Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GUERRA CIVIL ESPANYOLA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris GUERRA CIVIL ESPANYOLA. Mostrar tots els missatges
dijous, 19 de setembre del 2019
dimecres, 8 de maig del 2019
dilluns, 6 de maig del 2019
dimarts, 16 d’abril del 2019
"TORNAREM" I L'EXILI REPUBLICÀ
"Tornarem" recupera la història dels republicans exiliats que van lluitar a la Segona Guerra Mundial, una minisèrie de 2 capítols de Brutal Media, Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola. La producció, dirigida per Felip Solé, homenatja la gent que l'any 1939 van creuar els Pirineus i que van continuar reivindicant els seus ideals. La sèrie es va rodar a Barcelona, a Argelers i a París, on es va recrear l'entrada dels tancs espanyols per alliberar França dels nazis l'any 1944.
Els vídeos de la sèrie "Tornarem"
Informació de l'estrena a l'Ara
Les millors imatges bèl·liques de "Tornarem"
dimarts, 15 de maig del 2018
DESENTERRANT el Mestre Antoni Benaiges
El treball conjunt del periodista Francesc Escribano, del fotògraf Srgi Bernal, de la historiadora Queral Solé i de l'antropòleg Francisco Ferándiz ha permès recuperar la colpidora historia d'un mestre català de la República afusellat a Burgos a l'inici de la guerra civil.
El gener de 1936 l'Escola Nacional Mixta de Bañuelos de
Bureba (Burgos) publicava un quadern especial titulat
"El Mar. La Visión de unos niños que no lo han visto nunca".
Aquella publicació era la invitació del mestre per a que
aquells nens veiessin per primera vegada el mar, aquella
promesa l'estiu de 1936 quedà truncada per una bala.
Curs escolar 1934-35. Se li assigna al jove mestre català Antoni Benaiges l'escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit llogarret de la província de Burgos. L'Antoni té un objectiu a assolir: Ensenyar als nens a llegir i a escriure educant-los en llibertat. Que l'escola sigui la casa dels nens. També té un mètode senzill per fer-ho: la tècnica Freinet, basada en l'ús de la impremta escolar, que el mestre Antoni decideix posar a disposició de la lliure fantasia dels nens del poble. Els quaderns redactats pels alumnes d'aquell perdut llogarret viatjaran a escoles de França, Mèxic, Argentina, Cuba i viles i ciutats de la península gràcies a l'ntercanvi entre escoles freinetianes. El mestre en canvi acabarà afusellat i enterrat en una fossa comuna en els primers dies de la guerra civil. Setanta cinc anys després d'aquell assassinat, el relat d'una utopia truncada per la dictadura es recupera a peu de fossa tenint com a testimoni un fotògraf. Aquest projecte és un acte de memòria i dignificació d'un mestre. Una història que ha estat a punt de perdre's per sempre, una vida recuperada a peu de fossa, al límit de l'oblit. Un homenatge als mestres republicans assassinats i depurats i als mestres d'avui maltractats per les retallades i les imposicions polítiques.
El gener de 1936 l'Escola Nacional Mixta de Bañuelos de
Bureba (Burgos) publicava un quadern especial titulat
"El Mar. La Visión de unos niños que no lo han visto nunca".
Aquella publicació era la invitació del mestre per a que
aquells nens veiessin per primera vegada el mar, aquella
promesa l'estiu de 1936 quedà truncada per una bala.
Curs escolar 1934-35. Se li assigna al jove mestre català Antoni Benaiges l'escola rural de Bañuelos de Bureba, un petit llogarret de la província de Burgos. L'Antoni té un objectiu a assolir: Ensenyar als nens a llegir i a escriure educant-los en llibertat. Que l'escola sigui la casa dels nens. També té un mètode senzill per fer-ho: la tècnica Freinet, basada en l'ús de la impremta escolar, que el mestre Antoni decideix posar a disposició de la lliure fantasia dels nens del poble. Els quaderns redactats pels alumnes d'aquell perdut llogarret viatjaran a escoles de França, Mèxic, Argentina, Cuba i viles i ciutats de la península gràcies a l'ntercanvi entre escoles freinetianes. El mestre en canvi acabarà afusellat i enterrat en una fossa comuna en els primers dies de la guerra civil. Setanta cinc anys després d'aquell assassinat, el relat d'una utopia truncada per la dictadura es recupera a peu de fossa tenint com a testimoni un fotògraf. Aquest projecte és un acte de memòria i dignificació d'un mestre. Una història que ha estat a punt de perdre's per sempre, una vida recuperada a peu de fossa, al límit de l'oblit. Un homenatge als mestres republicans assassinats i depurats i als mestres d'avui maltractats per les retallades i les imposicions polítiques.
CATALUNYA MÀRTIR (1938) (1/3) El film sobre els bombardejos a Catalunya, premonitori per a Europa
"No vull menystenir la severitat del càstig
que cau damunt nostre, però confio que
els nostres ciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona"
Winston Churchill, 18 de juny de 1940
L'any 1938, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, va denunciar en un film, davant de França i el món, la trágica devastació que estaven provocant els bombardejos a Catalunya. Le martyre de la Catalogne és un document brutal de la mataça contra la población civil a la reraguarda. Els càmeres van recorrer el país, Barcelona, Granollers, Badalona, Lleida, etc.
Les imatges són imressionants, commovedores, un document històric excepcional. I no només pel que estaba passant aquí, sinó perquè per als europeus havien de ser premonitoris del terror que se'ls acostava. Les imatges tenen la voluntat de captar aquell terror i denunciar-lo, però, a la vegada, expressen una desolació més íntima , més profunda: aquell home que recull els seus papers entre les runes, gent espectral entre els edificis enderrocats, una nina mig sepultada, aquell nen que aixeca somrient el puny en el refugi del metro... Les imatges parlen per sí soles. Aquest documental és un crit sord, angoixant, com el quadre de El Guernica. Un toc d'atenció al món. El text en off, de Miravitlles, és molt interessant. Primer, l'elogi del poble català, del seu carácter ardent i apassionat. Després la denuncia de les matances, sense evitar imatges de cadàvers, xifres de morts, ferits i bombes.
En el transfons , una apel·lació als demòcrates francesos, als sectors menys compromesos amb la República, els més centristes, els més catòlics. És significativa la comparança de les bombes caigudes sobre la catedral de Barcelona, amb les destrosses dels obusos alemanys a la catedral de Rennes, i les imatges de les escoles Franceses bombardejades. O la frase final, carregada de sentit: els cementiris sota la lluna. Una evident al·lusió a Les grandes cimitières sous la lune, l'obra de l'escriptor catòlic francés Georges Bernanos, que, aquell any, va esfereir l'opinió pública francesa per la denuncia que hi feia de les massacres dutes a terme pels franquistes i falangistes a Mallorca.
Xavier Montanyà
Periodista i autor de documentals per a televisió
Crítica Sàpiens Monogràfic especial Catalunta sota les bombes
Suplement de la Revista Sàpiens no 65
que cau damunt nostre, però confio que
els nostres ciutadans seran capaços de resistir com va fer-ho el valent poble de Barcelona"
Winston Churchill, 18 de juny de 1940
L'any 1938, el Comissariat de Propaganda de la Generalitat, dirigit per Jaume Miravitlles, va denunciar en un film, davant de França i el món, la trágica devastació que estaven provocant els bombardejos a Catalunya. Le martyre de la Catalogne és un document brutal de la mataça contra la población civil a la reraguarda. Els càmeres van recorrer el país, Barcelona, Granollers, Badalona, Lleida, etc.
Les imatges són imressionants, commovedores, un document històric excepcional. I no només pel que estaba passant aquí, sinó perquè per als europeus havien de ser premonitoris del terror que se'ls acostava. Les imatges tenen la voluntat de captar aquell terror i denunciar-lo, però, a la vegada, expressen una desolació més íntima , més profunda: aquell home que recull els seus papers entre les runes, gent espectral entre els edificis enderrocats, una nina mig sepultada, aquell nen que aixeca somrient el puny en el refugi del metro... Les imatges parlen per sí soles. Aquest documental és un crit sord, angoixant, com el quadre de El Guernica. Un toc d'atenció al món. El text en off, de Miravitlles, és molt interessant. Primer, l'elogi del poble català, del seu carácter ardent i apassionat. Després la denuncia de les matances, sense evitar imatges de cadàvers, xifres de morts, ferits i bombes.
En el transfons , una apel·lació als demòcrates francesos, als sectors menys compromesos amb la República, els més centristes, els més catòlics. És significativa la comparança de les bombes caigudes sobre la catedral de Barcelona, amb les destrosses dels obusos alemanys a la catedral de Rennes, i les imatges de les escoles Franceses bombardejades. O la frase final, carregada de sentit: els cementiris sota la lluna. Una evident al·lusió a Les grandes cimitières sous la lune, l'obra de l'escriptor catòlic francés Georges Bernanos, que, aquell any, va esfereir l'opinió pública francesa per la denuncia que hi feia de les massacres dutes a terme pels franquistes i falangistes a Mallorca.
Xavier Montanyà
Periodista i autor de documentals per a televisió
Crítica Sàpiens Monogràfic especial Catalunta sota les bombes
Suplement de la Revista Sàpiens no 65
dimarts, 12 de setembre del 2017
divendres, 7 de juliol del 2017
dimecres, 21 de maig del 2014
LA GUERRA CIVIL A MANRESA, AMB ULLS D'ADOLESCENT
Memòria.cat treu a la llum el dietari de Maria Farré
Data:
16/05/2014
Quan la manresana Maria Farré Riera tenia entre tretze i catorze anys va registrar per escrit les seves vivències personals entre maig de 1938 i gener de 1939. Aquest fet no hauria tingut més transcendència si no fos perquè el període coincideix amb les acaballes de la Guerra Civil a Manresa, la fase més intensa i dramàtica, tant per la proximitat del front, com per les operacions de l'aviació franquista, que van culminar en els dos bombardeigs que va patir la ciutat, amb un mínim de 35 víctimes mortals.
Des d'avui, Memòria.cat reprodueix parcialment el dietari de Maria Farré. El document ofereix en primera persona la visió de la Guerra Civil des de la perspectiva d'una adolescent que observa amb incertesa i angoixa com, a mesura que s'acosta la fi del conflicte, el seu univers quotidià es va transformant.
El so de les sirenes, les anades i vingudes al refugi antiaeri del Grup Escolar Renaixença, les destruccions causades pels bombardeigs, la visió dels cadàvers i la sensació de pànic són alguns dels aspectes que hi apareixen descrits de manera senzilla i planera.Els bombardeigs de Manresa, amb ulls d’adolescent: el dietari de Maria Farré Riera
dilluns, 31 de març del 2014
EXILI I ÈXODE: 75 ANYS DE LA FI DE LA GUERRA
La fi de la Guerra Civil, l’1 d’abril del 1939, va suposar un llarg i dur periple per al mig milió de republicans condemnats a marxar
ENRIC PUJOL |
 |
| Mariano Gracia i seva filla Alícia, en primer pla i, al darrera, els seus altres dos fills, Amadeo i Antonio acompanyats per un altre exiliat. Fotografia de Roger-Violet, publicada el 18.02.1939 a la revista francesa L'Ilustration. Carretera de Camprodon a Prats de Molló (frontera amb França). |
L’exili republicà del 1939 va ser un dels èxodes massius més importants de l’Europa de l’època. Es calcula que des de finals de gener i principis de febrer mig milió de persones van sortir d’Espanya per cercar refugi. A la dimensió quantitativa cal afegir-hi la qualitativa, ja que les elits intel·lectuals, professionals i polítiques que havien sostingut el règim republicà i la Generalitat de Catalunya es van veure obligades a marxar. Després de la guerra, començava una altra epopeia.
D’aquell mig milió de persones, més de 200.000 eren catalans. No en va aquell exili va ser el resultat de l’enfonsament del front català. Hi havia, però, molts milers de refugiats d’arreu d’Espanya que havien estat acollits a Catalunya durant la guerra. El mateix govern de la República s’havia refugiat a Barcelona, també el Govern Basc. Tots plegats van ser els protagonistes de l’èxode del 1939: una dramàtica fugida sota el foc enemic. Els fugitius eren metrallats pels avions franquistes -i els seus aliats alemanys i italians-, i les poblacions per les quals passaven eren durament bombardejades.
Quan van arribar a l’altre costat de la frontera, els refugiats van topar amb la crua realitat dels camps de concentració francesos, que al principi no tenien ni el mínim imprescindible. Es calcula que hi van morir 15.000 persones per la duresa de les condicions climàtiques i per malalties.
 |
Camp d'Argelers  refugiats al camp d'Argelers |
Tornar o no tornar?
Les dificultats de vida i la política d’atracció dels franquistes -falsament deien que res no havien de témer els que no tinguessin cap delicte de sang- van fer que retornessin gairebé la meitat dels que, en un primer moment, van creuar la frontera. L’exili republicà es va estabilitzar, en els primers anys, en 250.000 persones, de les quals entre 60.000 i 100.000 eren catalans. Una xifra molt elevada fins i tot en una consideració actual. Van haver-hi retorns significatius durant els primers anys 40, però fins al final de la Segona Guerra Mundial la majoria van considerar que la seva expatriació era una cosa temporal, que finiria en acabar el conflicte. Esperaven que, a causa del suport que l’exili havia donat, amb les armes a la mà, als aliats, derrocarien Franco. No va ser així.
França va ser el país que més refugiats va acollir, especialment als primers temps, tot i que alguns van poder passar a la Gran Bretanya, Andorra i algun altre país europeu, com ara Suïssa. L’esclat de la Segona Guerra Mundial, el setembre del 1939, va fer que ni el territori francès ni Europa fossin un refugi segur. Llavors Amèrica va ser vista com el continent de l’esperança, i alguns països com Mèxic, la República Dominicana, Xile, l’Argentina, Cuba, els Estats Units i Veneçuela van acollir refugiats. Sobretot Mèxic, on entre el 1939 i el 1948 van anar-hi 21.750 exiliats, dels quals el 20% eren catalans. Fora d’Amèrica, van tenir un paper rellevant l’URSS i l’Àfrica del Nord. Malgrat aquesta veritable diàspora, França va continuar sent el territori que més exiliats va acollir en xifres absolutes.
Durant tota la dictadura, l’exili va ser el gran refugi de l’oposició antifranquista. La Generalitat republicana va aconseguir instal·lar-se a París el 1939. L’ocupació de França i el segrest i afusellament de Companys, el 1940, van amenaçar la continuïtat de la institució. Josep Irla va assumir aleshores la presidència, que va mantenir en les dificilísimes circumstàncies de la guerra mundial, fins que va renunciar al càrrec, el 1954. Aleshores va ser elegit Josep Tarradellas, que en va assegurar la continuïtat, de manera unipersonal, fins al restabliment del 1977, ja en democràcia.
En el cas català, l’exili, al marge de la seva importància política, va ser l’àmbit cabdal per preservar i desenvolupar la llengua i cultura pròpies. Era l’únic lloc on es podia publicar en català i amb llibertat. La producció cultural exiliada va ser, doncs, molt important per a la continuïtat i la renovació d’una llengua i una cultura que el franquisme s’havia proposat aniquilar. Una altra aportació substantiva va ser la que els exiliats van poder fer als països d’acollida, ja que molts eren professionals ben qualificats. Hi van deixar un llegat que malauradament encara avui no coneixem prou bé. Llarg i dur, malgrat tot l’exili va tenir una cara fructífera.
Fa poc l’escriptora Assumpta Montellà explicava que, davant d’una foto, al Museu Memorial de l’Exili (MUME), a la Jonquera, havia vist plorar un home gran. L’home estava desolat. Una imatge que va motivar que escrivís el seu últim llibre sobre la Batalla de l’Ebre. El MUME recorda els exilis provocats per la Guerra Civil d’Espanya i de Catalunya. Sobretot l’exili dels vençuts. Dels homes i dones que van perdre la guerra contra Franco, però que van continuar lluitant per la llibertat des de les files de la resistència francesa. Milers van ser enviats als camps de concentració nazis en un viatge que, per a la majoria, va ser només d’anada. D’altres van patir tortures, presó, l’oblit i la marginació quan van tornar a l’Espanya de Franco. Molts mai més van tornar a Catalunya. El MUME treballa perquè tot això no s’oblidi i també fa recerca històrica. Ret homenatge a tots els que van patir l’exili: “A les esteles commemoratives i els memorials senzills, però emotius, de Gurs, Bram, Septfonds, Argelers i Sant Cebrià, per citar-ne alguns, s’hi han afegit actualment projectes que adopten la tipologia de centres d’interpretació o museus com és el cas recent d’Argelers, de Milles i com properament serà l’esperat Memorial del Camp Ribesaltes”, explica el director del MUME, Jordi Font
Font:http://www.ara.cat/premium/tema_del_dia/Exili-exode75-anys-laltra-epopeia_0_1111088943.html
Material didàctic i informació per a treballar imatges de la guerra civil des del bàndol republicà. Crèdit C.Socials 4t ESO:
dissabte, 16 de novembre del 2013
LES ÚLTIMES 72 HORES DE LA BATALLA DE L'EBRE
Avui fa 75 anys que va acabar l'enfrontament més sagnant de la Guerra Civil
SÍLVIA MARIMON . Barcelona | Ara.Cat
14 de novembre
Soldats esgotats, desesperats i amotinats
A la Fatarella ja no hi quedava ningú. Tota la població havia fugit. El terreny agrest de la Terra Alta era un infern d'obusos i bales. Els soldats corrien, les forces s'acabaven. Més de dos mil homes havien mort en els combats entre Maials i Seròs. Els comandaments republicans volien reconstruir la XIX Brigada i intentar una nova ofensiva. Però alguns soldats es van rebel·lar. Amb poques hores es van rendir i van ser jutjats. "Què haurien fet vostès davant aquell desastre, desesperats? El mateix que ells. Només demano al tribunal clemència per aquests soldats esgotats vençuts per la desesperació", va dir el seu defensor. No hi va haver perdó.
La retirada republicana de la Fatarella havia començat a les 18 hores del dia 13. Aquells dies feia molt de fred. Nevava. Els soldats de Franco eren molt conscients que podien destruir d'un sol cop l'exèrcit popular de Catalunya. Volien massacrar els soldats abans que poguessin travessar el riu. Els feixistes van ocupar la Fatarella, i el migdia del dia 14 van avançar cap a Raïmats. A mitja tarda van llançar un atac contra les cotes 554 i 562 de Raïmats. Van bombardejar amb artilleria i van avançar amb els blindats i amb l'ajuda de l'aviació. Els republicans van contraatacar a la nit. El comunicat de guerra franquista denota eufòria: " Ha quedado ocupada y limpia de enemigos una zona de más de 100 kilómetros cuadrados. El material cogido es importantísimo y da idea de la gran derrota sufrida por los rojos" .
15 de novembre
Els franquistes llancen l'atac final amb avions i canons
"La darrera nit ha continuat el violentíssim combat. Els soldats espanyols resisteixen vigorosament i causen un extraordinari nombre de baixes a l'enemic. La lluita continua amb duresa mentre es redacta aquest comunicat", escrivien els republicans. A la llum del dia, i després del contraatac republicà, l'exèrcit feixista va llançar l'atac definitu contra Raïmats. Van canonejar els fortins des d'uns setanta metres. Cap a la una del migdia els franquistes ja controlaven tot Raïmats.
16 de novembre
L'últim comunicat republicà: "Sense notícies d'interès"
Els homes de la XIII Brigada van ser els darrers que van trepitjar la riba dreta de l'Ebre. Era una nit fosca, sense lluna. A les 4.15 h, els últims supervivents republicans van travessar el pont de ferro de Flix. Quinze minuts després es va donar l'ordre perquè es volés l'armadura del pont. "En el día de hoy nuestras victoriosas tropas han conquistado los pueblos de Flix y Ribarroja y han terminado la ocupación del terreno que aún le quedaba al enemigo en las orillas del Ebro. El número de prisioneros que se han hecho en la batalla del Ebro se eleva a 19.779, siendo su total de bajas más de 75.000, de las cuales nuestros soldados han dado sepultura a 13.275 cadáveres ", descrivien els franquistes. El comunicat de guerra republicà, en canvi, va ser escarit: "Sense notícies d'interès".
Homenatge als últims resistents
Els últims resistents de la Batalla de l'Ebre ja tenen placa. El 24 de novembre s'inaugura l'escultura que l'associació Lo Riu i el grup de recerca DIDPATRI de la Universitat de Barcelona dediquen als combatents de la XV Brigada. L'obra de Mar H. Pongiluppi s'aixeca a tocar d'on es van trobar les restes de Charlie, l'últim combatent caigut documentat. La XV Brigada van ser els voluntaris que es van desplegar a la serra de la Fatarella, mentre el conjunt de l'exèrcit republicà es dirigia al riu. Havien de resistir al màxim perquè els companys tinguessin temps de travessar l'Ebre. No van deixar de disparar arrambats a la trinxera excavada en forma de ziga-zaga a les cotes de Raïmats. Les seves últimes hores, segons ha pogut documentar DIDPATRI, van ser agonitzants. Cap home va sobreviure. Més d'un centenar d'avions van bombardejar les posicions al voltant de Raïmats. Després van venir els blindats i van canonejar els resistents amb projectils de 45 mm. La infanteria va perpetrar l'atac final amb rifles, granades de mà i metralladores. Gràcies a aquests soldats, molts van poder tornar a casa.
"Sentíem les bales i no en fèiem cas, els avions feien més por"
Extracte del diari del soldat republicà Joan Baptista (Astúries, 1920 - Súria, 2004)
"Comença el dia i l'artilleria de l'exèrcit nacional comença la cançó i no para en tot el dia. L'endemà continua, però ara juntament amb l'aviació. És l'ofensiva de l'Ebre. Terrible, i cosa curiosa, sentíem les bales de fusell i no en fèiem cas. Estàvem sempre pendents de l'aviació. Qui no ha estat sota un bombardeig d'aviació no sap el que és el pànic. Jo el temia d'una manera horrorosa. Era valent? Era covard? No ho sé, però sí que afirmo que una persona pren moltes vegades decisions que no donen lloc ni temps a pensar-les. Per exemple, un dia el comandant del batalló em va cridar per mitjà del telèfon i em va manar que anés a afaitar-lo. Vaig agafar les eines i em vaig presentar al lloc de mando . El comandant em diu: «Afaita'm, però mira aqueixa cicatriu. Si em talles o em fas una mica de sang te pegaré 5 tiros ». De moment, no vaig fer-ne cas, però mentre el remullava vaig anar pensant que sí que ho faria, perquè ja el coneixia i no dubtaria a matar-me. I aquí entra la decisió: em va venir el pensament que mentre l'afaitava si per desgràcia el tallava una mica, li enfonsaria la navalla fins al coll. I ho hauria fet. I dic això perquè quan vaig arribar a la meva secció, l'amic Pesa va preguntar-me si em trobava bé, ja que tenia la cara mudada i blanca. Vaig explicar-li i em va preguntar: «Vols dir que ho hauries fet?». Sí! Ho tenia decidit. Vet aquí, com és la guerra, terrible i dolenta, misèria i mort".
dimarts, 18 de juny del 2013
ANDREU NIN: HOMENATGE A UN PERSONATGE DIGNE D'UN TREBALL DE RECERCA
Andreu Nin entra al Parlament i s'hi queda
El líder revolucionari rep, 76 anys després de la seva mort, el primer homenatge nacional
De Gispert, al costat de la presidenta de la Fundació Andreu Nin, Teresa Rebull FUNDACIÓ ANDREU NIN MANOLO GARCÍA
Encara avui no se sap ni on ni quan va morir Andreu Nin. Fa 76 anys va ser assassinat i torturat per agents soviètics enviats per Stalin. "Va desaparèixer sense deixar rastre", explicava ahir l'home que persegueix el fantasma de Nin des de fa 40 anys, l'historiador Pelai Pagès. "És una de les figures més emblemàtiques i maltractades de la història contemporània", denunciava Pagès a l'Auditori del Parlament. No hi havia ni una cadira buida. L'esdeveniment era històric: "És el primer homenatge que se li fa a nivell nacional després de la seva mort", lamentava Pagès. "Ha hagut de morir molta gent perquè es fes aquest homenatge", explicava Lluís Juste de Nin, un dels familiars del líder revolucionari. Ni a l'esquerra ni a la dreta els interessava gaire reivindicar-lo.
Ahir, però, el fundador del POUM va reunir tots els sindicats, partits d'esquerres i, fins i tot, un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya. La presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va reivindicar el llegat d'un "polític notori": "Va ser un català que es va projectar més enllà de les fronteres. En molt poc temps va fer una tasca ingent com a conseller de Justícia", va recordar De Gispert.
Nin va rebre moltes lloances per part de partits i sindicats. A les primeres files hi havia alguns dels que van ser els seus companys de partit. Els veterans del POUM van rebre l'aplaudiment més llarg. Han superat els 90 anys però continuen aixecant el puny i reivindicant la revolució. Els va saludar efusivament l'actual presidenta de la Fundació Andreu Nin, Teresa Carbonell: "Teresa Rebull té 95 anys i continua lluitant. Josep Colom, 98 anys, ha conservat el seu entusiasme. Josep Maria Moratalla, 95 anys, i una memòria fabulosa. Sempre al peu del canó. Jo també sóc veterana, però només tinc 85 anys". Al costat hi havia alguns familiars de Nin.
El dirigent polític no només va tenir una vida política convulsa; també la seva vida familiar va ser agitada. Va formar dues famílies: va tenir dos fills amb Maria Andreu i Baget i dues filles amb la seva companya russa, Olga Tarèeva. Ahir, la néta de Nin i Andreu, la Cristina, era a les primeres files.
L'homenatjat complia el prototip de militant revolucionari. "El trobem amb tots els escenaris polítics", explicava Pagès. Des de la Setmana Tràgica -tenia 17 anys i va participar en el sabotatge d'un tren- fins a la Guerra Civil, passant per la República. "Va ser un militant obrer honest. Va defensar les seves idees amb passió i honestedat. Va ser intransigent en la defensa del seus principis", va destacar l'historiador.
"Hem esperat massa temps"
"Tenia qualitats que voldríem que tinguessin tots els polítics d'esquerres. Tenia una gran preparació intel·lectual, un gran coneixement de la història, una bona ploma, coratge, honradesa i integritat", va dir Maurici Lucena (PSC). Hi havia una especial expectació per escoltar els portaveus d'ICV i EUiA, hereus del partit amb qui es va enfrontar Nin, un partit que va ser còmplice del seu segrest i mort. "És ignominiós el que li va fer una part de l'esquerra. Més enllà de la llarga mà de l'estalinisme", va afirmar el coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera. "Hem esperat massa temps. Hi ha hagut moments de desconcert i d'ignomínia entre l'esquerra més dogmàtica", va admetre Joan Josep Nuet, coordinador general d'EUiA.
Ara, però, el reivindiquen. Un dels impulsors de l'acte, David Companyon (ICV-EUiA), ha volgut que Nin l'acompanyi sempre. Una hora abans de l'homenatge, el retrat del líder revolucionari va entrar al seu despatx per quedar-s'hi.
Ahir, però, el fundador del POUM va reunir tots els sindicats, partits d'esquerres i, fins i tot, un partit conservador com Unió Democràtica de Catalunya. La presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, va reivindicar el llegat d'un "polític notori": "Va ser un català que es va projectar més enllà de les fronteres. En molt poc temps va fer una tasca ingent com a conseller de Justícia", va recordar De Gispert.
Nin va rebre moltes lloances per part de partits i sindicats. A les primeres files hi havia alguns dels que van ser els seus companys de partit. Els veterans del POUM van rebre l'aplaudiment més llarg. Han superat els 90 anys però continuen aixecant el puny i reivindicant la revolució. Els va saludar efusivament l'actual presidenta de la Fundació Andreu Nin, Teresa Carbonell: "Teresa Rebull té 95 anys i continua lluitant. Josep Colom, 98 anys, ha conservat el seu entusiasme. Josep Maria Moratalla, 95 anys, i una memòria fabulosa. Sempre al peu del canó. Jo també sóc veterana, però només tinc 85 anys". Al costat hi havia alguns familiars de Nin.
El dirigent polític no només va tenir una vida política convulsa; també la seva vida familiar va ser agitada. Va formar dues famílies: va tenir dos fills amb Maria Andreu i Baget i dues filles amb la seva companya russa, Olga Tarèeva. Ahir, la néta de Nin i Andreu, la Cristina, era a les primeres files.
L'homenatjat complia el prototip de militant revolucionari. "El trobem amb tots els escenaris polítics", explicava Pagès. Des de la Setmana Tràgica -tenia 17 anys i va participar en el sabotatge d'un tren- fins a la Guerra Civil, passant per la República. "Va ser un militant obrer honest. Va defensar les seves idees amb passió i honestedat. Va ser intransigent en la defensa del seus principis", va destacar l'historiador.
"Hem esperat massa temps"
"Tenia qualitats que voldríem que tinguessin tots els polítics d'esquerres. Tenia una gran preparació intel·lectual, un gran coneixement de la història, una bona ploma, coratge, honradesa i integritat", va dir Maurici Lucena (PSC). Hi havia una especial expectació per escoltar els portaveus d'ICV i EUiA, hereus del partit amb qui es va enfrontar Nin, un partit que va ser còmplice del seu segrest i mort. "És ignominiós el que li va fer una part de l'esquerra. Més enllà de la llarga mà de l'estalinisme", va afirmar el coordinador nacional d'ICV, Joan Herrera. "Hem esperat massa temps. Hi ha hagut moments de desconcert i d'ignomínia entre l'esquerra més dogmàtica", va admetre Joan Josep Nuet, coordinador general d'EUiA.
Ara, però, el reivindiquen. Un dels impulsors de l'acte, David Companyon (ICV-EUiA), ha volgut que Nin l'acompanyi sempre. Una hora abans de l'homenatge, el retrat del líder revolucionari va entrar al seu despatx per quedar-s'hi.
diumenge, 12 de maig del 2013
REPÀS DEL QUE HA REPRESENTAT EL NAZISME
Nazi! De tabú a frivolitat
Nazi!De tabú a frivolitat
Enric Garriga, nét de Marcel·lí Garriga, un vilanoví que va passar un any i mig al camp de concentració de Buchenwald, es va indignar molt quan la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, va comparar els escraches amb el nazisme. Garriga va enviar una carta als diaris. "Em va entristir moltíssim, el pitjor era el to que va utilitzar, la fredor amb què ho va dir i els aplaudiments que li van fer. Era sòrdid i ofensiu", explica. Garriga recorda que al seu avi li va costar molt parlar de la seva experiència a l'infern nazi: "Estic convençut que hi ha moltes coses que li van passar que mai va poder explicar", diu.
Enric Garriga i el seu pare no defalleixen: no volen que la història del seu avi i de molts altres deportats sigui silenciada: "És molt trist, però a Buchenwald hi ha plaques que recorden tots els deportats menys els espanyols", assegura. "Tinc la sensació que la història dels deportats espanyols no interessa a ningú. No hi ha suport ni acompanyament. Et sents molt sol", afegeix. Mentre que el mot nazi s'utilitza per insultar qui pensa diferent, molts segueixen encara lluitant contra l'oblit. L'ombra de Hitler és molt allargada: encara ara s'investiguen els seus crims, els historiadors intenten entendre com va seduir el poble alemany i el seu nom s'associa al mal absolut. Dir "nazi" és la manera més efectiva per acabar amb qualsevol discussió.
Les dècades del silenci
L'infern nazi no va existir durant el franquisme
Alguns supervivents dels camps nazis van vomitar la seva experiència en forma de literatura. La necessitat d'explicar-ho els va mantenir amb vida: "A mi allà dins em mantenia la idea de sortir-ne amb vida. I de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap la idea de K.L. Reich , pensava que tot allò s'havia de saber, que hi hagués algú que ens fes de notari", va explicar Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig, quan l'escriptora recollia testimonis per a l'assaig Catalans als camps nazis (1977).
Amat-Piniella recordava amb detall la primera imatge de Mauthausen: "La primera rebuda, desagradable de debò, va ser trobar-nos amb altres espanyols que eren al camp des de feia uns quants mesos: eren veritables esquelets. Feien molta pena. Estaven completament desnodrits, amb les cares plenes de crostes, de cops, de blaus. Tots coixejaven".
Amat-Piniella, però, és una excepció. Entre els anys 50 i 60 per a la majoria de supervivents no va ser fàcil relatar què els havia passat. "Durant dècades les víctimes no volien parlar, ni tan sols els jueus. El silenci era absolut. Tenien por al rebuig i moltes ganes d'oblidar", explica Rosa Sala Rose, germanista i autora de Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado).
"Quan el meu avi va sortir de Buchenwald es va trobar que el govern espanyol no el reconeixia com a espanyol. Tornar a l'Espanya franquista va ser terrible per a ell", explica Enric Garriga. Amb Franco com a dictador, els catalans ni tan sols podien parlar de l'infern que els havia tocat viure darrere les filferrades. No van rebre cap tipus d'ajuda econòmica ni mèdica. Va passar força temps fins que van fer el pas de crear, entre les parets de l'Hotel Orient de Barcelona i de manera clandestina, l'Amical de Mathausen. Era el 1962. La legalització no arribaria fins al 1978. Encara ara lluiten per recuperar els testimonis dels deportats.
El carisma de Hitler
Una sèrie nord-americana va provocar el primer debat públic
"Ara és difícil entendre que un home baixet, histriònic i amb bigoti seduís tantes persones. És inexplicable i per això encara ens interessa investigar-ho. Més que convèncer crec que Hitler representava un desig, un anhel del poble alemany. Volien un líder que els salvés", explica Rosa Sala. Hitler era un home aparentment mediocre, però va convèncer milions d'alemanys. Persones que el veien com un personatge ridícul el 1928 l'adoraven el 1933. Els va prometre èxits militars que va aconseguir. El seu llegat encara perviu: "El nazisme és l'obsessió per la puresa, en un sentit biològic, de la nació. Afortunadament, avui en dia ningú defensa la puresa biològica, però sí que queda l'obsessió per la puresa cultural o de ciutadania, sobretot a Europa", continua Sala.
Durant moltes dècades per als alemanys el nazisme era un tema tabú. Amb la sèrie de televisió Holocaust , però, va arribar una catarsi col·lectiva. Produïda per la cadena nord-americana NBC i protagonitzada per Meryl Streep, explicava la història fictícia d'una família de jueus alemanys durant el nazisme. Es va estrenar el 1978, va guanyar molts premis, però també va rebre crítiques d'alguns supervivents. La sèrie va provocar que, per primera vegada, els alemanys discutissin el seu passat públicament. Mentre va durar l'emissió dels quatre capítols d' Holocaust , la televisió pública alemanya va rebre més de 10.000 trucades. Moltes eren d'alemanys que asseguraven que durant els anys del nazisme no havien vist ni havien sentit res sobre l'extermini de jueus. Hi havia també testimonis avergonyits. D'altres trucaven perquè se sentien culpables i ploraven.
"Els alemanys han deshumanitzat Hitler. Quan es va estrenar la pel·lícula L'enfonsament hi haver moltes crítiques perquè es considerava que Hitler semblava massa humà. És un error, no hem d'oblidar que Hitler era tan humà com nosaltres. Pensar que no ho era és reconfortant, ens fa menys responsables i ens podem despreocupar, perquè no hem de vigilar altres Hitlers potencials", explica Sala.
L'obsessió alemanya
L'Holocaust a l'educació i la persecució de criminals nazis
A partir dels anys 60 el ministeri d'Educació alemany va començar a plantejar línies d'actuació per introduir l'Holocaust als plans d'educació. No va ser, però, fins a mitjans dels anys 80 que tots els llibres de text van començar a tenir capítols dedicats al nazisme. "Fins a la caiguda del Mur de Berlín era molt crítica amb l'obsessió de la República Federal de parlar de l'Holocaust a les escoles, però amb la reunificació vaig adonar-me que a la República Democràtica Alemanya, on l'Holocaust no formava part dels programes educatius, hi havia molts grups de neonazis. Ser tan pesats en aquest tema havia tingut un efecte vacuna", explica Sala.
Alemanya no ha deixat mai de perseguir els criminals nazis. A l'abril va començar una nova ofensiva legal per castigar els còmplices de l'Holocaust. La Central per a l'Aclariment dels Crims Nacionalsocialistes, amb seu a Ludwigsburg, va fer públic que havia investigat 50 antics guardes del camp d'extermini d'Auschwitz. Els vol portar davant la justícia. Fa tretze anys el Museu Memorial de l'Holocaust, als Estats Units, va començar la trista tasca de documentar tots els guetos, camps de concentració i treballs forçats i fàbriques d'extermini nazis. El resultat va esfereir fins i tot els investigadors: va elevar de 7.000 a 42.500 el nombre de guetos i camps nazis. Els llocs documentats incloïen camps de treballs forçats, campaments de presoners, on s'assassinava els nadons, i bordells.
La poca memòria espanyola
Els polítics i la banalització del terror nazi
Xavier Mariscal va comparar la manifestació de l'Onze de Setembre amb l'època de Hitler. L'exrector de la UPF Josep Joan Moreso va comparar els estudiants que es manifestaven contra les retallades amb els nazis. El ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, va equiparar el nacionalsime català amb el nazisme. Últimament s'ha posat de moda la paraula nazi per desqualificar idees i polítics. "Es tracta d'un fenomen insòlit a l'Europa en què tant ens agrada emmirallar-nos. Ni a Alemanya ni a França ni a Itàlia es donen aquests discursos perquè, i això és el més greu, ofenen sobretot la memòria de les víctimes del nazisme. No és estrany ni casual que aquesta banalització es produeixi a l'estat amb la memòria democràtica més feble de tot Europa Occidental. Una de les conseqüències d'aquella exemplar Transició que ens volen vendre va ser l'abandó i l'oblit", argumenta Alfons Aragoneses, professor d'història del dret de la Universitat Pompeu Fabra. Aragoneses destaca que els que més utilitzen el terme nazisme són els que no volien una llei de memòria històrica: "El PP, a més, amenaçava a Madrid amb una Guerra Civil si s'aprovava la poruga llei de memòria".
A Espanya els crims de guerra ni tan sols es poden investigar: ho impedeix la llei d'amnistia, aprovada el 1977, en plena Transició, i que impossibilita emprendre accions penals entre espanyols per crims comesos durant la Guerra Civil.
Hitler, objecte de sàtira
Els alemanys comencen a mofar-se del monstre que els va seduir
Més d'un milió d'alemanys han comprat Ell ha tornat , un retrat còmic de Hitler del periodista Timur Vermes. En aquesta obra el sinistre líder nazi torna 66 anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Es desperta el 30 d'agost del 2011 a Berlín. Intenta guanyar-se la vida venent diaris fins que el descobreix una televisió i es converteix en estrella. Vermes demostra que Hitler podria tornar a tenir èxit a l'Alemanya del segle XXI. Com va passar amb L'enfonsament , el còmic ha provocat una gran polèmica. "Els alemanys tenen una estranya obsessió per Hitler, és una cosa quasi maníaca", publicava el diari Süddeutsche Zeitung . L'especialista en nazisme Daniel Erk criticava que l'obra "banalitzava el mal".
Aquesta setmana el director de l'Òpera del Rin de Düsseldorf, Cristoph Meyer, va cancel·lar la posada en escena de Tannhäuser . L'heroi apareixia com un criminal nazi en el context de l'Holocaust. Les indignades reaccions dels espectadors van afectar tant Meyer que va necessitar assistència mèdica. Hitler continua aixecant molta polseguera.
Enric Garriga i el seu pare no defalleixen: no volen que la història del seu avi i de molts altres deportats sigui silenciada: "És molt trist, però a Buchenwald hi ha plaques que recorden tots els deportats menys els espanyols", assegura. "Tinc la sensació que la història dels deportats espanyols no interessa a ningú. No hi ha suport ni acompanyament. Et sents molt sol", afegeix. Mentre que el mot nazi s'utilitza per insultar qui pensa diferent, molts segueixen encara lluitant contra l'oblit. L'ombra de Hitler és molt allargada: encara ara s'investiguen els seus crims, els historiadors intenten entendre com va seduir el poble alemany i el seu nom s'associa al mal absolut. Dir "nazi" és la manera més efectiva per acabar amb qualsevol discussió.
Les dècades del silenci
L'infern nazi no va existir durant el franquisme
Alguns supervivents dels camps nazis van vomitar la seva experiència en forma de literatura. La necessitat d'explicar-ho els va mantenir amb vida: "A mi allà dins em mantenia la idea de sortir-ne amb vida. I de poder-ho explicar. Feia molt de temps que portava al cap la idea de K.L. Reich , pensava que tot allò s'havia de saber, que hi hagués algú que ens fes de notari", va explicar Joaquim Amat-Piniella a Montserrat Roig, quan l'escriptora recollia testimonis per a l'assaig Catalans als camps nazis (1977).
Amat-Piniella recordava amb detall la primera imatge de Mauthausen: "La primera rebuda, desagradable de debò, va ser trobar-nos amb altres espanyols que eren al camp des de feia uns quants mesos: eren veritables esquelets. Feien molta pena. Estaven completament desnodrits, amb les cares plenes de crostes, de cops, de blaus. Tots coixejaven".
Amat-Piniella, però, és una excepció. Entre els anys 50 i 60 per a la majoria de supervivents no va ser fàcil relatar què els havia passat. "Durant dècades les víctimes no volien parlar, ni tan sols els jueus. El silenci era absolut. Tenien por al rebuig i moltes ganes d'oblidar", explica Rosa Sala Rose, germanista i autora de Diccionario crítico de mitos y símbolos del nazismo (Acantilado).
"Quan el meu avi va sortir de Buchenwald es va trobar que el govern espanyol no el reconeixia com a espanyol. Tornar a l'Espanya franquista va ser terrible per a ell", explica Enric Garriga. Amb Franco com a dictador, els catalans ni tan sols podien parlar de l'infern que els havia tocat viure darrere les filferrades. No van rebre cap tipus d'ajuda econòmica ni mèdica. Va passar força temps fins que van fer el pas de crear, entre les parets de l'Hotel Orient de Barcelona i de manera clandestina, l'Amical de Mathausen. Era el 1962. La legalització no arribaria fins al 1978. Encara ara lluiten per recuperar els testimonis dels deportats.
El carisma de Hitler
Una sèrie nord-americana va provocar el primer debat públic
"Ara és difícil entendre que un home baixet, histriònic i amb bigoti seduís tantes persones. És inexplicable i per això encara ens interessa investigar-ho. Més que convèncer crec que Hitler representava un desig, un anhel del poble alemany. Volien un líder que els salvés", explica Rosa Sala. Hitler era un home aparentment mediocre, però va convèncer milions d'alemanys. Persones que el veien com un personatge ridícul el 1928 l'adoraven el 1933. Els va prometre èxits militars que va aconseguir. El seu llegat encara perviu: "El nazisme és l'obsessió per la puresa, en un sentit biològic, de la nació. Afortunadament, avui en dia ningú defensa la puresa biològica, però sí que queda l'obsessió per la puresa cultural o de ciutadania, sobretot a Europa", continua Sala.
Durant moltes dècades per als alemanys el nazisme era un tema tabú. Amb la sèrie de televisió Holocaust , però, va arribar una catarsi col·lectiva. Produïda per la cadena nord-americana NBC i protagonitzada per Meryl Streep, explicava la història fictícia d'una família de jueus alemanys durant el nazisme. Es va estrenar el 1978, va guanyar molts premis, però també va rebre crítiques d'alguns supervivents. La sèrie va provocar que, per primera vegada, els alemanys discutissin el seu passat públicament. Mentre va durar l'emissió dels quatre capítols d' Holocaust , la televisió pública alemanya va rebre més de 10.000 trucades. Moltes eren d'alemanys que asseguraven que durant els anys del nazisme no havien vist ni havien sentit res sobre l'extermini de jueus. Hi havia també testimonis avergonyits. D'altres trucaven perquè se sentien culpables i ploraven.
"Els alemanys han deshumanitzat Hitler. Quan es va estrenar la pel·lícula L'enfonsament hi haver moltes crítiques perquè es considerava que Hitler semblava massa humà. És un error, no hem d'oblidar que Hitler era tan humà com nosaltres. Pensar que no ho era és reconfortant, ens fa menys responsables i ens podem despreocupar, perquè no hem de vigilar altres Hitlers potencials", explica Sala.
L'obsessió alemanya
L'Holocaust a l'educació i la persecució de criminals nazis
A partir dels anys 60 el ministeri d'Educació alemany va començar a plantejar línies d'actuació per introduir l'Holocaust als plans d'educació. No va ser, però, fins a mitjans dels anys 80 que tots els llibres de text van començar a tenir capítols dedicats al nazisme. "Fins a la caiguda del Mur de Berlín era molt crítica amb l'obsessió de la República Federal de parlar de l'Holocaust a les escoles, però amb la reunificació vaig adonar-me que a la República Democràtica Alemanya, on l'Holocaust no formava part dels programes educatius, hi havia molts grups de neonazis. Ser tan pesats en aquest tema havia tingut un efecte vacuna", explica Sala.
Alemanya no ha deixat mai de perseguir els criminals nazis. A l'abril va començar una nova ofensiva legal per castigar els còmplices de l'Holocaust. La Central per a l'Aclariment dels Crims Nacionalsocialistes, amb seu a Ludwigsburg, va fer públic que havia investigat 50 antics guardes del camp d'extermini d'Auschwitz. Els vol portar davant la justícia. Fa tretze anys el Museu Memorial de l'Holocaust, als Estats Units, va començar la trista tasca de documentar tots els guetos, camps de concentració i treballs forçats i fàbriques d'extermini nazis. El resultat va esfereir fins i tot els investigadors: va elevar de 7.000 a 42.500 el nombre de guetos i camps nazis. Els llocs documentats incloïen camps de treballs forçats, campaments de presoners, on s'assassinava els nadons, i bordells.
La poca memòria espanyola
Els polítics i la banalització del terror nazi
Xavier Mariscal va comparar la manifestació de l'Onze de Setembre amb l'època de Hitler. L'exrector de la UPF Josep Joan Moreso va comparar els estudiants que es manifestaven contra les retallades amb els nazis. El ministre d'Exteriors, José Manuel García-Margallo, va equiparar el nacionalsime català amb el nazisme. Últimament s'ha posat de moda la paraula nazi per desqualificar idees i polítics. "Es tracta d'un fenomen insòlit a l'Europa en què tant ens agrada emmirallar-nos. Ni a Alemanya ni a França ni a Itàlia es donen aquests discursos perquè, i això és el més greu, ofenen sobretot la memòria de les víctimes del nazisme. No és estrany ni casual que aquesta banalització es produeixi a l'estat amb la memòria democràtica més feble de tot Europa Occidental. Una de les conseqüències d'aquella exemplar Transició que ens volen vendre va ser l'abandó i l'oblit", argumenta Alfons Aragoneses, professor d'història del dret de la Universitat Pompeu Fabra. Aragoneses destaca que els que més utilitzen el terme nazisme són els que no volien una llei de memòria històrica: "El PP, a més, amenaçava a Madrid amb una Guerra Civil si s'aprovava la poruga llei de memòria".
A Espanya els crims de guerra ni tan sols es poden investigar: ho impedeix la llei d'amnistia, aprovada el 1977, en plena Transició, i que impossibilita emprendre accions penals entre espanyols per crims comesos durant la Guerra Civil.
Hitler, objecte de sàtira
Els alemanys comencen a mofar-se del monstre que els va seduir
Més d'un milió d'alemanys han comprat Ell ha tornat , un retrat còmic de Hitler del periodista Timur Vermes. En aquesta obra el sinistre líder nazi torna 66 anys després del final de la Segona Guerra Mundial. Es desperta el 30 d'agost del 2011 a Berlín. Intenta guanyar-se la vida venent diaris fins que el descobreix una televisió i es converteix en estrella. Vermes demostra que Hitler podria tornar a tenir èxit a l'Alemanya del segle XXI. Com va passar amb L'enfonsament , el còmic ha provocat una gran polèmica. "Els alemanys tenen una estranya obsessió per Hitler, és una cosa quasi maníaca", publicava el diari Süddeutsche Zeitung . L'especialista en nazisme Daniel Erk criticava que l'obra "banalitzava el mal".
Aquesta setmana el director de l'Òpera del Rin de Düsseldorf, Cristoph Meyer, va cancel·lar la posada en escena de Tannhäuser . L'heroi apareixia com un criminal nazi en el context de l'Holocaust. Les indignades reaccions dels espectadors van afectar tant Meyer que va necessitar assistència mèdica. Hitler continua aixecant molta polseguera.
dijous, 25 d’abril del 2013
divendres, 12 d’abril del 2013
HOMENATGE I RESCAT DE L'OBLIT DE JOAQUIM AMAT-PINELLA, ESCRITOR I SUPERVIVENT DE L'HOLOCAUST
Es publica íntegra per primera vegada l'entrevista de Montserrat Roig a Joaquim Amat-Piniella, a qui l'escritora va dedicar el seu gran llibre d'investigació "Els catalans als camps nazis"
El testimoni sonor de l'autor de 'K.L. Reich' és un viatge per l'exili, els camps de concentració francesos i Mauthausen
Pere Vives (mort a Mauthausen), Amat-Piniella, Ferran Planes i Josep Arnal, el febrer del 1940, a la Companyia de Treballadors Estrangers, al Loira. ARXIU CILEC
La web de Joaquim Amat-Piniella www.memoria.cat/amat ofereix des d’avui un document sonor inèdit: la gravació de l’entrevista que Montserrat Roig va fer a l’autor de 'K.L. Reich' l’any 1973, quan estava preparant el llibre 'Els catalans als camps nazis'.
Per primera vegada es pot escoltar l’àudio íntegre, amb les preguntes de Montserrat Roig i el testimoni en primera persona de Joaquim Amat-Piniella. L'autor, que va patir l'infern de la deportació, parla de l'exili, dels camps de concentració francesos i de Mauthausen.
La cinta de casset original es troba al fons Montserrat Roig de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Montserrat Roig va dedicar el llibre 'Els catalans als camps nazis' precisament a Joaquim Amat-Piniella. Al pròleg, així ho explica l'escriptora: “A Amat-Piniella, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida…”.Per primera vegada es pot escoltar l’àudio íntegre, amb les preguntes de Montserrat Roig i el testimoni en primera persona de Joaquim Amat-Piniella. L'autor, que va patir l'infern de la deportació, parla de l'exili, dels camps de concentració francesos i de Mauthausen.
El 2004 la web dedicada a Amat-Piniella va rebre el IV Premi Lletra de pàgines web de literatura catalana per ser “un punt obligat de referència sobre l’autor pel volum i la qualitat de la informació i la documentació aplegades”.
Font: http://www.ara.cat/cultura/lentrevista-Montserrat-Roig-Joaquim-Amat-Piniella_0_898110288.html
Joaquim Aloy ens descobreix el fascinant Amat-Piniella
L'historiador manresà ens parla de la desconeguda obra d'un supervivent de l'Holocaust
Joaquim Aloy
Què té d’especial aquesta obra? Va ser de les primeres novel·les que es van escriure sobre l’Holocaust i està al nivell de les de Levi, Antelme, Semprún i Kertész. Malauradament no s’ha traduït en llengües com l’anglès o el francès. A mi el que més em crida l’atenció és la dignitat del relat, com explica la barbàrie sense ànim de revenja, sense fer-se mala sang. En aquest sentit és una lliçó d’història i d’humanitat alhora.
Com va anar a parar Amat al camp? Durant la República, ell va ser el gran dinamitzador cultural de Manresa. L’estiu del 1939, pels seus vincles polítics, decideix exiliar-se a França. Després d’un periple per camps de refugiats, quan comença la II Guerra Mundial l’envien a fortificar la línia Maginot i fuig a Suïssa, on és retornat a França. Allí l’empresonen i conviu amb quatre companys més, dos dels quals van a parar amb ell a Mauthausen.
Qui eren? El dibuixant Josep Arnal i Pere Vives, que va morir al camp quan li van injectar benzina al cor. Vives era amic íntim d’Amat. Després de l’alliberament dels camps, diversos països van rebre els supervivents com a herois. A Amat, en canvi, quan va tornar l’any 1946 l’esperava “l’Espanya sotmesa al jou i les fletxes”, com deia ell. Es va convertir en un proscrit i ni tan sols podia explicar el què havia viscut.
És el que va passar a tota una generació: Espriu, Calders… la decepció de veure que els aliats mantindrien Franco. Certament va ser una generació trencada perquè la guerra civil i el franquisme els va partir la vida en dos. Durant la Segona República, Amat, per exemple, va ser un intel·lectual avançadíssim, obert al món. Va presentar el jazz a Manresa, defensava les versions originals al cinema…
Com ho sabem tot això? Perquè des dels 16 anys escrivia articles. En tenim més de dos-cents compilats i parlen de tot: de música i de cinema, però també de política. Als anys trenta ja parla d’una Catalunya lliure de tuteles i de controls. En definitiva, és un símbol del republicanisme i l’independentisme, i alhora de la deportació i de la resistència contra la barbàrie. No conèixer-lo és un luxe que no ens podem permetre.
A Manresa sí que el deuen conèixer. No tant com caldria… La celebració del centenari hi hauria de contribuir notablement. Es farà una versió teatralitzada de K.L. Reich, conferències, exposicions i activitats educatives. Però més enllà de Manresa, crec que les institucions catalanes s’haurien d’esmerçar a fons per difondre la seva figura. És imperdonable que Catalunya desconegui personatges tan rellevants com Amat-Piniella o Josep M. Planes, que en d’altres llocs serien àmpliament coneguts, estudiats i honorats. Com volem construir un nou país si desconeixem tant la nostra pròpia història?
M’imagino que els projectes per la recuperació de la memòria històrica no passen pel seu millor moment, com gairebé res. No, i això em preocupa. Reconstruir la nostra memòria històrica és una exigència de l’article 54 de l’Estatut, article que per cert el Tribunal Constitucional no va esmenar. Per tant, no hi ha excuses, no podem retallar-nos nosaltres mateixos aquest dret. Des de l’inici de l’etapa d’Artur Mas com a president encara no hi hagut cap convocatòria de subvencions.
El seu portal www.memoria.cat acull 23 webs i és un referent en aquest àmbit. Què té Internet que no tenen altres mitjans de cara a la divulgació històrica? Immediatesa a l’hora de penjar qualsevol document o fotografia, d’esmenar un error… Després, la seva capacitat infinita d’emmagatzemar dades. Tenim pàgines amb 600 fotografies o dos mil documents, en quin llibre hi cabrien? Això fa que puguis ser tan exhaustiu com vulguis i que puguis ampliar-ne els continguts tant com vulguis. I finalment, la interactivitat amb la gent i la seva àmplia capacitat de difusió i de penetració vers el públic més jove.
Tota aquesta recerca està centrada en Manresa. No és molta feina per un portal d’història local? La suma de les històries locals explica la història d’un país. Val a dir que el nostre web La República a Manresa en un clic, és el més complet d’un municipi de l’Estat sobre aquest període. Ara bé, també sempre donem a conèixer els documents d’interès nacional que anem trobant en arxius o que ens han llegat particulars: documents de Lluís Companys [vg. Sàpiens 96], Pau Casals, Ventura Gassol… alguns dels quals havien anat a parar a un drapaire.
Font i contingut relacionat: http://www.sapiens.cat/ca/notices/2013/01/joaquim-aloy-3197.php
dimarts, 19 de març del 2013
BARCELONA VIU TRES DIES DE TERROR AERI EL 16, 17 I 18 DE MARÇ DE 1938. MONOGRÀFIC AL DIARI ARA DEL 70 ANYS DE LES BOMBES.
http://www.ara.cat/especials/bombardeigbarcelona/
Franco vol castigar Barcelona en plena ofensiva de l'exèrcit nacional i Mussolini, que col·laborava amb les forces revoltades contra la República, ordena que la ciutat sigui bombardejada sense descans durant tres dies. L'objectiu és provocar el pànic. Moren un miler de persones.
El setge aeri sobre Barcelona dels dies 16, 17 i 18 de març de 1938 causa una quarta part de les víctimes de bombardejos a la ciutat durant la guerra i, per primera vegada a la història, suposa un nou model de guerra: el bombardeig sistemàtic sobre la població civil.
75 anys després, revivim els fets, hora a hora. Així va viure la capital catalana el pitjor atac de l'aviació feixista italiana.
diumenge, 30 de setembre del 2012
REPÀS PER LA CONSTRUCCIÓ NACIONAL DE CATALUNYA AL SEGLE XX: Prat de la Riba, Macià, Companys i Tarradelles
JAUME CLOTET
Catalunya és un país petit i poc poblat però ha donat uns líders d'una talla extraordinària que han permès al país superar un segle XX que l'ha situat sovint al llindar de la desaparició nacional. Sense homes com Enric Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas i la seva obra política, no tindríem l'arquitectura institucional que tenim ni tampoc la consciència de ser una realitat política i cultural diferenciada.
Tots eren independentistes de lletra i obra, però no se'n van sortir per la pròpia debilitat nacional i per la força opositora de l'estat espanyol. Alhora, però, i a excepció de Prat de la Riba, cap no hauria pogut construir res sense els fonaments aixecats pel seu antecessor.
Aquesta és, de fet, la clau de l'èxit català: cada president s'ha sentit part d'una llarga cadena de legitimitat que enfonsa les seves arrels en el primer mil·lenni. Pocs països europeus poden exhibir una llista de presidents que arriba fins al número 129, que ocupa ara Artur Mas. Els Estats Units, amb més de dos segles d'història democràtica ininterrompuda, en sumen només 44. Catalunya triplica aquesta xifra.
L'Espanya del segle XX es va oposar a la sobirania plena de Catalunya amb les armes pròpies d'aquell segle. La llei, l'ordre constitucional i el rodet parlamentari de Madrid eren les eines preferides, però sempre hi havia un recurs addicional per utilitzar si les peticions catalanes es consideraven excessives: l'exèrcit espanyol, sempre disposat a fer servir la força per garantir-ne la unitat indissoluble. Ben entrat el segle XXI, però, aquesta possibilitat no és factible. L'estat espanyol forma part de la Unió Europea, de l'OTAN i de la moneda única. La política ja és, per fi, l'únic terreny de joc real on jugar, i acabar si és possible, aquesta llarga partida de legitimitats que fa tres segles que dura.
En aquest sentit, la política catalana ha d'oferir abans o després un líder capaç d'entendre el pes de la història, assumir l'herència que ha rebut dels presidents que l'han precedit i culminar, en un clima social favorable, l'objectiu pel qual els seus antecessors van patir presó, exili, tortura i, fins i tot, l'execució davant d'un escamot d'afusellament.
ENRIC PRAT DE LA RIBA
(1870-1917)
El constructor d'un país nou
Enric Prat de la Riba aconsegueix una proesa: cus Catalunya al voltant d'una única institució per primera vegada des de la derrota austriacista en la Guerra de Successió. Des del 1714 i durant dos segles, el país havia quedat trossejat en corregiments primer i províncies després, sense cap ens nacional que la representés i cohesionés. Dos-cents anys exactes després, Prat de la Riba aixeca la Mancomunitat el 1914 sobre els pilars de les quatre diputacions. Segons l'historiador i exsenador Jaume Sobrequés, "Prat de la Riba, més enllà de la feina de govern que va fer, té un valor simbòlic extraordinari perquè dóna vida institucional a tot el país". Sense perdre temps, el primer president de la Mancomunitat es llança a construir un país modern: escoles, telèfons, carreteres i biblioteques teixeixen el que l'historiador Enric Pujol veu com un "veritable estat regional". Al marge de l'ingent obra material, Prat de la Riba també impulsa la construcció nacional del país a través de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i de la normativa lingüística dirigida per Pompeu Fabra.
FRANCESC MACIÀ
(1859-1933)
L'home que ho va tocar amb els dits
Lafigura colossal de Francesc Macià eclipsa Prat de la Riba i projecta una llarga ombra sobre tots els líders catalans que l'han seguit. No debades, cap altre dirigent polític ha aconseguit superar encara el seu sostre institucional: arran de la proclamació que va fer de la República Catalana, el 14 d'abril del 1931, es desencadena una negociació amb Madrid que cristal·litza amb la restauració de la Generalitat de Catalunya i amb l'Estatut de Núria. "Macià va fer un acte de sobirania sense precedents que va tenir unes conseqüències polítiques de primera magnitud", explica Pujol. I afegeix: "El seu llegat no ha estat superat encara i tots els que han vingut després s'han limitat, amb més o menys encert, a preservar la flama de la Generalitat que ell va encendre". És per això que l'Avi és el líder nacional que fa el salt endavant més gran des de la Guerra de Successió en dotar Catalunya d'un únic govern democràtic que la connecta directament amb els temps medievals de plena sobirania. Macià no assoleix l'estat sobirà que somniava, però sí que posa Catalunya en la casella immediatament anterior. Mai no sabrem què hauria passat si el fundador d'Estat Català i ERC s'hagués plantat i hagués dut el seu repte fins a les últimes conseqüències. Potser l'any passat hauríem celebrat els 80 anys de la independència nacional o potser mai no hauríem tingut ni tan sols Generalitat. Al marge de la seva herència institucional i política, hi ha un altre aspecte que converteix Macià en pare de la pàtria. Segons Sobrequés, "el mite Macià es fonamenta sobretot en el seu caràcter de convers, perquè no oblidem que ell fa carrera a l'exèrcit espanyol, dintre el qual arriba a coronel, i un dia trenca amb tot això i passa a liderar l'ala més radical del nacionalisme català". Efectivament, Macià passa de coronel de l'exèrcit d'Espanya a líder insurreccional que intenta la invasió de Catalunya per Prats de Molló. El seu periple per l'exili, que el du de Moscou a l'Havana, i el seu tarannà proper a la gent fan la resta i el seu funeral, el Nadal del 1933, serà un dels actes més multitudinaris de la història de Catalunya.
1873
Poca gent sap que, a banda de les proclamacions sobiranistes de Macià i Companys, un grup de federalistes temeraris ja va fer el mateix l'any 1873, durant la primera i efímera República espanyola, que havia nascut aquell mateix any i moriria l'any següent. El 5 de març els federalistes catalans, que controlaven les quatre diputacions, l'Ajuntament de Barcelona i el govern civil, van proclamar l'estat català dins la República federal espanyola i van designar Baldomer Lostau com a cap de govern. La reacció del president de la República espanyola, el també català Estanislau Figueras, va ser ràpida i dos dies després les dues parts van arribar a un acord.
LLUÍS COMPANYS
(1882-1940)
Liderar el país en el moment més difícil
Afirma Jaume Sobrequés que "el president Lluís Companys és víctima del seu propi assassinat el 1940". Aquesta frase contundent il·lustra el fet que l'execució del president màrtir ha entelat la seva acció de govern i ha accentuat el debat entre partidaris i detractors. Successor de Macià a la seva mort, Companys es va posar al davant de la Generalitat en els moments més difícils que ha viscut mai aquesta institució. El 4 d'octubre del 1934 Alejandro Lerroux és nomenat president del govern espanyol i forma un govern únicament amb ministres de la dretana CEDA. Amb l'amenaça de la dissolució de la Generalitat i amb mig Espanya en plena onada revolucionària, Companys proclama l'estat català de la República Federal Espanyola. Són els Fets d'Octubre i acaben amb el govern català a la presó i amb la suspensió de l'autonomia. Dos anys després, la victòria del Front Popular a les eleccions suposa el seu alliberament i el restabliment de la Generalitat. Jutjat sovint severament per aquests fets i acusat de deixar-se arrossegar pels anarquistes, l'historiador Enric Pujol sosté que Companys "va haver de defensar la Generalitat en el pitjor moment i va triar fer-ho amb un acte de reafirmació, que en aquell moment va acabar malament però que va ser imprescindible per permetre, dos anys més tard, el restabliment de l'autonomia política de Catalunya". En aquesta línia, Sobrequés es mostra convençut que la seva proclamació de l'estat català "va ser la decisió més patriòtica, més valenta i més sensata que podria prendre davant el caire que prenien les coses en el si del govern espanyol".
JOSEP TARRADELLAS
(1899-1988)
El president de la continuïtat
Després de l'afusellament de Companys, el llavors president del Parlament Josep Irla assumeix la presidència de la Generalitat. Durant 14 anys serà la màxima institució del país i l'únic president català que haurà assumit el càrrec a l'exili i l'haurà abandonat, el 1954, encara a l'exili. Segons Sobrequés, "sense Irla no hi hauria hagut Tarradellas perquè la Generalitat hauria mort juntament amb el seu president davant d'un escamot d'afusellament l'any 1940". Si Irla és la continuïtat històrica de la Generalitat, Tarradellas és la restauració d'aquesta institució el 1977, a les acaballes del franquisme. El fet té una importància extraordinària perquè la Generalitat és l'única institució dels anys de la República que és reconeguda i legitimada pel règim que l'havia il·legalitzat quaranta anys enrere. "El reconeixement de la Generalitat i del seu president Tarradellas és l'única ruptura que fa la Transició", diu Sobrequés. De retruc, va ser una bona sortida política per als partits catalans que havien obtingut més bon resultat a les eleccions de l'any 1977, incapaços d'acordar qui hauria de presidir el nou govern autònom de Catalunya.
BARCELONA | Actualitzada el 30/09/2012 00:00 Ara.cat
Catalunya és un país petit i poc poblat però ha donat uns líders d'una talla extraordinària que han permès al país superar un segle XX que l'ha situat sovint al llindar de la desaparició nacional. Sense homes com Enric Prat de la Riba, Francesc Macià, Lluís Companys i Josep Tarradellas i la seva obra política, no tindríem l'arquitectura institucional que tenim ni tampoc la consciència de ser una realitat política i cultural diferenciada.
Tots eren independentistes de lletra i obra, però no se'n van sortir per la pròpia debilitat nacional i per la força opositora de l'estat espanyol. Alhora, però, i a excepció de Prat de la Riba, cap no hauria pogut construir res sense els fonaments aixecats pel seu antecessor.
Aquesta és, de fet, la clau de l'èxit català: cada president s'ha sentit part d'una llarga cadena de legitimitat que enfonsa les seves arrels en el primer mil·lenni. Pocs països europeus poden exhibir una llista de presidents que arriba fins al número 129, que ocupa ara Artur Mas. Els Estats Units, amb més de dos segles d'història democràtica ininterrompuda, en sumen només 44. Catalunya triplica aquesta xifra.
L'Espanya del segle XX es va oposar a la sobirania plena de Catalunya amb les armes pròpies d'aquell segle. La llei, l'ordre constitucional i el rodet parlamentari de Madrid eren les eines preferides, però sempre hi havia un recurs addicional per utilitzar si les peticions catalanes es consideraven excessives: l'exèrcit espanyol, sempre disposat a fer servir la força per garantir-ne la unitat indissoluble. Ben entrat el segle XXI, però, aquesta possibilitat no és factible. L'estat espanyol forma part de la Unió Europea, de l'OTAN i de la moneda única. La política ja és, per fi, l'únic terreny de joc real on jugar, i acabar si és possible, aquesta llarga partida de legitimitats que fa tres segles que dura.
En aquest sentit, la política catalana ha d'oferir abans o després un líder capaç d'entendre el pes de la història, assumir l'herència que ha rebut dels presidents que l'han precedit i culminar, en un clima social favorable, l'objectiu pel qual els seus antecessors van patir presó, exili, tortura i, fins i tot, l'execució davant d'un escamot d'afusellament.
(1870-1917)
El constructor d'un país nou
Enric Prat de la Riba aconsegueix una proesa: cus Catalunya al voltant d'una única institució per primera vegada des de la derrota austriacista en la Guerra de Successió. Des del 1714 i durant dos segles, el país havia quedat trossejat en corregiments primer i províncies després, sense cap ens nacional que la representés i cohesionés. Dos-cents anys exactes després, Prat de la Riba aixeca la Mancomunitat el 1914 sobre els pilars de les quatre diputacions. Segons l'historiador i exsenador Jaume Sobrequés, "Prat de la Riba, més enllà de la feina de govern que va fer, té un valor simbòlic extraordinari perquè dóna vida institucional a tot el país". Sense perdre temps, el primer president de la Mancomunitat es llança a construir un país modern: escoles, telèfons, carreteres i biblioteques teixeixen el que l'historiador Enric Pujol veu com un "veritable estat regional". Al marge de l'ingent obra material, Prat de la Riba també impulsa la construcció nacional del país a través de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i de la normativa lingüística dirigida per Pompeu Fabra.
(1859-1933)
L'home que ho va tocar amb els dits
Lafigura colossal de Francesc Macià eclipsa Prat de la Riba i projecta una llarga ombra sobre tots els líders catalans que l'han seguit. No debades, cap altre dirigent polític ha aconseguit superar encara el seu sostre institucional: arran de la proclamació que va fer de la República Catalana, el 14 d'abril del 1931, es desencadena una negociació amb Madrid que cristal·litza amb la restauració de la Generalitat de Catalunya i amb l'Estatut de Núria. "Macià va fer un acte de sobirania sense precedents que va tenir unes conseqüències polítiques de primera magnitud", explica Pujol. I afegeix: "El seu llegat no ha estat superat encara i tots els que han vingut després s'han limitat, amb més o menys encert, a preservar la flama de la Generalitat que ell va encendre". És per això que l'Avi és el líder nacional que fa el salt endavant més gran des de la Guerra de Successió en dotar Catalunya d'un únic govern democràtic que la connecta directament amb els temps medievals de plena sobirania. Macià no assoleix l'estat sobirà que somniava, però sí que posa Catalunya en la casella immediatament anterior. Mai no sabrem què hauria passat si el fundador d'Estat Català i ERC s'hagués plantat i hagués dut el seu repte fins a les últimes conseqüències. Potser l'any passat hauríem celebrat els 80 anys de la independència nacional o potser mai no hauríem tingut ni tan sols Generalitat. Al marge de la seva herència institucional i política, hi ha un altre aspecte que converteix Macià en pare de la pàtria. Segons Sobrequés, "el mite Macià es fonamenta sobretot en el seu caràcter de convers, perquè no oblidem que ell fa carrera a l'exèrcit espanyol, dintre el qual arriba a coronel, i un dia trenca amb tot això i passa a liderar l'ala més radical del nacionalisme català". Efectivament, Macià passa de coronel de l'exèrcit d'Espanya a líder insurreccional que intenta la invasió de Catalunya per Prats de Molló. El seu periple per l'exili, que el du de Moscou a l'Havana, i el seu tarannà proper a la gent fan la resta i el seu funeral, el Nadal del 1933, serà un dels actes més multitudinaris de la història de Catalunya.
1873
Poca gent sap que, a banda de les proclamacions sobiranistes de Macià i Companys, un grup de federalistes temeraris ja va fer el mateix l'any 1873, durant la primera i efímera República espanyola, que havia nascut aquell mateix any i moriria l'any següent. El 5 de març els federalistes catalans, que controlaven les quatre diputacions, l'Ajuntament de Barcelona i el govern civil, van proclamar l'estat català dins la República federal espanyola i van designar Baldomer Lostau com a cap de govern. La reacció del president de la República espanyola, el també català Estanislau Figueras, va ser ràpida i dos dies després les dues parts van arribar a un acord.
LLUÍS COMPANYS
(1882-1940)
Afirma Jaume Sobrequés que "el president Lluís Companys és víctima del seu propi assassinat el 1940". Aquesta frase contundent il·lustra el fet que l'execució del president màrtir ha entelat la seva acció de govern i ha accentuat el debat entre partidaris i detractors. Successor de Macià a la seva mort, Companys es va posar al davant de la Generalitat en els moments més difícils que ha viscut mai aquesta institució. El 4 d'octubre del 1934 Alejandro Lerroux és nomenat president del govern espanyol i forma un govern únicament amb ministres de la dretana CEDA. Amb l'amenaça de la dissolució de la Generalitat i amb mig Espanya en plena onada revolucionària, Companys proclama l'estat català de la República Federal Espanyola. Són els Fets d'Octubre i acaben amb el govern català a la presó i amb la suspensió de l'autonomia. Dos anys després, la victòria del Front Popular a les eleccions suposa el seu alliberament i el restabliment de la Generalitat. Jutjat sovint severament per aquests fets i acusat de deixar-se arrossegar pels anarquistes, l'historiador Enric Pujol sosté que Companys "va haver de defensar la Generalitat en el pitjor moment i va triar fer-ho amb un acte de reafirmació, que en aquell moment va acabar malament però que va ser imprescindible per permetre, dos anys més tard, el restabliment de l'autonomia política de Catalunya". En aquesta línia, Sobrequés es mostra convençut que la seva proclamació de l'estat català "va ser la decisió més patriòtica, més valenta i més sensata que podria prendre davant el caire que prenien les coses en el si del govern espanyol".
(1899-1988)
El president de la continuïtat
Després de l'afusellament de Companys, el llavors president del Parlament Josep Irla assumeix la presidència de la Generalitat. Durant 14 anys serà la màxima institució del país i l'únic president català que haurà assumit el càrrec a l'exili i l'haurà abandonat, el 1954, encara a l'exili. Segons Sobrequés, "sense Irla no hi hauria hagut Tarradellas perquè la Generalitat hauria mort juntament amb el seu president davant d'un escamot d'afusellament l'any 1940". Si Irla és la continuïtat històrica de la Generalitat, Tarradellas és la restauració d'aquesta institució el 1977, a les acaballes del franquisme. El fet té una importància extraordinària perquè la Generalitat és l'única institució dels anys de la República que és reconeguda i legitimada pel règim que l'havia il·legalitzat quaranta anys enrere. "El reconeixement de la Generalitat i del seu president Tarradellas és l'única ruptura que fa la Transició", diu Sobrequés. De retruc, va ser una bona sortida política per als partits catalans que havien obtingut més bon resultat a les eleccions de l'any 1977, incapaços d'acordar qui hauria de presidir el nou govern autònom de Catalunya.
dimarts, 22 de maig del 2012
LES FASES MILITARS DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA (juliol 1936- abril 1939)
- El juliol de 1936 el cop d’estat dels militars sublevats havia dividit Espanya en dues zones: la controlada pels rebels, constituïda per Castella i Lleó, Galícia, Balears i un sector d’Andalusia, Extremadura i Aragó; i la part fidel a la República, que era el Nord, Catalunya, tot Llevant, Madrid, Castella- la Manxa i part d’Andalusia.
- L’agost de 1936 els sublevats van iniciar l’avanç cap a Madrid i van ocupar Extremadura, i al setembre Toledo, així com una part d’Andalusia occidental el desembre. Però al novembre l’ofensiva franquista va ser frenada pels republicans, i els successius intents de penetrar la ciutat (batalles de Guadalajara i Jarama) van fracassar.
La batalla de Madrid va frenar el ràpid avanç dels sublevats cap a la capital, al novembre del 1936 i va permetre que la resistència republicana es mantingués durant més temps. L’estratègia dels rebels era la d’ocupar el més aviat millor la capital a la República i per això, les primeres operacions de la Guerra Civil van tenir aquell objectiu.
- Entre abril i octubre del 1937 es va salvar la Batalla del Nord. Després del bombardeig de Guernica per la Legió Còndor l’abril, el mes de juny els sublevats van ocupar Bilbao. Malgrat les ofensives republicanes de Brunete i Belchite per disminuir la pressió al nord, no es va poder evitar la caiguda de Santander a l’agost, i a la d’Astúries dos mesos després.
 |
| Guernica, abril 1937 |
- El 1938 els franquistes van avançar sobre Aragó i van arribar al Mediterrani per la zona de Castelló. Catalunya va quedar aïllada de la resta del territori republicà i, per impedir l’avanç dels sublevats, la República va llançar l’ofensiva de la batalla de l’Ebre. Al novembre i després de durs combats, els republicans es van replegar i l’avanç franquista per Catalunya va ser imparable. Barcelona va ser presa el 26 de gener de 1939 i, poc després, arribaven els sublevats a la frontera francesa.
La batalla de l’Ebre va ser un intent del govern republicà de frenar l’avanç dels sublevats que havien arribat al mar Mediterrani, deixant Catalunya aïllada de la resta de territoris republicans. Va ser una de les últimes accions bèl·liques d’envergadura per part dels republicans. La derrota final va facilitar la caiguda de tot Catalunya i va accelerar el final de la guerra a favor dels sublevats.
- En febrer del 1939 només quedava Madrid i la zona centre en mans republicanes. Entre febrer i març, els sublevats van ocupar aquell territori i l’1 d’abril del 1939 el conflicte va finalitzar.
Robert Capa; Nena en el Centre de Refugiats en Trànsit, Barcelona, 1939
divendres, 18 de maig del 2012
"El meu nom és Druillet". LA TRISTA HISTÒRIA DE L'EXILI a través de la descoberta del fill de Bruillet de la cara fosca del seu pare.
http://www.tv3.cat/videos/4094298/El-meu-nom-es-Druillet
Per una banda, espionatge, repressió, extremisme. Per l’altra, descoberta del pare, dolor, ràbia, impotència.
Dues històries personals determinades de manera capital per noms de la nostra història col•lectiva: Lluís Companys, Josep Tarradellas, la Guerra Civil, les txeques de Barcelona, l’exili, la Segona Guerra Mundial...
Philippe Druillet, artista polifacètic francès que va revolucionar el món del còmic els anys 70, d’una energia devastadora, d’esquerres i sense pèls a la llengua, es disposa a conèixer el passat del seu pare, mort quan ell era petit. Li ha costat anys decidir-se a fer aquest pas. Ho fa, diu, perquè la gent que hi ha patit tingui dret a la informació que se li deu.
Tot arrenca amb el documental de TV3 “Lluís Companys, camins retrobats”, emès a l’octubre del 2000.
Durant la feina de recerca, en diferents documents, va aparèixer un nom: Victor Druillet. Un home amb un paper important, però alhora poc clar, en la repressió d’exiliats republicans a França. Calia saber-ne més coses, però no resultava senzill: els arxius francesos no donaven permís per consultar els seus dossiers.
El seu fill tampoc no facilitava l’accés a uns documents que parlaven del seu pare, però també de la detenció de Lluís Companys a França, de la relació del seu pare amb el policia Pedro Urraca --que va portar Companys a Espanya--, de les seves relacions estretes amb l’ambaixada espanyola a París, de la detenció de Josep Tarradellas durant l’exili...
De tot això, el seu fill no en sabia res. Philippe Druillet ha lliurat, durant anys, un combat amb ell mateix, un vol i dol que, amb el seu temperament excessiu, l’ha trasbalsat emocionalment.
Ha necessitat molt de temps per sentir-se disposat a “saber”. Saber per quins camins concrets va transcórrer la vida agitada del seu pare. Només tenia una lleugera idea: havia estat militar, espia, policia, col•laboracionista amb el règim de Pétain.
Però no en sabia res concret. Coneixia alguns dels escenaris: Síria, el Líban, Barcelona, París, Vichy... però n’ignorava uns altres.
“El meu nom és Druillet” transita per tots aquests llocs seguint l’evolució de Victor Druillet. Un recorregut vital i històric des de la Primera Guerra Mundial fins al franquisme. Un engranatge implacable que el seu fill Philippe descobreix a mesura que avança el documental. Arribat a un cert punt, la confrontació amb els documents que reflecteixen la història del seu pare se li fa insuportable. Philippe Druillet es va veure incapaç de continuar el rodatge del documental.
“El meu nom és Druillet” és un relat inèdit fruit de la recerca en nombrosos arxius, dels mateixos escrits de Victor Druillet i de les converses amb la seva família.
Un documental de Montserrat Besses i Pere López, Direcció de fotografia: David Bou,
Postproducció de vídeo: Joan Carles Calvera, Recerca fílmica: Montserrat Bailac, Producció: Roser Costa http://www.tv3.cat/videos/4095452/El-meu-nom-es-Druillet (Entrevista a Montserrat Besses, gran periodista d'investigació, coautora del documental)
Per una banda, espionatge, repressió, extremisme. Per l’altra, descoberta del pare, dolor, ràbia, impotència.
Dues històries personals determinades de manera capital per noms de la nostra història col•lectiva: Lluís Companys, Josep Tarradellas, la Guerra Civil, les txeques de Barcelona, l’exili, la Segona Guerra Mundial...
Philippe Druillet, artista polifacètic francès que va revolucionar el món del còmic els anys 70, d’una energia devastadora, d’esquerres i sense pèls a la llengua, es disposa a conèixer el passat del seu pare, mort quan ell era petit. Li ha costat anys decidir-se a fer aquest pas. Ho fa, diu, perquè la gent que hi ha patit tingui dret a la informació que se li deu.Tot arrenca amb el documental de TV3 “Lluís Companys, camins retrobats”, emès a l’octubre del 2000.
Durant la feina de recerca, en diferents documents, va aparèixer un nom: Victor Druillet. Un home amb un paper important, però alhora poc clar, en la repressió d’exiliats republicans a França. Calia saber-ne més coses, però no resultava senzill: els arxius francesos no donaven permís per consultar els seus dossiers.
De tot això, el seu fill no en sabia res. Philippe Druillet ha lliurat, durant anys, un combat amb ell mateix, un vol i dol que, amb el seu temperament excessiu, l’ha trasbalsat emocionalment.
Ha necessitat molt de temps per sentir-se disposat a “saber”. Saber per quins camins concrets va transcórrer la vida agitada del seu pare. Només tenia una lleugera idea: havia estat militar, espia, policia, col•laboracionista amb el règim de Pétain.
Però no en sabia res concret. Coneixia alguns dels escenaris: Síria, el Líban, Barcelona, París, Vichy... però n’ignorava uns altres.
“El meu nom és Druillet” transita per tots aquests llocs seguint l’evolució de Victor Druillet. Un recorregut vital i històric des de la Primera Guerra Mundial fins al franquisme. Un engranatge implacable que el seu fill Philippe descobreix a mesura que avança el documental. Arribat a un cert punt, la confrontació amb els documents que reflecteixen la història del seu pare se li fa insuportable. Philippe Druillet es va veure incapaç de continuar el rodatge del documental.
“El meu nom és Druillet” és un relat inèdit fruit de la recerca en nombrosos arxius, dels mateixos escrits de Victor Druillet i de les converses amb la seva família.
Un documental de Montserrat Besses i Pere López, Direcció de fotografia: David Bou,
Postproducció de vídeo: Joan Carles Calvera, Recerca fílmica: Montserrat Bailac, Producció: Roser Costa http://www.tv3.cat/videos/4095452/El-meu-nom-es-Druillet (Entrevista a Montserrat Besses, gran periodista d'investigació, coautora del documental)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)