LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

La indústria tèxtil a Catalunya

ECONOMIA DE CATALUNYA AL SEGLE XVIII. Esplendor manufactures i expansió agrària

 Al segle XVIII, l'activitat artesanal va conèixer una gran esplendor a Catalunya. Per una banda s'incrementà la producció de la indústria tradicional, venuda bàsicament en el mercat català i espanyol gràcies a la seva competitivitat- defensada, en part, per mesures proteccionistes-, i per l'altra van aparèixer productes, tècniques i màquines nous.

INDÚSTRIA TRADICIONAL. EL TÈXTIL

LES ACTIVITATS MANUFACTURERES A PRINCIPIS DE SEGLE XIX

EXPANSIÓ AGRÀRIA S.XVIII  ELS CONREUS DEL PENEDÈS, EL MAS I LA CASA DEL PAGÈS

La producció agrària va crèixer a Catalunya de forma significativa durant el segle XVIII. Aquest creixement, però, no fou degut a cap millora tecnològica rellevant, sinó a l'aprofitament de les oportunitats que cada comarca tenia, és a dir, l'especialització en determinats conreus o productes del bosc, l'increment de l'àrea regada gràcies a petites iniciatives i, sobretot, al desenvolupament de contractes de conreu que demanaven una gran inversió de treball en els processos de producció agrícola.

Bibliografia: V. HURTADO, J MESTRE, T.MISERACHS. Atles d'Història de Catalunya. Edicions 62, Barcelona,1995

La indústria tèxtil a Catalunya

L'ORIGEN DEL CONCERT BASC EN LA CONSTITUCIÓ DE LA RESTAURACIÓ DE CÀNOVAS DEL CASTILLO, EL 1876, I A LA FI DE LA PRIMERA GUERRA CARLINA, EL 1839

Pedro Luis Uriarte: “Les quinze comunitats que no tenen concert estan infrafinançades”

Entrevista al conseller d'Economia del primer govern basc que va negociar el concert

Madrid 25/03/2018 01:23 Diari Ara

Pedro Luís Uriarte

Pedro Luis Uriarte s’ha dedicat les últimes setmanes a fer una gira per defensar el concert econòmic basc. No només perquè hagi fet 140 anys des que es va aplicar per primer cop, sinó perquè torna a estar al centre de la polèmica a causa del debat sobre la reforma del sistema de finançament. Uriarte és economista i va ser el primer conseller d’Economia i Hisenda del govern basc després del franquisme, i va ser president de la comissió negociadora del concert econòmic entre Espanya i el País Basc. També va ser conseller delegat del BBV tant abans com després de la fusió de l’entitat amb Argentaria i fins a l’any 2001. Tot i defensar-lo aferrissadament, admet que el concert genera molta controvèrsia, motiu pel qual només accepta respondre a aquesta entrevista per correu electrònic.

Defensa que el concert basc no és un privilegi. Per què?

Per una raó molt senzilla: la Constitució espanyola, aprovada 100 anys després del concert, prohibeix els privilegis i, en canvi, la seva disposició addicional primera assenyala que “empara i respecta els drets històrics dels territoris forals”. Per tant, no pot ser un privilegi.

Està sobrefinançat, el País Basc?

Potser seria millor parlar d’una evidència: que les quinze comunitats autònomes que no tenen concert estan infrafinançades. Per exemple, Catalunya. El País Basc finança les seves pròpies despeses amb els seus ingressos, de la recaptació dels 24 impostos concertats, que són els que integren l’ordenament tributari espanyol. D’altra banda, paga a l’Estat la quota que determina la llei, un model establert el 1878 i que es calcula amb una metodologia del 1981. Per tant, el País Basc paga i rep el que li correspon per llei.

Per què s’està qüestionant ara més que mai el concert?

Qüestionar el concert és qüestionar la Constitució i les lleis espanyoles. Obeeix a raons exclusivament polítiques. Un partit ha aprofitat el greu conflicte que s’ha originat a Catalunya per atacar de manera indiscriminada tota la situació diferencial. I una d’elles, reconeguda constitucionalment, és el model del concert. Es parteix del supòsit que això pot aconseguir més vots a Espanya, perquè pot semblar l’autèntic defensor de la unitat d’Espanya, confonent dues coses que són molt diferents: unitat i uniformitat.

Alguns experts consideren que el càlcul de la quota no és rigorós.

No se li escaparà que molts experts amaguen sota títols acadèmics posicions ideològiques molt concretes. La quota es calcula a través d’una llei aprovada a les Corts. Els fonaments tècnics d’aquesta llei s’estableixen després d’una negociació que pot durar anys, com ha passat amb l’última, que havia d’haver entrat en vigor el 2011 i ho ha fet el 2017. Pensar que els competents tècnics del ministeri d’Hisenda són uns titelles febles en mans dels poderosos bascos que, aparentment, els enganyen any rere any des de fa 140 anys és un disbarat.

Podria haver-hi un concert català?

Per descomptat. De fet, Catalunya el va rebutjar en la meva presència el 1980, però el 2012 el va sol·licitar com a part del pacte fiscal. Els problemes per estendre aquest model a Catalunya no són tècnics, sinó bàsicament polítics, constitucionals i, avui, d’opinió pública.

I a totes les comunitats?

La resposta que he donat per a Catalunya és vàlida per a la resta de comunitats, tot i que lògicament [si tenen el concert] en poden sortir beneficiades o perjudicades en relació amb la seva situació actual. Òbviament, com que hi ha diferències notables de renda per càpita, i també d’economia submergida, l’extensió del model exigiria un sistema de solidaritat adequat. La solidaritat és absolutament necessària, però no és un donatiu, ni tampoc una subvenció de per vida. Suposa drets i també obligacions.

Quins avantatges comporta el concert per a Euskadi i Navarra?

