"TORNAREM" I L'EXILI REPUBLICÀ

"Tornarem" recupera la història dels republicans exiliats que van lluitar a la Segona Guerra Mundial, una minisèrie de 2 capítols de Brutal Media, Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola. La producció, dirigida per Felip Solé, homenatja la gent que l'any 1939 van creuar els Pirineus i que van continuar reivindicant els seus ideals. La sèrie es va rodar a Barcelona, a Argelers i a París, on es va recrear l'entrada dels tancs espanyols per alliberar França dels nazis l'any 1944.

Els vídeos de la sèrie "Tornarem"

Informació de l'estrena a l'Ara

Les millors imatges bèl·liques de "Tornarem"

PARAL·LELISMES ENTRE 1919 i 2018

Mare migrant, imatge de la fotògrafa Dorothea Lange que mostra als desposeíts pagesos de California i se centra en Florence Owens Thompson, de 32 anys i mare de 7 fills, a Nipomo comtat de sant Luís obispo, California (març de 1936).

Paral·lelismes entre 1919 i 2018: El risc que comporta el creixement dels discursos d'odi i de menysteniment de les minories i la generalització d'un model de lideratge, sobretot a les superpotències, pot degenerar cap a un enfrontament militar. Per molts, característiques que recorden el període d'entreguerres del segle passat. Joan Roura ens convida a l'inquietant joc dels paral·lelismes històrics amb la complicitat del cineasta Stanley Kubrick -aprofitant l'exposició que li dedica el CCCB- i de diversos historiadors internacionals.

CONSEQÜÈNCIES DE LA 2a GUERRA MUNDIAL (2) i (3)

2. Pèrdues humanes i morals
2.1. Més de 50 milions de morts, dels quals la meitat corresponien a l'URSS, seguida d'Alemanya i Polònia (veure Víctimes de la Segona Guerra Mundial)

2.2. Destruccions materials
Al final de la guerra, milions de persones s'havien quedat sense casa, l'economia europea s'havia ensorrat i el 70% de la infraestructura industrial europea estava destruïda. El 1947, el secretari d'Estat d'Estats Units, George Marshall va establir un pla, conegut com el Pla Marshall, per a la recuperació econòmica europea. Aquest pla preveia que els EUA destinessin bilions de dòlars per a la reconstrucció d'Europa. Els països ocupats per la Unió Soviètica no van beneficiar-se d'aquest pla.
Alemanya i els altres països de l'Eix van haver de compensar econòmicament els països aliats.
2.3. Desplaçaments de la població
Van ser 30 milions de desplaçats. A la zona de la Silèsia i la Pomerània hi va haver l'emigració a l'estiu del 1945 d'uns 5 milions d'alemanys. Els polonesos es van dedicar a seguir i perseguir els alemanys. En dos anys a la zona de Wroclaw (Polònia) hi va haver 150.000 alemanys obligats a marxar, aquests van ser substituïts per polonesos. Un altre exemple el trobem a Txecoslovàquia, on els alemanys representaven el 22,5% del país. Els estats vencedors van establir les noves fronteres dels estats derrotats. Això va tenir com a resultat que milions de persones es van trobar de cop en territori hostil i van haver d'abandonar les seves cases.

3. Conferències de Pau
3.1. Conferència de Teheran (1943)
Les potències aliades  van pactar el desembarcament angloamericà a França (desembarcament de Normandia, etc) per a l'any següent.
3.2. Conferència de Ialta (febrer 1945)
S'hi produí la desnazificació i partició d'Alemanya i Àustria en quatre zones d'ocupació. Es va pactar també una divisió similar de les ciutats de Berlín i Viena, l'organització d'eleccions democràtiques i la creació de l'ONU per garantir la pau. Va significar, doncs, la divisió d'Europa  en dues grans zones d'influència: l'americana i la soviètica. Començava la Guerra Freda

Els Tres Grans a la Conferència de Ialta, Winston Churchill, Franklin D. Roosevelt i Ióssif Stalin.

3.3. Conferència Postdam (agost 1945)
Es dedicà, acabada la guerra, en la devolució de tots els territoris europeus annexionats per Alemanya, la separació d'Àustria, el desmantellament de la indústria militar i el procés i càstig dels líders nazis.

CONSEQÜÈNCIES DE LA 2a GUERRA MUNDIAL (1)

1.Explotació nazi dels països ocupats
1.1. Violència i terror sobre la població
1.1.1. Gestapo
La Geheime Staatspolizei (Policia Secreta de l'Estat) va ser la policia secreta oficial de l'estat a l'Alemanay nazi. Un decret de Hermann Göring la va crear el 23 d'abril de 1933 i inicialment era el Departament 1A de la Policia Secreta Prussiana. En fou el primer cap Rudolf Diels i el 1934 va passar a estar controlada per Heinrich Himmler i la Schutzstaffel (SS). Tenia autoritat per a investigar els casos de traïció, espionatge i sabotatge, a més dels casos d'atacs criminals al Partit Nazi (NSDAP) i a l'Estat. La llei havia estat modificada de manera que les accions de la Gestapo no estaven sotmeses a revisió judicial. Fou la Gestapo qui arrestà al president de la Generalitat Lluís Companys, que fou extraditat a l'Espanya de Franco i afusellat el 15 d'octubre de 1940  per les forces franquistes al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc de Barcelona.

Heinrich Himmler i Hermann Göring el 1934, moment en què la Gestapo queda sota control de la Schutzstaffel , l'organització de seguretat del partit nazi(SS)

1.1.2. S.S
La Schutzstaffel ("escamots de protecció", abreujat com SS o , segons l'estilització rúnica) fou una organització de seguretat del NSDAP el partit nazi. Durant la guerra fou la unitat d'elit i de terror, instrument bàsic per a perpetrar l' Holocaust, el genocidi dut a terme pel règim nacionalsocialista del Tercer Reich sobre els jueus i altres pobles entre els anys 1933 i 1945. L'SS va ser la responsable, per tan d'establir i operar els camps de concentració i els camps d'extermini, en què milions de persones van morir per maltractaments, explotació, malnutrició, experiments mèdics o neteja ètnica.

Gueto a Cracòvia l'any 1943, durant el període d'ocupació nazi

EL CAMÍ CAP AL GENOCIDI NAZI

Transcripció del documental i recursos de l'United States Holocaust Memorial Museum

El coratge de salvar durant l’Holocaust. Grup de treball Exili, Deportació i Holocaust. Bon context històric

La dramàtica travesia del St. Louis

El fotògraf Francesc Boix i les seves fotos al judici de Nuremberg

Perseguits i salvats. Camins de nit i boira. Traspassant els Pirineus per a embarcar a Barcelona cap a l'exili

Testimonis que es retroben

5 TÍTOLS ESSENCIALS DE PATRICK MODIANO, EL NOBEL DE LITERATURA D'ENGUANY

Patrick Modiano (Boulogne-Billancourt, 1945) acaba de ser guardonat aquest dijous amb el premi Nobel de literatura 2014. Aquests són els cinc títols clau de la seva trajectòria literària.

1. La seva carrera comença amb una trilogia sobre l' ocupació (1968-1972): 'El lugar de la estrella', 'La ronda nocturna' i 'Los paseos de circunvalación', la primera protagonitzada per un jueu col·laboracionista, la segona per un agent doble i la tercera relata la recerca del pare.

• 

Trilogia de la ocupació, de Modiano

2. 'El carrer de les botigues fosques' (1978) va ser el títol que va consagrar l'autor, la seva sisena novel·la, amb el qual va guanyar el Goncourt. Torna a abordar la recerca del pare -que se li acabava de morir- a través d'un detectiu dels 60 que intenta esbrinar la seva identitat i ha d'investigar sobre l'època d'ocupació. Després vindrien títols com 'Una joventut' (1981), 'Barri perdut' (1984), 'Diumenges d'agost' (1986) i 'La petita joia' (2001) i una gran producció també als 90, tot i que aleshores no es va traduir. 

• 

'Carrer de les botigues fosques' de Modiano

3. 'En el cafè de la joventut perduda' (2008), premi de la revista Lire a la millor novel·la francesa del 2007, va aparèixer després d''Un pedigrí' (2004). Hi descriu el cafè Condé dels anys 60, un paradís de la bohèmia literària i artística on hi fa un compendi d'altres cafès i altres temps. 

• 

'En el cafè de la joventut', de Modiano

4. 'L'horitzó' (2010). Una novel·la amb un protagonista, Jean, que és l'alter ego de l'autor. Rere persecucions i intriga, Modiano fuig d'aquell present habitual en la seva obra i evoca amors que s'extravien, somnis, altres horitzons.

• 

'L'horitzó', de Modiano

5. 'L'herba de les nits' (2012) descriu la recerca d'una dona que l'escriptor va estimar 50 anys enrere. Una novel·la breu, que es recrea en la investigació del passat des de les claus de la novel·la negra. 'Le Monde' en va dir "autoficció poètico-policial del passat".

• 

L'herba de les nits, de Modiano

L'EXILI DEL FRANQUISME: EL COMBOI DELS 927

"El comboi dels 927", un reportatge de Montse Armengou,  que ha guanyat el Premi del Públic del II Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, és la història del primer tren de l'Europa occidental que va portar famílies senceres a un camp d'extermini nazi. Tot comença quan el 24 d'agost de 1940, un tren amb 927 refugiats espanyols va sortir de l'estació d'Angulema, a la regió francesa de la Charente. Les tropes alemanyes de Hitler acabaven de partir França en dos i els refugiats es pensaven que els portaven a una zona no ocupada. Però al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen. Es van separar les dones dels homes (des dels nois de 13 anys en amunt), que hi van quedar internats, i el 87% va morir. Les dones i els nens van ser retornats a Espanya, d'on havien fugit en acabar la Guerra Civil.

A part del premi aconseguit durant l'edició d'enguany en el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, aquest reportatge ja havia rebut la menció honorífica dels Premis Cinema -Rescat- Sant Nitrat l'any 2002.

Comboi dels 927 als 30m TV3 a la Carta

La nena del comboi dels 927

Segre.com. Anna Sàez  Actualitzada 10/03/2017 a les 13:59

Agustina Pinós només tenia cinc anys

Aquell dimarts, sa mare se la va emportar al mercat de Sant Lluís. Diuen que durant la guerra s’havia de fer cua per a tot, també per comprar menuts. Fer matadero,se’n deia en el llenguatge col·loquial de la misèria. La dona tenia lumbàlgia i tan bon punt va donar la tanda a la clienta que va arribar darrere seu va proposar a la nena de seure a les escales. Però li va agafar fred, que ja era novembre, i van optar per anar a buscar el sol a la paret del davant, al lateral de l’edifici del Banc d’Espanya. Encara es tornarien a canviar de lloc, per estar al cas de quan obrissin el mercat. El sinistre soroll d’uns avions la va fer esgarrifar. “No tinguis por, mama, que no ha sonat la sirena”. Ja no va tenir temps de dir res més. “Sant Antoni, salveu-nos!”, va sentir que implorava la mare. Hi havia gent morta per tot arreu. A la cua del mercat, al Banc d’Espanya d’on s’acabaven de moure, al Liceu Escolar, on va caure una de les bombes. Unes nenes que jugaven a la corda al seu davant jeien a terra, immòbils.

Dissabte s'apagava la vida d'una de les nenes que van sobreviure al terrible bombardeig del 2 de novembre de 1937

Mare i filla van refugiar-se a la Gota de Llet.

 La dona, sota un llit. La petita, tancada dins d’un armari. S’hi van quedar fins que ja només se sentien plors. Havien sobreviscut al pitjor dia de les seues vides. O això es pensaven. Encara no sabien que haurien d’anar a l’exili. Que el 24 d’agost de 1940 tota la família es veuria obligada a pujar a un tren a l’estació d’Angulema. Eren 927 refugiats espanyols –la majoria, catalans– que van obeir dòcilment els soldats alemanys, confiats que els portaven a la França no ocupada. Al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen sense saber ben bé on eren. Van fer baixar dels vagons tots els homes. Els nens, a partir de 13 anys, també. Quatre-centes setanta persones en total, entre les quals Pau Pinós, pare d’Agustina. A ella i a la seua mare les esperava un llarg camí d’incerteses. Van recórrer Europa durant divuit interminables dies en unes condicions penoses per retornar a un país que ja no era el seu per gentilesa de Franco. La postguerra es va fer llarga. La mare va morir amb 45 anys. Del pare no se’n va saber res fins al 1977, quan Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis. Mai no va sortir de Mauthausen.

ELS CORRUPTES MILITARS FRANQUISTES SOTA EL LIDERATGE DE JUAN MARCH

BORJA DE RIQUER

| Actualitzada el 28/05/2013 00:00 Ara.Cat

 

Els corruptes militars franquistes EFE

 

La notícia publicada per la premsa britànica i l'espanyola sobre el gran "descobriment" que el govern de Churchill havia subornat un bon grapat de generals espanyols durant la Segona Guerra Mundial m'ha sorprès i preocupat. Com pot ser "una gran notícia" un fet que fa anys que alguns historiadors ja sabem i que hem explicat en diferents obres, algunes de ben recents?
Les primeres referències a aquesta qüestió ja les va donar l'any 1981, fa 32 anys, l'historiador Antonio Marquina, en un article sobre les conspiracions del general Antonio Aranda, publicat a la revista Historia16 . Posteriorment, ja utilitzant documents d'arxius britànics, van aparèixer diferents narracions: l'any 1991, els articles de Denis Smyth, " Les chevaliers de Saint-George. La Grande Bretagne et la corruption des généreaux espagnols ", i el de Paul Preston, " Franco et ses généraux, 1939-1945 ". L'any 1999, David Stafford dedicà al tema dos capítols del seu llibre Roosevelt and Churchill. Men of secrets . El 2002 era Manuel Ros Aguado, a La guerra secreta de Franco (1939-1945) , qui en parlava, i l'any 2005 ho feren extensament les obres de Richard Wigg, Churchill y Franco, i d'Enrique Moradiellos, Franco frente a Churchill . Jo mateix ho explico a la meva La Dictadura de Franco -Crítica-Marcial Pons, 2010, pàgines 84-85- i, molt més recentment, Mercedes Cabrera aporta encara molta més informació a Juan March (1880-1962) .
Tot i que la història és ben coneguda per alguns historiadors, permeteu-me que us l'expliqui breument. L'estiu del 1940 el pas del govern de Franco de la posició de neutralitat a la de "no bel·ligerància" davant la Segona Guerra Mundial espantà els britànics. L'ambaixador a Madrid, Samuel Hoare, bon coneixedor de l'ambient que es respirava llavors, proposà al seu govern establir contactes discrets amb els sectors més conservadors -" right people "-, especialment amb militars, per tal que fessin tot el que fos possible per impedir que Espanya entrés en el conflicte al costat de l'eix alemany-italià i que igualment es resistissin a una possible entrada de tropes alemanyes a Espanya per atacar Gibraltar. Fou l'operació anomenada Cavalleria -o Cavallers- de Sant Jordi. La llista sencera dels membres d'aquest grup no es coneix, fins ara, però és segur que en van formar part, en primer lloc, el general Antonio Aranda, que era amic personal de Hoare; juntament amb aquest hi havia un important grup de militars de conegudes conviccions monàrquiques: Alfredo Kindelán, Luis Orgaz, José Enrique Varela, Fidel Dávila, José Monasterio, Andrés Saliquet, José Solchaga, Miguel Ponte, i així fins a uns 30 generals i coronels. El govern britànic, al llarg de dos anys i mig, posà a disposició d'aquests militars un total de 13 milions de lliures esterlines que varen ser dipositades en diferents comptes corrents: primer en el Swiss Bank Corporation de Nova York, i a partir de finals de l'any 1941 a diversos bancs a Suïssa.
Tota l'operació fou realitzada mercè als bons oficis de dos personatges força peculiars: l'agregat naval britànic a Madrid, Allan Hillgarth, i el financer mallorquí Joan March. Del primer, que havia estat el cònsol britànic a Mallorca durant la Guerra Civil, ja ens n'havia parlat extensament Josep Massot en un llibre tan interessant com documentat - El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939) -; i del segon ara en sabem moltíssimes més coses mercè a la important biografia escrita per Mercedes Cabrera, abans citada. Que March era l'home clau de tota l'operació era tan evident que fins i tot l'agregat militar nord-americà a Londres, Raymond E. Lee, l'abril del 1942 escrivia en un informe confidencial sobre els "Cavallers de Sant Jordi" dient: "Totes les negociacions han estat dirigides amb l'acostumada habilitat de què sempre és capaç Joan March, amagant amb cura les pistes britàniques i fent veure que tot és un moviment exclusivament espanyol, finançat per bancs espanyols i amb l'únic objectiu d'evitar a Espanya els horrors d'una nova guerra". De tota manera, sembla que el govern de Franco s'assabentà, tot i que parcialment, de l'operació, i el sector més feixista atacà durament March: José Antonio Girón, ministre de Treball, arribà a exigir que fos afusellat en el pati del Pardo, mentre que Demetrio Carceller, ministre d'Indústria, demanà fortes sancions econòmiques contra ell. Però March, com sempre, se'n va sortir atès que era quasi intocable: com ell mateix va confessar a l'ambaixador britànic, durant la Guerra Civil havia donat ajuda a Franco per valor de 20 milions de pessetes i crèdits en lliures esterlines per 5 milions més. I, a més, què es pot dir d'un home que, com explica Mercedes Cabrera, fou capaç d'oferir a Mussolini l'illa de Mallorca, que ell afirmava controlar, en el cas que la República guanyés la guerra?
La Cavalleria de Sant Jordi s'estavellà quan va pretendre anar més lluny i conspirà en favor de la restauració de la monarquia. Franco els desarticulà fàcilment. Aquells generals, com reconeixia el mateix Hoare, eren poc de fiar i uns covards: "Tenien massa por a perdre els seus llocs de comandament, els seus sous i els seus privilegis", per enfrontar-se a Franco. Llevat d'Aranda cap d'ells s'arriscà a favor de la monarquia. Fins ací aquesta petita, però significativa història, ja explicada pels historiadors però ignorada per molts dels qui escriuen als mitjans de comunicació.

REPÀS DEL QUE HA REPRESENTAT EL NAZISME

Nazi! De tabú a frivolitat

SÍLVIA MARIMON

| Actualitzada el 12/05/2013 00:00

Nazi!De tabú a frivolitat 

    

Enric Garriga, nét de Marcel·lí Garriga, un vilanoví que va passar un any i mig al camp de concentració de Buchenwald, es va indignar molt quan la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va comparar els escraches amb el nazisme. Garriga va enviar una carta als diaris. "Em va entristir moltíssim, el pitjor era el to que va utilitzar, la fredor amb què ho va dir i els aplaudiments que li van fer. Era sòrdid i ofensiu", explica. Garriga recorda que al seu avi li va costar molt parlar de la seva experiència a l'infern nazi: "Estic convençut que hi ha moltes coses que li van passar que mai va poder explicar", diu.
Enric Garriga i el seu pare no defalleixen: no volen que la història del seu avi i de molts altres deportats sigui silenciada: "És molt trist, però a Buchenwald hi ha plaques que recorden tots els deportats menys els espanyols", assegura. "Tinc la sensació que la història dels deportats espanyols no interessa a ningú. No hi ha suport ni acompanyament. Et sents molt sol", afegeix. Mentre que el mot nazi s'utilitza per insultar qui pensa diferent, molts segueixen encara lluitant contra l'oblit. L'ombra de Hitler és molt allargada: encara ara s'investiguen els seus crims, els historiadors intenten entendre com va seduir el poble alemany i el seu nom s'associa al mal absolut. Dir "nazi" és la manera més efectiva per acabar amb qualsevol discussió.

Les dècades del silenci
L'infern nazi no va existir durant el franquisme
Alguns supervivents dels camps nazis van vomitar la seva experiència en forma de literatura. La necessitat d'explicar-ho els va mantenir amb vida: "A mi allà dins em mantenia la idea de sortir-ne amb vida. I de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap la idea de K.L. Reich , pensava que tot allò s'havia de saber, que hi hagués algú que ens fes de notari", va explicar Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig, quan l'escriptora recollia testimonis per a l'assaig Catalans als camps nazis (1977).
Amat-Piniella recordava amb detall la primera imatge de Mauthausen: "La primera rebuda, desagradable de debò, va ser trobar-nos amb altres espanyols que eren al camp des de feia uns quants mesos: eren veritables esquelets. Feien molta pena. Estaven completament desnodrits, amb les cares plenes de crostes, de cops, de blaus. Tots coixejaven".
Amat-Piniella, però, és una excepció. Entre els anys 50 i 60 per a la majoria de supervivents no va ser fàcil relatar què els havia passat. "Durant dècades les víctimes no volien parlar, ni tan sols els jueus. El silenci era absolut. Tenien por al rebuig i moltes ganes d'oblidar", explica Rosa Sala Rose, germanista i autora de Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado).
"Quan el meu avi va sortir de Buchenwald es va trobar que el govern espanyol no el reconeixia com a espanyol. Tornar a l'Espanya franquista va ser terrible per a ell", explica Enric Garriga. Amb Franco com a dictador, els catalans ni tan sols podien parlar de l'infern que els havia tocat viure darrere les filferrades. No van rebre cap tipus d'ajuda econòmica ni mèdica. Va passar força temps fins que van fer el pas de crear, entre les parets de l'Hotel Orient de Barcelona i de manera clandestina, l'Amical de Mathausen. Era el 1962. La legalització no arribaria fins al 1978. Encara ara lluiten per recuperar els testimonis dels deportats.

