HEROÏNES INVISIBLES

Dones combatents, abnegades, que mai van defallir, però que la història pràcticament ha oblidat. Tres novetats editorials repassen la trajectòria vital de la marquesa de Sade, Tatiana Schucht i la reina Elisabet Cristina de Bunsvic

       SÍLVIA MARIMON Barcelona | Actualitzada el 27/12/2014 23:52 aRA.cAT

Els marquesos de Sade

Marquesa de Sade

El discurs de Donatien Alphonse François, marquès de Sade (1740-1814), és implacablement subversiu. Sade especula sobre la llibertat absoluta, sense restriccions. Unes idees que el van condemnar a passar molts anys a la presó. Gérard Badou, a Renée Pélagie marquesa de Sade (Ediciones del Subsuelo), descriu la seva antítesi: la seva abnegada i obedient muller, Renée Pélagie. Filla d’una família rica i burgesa, va ser durant vint-i-set anys la dona d’un home que mai va claudicar en la defensa del “dret natural”. En aquest relat de Badou, Sade és un marit egoista, cruel i tirà. I la seva dona, la seva fidel víctima.

La família de Renée Pélagie aspirava a formar part de l’aristocràcia. Renée era tímida, pragmàtica i, de les lectures que feia amb el seu preceptor, l’abat Gaudemar, la commovien profundament les històries dels màrtirs. Als 20 anys, segons el relat de Badou, era una noia innocent, a qui Sade va enlluernar. Pocs mesos després del casament, l’autor de Les 120 jornades de Sodoma va ser empresonat, acusat de torturar una noia. Quan va sortir van tornar les infidelitats i els escàndols. Renée Pélagie, però, estava enamoradíssima: “Només visc i respiro per tu. Amb tu trobo l’única felicitat”, escrivia després de cinc anys de matrimoni. Sade ridiculitzava aquests comentaris.

Pélagie, segons la descripció de Badou, va ser una dona abnegada que va patir les continues detencions del seu marit. Patia molt, perquè Donatien Alphonse va ser acusat de segrestar i assassinar diferents dones. Mentre era a la presó, Renée es desvivia per satisfer les incomptables exigències del seu marit. Va trucar a totes les portes de la Cort buscant l’alliberament del seu marit. Ell a vegades l’insultava per carta. “Heus aquí senyora, una mostra de les vostres abominables mentides. [...] Amb dos paraules, sou una imbècil que es deixa manipular a l’antull dels demés, i els que us manipulen són monstres que mereixen la forca, millor encara que els lliguin fins que els corbs els hagin devorat”. Ella, quan rebia aquestes missives, es deprimia. A més, vivia miserablement. Ni tan sols podia pagar l’hostalatge al convent de les carmelites, on vivia en una cel·la minúscula amb la seva filla, mal alimentada. Acabaria vivint en un racó del paller del convent. “Algunes vegades ja no suporta fer aquest paper d’esclava al servei d’un mestre invisible que la tiranitza ordenant-li, des de dalt d’una torre, missions absurdes”, escriu Badou.

Malgrat tot, durant quasi 30 anys, Renée Pélagie va intentar ajudar el seu marit sempre que tenia problemes. Cosa que passava sovint. Va negociar amb delinqüents, va subornar prostitutes i, fins i tot, es va disfressar d’home per intentar ajudar el seu marit a escapar-se de la presó. Quan va fer 48 anys, però, va començar a sentir només rebuig i repulsió per Donatien. Tot té un límit. I l’abnegada esposa va prendre una decisió que canviaria els seus últims dies i els de l’autor de Justine o les dissorts de la virtut : el va deixar.

El marquès de Sade va passar els seus últims anys al manicomi de Charenton, on va escriure la major part dels seus llibres i on es dedicava a fer representacions teatrals amb els altres interns del manicomi fent d’actors. Vivia amb la seva nova companya.

