dilluns, 3 de juny del 2013

L'EXILI DEL FRANQUISME: EL COMBOI DELS 927


"El comboi dels 927", un reportatge de Montse Armengou,  que ha guanyat el Premi del Públic del II Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, és la història del primer tren de l'Europa occidental que va portar famílies senceres a un camp d'extermini nazi. Tot comença quan el 24 d'agost de 1940, un tren amb 927 refugiats espanyols va sortir de l'estació d'Angulema, a la regió francesa de la Charente. Les tropes alemanyes de Hitler acabaven de partir França en dos i els refugiats es pensaven que els portaven a una zona no ocupada. Però al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen. Es van separar les dones dels homes (des dels nois de 13 anys en amunt), que hi van quedar internats, i el 87% va morir. Les dones i els nens van ser retornats a Espanya, d'on havien fugit en acabar la Guerra Civil.


A part del premi aconseguit durant l'edició d'enguany en el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, aquest reportatge ja havia rebut la menció honorífica dels Premis Cinema -Rescat- Sant Nitrat l'any 2002.




La nena del comboi dels 927

Segre.com. Anna Sàez  Actualitzada 10/03/2017 a les 13:59



Agustina Pinós només tenia cinc anys

Aquell dimarts, sa mare se la va emportar al mercat de Sant Lluís. Diuen que durant la guerra s’havia de fer cua per a tot, també per comprar menuts. Fer matadero,se’n deia en el llenguatge col·loquial de la misèria. La dona tenia lumbàlgia i tan bon punt va donar la tanda a la clienta que va arribar darrere seu va proposar a la nena de seure a les escales. Però li va agafar fred, que ja era novembre, i van optar per anar a buscar el sol a la paret del davant, al lateral de l’edifici del Banc d’Espanya. Encara es tornarien a canviar de lloc, per estar al cas de quan obrissin el mercat. El sinistre soroll d’uns avions la va fer esgarrifar. “No tinguis por, mama, que no ha sonat la sirena”. Ja no va tenir temps de dir res més. “Sant Antoni, salveu-nos!”, va sentir que implorava la mare. Hi havia gent morta per tot arreu. A la cua del mercat, al Banc d’Espanya d’on s’acabaven de moure, al Liceu Escolar, on va caure una de les bombes. Unes nenes que jugaven a la corda al seu davant jeien a terra, immòbils.
Dissabte s'apagava la vida d'una de les nenes que van sobreviure al terrible bombardeig del 2 de novembre de 1937
Mare i filla van refugiar-se a la Gota de Llet.
 La dona, sota un llit. La petita, tancada dins d’un armari. S’hi van quedar fins que ja només se sentien plors. Havien sobreviscut al pitjor dia de les seues vides. O això es pensaven. Encara no sabien que haurien d’anar a l’exili. Que el 24 d’agost de 1940 tota la família es veuria obligada a pujar a un tren a l’estació d’Angulema. Eren 927 refugiats espanyols –la majoria, catalans– que van obeir dòcilment els soldats alemanys, confiats que els portaven a la França no ocupada. Al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen sense saber ben bé on eren. Van fer baixar dels vagons tots els homes. Els nens, a partir de 13 anys, també. Quatre-centes setanta persones en total, entre les quals Pau Pinós, pare d’Agustina. A ella i a la seua mare les esperava un llarg camí d’incerteses. Van recórrer Europa durant divuit interminables dies en unes condicions penoses per retornar a un país que ja no era el seu per gentilesa de Franco. La postguerra es va fer llarga. La mare va morir amb 45 anys. Del pare no se’n va saber res fins al 1977, quan Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis. Mai no va sortir de Mauthausen.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada