100 anys de bàsquet a Catalunya a través del pedagog Eladi Homs al bressol de Terrassa i a les escoles

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/11/el-basquet-a-l-escola-3048.php

 Els orígens del bàsquet a Catalunya

Parlem d'una disciplina que va arribar a Catalunya des d'Amèrica el 1912 a través d'una escola de Terrassa .

Daniel Aguilà

    

L’esport rei a Catalunya té un nom, i el sap tothom. Ara bé, si baixem a les següents posicions del podi en trobarem un altre que enguany celebra el seu centenari a les nostres terres. Parlem del bàsquet, una disciplina que va arribar a Catalunya des d’Amèrica l’any 1912 a través de les aules de l’Escola Vallparadís de Terrassa, el primer centre de l’Estat on es va llançar una pilota a cistella per anotar dos punts, ara fa cent anys.

Arrels incertes
De fet, no va ser fins a finals de 1986 que es va esbrinar que aquest era l’origen real de la introducció del bàsquet a Catalunya, ja que fins llavors la teoria historiogràfica acceptada parlava d’un religiós com la figura clau de l’arribada de la cistella a les nostres terres. L’escolapi Eusebi Millán, nascut a Sòria però criat a Barcelona, va marxar l’any 1911 a l’illa de Cuba per ensenyar història i geografia als més petits. La seva estada al país caribeny es va prolongar fins al 1921, moment en què va tornar a la capital catalana amb algun aprenentatge més a banda de l’experiència personal. El pare Millán havia descobert una nova pràctica esportiva, de gran popularitat a Cuba, anomenada ‘basket-ball’. L’escolapi va aportar la idea al centre on havia estudiat, l’Escola Pia Sant Antoni, i, tot i l’obstinació dels alumnes, va acabar impulsant-ne la pràctica. A partir d’aquí sorgiria la creació del primer club de bàsquet de Catalunya, el Club Esportiu Laietà, fundat l’any 1922 per alumnes de l’Escola Pia entusiasmats amb la nova disciplina.

Aquesta, doncs, era la tesi acceptada per la comunitat basquetbolística com el punt de partida de l’esport de la cistella a Catalunya. Ara bé, a finals de l’any 1986 una sèrie de descobriments van desencadenar un canvi en aquest relat. Els historiadors Joaquim Verdaguer i Pere Figueras van trobar dues proves fonamentals que determinaven una variació no tan sols en el lloc, sinó també en la data de l’arribada de l’esport, i ho feien a l’Arxiu Tobella de Terrassa, ciutat que passaria a ser denominada ‘el bressol del bàsquet’. La primera de les proves era un breu d’un diari local egarenc, el ‘Crònica Social’, del dimarts 4 de març de 1913, que deia: ‘Basket-ball. Al camp Vallparadís, d’aquí poc, els petits alumnes de l’escola del mateix nom practicaran aquest nou esport desconegut fins avui per nosaltres’. Aquest document canviava, doncs, el centre neuràlgic de l’origen del bàsquet, desplaçant-lo fins a una singular escola de Terrassa de principis de segle. I no només aquesta, sinó que una altra publicació, el diari ‘Mundo Deportivo’, també assenyalava aquesta nova pràctica, en aquest cas nou dies més tard que el ‘Crònica Social’.

L’herència de Vallparadís va convertir Terrassa en el bressol d’aquest esport

         

L’Escola Vallparadís no era un centre qualsevol. Era un dels paradigmes de la renovació pedagògica catalana de principis del segle XX, amb dos noms propis d’aquest nou corrent: Alexandre Galí, director, i Artur Martorell, subdirector, pedagogs que tindrien gran incidència en els nous mètodes d’ensenyament català. Encapçalaven un projecte iniciat el 1910 que atorgava grans llibertats als professors, que, de la seva banda, rebutjaven els premis o els càstigs en excés i centraven els seus esforços a ensenyar la presa de decisions als alumnes. Una d’aquestes dues figures, Artur Martorell, ens duu a la segona prova que Pere Figueras i Joaquim Verdaguer van mostrar per corroborar la seva tesi: els dietaris pedagògics de Martorell. En aquests hi ha referències al bàsquet a partir del 17 de gener de 1913, en què el subdirector de l’Escola Vallparadís afirma “anar a per lo del basket”. Dies més tard, el 6 de febrer, Martorell anota “Reglament Basket”, i una setmana després, el 12 de febrer, reflexiona: “potser tindríem que refredar un xic el basket-ball perquè ara com son pocs no juguen bé i s’aburreixen i expressament fan faltes”. Fins a dues anotacions més deixen clares evidències de la pràctica regulada a l’Escola Vallparadís.

Eladi Homs, l'importador del bàsquet
El director de l’escola, Alexandre Galí, també va deixar constància escrita de l’ús del bàsquet a classe l’any 1912, referència que relaciona amb una figura clau en el descobriment a Catalunya de l’esport de la cistella, un home que canviaria l’escenari esportiu català per sempre més: Eladi Homs i Oller. Galí, a la seva obra recopilatòria ‘Historia de las Instituciones y el Movimiento Cultural en Cataluña’, fa una reflexió sobre l’auge de molts esports nous des de l’inici del segle XX, i és aquí on afirma que “el basquetbol [...] va ésser donat a conèixer cap a l’any 1911 pel senyor Eladi Homs. Nosaltres el vàrem aplicar a la nostra Escola Vallparadís de Terrassa des de 1912, seguint el reglament del llibre ‘Les sports et jeux de l’Ecole’, d’Ern. Weber, Garnier”. Aquest antic reglament recollia les normes bàsiques d’uns quants esports i, segons Joaquim Verdaguer, Galí el va comprar a París.

Arribats en aquest punt, cal fer esmena obligatòria, doncs, de l’introductor del bàsquet a Catalunya, que no és altre que Eladi Homs. El 1907 l’Ajuntament de Barcelona li va concedir una beca d’estudis per marxar a observar els sistemes pedagògics i el funcionament de les escoles dels Estats Units, i ho va fer a les universitats d’Urbana i Chicago. Tal com li passaria a Millán anys més tard, quan Homs va tornar a Catalunya tres anys més tard no va dur només estrictes normes d’ensenyament sota el braç, sinó que va arribar amb un element nou per al desenvolupament físic, que descriuria en la publicació ‘Revista de Educación’, amb un article anomenat ‘La Educación Extra-escolar’, de novembre de 1911. De fet, un any més tard, Homs col·labora amb diverses escoles de Terrassa, entre les quals hi ha la Mont d’Or i la Vallparadís, i és en aquell moment quan transmet a Alexandre Galí el nou mètode pedagògic per a les classes d’educació física: el ‘basket-ball’.

Vallparadís no tardaria a tancar les seves portes. Alexandre Galí, ànima del centre, seria nomenat per Enric Prat de la Riba secretari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, nomenament que va provocar la dissolució de l’escola. Des de llavors i fins l’arribada d’Eusebi Millán hi ha un gran buit. Un forat en què la pràctica del bàsquet va desaparèixer, va fer una petita pausa per reprendre la seva activitat el 1921. Ara bé, el que ja ningú no pot dubtar és el paper de Terrassa com a bressol de l’esport de la cistella a Catalunya, com a ciutat centenària del basquetbol, un origen que, allunyat de la complexitat, la mediatització i la competitivitat amb el qual coneixem a dia d’avui l’esport, va erigir-se a les aules com un ensenyament en el marc d’una renovació pedagògica que donaria forma a les escoles catalanes tal com les coneixem avui.