Amb Renée va tenir tres fills. La dinastia encara sobreviu. Un dels últims descendents, Xavier de Sade, va obrir els arxius del seu ancestre a historiadors i investigadors, va batallar perquè es publiquessin els seus escrits i fins tot va registrar el seu nom com una marca industrial pròpia.

Tatiana Schucht

Tatiana Schucht era la cunyada d’Antonio Gramsci (Ales, 1891 - Roma, 1937), escriptor, polític i filòsof sard. Gramsci defensava la idea que era necessari fer un front únic de les forces obreres que s’enfrontés a l’amenaça creixent del feixisme. Va ser un dels fundadors del Partit Comunista Italià (PCI). L’abril del 1924 va ser elegit diputat, una condició que no va impedir que el 8 de novembre del 1926 l’arrestessin a Roma, acusat únicament de ser un dels líders del PCI. Durant el seu llarg periple carcerari es va escriure amb Tatiana Schucht, la germana de la seva dona Guilia. La malaltia l’assetjava però no va deixar d’escriure. Gramsci va aconseguir la plena llibertat el dia 21 d’abril del 1937, però estava molt malalt. No va poder deixar la Clínica Quisisana de Roma: hi va morir tan sols sis dies després, l’alba del 27 d’abril del 1937. Tatiana Schucht va estar al seu costat, epistolarment o en persona, fins a l’últim moment. Ella moriria poc després, l’any 1943, a l’URSS. Cartes des de la presó. Cartes a Tatiana Schucht (Edicions de 1984) és un recull de la correspondència entre Gamsci i Schucht. “Aquest recull no il·lumina solament la vida del Gramsci captiu. Al costat de la personalitat de Gramsci, que es perfila tan nítidament en les seves pròpies paraules, descobrim, amb la mateixa vivesa, si bé d’una manera més indirecta, la persona que va ser Tatiana: una dona culta, extremament sensible i inquieta, que vivia per ajudar els altres (a propòsit d’això, Gramsci li escrivia, el gener del 1930: “[...] Em fa l’efecte que has perdut el gust de viure per a tu mateixa i que vius només per als altres. ¿I no és un error, això? I si vius una mica per a tu mateixa, també, ¿no viuràs millor per als altres, si és això el que vols i l’únic que et dóna plaer a la vida”), escriu Alba Dedeu, que ha traduït l’obra, al pròleg.

Tatiana Schucht va seguir el periple vital de Gramsci. Si a ell el traslladaven de presó, ella el seguia i canviava de ciutat. No importava si estava malalta i dèbil, sempre va fer costat a Gramsci. El polític i filòsof sard s’escrivia més amb Tatiana Schucht que no amb la seva dona. Amb Tatiana es desfogava, li abocava tot: els seus neguits intel·lectuals, la seva tristesa, les seves angoixes, el seu dolor físic. Sovint li parlava de Guilia i de la impossibilitat de comunicar-se amb ella: “És per aquesta raó que tampoc aquesta vegada no vull escriure a la Guilia. No sé pas què li he d’escriure. I no vull fer una carta de compromís, com se sol dir. Encara he de resoldre alguns problemes, i sense haver-los resolt no aconsegueixo escriure”, escriu Gramsci.

Tota la correspondència, fins i tot la que Gramsci adreçava a la seva família, passava per la diligent Tatiana. A vegades, Gramsci li demanava que fes d’intermediari entre ell i Guilia: “Tan sols m’has de respondre a una cosa: ¿estàs disposada fer d’intèrpret del que et vaig escriure per a la Guilia o ho consideres impossible? Un sí o un no, això és el que desitjo saber. Qualsevol cosa que s’assembli a una discussió em desagradaria immensament”. Li escrivia paraules molt tendres, però també li feia retrets: “El teu comportament és inconscientment cruel. Tu veus un home que està lligat (en realitat no veus que està lligat ni et pots representar els lligams), que no es vol moure perquè no es pot moure (no veus que, pel fet d’haver-se mogut, els lligams ja li han segat la carn), i aleshores vinga burxar-lo amb ferro roent”.

Elisabet, reina dels catalans

Elisabet Cristina de Brunswick

Des del setembre del 1711 al març del 1713, Catalunya va estar governada per una emperadriu, Elisabet Cristina de Brunsvic (Brunsvic, 1691 - Viena, 1750). Quan Carles d’Àustria va abandonar Barcelona per tornar a Viena, on va ser investit emperador, va nomenar la seva muller lloctinent, governadora i capitana general de Catalunya. Xavier Amat descriu al llibre Elisabet Cristina de Brunsvic. La reina dels catalans a Mataró (Publicacions de l’Abadia de Montserrat) com va ser l’arribada d’Elisabet a Mataró el juliol del 1708. En aquell moment, era una noia alemanya d’uns disset anys: “Una ingent gernació de mataronins van sortir a rebre la jova comtessa i reina que desembarcava, procedent de Gènova, a la Península per la platja de Mataró”, escriu Amat. Els mataronins van poder observar la intensa religiositat de la reina. A l’església de Santa Maria es va agenollar i, segons les cròniques de l’època, es va colpejar el pit: “ Puesta de rodillas, al adorar la Vera Cruz, advirtieron, que se hirió los pechos tres vezes ”. No era un gest casual. Per casar-se, la reina havia hagut d’abandonar la religió protestant, i havia de contrarestar la propaganda borbònica sobre el suport dels heretges a l’arxiduc Carles. Va ser a Mataró on, segons alguns historiadors, Elisabet es va trobar per primera vegada amb Carles. Ell la va anar veure i van estar tres hores junts. El rei en va deixar una anotació al seu dietari: “A cavall a Mataró, la reina molt bella, molt content”.

L’1 d’agost del 1708 la reina va deixar Mataró i va emprendre el seu viatge fins a Barcelona. Allà, a l’església de Santa Maria del Mar, es va casar amb Carles. La mort del germà de Carles, l’emperador Josep I, va capgirar-ho tot. Carles va passar a ser l’hereu i va haver de abandonar Barcelona per ser coronat emperador a Viena. Elisabet es va quedar sola. Era una idea estesa que les coses funcionaven millor quan ella estava al capdavant del govern i que tenia més bona fama entre els catalans que el seu marit. La reina va haver de fer front a un període extremadament dur. Havia de combatre els problemes de defensa i de finançament, que encara es van agreujar més quan els britànics van deixar la guerra. Va gestionar derrotes i va aturar conspiracions amb molta habilitat. Era una gran negociadora i tenia grans dots per la diplomàcia.

El 4 de març del 1713, amb el pretext que Carles volia al seu costat la seva dona per tenir descendència, Elisabet va marxar a Viena. Abans d’embarcar va prometre garantir als catalans les seves institucions a nivell internacional. A la cort de Viena va acollir molts catalans exiliats. Quan va morir el seu marit, el 1740, va tornar a situar-se en primera línia. La seva filla Maria Teresa havia d’heretar el tron, però els gendres del germà de Carles, l’emperador Josep I, també volien la Corona. Finalment va esclatar la Guerra de Successió Austríaca, que es va allargar fins al 1748. Va desenvolupar una frenètica activitat diplomàtica. Va reeixir: la seva filla, l’emperadriu Maria Teresa I d’Àustria, va regnar en pau.

PLANTA D'UN MONESTIR DEL CÍSTER

MONESTIR
Edifici on viuen en comunitat unes persones que dediquen la seva vida a la oració. L’espai central d’un monestir és el claustre, a l’entorn del qual es poden trobar l’església, la cuina, el refetor, el calefactor, la biblioteca, la sala capitular, els dormitoris, el locutori o el celler. Era també un espai on els monjos havien de fer silenci i meditació, per això existia un àmbit, el locutori, de relació, conversa i comunicació entre els monjos L'orde del Cister Els orígens Buscar les arrels de l'orde del Cister és buscar les arrels del monaquisme benedictí, que té el seu origen en la forma d'entendre i de viure les comunitats monacals. Sant Benet de Núrsia (480-547) escriu les regles de vida comunitària als monestirs, coneguda com a Regla de Sant Benet, inicialment redactada amb setanta-set capítols. Els benedictins tenen dues branques, una, els anomenats monjos negres, al monestir de Cluny (Borgonya), fundat l'any 910, que es converteix en el monestir central de l'orde benedictí que s'expandeix fortament per tota Europa, fins que a finals del segle XI no segueixen la regla de sant Benet de forma plena. L'altra branca, els monjos blancs, neix de la necessitat de tornar a la primitiva regla, per això, l'any 1098, Robert de Molesme (1024-1111) funda un monestir allunyat de Cluny, en un indret anomenat Cistercium en llatí, Citeaux en francès i Cister en català. La fundació del monestir es posà sota l'advocació de la Mare de Déu, vet aquí la vocació mariana dels noms dels monestirs catalans, Santa Maria de Poblet, Santa Maria de Vallbona, Santa Maria de Santes Creus. Els tres monjos considerats fundadors del Cister, Robert de Molesme, Esteve Harding i Alberic El tret definitori del cistercencs és la solitud i aïllament, per això els monestirs es basteixen en plena natura, això els permet donar un paper important a la vida en comunitat que ha d'ajudar a cada membre de la comunitat a portar el seu camí religiós. Un altre tret definitori dels cistercencs és la necessitat de retornar a l'esperit ascètic que la regla de sant Benet propugnava, amb l'ascetisme hi va lligada la pobresa, que condicionarà la vida monàstica, la litúrgia i l'arquitectura dels mateixos monestirs. Dotze anys després de la fundació del Cister, arriba al monestir Bernat des Fontaines, que donarà un fort impuls a l'orde monàstic, i el portà a la fundació de nous monestirs filials de Cîteaux, així apareixen La Ferté (1113), Pontigny (1114),Morimond (1115) i Claravall (1115) fundada pèl mateix Bernat des Fontaines, per això és conegut com Sant Bernat de Claravall. Sant Bernat de Claravall La personalitat de Bernat de Claravall féu que fos conegut i admirat arreu i ostentà una forta influència en el món eclesiàstic, tan és així que un deixeble seu, monjo cistercenc, es convertí en Papa amb el nom d'Eugeni III. S'ha descrit Bernat de Claravall com un home de combat que va saber conjuminar d'una forma extraordinària amb el misticisme, permetent reformular l'espiritualitat al segle XII. L'organització cistercenca A fi de mantenir una organització eficaç es va redactar la Carta de Caritat, atribuïda a l'abat Esteve, que intentava mantenir en equilibri el poder de l'abat i l'obediència al Capítol General de l'Orde. Així cada monestir s'organitzava de forma autònoma, sota la direcció del seu abat, que en principi tenia mandat vitalici i jurisdicció plena dins el seu monestir, però que, a la pràctica, quedava sotmesa a l'autoritat del monestir de Cîteaux mitjançant dos fets, un era la visita canònica, que era anual i que consistia en la visita que realitzava l'abat del monestir fundador als seus monestirs filials. El segon fet era el Capítol General , que era la reunió de tots els abats una vegada l'any, el 14 de setembre, i que presidia l'abat de Cîteaux. La Carta de Caritat, a part de mantenir els lligams amb els diferents monestirs tractava sobre el treball, que ha de ser obligatori per a tots els monjos, car, en l'orde del Cister, els mateixos monjos treballaven la terra de forma directa. També regulava qui i com vivia al monestir i establia la figura dels conversos, que treballaven la terra, feien vot d'obediència a l'abat i tenien menys obligacions litúrgiques que els monjos, a part de portar un hàbit diferenciat d'aquests. Així les terres properes al monestir eren treballades pels monjos, deixant per als conversos les terres més allunyades i les granges, unitats agràries que aportaven béns als monestir i ajudaven al seu sosteniment econòmic. La Carta de Caritat també establia que els monestirs podien fundar nous monestirs filials, amb la condició que tinguéssin com a mínim de dotze monjos, i que se situessin allunyats de pobles i nuclis habitats. Tots els nous monestirs havien de seguir la Regla de Sant Benet, utilitzar els mateixos llibres litúrgics, el mateix hàbit, etc. Amb l'expansió de l'orde es féu necessària la instauració de les Congregacions Cistercenques, donada la inoperativitat del Capítol General; així, l'any 1616 es creà la Congregació Cistercenca de la Corona d'Aragó que englobava tots els monestirs d'aquesta àrea i a la qual, el monestir de Santes Creus, tot i la seva oposició inicial, hi quedà adscrit. El model arquitectònic cistercenc La Regla de Sant Benet i la Carta de Caritat obliga l'orde del Cister a crear una arquitectura d'acord amb la filosofia que contenen els dos textos. Bernat de Claravall ho deixa molt clar, res ha de distreure l'oració, contemplació i la lectura dels monjos. Les construccions han de ser sòbries, han de renunciar a allò que és innecessari i superflu, parets nues com a símbol de recolliment i puresa interior, simplicitat i ordre geomètric representen la puresa de Déu. Cal allunyar dels claustres tota representació de figures i colors, paradoxalment Santes Creus no segueix aquest precepte, i els capitells del claustre contenen una ornamentació figurativa excel·lent. A Catalunya, el gòtic nasqué fortament influït per l'arquitectura que arribava de França de la mà dels monjos cistercencs. L'element central d'un monestir ha de ser el claustre, entorn d'ell hi ha disposades totes les estances, és l'element ordenador de l'espai del monestir. Ha de satisfer totes les necessitats materials i espirituals dels monjos obeint a criteris simbòlics i racionals: el refetor a l'ala oposada de l'església, els cellers a occident, els dormitoris a orient. El temple en un lloc enlairat, de planta de creu llatina, amb tres naus en els monestirs masculins i una en els femenins, al mig de la nau central, el cor, encadirat. L'església comunica amb el claustre per la porta dels monjos, a l'axil.la del creuer, i per la porta dels conversos al final de la nau. Unes escales porta directament els monjos del dormitori comunitari a l'església, és el primer viatge diari. També una porta comunicarà l'església amb el cementiri, ésl'últim viatge dels monjos. A la galeria del claustre adossada a la nau hi haurà l'armarium, que conté els llibres de lectura dels monjos, seguit de la sala capitular, al costat una altra escala que porta al dormitori comunitari i al costat el locutori, espai reservat per donar instruccions als monjos en iniciar-se la jornada laboral. A la galeria sud hi ha d'haver el calefactor, única estança calefactada del monestir, que ha de servir de refugi als monjos vells, al costat el refetor; davant d'aquest, el templet que ha de servir per rentar-se les mans abans dels àpats. Font: L'orde del Císter S'ha de tenir en compte que el monestir del Císter també posseeix estances per als  conversos o llecs, també religiosos, però no ordenats com a monjos, que realitzaven tasques agrícoles, de construcció i manteniment del monestir per a permetre als monjos centrar-se en les seves activitats espirituals i litúrgiques. Els conversos i els monjos no podien mantenir cap tipus de contacte i, per tant, tenien estances ben diferenciades i, fins i tot, dins de l'església també hi havia una separació a través del cor. Els recintes interiors del monestir de Poblet: http://usuaris.tinet.cat/ablasco/Poblet/poblint.html   model de monestir cistercenc 1. El claustre 2. L’església 3. La cuina 4. El refetor 5. El calefactor 6. La sacristia 7. La sala capitular 8. La biblioteca 9. El dormitori de conversos 10. El refetor de conversos Planta del monestir de Poblet Planta del monestir de Santes Creus Planta del monestir de Vallbona

MOBILE HISTORY MAP

Amb Mobile History Map alumnes de primària i secundària descriuen i geolocalitzen sobre un mapa interactiu el seu entorn cultural, històric i natural.
  
Mobile History Map 

LA BELLESA DE LA VIDA: Bon Iver - Holocene (Official Music Video)