LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I EL 1714 PER A CATALUNYA I LA CORONA D'ARAGÓ

LA BANDERA NEGRA DE LA BARCELONA DE 1714

EL CAS DELS CATALANS. LA GUERRA DE SUCCESIÓ A CATALUNYA

HOMENATGE ALS DESNONAMENTS DEL BARRI DE LA RIBERA AMB LA DERROTA CONTRA FELIP V EL 1714

Les façanes dels edificis que rodegen el mercat del Born de Barcelona han decorat els seus balcons amb grans lones vermelles on es poden llegir els cognoms de setanta famílies expulsades del barri ara fa tres-cents anys. L’acció és obra de l’artista Frederic Perers, que amb la complicitat dels veïns del barri de la Ribera ha retut homenatge a les famílies barcelonines que més van patir les conseqüències de la guerra de Successió.

L’any 1714, després de la derrota de Barcelona a les mans de les tropes francocastellanes, els vencedors van decidir bastir una fortalesa per tal de dominar la ciutat. Una cinquena part dels habitatges de la capital catalana van ser enderrocats per albergar la construcció de l’edifici militar de la Ciutadella, i cinc mil veïns de la Ribera van ser expulsats del barri després de veure destruïdes els seus habitatges, sense cap indemnització. Alguns fins i tot van ser obligats a ensorrar els seus propis immobles.

Ara, l’artista Frederic Perers ha volgut recordar la injustícia que van patir els antics habitants del seu barri a través del projecte ‘La Ribera homenatja la Ribera’. Ho han fet penjant 73 lones de grans dimensions dels balcons que envolten el mercat del Born, amb els cognoms de les famílies que es coneix que vivien en aquella zona. El resultat és un gran mosaic que ocupa diverses façanes.

Ideada fa deu anys com a veí del barri, l’obra ha culminat coincidint amb el tercer centenari dels fet de 1714, i estarà exposada als balcons del Mercat del Born fins després de la Diada de Catalunya, l’Onze de Setembre des d'aquesta iniciativa personal, no institucional, de l’artista barceloní Frederic Perers, que va viure des del balcó de casa seva, al carrer de la Ribera, tot el procés d'excavacions de l'antic Mercat del Born.

'És un projecte que vaig idear ara fa deu anys, com a veí. Arran del reportatge 'El Born, un vincle amb el passat', emès per TV3 el 2003, vaig quedar garratibat pel drama que havia viscut la gent del barri el 1714: el 17% de la Barcelona de l'època fou enderrocada per imposició després del setge. És a dir, una cinquena part dels habitatges de tota la ciutat se'n van anar a terra, i la població expulsada del barri es calcula que fou de cinc mil habitants (la població de Girona o Vic d'aleshores), dels quals el 70% se'n van haver d'anar fora de la ciutat', detalla Perers: 'Que no se sabés prou aquell drama va ésser el detonant que em va empènyer a voler-lo explicar.'

Fonts: http://www.sapiens.cat/ca/notices/2013/07/el-born-homenatja-els-veins-expulsats-el-1714-3550.php

http://www.vilaweb.cat/noticia/4132490/20130710/homenatge-veins-ribera-1714.html

ELOGI A PRIM

Els assassinats de Prim i de Companys

18-10-2011

Font: http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/9043 Enric Vila
 

 

 

Assassinat del general Prim segons un gravat de l'època

 

Quan el general Prim va arribar a Madrid el 1841, va quedar decebut amb la ciutat. Tot i que Barcelona encara vivia encofurnada dins les muralles per ordre governativa va escriure que Madrid no li arribava ni a la sola de la sabata. Per això sempre m'ha fet gràcia sentir a dir que el problema dels catalans des de la transició és que no hem sabut establir un lobby fort a la capital d'Espanya, com van fer els nostres industrials durant el segle XIX. La manca d'una historiografia que posi Catalunya al centre del seu relat i, per tant, reconstrueixi el passat com una continuïtat i no com un seguit d'episodis inconnexos on els catalans semblem els alemanys de les pel·lícules de Hollywood, permet que qualsevol polític pugui posar la història al seu servei totalment de franc. Els polítics agafen frases d'escriptors o episodis del passat i els branden per justificar-se com si els contextos no canviessin o no fos possible aprendre de l'experiència. Quan Prim va arribar a Madrid, la capital vivia aïllada al centre de la Península sense connexió fluvial amb el mar, en un moment que el transport marítim era decisiu per la marxa dels negocis i la circulació de les idees. En el relat a l'ús, el General Prim és un militar que va arribar a la presidència de l'Estat i això l'ha fet una figura incòmode pel catalanisme. Però una de les sorpreses que tens quan repasses la seva vida i el seu ideari és la seva profunda catalanitat, i no parlo de la profunda catalanitat de Prim perquè denunciés la política colonial que Madrid feia a Catalunya, ni perquè emprés el català en els discursos polítics, ni tampoc perquè parlés català a casa tot i que s'havia casat amb una mexicana. No. Penso en el seu pensament polític: en la seva concepció de la monarquia i la llibertat, en la seva idea d'Espanya, de l'exèrcit i de les relacions internacionals, i en l'esperit que el va portar de soldat ras d'una partida anticarlina a general de l'exèrcit i president del govern. No costaria establir un paral·lelisme entre la condició de jueu de Benjamin Disraeli, el president britànic que va convertir la reina Victòria en emperadriu, i la catalanitat del General Prim, l'home que va intentar independitzar Espanya de França i d'Anglaterra retornant-li la base parlamentària i mediterrània que va perdre el 1714 amb la derrota dels catalans. N'hi hauria prou, per donar profunditat a la figura de Prim, de llegir aquell estudi d'Isaiah Berlin sobre els peatges que han hagut de pagar els europeus il·lustres de les minories sense estat i conèixer una mica la tradició política del país. És trist i explicatiu del panorama actual que en una biografia de tantes pàgines com la de Pere Anguera no hi hagi ni una sola referència a l'austriacisme per explicar les obsessions polítiques de Prim, i el nerviosisme que va provocar a Madrid intentant col·locar un rei de la casa dels Savoia, l'última casa reial que va retirar el suport a la Barcelona assetjada de 1714. És descoratjador que en la biografia de Prim més completa escrita per un català la relació amb Victor Balaguer no estigui explicada i l'escriptor aparegui com un personatge secundari. Balaguer no sols va ser el primer a popularitzar l'èpica de 1714, sinó que també va ser el primer a recordar que el centralisme dels borbons havia impedit a Barcelona desenvolupar el rol que li pertocava al mediterrani. Si tinguéssim una memòria més treballada, no descobriríem cada dia la sopa d'all i el debat polític amb Madrid tindria més substància. El cas de Prim explica per endavant el posterior fracàs de Cambó -per no parlar de l'operació reformista de Miquel Roca. La vida de Prim, des de la seva actuació a la Jamància fins al seu l'assassinat, posa de manifest fins a quin punt l'aspiració de dominar Madrid des de Catalunya, per més avantatjosa que sigui la situació de Barcelona, és com l'aspiració d'establir el comunisme, una quimera que es gira contra els seus autors perquè obvia la lògica del poder i el fet que cap home no és perfecte i que sempre hi ha interessos particulars a defensar que van més enllà dels col·lectius. Prim va buscar la seva llibertat i la del seu país a través d'una idea d'Espanya que, si l'hagués pogut consolidar, hauria capgirat el resultat de 1714. No se'n va sortir i Madrid va contratacar instaurant el règim de la Restauració i comprant els fills dels industrials que li havien donat suport amb títols nobiliaris de fireta. El problema, però, no és que no haguem pogut conquerir Madrid, sinó que d'aquella època haguem preferit exaltar l'Oda a la Pàtria d'Aribau que el general Prim, i que a més ho haguem fet com si no tinguessin res a veure. Prim resulta incòmode perquè volia manar de debò, i perquè no va renunciar ni a les seves ambicions personals ni al seu país, i això fa que no encaixi amb l'imaginari eufemístic del catalanisme. Recordar Prim ens obligaria a massa sacrificis, ni que fos perquè no ens permetria recrear-nos en el victimisme líric. Per això cada any traiem les torxes per homenatjar Companys i cada any ens passa per alt l'assassinat de Prim. Per això, avui, en aquest país, els covards vigilen els valents i aquestes paraules seves cada dia sonen més marcianes: "Cataluña es un país vigoroso, Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de esforzado corazón, pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros, olvidando que al caballo fogoso y de pura sangre no se le puede domar con el látigo y la espuela, porque indudablemente se dispara y arroja el jinete por el aire." Per conèixer sobre l'assassinat mai resolt del general Prim http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2010/01/25/lassasinat-mai-resolt-del-general-prim/

REPRESSIÓ FISCAL A CATALUNYA DESPRÉS DE LA DERROTA DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

Gairebé tres-cents anys després de la derrota a la guerra de Successió, les relacions entre Catalunya i Espanya passen per un dels moments més tensos. La darrera i multitudinària manifestació de l’11 de setembre ha posat sobre la taula el malestar d’amplis sectors de la societat del nostre país amb un estat que, afirmen, no respecta ni la singularitat catalana ni els recursos econòmics amb què els nostres ciutadans contribueixen a aquest mateix estat.
Una eina essencial per ajudar-nos a entendre la magnitud d’aquestes desavinences és la història. Així, retrocedint fins al passat, podem trobar les arrels del problema i entendre les causes que ens han dut a la situació actual. En els darrers anys, els investigadors de l’època moderna han avançat molt en el coneixement de les diferents facetes de la repressió desencadenada per les forces borbòniques després de la derrota catalana. Així, avui sabem de manera detallada que milers de ciutadans de casa nostra van haver de marxar fins a un exili incert a les terres de l’emperador; que desenes i desenes de poblacions al llarg del país —des de Xàtiva fins a Prats de Lluçanès i d’Alcoi a Lleida— van ser cremades com a represàlia pels exèrcits filipistes; que els principals dirigents militars austriacistes van patir represàlies molt dures o que la totalitat de les universitats catalanes van ser clausurades per ordre dels vencedors.
I també sabem que una part d’aquesta repressió va ser econòmica, amb uns impostos que, en realitat, van esdevenir un càstig més sobre el conjunt de la població derrotada, que va veure com la fiscalitat pujava d’una manera objectivament abusiva.
Poques vegades, doncs, tenim l’oportunitat de plantejar un tema de tan rabiosa actualitat. I des de Sàpiens, com no podia ser d’una altra manera, ho fem analitzant, de la mà dels millors especialistes, aquests darrers tres-cents anys de relació econòmica entre Catalunya i Espanya. A través de les pàgines d’aquesta revista viurem les penúries dels ciutadans catalans provocades per la introducció, a partir del desembre del 1715, del cadastre, un impost que va multiplicar per set la fiscalitat existent; remembrarem les pugnes entre els lliurecanvistes i els proteccionistes, entre els quals es comptaven els empresaris catalans, durant un segle XIX que es va distingir per l’elevada quantitat de diners pagada pels ciutadans del nostre país en concepte d’impostos i la migradesa de la inversió pública de l’Estat a Catalunya. I també repassarem les primeres dècades del segle XX, la República i la dictadura franquista, fins a acabar el trajecte en l’actualitat. I lògicament, recordarem la vaga de tramvies del 1951, el Tancament de Caixes del 1899 o els orígens remots del mite de la insolidaritat catalana amb la resta de l’Estat. Un mite que encara perdura.

Publicat en la secció “El retrovisor” del número 123 del Sàpiens
http://blogs.sapiens.cat/amblupa/2012/10/02/300-anys-despoli/

UN PENYAL A LA SABATA: GIBRALTAR

La qüestió gibraltarenya és l'únic conflicet que enfronta dos membres de la UE i de l'OTAN

Paola Lo Cascio Dimecres, 3 d'octubre de 2012

'The Siege and Relief of Gibraltar', del pintor John Singleton Copley

    

“You can get married in Gibraltar near Spain”, cantava John Lennon el 1969 a The Ballad of John and Yoko. El tema fou molt polèmic, no solament per la sonada comparació amb Jesucrist. A Espanya la cançó no es va estrenar, concretament per un adverbi. Aquell near (‘a prop’), que un règim franquista no podia tolerar. Gibraltar, abans i després del franquisme, pel nacionalisme espanyol fou considerat sempre territori nacional, injustament ocupat pels britànics.

De fet, amb l’excepció d’una petita franja de territori ocupat a la segona meitat del segle XVIII, el penyal de Gibraltar és territori britànic des del 1713, segons va establir el tractat d’Utrecht, que posava fi a la guerra Successió espanyola. En aquella circumstància, la corona anglesa s’arrenglerà amb el pretendent arxiduc Carles. Finalment els Borbó guanyaren la guerra, però el territori, juntament amb l’illa de Menorca, fou la moneda de canvi que va permetre als nous regnants espanyols relaxar la pressió militar britànica, que mai no havia cessat al llarg del conflicte. El tractat de pau era molt explícit: la corona espanyola deixava en perpetuïtat el penyal a la corona britànica, amb una única condició: quan aquesta última decidís de deixar Gibraltar, Espanya tindria una mena de dret de prelació respecte a la resta d’estats europeus.

Malgrat la signatura del tractat, al llarg del segle XVIII, Espanya va continuar intentant recuperar militarment la zona. Els setges més destacats es van produir entre el 1779 i el 1783, però l’any 1830 va quedar definida del tot la situació jurídica del territori: Gibraltar era declarada oficialment colònia de la corona britànica.

Una pugna latent i de baixa intensitatAquesta declaració del 1830 va posar fi a una situació política confosa, però no va tancar pas el conflicte. Ans al contrari. El penyal va continuar sent un element d’alta conflictivitat diplomàtica entre Espanya i la Gran Bretanya al llarg dels gairebé dos segles següents. Prova d’això és que un segle més tard, el 1909, els britànics van decidir aixecar una barrera a la frontera, coneguda popularment amb el nom de “la verja”.

De fet, per més petit que sigui, convé recordar que és un territori que no arriba als 7 km2 d’extensió i que està poblat per menys de trenta mil habitants. Gibraltar es troba en una posició geoestratègica decisiva, encara més després de l’obertura del canal de Suez el 1869. Durant la Primera Guerra Mundial, aquesta rellevància va quedar demostrada amb contundència quan Gibraltar es va transformar en una peça clau de les posicions de l’entesa a la Mediterrània. Fou una base logística insubstituïble per a la distribució de recursos entre els exèrcits aliats durant la batalla de Gal·lípoli, i, al llarg de tota la guerra, un centre naval que garantia mantenir obertes i segures les rutes marítimes, tant comercials com militars, sobretot després del començament de la guerra submarina.

Encara més evident es va demostrar la importància del penyal durant la guerra civil. Ja des del primer moment després de l’Alzamiento, la Royal Navy no hi intervingué —o, més ben dit, es dedicà a facilitar les comunicacions dels militars revoltats. Més tard, el penyal es va convertir en un centre comercial important que, des del port d’Algesires, enviava subministraments a tots els ports sota control franquista. En esclatar la Segona Guerra Mundial, la seva importància es va tornar a fer evident. Els britànics hi construïren un aeroport i l’Exèrcit alemany plantejà el 1941 una operació d’invasió, que finalment no prosperà.

