"TORNAREM" I L'EXILI REPUBLICÀ

"Tornarem" recupera la història dels republicans exiliats que van lluitar a la Segona Guerra Mundial, una minisèrie de 2 capítols de Brutal Media, Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola. La producció, dirigida per Felip Solé, homenatja la gent que l'any 1939 van creuar els Pirineus i que van continuar reivindicant els seus ideals. La sèrie es va rodar a Barcelona, a Argelers i a París, on es va recrear l'entrada dels tancs espanyols per alliberar França dels nazis l'any 1944.

Els vídeos de la sèrie "Tornarem"

Informació de l'estrena a l'Ara

Les millors imatges bèl·liques de "Tornarem"

CONSEQÜÈNCIES DE LA 2a GUERRA MUNDIAL (2) i (3)

2. Pèrdues humanes i morals
2.1. Més de 50 milions de morts, dels quals la meitat corresponien a l'URSS, seguida d'Alemanya i Polònia (veure Víctimes de la Segona Guerra Mundial)

2.2. Destruccions materials
Al final de la guerra, milions de persones s'havien quedat sense casa, l'economia europea s'havia ensorrat i el 70% de la infraestructura industrial europea estava destruïda. El 1947, el secretari d'Estat d'Estats Units, George Marshall va establir un pla, conegut com el Pla Marshall, per a la recuperació econòmica europea. Aquest pla preveia que els EUA destinessin bilions de dòlars per a la reconstrucció d'Europa. Els països ocupats per la Unió Soviètica no van beneficiar-se d'aquest pla.
Alemanya i els altres països de l'Eix van haver de compensar econòmicament els països aliats.
2.3. Desplaçaments de la població
Van ser 30 milions de desplaçats. A la zona de la Silèsia i la Pomerània hi va haver l'emigració a l'estiu del 1945 d'uns 5 milions d'alemanys. Els polonesos es van dedicar a seguir i perseguir els alemanys. En dos anys a la zona de Wroclaw (Polònia) hi va haver 150.000 alemanys obligats a marxar, aquests van ser substituïts per polonesos. Un altre exemple el trobem a Txecoslovàquia, on els alemanys representaven el 22,5% del país. Els estats vencedors van establir les noves fronteres dels estats derrotats. Això va tenir com a resultat que milions de persones es van trobar de cop en territori hostil i van haver d'abandonar les seves cases.

3. Conferències de Pau
3.1. Conferència de Teheran (1943)
Les potències aliades  van pactar el desembarcament angloamericà a França (desembarcament de Normandia, etc) per a l'any següent.
3.2. Conferència de Ialta (febrer 1945)
S'hi produí la desnazificació i partició d'Alemanya i Àustria en quatre zones d'ocupació. Es va pactar també una divisió similar de les ciutats de Berlín i Viena, l'organització d'eleccions democràtiques i la creació de l'ONU per garantir la pau. Va significar, doncs, la divisió d'Europa  en dues grans zones d'influència: l'americana i la soviètica. Començava la Guerra Freda

Els Tres Grans a la Conferència de Ialta, Winston Churchill, Franklin D. Roosevelt i Ióssif Stalin.

3.3. Conferència Postdam (agost 1945)
Es dedicà, acabada la guerra, en la devolució de tots els territoris europeus annexionats per Alemanya, la separació d'Àustria, el desmantellament de la indústria militar i el procés i càstig dels líders nazis.

CONSEQÜÈNCIES DE LA 2a GUERRA MUNDIAL (1)

1.Explotació nazi dels països ocupats
1.1. Violència i terror sobre la població
1.1.1. Gestapo
La Geheime Staatspolizei (Policia Secreta de l'Estat) va ser la policia secreta oficial de l'estat a l'Alemanay nazi. Un decret de Hermann Göring la va crear el 23 d'abril de 1933 i inicialment era el Departament 1A de la Policia Secreta Prussiana. En fou el primer cap Rudolf Diels i el 1934 va passar a estar controlada per Heinrich Himmler i la Schutzstaffel (SS). Tenia autoritat per a investigar els casos de traïció, espionatge i sabotatge, a més dels casos d'atacs criminals al Partit Nazi (NSDAP) i a l'Estat. La llei havia estat modificada de manera que les accions de la Gestapo no estaven sotmeses a revisió judicial. Fou la Gestapo qui arrestà al president de la Generalitat Lluís Companys, que fou extraditat a l'Espanya de Franco i afusellat el 15 d'octubre de 1940  per les forces franquistes al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc de Barcelona.

Heinrich Himmler i Hermann Göring el 1934, moment en què la Gestapo queda sota control de la Schutzstaffel , l'organització de seguretat del partit nazi(SS)

1.1.2. S.S
La Schutzstaffel ("escamots de protecció", abreujat com SS o , segons l'estilització rúnica) fou una organització de seguretat del NSDAP el partit nazi. Durant la guerra fou la unitat d'elit i de terror, instrument bàsic per a perpetrar l' Holocaust, el genocidi dut a terme pel règim nacionalsocialista del Tercer Reich sobre els jueus i altres pobles entre els anys 1933 i 1945. L'SS va ser la responsable, per tan d'establir i operar els camps de concentració i els camps d'extermini, en què milions de persones van morir per maltractaments, explotació, malnutrició, experiments mèdics o neteja ètnica.

Gueto a Cracòvia l'any 1943, durant el període d'ocupació nazi

L'EXILI DEL FRANQUISME: EL COMBOI DELS 927

"El comboi dels 927", un reportatge de Montse Armengou,  que ha guanyat el Premi del Públic del II Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, és la història del primer tren de l'Europa occidental que va portar famílies senceres a un camp d'extermini nazi. Tot comença quan el 24 d'agost de 1940, un tren amb 927 refugiats espanyols va sortir de l'estació d'Angulema, a la regió francesa de la Charente. Les tropes alemanyes de Hitler acabaven de partir França en dos i els refugiats es pensaven que els portaven a una zona no ocupada. Però al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen. Es van separar les dones dels homes (des dels nois de 13 anys en amunt), que hi van quedar internats, i el 87% va morir. Les dones i els nens van ser retornats a Espanya, d'on havien fugit en acabar la Guerra Civil.

A part del premi aconseguit durant l'edició d'enguany en el Festival Internacional de Cinema i Drets Humans, aquest reportatge ja havia rebut la menció honorífica dels Premis Cinema -Rescat- Sant Nitrat l'any 2002.

Comboi dels 927 als 30m TV3 a la Carta

La nena del comboi dels 927

Segre.com. Anna Sàez  Actualitzada 10/03/2017 a les 13:59

Agustina Pinós només tenia cinc anys

Aquell dimarts, sa mare se la va emportar al mercat de Sant Lluís. Diuen que durant la guerra s’havia de fer cua per a tot, també per comprar menuts. Fer matadero,se’n deia en el llenguatge col·loquial de la misèria. La dona tenia lumbàlgia i tan bon punt va donar la tanda a la clienta que va arribar darrere seu va proposar a la nena de seure a les escales. Però li va agafar fred, que ja era novembre, i van optar per anar a buscar el sol a la paret del davant, al lateral de l’edifici del Banc d’Espanya. Encara es tornarien a canviar de lloc, per estar al cas de quan obrissin el mercat. El sinistre soroll d’uns avions la va fer esgarrifar. “No tinguis por, mama, que no ha sonat la sirena”. Ja no va tenir temps de dir res més. “Sant Antoni, salveu-nos!”, va sentir que implorava la mare. Hi havia gent morta per tot arreu. A la cua del mercat, al Banc d’Espanya d’on s’acabaven de moure, al Liceu Escolar, on va caure una de les bombes. Unes nenes que jugaven a la corda al seu davant jeien a terra, immòbils.

Dissabte s'apagava la vida d'una de les nenes que van sobreviure al terrible bombardeig del 2 de novembre de 1937

Mare i filla van refugiar-se a la Gota de Llet.

 La dona, sota un llit. La petita, tancada dins d’un armari. S’hi van quedar fins que ja només se sentien plors. Havien sobreviscut al pitjor dia de les seues vides. O això es pensaven. Encara no sabien que haurien d’anar a l’exili. Que el 24 d’agost de 1940 tota la família es veuria obligada a pujar a un tren a l’estació d’Angulema. Eren 927 refugiats espanyols –la majoria, catalans– que van obeir dòcilment els soldats alemanys, confiats que els portaven a la França no ocupada. Al cap de quatre dies van arribar a Mauthausen sense saber ben bé on eren. Van fer baixar dels vagons tots els homes. Els nens, a partir de 13 anys, també. Quatre-centes setanta persones en total, entre les quals Pau Pinós, pare d’Agustina. A ella i a la seua mare les esperava un llarg camí d’incerteses. Van recórrer Europa durant divuit interminables dies en unes condicions penoses per retornar a un país que ja no era el seu per gentilesa de Franco. La postguerra es va fer llarga. La mare va morir amb 45 anys. Del pare no se’n va saber res fins al 1977, quan Montserrat Roig va publicar Els catalans als camps nazis. Mai no va sortir de Mauthausen.

ELS CORRUPTES MILITARS FRANQUISTES SOTA EL LIDERATGE DE JUAN MARCH

BORJA DE RIQUER

| Actualitzada el 28/05/2013 00:00 Ara.Cat

 

Els corruptes militars franquistes EFE

 

La notícia publicada per la premsa britànica i l'espanyola sobre el gran "descobriment" que el govern de Churchill havia subornat un bon grapat de generals espanyols durant la Segona Guerra Mundial m'ha sorprès i preocupat. Com pot ser "una gran notícia" un fet que fa anys que alguns historiadors ja sabem i que hem explicat en diferents obres, algunes de ben recents?
Les primeres referències a aquesta qüestió ja les va donar l'any 1981, fa 32 anys, l'historiador Antonio Marquina, en un article sobre les conspiracions del general Antonio Aranda, publicat a la revista Historia16 . Posteriorment, ja utilitzant documents d'arxius britànics, van aparèixer diferents narracions: l'any 1991, els articles de Denis Smyth, " Les chevaliers de Saint-George. La Grande Bretagne et la corruption des généreaux espagnols ", i el de Paul Preston, " Franco et ses généraux, 1939-1945 ". L'any 1999, David Stafford dedicà al tema dos capítols del seu llibre Roosevelt and Churchill. Men of secrets . El 2002 era Manuel Ros Aguado, a La guerra secreta de Franco (1939-1945) , qui en parlava, i l'any 2005 ho feren extensament les obres de Richard Wigg, Churchill y Franco, i d'Enrique Moradiellos, Franco frente a Churchill . Jo mateix ho explico a la meva La Dictadura de Franco -Crítica-Marcial Pons, 2010, pàgines 84-85- i, molt més recentment, Mercedes Cabrera aporta encara molta més informació a Juan March (1880-1962) .
Tot i que la història és ben coneguda per alguns historiadors, permeteu-me que us l'expliqui breument. L'estiu del 1940 el pas del govern de Franco de la posició de neutralitat a la de "no bel·ligerància" davant la Segona Guerra Mundial espantà els britànics. L'ambaixador a Madrid, Samuel Hoare, bon coneixedor de l'ambient que es respirava llavors, proposà al seu govern establir contactes discrets amb els sectors més conservadors -" right people "-, especialment amb militars, per tal que fessin tot el que fos possible per impedir que Espanya entrés en el conflicte al costat de l'eix alemany-italià i que igualment es resistissin a una possible entrada de tropes alemanyes a Espanya per atacar Gibraltar. Fou l'operació anomenada Cavalleria -o Cavallers- de Sant Jordi. La llista sencera dels membres d'aquest grup no es coneix, fins ara, però és segur que en van formar part, en primer lloc, el general Antonio Aranda, que era amic personal de Hoare; juntament amb aquest hi havia un important grup de militars de conegudes conviccions monàrquiques: Alfredo Kindelán, Luis Orgaz, José Enrique Varela, Fidel Dávila, José Monasterio, Andrés Saliquet, José Solchaga, Miguel Ponte, i així fins a uns 30 generals i coronels. El govern britànic, al llarg de dos anys i mig, posà a disposició d'aquests militars un total de 13 milions de lliures esterlines que varen ser dipositades en diferents comptes corrents: primer en el Swiss Bank Corporation de Nova York, i a partir de finals de l'any 1941 a diversos bancs a Suïssa.
Tota l'operació fou realitzada mercè als bons oficis de dos personatges força peculiars: l'agregat naval britànic a Madrid, Allan Hillgarth, i el financer mallorquí Joan March. Del primer, que havia estat el cònsol britànic a Mallorca durant la Guerra Civil, ja ens n'havia parlat extensament Josep Massot en un llibre tan interessant com documentat - El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939) -; i del segon ara en sabem moltíssimes més coses mercè a la important biografia escrita per Mercedes Cabrera, abans citada. Que March era l'home clau de tota l'operació era tan evident que fins i tot l'agregat militar nord-americà a Londres, Raymond E. Lee, l'abril del 1942 escrivia en un informe confidencial sobre els "Cavallers de Sant Jordi" dient: "Totes les negociacions han estat dirigides amb l'acostumada habilitat de què sempre és capaç Joan March, amagant amb cura les pistes britàniques i fent veure que tot és un moviment exclusivament espanyol, finançat per bancs espanyols i amb l'únic objectiu d'evitar a Espanya els horrors d'una nova guerra". De tota manera, sembla que el govern de Franco s'assabentà, tot i que parcialment, de l'operació, i el sector més feixista atacà durament March: José Antonio Girón, ministre de Treball, arribà a exigir que fos afusellat en el pati del Pardo, mentre que Demetrio Carceller, ministre d'Indústria, demanà fortes sancions econòmiques contra ell. Però March, com sempre, se'n va sortir atès que era quasi intocable: com ell mateix va confessar a l'ambaixador britànic, durant la Guerra Civil havia donat ajuda a Franco per valor de 20 milions de pessetes i crèdits en lliures esterlines per 5 milions més. I, a més, què es pot dir d'un home que, com explica Mercedes Cabrera, fou capaç d'oferir a Mussolini l'illa de Mallorca, que ell afirmava controlar, en el cas que la República guanyés la guerra?
La Cavalleria de Sant Jordi s'estavellà quan va pretendre anar més lluny i conspirà en favor de la restauració de la monarquia. Franco els desarticulà fàcilment. Aquells generals, com reconeixia el mateix Hoare, eren poc de fiar i uns covards: "Tenien massa por a perdre els seus llocs de comandament, els seus sous i els seus privilegis", per enfrontar-se a Franco. Llevat d'Aranda cap d'ells s'arriscà a favor de la monarquia. Fins ací aquesta petita, però significativa història, ja explicada pels historiadors però ignorada per molts dels qui escriuen als mitjans de comunicació.

LLIÇÓ PRÀCTICA D' HISTÒRIA: COM NEIX EL FEIXISME. LA VERSIÓ EN TEATRE DEL CAS VERÍDIC D'UN PROFESSOR D'HISTÒRIA

 

L'onada', al Teatre Lliure, descriu l'experiment nazi que va fer un professor amb els seus alumnes el 1967. Els protagonistes reals d'aquell joc de rol terrorífic han explicat la seva experiència a Barcelona

LAURA SERRA

Barcelona | Actualitzada el 14/03/2013 00:00

DISCIPLINA I COMUNITAT Eduard Farelo interpreta el carismàtic professor que proposa un joc de rol als seus alumnes que se li està a punt d'escapar de les mans. ROS RIBAS

"Com podien dir els alemanys, després de la guerra, que l'Holocaust no havia passat?" Aquesta és la pregunta que va fer una alumna de 15 anys al seu professor d'història contemporània, un jove i carismàtic Ron Jones que, amb 25 anys, s'estrenava en un institut públic de Palo Alto (Califòrnia) el 1967. El mestre no va contestar amb una resposta de catàleg. "Els llibres d'història no parlen de la vergonya que els alemanys devien sentir per haver format part del nazisme, com devien voler esborrar-lo dels seus pensaments", afirma. Jones va voler fer viure als estudiants l'experiència en carn pròpia; així entendrien per què els alemanys van votar un partit feixista i van tolerar el Tercer Reich.
El professor va proposar a la classe de formar part d'un joc de rol. "Els vaig intentar mostrar com seria viure en una societat disciplinada, en què s'havien de moure a l'uníson; els vaig donar el sentit de comunitat i la sensació d'acció, de com podien canviar la societat si treballaven junts; i això, combinat, va donar una mena de febre per ser part d'un club, amb carnets propis, una salutació, una policia secreta", explica Jones. L'experiment sociològic va anar tan bé, i tan lluny, que se li va estar a punt d'escapar de les mans. Al cap d'una setmana va haver d'aturar-ho. La seva dona el va alertar: fins i tot a ell li agradava el poder absolut.
Avui Ron Jones és un avi que viu a San Francisco i juntament amb el seu exalumne Mark Hancock, de Seattle, ha vingut a Barcelona per acompanyar el director Marc Montserrat durant l'estrena al Teatre Lliure de l'adaptació de L'onada . "És un cas únic. És la primera vegada que s'explica la història tal com va passar. Això no és entreteniment. El Marc hi ha treballat cinc anys. Ha fet servir material original que mai s'ha vist: diaris, reportatges, blocs, plans escolars... Ha tingut accés a material de primera mà. Ha fet més recerca que mai ningú abans", afirmen. "Tenia l'obligació ètica d'explicar una obra que parteix de l'Holocaust però que no posa com a víctima els jueus, sinó que les víctimes són els alumnes", explica el director.
El terror d'anar a la contra
L'escola va acabar expulsant Jones -per la seva militància en causes socials, especialment pacifistes- i mai més va poder exercir en un col·legi públic, tot i els centenars de firmes dels alumnes en contra de la decisió. "Era un professor popular, energètic i divertit. Ens proposava moltes activitats, a la classe. I aquest experiment va començar com un joc divertit i va acabar sent difícil, confús i terrorífic -explica Hancock, una de les víctimes-. Alguns estudiants van començar a ser agressius contra els que dubtàvem. Hi havia alumnes que intimidaven els altres. No podies confiar ni en els teus amics, no podies expressar la teva opinió. Va trencar la comunicació entre nosaltres, i molt ràpid, en 5 o 8 dies. Per mi, va ser una fita en la meva vida".
El context social, als anys 30, va servir de caldo de cultiu per al nazisme. Als anys 60, els Estats Units també passaven per una època complicada. L'experiment de l'onada es va fer just entre l'èxit dels Beatles i el summer of love dels hippies, el moviment black power i les manifestacions anti-Vietnam. L'impacte de l'experiment va ser tal que durant una dècada no se'n va parlar enlloc. "Un dia, comprant roba a Brooklyn, l'exalumna que m'havia fet la primera pregunta em va veure i em fer la salutació -explica el mestre-. Llavors vaig decidir escriure-ho tot en un article, La tercera onada ".
L'anècdota es va convertir en una història popular a tot el món. Se n'han fet desenes d'adaptacions -novel·les, TV movies , pel·lícules- però mai han reflectit literalment què va passar: "Són entreteniment romàntic. Sempre hi ha una història d'amor i un suïcidi. Quan la història real és més potent que això! L'amor no va aturar el feixisme", diu Jones, taxatiu.
Donar una resposta fàcil
"Part de l'atracció de l'onada va ser que jo els donava una resposta senzilla a situacions complicades", explica Jones. I això serveix per a totes les ideologies totalitàries, populistes o feixistes. "Pot passar a tot arreu, sempre, no només en un país. També en una llar, una església, una feina...", afirma Jones. "La societat actual també busca respostes. I si algú ens donés una clau màgica, la majoria ens hi embarcaríem sense preguntar gaire", opina Eduard Farelo, l'actor que interpreta Jones al Lliure. "És fàcil veure que dolents que eren els nazis, però és més difícil veure el mal si el tens a prop", reflexiona Ignacio García May, dramaturg de l'obra. "Els alumnes es van adonar que tots podríem haver sigut alemanys. No som ni millors, ni pitjors. Donaríem la nostra llibertat per la sensació de ser superiors als que ens envolten", alerta Jones.

Font: http://www.ara.cat/premium/cultura/Llico-practica-dhistoria-neix-feixisme_0_882511804.html

Resum de la ponència: http://voltarivoltar.com/2013/03/17/teatre-lonada-teatre-lliure-de-gracia-15032013/

 

Segona Guerra Mundial Capítol 1 : Apocalipsis

VIATGE A BERLÍN : NEUES MUSEUM

 l’Illa dels Museus - Musemuminsel

- Neues Museum

Situat a l’ est de Berlín, a l’ "illa dels museus", declarada patrimoni de la humanitat el Neues Museum (Nou Museu) exposa a prop  de 9.000 peces procedents la seva majoria de la prehistòria i de les civilitzacions antigues.  

Inaugurat el 1859, bombardejat a la II Guerra Mundial i després deixat en runes en els temps de la RDA, el museu va ser renovat de nou, el 2009, per l’ arquitecte britànic David Chipperfield, després de sis anys d’obres i d’un pressupost de 212 milions d’ euros. L’ edifici neoclàssic d’ interior depurat i lluminós, fa coexistir les formes modernes amb els vestigis històrics.

Una sala sencera està dedicada a una de les joies  de l’ art egipci, Nefertiti, de 34 segles d’ antiguitat, descoberta per l’ arqueòleg Ludwig Borchardt a la vora del Nil, entre Luxor i El caire, el 1912, al taller de l’escultor Tuthmosis, a una àmplia vil·la urbana amb múltiples dependències de treball, on s’hi llegia “Supervisor d’obres i escultor” . De bellesa llegendària, el bust representa  l’ esposa del faraó Akhenató tocada amb una tiara. La important col·lecció egípcia ocupa bona part de los 8.000 m2 d’ exposició. El bust de Nefertiti és objecte d’ una demanda d’ Egipte, que reclama la seva devolució, considerant que l’ estàtua va ser extreta  il·legalment del país.

Malgrat la gran celebritat de l’obra, l’estàtua és objecte d’ una polèmica sobre la seva autenticitat donat  que l’ historiador d’ art Henri Stierlin afirma que és una falsificació fabricada el 1912 amb l’ objectiu de fer assajos de policromia. Les autoritats alemanyes van desestimar aquesta hipòtesis, ignorant la polèmica.

Sigui el que sigui, aquest bust, la millor peça de Tuthmosis, s’ha convertit en una icona de la bellesa femenina, on l’escultor va voler destacar el somriure de la reina i el seu llarg coll. Li falta l’iris d’un ull i part de les orelles. Du una banda sobre la corona daurada, molt ampla, amb el blau dels faraons. L’ús subtil de pigment de base mineral  i el maquillatge donen la sensació de carn i ossos. No sabem si Tuthmosis, que va fer de Nefertiti nombrosos esbossos, dibuixos i retrats, n’estava realment enamorat. El que és innegable és la seva impecable professionalitat.

Nefertiti acostumava a dur el cap rapat. A més de facilitar-li la puresa ritual  per a les cerimònies del temple, li permetia posar-se corones ajustades i una llarga i luxosa col·lecció de perruques fetes amb cabells naturals ja que va ser representada amb gran varietat de pentinats. De totes maneres, el seu pentinat emblemàtic  és la perruca núbia, de cabells ben curts i amb una acusada forma geomètrica. I és clar, la corona que llueix al Museu de Berlín.

          Nefertiti va ser fervent seguidiora del culte únic al déu Sol. Relleu en alabastre del faraó Akhenaton adorant el disc solar propietat del Museu del Caire

Però, qui va ser Nefertiti? Va ser reina d’Egipte pel seu matrimoni amb el faraó Amenofis IV, nom que es va canviar per Akhenaton , en instaurar la nova i única heretgia de culte monoteista que es professà a l’antic Egipte, al déu solar Ató. Sembla que la reina va exercir una gran influència sobre el rei, contribuint a la revolució política, religiosa i cultural iniciada amb l’anomenada heretgia. Una mostra d’aquest poder en són les cinc-centes seixanta-quatre taules de pedra on ella hi és la protagonista, enfront de les tres-centes vint  d’ Akhenaton i que en moltes d’aquelles , ambdós tenen la mateixa alçada i en altres, Nefertiti du la corona, la indumentària, la barba postissa i el bàcul dels faraons, o apareix aniquilant els enemics, sola en el seu carro reial . Va viure durant l’Imperi Nou, nom que rep el tercer moment d’esplendor de l’antic Egipte, que va de la dinastia XVIII a la XX (aproximadament des de l’any 1539 fins al 1075 aC.). El regnat d’ Akhenaton va durar aproximadament del 1378 al 1362 i pertany al moment i construcció de la ciutat herètica d’ Akhenaton, més tard anomenada Amarna i avui  Tall al-Amarna, la qual els sues successors van provar d’esborrar-ne el rastre. Es fa difícil explicar què va passar quan, als dotze anys de regnat, tot es va acabar. La poderosa Nefertiti no va aparèixer mai més en cap representació. Què va passar? Del final de Nefertiti no en en sabem res (ni la data, ni el lloc, ni  les circumstàncies), però les possibilitats són realment extraordinàries.

Però, aquest museu no és només una casa per a Nefertiti,  és també un palau per a l’ arqueologia. L’objecte més antic, és una peça de sílex de 700.000 anys d’antiguitat . I entre els seus tresors hi figura també gran part de la col·lecció de Heinrich Schliemann, arqueòleg del segle XIX, que  va consagrar la seva vida en el recerca dels indrets de Ilíada d’Homer.

Amenophis III

 

Papir de l'antic Egipte

També s'hi exhibeixen estàtues, relleus i petits objectes d'art de diferents èpoques de l'antic Egipte, testimoni de la història contemporània de quatre mil lennis. Podreu contemplar, a més, diverses àrees temàtiques, àrees culturals, com el culte a la mort i els déus, el regnat i la vida quotidiana a Egipte. Entre altres coses, la rèplica de les càmeres mortuòries apareixen amb relleus originals i l'arquitectura de la tomba de l'antic imperi sota una nova llum. D'altra banda, també s'ofereixen mostres de la saviesa en l'Antic Egipte: la col.lecció de papirs del Museu Egipci de Berlín és probablement la més antiga i més gran d'aquest tipus a Alemanya, i una de les més importants del món. Inclou més de 10.000 objectes d'Egipte i l'escriptura del món antic. El museu té caràcter propi, i a més, aquesta exposició permet als visitants una orientació fàcil. Està distribuït en tres nivells en dues plantes, i representa un viatge cultural com cap altre.