GOYA,UN PINTOR DEL SEU TEMPS AL QUAL S'HI VA AVANÇAR

Goya from Ana Rey

LOS DESASTRES DE LA GUERRA (ÁLBUM DE CEÁN)

1a edició dels gravats per l'Acadèmia de Sant Fernando

L'EXPRESSIONISME: EL CRIT D'EDVARD MUNCH

E.Munch. El Crit from Carme Aranda Mònica Navarro

Més información: http://pdigital.museothyssen.org/index.html?revista=148499362&pagina=-26638

E. Munch. Pànic.1915. Xilografía con gubia coloreada a mano. 318 x 600 mm
Munch-museet, Oslo 

 

 

 

 

 Sens dubte, aquí podem lligar l'expressionisme de Goya amb el d'Edvard Munch i la gran semblança amb La romería de San Isidro, una de les pintures de la sèrie de Les Pintures Negres, l'obra que resumeix l'expressionisme de Goya de forma contundent, com també ho plasmaren els seus gravats, una de les tècniques més emprades per Munch

Francisco de Goya. La romería de San Isidro. Óleo sobre muro trasladado a lienzo. 140 x 438

DELACROIX, ENAMORAT DE GOYA

 

05/04/12 02:00 - montse frisach El Punt Avui email protegit

Goya i Delacroix. Mestre i deixeble. Espanyol i francès. Dos pintors a mig segle de distància. Si a l'època de tots dos eren possibles els duels físics –aquell sistema absurd que tants homes va matar inútilment–, ara podem contemplar en viu i en directe un duel artístic entre aquests dos grans mestres de la història de l'art a Caixafòrum Barcelona, on coincideixen fins al 20 de maig de 2012, en dues imprescindibles exposicions. Goya i Delacroix van saber obrir portes a les formes noves, i encara que Goya sigui un artista molt més arriscat i personal, tots dos són preludi de la modernitat.

Les relacions entre els dos artistes són molt fructíferes, encara que més aviat unilaterals perquè és Delacroix qui rep directament l'influx de l'aragonès. La influència de Goya en l'autor de La llibertat guiant el poble és notable i, el més interessant, absolutament reconeguda per part de Delacroix. El francès era un gran admirador de la pintura espanyola, sobretot d'autors com Velázquez, Murillo, Claudio Coello o Zurbarán. Havia pogut veure obres d'aquests artistes a la Galeria Espanyola de Lluís Felip, que havia obert les seves portes a París el 1838. Algunes de les obres de Delacroix com La matança de Quios o Dones d'Alger al seu apartament acusen aquesta influència espanyola.

Amor pels gravats

Però el cert és que Delacroix havia quedat especialment tocat pels gravats de Goya. Està documentat que el pintor francès havia vist algunes de les obres de Goya a casa de Ferdinand Guillemardet, que posseïa dos retrats del pintor. Guillemardet era amic de l'escriptor Leandro Fernández de Moratín i d'altres afrancesats espanyols i va ser un dels estrangers que van comprar una edició dels Caprichos que es van posar a la venda el 1799. Delacroix també els va veure i els esmenta en el seu diari quan parla d'un pròxim projecte de caricatures per al diari Le Miroir: “Projectes magnífics sobre aquest tema. Caricatures dins el gènere de Goya.” Ja s'havia produït l'amor a primera vista.
Segons explica Manuela de Mena, comissària de l'exposició de Goya i conservadora de l'obra del pintor al Museu del Prado, Delacroix va mantenir correspondència amb el primer biògraf de Goya, Laurent Matheron, qui li va dedicar el seu llibre. “La meva simpatia pel mestre és molt gran i només puc sentir-me honorat amb el projecte”, li escrivia a Matheron el 1857. Delacroix elogia en aquests papers els gravats de Goya: “Goya va fer una sèrie d'aiguaforts sobre les desgràcies de la guerra en què va plasmar escenes de la guerra d'Espanya. Algunes d'aquestes planxes tenen una gran eloqüència sense tenir en canvi la inspiració i l'elevada execució dels Caprichos, que són probablement la seva obra mestra.”
La prova de l'admiració de Delacroix per Goya està en el fet que en morir es van trobar entre els seus béns tretze estampes de l'espanyol, entre elles sis aiguaforts dels Caprichos i uns altres de còpies de l'aragonès de quadres de Velázquez.
No és estrany, doncs, que en l'obra de Delacroix es puguin veure clares cites i al·lusions a l'obra de Goya. Una de les més clares és la figura de Mefistòfil pels aires, que obre la impressionant sèrie de litografies per il·lustrar el Faust de Goethe (molt ben representada a l'exposició), una figura que té moltíssim a veure amb la bruixa voladora del Capricho número 66 ‘Allá va eso'. La semblança és molt eloqüent (vegeu les fotografies).
Hi ha també una altra cita interessantíssima de Delacroix a Goya quan copia la parella del Capricho número 10, ‘L'amor i la mort', en què la dona sosté el cos de l'home ferit per una estocada. Delacroix s'inspira en aquesta dramàtica escena quan realitza la seva romàntica versió de Romeu i Julieta: Romeu i Julieta a la tomba dels Capuleto. En aquest cas és el cos de Julieta, inert i seminú, el que és sostingut per Romeu.

