La humanitat oculta de Kabul
La Virreina exposa 49 fotografies que Guillermo Cervera va fer a l'Afganistan
La humanitat oculta de Kabul GUILLERMO CERVERA / LA VIRREINA
"Al voltant d'una guerra hi ha molt més que el dramatisme, també
hi ha la vida quotidiana d' una societat que lluita per sobreviure",
explica Guillermo Cervera. Aquest fotògraf madrileny, nascut el 1968, va
cobrir la guerra de Bòsnia i en els últims anys ha viatjat unes quantes
vegades a l'Afganistan. De totes les fotografies que hi va fer, se'n
poden veure 49 a La Virreina en l'exposició Bye, bye, Kabul .
L'adéu del títol fa referència a uns estils de vida que s'extingiran
quan es retirin les tropes dels països de l'OTAN que van ocupar el país
arran dels atemptats de l'11-S i els talibans tornin a tenir
l'oportunitat de recuperar el poder.
"L'Afganistan és el revers de la nostra civilització. No saps mai com trobaràs el Kabul que vas deixar. Aquest present desapareixerà. La presència de tropes internacionals ha permès un oasi de modernitat que s'interromprà. La gent ja té por ara. Els canvis han generat més odi dins de la societat afganesa", explica el fotògraf sobre la tutela internacional que ha viscut el país.
Guillermo Cervera va viatjar per primera vegada a Kabul el 2008 i s'hi va quedar prop de mig any. L'any passat hi va passar dos mesos i enguany té previst tornar-hi. En total, ha visitat l'Afganistan vuit vegades. Algunes de les fotografies que hi ha fet han aparegut en publicacions internacionals com el New York Times , el New Yorker i el Newsweek . A la tornada dels seus viatges, Cervera es relaxa fent fotografies de surf i va ser el fotògraf oficial de la plaça Monumental durant prop d'una dècada. "Miro de prop el que la gent tendeix a passar de llarg", explica l'autor, que també està especialitzat en fotografia de moda. A més de l'Afganistan i de Bòsnia, Guillermo Cervera ha treballat a Sri Lanka, al Pakistan, a Egipte, Líbia, Veneçuela i als Estats Units.
"Totes les guerres són iguals", afegeix abans d'afirmar que el dramatisme li ha acabat produint "rebuig". "Estic cansat del tòpic de sempre, de les imatges dels cadàvers i de la metralla -diu-. El món està ple d'històries que no són dramàtiques i que també s'han d'explicar".
"Guillermo Cervera busca una cosa més difícil que la denúncia amb les seves fotografies. Fa aflorar la contradicció, que és més rica i permet dues mirades: una de superficial i una altra en què es comencen a veure els detalls i es troben contradiccions brutals", explica el comissari de l'exposició, el crític i historiador de l'art Ricard Mas.
"Els afganesos són una gent honesta i trempada", assegura Cervera. Les fotografies criden l'atenció pels colors vius -"Ens pensem que allà tot té el color de la sorra", diu- i per una quotidianitat que ha quedat oculta per les notícies bèl·liques. Tanmateix, Cervera no fa els ulls grossos davant la falta de drets de les dones. Critica el fet que el país sigui "el gran negoci de les ONG" i recorda que hi ha cinc milions d'addictes a l'heroïna.
Les contradiccions del país comencen a sorgir quan es llegeixen les descripcions que acompanyen els títols. La mateixa piscina on s'hi pot veure un grup de nois banyant-se va ser utilitzada per comprovar la innocència de les dones acusades d'adulteri. Quan estava buida, els talibans les hi llençaven des del trampolí, i si sobrevivien volia dir que havien sigut infidels. En una altra de les imatges més impactants, al darrere de la imatge èpica d'un genet de l'ètnia tadjik s'hi pot veure l'estadi on els talibans executaven els comdemnats. Amb tot, la imatge més emotiva de Bye, bye Kabul és el retrat que li va fer al Zabi, un transvestit tadjik, l'any 2009. Mesos després, el Zabi va ser assassinat i esquarterat per una família de carnissers de l'ètnia paixtu.
http://www.ara.cat/premium/cultura/humanitat-oculta-Kabul_0_876512356.html
"L'Afganistan és el revers de la nostra civilització. No saps mai com trobaràs el Kabul que vas deixar. Aquest present desapareixerà. La presència de tropes internacionals ha permès un oasi de modernitat que s'interromprà. La gent ja té por ara. Els canvis han generat més odi dins de la societat afganesa", explica el fotògraf sobre la tutela internacional que ha viscut el país.
Guillermo Cervera va viatjar per primera vegada a Kabul el 2008 i s'hi va quedar prop de mig any. L'any passat hi va passar dos mesos i enguany té previst tornar-hi. En total, ha visitat l'Afganistan vuit vegades. Algunes de les fotografies que hi ha fet han aparegut en publicacions internacionals com el New York Times , el New Yorker i el Newsweek . A la tornada dels seus viatges, Cervera es relaxa fent fotografies de surf i va ser el fotògraf oficial de la plaça Monumental durant prop d'una dècada. "Miro de prop el que la gent tendeix a passar de llarg", explica l'autor, que també està especialitzat en fotografia de moda. A més de l'Afganistan i de Bòsnia, Guillermo Cervera ha treballat a Sri Lanka, al Pakistan, a Egipte, Líbia, Veneçuela i als Estats Units.
"Totes les guerres són iguals", afegeix abans d'afirmar que el dramatisme li ha acabat produint "rebuig". "Estic cansat del tòpic de sempre, de les imatges dels cadàvers i de la metralla -diu-. El món està ple d'històries que no són dramàtiques i que també s'han d'explicar".
"Guillermo Cervera busca una cosa més difícil que la denúncia amb les seves fotografies. Fa aflorar la contradicció, que és més rica i permet dues mirades: una de superficial i una altra en què es comencen a veure els detalls i es troben contradiccions brutals", explica el comissari de l'exposició, el crític i historiador de l'art Ricard Mas.
"Els afganesos són una gent honesta i trempada", assegura Cervera. Les fotografies criden l'atenció pels colors vius -"Ens pensem que allà tot té el color de la sorra", diu- i per una quotidianitat que ha quedat oculta per les notícies bèl·liques. Tanmateix, Cervera no fa els ulls grossos davant la falta de drets de les dones. Critica el fet que el país sigui "el gran negoci de les ONG" i recorda que hi ha cinc milions d'addictes a l'heroïna.
Les contradiccions del país comencen a sorgir quan es llegeixen les descripcions que acompanyen els títols. La mateixa piscina on s'hi pot veure un grup de nois banyant-se va ser utilitzada per comprovar la innocència de les dones acusades d'adulteri. Quan estava buida, els talibans les hi llençaven des del trampolí, i si sobrevivien volia dir que havien sigut infidels. En una altra de les imatges més impactants, al darrere de la imatge èpica d'un genet de l'ètnia tadjik s'hi pot veure l'estadi on els talibans executaven els comdemnats. Amb tot, la imatge més emotiva de Bye, bye Kabul és el retrat que li va fer al Zabi, un transvestit tadjik, l'any 2009. Mesos després, el Zabi va ser assassinat i esquarterat per una família de carnissers de l'ètnia paixtu.
http://www.ara.cat/premium/cultura/humanitat-oculta-Kabul_0_876512356.html
Des de dins de la fotografia
Premi Pulitzer La foto del jove fotògraf afganès Massaoud
Hossaini sobre l'atemptat amb bomba a Kabul que va matar setanta
persones el desembre passat ha tornat a atiar el debat sobre els límits
de les imatges de guerra. Hossaini, que va quedar ferit, és també un
fill de la guerra
Massoud Hossaini, de l'agència AFP, ha guanyat el premi Pulitzer per aquesta impactant fotografia feta a l'Afganistan. M. HOSSAINI / AFP
La foto que ha guanyat el prestigiós premi Pulitzer d'enguany torna
a atiar un debat tan antic com necessari sobre els límits de les
imatges que ofereix el periodisme. La foto, feta a l'Afganistan el 6 de
desembre per Massaoud Hossaini, fotògraf de l'agència AFP, ens mostra
l'escena posterior a l'atemptat que va fer a Kabul un kamikaze el dia de
la festa xiïta de l'Aixura. L'explosió de la bomba es va produir enmig
de la multitud, va matar 70 persones i en va ferir unes 200, la xifra
més elevada de morts en un atemptat a l'Afganistan després de la bomba
de l'any 2008 a l'ambaixada de l'Índia.
Al centre de la instantània disparada per Massaoud, una nena vestida de verd, amb els pantalons blancs tacats de sang, crida desesperada amb els braços tensats contra el cos i les mans obertes en senyal d'impotència. Al voltant de la nena, els cossos de les víctimes s'amunteguen els uns contra els altres, mentre els ferits proven d'aixecar-se amb gestos que demostren el desconcert més absolut.
Massaoud Hossaini, que és afganès i té 30 anys, va quedar ferit per l'explosió i ha explicat que quan es va dissipar el fum i va aconseguir aixecar-se, el primer que va veure va ser la nena que cridava. La foto la va fer des del mateix lloc on el kamikaze s'havia immolat, però en aquell moment no sabia que alguns dels cadàvers i dels supervivents que envoltaven la nena eren part de la seva pròpia família: la mare, l'àvia, els germans, els cosins. Tampoc no sabia que la nena es deia Tarana ni que tenia 12 anys. El que va fer en aquell moment Hossaini va ser prémer l'obturador i disparar, disparar, disparar. I només es va decidir a marxar de l'escenari de l'explosió quan tots els cadàvers havien estat retirats.
El dilema d'ajudar o treballar
En una entrevista feta per la mateixa agència on treballa, Hossaini, que va estudiar fotografia amb el gran fotògraf franco-iranià Reza Deghati, fa la reflexió següent: "La primera i la segona nit no vaig poder dormir. Cada vegada que tancava els ulls, revivia l'escena i em preguntava què hauria pogut fer per ajudar tota aquella gent. I per què no vaig ajudar ningú. El tercer dia vaig saber que la foto s'havia publicat pertot arreu, que havia tingut un gran impacte, i això em va calmar. Déu meu, jo era allà i vaig ser capaç d'enviar ràpidament aquella foto!"
Hossaini no és un fotògraf d'aquells que van amunt i avall i que, normalment, tenen una altra vida més enllà dels móns que visiten. Quan li pregunten sobre el sentit de ser un fotògraf afganès a l'Afganistan, ho explica amb dues respostes encadenades. La primera: "He nascut en un mal lloc, l'Afganistan; he crescut en un mal lloc, l'Iran, i ara visc en un mal lloc, Kabul". Però dit això, afegeix: "Abans jo només era un fotògraf que feia fotos. Ara segueixo fent fotos però la gent que fotografio també són la meva vida. Vivim en comunió, ploro amb ells i pateixo quan ells pateixen".
La fotografia de Hossaini premiada la va publicar en portada el prestigiós The New York Times l'endemà de l'atemptat. Però hi va haver altres diaris -com el Post o The Wall Street Journal - que van preferir donar versions menys explícites de la mateixa escena. El debat sobre la publicació de fotos dures i directes com la de Hossaini és tan antic com el mateix fotoperiodisme, i sempre ha dividit la professió. La pregunta que ens fem els periodistes és quins haurien de ser els límits entre la informació i l'espectacle, i en quin moment l'horror deixa de ser una imatge que va dirigida al cor i al cap -com diria l'amic Javier Bauluz, l'únic premi Pulitzer espanyol- o es converteix en un fet morbós, "una puntada de peu a l'estómac" que, en comptes d'ajudar a fer-te un criteri propi del que veus, t'estalvia de fer-ho perquè el seu impacte emotiu et deixa fora de combat.
L'horror com a reclam comercial
Aquest debat, però, no es pot fer avui sense tenir en compte un nou element que, els últims anys, ocupa pràcticament tota l'escena: el fet de tractar l'horror com un assumpte comercial, com una estratègia empresarial per captar més públic a partir de l'exposició sense límits de les persones convertides en espectacle deshumanitzat, persones que no es poden defensar i a qui sovint ni tan sols es dóna un nom.
La meva impressió és que els periodistes ja fa temps que hem perdut el control que ens hauria de permetre, amb totes les contradiccions que això suposa, gestionar aquests materials tan sensibles sense sortir dels límits ètics i la vocació informativa que demana la nostra professió. Avui no és gens clar que un fotògraf de guerra -exceptuant els fotògrafs consagrats- pugui controlar l'ús que es fa de les seves imatges. I és evident que si del que es tracta és de vendre, les empreses es riuen cada dia més dels continguts. Inclús estan disposades a interessar-se per l'Afganistan -o pel Congo- per publicar una foto que farà vendre. Un interès, esclar, que s'esvairà el dia següent amb una nova foto impactant, vés a saber d'on i per què.
Què poden fer els periodistes que lluiten i es juguen la vida, com Hossaini, per seguir informant i mantenir el seu compromís amb la gent amb qui comparteixen el dolor i la barbàrie de la guerra?
No crec que hi hagi una resposta a aquesta pregunta, a part de seguir treballant, emprenyant, i procurar ser fidels al que veiem. I fer-ho tot plegat amb el cor i amb el cap, com ho va fer el gran reporter Miguel Gil, de qui es compleix l'aniversari de la mort a Sierra Leone aquest maig -dotze anys ja!-. També el Miguel, com Hossaini, no podia entendre el món que filmava sense sentir que en formava part.
http://www.ara.cat/premium/internacional/Des-fotografia_0_691130961.html
Al centre de la instantània disparada per Massaoud, una nena vestida de verd, amb els pantalons blancs tacats de sang, crida desesperada amb els braços tensats contra el cos i les mans obertes en senyal d'impotència. Al voltant de la nena, els cossos de les víctimes s'amunteguen els uns contra els altres, mentre els ferits proven d'aixecar-se amb gestos que demostren el desconcert més absolut.
Massaoud Hossaini, que és afganès i té 30 anys, va quedar ferit per l'explosió i ha explicat que quan es va dissipar el fum i va aconseguir aixecar-se, el primer que va veure va ser la nena que cridava. La foto la va fer des del mateix lloc on el kamikaze s'havia immolat, però en aquell moment no sabia que alguns dels cadàvers i dels supervivents que envoltaven la nena eren part de la seva pròpia família: la mare, l'àvia, els germans, els cosins. Tampoc no sabia que la nena es deia Tarana ni que tenia 12 anys. El que va fer en aquell moment Hossaini va ser prémer l'obturador i disparar, disparar, disparar. I només es va decidir a marxar de l'escenari de l'explosió quan tots els cadàvers havien estat retirats.
El dilema d'ajudar o treballar
En una entrevista feta per la mateixa agència on treballa, Hossaini, que va estudiar fotografia amb el gran fotògraf franco-iranià Reza Deghati, fa la reflexió següent: "La primera i la segona nit no vaig poder dormir. Cada vegada que tancava els ulls, revivia l'escena i em preguntava què hauria pogut fer per ajudar tota aquella gent. I per què no vaig ajudar ningú. El tercer dia vaig saber que la foto s'havia publicat pertot arreu, que havia tingut un gran impacte, i això em va calmar. Déu meu, jo era allà i vaig ser capaç d'enviar ràpidament aquella foto!"
Hossaini no és un fotògraf d'aquells que van amunt i avall i que, normalment, tenen una altra vida més enllà dels móns que visiten. Quan li pregunten sobre el sentit de ser un fotògraf afganès a l'Afganistan, ho explica amb dues respostes encadenades. La primera: "He nascut en un mal lloc, l'Afganistan; he crescut en un mal lloc, l'Iran, i ara visc en un mal lloc, Kabul". Però dit això, afegeix: "Abans jo només era un fotògraf que feia fotos. Ara segueixo fent fotos però la gent que fotografio també són la meva vida. Vivim en comunió, ploro amb ells i pateixo quan ells pateixen".
La fotografia de Hossaini premiada la va publicar en portada el prestigiós The New York Times l'endemà de l'atemptat. Però hi va haver altres diaris -com el Post o The Wall Street Journal - que van preferir donar versions menys explícites de la mateixa escena. El debat sobre la publicació de fotos dures i directes com la de Hossaini és tan antic com el mateix fotoperiodisme, i sempre ha dividit la professió. La pregunta que ens fem els periodistes és quins haurien de ser els límits entre la informació i l'espectacle, i en quin moment l'horror deixa de ser una imatge que va dirigida al cor i al cap -com diria l'amic Javier Bauluz, l'únic premi Pulitzer espanyol- o es converteix en un fet morbós, "una puntada de peu a l'estómac" que, en comptes d'ajudar a fer-te un criteri propi del que veus, t'estalvia de fer-ho perquè el seu impacte emotiu et deixa fora de combat.
L'horror com a reclam comercial
Aquest debat, però, no es pot fer avui sense tenir en compte un nou element que, els últims anys, ocupa pràcticament tota l'escena: el fet de tractar l'horror com un assumpte comercial, com una estratègia empresarial per captar més públic a partir de l'exposició sense límits de les persones convertides en espectacle deshumanitzat, persones que no es poden defensar i a qui sovint ni tan sols es dóna un nom.
