir, ens hem de traslladar cap el París de la Belle Époque, la ciutat dels gran bulevards de Haussmann, de les exposicions universals i la transformació urbanística que transformen la fisonomia de la capital francesa (Torre Eiffel), els anys de l’acceleració de la tècnica, i sobretot dels cafès.

Uns cafès que funcionen com a punt de trobada d’uns intel·lectuals i artistes que per primer cop podem identificar amb la bohèmia, l’esquerra política i la crítica al poder (Émile Zola). Un món on l’art encara està controlat per l’academicisme i els salons, però en el qual un grup de pintors (Monet, Degas, Manet o Remoir) trencaran, des del seu punt de reunió al Cafè Guerbois de l’Avinguda de Clichy, amb l’oficialisme per articular el seu propi grup i fugir dels estaments oficials gràcies a l’emergència de la figura del marxant d’art.

A la barreteria,1882

Posteriorment a aquesta cronologia, en el tombant de segle encara trobarem pintors molt influenciats per l’impressionisme (Cézanne, Gauguin, Tolouse-Lautrec, Van Gogh, Soroya), artistes que en seran hereus i continuadors del moviment, però només en part, perquè els matisos personals que introduiran en les seves composicions pictòriques ja començarien a obrir les portes a les diferents avantguardes del segle XX.

Però, per què se’n diu impressionisme d’aquest moviment? Perquè, el 1874, aquest grup d’artistes va ser batejat per la crítica com a “Impressionistes” amb ironia i escepticisme respecte del quadre de Monet Impressión, soleil levant (Impressió, sol naixent). Així, el crític Louis Leroy parlava de la “impressió” que li havia causat l’obra, i l’exposició en general, perquè considerava que era un estil inacabat que negava la vertadera bellesa de la pintura. Òbviament, aquest crític de referència en la premsa parisenca de l’època no havia entès res del que havia pogut observar en aquella exposició i es mantenia en criteris més propis de les convencions existents vint anys enrere. Tanmateix, amb el temps, aquesta crítica als impressionistes, aquesta expressió fortament pejorativa, va ser capgirada en positiu pels propis artistes i va fer fortuna per a definir aquest grup d’impressionistes, ara sí dit amb tot el valor del terme.

                                                           El bes, August Rodin, 1881-1882

- Precedents de l'Impressionisme (en aquest mateix bloc):
http://mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/02/precedents-artistics-de-limpressionisme.html

- Sobre la influencia de la pintura impressionista :
http://www.aloj.us.es/galba/MONOGRAFICOS/LOFOTOGRAFICO/IMPRESIONISMO/TextoT3.htm

 - Un passeig pel Museu Thyssen-Bornemisza: http://diariodefcp.blogspot.com.es/2013/06/museo-thyssen-bornemisza-un-pasaeo-por.HTML

- Pintores impressionistes: https://sites.google.com/site/lamujerenelarte/Home/impresionismo-sxix-xx

- La font escrita: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/07/13/l%e2%80%99impressionisme/

EL PENSADOR, DE RODIN, 1880-1900

Rodin from Carme Aranda- Mònica Navarro

El pensador, tanmateix com La llibertat guiant al poble o Els afusellaments de la Moncloa o 3 de Maig, ultrapassen el poeta, la llibertària o el poble reprimit i s'alcen com al·legories de la Humanitat.

Per a conèixer aquest salt de El Pensador rotund i robust:
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/01/09/august-rodin-el-pensador/

Per a conèixer una miqueta més a Rodin:
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2012/12/06/august-rodin/

http://lafontdebiscarri.wordpress.com/2012/11/14/vaig-veure-el-fang-per-primera-vegada/#comments

ELS PRIMERS FREDS, DE MIQUEL BLAY, 1891-1892

ELS PRIMERS FREDS M. BLAY from anunez12

Sobre Miquel Blay: http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Blay_i_F%C3%A0bregas

 

DELACROIX, ENAMORAT DE GOYA

 

05/04/12 02:00 - montse frisach El Punt Avui email protegit

Goya i Delacroix. Mestre i deixeble. Espanyol i francès. Dos pintors a mig segle de distància. Si a l'època de tots dos eren possibles els duels físics –aquell sistema absurd que tants homes va matar inútilment–, ara podem contemplar en viu i en directe un duel artístic entre aquests dos grans mestres de la història de l'art a Caixafòrum Barcelona, on coincideixen fins al 20 de maig de 2012, en dues imprescindibles exposicions. Goya i Delacroix van saber obrir portes a les formes noves, i encara que Goya sigui un artista molt més arriscat i personal, tots dos són preludi de la modernitat.

Les relacions entre els dos artistes són molt fructíferes, encara que més aviat unilaterals perquè és Delacroix qui rep directament l'influx de l'aragonès. La influència de Goya en l'autor de La llibertat guiant el poble és notable i, el més interessant, absolutament reconeguda per part de Delacroix. El francès era un gran admirador de la pintura espanyola, sobretot d'autors com Velázquez, Murillo, Claudio Coello o Zurbarán. Havia pogut veure obres d'aquests artistes a la Galeria Espanyola de Lluís Felip, que havia obert les seves portes a París el 1838. Algunes de les obres de Delacroix com La matança de Quios o Dones d'Alger al seu apartament acusen aquesta influència espanyola.

Amor pels gravats

Però el cert és que Delacroix havia quedat especialment tocat pels gravats de Goya. Està documentat que el pintor francès havia vist algunes de les obres de Goya a casa de Ferdinand Guillemardet, que posseïa dos retrats del pintor. Guillemardet era amic de l'escriptor Leandro Fernández de Moratín i d'altres afrancesats espanyols i va ser un dels estrangers que van comprar una edició dels Caprichos que es van posar a la venda el 1799. Delacroix també els va veure i els esmenta en el seu diari quan parla d'un pròxim projecte de caricatures per al diari Le Miroir: “Projectes magnífics sobre aquest tema. Caricatures dins el gènere de Goya.” Ja s'havia produït l'amor a primera vista.
Segons explica Manuela de Mena, comissària de l'exposició de Goya i conservadora de l'obra del pintor al Museu del Prado, Delacroix va mantenir correspondència amb el primer biògraf de Goya, Laurent Matheron, qui li va dedicar el seu llibre. “La meva simpatia pel mestre és molt gran i només puc sentir-me honorat amb el projecte”, li escrivia a Matheron el 1857. Delacroix elogia en aquests papers els gravats de Goya: “Goya va fer una sèrie d'aiguaforts sobre les desgràcies de la guerra en què va plasmar escenes de la guerra d'Espanya. Algunes d'aquestes planxes tenen una gran eloqüència sense tenir en canvi la inspiració i l'elevada execució dels Caprichos, que són probablement la seva obra mestra.”
La prova de l'admiració de Delacroix per Goya està en el fet que en morir es van trobar entre els seus béns tretze estampes de l'espanyol, entre elles sis aiguaforts dels Caprichos i uns altres de còpies de l'aragonès de quadres de Velázquez.
No és estrany, doncs, que en l'obra de Delacroix es puguin veure clares cites i al·lusions a l'obra de Goya. Una de les més clares és la figura de Mefistòfil pels aires, que obre la impressionant sèrie de litografies per il·lustrar el Faust de Goethe (molt ben representada a l'exposició), una figura que té moltíssim a veure amb la bruixa voladora del Capricho número 66 ‘Allá va eso'. La semblança és molt eloqüent (vegeu les fotografies).
Hi ha també una altra cita interessantíssima de Delacroix a Goya quan copia la parella del Capricho número 10, ‘L'amor i la mort', en què la dona sosté el cos de l'home ferit per una estocada. Delacroix s'inspira en aquesta dramàtica escena quan realitza la seva romàntica versió de Romeu i Julieta: Romeu i Julieta a la tomba dels Capuleto. En aquest cas és el cos de Julieta, inert i seminú, el que és sostingut per Romeu.

Goya, romàntic?

És desconeix si Goya va veure mai una obra de Delacroix. Segurament no, però hi ha alguna cosa, alguns moments, en l'obra de l'autor que anticipa el romanticisme de Delacroix. El que hi ha d'irracional en Goya fa de preludi del romanticisme, però Goya és bàsicament un il·lustrat, un home de la Raó en majúscula, a qui li interessen sobretot els éssers humans més que no pas la força de la natura.

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/525081-delacroix-enamorat-de-goya.html

Capricho nº 10: El amor y la muerte de Goya, sèrie Los Caprichos, 1799

Aquesta clara relació artística també sol articularse en la historiografía en aquella célebre frase que Delacroix  va escribiure en una carta al seu amic Pierret en fer una parada en el seu viatge cap al nord d' Àfrica a la ciutat de Sevilla. El paisatje espanyol li semblà a Delacroix ple d'aquell retrat de la vida quotidiana que havía fet Goya en pintures i gravats, i ho va resumir en la famosa expresió: Tout Goya palpitait autour de moi, és a decir, Tot Goya bategava al voltant meu. Un sentiment que Delacroix va plasmar amb els seus pinzells de forma de forma molt més concreta.

Eugene Delacroix, La Matança de Quios

                                                                   

  



La Barca de Dante, Delacroix, 1822

Eugene Delacroix. La dona de les mitges blanques

Francisco de Goya. La Maja Desnuda

Francisco de goya. Capricho nº 62. ¡Quién lo creyera

GOYA PER REDESCOBRIR: LA TRADICIÓ CARNAVALESCA I L'ONIRISME

Alemanya observa la influència de Goya en set artistes contemporanis

L'exposició, que s'ha pogut veure fins al gener del 2013 al museu de Rüsselsheim, inclou obres dels germans Chapman, Marcel Dzama, Cornelia Renz i Nadin Maria Rüfenacht, entre d'altres

ARA / EFE

Berlín | Actualitzada el 07/10/2012 13:45. Ara .cat

'

World gone wrong', obra de Marcel Dzama

La localitat alemanya de Rüsselsheim, prop de Frankfurt, inaugurà l'octubre de l'any passat una exposició que mostra la influència del pintor espanyol Francisco de Goya en l'obra de set artistes contemporanis. Jake i Dinos Chapman, Marcel Dzama, Michael Pfrommer, Cornelia Renz, Nadin Maria Rüfenacht i Gitte Schäfer es converteixen en 'Els hereus de Goya', títol d'aquesta exposició, que presentà uns 200 dibuixos, gravats i objectes.El retoc no exempt de polèmica de la sèrie de gravats 'Els desastres de la guerra' (1810-1829) per part dels germans Chapman fa uns anys constitueix "l'intent més radical de traslladar a l'actualitat" aquest cicle de Goya (1746 -1828), indica la Fundació Opelvillen (Viles Opel), organitzadora de l'exposició."Goya reestructurava i reagrupava una i altra vegada les seves sèries de gravats. Recorria a determinades línies temàtiques i les variava, de manera que en el seu cicle 'Els capritxos' (1793-1799) va començar a difuminar els límits entre la realitat i la fantasia" , afegeix el comunicat.
Distorsió i figures grotesques
A l'exposició es podia veure com Rüfenacht reprèn aquest estil en els seus "exemplarment estranys éssers híbrids, en part demoníacs, en part fantàstics"."La inclinació de Goya per l'intercanvi de rols -les víctimes es converteixen en criminals, els autors en víctimes- és també una de les temàtiques entre els artistes contemporanis", assenyala la fundació, que afegeix que "constantment s'experimenta amb noves constel · lacions i punts en comú ". Així, "aquesta concepció cíclica i versàtil no és característica només del treball de Goya d'una manera molt particular, sinó que té continuïtat en els processos d'agrupació de Dzama, Pfrommer, Renz i Schäfer de manera insospitada".L'art contemporani inspirat en Goya i redescobert en aquests últims anys es caracteritza per "grotesques distorsions, espantoses figures i estranyes deformacions de la realitat". L'exposició es pogué visitar fins al passat  27 de gener de 2013.


Però, el món de Goya encara té molt per redescobrir. Els gravats de Goya conservats a la Masia d'en Cabanyes són proves d'assaig de la sèrie 'Disparates' .

El Consell Comarcal del Garraf ha presentat els resultats de l'estudi elaborat per la Universitat de Barcelona (UB) sobre els dotze gravats de Francisco de Goya (1746-1828) que es conserven a la Masia d'en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú. L'autora de l'estudi, Rosa Vives, ha explicat que es tracta d'unes proves d'assaig i que són rellevants per "l'alt valor documental que aporta la seva raresa". Aquesta mena d'assajos es feien per provar el tipus de tinta o paper abans de començar el tiratge definitiu. Les estampes pertanyen a la sèrie 'Disparates', les planxes de la qual l'artista va realitzar entre 1815 i 1823, abans d'exiliar-se a França.

Aquests gravats són difícils de catalogar i d’interpretar, ja que no existeix cap text on Goya n’expliqui el significat. Alguns mostren escenes de Carnaval; d’altres, il·lustracions de proverbis, i en general tracten diversos temes relacionats amb les preocupacions iconogràfiques de Goya en l’època negra, incorporant aspectes de crítica social i política i amb una visió onírica i grotesca característica de l’artista.

L’estudi tampoc no ha pogut precisar una datació exacta dels gravats. L’únic que se sap és que les plaques de coure, que Goya va fabricar entre 1815 i 1823 abans d’exiliar-se a França, es van utilitzar per a un primer tiratge de 300 exemplars l’any 1864 per part de la Real Academia de San Fernando. Les estampes de prova, per tant, devien realitzar-se abans d’aquesta data, probablement entre 1848 i 1863.

La raresa d’aquests gravats n’augmenta el valor documental, ja que es conserven poques proves d’aquest tipus i són molt diferents les unes de les altres. De les 22 estampes originals que componen la sèrie ‘Disbarats’, actualment quatre s’exhibeixen al Museu del Louvre de París, i les 18 restants són propietat de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Madrid. Sobre les imatges prèvies de prova, a part de les dotze que es conserven a la Masia d’en Cabanyes n’existeixen sis més, el parador de les quals es desconeix.

Els gravats que s’han sotmès a estudi formen part del llegat de la família del poeta Manuel de Cabanyes. Sembla que la família les va adquirir al voltant de 1895 i des d’aleshores han estat custodiades a la biblioteca del palau senyorial, que actualment pertany a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i que s’ha convertit en un centre d’interpretació del romanticisme literari i pictòric. El següent pas del procés de documentació de les peces, que ha dut a terme la UB i en què ha participat el Consell Comarcal del Garraf i l’Obra Social de Caixa Penedès, serà restaurar-les, divulgar-les i exposar-les al públic a la mateixa Masia d’en Cabanyes.

Més informació: http://www.ccgarraf.cat/pl151/premsa/noticies/id417/el-consell-comarcal-del-garraf-confirma-lautenticitat-dels-gravats-de-goya-que-conserva-a-la-masia-den-cabanyes.htm

COM ES VA CONSTRUIR LA TORRE EIFFEL

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/01/com_es_va_construir_la_torre_eiffel_713.php

Una apassionant història d’ambició, polèmica, amenaces i joc brut

Per Lurdes Rego, amb l’assessorament d’Andreu Mayayo

Els intel·lectuals consideraven que el projecte de Gustave Eiffel era d’una lletjor insuportable

Shutterstock

    

El 28 de gener de 1887 es va posar la primera pedra de la torre Eiffel. París necessitava una obra emblemàtica per reforçar la seva ‘grandeur’. Ara bé, els intel·lectuals consideraven que el projecte de Gustave Eiffel era d’una lletjor insuportable i els treballadors que haurien d’erigir-la es declararien en vaga. Malgrat els entrebancs, es va poder inaugurar amb èxit el 1889.

L’edifici més alt
Avui, parlar d’alçàries d’edificacions avui en dia és un anar i venir de xifres, un no parar de reptes per tenir el cel més a la mà. Però hi va haver un temps en què només una dama ostentava aquest privilegi. Amb els seus tres-cents metres inicials, la torre Eiffel va ser reina i senyora des del 1889 fins al 1930, quan es va erigir l’edifici Chrysler a Nova York, el qual la sobrepassava en divuit metres. No ha estat, però, només per l’alçària que aquesta torre ha passat a la història. La seva bellesa —menystinguda al principi— i l’apassionant construcció la fan, encara ara, especial i la situen, si més no virtualment, per damunt de les altres grans edificacions del món.

Tot va començar els dies convulsos en què França lluitava per sortir de la crisi econòmica (caiguda dels preus agraris, fil·loxera...) i política, amb pugnes interiors i l’amenaça exterior de la Triple Aliança dels imperis Austríac, Alemany i Rus, als quals es va unir el regne d’Itàlia. Una Exposició Universal, la del 1878, pensada i convocada amb massa presses va fer que deixés un mal gust de boca. Calia proposar un altre esdeveniment d’aquesta magnitud, però més ambiciós. Un aparador per demostrar al món que França era molt més que un país entestat a fer de la república el seu modus de dirigir-se. El centenari de la Revolució Francesa va ser l’excusa perfecta per fixar l’any d’una nova Exposició Universal: el 1889.

La deshonra de París

Els intel·lectuals francesos en contra d’un projecte ‘monstruós’

La Torre Eiffel va esdevenir un símbol de la 'grandeur' de París

Shutterstock

       

Mentre la paperassa i les idees es feien amos dels passadissos i departaments governamentals, als despatxos dels arquitectes més prestigiosos de París, les idees s’atropellaven. Tothom volia aportar idees espectaculars perquè despertessin l’interès dels organitzadors de l’Exposició. De fet, els artífexs de l’esdeveniment havien dit que volien alguna cosa així com una torre. En assabentar-se’n, Gustave Eiffel va encomanar als seus enginyers Maurice Koechlin i Émile Nouguier un projecte a to amb l’esdeveniment. I ells van proposar de construir un pilar de pont, amb una gran base i de tres-cents metres d’alçària. A Eiffel no li va agradar gens la idea. Va considerar que un pilar de pont gegantí no podia ser atractiu. Però encaboriat com devia estar en altres coses, va deixar que els seus deixebles anessin fent. Poc després, l’arquitecte va canviar de parer, i el 18 de setembre del 1884 registrava una patent d’invenció a nom dels dos enginyers i d’ell mateix.

Una columna de 100 metres
Un dels motius pels quals sembla que s’avingué a la idea fou perquè s’assabentà que Jules Bourdais, amb qui Eiffel havia estudiat, presentava també un projecte: una columna inicialment de cent metres, a la qual, a darrera hora hi va afegir dos-cents metres més. Molts pensaven que Bourdais tenia un as a la màniga. La seva relació amb l’aleshores ministre d’Obres Públiques, Charles Freycinet, feia preveure que tot estava dat i beneït. Però el dia en què es van presentar les bases concretes per entrar a concurs, més d’un es devia quedar atònit: “Els participants hauran d’estudiar la possibilitat d’elevar al Champ-de-Mars una torre de ferro amb base quadrada, de cent vint-i-cinc metres de costat a la base i tres-cents metres d’alçària”. Era clar, doncs, per a qui havia apostat la comissió de l’Exposició Universal.

Malestar per la construcció de la torre
El malestar que va desfermar aquesta decisió va quedar curt al costat del que va suscitar la notícia de la construcció de la torre. “Escriptors, pintors, escultors, arquitectes, amants apassionats de la bellesa de París, fins ara intacta, protestem amb totes les nostres forces, amb tota la nostra indignació; en nom de l’ignorat gust francès, en nom de l’art i de l’amenaçada història de França, contra l’erecció, en ple cor de la nostra capital, de la inútil i monstruosa torre Eiffel. [...] S’associarà per més temps la ciutat de París a les barroques, a les mercantils imaginacions d’un constructor de màquines, per enlletgir-la irremediablement i deshonrar-la? Perquè la torre Eiffel, que ni la mercantil Amèrica voldria, és la deshonra de París”. Així es va manifestar un nombrós grup d’intel·lectuals de l’època a través del diari ‘Le Temps’. La carta, signada per personatges de la talla de Guy de Maupassant o Charles Gounod, va crear un estat d’opinió tal, que fins i tot un parisenc va interposar un recurs jurídic contra l’Estat i contra la ciutat en previsió de la caiguda de la torre en uns terrenys de la seva propietat.

De la primera pedra a la inauguració

L’alta especialització dels obrers va permetre fer la monumental obra en dos anys

La Torre Eiffel va esdevenir un símbol de la 'grandeur' de París

Shutterstock

Malgrat tot i tots, la torre d’Eiffel va ser l’elegida, i el 26 de gener del 1887 es començaven a excavar els fonaments que l’aguantarien i dos dies més tard s’hi posaria la primera pedra. Després de retirar més de 30.000 m3 de runa, els parisencs van veure com l’1 de juliol del mateix any la utopia començava a fer-se realitat. El més difícil va ser l’erecció i la unió dels quatre pilars principals, per la consecució de la qual va caldre un gat hidràulic de 800 tones. A partir d’aquí es van anar succeint les bastides de fusta i el muntatge de les peces de ferro, que ja arribaven parcialment acoblades per facilitar la feina dels operaris. Una curosa organització del treball i l’alta especialització dels dos-cents obrers de la plantilla van permetre fer la monumental obra en només dos anys, dos mesos i cinc dies; i sense que es produís cap accident mortal.

Vaga dels treballadors
Només una cosa va interferir en el bon funcionament de les obres: la vaga que van convocar els treballadors a mitjan setembre del 1888. Volien un augment del salari, i després de negociar a la baixa amb el mateix Eiffel, van tornar a la feina; tot i així, tres mesos després les mobilitzacions es van reiniciar per incompliment dels acords per part de l’arquitecte, que els amenaçava d’acomiadar qui no treballés. Tot això quan era a punt de portar-se a terme la II Internacional amb la proposta de celebrar el primer de maig com a festa del treball i la lluita per les vuit hores laborals.

Un projecte exitósLa inauguració va ser un èxit. I només el primer any d’explotació de la torre, l’empresa que Gustave Eiffel va crear per gestionar-la gairebé va aconseguir deixar la balança a zero. I això que la construcció havia costat 7.400.000 francs. Els detractors del projecte de ben segur que el dia de la inauguració anaven amb el cap baix per París per purgar l’equivocació. I és que la torre va passar de ser la màxima representació de la lletjor, a convertir-se en la més admirada, en la més imitada i en la més visitada de París.

La torre, en xifres

El pes, l'alçària, les escales o les tones de pintura que van caldre per pintar-la

Els intel·lectuals consideraven que el projecte de Gustave Eiffel era d’una lletjor insuportable

Shutterstock           

• Pes: set mil tones (més de deu si es compten restaurants, botigues i tot el que aguanta).
• Alçària primitiva: 300,65 metres.
• Alçària després del 1957: 320,75 m. (per la construcció d’una antena).
• Durada de les obres d’excavació i fonamentació: 154 dies.
• Durada del muntatge: 339 dies.
• Peces: 18.000, acoblades amb 2.500.000 reblons.
• Escales: 1.665 esglaons.
• Pintura: Van caldre 50 tones de pintura i 20.000 hores de treball per pintar
  

Sobre l'arquitectura del ferro: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/01/28/l%e2%80%99arquitectura-del-ferro/

CUBISME ESCULTÒRIC: Gran Profeta, Pau Gargalló. Al·legoria dels nous temps...

" title="06 Gran Profeta" target="_blank">06 Gran Profeta

View more PowerPoint from Ramon Pujola