Goya, romàntic?

És desconeix si Goya va veure mai una obra de Delacroix. Segurament no, però hi ha alguna cosa, alguns moments, en l'obra de l'autor que anticipa el romanticisme de Delacroix. El que hi ha d'irracional en Goya fa de preludi del romanticisme, però Goya és bàsicament un il·lustrat, un home de la Raó en majúscula, a qui li interessen sobretot els éssers humans més que no pas la força de la natura.

http://www.elpuntavui.cat/ma/article/5-cultura/19-cultura/525081-delacroix-enamorat-de-goya.html

Capricho nº 10: El amor y la muerte de Goya, sèrie Los Caprichos, 1799

Aquesta clara relació artística també sol articularse en la historiografía en aquella célebre frase que Delacroix  va escribiure en una carta al seu amic Pierret en fer una parada en el seu viatge cap al nord d' Àfrica a la ciutat de Sevilla. El paisatje espanyol li semblà a Delacroix ple d'aquell retrat de la vida quotidiana que havía fet Goya en pintures i gravats, i ho va resumir en la famosa expresió: Tout Goya palpitait autour de moi, és a decir, Tot Goya bategava al voltant meu. Un sentiment que Delacroix va plasmar amb els seus pinzells de forma de forma molt més concreta.

Eugene Delacroix, La Matança de Quios

                                                                   

  



La Barca de Dante, Delacroix, 1822

Eugene Delacroix. La dona de les mitges blanques

Francisco de Goya. La Maja Desnuda

Francisco de goya. Capricho nº 62. ¡Quién lo creyera

GOYA PER REDESCOBRIR: LA TRADICIÓ CARNAVALESCA I L'ONIRISME

Alemanya observa la influència de Goya en set artistes contemporanis

L'exposició, que s'ha pogut veure fins al gener del 2013 al museu de Rüsselsheim, inclou obres dels germans Chapman, Marcel Dzama, Cornelia Renz i Nadin Maria Rüfenacht, entre d'altres

ARA / EFE

Berlín | Actualitzada el 07/10/2012 13:45. Ara .cat

'

World gone wrong', obra de Marcel Dzama

La localitat alemanya de Rüsselsheim, prop de Frankfurt, inaugurà l'octubre de l'any passat una exposició que mostra la influència del pintor espanyol Francisco de Goya en l'obra de set artistes contemporanis. Jake i Dinos Chapman, Marcel Dzama, Michael Pfrommer, Cornelia Renz, Nadin Maria Rüfenacht i Gitte Schäfer es converteixen en 'Els hereus de Goya', títol d'aquesta exposició, que presentà uns 200 dibuixos, gravats i objectes.El retoc no exempt de polèmica de la sèrie de gravats 'Els desastres de la guerra' (1810-1829) per part dels germans Chapman fa uns anys constitueix "l'intent més radical de traslladar a l'actualitat" aquest cicle de Goya (1746 -1828), indica la Fundació Opelvillen (Viles Opel), organitzadora de l'exposició."Goya reestructurava i reagrupava una i altra vegada les seves sèries de gravats. Recorria a determinades línies temàtiques i les variava, de manera que en el seu cicle 'Els capritxos' (1793-1799) va començar a difuminar els límits entre la realitat i la fantasia" , afegeix el comunicat.
Distorsió i figures grotesques
A l'exposició es podia veure com Rüfenacht reprèn aquest estil en els seus "exemplarment estranys éssers híbrids, en part demoníacs, en part fantàstics"."La inclinació de Goya per l'intercanvi de rols -les víctimes es converteixen en criminals, els autors en víctimes- és també una de les temàtiques entre els artistes contemporanis", assenyala la fundació, que afegeix que "constantment s'experimenta amb noves constel · lacions i punts en comú ". Així, "aquesta concepció cíclica i versàtil no és característica només del treball de Goya d'una manera molt particular, sinó que té continuïtat en els processos d'agrupació de Dzama, Pfrommer, Renz i Schäfer de manera insospitada".L'art contemporani inspirat en Goya i redescobert en aquests últims anys es caracteritza per "grotesques distorsions, espantoses figures i estranyes deformacions de la realitat". L'exposició es pogué visitar fins al passat  27 de gener de 2013.


Però, el món de Goya encara té molt per redescobrir. Els gravats de Goya conservats a la Masia d'en Cabanyes són proves d'assaig de la sèrie 'Disparates' .

El Consell Comarcal del Garraf ha presentat els resultats de l'estudi elaborat per la Universitat de Barcelona (UB) sobre els dotze gravats de Francisco de Goya (1746-1828) que es conserven a la Masia d'en Cabanyes de Vilanova i la Geltrú. L'autora de l'estudi, Rosa Vives, ha explicat que es tracta d'unes proves d'assaig i que són rellevants per "l'alt valor documental que aporta la seva raresa". Aquesta mena d'assajos es feien per provar el tipus de tinta o paper abans de començar el tiratge definitiu. Les estampes pertanyen a la sèrie 'Disparates', les planxes de la qual l'artista va realitzar entre 1815 i 1823, abans d'exiliar-se a França.

Aquests gravats són difícils de catalogar i d’interpretar, ja que no existeix cap text on Goya n’expliqui el significat. Alguns mostren escenes de Carnaval; d’altres, il·lustracions de proverbis, i en general tracten diversos temes relacionats amb les preocupacions iconogràfiques de Goya en l’època negra, incorporant aspectes de crítica social i política i amb una visió onírica i grotesca característica de l’artista.

L’estudi tampoc no ha pogut precisar una datació exacta dels gravats. L’únic que se sap és que les plaques de coure, que Goya va fabricar entre 1815 i 1823 abans d’exiliar-se a França, es van utilitzar per a un primer tiratge de 300 exemplars l’any 1864 per part de la Real Academia de San Fernando. Les estampes de prova, per tant, devien realitzar-se abans d’aquesta data, probablement entre 1848 i 1863.

La raresa d’aquests gravats n’augmenta el valor documental, ja que es conserven poques proves d’aquest tipus i són molt diferents les unes de les altres. De les 22 estampes originals que componen la sèrie ‘Disbarats’, actualment quatre s’exhibeixen al Museu del Louvre de París, i les 18 restants són propietat de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Madrid. Sobre les imatges prèvies de prova, a part de les dotze que es conserven a la Masia d’en Cabanyes n’existeixen sis més, el parador de les quals es desconeix.

Els gravats que s’han sotmès a estudi formen part del llegat de la família del poeta Manuel de Cabanyes. Sembla que la família les va adquirir al voltant de 1895 i des d’aleshores han estat custodiades a la biblioteca del palau senyorial, que actualment pertany a l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú i que s’ha convertit en un centre d’interpretació del romanticisme literari i pictòric. El següent pas del procés de documentació de les peces, que ha dut a terme la UB i en què ha participat el Consell Comarcal del Garraf i l’Obra Social de Caixa Penedès, serà restaurar-les, divulgar-les i exposar-les al públic a la mateixa Masia d’en Cabanyes.

Més informació: http://www.ccgarraf.cat/pl151/premsa/noticies/id417/el-consell-comarcal-del-garraf-confirma-lautenticitat-dels-gravats-de-goya-que-conserva-a-la-masia-den-cabanyes.htm

LA TRAGÈDIA HUMANA DE LA GUERRA DES DE GOYA FINS AL CLAM DE LES DONES VIOLADES CONGOLESES

DES DELS DESASTRES DE LA GUERRA DE GOYA, PASSANT PEL RELAT DEL SOLDAT WATERLOT A LA I GUERRA MUNDIAL FINS A LES ACTUALS CONFESSIONS DELS PRESOS SIRIANS O ELS CLAMS DE LES DONES FA POC VIOLADES A LA GUERRA, AL CONGO ,PER RECLAMAR QUE EL DOCTOR MUCKWEGE QUE LES HI CURA LA DIGNITAT TORNI DE L' AMAGATALL PER  L'AMENAÇA DE MORT PER A GUARIR-LES: NO HA CANVIAT EN RES LA BRUTALITAT  I LA MONSTRUOSITAT HUMANA


Los desastres de la guerra, n.º 33: «¿Qué hay que hacer más?».

Los desastres de la guerra .Estampa 50: ¡Madre infeliz!



Desastres de la Guerra, nº 30: «Estragos de la guerra».





Goya va mostrar en Los Desastres de la Guerra, una sèrie de 82 aiguaforts, realitzada entre 1810 i 1820, els horrors de la Guerra del Francès o de la Independència (1808-1814) del poble espanyol contra l'exèrcit francès napoleònic. La visió que l'artista tingué de la guerra és un dels primers reportatges esfereïdors de la història gràfica del bel·licisme, com si es tractés d'un verdader cobriment d'una gerra actual. I per això, sempre, des de, també, altres vessants Goya és una veu universal.

Doble mort del soldat Waterlot a la I Guerra Mundial 
Els francesos, que dediquen moltes energies al trencaclosques del passat, discuteixen aquests dies de novembre sobre l'armistici que va posar punt final a la Primera Guerra Mundial a les 11 hores del dia 11 del mes 11 del 1918. Un dels llibres que s'incorporen al debat és el que ha escrit Odette Hardy-Hémery, Afusellat viu , on s'explica la història real de François Waterlot, un soldat que va ser passat per les armes amb set companys perquè durant la batalla es van quedar paralitzats, sense avançar, espantats al fons d'una trinxera. Waterlot, però, situat a l'extrem del grup durant l'execució, va caure ferit i el van donar per mort. Retornat al món dels vius, encara va tenir temps d'escriure 250 cartes abans de morir nou mesos després al camp de batalla. Aquests textos redactats durant el parèntesi entre la mort i la mort són un testimoni únic sobre la guerra. Les cartes de Waterlot descobreixen la pràctica infame de certs oficials que afusellaven la pròpia tropa per demostrar autoritat i obligar el soldat a caminar directament cap a la mort, acollonit, i sense cap possibilitat de raonar sobre la conveniència de l'acció a la qual se l'obligava.
La història del soldat Waterlot s'incorpora a la narrativa sobre la guerra, no com una èpica, sinó com una tragèdia humana, on se sacrifica la població més humil i són els estaments més baixos de la societat els que primer perden la capacitat de decidir i es veuen obligats a actuar a cegues per convertir-se en la part més nombrosa de la gran massa de les víctimes.

http://www.ara.cat/premium/societat/Lamor-guerra-ressuscitat_0_812918791.html

Revolta contra BaixarAl -Assad
Avui, aquesta guerra civil enquistada en el pròxim orient  que destrossa el cor de Síria, és un  exemple més de què les atrocitat segueixen essent igual que fa 200 anys enrera. Els presoners sirians en mans dels rebels confessen macabres atrocitats comeses pel alts oficials de l'exèrcit sirià estatal per evitar les desercions o que es rendeixin davant mateix de l'exèrcit enemic.
Raqib, un presoner de l'Exèrcit Sirià Lliure,  té ferides de bala a la cama i l'abdomen: el seu superior li va disparar quan va demanar permís per rendir-se. "Estàvem acorralats i tres companys més i jo vam dir al capità que hauríem de rendir-nos. Llavors, ens va cridar traïdors i ens va disparar. El capità va morir en la batalla", relata el presoner, que porta tres anys a l'exèrcit. A Raqib el van obligar a fer el servei militar. Era estudiant de llengua àrab a la Universitat d'Alep i no havia sol·licitat la pròrroga. "Un dia estava a l'autobús de camí a la universitat i em van detenir tres soldats i em van portar a la caserna", explica.
Raqib descriu la seva difícil estada a la base militar d'Ubbine, on va estar incomunicat un any i cinc mesos. "El primer que va fer el nostre superior va ser prendre'ns el carnet d'identitat; ens van prohibir portar telèfons mòbils i només ens deixaven parlar 10 minuts a la setmana amb les nostres famílies", explica, abans d'afegir que sempre estaven vigilats per informadors del règim "perquè tenien por de les desercions". "De vegades teníem por fins i tot de parlar en somnis, perquè no ens refiàvem de ningú", sosté Raqib.
Mazem portava vuit mesos al servei del règim. Aquest alauita de Latàquia havia ascendit a capità de policia. "El règim envia les forces de seguretat i la policia als punts militars per vigilar els soldats", assegura el pres. "Ens renten el cervell. Ens diuen que els sunnites són els nostres enemics i que si cau el règim es venjaran dels alauites i ens mataran a tots", desvela Mazem. "Jo vaig decidir ser policia perquè és el camí més fàcil", afirma. "Tens una carrera militar i un bon sou. Molt millor que ser professor", puntualitza el presoner. I confessa que l'única cosa que desitja és poder tornar aviat a casa amb la seva dona i fills, pendent com està de què se celebri un judici sota la llei de la xaria perquè pel tribunal militar les lleis sirianes i les islàmiques són iguals.

Presoners de guerra:  Soldats sirians presoners dels rebels a la província d'Idlib, al nord de Síria. Uns 400 van ser capturats en una sola setmana, a finals d'octubre.

Fem la guerra, no l'amor
Però, avui igual que en els pobles primitius on la guerra és un mecanisme d'equilibri per a sobreviure  en un ecosistema tan fràgil, com en el d'una estepa africana, és  ben vist, valorat i famós l'home dur de la guerra, però no per a la amor:el general David Howell Petraeus no ha estat cessat per haver-se convertit en el dit de Déu. L'home que ha dirigit les operacions amb drons -avions no tripulats- que Obama fa servir per a la guerra tecnològica, guerra preventiva -és a dir, abans que s'hagi comès cap delicte-, guerra selectiva on les execucions sumàries es fan sense intervenció judicial, ha estat cessat per culpa d'una relació "extramatrimonial".
Diuen que el general era l'home més admirat d'Amèrica i que, quan entrava en un lloc públic, la gent s'aixecava en senyal de reconeixement. La guerra, la mort, continua sent un ideal. Però el primer soldat del país no es pot enamorar. L'amor confon. L'amor és un pecat.

http://www.ara.cat/premium/internacional/presos-sirians-mans-rebels-confessen_0_812918773.html

"Per favor, doctor, no ens deixi soles".
Per Bru Rovira al diari Ara del dia 2 de desembre de 2012

El clam de les dones congoleses perquè torni el doctor Denis Mukwege s'aixeca com una sola veu a Bukavu, al sud del llac Kivu: "Estem disposades a lliurar les nostres collites, tots els plàtans, totes les pinyes, totes les cols, per recollir els diners necessaris i poder comprar el bitllet d'avió del doctor. I serem nosaltres, les dones, les que farem torns de vigilància, dia i nit, davant de casa seva, de manera que se senti protegit. Per favor, només volem que torni!", recullen les veus de les dones les ràdios locals i les agències de premsa.
De la República Democràtica del Congo, de la regió situada a l'est del país, entre les fronteres d'Uganda, Ruanda i Burundi, només ens n'arriben notícies de guerra. Notícies sobre l'explotació massiva, il·lícita, dels recursos minerals, però molt poques notícies sobre el combat d'una població silenciosa que lluita per sobreviure i preservar la dignitat enmig d'un escenari dominat pels diferents grups militars i els interessos sobre els recursos que hi tenen els països veïns i els seus clients, les grans potències estrangeres.
La història del doctor Denis Mukwege, que a finals del mes passat va haver de fugir del país després de ser atacat a casa seva, a Bukavu, és una d'aquestes històries de resistència. Fill d'un pastor pentecostal, tercer d'una família de nou germans, el doctor Mukwege era metge a l'hospital de la ciutat rural de Lamera quan va començar la primera guerra del Congo, aleshores Zaire, l'any 1996. L'octubre d'aquell any tots els malalts i l'equip sanitari de l'hospital van ser massacrats dins les mateixes instal·lacions, però el doctor, que aquell dia havia viatjat a Bukavu, va poder salvar la vida. Abans que comencés la guerra, Mukwege ja s'havia especialitzat en ginecologia, una disciplina que va estudiar a la ciutat francesa d'Angers. Fins aleshores, el principal problema que tenien les dones quan parien eren les infeccions i la mortalitat per culpa de la falta d'assistència adequada. També, com passa en altres països pobres, la fam, la malnutrició i els casaments precoços fan que moltes dones no estiguin ben desenvolupades, amb una pelvis massa estreta, i a l'hora de parir, si els nadons estan mal col·locats no poden sortir. Com que no hi ha prou mitjans per practicar una cesària, els infants moren i, quan moren, provoquen una infecció que, molt sovint, mata també les mares.
El doctor Mukwege va aprendre a l'Addis Ababa Fistula Hospital, que dirigeix la doctora Catherine Hamlin, la tècnica que ella i el seu marit, ja mort, van desenvolupar fa anys per reconstruir la vagina.
Violacions sistemàtiques
La guerra, però, va afegir a aquest problema derivat de la pobresa una nova tragèdia que es va convertir en epidèmia al Congo, especialment a partir de l'any 1997: les dones de l'est del país havien començat a ser violades sistemàticament pels soldats de tots els exèrcits que controlen la regió. I moltes de les pacients que arribaven a l'hospital de Bukavu, on aleshores treballava el doctor Mukwege, presentaven greus ferides, ja que a la violació s'hi sumaven molt sovint ferides de bala i la destrossa de la vagina per la introducció salvatge de tota mena d'objectes.
Des d'aleshores fins avui, és a dir, durant setze anys, es calcula que més de 500.000 dones han estat violades. La violació, la destrucció de la dona, s'ha convertit, doncs, en una arma de guerra, una metàstasi que s'ha anat estenent gradualment a tota la societat. "És com una epidèmia, una malaltia que ha estat inculcada per la guerra a la cultura masculina del país", explica el doctor Mukwege en el llibre de la periodista belga Colette Braeckman L'home que repara les dones .
"La situació més desesperant -explica el doctor a Braeckman- és quan una dona a qui he operat torna al cap d'un temps a l'hospital amb les mateixes ferides. Fa poc vaig reconstruir els genitals d'una dona a qui havien ferit amb un tret de pistola. Se li va facilitar un microcrèdit per tal que pogués reprendre les seves activitats. I heus aquí que dues setmanes després va tornar amb la seva filla. Aquesta vegada, totes dues havien estat violades en plena ciutat".
"Cosir, cosir i cosir, a vegades dues vegades, tres vegades la mateixa persona, no s'acaba mai", es queixa el doctor en nom de les dones del Congo a tot arreu on se'l vol escoltar. Convidat a parlar-ne a la Casa Blanca, a l'ONU i a les principals capitals europees. Nomenat diverses vegades pel premi Nobel de la pau, i premiat amb les més prestigioses condecoracions, el doctor es queixa del fet que, finalment, els que podrien acabar amb la tragèdia de les dones del Congo són sords als seus reclams sobre el que hi ha darrere d'aquestes violacions.
Al fet que van començar amb la guerra, una guerra que els mateixos països que reben amb amabilitat i admiració el doctor i li ofereixen premis són incapaços d'aturar, enganxats com estan als propis interessos comercials i econòmics.
Atacat pel fet de parlar alt i clar
Per tot això -perquè una cosa és fer de metge i l'altra parlar de les causes que provoquen el dolor i la mort de les seves malaltes- el doctor va ser atacat a casa seva a finals d'octubre i, després de salvar la vida miraculosament, va haver de fugir del país.
Mentre la guerra es revifa a Goma i la diplomàcia juga al gat i a la rata sobre els assumptes militars i els negocis, però no és mulla sobre la greu situació humanitària i la violència crònica que impossibilita una vida digna i en pau de la població, les dones de Bukavu demanen al doctor Denis Mukwege que torni. Per favor, que no les deixi soles.

Als 15 anys, la Marthe va ser segrestada pels rebels per convertir-la en esclava sexual.

http://www.ara.cat/premium/societat/favor-doctor-no-deixi-soles_0_821317968.html

Per conèixer una mica més l'horror de les dones al Congo:
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/lonu-denuncia-violacions-dones-als-camps-desplacats-republica-democratica-del-congo-2265576

http://dbalears.cat/actualitat/ara/violacio-massiva.html

http://criatures.ara.cat/blog/2009/11/page/6/

http://www.wikilingua.net/ca/articles/s/e/g/Segunda_Guerra_del_Congo_976d.html

http://www.donesenxarxa.cat/soldats-del-congo-van-violar-a-121?mes=6&any=2011

http://www.mpv-ccss.blogspot.com.es/2013/01/noticies-desesperancadores-del.html La lacra de la guerra i la decrepitud humana en la guerrilla del LRA i del seu líder Joseph Kony

Boko Haram (informació exhaustiva). Relació amb Joseph Kony

Notícies relacionades amb Joseph Kony i la manca dels drets humans



Epíleg
El dia que torna la guerra israeliano-palestina, el general croat Gotovina ha estat declarat no culpable pel Tribunal Penal Internacional. Els crims de guerra, crims en contra de la humanitat que acompanyen la guerra, es veu que poden ser justos segons qui els faci.