La meva impressió és que els periodistes ja fa temps que hem perdut el control que ens hauria de permetre, amb totes les contradiccions que això suposa, gestionar aquests materials tan sensibles sense sortir dels límits ètics i la vocació informativa que demana la nostra professió. Avui no és gens clar que un fotògraf de guerra -exceptuant els fotògrafs consagrats- pugui controlar l'ús que es fa de les seves imatges. I és evident que si del que es tracta és de vendre, les empreses es riuen cada dia més dels continguts. Inclús estan disposades a interessar-se per l'Afganistan -o pel Congo- per publicar una foto que farà vendre. Un interès, esclar, que s'esvairà el dia següent amb una nova foto impactant, vés a saber d'on i per què.
Què poden fer els periodistes que lluiten i es juguen la vida, com Hossaini, per seguir informant i mantenir el seu compromís amb la gent amb qui comparteixen el dolor i la barbàrie de la guerra?
No crec que hi hagi una resposta a aquesta pregunta, a part de seguir treballant, emprenyant, i procurar ser fidels al que veiem. I fer-ho tot plegat amb el cor i amb el cap, com ho va fer el gran reporter Miguel Gil, de qui es compleix l'aniversari de la mort a Sierra Leone aquest maig -dotze anys ja!-. També el Miguel, com Hossaini, no podia entendre el món que filmava sense sentir que en formava part.
http://www.ara.cat/premium/internacional/Des-fotografia_0_691130961.html
Ahlam Shibli: "Una persona desarrelada està ferida al cos i a l'ànima"
Rupturista El Macba acull fins a l'abril una mostra de la
trajectòria d'aquesta jove que trenca tòpics. L'exposició se centra en
el concepte 'llar', des de l'ocupació dels territoris palestins fins a
la discriminació per orientació sexual al Pròxim Orient
Ahlam Shibli no és optimista un cop vist el resultat de les revoltes àrabs, però considera que s'ha de continuar lluitant. PERE VIRGILI
Què n'espera de la fotografia?
Tantes coses! Per a mi la fotografia és com escriure: les imatges em permeten explicar els meus pensaments, el que sento... M'afalaga que em diguin que les meves imatges semblen cinema. La fotografia és la meva eina per entendre el món, la meva societat i a mi mateixa. També, en certa manera, és una manera d'existir: expressar la meva existència i lluitar pels meus drets.
¿Una palestina amb passaport israelià pot exposar a Tel Aviv?
Israel fa un doble joc: no té cap interès per difondre l'obra dels artistes palestins. Només ens fan servir quan volen donar l'aparença que estan a favor de la pau i aleshores ens ofereixen exposar en uns llocs molt concrets: i no perquè creguin en la nostra feina, sinó perquè volen posar tres fotògrafes palestines ("àrabs", en diuen, com si haguéssim baixat de la lluna) al costat de tres d'israelianes. I a mi no m'interessa aquesta falsa simetria: ni a Israel ni a Palestina ni a l'estranger. No sap quantes vegades em conviden a exposar amb israelians a Europa o als Estats Units. I sempre dic que no: que si la meva feina és interessant, mereix el seu espai, no només per intentar demostrar que podem treballar junts. Aquest no és el problema.
Quin és el problema?
L'ocupació. Simplement estan ocupant, robant la nostra terra, les nostres cases.
L'exposició del Macba gira al voltant dels conceptes casa i llar . La seva família va ser expulsada de casa seva el 1948 i lluita per tornar-hi... però vostè diu que no vol estar arrelada enlloc.
Una persona desarrelada està ferida al cos i a l'ànima. He portat fotografies del poble de la meva família, gent que va ser explusada el 1948 i que ara veuen des dels seus balcons les seves terres, que van ser expropiades per colons. Jo he crescut a Israel i a l'escola sempre m'han ensenyat la història dels jueus, però mai la del meu poble. La història palestina la vaig haver d'aprendre llegint per mi mateixa, quan ja era a la universitat. Això és el desarrelament. Fins i tot han canviat els noms dels pobles per substituir-los per noms hebreus: no només es tracta de fer-te fora de casa, es tracta que els títols de propietat deixin de tenir valor... i també d'esborrar qualsevol rastre de la nostra història.
¿Voldria poder viure al poble d'on van expulsar els seus pares?
Responc com deia [el poeta palestí] Mahmud Darwish: primer vull tenir el dret de tornar, i després és cosa meva decidir on vull viure. Jo, com a artista, vull llibertat de moviment i no estar lligada enlloc. Però no som un poble d'artistes: hi ha camperols, com el meu pare, que només pensen a olorar la terra i veure com creixen els arbres durant dècades. Es desesperava quan veia que els colons deixaven morir els arbres. I hi ha professors universitaris que volen estudiar la nostra història... Cadascú té els seus interessos: els drets no es negocien i després que cadascú faci el que vulgui.
¿És possible un estat palestí al costat d'un d'israelià?
No crec en la solució de dos estats. Primer perquè nosaltres som palestins que vivim dins l'Estat d'Israel: dos estats, què vol dir? ¿Que els palestins de Nabulus viurien en un país i nosaltres en un altre? Som un sol poble! Crec en un sol estat on tothom sigui respectat com un ésser humà i tingui tots els seus drets, però no a costa dels altres.
Què pensa de l'Autoritat Palestina? Quin és el seu balanç?
Per desgràcia, l'Autoritat Palestina no és res més que la policia que Israel va crear per controlar la gent. No és cap avenç cap a un estat palestí. La gent no n'està contenta: ha servit més per aturar els palestins que per millorar la seva situació.
Va votar en les últimes eleccions?
No, perquè Israel juga al joc de la democràcia, i això és una gran mentida. De petita, el meu pare ens deia: "No mentiu mai, mai no feu trampes". I jo no vull participar d'una mentida: no vull enganyar els altres ni enganyar-me a mi mateixa pensant que puc votar per uns partits àrabs que no tenen cap mena de poder. ¿Mentir només per poder viatjar des de l'aeroport de Tel Aviv?
¿Creu que les revoltes al món àrab ajudaran els palestins?
Hi havia una esperança a Tunísia i Egipte, però hem vist que la gent va lluitar i ara es troben amb una altra dictadura. No sóc optimista. Però continuen lluitant, com tots nosaltres. Perquè la lluita no es pot abandonar. És evident que hi ha una esperança pel canvi, però necessitarà molts més esforços.
La seva obra aborda temes universals, però sense perdre de vista els seus orígens.
Sembla que els palestins només podem parlar del conflicte. Podem ser palestins, musulmans, àrabs o cristians però hi ha reflexions que travessen totes els societats. A l'exposició hi ha palestins enrolats a l'exèrcit israelià, però també francesos que van lluitar contra l'ocupació nazi i després van ser enviats a Indoxina per combatre a la guerra de la Independència. Dos joves gais que van venir a la inauguració a Barcelona em deien que es van sentir molt identificats amb les fotos que il·lustren el rebuig als homosexuals i transsexuals al Pròxim Orient.
http://www.ara.cat/premium/societat/AHLAMSHIBLI-persona-desarrelada-ferida-Al_0_859714037.html
Relació amb altres entrades d'aquest blog: http://mpv-ccss.blogspot.com.es/search?q=LA+TRAG%C3%88DIA+HUMANA+DE+LA+GUERRA++DES+DE+GOYA++FINS+AL+CLAM+DE+LES+DONES+VIOLADES+CONGOLESES+
Tantes coses! Per a mi la fotografia és com escriure: les imatges em permeten explicar els meus pensaments, el que sento... M'afalaga que em diguin que les meves imatges semblen cinema. La fotografia és la meva eina per entendre el món, la meva societat i a mi mateixa. També, en certa manera, és una manera d'existir: expressar la meva existència i lluitar pels meus drets.
¿Una palestina amb passaport israelià pot exposar a Tel Aviv?
Israel fa un doble joc: no té cap interès per difondre l'obra dels artistes palestins. Només ens fan servir quan volen donar l'aparença que estan a favor de la pau i aleshores ens ofereixen exposar en uns llocs molt concrets: i no perquè creguin en la nostra feina, sinó perquè volen posar tres fotògrafes palestines ("àrabs", en diuen, com si haguéssim baixat de la lluna) al costat de tres d'israelianes. I a mi no m'interessa aquesta falsa simetria: ni a Israel ni a Palestina ni a l'estranger. No sap quantes vegades em conviden a exposar amb israelians a Europa o als Estats Units. I sempre dic que no: que si la meva feina és interessant, mereix el seu espai, no només per intentar demostrar que podem treballar junts. Aquest no és el problema.
Quin és el problema?
L'ocupació. Simplement estan ocupant, robant la nostra terra, les nostres cases.
L'exposició del Macba gira al voltant dels conceptes casa i llar . La seva família va ser expulsada de casa seva el 1948 i lluita per tornar-hi... però vostè diu que no vol estar arrelada enlloc.
Una persona desarrelada està ferida al cos i a l'ànima. He portat fotografies del poble de la meva família, gent que va ser explusada el 1948 i que ara veuen des dels seus balcons les seves terres, que van ser expropiades per colons. Jo he crescut a Israel i a l'escola sempre m'han ensenyat la història dels jueus, però mai la del meu poble. La història palestina la vaig haver d'aprendre llegint per mi mateixa, quan ja era a la universitat. Això és el desarrelament. Fins i tot han canviat els noms dels pobles per substituir-los per noms hebreus: no només es tracta de fer-te fora de casa, es tracta que els títols de propietat deixin de tenir valor... i també d'esborrar qualsevol rastre de la nostra història.
¿Voldria poder viure al poble d'on van expulsar els seus pares?
Responc com deia [el poeta palestí] Mahmud Darwish: primer vull tenir el dret de tornar, i després és cosa meva decidir on vull viure. Jo, com a artista, vull llibertat de moviment i no estar lligada enlloc. Però no som un poble d'artistes: hi ha camperols, com el meu pare, que només pensen a olorar la terra i veure com creixen els arbres durant dècades. Es desesperava quan veia que els colons deixaven morir els arbres. I hi ha professors universitaris que volen estudiar la nostra història... Cadascú té els seus interessos: els drets no es negocien i després que cadascú faci el que vulgui.
¿És possible un estat palestí al costat d'un d'israelià?
No crec en la solució de dos estats. Primer perquè nosaltres som palestins que vivim dins l'Estat d'Israel: dos estats, què vol dir? ¿Que els palestins de Nabulus viurien en un país i nosaltres en un altre? Som un sol poble! Crec en un sol estat on tothom sigui respectat com un ésser humà i tingui tots els seus drets, però no a costa dels altres.
Què pensa de l'Autoritat Palestina? Quin és el seu balanç?
Per desgràcia, l'Autoritat Palestina no és res més que la policia que Israel va crear per controlar la gent. No és cap avenç cap a un estat palestí. La gent no n'està contenta: ha servit més per aturar els palestins que per millorar la seva situació.
Va votar en les últimes eleccions?
No, perquè Israel juga al joc de la democràcia, i això és una gran mentida. De petita, el meu pare ens deia: "No mentiu mai, mai no feu trampes". I jo no vull participar d'una mentida: no vull enganyar els altres ni enganyar-me a mi mateixa pensant que puc votar per uns partits àrabs que no tenen cap mena de poder. ¿Mentir només per poder viatjar des de l'aeroport de Tel Aviv?
¿Creu que les revoltes al món àrab ajudaran els palestins?
Hi havia una esperança a Tunísia i Egipte, però hem vist que la gent va lluitar i ara es troben amb una altra dictadura. No sóc optimista. Però continuen lluitant, com tots nosaltres. Perquè la lluita no es pot abandonar. És evident que hi ha una esperança pel canvi, però necessitarà molts més esforços.
La seva obra aborda temes universals, però sense perdre de vista els seus orígens.
Sembla que els palestins només podem parlar del conflicte. Podem ser palestins, musulmans, àrabs o cristians però hi ha reflexions que travessen totes els societats. A l'exposició hi ha palestins enrolats a l'exèrcit israelià, però també francesos que van lluitar contra l'ocupació nazi i després van ser enviats a Indoxina per combatre a la guerra de la Independència. Dos joves gais que van venir a la inauguració a Barcelona em deien que es van sentir molt identificats amb les fotos que il·lustren el rebuig als homosexuals i transsexuals al Pròxim Orient.
http://www.ara.cat/premium/societat/AHLAMSHIBLI-persona-desarrelada-ferida-Al_0_859714037.html
Relació amb altres entrades d'aquest blog: http://mpv-ccss.blogspot.com.es/search?q=LA+TRAG%C3%88DIA+HUMANA+DE+LA+GUERRA++DES+DE+GOYA++FINS+AL+CLAM+DE+LES+DONES+VIOLADES+CONGOLESES+
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada