Es publica íntegra per primera vegada l'entrevista de Montserrat Roig a Joaquim Amat-Piniella, a qui l'escritora va dedicar el seu gran llibre d'investigació "Els catalans als camps nazis"
El testimoni sonor de l'autor de 'K.L. Reich' és un viatge per l'exili, els camps de concentració francesos i Mauthausen
Pere Vives (mort a Mauthausen), Amat-Piniella, Ferran Planes i Josep Arnal, el febrer del 1940, a la Companyia de Treballadors Estrangers, al Loira. ARXIU CILEC
La web de Joaquim Amat-Piniella www.memoria.cat/amat ofereix des d’avui un document sonor inèdit: la gravació de l’entrevista que Montserrat Roig va fer a l’autor de 'K.L. Reich' l’any 1973, quan estava preparant el llibre 'Els catalans als camps nazis'.
Per primera vegada es pot escoltar l’àudio íntegre, amb les preguntes de Montserrat Roig i el testimoni en primera persona de Joaquim Amat-Piniella. L'autor, que va patir l'infern de la deportació, parla de l'exili, dels camps de concentració francesos i de Mauthausen.
La cinta de casset original es troba al fons Montserrat Roig de l’Arxiu Nacional de Catalunya. Montserrat Roig va dedicar el llibre 'Els catalans als camps nazis' precisament a Joaquim Amat-Piniella. Al pròleg, així ho explica l'escriptora: “A Amat-Piniella, al seu encoratjament, al seu relat, a la seva vida…”.Per primera vegada es pot escoltar l’àudio íntegre, amb les preguntes de Montserrat Roig i el testimoni en primera persona de Joaquim Amat-Piniella. L'autor, que va patir l'infern de la deportació, parla de l'exili, dels camps de concentració francesos i de Mauthausen.
El 2004 la web dedicada a Amat-Piniella va rebre el IV Premi Lletra de pàgines web de literatura catalana per ser “un punt obligat de referència sobre l’autor pel volum i la qualitat de la informació i la documentació aplegades”.
Font: http://www.ara.cat/cultura/lentrevista-Montserrat-Roig-Joaquim-Amat-Piniella_0_898110288.html
Joaquim Aloy ens descobreix el fascinant Amat-Piniella
L'historiador manresà ens parla de la desconeguda obra d'un supervivent de l'Holocaust
Joaquim Aloy
Què té d’especial aquesta obra? Va ser de les primeres novel·les que es van escriure sobre l’Holocaust i està al nivell de les de Levi, Antelme, Semprún i Kertész. Malauradament no s’ha traduït en llengües com l’anglès o el francès. A mi el que més em crida l’atenció és la dignitat del relat, com explica la barbàrie sense ànim de revenja, sense fer-se mala sang. En aquest sentit és una lliçó d’història i d’humanitat alhora.
Com va anar a parar Amat al camp? Durant la República, ell va ser el gran dinamitzador cultural de Manresa. L’estiu del 1939, pels seus vincles polítics, decideix exiliar-se a França. Després d’un periple per camps de refugiats, quan comença la II Guerra Mundial l’envien a fortificar la línia Maginot i fuig a Suïssa, on és retornat a França. Allí l’empresonen i conviu amb quatre companys més, dos dels quals van a parar amb ell a Mauthausen.
Qui eren? El dibuixant Josep Arnal i Pere Vives, que va morir al camp quan li van injectar benzina al cor. Vives era amic íntim d’Amat. Després de l’alliberament dels camps, diversos països van rebre els supervivents com a herois. A Amat, en canvi, quan va tornar l’any 1946 l’esperava “l’Espanya sotmesa al jou i les fletxes”, com deia ell. Es va convertir en un proscrit i ni tan sols podia explicar el què havia viscut.
És el que va passar a tota una generació: Espriu, Calders… la decepció de veure que els aliats mantindrien Franco. Certament va ser una generació trencada perquè la guerra civil i el franquisme els va partir la vida en dos. Durant la Segona República, Amat, per exemple, va ser un intel·lectual avançadíssim, obert al món. Va presentar el jazz a Manresa, defensava les versions originals al cinema…
Com ho sabem tot això? Perquè des dels 16 anys escrivia articles. En tenim més de dos-cents compilats i parlen de tot: de música i de cinema, però també de política. Als anys trenta ja parla d’una Catalunya lliure de tuteles i de controls. En definitiva, és un símbol del republicanisme i l’independentisme, i alhora de la deportació i de la resistència contra la barbàrie. No conèixer-lo és un luxe que no ens podem permetre.
A Manresa sí que el deuen conèixer. No tant com caldria… La celebració del centenari hi hauria de contribuir notablement. Es farà una versió teatralitzada de K.L. Reich, conferències, exposicions i activitats educatives. Però més enllà de Manresa, crec que les institucions catalanes s’haurien d’esmerçar a fons per difondre la seva figura. És imperdonable que Catalunya desconegui personatges tan rellevants com Amat-Piniella o Josep M. Planes, que en d’altres llocs serien àmpliament coneguts, estudiats i honorats. Com volem construir un nou país si desconeixem tant la nostra pròpia història?
M’imagino que els projectes per la recuperació de la memòria històrica no passen pel seu millor moment, com gairebé res. No, i això em preocupa. Reconstruir la nostra memòria històrica és una exigència de l’article 54 de l’Estatut, article que per cert el Tribunal Constitucional no va esmenar. Per tant, no hi ha excuses, no podem retallar-nos nosaltres mateixos aquest dret. Des de l’inici de l’etapa d’Artur Mas com a president encara no hi hagut cap convocatòria de subvencions.
El seu portal www.memoria.cat acull 23 webs i és un referent en aquest àmbit. Què té Internet que no tenen altres mitjans de cara a la divulgació històrica? Immediatesa a l’hora de penjar qualsevol document o fotografia, d’esmenar un error… Després, la seva capacitat infinita d’emmagatzemar dades. Tenim pàgines amb 600 fotografies o dos mil documents, en quin llibre hi cabrien? Això fa que puguis ser tan exhaustiu com vulguis i que puguis ampliar-ne els continguts tant com vulguis. I finalment, la interactivitat amb la gent i la seva àmplia capacitat de difusió i de penetració vers el públic més jove.
Tota aquesta recerca està centrada en Manresa. No és molta feina per un portal d’història local? La suma de les històries locals explica la història d’un país. Val a dir que el nostre web La República a Manresa en un clic, és el més complet d’un municipi de l’Estat sobre aquest període. Ara bé, també sempre donem a conèixer els documents d’interès nacional que anem trobant en arxius o que ens han llegat particulars: documents de Lluís Companys [vg. Sàpiens 96], Pau Casals, Ventura Gassol… alguns dels quals havien anat a parar a un drapaire.
Font i contingut relacionat: http://www.sapiens.cat/ca/notices/2013/01/joaquim-aloy-3197.php
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada