 |
| Los desastres de la guerra, n.º 33: «¿Qué hay que hacer más?». |
 |
| Los desastres de la guerra .Estampa 50: ¡Madre infeliz! |
 |
| Desastres de la Guerra, nº 30: «Estragos de la guerra». Goya va mostrar en Los Desastres de la Guerra, una sèrie de 82 aiguaforts, realitzada entre 1810 i 1820, els horrors de la Guerra del Francès o de la Independència (1808-1814) del poble espanyol contra l'exèrcit francès napoleònic. La visió que l'artista tingué de la guerra és un dels primers reportatges esfereïdors de la història gràfica del bel·licisme, com si es tractés d'un verdader cobriment d'una gerra actual. I per això, sempre, des de, també, altres vessants Goya és una veu universal. Doble mort del soldat Waterlot a la I Guerra Mundial Els francesos, que dediquen moltes energies al trencaclosques del passat, discuteixen aquests dies de novembre sobre l'armistici que va posar punt final a la Primera Guerra Mundial a les 11 hores del dia 11 del mes 11 del 1918. Un dels llibres que s'incorporen al debat és el que ha escrit Odette Hardy-Hémery, Afusellat viu , on s'explica la història real de François Waterlot, un soldat que va ser passat per les armes amb set companys perquè durant la batalla es van quedar paralitzats, sense avançar, espantats al fons d'una trinxera. Waterlot, però, situat a l'extrem del grup durant l'execució, va caure ferit i el van donar per mort. Retornat al món dels vius, encara va tenir temps d'escriure 250 cartes abans de morir nou mesos després al camp de batalla. Aquests textos redactats durant el parèntesi entre la mort i la mort són un testimoni únic sobre la guerra. Les cartes de Waterlot descobreixen la pràctica infame de certs oficials que afusellaven la pròpia tropa per demostrar autoritat i obligar el soldat a caminar directament cap a la mort, acollonit, i sense cap possibilitat de raonar sobre la conveniència de l'acció a la qual se l'obligava. La història del soldat Waterlot s'incorpora a la narrativa sobre la guerra, no com una èpica, sinó com una tragèdia humana, on se sacrifica la població més humil i són els estaments més baixos de la societat els que primer perden la capacitat de decidir i es veuen obligats a actuar a cegues per convertir-se en la part més nombrosa de la gran massa de les víctimes. http://www.ara.cat/premium/societat/Lamor-guerra-ressuscitat_0_812918791.html  Revolta contra BaixarAl -Assad Avui, aquesta guerra civil enquistada en el pròxim orient que destrossa el cor de Síria, és un exemple més de què les atrocitat segueixen essent igual que fa 200 anys enrera. Els presoners sirians en mans dels rebels confessen macabres atrocitats comeses pel alts oficials de l'exèrcit sirià estatal per evitar les desercions o que es rendeixin davant mateix de l'exèrcit enemic. Raqib, un presoner de l'Exèrcit Sirià Lliure, té ferides de bala a la cama i l'abdomen: el seu superior li va disparar quan va demanar permís per rendir-se. "Estàvem acorralats i tres companys més i jo vam dir al capità que hauríem de rendir-nos. Llavors, ens va cridar traïdors i ens va disparar. El capità va morir en la batalla", relata el presoner, que porta tres anys a l'exèrcit. A Raqib el van obligar a fer el servei militar. Era estudiant de llengua àrab a la Universitat d'Alep i no havia sol·licitat la pròrroga. "Un dia estava a l'autobús de camí a la universitat i em van detenir tres soldats i em van portar a la caserna", explica. Raqib descriu la seva difícil estada a la base militar d'Ubbine, on va estar incomunicat un any i cinc mesos. "El primer que va fer el nostre superior va ser prendre'ns el carnet d'identitat; ens van prohibir portar telèfons mòbils i només ens deixaven parlar 10 minuts a la setmana amb les nostres famílies", explica, abans d'afegir que sempre estaven vigilats per informadors del règim "perquè tenien por de les desercions". "De vegades teníem por fins i tot de parlar en somnis, perquè no ens refiàvem de ningú", sosté Raqib. Mazem portava vuit mesos al servei del règim. Aquest alauita de Latàquia havia ascendit a capità de policia. "El règim envia les forces de seguretat i la policia als punts militars per vigilar els soldats", assegura el pres. "Ens renten el cervell. Ens diuen que els sunnites són els nostres enemics i que si cau el règim es venjaran dels alauites i ens mataran a tots", desvela Mazem. "Jo vaig decidir ser policia perquè és el camí més fàcil", afirma. "Tens una carrera militar i un bon sou. Molt millor que ser professor", puntualitza el presoner. I confessa que l'única cosa que desitja és poder tornar aviat a casa amb la seva dona i fills, pendent com està de què se celebri un judici sota la llei de la xaria perquè pel tribunal militar les lleis sirianes i les islàmiques són iguals. 
Presoners de guerra: Soldats sirians presoners dels rebels a la província d'Idlib, al nord de Síria. Uns 400 van ser capturats en una sola setmana, a finals d'octubre.
Fem la guerra, no l'amor Però, avui igual que en els pobles primitius on la guerra és un mecanisme d'equilibri per a sobreviure en un ecosistema tan fràgil, com en el d'una estepa africana, és ben vist, valorat i famós l'home dur de la guerra, però no per a la amor:el general David Howell Petraeus no ha estat cessat per haver-se convertit en el dit de Déu. L'home que ha dirigit les operacions amb drons -avions no tripulats- que Obama fa servir per a la guerra tecnològica, guerra preventiva -és a dir, abans que s'hagi comès cap delicte-, guerra selectiva on les execucions sumàries es fan sense intervenció judicial, ha estat cessat per culpa d'una relació "extramatrimonial". Diuen que el general era l'home més admirat d'Amèrica i que, quan entrava en un lloc públic, la gent s'aixecava en senyal de reconeixement. La guerra, la mort, continua sent un ideal. Però el primer soldat del país no es pot enamorar. L'amor confon. L'amor és un pecat.  "Per favor, doctor, no ens deixi soles". Per Bru Rovira al diari Ara del dia 2 de desembre de 2012 El clam de les dones congoleses perquè torni el doctor Denis Mukwege s'aixeca com una sola veu a Bukavu, al sud del llac Kivu: "Estem disposades a lliurar les nostres collites, tots els plàtans, totes les pinyes, totes les cols, per recollir els diners necessaris i poder comprar el bitllet d'avió del doctor. I serem nosaltres, les dones, les que farem torns de vigilància, dia i nit, davant de casa seva, de manera que se senti protegit. Per favor, només volem que torni!", recullen les veus de les dones les ràdios locals i les agències de premsa. De la República Democràtica del Congo, de la regió situada a l'est del país, entre les fronteres d'Uganda, Ruanda i Burundi, només ens n'arriben notícies de guerra. Notícies sobre l'explotació massiva, il·lícita, dels recursos minerals, però molt poques notícies sobre el combat d'una població silenciosa que lluita per sobreviure i preservar la dignitat enmig d'un escenari dominat pels diferents grups militars i els interessos sobre els recursos que hi tenen els països veïns i els seus clients, les grans potències estrangeres. La història del doctor Denis Mukwege, que a finals del mes passat va haver de fugir del país després de ser atacat a casa seva, a Bukavu, és una d'aquestes històries de resistència. Fill d'un pastor pentecostal, tercer d'una família de nou germans, el doctor Mukwege era metge a l'hospital de la ciutat rural de Lamera quan va començar la primera guerra del Congo, aleshores Zaire, l'any 1996. L'octubre d'aquell any tots els malalts i l'equip sanitari de l'hospital van ser massacrats dins les mateixes instal·lacions, però el doctor, que aquell dia havia viatjat a Bukavu, va poder salvar la vida. Abans que comencés la guerra, Mukwege ja s'havia especialitzat en ginecologia, una disciplina que va estudiar a la ciutat francesa d'Angers. Fins aleshores, el principal problema que tenien les dones quan parien eren les infeccions i la mortalitat per culpa de la falta d'assistència adequada. També, com passa en altres països pobres, la fam, la malnutrició i els casaments precoços fan que moltes dones no estiguin ben desenvolupades, amb una pelvis massa estreta, i a l'hora de parir, si els nadons estan mal col·locats no poden sortir. Com que no hi ha prou mitjans per practicar una cesària, els infants moren i, quan moren, provoquen una infecció que, molt sovint, mata també les mares. El doctor Mukwege va aprendre a l'Addis Ababa Fistula Hospital, que dirigeix la doctora Catherine Hamlin, la tècnica que ella i el seu marit, ja mort, van desenvolupar fa anys per reconstruir la vagina. Violacions sistemàtiques La guerra, però, va afegir a aquest problema derivat de la pobresa una nova tragèdia que es va convertir en epidèmia al Congo, especialment a partir de l'any 1997: les dones de l'est del país havien començat a ser violades sistemàticament pels soldats de tots els exèrcits que controlen la regió. I moltes de les pacients que arribaven a l'hospital de Bukavu, on aleshores treballava el doctor Mukwege, presentaven greus ferides, ja que a la violació s'hi sumaven molt sovint ferides de bala i la destrossa de la vagina per la introducció salvatge de tota mena d'objectes. Des d'aleshores fins avui, és a dir, durant setze anys, es calcula que més de 500.000 dones han estat violades. La violació, la destrucció de la dona, s'ha convertit, doncs, en una arma de guerra, una metàstasi que s'ha anat estenent gradualment a tota la societat. "És com una epidèmia, una malaltia que ha estat inculcada per la guerra a la cultura masculina del país", explica el doctor Mukwege en el llibre de la periodista belga Colette Braeckman L'home que repara les dones . "La situació més desesperant -explica el doctor a Braeckman- és quan una dona a qui he operat torna al cap d'un temps a l'hospital amb les mateixes ferides. Fa poc vaig reconstruir els genitals d'una dona a qui havien ferit amb un tret de pistola. Se li va facilitar un microcrèdit per tal que pogués reprendre les seves activitats. I heus aquí que dues setmanes després va tornar amb la seva filla. Aquesta vegada, totes dues havien estat violades en plena ciutat". "Cosir, cosir i cosir, a vegades dues vegades, tres vegades la mateixa persona, no s'acaba mai", es queixa el doctor en nom de les dones del Congo a tot arreu on se'l vol escoltar. Convidat a parlar-ne a la Casa Blanca, a l'ONU i a les principals capitals europees. Nomenat diverses vegades pel premi Nobel de la pau, i premiat amb les més prestigioses condecoracions, el doctor es queixa del fet que, finalment, els que podrien acabar amb la tragèdia de les dones del Congo són sords als seus reclams sobre el que hi ha darrere d'aquestes violacions. Al fet que van començar amb la guerra, una guerra que els mateixos països que reben amb amabilitat i admiració el doctor i li ofereixen premis són incapaços d'aturar, enganxats com estan als propis interessos comercials i econòmics. Atacat pel fet de parlar alt i clar Per tot això -perquè una cosa és fer de metge i l'altra parlar de les causes que provoquen el dolor i la mort de les seves malaltes- el doctor va ser atacat a casa seva a finals d'octubre i, després de salvar la vida miraculosament, va haver de fugir del país. Mentre la guerra es revifa a Goma i la diplomàcia juga al gat i a la rata sobre els assumptes militars i els negocis, però no és mulla sobre la greu situació humanitària i la violència crònica que impossibilita una vida digna i en pau de la població, les dones de Bukavu demanen al doctor Denis Mukwege que torni. Per favor, que no les deixi soles. 
Als 15 anys, la Marthe va ser segrestada pels rebels per convertir-la en esclava sexual.
http://www.ara.cat/premium/societat/favor-doctor-no-deixi-soles_0_821317968.html Per conèixer una mica més l'horror de les dones al Congo: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/lonu-denuncia-violacions-dones-als-camps-desplacats-republica-democratica-del-congo-2265576 http://dbalears.cat/actualitat/ara/violacio-massiva.html http://criatures.ara.cat/blog/2009/11/page/6/ http://www.wikilingua.net/ca/articles/s/e/g/Segunda_Guerra_del_Congo_976d.html http://www.donesenxarxa.cat/soldats-del-congo-van-violar-a-121?mes=6&any=2011 http://www.mpv-ccss.blogspot.com.es/2013/01/noticies-desesperancadores-del.html La lacra de la guerra i la decrepitud humana en la guerrilla del LRA i del seu líder Joseph Kony
Notícies relacionades amb Joseph Kony i la manca dels drets humans
Epíleg El dia que torna la guerra israeliano-palestina, el general croat Gotovina ha estat declarat no culpable pel Tribunal Penal Internacional. Els crims de guerra, crims en contra de la humanitat que acompanyen la guerra, es veu que poden ser justos segons qui els faci. |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada