El MNAC acull l'estrena del documental de David Trueba 'El cuadro', sobre els germans Santilari
La història natural, violenta i sensual d'un quadre
Josep Santilari va invertir més d'un miler d'hores per pintar Ell@. MNAC
Honoré de Balzac va barrar als lectors les portes del taller de
Frenhofer, el pintor del segle XVII que protagonitza la seva novel·la L'obra mestra desconeguda
. La lluita que aquest artista mantenia amb ell mateix per superar la
realitat amb l'art i fer un retrat perfecte tenia un final amarg. El
cineasta David Trueba, amb un documental i en ple segle XXI, ha donat
una visió molt més pròxima de la tasca de l'artista. El cuadro , la pel·lícula que va estrenar ahir al MNAC, segueix el procés de creació del quadre Ell@ , del pintor hiperrealista de Badalona Josep Santilari, que treballa colze a colze amb el seu germà bessó Pere.
Trueba va entrar en contacte amb els bessons Santilari arran de la publicació de la novel·la Saber perder , que té una obra dels artistes a la portada. "Em va agradar la seva falta de pretensions, de discurs intel·lectual, i que subratllin la idea de l'esforç, de les hores que pinten. Em va semblar una imatge de l'artista més interessant", va dir Trueba. El cineasta havia explicat, també, que el seu objectiu era "despoetitzar" la tasca de l'artista. Vist el resultat -i no perquè el documental sigui poc reeixit-, se'n surt a mitges. L'austeritat de la cinta es veu traïda per la barreja de violència i sensualitat que contenen les imatges, que contrasta amb el seguiment que Trueba fa dels artistes, com si fos un entomòleg que observés i classifiqués minuciosament els insectes de la seva col·lecció.
Els Santilari treballen a partir de fotografies. La quadrícula amb què apareix enreixada la imatge d'una model sembla que la converteixi en una presa, en un objecte bell i presoner que només existeix per al gaudi de l'artista. Trueba segueix posant l'accent en el drama de la creació donant relleu als sorolls que fan els pinzells i altres eines quan el pintor les aplica amb força damunt la tela. El vessant sensual del documental aflora quan el cos de la model comença a cobrar vida al quadre. Trueba intercala en la cinta imatges fixes de com evoluciona la creació d' Ell@, des de la primera fotografia fins a l'aplicació de les diferents capes d'oli, i dóna veu als artistes perquè n'expliquin els detalls i l'origen de la seva vocació artística. Resulta que els germans Santilari de petits col·leccionaven monedes, i els seus primers dibuixos van ser les reproduccions de les peces per fer-ne un catàleg domèstic. " Nos fuimos engrescando ", diu Josep Santilari quan es dirigeix en castellà a la càmera.
Josep Santilari treballa amb grisalla, una tècnica monocroma que dóna al dibuix una qualitat escultòrica. A partir d'aquí va aplicant fines capes de color i veladures que injecten vida al cos de la model. "Aquesta tècnica em permet entrar en l'anatomia de les coses. Quan faig un peu, em penso que sóc el peu", diu l'artista, que va fer d'Ell@ -un nu clàssic on apareix un ordinador portàtil i un mòbil- un reflex de com les noves tecnologies assetgen la vida contemporània i "donen una fragilitat" que cal controlar.
El documental es va poder veure per primera vegada al Museu Nacional d'Art dins el cicle Per amor a l'art. Cinema i pintura . La projecció, que es va incorporar a última hora al programa del cicle, va omplir la cúpula del museu, que té un aforament de 350 localitats.
La pel·lícula, però, encara no està acabada. A El cuadro li falta l'escena final: la instal·lació de l'obra al domicili del col·leccionista que l'adquireixi. L'obra s'exposarà a l'abril a la Galeria Artur Ramon Art. "Els quadres s'acaben quan es posen en una casa, i també poden tenir el trist destí d'un museu -va dir Trueba en acabar la projecció davant la sorpresa del públic-, perquè a les pintures els agrada més estar als dormitoris".
Trueba va entrar en contacte amb els bessons Santilari arran de la publicació de la novel·la Saber perder , que té una obra dels artistes a la portada. "Em va agradar la seva falta de pretensions, de discurs intel·lectual, i que subratllin la idea de l'esforç, de les hores que pinten. Em va semblar una imatge de l'artista més interessant", va dir Trueba. El cineasta havia explicat, també, que el seu objectiu era "despoetitzar" la tasca de l'artista. Vist el resultat -i no perquè el documental sigui poc reeixit-, se'n surt a mitges. L'austeritat de la cinta es veu traïda per la barreja de violència i sensualitat que contenen les imatges, que contrasta amb el seguiment que Trueba fa dels artistes, com si fos un entomòleg que observés i classifiqués minuciosament els insectes de la seva col·lecció.
Els Santilari treballen a partir de fotografies. La quadrícula amb què apareix enreixada la imatge d'una model sembla que la converteixi en una presa, en un objecte bell i presoner que només existeix per al gaudi de l'artista. Trueba segueix posant l'accent en el drama de la creació donant relleu als sorolls que fan els pinzells i altres eines quan el pintor les aplica amb força damunt la tela. El vessant sensual del documental aflora quan el cos de la model comença a cobrar vida al quadre. Trueba intercala en la cinta imatges fixes de com evoluciona la creació d' Ell@, des de la primera fotografia fins a l'aplicació de les diferents capes d'oli, i dóna veu als artistes perquè n'expliquin els detalls i l'origen de la seva vocació artística. Resulta que els germans Santilari de petits col·leccionaven monedes, i els seus primers dibuixos van ser les reproduccions de les peces per fer-ne un catàleg domèstic. " Nos fuimos engrescando ", diu Josep Santilari quan es dirigeix en castellà a la càmera.
Josep Santilari treballa amb grisalla, una tècnica monocroma que dóna al dibuix una qualitat escultòrica. A partir d'aquí va aplicant fines capes de color i veladures que injecten vida al cos de la model. "Aquesta tècnica em permet entrar en l'anatomia de les coses. Quan faig un peu, em penso que sóc el peu", diu l'artista, que va fer d'Ell@ -un nu clàssic on apareix un ordinador portàtil i un mòbil- un reflex de com les noves tecnologies assetgen la vida contemporània i "donen una fragilitat" que cal controlar.
El documental es va poder veure per primera vegada al Museu Nacional d'Art dins el cicle Per amor a l'art. Cinema i pintura . La projecció, que es va incorporar a última hora al programa del cicle, va omplir la cúpula del museu, que té un aforament de 350 localitats.
La pel·lícula, però, encara no està acabada. A El cuadro li falta l'escena final: la instal·lació de l'obra al domicili del col·leccionista que l'adquireixi. L'obra s'exposarà a l'abril a la Galeria Artur Ramon Art. "Els quadres s'acaben quan es posen en una casa, i també poden tenir el trist destí d'un museu -va dir Trueba en acabar la projecció davant la sorpresa del públic-, perquè a les pintures els agrada més estar als dormitoris".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada