Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ART CATALÀ SEGLE XIX I PRINCIPIS DEL XX. Mostrar tots els missatges

dimarts, 11 de febrer del 2025

ART SEGLE XIX. MODERNISME

Modernisme from Carles Olmedo Quirós

L'ART DEL SEGEL XIX from mariaponspons

dijous, 11 de juliol del 2019

PABLO PICASSO, JOAN MIRÓ, SALVADOR DALÍ, SALVAT PAPASSEIT, REMEI VARO, ETC I L'AVANTGUARDA CATALANA

Un dels seus moments més fulgurants de la pintura catalana, l'Avantguarda: el que va de principi del segle xx fins a l’any 1939. Les avantguardes catalanes van aportar a la història universal de l’art grans referents com Picasso, Miró o Dalí, però també molts altres artistes de gran nivell, com Togores, Torres-Garcia, Barradas… que van assolir un prestigi majúscul en els centres de decisió de l’art europeu i nord-americà.

Catorze, 21/3/2019: L’avantguarda que es va deixar escapar
El País, 11/03/2019: Les avantguardes catalanes, més enllà de Miró, Picasso i Dalí
El Temps, 05/03/2019: Les avantguardes, l’esclat fulgurant de l’art català
Vilaweb, 03/03/2019: Joan M. Minguet Batllori: ’En l’avantguarda tot era confús i per això és apassionant’
Núvol, 25/02/2019: Joan M. Minguet: “Dir ‘això no és art’ és una sortida molt fàcil”
Catalunya Press (Europa Press), 24/02/2019: Enciclopèdia Catalana llança la “aventura de les avantguardes” de la pintura catalana
El Diario Vasco, 24/02/2019 La vanguardia artística catalana a partir del influjo de Miró, Dalí y Picasso
El Periódico, 24/02/2019: La vanguardia artística catalana a partir del influjo de Miró, Dalí y Picasso
El Punt AVUI, 23/02/2019: Modernitat triomfant

dimecres, 6 de febrer del 2019

L'ORIGEN DEL CONCERT BASC EN LA CONSTITUCIÓ DE LA RESTAURACIÓ DE CÀNOVAS DEL CASTILLO, EL 1876, I A LA FI DE LA PRIMERA GUERRA CARLINA, EL 1839

Pedro Luis Uriarte: “Les quinze comunitats que no tenen concert estan infrafinançades”

Entrevista al conseller d'Economia del primer govern basc que va negociar el concert

Madrid 25/03/2018 01:23 Diari Ara

Pedro Luís Uriarte

Pedro Luis Uriarte s’ha dedicat les últimes setmanes a fer una gira per defensar el concert econòmic basc. No només perquè hagi fet 140 anys des que es va aplicar per primer cop, sinó perquè torna a estar al centre de la polèmica a causa del debat sobre la reforma del sistema de finançament. Uriarte és economista i va ser el primer conseller d’Economia i Hisenda del govern basc després del franquisme, i va ser president de la comissió negociadora del concert econòmic entre Espanya i el País Basc. També va ser conseller delegat del BBV tant abans com després de la fusió de l’entitat amb Argentaria i fins a l’any 2001. Tot i defensar-lo aferrissadament, admet que el concert genera molta controvèrsia, motiu pel qual només accepta respondre a aquesta entrevista per correu electrònic.

Defensa que el concert basc no és un privilegi. Per què?

Per una raó molt senzilla: la Constitució espanyola, aprovada 100 anys després del concert, prohibeix els privilegis i, en canvi, la seva disposició addicional primera assenyala que “empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. Per tant, no pot ser un privilegi.

Està sobrefinançat, el País Basc?

Potser seria millor parlar d’una evidència: que les quinze comunitats autònomes que no tenen concert estan infrafinançades. Per exemple, Catalunya. El País Basc finança les seves pròpies despeses amb els seus ingressos, de la recaptació dels 24 impostos concertats, que són els que integren l’ordenament tributari espanyol. D’altra banda, paga a l’Estat la quota que determina la llei, un model establert el 1878 i que es calcula amb una metodologia del 1981. Per tant, el País Basc paga i rep el que li correspon per llei.

Per què s’està qüestionant ara més que mai el concert?

Qüestionar el concert és qüestionar la Constitució i les lleis espanyoles. Obeeix a raons exclusivament polítiques. Un partit ha aprofitat el greu conflicte que s’ha originat a Catalunya per atacar de manera indiscriminada tota la situació diferencial. I una d’elles, reconeguda constitucionalment, és el model del concert. Es parteix del supòsit que això pot aconseguir més vots a Espanya, perquè pot semblar l’autèntic defensor de la unitat d’Espanya, confonent dues coses que són molt diferents: unitat i uniformitat.

Alguns experts consideren que el càlcul de la quota no és rigorós.

No se li escaparà que molts experts amaguen sota títols acadèmics posicions ideològiques molt concretes. La quota es calcula a través d’una llei aprovada a les Corts. Els fonaments tècnics d’aquesta llei s’estableixen després d’una negociació que pot durar anys, com ha passat amb l’última, que havia d’haver entrat en vigor el 2011 i ho ha fet el 2017. Pensar que els competents tècnics del ministeri d’Hisenda són uns titelles febles en mans dels poderosos bascos que, aparentment, els enganyen any rere any des de fa 140 anys és un disbarat.

Podria haver-hi un concert català?

Per descomptat. De fet, Catalunya el va rebutjar en la meva presència el 1980, però el 2012 el va sol·licitar com a part del pacte fiscal. Els problemes per estendre aquest model a Catalunya no són tècnics, sinó bàsicament polítics, constitucionals i, avui, d’opinió pública.

I a totes les comunitats?

La resposta que he donat per a Catalunya és vàlida per a la resta de comunitats, tot i que lògicament [si tenen el concert] en poden sortir beneficiades o perjudicades en relació amb la seva situació actual. Òbviament, com que hi ha diferències notables de renda per càpita, i també d’economia submergida, l’extensió del model exigiria un sistema de solidaritat adequat. La solidaritat és absolutament necessària, però no és un donatiu, ni tampoc una subvenció de per vida. Suposa drets i també obligacions.

Quins avantatges comporta el concert per a Euskadi i Navarra?

L’avantatge fonamental és polític, perquè estableix una relació bilateral i pactada amb l’Estat en aquest àmbit. Per això, el concert és el pilar fonamental de l’autogovern basc. L’inconvenient és que obliga a recaptar. Això exigeix una administració pública competent, un bon coneixement econòmic i poca economia submergida. Amb el concert es corre un risc de recaptació, perquè el País Basc ha de fer l’aportació en forma de quota per assumir les despeses en competències no transferides. Però un cop pagada, i com que recapta la totalitat dels impostos, té les mans lliures per aprovar el seu pressupost d’acord amb els seus propis criteris establerts per a totes les administracions.

Sembla evident que el País Basc i Navarra tenen més renda per càpita gràcies al concert. A què es deu, en la seva opinió?

A tres raons que no tenen res a veure amb la metodologia del concert, ni la quota. Perquè tenen economies desenvolupades, amb elevada productivitat i competitives. Per exemple, Euskadi és la comunitat que més inverteix en R+D. Segona raó: perquè té un sector industrial potent. I tercera, que es diu poc, perquè la seva població està estancada i això es tradueix en uns índexs per habitant més elevats.

Més informació:
L'origen del concert basc

dilluns, 2 d’abril del 2018

EL MODERNISME I EL PALAU DE LA MÚSICA

ARQUITECTURA SEGLE XIX from Antonio Núñez

PALAU DE LA MÚSICA CATALANA from Antonio Núñez

dissabte, 8 d’octubre del 2016

ART ENDINS. LES JOIES DE L'ART CATALÀ MÉS DESCONEGUDES

Art Endins-2: 'Art Endins' viatja a l'interior del patrimoni artístic de Catalunya per fer una nova mirada a la nostra història de l'art

dijous, 27 de març del 2014

UN TOMB PER TOTA LA HISTÒTIA DE L'ART CATALÀ

La sortida d'enguany d'Història de l'art ha començat per la catedral de Barcelona, fent parada obligatòria al claustre, tan parlat i anomenat a classe ( què pesada és la profe!! ) ja que és clau de tota vida en comunitat ( aquí en tenim una, de comunitat, de ben plantada, malgrat que cada u planta i treballa com vol! I sembla que ara els toqui donar menjar al bestiar. )

A dins de la catedral ens ha sorprès el magnífic cadirat del cor, bellament esculpit amb filigranes del gòtic internacional i curioses són les escenes de les misericòrdies, petits suports o mènsules del cadirat per recolzar els cantors quan es prolongava molt de temps l'estar de peu. Aquestes hi tenen representades escenes, normalment profanes, i sovint, escenes malèvoles relacionades amb el pecat pot ser per la relació de la part del cos que suportaven o perquè no eren visibles per als profans o gent no religiosa.

misericordia de la catedral de Barcelona, Pere Sanglada, entre 1394 i 1399, MNAC

Justament, aquesta misericòdia l'hem pogut veure en el museu que també hem visitat (MNAC) en què es mostra el ball de dos personatges molt ben adequats a l'espai i ben composat amb una forma triangular, en sintonía al seient que sostenen.

No ens hem volgut perdre una altra curiositat del gòtic català: la façana gòtica de l'ajuntament de Barcelona, que en no caber-hi tota ella en el pany de paret, el mestre d'obra va decidir col·locar-la en la paret del costat malgrat que quedés en l'altra cantonada

Seguidament, no podía faltar per veure la gran joia del gòtic català: l'església de Santa Maria del Mar.

Un repàs no ha faltat: l'austeritat decorativa i el funcionalisme estructural que s'obté de la diafanitat de la planta de saló, de la reducció i senzillesa dels pilars i de l'absència d'arcs botarells, però que sí posseeix contraforts, on se situen les capelles laterals, per a reforçar el magne edifici.

Després d'aquest frenètic viatge i per proximitat a aquest actiu barri de la Ribera, hem visitat des de fora el Palau de la Música, que ja és suficient per intuir la seva bellesa variada i diversa en materials i decoració, fruit de la força naixent d'una jove i rica classe social i de l'esperit renovador de la Renaixença.

El tomb per la Barcelona antiga se'ns ha acabat i fem ús d'un mitjà que ens possibiliti guanyar temps a un altra viatge pel túnel del temps, al MNAC, on retornarem a l'edat mitjana, al Romànic. Un cop sortim del metro, deixem enrera el monument de la plaça Espanya que l'escultor que ja hem vist al Palau de la Música, en Miquel Blay, va realitzar en un dels espais clau del nou urbanisme que sorgí amb la segona Exposició Universal de Barcelona, la del 1929, el recinte firal de Montjuïc.

Un cop al MNAC, la joia ens esperava amb una visita guiada encantadora a nenes i nens de parvulets. La mà beneint del Crist de l'absis de Sant Climent de Taüll del segle XII, ha estat protagonista i motiu d'una salutació de tots els petits cap a aquest Déu que ha deixat de ser terrorífic per un moment i, crec, que els ha picat l'ullet i tot.

Després hem pogut veure, entre tortures i martiris de sants al Crist Batlló i el frontal d'Avià, les altres dues obres del romànic del MNAC incloses a la selectivitat, que en viu sempre permet fer descobriments nous.

Vam tenir un intermedi freekee per a les noves tecnologies: la portalada de Ripoll en3D

Portalada de Ripoll. El mes de juliol: el pagès carrega les garbes ajudat per la seva dona

El següent trajecte ens va deixar en el Gòtic. I ens va aturar la bellesa de la Mare de Déu de Sallent de Sanaüja (segle XIV) fent l'esforç per subjectar el nen Jesús amb el seu colom

Després vam tenir la parada per una classe impartida pels nois i noies (quin lloc millor per donar la classe davant de l'obra!), on vam descobrir nous detalls d'una obra capdal del detallisme i de l'entrada a la península de la influència de la pintura gòtica flamenca a través del coneixement de Jan Van Eyck

per part de Lluís de Dalmau, l'autor de La Verge dels consellers

La marxa va continuar cap al pis de dalt per a conèixer noves etapes de la historia de l'art. Vam pasar volant per la sala del Barroc i no ens vam aturar fins l'àmbit ben ampli de Fortuny, des de les seves delicades aquarel·les passant per la gran Batalla de Tetuán, on vam buscar el General Prim fins a la coneguda i virtuosa Vicaria.

M.Fortuny. Paisatge de Granada, cap al 1871

M.Fortuny. La batalla de Tetuan.1863-1865

M.Fortuny. La vicaria. 1867-1870

Finalment l'ocasió de conèixer més a fons una obra la vam tenir amb Els Primers Freds de Miquel Blay, una escultura que ens sedueix per la bellesa que transment

En Miquel Blay el trobem també esplèndid en altres obres com Perseguint la il·lusió, del 1902, combinant com si de veritat fos un somni dos colors tan contrastats com el blanc del marbre i el negre del bronze.

Flor boscana,Miquel Blay,1896, marbre blanc

La influència d'en Blay fou capdal per l'escultura modernista catalana de Josep Llimona i Enric Clarassó

Desconsol, Josep Llimona, 1902, marbre blanc

Eva, Enric Clarassó, 1904, marbre

El comiat al Modernisme ens va conduir cap a la sortida amb un moment avanguardista, transgresor i valent. Un areveure excel·lent!

Nit de lluna, Cristòfol Leandre, 1935

Gran ballarina, Pau Gargallo, 1929, ferro forjat

La cirereta d'aquest gran tomb la vam tenir amb una petita gran obra, també del 1929 i d'allò més avançat i moderrn en arquitectura: el Pavelló Mies Van der Rohe.

Una jornada intensa i mereixedora per estimar l'art , la cultura i... la reflexió i el descans

dilluns, 17 de març del 2014

ELS PRIMERS FREDS, DE MIQUEL BLAY, 1891-1892

ELS PRIMERS FREDS M. BLAY from anunez12

Sobre Miquel Blay: http://ca.wikipedia.org/wiki/Miquel_Blay_i_F%C3%A0bregas

dimecres, 24 d’abril del 2013

FLASH FOTOGRÀFIC D'UN DIA PER TOTA LA HISTÒRIA DE L'ART. Sortida del dia 15 de març de 2013 a Barcelona

SANTA MARIA DEL MAR

Interior esvelt i dinàmic de la girola (segle XIV)

EL PALAU DE LA MÚSICA

Guixeta

Xamfrà del Palau de la Música , de Lluís Domènech i Montaner (1905-1908) amb el grup escultòric "La cançó popular" (1909) de Miquel Blay sobre els caps de la nostra joventut. Sens dubte, hi ha similitud i inspiració en el gòtic amb els capitells i el gruix de les columnes de la planta baixa (segles XIV i XV) del Palau del Dux de la plaça Sant Marc de Venècia,. Els capitells del palau de la Música es poden observar en la façana lateral del carrer Amadeu Vices

PASSEJADA PER LA HISTÒRIA DE L'ART: MUSEU NACIONAL D'ART DE CATALUNYA (MNAC)

Santa Maria de Taüll amb punt de fuga

Reconstrucció arquitectónica d'uns arcs del claustre del Monestir de Sant Pere de les Puelles (Barcelona, c. 1147).

La vida és un cercle i aquest n'és un de molt petit: les monges del Monestir de les Puelles van ser les fundadores de La Palma de Cervellló, el poble on he nascut i visc jo. El 992 les monges d'aquest monestir femení benedictí va rebre una donació d'un alou de La Palma de la comtessa Riquilda, esposa del comte Sunyer, quan la seva filla n'era abadessa, per a començar a repoblar aquests territoris que eren "terra de ningú" després d'haver estat terra de l'Al-Àndalus. L'ermita romànica de Sant Joan del Pla o de l'Erm, nom molt apropiat per denominar aquestes terres deshabitades, encara es conserva dreta. Pel seu estil primerenc dins del romànic català llombard i per la seva proximitat s'ha relacionat amb l'esplèndit monestir de Sant Ponç de Corbera que també vam visitar els meus alumnes, el director de l'Institut de Gelida, en Lluís Cots, i jo. Avui, mil vint-i-un anys després, els meus alumnes i jo, entre les restes d'aquell monestir fundador tanquem cercles amb l'atzar i la naturalitat de la historia.

Arcuacions cegues i lesena de l'àbsis de l'ermita de Sant Joan del Pla o de l'Erm, de La Palma de Cervelló, fundada pel monestir de Sant Pere de les Puelles el segle X