El carisma de Hitler
Una sèrie nord-americana va provocar el primer debat públic
"Ara és difícil entendre que un home baixet, histriònic i amb bigoti seduís tantes persones. És inexplicable i per això encara ens interessa investigar-ho. Més que convèncer crec que Hitler representava un desig, un anhel del poble alemany. Volien un líder que els salvés", explica Rosa Sala. Hitler era un home aparentment mediocre, però va convèncer milions d'alemanys. Persones que el veien com un personatge ridícul el 1928 l'adoraven el 1933. Els va prometre èxits militars que va aconseguir. El seu llegat encara perviu: "El nazisme és l'obsessió per la puresa, en un sentit biològic, de la nació. Afortunadament, avui en dia ningú defensa la puresa biològica, però sí que queda l'obsessió per la puresa cultural o de ciutadania, sobretot a Europa", continua Sala.
Durant moltes dècades per als alemanys el nazisme era un tema tabú. Amb la sèrie de televisió Holocaust , però, va arribar una catarsi col·lectiva. Produïda per la cadena nord-americana NBC i protagonitzada per Meryl Streep, explicava la història fictícia d'una família de jueus alemanys durant el nazisme. Es va estrenar el 1978, va guanyar molts premis, però també va rebre crítiques d'alguns supervivents. La sèrie va provocar que, per primera vegada, els alemanys discutissin el seu passat públicament. Mentre va durar l'emissió dels quatre capítols d' Holocaust , la televisió pública alemanya va rebre més de 10.000 trucades. Moltes eren d'alemanys que asseguraven que durant els anys del nazisme no havien vist ni havien sentit res sobre l'extermini de jueus. Hi havia també testimonis avergonyits. D'altres trucaven perquè se sentien culpables i ploraven.
"Els alemanys han deshumanitzat Hitler. Quan es va estrenar la pel·lícula L'enfonsament hi haver moltes crítiques perquè es considerava que Hitler semblava massa humà. És un error, no hem d'oblidar que Hitler era tan humà com nosaltres. Pensar que no ho era és reconfortant, ens fa menys responsables i ens podem despreocupar, perquè no hem de vigilar altres Hitlers potencials", explica Sala.
L'obsessió alemanya
L'Holocaust a l'educació i la persecució de criminals nazis
A partir dels anys 60 el ministeri d'Educació alemany va començar a plantejar línies d'actuació per introduir l'Holocaust als plans d'educació. No va ser, però, fins a mitjans dels anys 80 que tots els llibres de text van començar a tenir capítols dedicats al nazisme. "Fins a la caiguda del Mur de Berlín era molt crítica amb l'obsessió de la República Federal de parlar de l'Holocaust a les escoles, però amb la reunificació vaig adonar-me que a la República Democràtica Alemanya, on l'Holocaust no formava part dels programes educatius, hi havia molts grups de neonazis. Ser tan pesats en aquest tema havia tingut un efecte vacuna", explica Sala.
Alemanya no ha deixat mai de perseguir els criminals nazis. A l'abril va començar una nova ofensiva legal per castigar els còmplices de l'Holocaust. La Central per a l'Aclariment dels Crims Nacionalsocialistes, amb seu a Ludwigsburg, va fer públic que havia investigat 50 antics guardes del camp d'extermini d'Auschwitz. Els vol portar davant la justícia. Fa tretze anys el Museu Memorial de l'Holocaust, als Estats Units, va començar la trista tasca de documentar tots els guetos, camps de concentració i treballs forçats i fàbriques d'extermini nazis. El resultat va esfereir fins i tot els investigadors: va elevar de 7.000 a 42.500 el nombre de guetos i camps nazis. Els llocs documentats incloïen camps de treballs forçats, campaments de presoners, on s'assassinava els nadons, i bordells.

La poca memòria espanyola
Els polítics i la banalització del terror nazi
Xavier Mariscal va comparar la manifestació de l'Onze de Setembre amb l'època de Hitler. L'exrector de la UPF Josep Joan Moreso va comparar els estudiants que es manifestaven contra les retallades amb els nazis. El ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, va equiparar el nacionalsime català amb el nazisme. Últimament s'ha posat de moda la paraula nazi per desqualificar idees i polítics. "Es tracta d'un fenomen insòlit a l'Europa en què tant ens agrada emmirallar-nos. Ni a Alemanya ni a França ni a Itàlia es donen aquests discursos perquè, i això és el més greu, ofenen sobretot la memòria de les víctimes del nazisme. No és estrany ni casual que aquesta banalització es produeixi a l'estat amb la memòria democràtica més feble de tot Europa Occidental. Una de les conseqüències d'aquella exemplar Transició que ens volen vendre va ser l'abandó i l'oblit", argumenta Alfons Aragoneses, professor d'història del dret de la Universitat Pompeu Fabra. Aragoneses destaca que els que més utilitzen el terme nazisme són els que no volien una llei de memòria històrica: "El PP, a més, amenaçava a Madrid amb una Guerra Civil si s'aprovava la poruga llei de memòria".
A Espanya els crims de guerra ni tan sols es poden investigar: ho impedeix la llei d'amnistia, aprovada el 1977, en plena Transició, i que impossibilita emprendre accions penals entre espanyols per crims comesos durant la Guerra Civil.

Hitler, objecte de sàtira
Els alemanys comencen a mofar-se del monstre que els va seduir
Més d'un milió d'alemanys han comprat Ell ha tornat , un retrat còmic de Hitler del periodista Timur Vermes. En aquesta obra el sinistre líder nazi torna 66 anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Es desperta el 30 d'agost del 2011 a Berlín. Intenta guanyar-se la vida venent diaris fins que el descobreix una televisió i es converteix en estrella. Vermes demostra que Hitler podria tornar a tenir èxit a l'Alemanya del segle XXI. Com va passar amb L'enfonsament , el còmic ha provocat una gran polèmica. "Els alemanys tenen una estranya obsessió per Hitler, és una cosa quasi maníaca", publicava el diari Süddeutsche Zeitung . L'especialista en nazisme Daniel Erk criticava que l'obra "banalitzava el mal".
Aquesta setmana el director de l'Òpera del Rin de Düsseldorf, Cristoph Meyer, va cancel·lar la posada en escena de Tannhäuser . L'heroi apareixia com un criminal nazi en el context de l'Holocaust. Les indignades reaccions dels espectadors van afectar tant Meyer que va necessitar assistència mèdica. Hitler continua aixecant molta polseguera.
 

UN ÀNGEL DINS L'HOLOCAUST. PEL·LÍCULA BASADA EN EL CAS D'IRENA SENDLER

;

LLIÇÓ PRÀCTICA D' HISTÒRIA: COM NEIX EL FEIXISME. LA VERSIÓ EN TEATRE DEL CAS VERÍDIC D'UN PROFESSOR D'HISTÒRIA

 

L'onada', al Teatre Lliure, descriu l'experiment nazi que va fer un professor amb els seus alumnes el 1967. Els protagonistes reals d'aquell joc de rol terrorífic han explicat la seva experiència a Barcelona

LAURA SERRA

Barcelona | Actualitzada el 14/03/2013 00:00

DISCIPLINA I COMUNITAT Eduard Farelo interpreta el carismàtic professor que proposa un joc de rol als seus alumnes que se li està a punt d'escapar de les mans. ROS RIBAS

"Com podien dir els alemanys, després de la guerra, que l'Holocaust no havia passat?" Aquesta és la pregunta que va fer una alumna de 15 anys al seu professor d'història contemporània, un jove i carismàtic Ron Jones que, amb 25 anys, s'estrenava en un institut públic de Palo Alto (Califòrnia) el 1967. El mestre no va contestar amb una resposta de catàleg. "Els llibres d'història no parlen de la vergonya que els alemanys devien sentir per haver format part del nazisme, com devien voler esborrar-lo dels seus pensaments", afirma. Jones va voler fer viure als estudiants l'experiència en carn pròpia; així entendrien per què els alemanys van votar un partit feixista i van tolerar el Tercer Reich.
El professor va proposar a la classe de formar part d'un joc de rol. "Els vaig intentar mostrar com seria viure en una societat disciplinada, en què s'havien de moure a l'uníson; els vaig donar el sentit de comunitat i la sensació d'acció, de com podien canviar la societat si treballaven junts; i això, combinat, va donar una mena de febre per ser part d'un club, amb carnets propis, una salutació, una policia secreta", explica Jones. L'experiment sociològic va anar tan bé, i tan lluny, que se li va estar a punt d'escapar de les mans. Al cap d'una setmana va haver d'aturar-ho. La seva dona el va alertar: fins i tot a ell li agradava el poder absolut.
Avui Ron Jones és un avi que viu a San Francisco i juntament amb el seu exalumne Mark Hancock, de Seattle, ha vingut a Barcelona per acompanyar el director Marc Montserrat durant l'estrena al Teatre Lliure de l'adaptació de L'onada . "És un cas únic. És la primera vegada que s'explica la història tal com va passar. Això no és entreteniment. El Marc hi ha treballat cinc anys. Ha fet servir material original que mai s'ha vist: diaris, reportatges, blocs, plans escolars... Ha tingut accés a material de primera mà. Ha fet més recerca que mai ningú abans", afirmen. "Tenia l'obligació ètica d'explicar una obra que parteix de l'Holocaust però que no posa com a víctima els jueus, sinó que les víctimes són els alumnes", explica el director.
El terror d'anar a la contra
L'escola va acabar expulsant Jones -per la seva militància en causes socials, especialment pacifistes- i mai més va poder exercir en un col·legi públic, tot i els centenars de firmes dels alumnes en contra de la decisió. "Era un professor popular, energètic i divertit. Ens proposava moltes activitats, a la classe. I aquest experiment va començar com un joc divertit i va acabar sent difícil, confús i terrorífic -explica Hancock, una de les víctimes-. Alguns estudiants van començar a ser agressius contra els que dubtàvem. Hi havia alumnes que intimidaven els altres. No podies confiar ni en els teus amics, no podies expressar la teva opinió. Va trencar la comunicació entre nosaltres, i molt ràpid, en 5 o 8 dies. Per mi, va ser una fita en la meva vida".
El context social, als anys 30, va servir de caldo de cultiu per al nazisme. Als anys 60, els Estats Units també passaven per una època complicada. L'experiment de l'onada es va fer just entre l'èxit dels Beatles i el summer of love dels hippies, el moviment black power i les manifestacions anti-Vietnam. L'impacte de l'experiment va ser tal que durant una dècada no se'n va parlar enlloc. "Un dia, comprant roba a Brooklyn, l'exalumna que m'havia fet la primera pregunta em va veure i em fer la salutació -explica el mestre-. Llavors vaig decidir escriure-ho tot en un article, La tercera onada ".
L'anècdota es va convertir en una història popular a tot el món. Se n'han fet desenes d'adaptacions -novel·les, TV movies , pel·lícules- però mai han reflectit literalment què va passar: "Són entreteniment romàntic. Sempre hi ha una història d'amor i un suïcidi. Quan la història real és més potent que això! L'amor no va aturar el feixisme", diu Jones, taxatiu.
Donar una resposta fàcil
"Part de l'atracció de l'onada va ser que jo els donava una resposta senzilla a situacions complicades", explica Jones. I això serveix per a totes les ideologies totalitàries, populistes o feixistes. "Pot passar a tot arreu, sempre, no només en un país. També en una llar, una església, una feina...", afirma Jones. "La societat actual també busca respostes. I si algú ens donés una clau màgica, la majoria ens hi embarcaríem sense preguntar gaire", opina Eduard Farelo, l'actor que interpreta Jones al Lliure. "És fàcil veure que dolents que eren els nazis, però és més difícil veure el mal si el tens a prop", reflexiona Ignacio García May, dramaturg de l'obra. "Els alumnes es van adonar que tots podríem haver sigut alemanys. No som ni millors, ni pitjors. Donaríem la nostra llibertat per la sensació de ser superiors als que ens envolten", alerta Jones.

Font: http://www.ara.cat/premium/cultura/Llico-practica-dhistoria-neix-feixisme_0_882511804.html

Resum de la ponència: http://voltarivoltar.com/2013/03/17/teatre-lonada-teatre-lliure-de-gracia-15032013/

 

"El meu nom és Druillet". LA TRISTA HISTÒRIA DE L'EXILI a través de la descoberta del fill de Bruillet de la cara fosca del seu pare.

http://www.tv3.cat/videos/4094298/El-meu-nom-es-Druillet

Per una banda, espionatge, repressió, extremisme. Per l’altra, descoberta del pare, dolor, ràbia, impotència.

Dues històries personals determinades de manera capital per noms de la nostra història col•lectiva: Lluís Companys, Josep Tarradellas, la Guerra Civil, les txeques de Barcelona, l’exili, la Segona Guerra Mundial...
Philippe Druillet, artista polifacètic francès que va revolucionar el món del còmic els anys 70, d’una energia devastadora, d’esquerres i sense pèls a la llengua, es disposa a conèixer el passat del seu pare, mort quan ell era petit. Li ha costat anys decidir-se a fer aquest pas. Ho fa, diu, perquè la gent que hi ha patit tingui dret a la informació que se li deu.

Tot arrenca amb el documental de TV3 “Lluís Companys, camins retrobats”, emès a l’octubre del 2000.
Durant la feina de recerca, en diferents documents, va aparèixer un nom: Victor Druillet. Un home amb un paper important, però alhora poc clar, en la repressió d’exiliats republicans a França. Calia saber-ne més coses, però no resultava senzill: els arxius francesos no donaven permís per consultar els seus dossiers.

El seu fill tampoc no facilitava l’accés a uns documents que parlaven del seu pare, però també de la detenció de Lluís Companys a França, de la relació del seu pare amb el policia Pedro Urraca --que va portar Companys a Espanya--, de les seves relacions estretes amb l’ambaixada espanyola a París, de la detenció de Josep Tarradellas durant l’exili...
De tot això, el seu fill no en sabia res. Philippe Druillet ha lliurat, durant anys, un combat amb ell mateix, un vol i dol que, amb el seu temperament excessiu, l’ha trasbalsat emocionalment.

Ha necessitat molt de temps per sentir-se disposat a “saber”. Saber per quins camins concrets va transcórrer la vida agitada del seu pare. Només tenia una lleugera idea: havia estat militar, espia, policia, col•laboracionista amb el règim de Pétain.
Però no en sabia res concret. Coneixia alguns dels escenaris: Síria, el Líban, Barcelona, París, Vichy... però n’ignorava uns altres.

“El meu nom és Druillet” transita per tots aquests llocs seguint l’evolució de Victor Druillet. Un recorregut vital i històric des de la Primera Guerra Mundial fins al franquisme. Un engranatge implacable que el seu fill Philippe descobreix a mesura que avança el documental. Arribat a un cert punt, la confrontació amb els documents que reflecteixen la història del seu pare se li fa insuportable. Philippe Druillet es va veure incapaç de continuar el rodatge del documental.

“El meu nom és Druillet” és un relat inèdit fruit de la recerca en nombrosos arxius, dels mateixos escrits de Victor Druillet i de les converses amb la seva família.

Un documental de Montserrat Besses i Pere López, Direcció de fotografia: David Bou,
Postproducció de vídeo: Joan Carles Calvera, Recerca fílmica: Montserrat Bailac, Producció: Roser Costa  http://www.tv3.cat/videos/4095452/El-meu-nom-es-Druillet (Entrevista a Montserrat Besses, gran periodista d'investigació, coautora del documental)