El franquisme va utilitzar la reclamació de sobirania sobre el penyal com una poderosa eina de cohesió interna, i alhora com un instrument diplomàtic intermitent per negociar en l’escenari internacional. El 1960 el govern franquista plantejà davant de l’ONU la qüestió de la descolonització del penyal i l’assemblea adoptà dues resolucions en les quals s’instava els dos governs a encetar negociacions, amb la condició de respectar la voluntat dels habitants de Gibraltar. Sobre la base d’aquestes resolucions se celebrà un referèndum el 1967 que convertí el penyal en territori britànic d’ultramar, concedint algunes quotes d’autogovern. El conflicte amb el govern franquista no tardà a arribar: el 1969 Espanya tancava les fronteres argumentant que el procés posat en marxa amb la consulta era una flagrant violació del tractat d’Utrecht. El tancament afectà tant l’economia de Gibraltar com les condicions dels treballadors espanyols del penyal, que foren obligats a marxar.

Fou el govern de Felipe González, el 1982 qui tornà a obrir les fronteres (només al trànsit a peu), posant en marxa un procés de negociacions que portà el 1986, i malgrat que la reivindicació de sobirania espanyola mai no hagi desaparegut, a l’anomenat procés de Brussel·les, en el marc de la Comunitat Econòmica Europea. Amb tot, no fou fins al 2001 que es presentà un acord, però les autoritats del penyal el rebutjaren i convocaren un referèndum el 2002 que va fer evident la voluntat dels habitants del penyal de mantenir el seu autogovern i els vincles amb la Gran Bretanya. Des de llavors, la qüestió de Gibraltar ha estat un discret però constant element de la política exterior espanyola dels últims anys. A vegades, en època de governs del PSOE hi ha hagut actituds més conciliadores, com quan el 2006 es va acordar, aquest cop trilateralment, amb la participació també del Govern de Gibraltar, la normalització de les comunicacions, o fins i tot el 2009, quan Miguel Ángel Moratinos va visitar la zona, durament criticat per la dreta espanyola. A vegades, en època de governs del PP hi ha hagut petites escaramusses, com les dels darrers mesos, sobre l’ús de les aigües territorials, respecte a les quals el tractat d’Utrecht lògicament no deia res, ja que no existia ni tan sols aquest concepte jurídic. Un conflicte antic i de baixa intensitat (l’únic que enfronta dos socis en la UE i l’OTAN), que a hores d’ara sembla lluny de la seva resolució.

Article publicat en la secció 'Per què passa?' del número 122 de la revista Sàpiens

ACTIVITATS: LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

 

Junta de guerra de l'1 de setembre de 1714, amb la participació d'Antoni Villarroel, Casanova i Basset

TREBALL

GUERRA DE SUCCESSIÓ

1. Dates
2. Per què comença en aquesta data?
3. Quins dos bàndols internacionals es creen i a qui donen suport cada u?
4. Busca una imatge de cada un dels pretendents a la corona espanyola.
5. A la península Ibèrica per què s'obre una guerra civil?
6. Què signa Catalunya el 1705 amb la Gran Bretanya i per què?
7. Qui es proclama rei a Catalunya?
8. Com i quan les forces austriacistes arriben a Madrid?
9. Quan cau i en quina batalla el País Valencià?
10. Què significa avui aquesta data per a València?
11. El 1710 com es trobava la situació bèl·lica a la península?
12. Quin fet va fer girar la situació bèl·lica i política a Europa?
13. On es va aturar la guerra i a on no?
14. Explica les batalles i les places o ciutats de Catalunya que queien en unes mans o altres.
15. Explica com l'arxiduc Carles va treballar el conflicte bèl·lic a Europa i qui va deixar de lloctinent a Barcelona.
16. Com era la seva cort a Barcelona? (Històries de Catalunya -Viure com Reis-El rei dels catalans)
17. Quan els anglesos van abandonar Catalunya ?
18. Quan cau Girona en mans castellanes?
19. Quan se signa el Tractat d'Utrech i quins acords prenen les diferents parts?
20. Explica detalladament quina va ser la traïció de l'arxiduc Carles (cal citar Starhemberg)
21. Quan, com i per què va decidir Catalunya resistir?
22. Gràcies a quina ajuda militar va poder vèncer Felip Vè a Catalunya?
23. Què va demostrar la batalla del baluard de Sta Clara el 12 d'agost de 1714?
24. Per què va dimitir Villarroel?
25. Com i quan va succeir la derrota catalana de Barcelona ?(desenvolupa-ho)
26. Qui eren el miquelets, els maulets i els botiflers?
27. Qui va ser i quin paper va tenir Rafel de Casanova?
28. Explica el tipus de repressió que va patir Catalunya després de la derrota (immediata i el Decret de Nova Planta)
29. D'aquesta forta repressió què en sortí o esdevingué  de positiu?

CERVERA DOCUMENTA QUE AL SEGLE XVIII NO VA SER BOTIFLERA

 

La Paeria troba actes de suport a Carles III en lloc de Felip V

Campanya local per explicar la nova versió històrica

El Punt Avui. Dimecres 26 de setembre de 2012

La Universitat de Cervera, construïda entre 1718 i 1740, va ser l'única de Catalunya fins a 1835, substituint a les que hi havia al país i que van col·laborar amb l'arxiduc Carles Foto: J. PRATS.

L'historiador Josep Maria Llobet ha localitzat diverses actes de la Paeria de Cervera del 1705 que demostrarien que la capital de la Segarra “dóna obediència al senyor Carles III”, arxiduc d'Àustria i aspirant a la corona espanyola en la Guerra de Successió. I, per tant, que en cap moment es va decantar per la dinastia borbònica i el rei Felip V, com fins ara s'havia explicat.

Les actes han suposat un gran alleujament per l'actual consistori, governat per l'alcalde de CiU, Ramon Royes, que ara prepara una seguit d'actes per donar a conèixer aquesta nova versió de la història local i per treure's de sobre l'etiqueta de “botiflers” que fins ara havien tingut els cerverins.

Royes, a més, considera “imprescindible” un acte institucional amb el president de la Generalitat per restituir aquesta fase històrica de Cervera.

La recerca inclou tres actes en què, a més d'aprovar la lleialtat a l'arxiduc Carles, també s'acorda celebrar les seves victòries, com ara les rendicions de Barcelona i València del 1705, amb repics de campanes i oficis solemnes.

Fins ara sempre s'ha atribuït el fet que Cervera tingués universitat a la recompensa de Felip V a la ciutat per la seva fidelitat. Aquests nous estudis, però, afirmen que dos emissaris enviats a Madrid per demanar fons per reconstruir la ciutat van mentir a la cort de Madrid i van afirmar que havien estat lleials al borbó. Així van obtenir recursos i el decret per crear una universitat en un emplaçament sense guarnició i que va substituir, per castigar, la resta d'universitats catalanes.

Ramon Royes també afirma sentir-se “incòmode” amb el títol de comte de Cervera que té l'actual príncep d'Astúries, i no descarta fer-ho palès en una declaració municipal o acord del ple.

http://www.elpuntavui.cat/component/elpunt/article/-/-/577230.html

"EL SETGE" DIVULGACIÓ D'UN EPISODI DE LA GUERRA DE SUCCESSIÓ

NOVA ESTRENA

TV3 emet per la Diada un documental sobre la resistència de Cardona davant l'exèrcit borbònic

'El setge', la història del castell mai vençut

L'11 de setembre, l'espai Sense ficció emetrà el documental 1711. El setge, una coproducció amb Lavinia que explica un dels episodis més desconeguts de la Guerra de Successió. SELENA SORO

BARCELONA. | Actualitzada el 06/09/2012 00:00 AraPremiumAra.Cat

 

'El setge', la història del castell mai vençut

-->

Durant 34 dies, el castell de Cardona, al Bages, va resistir fa 300 anys un setge de més d'11.000 soldats. El pròxim 11 de setembre, TV3 reconstrueix els fets amb 1711. El setge , un documental coproduït amb Lavinia que s'emetrà a les 21.50 dins de l'espai Sense ficció . "El nostre documental aporta llum sobre un dels aspectes més rellevants i desconeguts de la Guerra de Successió Espanyola", explica a l'ARA Joan Arañó, productor de 1711. El setge . "Gràcies a la resistència del castell de Cardona, la caiguda de Barcelona es va ajornar tres anys", assenyala Arañó. "Cardona és l'única fortalesa mai vençuda, van obligar-la a rendir-se com a condició a la capitulació de Barcelona, però l'exèrcit borbònic mai la va derrotar", subratlla.

1711. El setge , dirigit per Jordi Ferrerons, recrea la defensa de Cardona a partir de dramatitzacions, reconstruccions virtuals i il·lustracions animades. "Les escenes que passen al poble ens les han facilitat voluntàriament els vilatans de Cardona", comenta Joan Arañó. "Sense la seva ajuda hauria estat un documental molt digne, però bastant menys vistós", afegeix.

Joan Salvat, cap de l'àrea de documentals de TV3, es mostra satisfet dels resultats i assenyala que 1711. El setge "compleix la missió divulgadora d'una televisió pública" perquè "aporta llum a un aspecte poc conegut" de la història.

Els actors, amateurs

La major part d'intèrprets són figurants i els personatges principals els encarnen quatre actors d'un grup de teatre amateur escollits per la productora. Són ells qui donen vida a Manuel Desvalls, governador del castell de Cardona; a Jean-Baptiste Joblot, l'enginyer militar i principal estrateg dels borbònics; al coronel comte de Gehlen, comandant de les tropes austriacistes, i a Pere Ventallol, el rector de Bergús. Gràcies als testimonis escrits que van deixar els quatre homes a la vida real, el documental ha pogut relatar els fets en primera persona.

1711. El setge s'ha servit també d'arxius històrics dispersos per tot Europa que expliquen, des dels dos bàndols contendents, què va passar exactament a Cardona: dietaris personals, cròniques, informes oficials... un conjunt d'elements que expliquen accions, maniobres, estratègies i tot tipus d'anècdotes que l'equip de 1711. El setge ha seleccionat i reunit per al documental.

En la producció també hi han participat experts en múltiples disciplines, com ara historiadors especialitzats en la Guerra de Successió, enginyers militars, arqueòlegs, arquitectes i cartògrafs, que han ajudat 1711. El setge a establir paral·lelismes constants amb la Cardona actual i la de fa tres segles.

Música 100% de l'època

L'encarregat de posar banda sonora al setge de Cardona ha estat el músic Jordi Savall. Al llarg de la seva carrera, Savall ha investigat a fons la música dels segles XVII i XVIII a Europa, i això li ha permès recuperar per al documental músiques, partitures i autors del període de la Guerra de Successió dels dos bàndols. A 1711. El setge s'hi podrà escoltar música de la cort del rei Lluís XIV, peces que amenitzaven la cort imperial austríaca, evocacions musicals de batalles i gestes bèl·liques o compositors que ens són més pròxims, com Joan Cererols i Joan Cabanilles.

La major part d'aquestes peces, a més, han estat enregistrades a l'interior de la mateixa col·legiata romànica de Sant Vicenç, dins del recinte del castell de Cardona.

1711. El setge, que es defineix a si mateix com "la història inèdita d'una defensa heroica que demostra que el triomf és el resultat de la suma de petits detalls", ha comptat també amb la col·laboració de la productora cardonina E2S i amb el guió i la realització de Dani Sala i Núria Sala.

La preestrena del documental de TV3 i Lavinia va ser ahir a les 20 hores, dins de la col·legiata romànica de Sant Vicenç, al castell de Cardona.

-->

Batalla de Talamanca 1714: arqueologia de la darrera victòria catalana

Conseqüències de la derrota de l'11 de setembre de 1714: avall la torre de Sant Joan!

la_vanguardia_040206

Publish at Calaméo or browse others.

L'onze de setembre de 1714 i la repressió a Catalunya

L'enderroc del barri de la Ribera