L’avantatge fonamental és polític, perquè estableix una relació bilateral i pactada amb l’Estat en aquest àmbit. Per això, el concert és el pilar fonamental de l’autogovern basc. L’inconvenient és que obliga a recaptar. Això exigeix una administració pública competent, un bon coneixement econòmic i poca economia submergida. Amb el concert es corre un risc de recaptació, perquè el País Basc ha de fer l’aportació en forma de quota per assumir les despeses en competències no transferides. Però un cop pagada, i com que recapta la totalitat dels impostos, té les mans lliures per aprovar el seu pressupost d’acord amb els seus propis criteris establerts per a totes les administracions.

Sembla evident que el País Basc i Navarra tenen més renda per càpita gràcies al concert. A què es deu, en la seva opinió?

A tres raons que no tenen res a veure amb la metodologia del concert, ni la quota. Perquè tenen economies desenvolupades, amb elevada productivitat i competitives. Per exemple, Euskadi és la comunitat que més inverteix en R+D. Segona raó: perquè té un sector industrial potent. I tercera, que es diu poc, perquè la seva població està estancada i això es tradueix en uns índexs per habitant més elevats.

Més informació:
L'origen del concert basc 

UN PLANETA DE GRANS CIUTATS- Món 324-TV3

L'ILLA DE PLÀSTICS DEL PACÍFIC ÉS FINS A 16 COPS MÉS GRAN DEL QUE ES CREIA

L' acumulació de plàstics que sura al Pacífic nord, entre Hawaiï i Califòrnia, és "entre quatre i 16 vegades més gran del que es pensava" fins ara, segon conclou una recerca científica publicada avui a la revista 'Nature'.

"La gran zona de deixalles del Pacífic", com se la coneix des de fa anys (Great Pacific Garbage Patch, en anglès), conté 79.000 tones de plàstics acumulats que ocupen una superfície de 1,6 milions de metres quadrats, que equivaldria a la superfície de França, Espanya i Alemanya juntes.

El nou estudi, que ha calibrat les estimacions del seu model amb les dades obtingudes a través de diversos vaixells i avions a la zona al llarg de dos anys, ha pogut quantificar millor les deixalles més llargues.

Plàstic: l'assassí silenciós

De fet, si els científics deien fins ara que aquesta illa de plàstic tenia la consistència d'una sopa perquè estava formada principalment de micro-plàstics, la nova investigació ha evidenciat que tres quartes parts de l'acumulació està feta de plàstics més grans de 5 centímetres i el 46% són xarxes de pesca abandonades.

Tot i que els micro-plàstics finalment sembla que només són el 8% de la gran illa de deixalles, els investigadors admeten que si es compta per peces individuals, els micro-plàstics sí que representen el 94% de les 1,8 bilions de peces de plàstic que s'estima que conformen aquesta gran acumulació.

En definitiva, l'estudi -dirigit per un científic de l'organització sense ànim de lucre Ocean Cleanup, conclou que l'acumulació de plàstics als oceans, que s'acumula especialment ena questa zona del Pacífic a causa de les corrents marines, augmenta a un ritme molt més ràpid del que es pensava.

Per saber-ne més:
-La contaminació marina
- Viatge a l'illa de FEM

DEU CONSELLS PER CONSERVAR EL PLANETA

Ahir dissabte era el Dia Mundial de la Terra i Google ho va celebrar publicant un dels seus 'doodles' per conscienciar els ciutadans del planeta a ajudar a conservar-lo. Greenpeace  ha publicat deu consells útils i relativament senzills per col·laborar a revertir el canvi climàtic, que, segons la majoria de la comunitat científica, té tots els números perquè desemboqui en la catàstrofe mediambiental global.

1. Menja aliments de veritat i d'origen vegetal

Evita tant com puguis els productes elaborats i precuinats (si té ingredients impronunciables, pregunta't si són aliments de veritat) i redueix substancialment la ingesta de productes derivats d'animals. Aquí hi ha cinc raons, però n'hi ha més, per reduir el consum de carn. Segons la FAO, podríem reduir el 30% el consum de productes carnis i tot i així alimentaríem, tan sols amb agricultura ecològica, la població estimada el 2050.

2. No desaprofitis aliments

Més del 30% dels aliments produïts al món acaben a les escombraries. Aprofitant aquest percentatge no caldria intensificar més l'agricultura ni utilitzar transgènics per alimentar tota la població de la Terra el 2050.

3. Consumeix productes ecològics

Són aliments produïts respectant el medi ambient, que no utilitzen substàncies químiques perilloses ni transgènics. Consumint aquests productes també protegeixes la teva salut. Pots apuntar-te a un grup de consum, comprar en botigues especialitzades i fins i tot cada vegada més supermercats incorporen productes produïts de forma ecològica. La majoria dels productes ecològics estan identificats amb un segell inconfusible, però les relacions de confiança amb els agricultors són una altra forma de certificació.

4. Compra productes locals i de temporada

Apostant per productes locals i de temporada contribuirem a reduir el transport i les emissions que agreugen el canvi climàtic. Fomentarem, a més, l'agricultura local i per tant la sobirania alimentària.

5. Rebutja els transgènics

Per garantir una cadena alimentària lliure de transgènics i dels seus derivats, hem de seguir rebutjant el seu ús per part de la indústria. Mira la Guia Vermella i Verda d'Aliments Transgènics per saber quins productes són segurs.

6. Torna els productes amb transgènics

Si compres sense adonar-te'n un producte en què l'etiqueta indica que conté transgènics (“modificat genèticament”), demana al comerç que te'l canviï o que et torni els diners.

7. Proposa al teu ajuntament que es declari Zona Lliure de Transgènics, que deixi d'utilitzar glifosat i que promogui l'agricultura ecològica

Sol·licita al teu municipi/ciutat que prengui mesures actives contra l'ús d'Organismes Modificats Genèticament (OMG o transgènics) en l'agricultura i alimentació mitjançant aquesta carta. L'única forma per a les regions o municipis de preservar la seva agricultura i l'entorn davant els riscos d'aquests cultius és declarar-se Zona Lliure de Transgènics. També poden deixar d'utilitzar glifosat i altres plaguicides a les zones verdes de la seva competència i fomentar l'agricultura ecològica a través de la compra pública. A més, els municipis són palanques de canvi que poden impulsar les comunitats autònomes i l'Estat a prendre noves mesures respecte a aquesta qüestió.

8. Augmenta el consum de productes del rusc

La mel, el pol·len, pròpolis, gelea reial o cera són productes meravellosos. Amb el seu consum recolzes els apicultors i les abelles mel·líferes. L'apicultura és una de les activitats humanes més sostenibles. I no t'oblidis de firmar per les abelles. ¡Elles ja ho han fet! Mira aquest vídeo.

9. Al teu hort, jardí, terrassa...

No facis servir plaguicides tòxics, planta varietats locals i atractives per a les abelles i altres pol·linitzadors i potència els refugis naturals per a pol·linitzadors, o fes-te'n tu mateix algun.

i 10. ¡No t'aturis!

Difon la paraula ecològica entre els teus amics i familiars.

http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/dia-terra-doodle-google-greenpeace-5988824?utm_source=rss-noticias&utm_medium=feed&utm_campaign=portada

CALOR SUFOCANT, SEQUERA, ABSÈNCIA DE CULTIUS,FOCS FORESTALS… AIXÍ ÉS LA CATALUNYA QUE VE

El pantà de Sau i Sant Romà el 2008

ISIDRE ESTÉVEZ Barcelona Actualitzada el 12/02/2017 17:21. Diari Ara.Cat

Se n'ha parlat molt, dels efectes del canvi climàtic, però la majoria de vegades els advertiments feien referència a les conseqüències en llocs molt allunyats de nosaltres: l' Àrtic, les Malvines, Austràlia… Dels efectes a Barcelona, Estocolm o Londres no se'n parla tant. Però l' Agència Europea del Medi Ambient acaba de fer públic un informe on fa exactament això: analitzar les conseqüències que el canvi climàtic tindrà en les vides dels europeus. Els resultats de l'informe, el més exhaustiu fet fins ara, no deixen lloc per a dubtes: Europa es veurà afectada, i molt, pel canvi climàtic, i els efectes es deixaran notar no només en els ecosistemes naturals, sinó també en l' economia i la salut dels ciutadans. Un panorama devastador del qual no se salvarà ningú, però que tindrà en Catalunya un dels països més afectats.

Els centenars de pàgines de diaris i minuts de ràdio i televisió dedicats al canvi climàtic no han aconseguit que la població acabi d'entendre que les seves repercussions van molt més enllà d'un augment de les temperatures. En un món on tot està interrelacionat, on l' extinció d'una espècie animal afecta altres espècies animals i plantes, on la desaparició d'arbres en un país afecta les precipitacions en un altre, on la sequera en una zona comporta un moviment de població cap a una altra… en aquest món moure una peça implica moure-les totes. I allò que afecta el clima afecta tots els àmbits de la vida a la Terra.

Els efectes del canvi

Tots vol dir tots, i aquest és el punt que emfatitza l'informe de la Unió Europea, que remarca que els riscos a què s'enfronta el continent seran cada vegada més nombrosos, i també més severs. Europa s'està escalfant a un ritme més accelerat que molts altres punts del planeta ( 1,5 graus més només en l'última dècada), i això es deixarà notar. Algunes de les conseqüències que el canvi climàtic produirà en les nostres vides són previsibles: onades de calor més habituals i intenses, més inundacions, episodis més freqüents i prolongats de sequera, tempestes més violentes, un nivell del mar més elevat, que negarà pobles i parts de ciutats. Són conseqüències relacionades directament amb el clima, que es tornarà més extrem: les regions més humides d'Europa ho seran encara més, però les més seques també ho seran més. Això afecta directament Catalunya.

El pont medieval de Queròs al pantà de Susqueda, l'agost de 2008

Catalunya serà un dels països més afectats pel canvi climàtic

Altres efectes, com els que el nou clima provocarà en la vida de les persones i l'economia dels països, resulten més difícils de mesurar. Però d'afectacions n'hi haurà. Algunes regions es tornaran més inhòspites, fet que repercutirà especialment en els col·lectius més vulnerables: persones grans i amb pocs recursos econòmics es troben entre els sectors amb més risc de morir com a conseqüència dels episodis de calor i fred intensos. Les noves condicions climàtiques i els moviments migratoris que comportaran tindran la seva traducció en l' expansió de malalties que, limitades fins ara a determinades zones del món, arribaran a Europa; la febre del Nil serà una d'aquestes malalties desplaçades. A més, el canvi del món físic obligarà a un reajustament físic i psicològic que no tothom podrà superar, motiu pel qual es preveu un augment en el nombre d'afectats per trastorns mentals.

Pel que fa a l'economia, els seus efectes seran més duals i contradictoris, perquè sovint les pèrdues d'uns seran els guanys d'uns altres: l'esgotament dels bancs de pesca i la migració de peixos cap al nord suposarà la mort de la pesca en unes zones però la impulsarà en unes altres; el mateix passarà en l'àmbit de l' agricultura, on els cultius que es perdran al sud es guanyaran al nord; el turisme que marxi de llocs massa calorosos anirà a d'altres que ara reben menys visitants… Amb tot, sumant guanyadors i perdedors, els efectes seran devastadors per al conjunt d'Europa. Ja ho estan sent, de fet: es calcula que, des del 1980, el canvi climàtic ha suposat per al continent una factura de 400.000 milions d'euros.

Catalunya, entre els països més afectats

Els canvis econòmics tiraran sal a la ferida, perquè accentuaran encara més les desigualtats tradicionals d'Europa. Tothom s'hi veurà afectat, però no tothom amb la mateixa intensitat. I, segons les previsions, Catalunya serà un dels països més perjudicats, perquè la seva situació geogràfica la farà especialment vulnerable als canvis que portarà el nou clima. Catalunya patirà per partida doble: perquè està situada al sud —tot el sud del continent serà qui en sortirà més mal parat— i perquè té costes, un altre dels punts febles davant del canvi climàtic.

Els experts de l'agència del medi ambient han dividit Europa en set regions —àrtica, atlàntica, boreal, continental, mediterrània, marítima i muntanyosa– i han avaluat els riscos que amenacen cadascuna d'aquestes set zones. De totes, la que s'enfronta a un nombre menor de riscos és la dels països de l'Atlàntic —des de Galícia i el País Basc fins a Dinamarca. Això no vol dir que els perills de la zona siguin menors —amb episodis de pluges violentes i risc d'inundacions— sinó, senzillament, que seran menys nombrosos, sis. En l'altra costat de la balança, en la zona que s'enfronta a un nombre més gran de riscos, es troben Catalunya i la resta de països del Mediterrani, a més de Portugal i parts d'Ucraïna. En aquest cas el nombre de riscos s'eleva a disset. Són aquests:

1. Fort augment en el nombre d' onades de calor
2. Increment de la mortalitat (com a conseqüència de les onades de calor)
3. Disminució de les pluges i del cabal dels rius
4. Risc més gran d'episodis de sequera
5. Risc més gran de pèrdua de biodiversitat
6. Risc més gran de focs forestals
7. Lluita per l'accés als recursos hídrics
8. Augment de la demanda d' aigua per a usos agrícoles
9. Reducció de les collites
10. Riscos per a la producció ramadera
11. Expansió de plagues
12. Disminució del potencial de producció energètica
13. Augment de la demanda energètica (per fer front a l'ús més elevat de l'aire condicionat)
14. Disminució del turisme durant l'estiu (però increment potencial durant la resta d'estacions)
15. Augment dels riscos climàtics
16. Afectació negativa en la majoria de sectors econòmics
17. Augment de la possibilitat de patir les conseqüències negatives del efectes que el canvi climàtic provoca en altres llocs del planeta

El que resulta interessant del nou informe és l'accent que posa en la interacció entre causes i conseqüències del canvi climàtic. L'augment d' inundacions, per exemple, implicarà moviments de població en uns casos i, en altres, l'encariment de la construcció o les assegurances. I els moviments migratoris comportaran canvis econòmics i demogràfics, perquè afectaran el comerç entre els països i comportaran costos en infraestructures i polítiques socials. Els conflictes bèl·lics també seran més freqüents en un món on hi haurà més competició per accedir a uns recursos cada cop més escassos. I, més enllà del drama humà, les guerres comportaran nous problemes socials, ecològics, comercials i econòmics. Un cercle viciós de proporcions gegantines.

El canvi climàtic és com fer caure una pedra de grans dimensions en un petit llac: l'impacte és lògicament més gran allà on cau la pedra, però els moviments que genera, grans o petits, arriben arreu. Pel que fa a Europa, Catalunya està situada en un dels extrems on aquests moviments es deixaran sentir més i amb més intensitat.

- Font: L'últim informe de l'Agència Europea del Medi Ambient sobre les conseqüències del canvi climàtic dibuixa un escenari molt complicat per a Catalunya i la resta de països de la Mediterrània

- Per saber-ne mes: El pantà de Sau

El pont de Queròs i Sant Romà de Sau

Climate change poses increasingly severe risks for ecosystems, human health and the economy in Europe

IL·LEGALITAT AMBIENTAL A ANDALUSIA PER EXPLOTACIONS GASÍSTIQUES VORA EL PARC NACIONAL DE DOÑANA

Font: REPSOL extrae gas en las costas de Doñana sin evaluación de impacto ambiental

Sobre el tema:- La Eurocámara pide información sobre la extracción y almacenamiento de gas
-Industria da luz verde al proyecto de gas en el entorno de Doñana
-El Congreso aprueba paralizar las obras de extracción de gas en el entorno de Doñana
-Expertos alertan del riesgo de terremotos en Doñana por las extracciones e inyecciones de gas
-Extracción y almacenamiento de gas en Doñana. Diez razones para decir NO
  

PAISATGE I MEDI AMBIENT. ELS RISCOS

Unitat 4 2013-14 - paisatge i medi ambient from jordimanero

L' EXCLUSIÓ SOCIAL I LA SEVA VEU

Crisi, rescat públic i sant tornem-hi: nova onada especulativa sobre el dret a l’habitatge

DAVID FERNÀNDEZ Actualitzada el 07/10/2016 20:48

“Eles comem tudo e não deixam nada”Vampiros, José Afonso

A les portes del novè hivern en crisi, les dades glacen, es congelen i no muten. Ahir mateix, la plataforma Pobresa Zero -que aplega 3.200 entitats catalanes de l’àmbit social, de pau, drets humans i cooperació- enllestia, en jornada de treball oberta, la diada internacional per l’eradicació de la pobresa del proper 17 d’octubre, dempeus contra el dia de la marmota. La realitat escup que les dades no varien i que, si ho fan, és per empitjorar: el 19% de la societat catalana -un de cada cinc- està en risc de pobresa, que ja afecta un 27% dels menors. 200.000 llars sense cap ingrés i un 12% de pobresa assalariada. Com diria Pérez Andújar, en l’insuportable cicle del bucle, sembla que l’únic canvi real és el canvi climàtic. Quan els únics comptes corrents que creixen són els de sempre.

El paisatge devastat generat per la crisi no va portar pas la pobresa, sinó que la va agreujar: diguin el que diguin, l’exclusió social és una realitat cronificada fa dècades. I si és indecent no atendre els sectors socials més vulnerats en temps difícils, més pervers és no haver-ho fet en època de vaques grasses. Tanmateix, en el país dels peatges i els rescats bancaris, avui anem a tres terços: un terç viu encara en el model anterior, un terç sobreviu en la precarietat i un terç malviu a les portes de l’exclusió. Com triple també és la por, que rutlla arreu: els de dalt, por a perdre; els del mig, por a baixar; els de baix, a seguir igual. Amb un milió i mig de persones en rabiüda retrospectiva punk: no future.

En el miratge de la recuperació, amb un panorama molt pitjor, la tendència i l’indicador perboquen que ells hi tornen com si no haguéssim après res. Crisi, rescat públic i sant tornem-hi: nova onada especulativa sobre el dret a l’habitatge -ara, la gallina dels ous d’or del lloguer que foragita i expulsa-, fons voltor a mode de carronyaires en un país en crisi, i unes polítiques públiques delmades, retallades i col·lapsades. És el que passa quan l’economia s’imposa a la política, els mercats sotmeten Parlaments i els governs semblen gestories. Entremig i mentrestant, seuen al banc dels acusats, en judicis epidèrmics, alguns dels responsables. Epidèrmics: les black sumen 15 milions d’euros robats. Però el gran furt de Bankia són 23.000 milions. I 13.000 la gran evasió -impune- de CatalunyaCaixa.

Centres i perifèries, verticalitats i jerarquies, als discursos oficials -també els mediàtics- es parla a vegades de pobresa i exclusió, en un país que per no tenir no té, en matèria de drets humans, ni estratègia nacional contra el sensellarisme. Però poques vegades escoltem, en primera persona, ni les causes ni les veus dels que pateixen les desigualtats, els oblidats que mai compten, les víctimes dels brètols neoliberals del mercat lliure. Sota el seu skyline, creix la dualització social inhabitable, quan fa massa anys que els darrers de la fila van categoritzar allò de “quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra”.

Desori i erm, encara avui algunes preguntes, les més senzilles, són sempre les més punyents i imprescindibles. A les passades eleccions del 26-J, la Fundació Arrels va impulsar una iniciativa per fer sentir la veu invisible de les persones que viuen al carrer, la fesomia més extrema de l’exclusió residencial. Se cedien comptes de Twitter significatius a persones sense llar: en a penes dues hores es van generar 2.867 tuits i 20 milions d’impactes. Aprendre-ho i desaprendre-ho tot en dues hores. A mi em va tocar estar amb en Pedro, sis anys al carrer sense sostre, prim, salut fràgil i amb l’empremta visible de les marques que deixa la vida al ras. En Pedro va formular les seves preguntes i reflexions, des de la pròpia experiència, amb un lúcid sentit comú i sense perdre mai el somriure: “Va haver-hi un agost en què la Generalitat va retirar de cop 4.500 ajudes de la PIRMI. Abans de votar, penseu”; “La pobresa, la violència i la justícia sempre surten cares”; “A Catalunya hi ha 11.500 persones sense llar. Per què? Com es pot solucionar?”; “Hem revisat el programa de DiL, de 143 pàgines, i només hi hem trobat una referència als sensesostre. És així?”; “Quant ens costa la corrupció?”; “Gent sense casa, cases sense gent. Com s’entén, president?” Interpel·lats tots els candidats, em sembla recordar que només li van respondre Ada Colau, Gabriel Rufián i Pablo Iglesias.

Què cal fer està escrit. Que hi hagi coratge contra l’austeritat imposada és una altra cosa. Però, com el conte del rei nu, l’acord de 3.200 entitats del país en l’objectiu imprescriptible de pobresa zero despulla la inacció política, la desídia mercantil i la inèrcia institucional, formulant el programa més sòlid i comú per poder-nos-en sortir: canvi de model del mercat laboral, una educació que no deixi enrere ningú, fiscalitat justa en què paga més qui té més -com reclama el 76% de la gent, segons el CEO-, servei de prestacions mínimes garantit, habitatge digne, garantia de serveis sociosanitaris, eradicació de polítiques migratòries racistes, comerç equitatiu i sostenible, control de les transaccions financeres, auditoria del deute per dilucidar-ne la legitimitat, supervisió de les inversions transnacionals i una política pública de cooperació internacional coherent i justa.

“La pobresa sempre surt cara”, piulava en Pedro. Perquè després de cada moda especulativa, sempre vénen els recomptes de runes, osques i forats. La resta és sempre fer tard, fora de lloc i a misses dites. Avui fa 10 dies, per fi i després de sis anys al ras, amb el pes esgotador de la duresa de la vida al carrer, en Pedro va accedir a un pis. Després de 2.190 nits a les palpentes, primera nit a recer. A casa. Sota sostre. Primera nit que va ser la darrera. L’endemà en Pedro ens deixava i, deixant-nos, ens deixava de nou a la intempèrie. Que la terra et sigui lleu.

Última nit sense sostre

EL TURISME CATALÀ I ESPANYOL DEL 2016 EN DADES

Catalunya rep una quarta part dels turistes estrangers que arriben a l'Estat, i entre Catalunya i les Balears, pràcticament la meitat, segons les dades publicades aquests dimarts per l'institut d'estadística (INE). Només mes de juliol Catalunya va rebre 2.422.110 turistes estrangers, els 25% del total arribat a l'Espanya, i del gener al juliol van arribar a Catalunya 10.082.516 turistes, més del 23% de tots els que van arribar a Espanya. Aquestes dades reflecteixen un increment de l'arribada de turistes estrangers a Catalunya al juliol del 3,8% i un increment en l'acumulat de l'any del 4,7%.

Aquests augments estan molt lluny de la mitjana estatal. A Espanya van arribar al juliol 9.570.121 turistes estrangers, amb un augment del 9,3%, i en els set primers mesos de l'any el nombre de visitants estrangers va pujar a 42.361.233, amb un augment del 11,1%.

De fet, totes les comunitats tradicionalment receptores de turistes van incrementar més el percentatge del nombre de visitants que Catalunya. Així, el creixement des que la començar l'any al País Valencià va ser del 17,8%; a Andalusia, del 16%; a les Canàries, del 13,2%; a les Balears, del 12,7%, i a la Comunitat de Madrid, del 11,7%.

Des que ha començat l'any el principal país d'origen dels turistes que visiten l'Estat és el Regne Unit, amb 10.145.091 turistes i un augment del 15,3%, seguit d'Alemanya, amb 6.272.370 i un augment del 6%, i França, amb 6.112.864 i un increment del 9,5%. A Catalunya, no obstant això, els francesos són el grup mes important, ja que són el 23,5% del total, seguits dels britànics, que són el 10,6%.

La majoria de turistes estrangers arriben a l'Estat en avió (34,6 milions aquest any), també per carretera (6,9 milions), en vaixell (621.820) i finalment en tren (208.312).

Creix més l'allotjament no hoteler

L'hotel continua sent el sistema d'allotjament principal dels turistes estrangers. Des que va començar l'any, al conjunt de l'Estat han passat per establiments d'aquest tipus 26,9 milions de turistes, amb un augment del 12,5%, mentre que l'habitatge de lloguer el van utilitzar 4,4 milions de turistes (un 5,7% més).

Però es dispara l'estada en altres tipus d'allotjament de mercat, com càmpings, cases rurals i altres tipus, entre els quals entrarien el lloguer legal d'habitacions a través de plataformes, amb 1,8 milions de turistes aquest any, i un increment de quasi el 53%.

XAVIER GRAU Barcelona Actualitzada el 30/08/2016 10:02 Ara.Cat Catalunya lidera l'arribada de turistes estrangers amb 10 milions de visitants

QUÈ ÉS EL TTIP I CRÍTICA AL LLIURE COMERÇ AMB EUA

Font Deverdadigital

Se’l coneix sobretot per la sigla en anglès, TTIP, que camufla en forma d’acrònim incomprensible una negociació fosca, opaca i plena de contraprestacions socialment, ambientalment i culturalment qüestionables. Em refereixo a l’Acord Transatlàntic sobre Comerç i Inversions.

Amb voluntat d’augmentar l’interès sobre la qüestió (que ens afectarà, ens motivi més o menys el tema), exposo a continuació algunes raons en les quals ens basem algunes persones i organitzacions que entenem que l’acord no és desitjable, tant pel contingut com per la manera com s’està gestant.

1) No és un acord comercial.Els acords comercials tradicionals se centren en l’eliminació dels aranzels, però, en el cas de les relacions entre la UE i els Estats Units, ja són prou baixos. Per tant, aquest no és el punt principal. L’objectiu és, en un 80%, eliminar les “barreres no aranzelàries (BNA) al comerç”, o sigui, els estàndards i les normes que cada part imposa a la fabricació dels seus productes. Eliminar-los comportarà en molts casos una devaluació de les condicions socials i ambientals que afectarà les dues regions de maneres molt diverses.

2) Lobis. Els principals interessats (i, per tant, impulsors) de l’acord són les grans multinacionals a banda i banda de l’Atlàntic, que han activat la seva potent maquinària lobista, tant a Brussel·les com a Washington.

3) Secretisme i opacitat. Ja fa un any (avui tres) que van començar les negociacions i només un selecte nombre de tecnòcrates de la Comissió Europea hi tenen accés. De fet, en aquest cas fins i tot el Consell de la UE és absent de la negociació, igual que el Congrés i el Senat dels EUA. El Consell, els membres de la comissió europarlamentària INTA (de comerç internacional) i alguns presidents d’altres comissions del Parlament Europeu poden consultar  els documents originaris elaborats per la Comissió Europea, però ningú no té accés a les propostes dels EUA. I si aquest grau d’opacitat és preocupant, encara ho serà més quan es comencin a elaborar les propostes finals, que només una dotzena de diputats podran veure (a les Secured Reading Rooms) després d’haver-se compromès explícitament a no prendre notes i a no parlar-ne amb ningú.

4) Si la gent ho sabés. Si el TTIP inclou plans per canviar les normes per les quals fa anys que les nostres democràcies batallen, els Parlaments i la ciutadania han de saber de què va el joc. I més quan sabem que “molts dels partidaris de l’acord defensen que sigui secret, perquè, si la gent sabés el que estem fent, s’hi oposaria”, tal com fa poc va denunciar la senadora per Massachusetts, Elizabeth Warren.

5) Ball de xifres. Els que defensen l’acord argumenten que l’economia de la UE se’n podria beneficiar en 119 milions d’euros a l’any, mentre que els EUA podrien guanyar un extra de 95.000 milions a l’any. L’estudi d’impacte encarregat per la CE, d’on extraiem aquestes dades, també diu, però, que els beneficis no arribaran abans del 2027, i sempre que s’arribi a un acord global, és a dir, que s’eliminin la meitat de tots els obstacles no aranzelaris. Aquestes xifres han estat contestades per diversos economistes que acusen les prediccions de “conte de fades” i situen el creixement en no més del 0,05% del PIB.

6) Més llocs de treball? Incert. Si bé és probable que el TTIP comporti un canvi en la situació del comerç mundial, i que, per tant, afecti inevitablement llocs de treball existents en totes les regions, no tenim cap garantia que l’impacte sigui sempre positiu.

7) Les multinacionals faran les lleis. El capítol de protecció dels inversors és un dels més preocupants. Segons aquest punt, un inversor podria dur un estat a judici -basant-se en el sistema Investor-to-State Dispute Settlement- si l’estat adopta una norma legal que ell consideri que perjudica la seva inversió. És un sistema del tot injust, ja que, entre altres coses, ni els governs, ni la societat civil ni les empreses nacionals podran demandar una multinacional.

I així podríem arribar fins a 30 raons. Moltes, elaborades conjuntament per un grup d’analistes i organitzacions de la societat civil. Tant els arguments (la llista sencera) com les organitzacions es poden trobar a la web www.ttip2014.eu, que s’ha creat expressament per suscitar un debat que els poders econòmics pretenen amagar en un nou escac a la Democràcia, en majúscula, i que posa novament en risc la credibilitat de les institucions europees.

RAÜL ROMEVA. Ara.Cat. Actualitzada el 22/06/2014 00:00

Font: TTIP: motius per oposar-s´hi

GREENPEACE FILTRA DEOCUMENTS QUE REVELEN GRANS DEFICULTATS EN L'ACORD DE LLIURE COMERÇ EUROPA-EUA: L'alimentació frena el TTIP

Gairebé tres anys després de l’inici de les negociacions de l’acord de lliure comerç entre la Unió Europea i els Estats Units (TTIP, per les sigles en anglès), no només s’ha disparat l’oposició a l’acord de l’opinió pública, sinó que en el terreny polític Brussel·les i Washington han constatat les enormes dificultats de trobar acords en qüestions clau com el medi ambient o la seguretat alimentària.

La filtració de 248 pàgines confidencials de les negociacions que va fer ahir Greenpeace revela profundes divisions entre els dos blocs i la pressió dels Estats Units perquè Europa s’avingui a rebaixar o eliminar regulacions que als països europeus són més estrictes que a l’altra banda de l’Atlàntic. Precisament aquesta era una de les principals preocupacions de les organitzacions, els governs i els ciutadans que estan en contra de l’acord.

“Aquests documents confirmen el que hem estat dient des de fa molt de temps: el TTIP posaria les corporacions al centre de les decisions polítiques en detriment de la salut pública i el medi ambient”, va assegurar Jorgo Riss, director de Greenpeace Europa. Riss va afegir que ja se sabia que la posició europea era “dolenta”, però ara es veu “que la nord-americana és fins i tot pitjor”.

Opacitat de les negociacions

La publicació dels documents, a més, fa que per primera vegada les propostes de l’administració Obama siguin conegudes. Fins ara només la UE feia públiques les seves posicions, tot i que les converses amb Washington i els seus resultats s’havien portat fins ara amb el màxim secretisme i opacitat.

Un exemple de discòrdia entre els negociadors és l’ús d’animals en assajos en sectors com la cosmètica, una pràctica permesa als EUA però vetada a Europa. Altres aspectes en què no es posen d’acord són l’ús de pesticides o l’alimentació animal que després es destina al consum humà.

En general, les normatives de protecció sanitària són més estrictes a la UE, on mana l’anomenat “principi de precaució”, que consisteix a prohibir tot allò de què se sospiti, encara que no estigui demostrat científicament que sigui nociu per a la salut. El govern nord-americà vol que en el TTIP no s’inclogui aquest principi per als productes importats dels EUA i, en canvi, es reconegui la seva filosofia, que és justament la contrària: per prohibir un aliment s’ha de demostrar que és nociu per a la salut. Als Estats Units, per exemple, estan autoritzats aliments modificats genèticament per a consum humà o la carn de pollastre desinfectada amb clor, productes prohibits als països europeus.

Resposta de la CE

Després que Greenpeace publiqués els documents a la seva pàgina web, Brussel·les va negar ahir taxativament les acusacions de l’organització ecologista. En un text al seu blog, la comissària de Comerç, Cecilia Malmstrom , va assegurar que la UE no es doblegarà a les pressions nord-americanes. “Cap acord comercial de la UE rebaixarà el nostre nivell de protecció als consumidors, a la seguretat alimentària o al medi ambient”, va escriure la comissària.

La filtració del xoc entre Brussel·les i Washington pel TTIP, sumada a la creixent oposició pública al tractat, posa en dubte que l’acord es tanqui a finals d’any, tal com volen els negociadors. A Europa, ja hi ha alguns governs -sobretot el de França- que recelen del TTIP, tot i que el tractat continua comptant amb el suport i el lideratge de la cancellera alemanya, Angela Merkel, i d’altres capitals europees.

LAIA FORÈS Brussel·les  Ara. Cat. Actualitzada el 03/05/2016 00:00

L'alimentació frena el TTIP

LA UNIÓ EUROPEA I LA REESTRUCTURACIÓ DEL CAPITAL A EUROPA SEGONS MIREN ETXEZARRETA

La Unión Europea y la reestructuración del capital en Europa from ATTAC Acordem on Vimeo.

LA GLOBALITZACIÓ I LES DESIGUALTATS AL MÓN

La globalización, la otra cara de la moneda

Por: Kelly Johana Martínez | abril 17, 2015

 

Actualmente, podemos decir que vivimos en un mundo que está inevitablemente interconectado. En el que las barreras de los países han sido derribadas y los mercados nacionales se han abierto a negociaciones de carácter mundial; en el que las comunicaciones se hacen de forma fácil e inmediata, y el conocimiento es transmitido y compartido con ciudadanos de todas partes del planeta. Países como Estados Unidos y China han logrado un mayor progreso en términos económicos, tecnológicos, ambientales y de carácter comunicativo, convirtiéndose así en ejemplos de desarrollo, para todo el planeta. La globalización como proceso de integración e interacción conlleva a un aumento de la desigualdad social, en todo el mundo. Según la Real Academia Española, la globalización es un “proceso por el que las economías y mercados, con el desarrollo de las tecnologías de la comunicación, adquieren una dimensión mundial”. Entendemos la desigualdad como el desequilibrio en la repartición de bienes, ingresos, tecnologías y demás aspectos que trae consigo la globalización.

Este proceso integrador busca la unión de todos los mercados del mundo, el acceso de las personas a los aspectos tecnológicos y la comunicación a nivel mundial. Pero… ¿Qué pasa cuando todas las personas no pueden disfrutar de estos beneficios? ¿Qué pasa si decimos que mientras unos se enriquecen otros mueren de hambre diariamente? Mientras una pequeña parte de la población posee casi la mitad de la riqueza mundial, la mayoría de las personas del planeta deben repartirse la cifra restante, aumentando así la desigualdad económica y social. “En 2014, el 1% más rico poseía el 48% de la riqueza mundial, mientras que el 99% restante debía repartirse el 52%”. (Deborah Hardoon, Informe temático de Oxfam, 2015, p. 2)

Cuando no se tiene control sobre la distribución de los ingresos producto de este proceso global, no se puede hablar de igualdad. Pues mientras pequeñas élites siguen aumentando su fortuna, la mayor parte de la población mundial vive en condiciones precarias. La falta de educación, la pobreza, las malas condiciones de salud y el deterioro de la infraestructura, en la mayor parte del mundo, nos lleva a preguntarnos, ¿En dónde quedan todas las ganancias y los beneficios de esta integración a gran escala? La extrema concentración de la riqueza, en pocas manos, es un factor que obstruye el progreso e impide a países pequeños aumentar su producción y mejorar sus economías, para competir en el mercado mundial. Imposibilitando su transformación de países en vía de desarrollo a países desarrollados. El capital de las personas más ricas del mundo sigue aumentando de manera exponencial, mientras que el dinero de los menos favorecidos se ve disminuido con el pasar de los días.

La riqueza de las 80 personas más ricas del mundo se ha duplicado en términos nominales entre 2009 y 2014, mientras que en 2014 la riqueza en manos del 50% más pobre de la población se ha reducido con respecto a 2009. (…) Actualmente, estas 80 personas poseen la misma riqueza que el 50% más pobre de la población mundial; esto quiere decir que 3.500 millones de personas comparten la misma cantidad de riqueza que estas 80 personas enormemente ricas. (Informe temático de Oxfam, 2015, p. 4)

Es en los medios masivos de comunicación donde se da la globalización. A través de la radio, la televisión, la prensa o el internet se difunde toda clase de información que influye en los perceptores y audiencias, y hace que adopten ideologías diferentes a la nacional, formas de actuar y pensar distintas o que simplemente tengan conocimiento de la diversidad del mundo en el que habitan. Sin los medios este proceso integrador y de intercambio de bienes, servicios, conocimiento, tecnología, formas de actuar y de pensar no sería posible. Cuando nos abrimos a los medios de comunicación estamos siendo parte de lo que llamamos globalización, pues aunque no estemos asumiendo posturas o costumbres diferentes a las nuestras, sí estamos conociendo la existencia de ellas.

Aunque los medios de comunicación se consideran como una herramienta de integración mundial, se vuelve a caer en la desigualdad y en la exclusión. ¿Por qué? Porque una persona que vive en un país con baja calidad de vida no puede darse el lujo de tener un televisor en su casa, un computador y a veces ni siquiera un radio. Los medios de comunicación, como el internet, nos unen en un gran mercado global, pero su acceso está condicionado por la capacidad económica de las personas, es decir, por su calidad de ricos o pobres. Según datos del Banco Mundial (BM) para el año 2014 en países como Finlandia, Luxemburgo, Noruega y Suecia más de 90 personas, por cada 100 habitantes, tenían acceso a Internet. Mientras que en sitios como la República Democrática del Congo, Etiopía, Madagascar y Sierra Leona el número de personas que tenían acceso a Internet, por cada 100 habitantes, no superaba el 3 %.

El punto no está en alzar voces de protesta contra la globalización, sino hacer de este proceso un proyecto ético, donde los derechos de los seres humanos primen sobre las actividades económicas y el enriquecimiento seleccionado. “Sólo es posible mejorar la vida de la mayor parte de la población mundial si hacemos frente a la extrema concentración de riqueza y poder en manos de las élites”. (Informe de Oxfam, Iguales, 2014, p. 8) Para poder mejorar la calidad de vida de las personas, se debe luchar contra la brecha económica que hay entre ricos y pobres, y velar por el progreso mundial, equitativo e igualitario.

La globalización, como todas las cosas del mundo, no es buena ni mala, todo depende de los organismos que la manejen y del enfoquen que le den. Este proceso como medio de integración e interacción aumenta la desigualdad social, debido a la extrema concentración de la riqueza, en pocas manos. Por eso, es de vital importancia que los gobiernos y las ONG cumplan su papel fundamental de velar por satisfacer las necesidades de las personas, respetar los derechos humanos y garantizar una vida digna y de calidad, a cada persona del planeta.

FONT: Las 2 ORILLAS
COMPLEMENTEM: Debat entre Sala Martín i Arcadi Oliveras

CONFERÈNCIA SOBRE LA GLOBALITZACIÓ
I LA IMMIGRACIÓ

Arcadi Oliveras (president de Justícia i Pau)

  Enregistrada per Arenys Solidari i escrita a partir d'aquest enregistrament (10 de novembre 2001). per la professora Núria Sarsanedes (IES Salvador Dalí)

TRETS MÉS IMPORTANTS DE LA GLOBALITZACIÓ

                                                                   

Parlaré únicament dels trets o característiques econòmiques, polítiques i socials de la globalització.

7 aspectes principals de la globalització:

1r aspecte: Ens trobem en un món globalitzat en primer lloc i sobretot gràcies a la gran efervescència del comerç internacional. El comerç internacional és el que ens fa ser conscients que vivim en un món globalitzat. El tenim absolutament present en les nostres vides.

Per exemple, als matins, el primer que fem és aturar el despertador, que si mirem per darrere, deu posar “made in Taiwan”. Acte seguit, entrem a una dutxa, i, com que ara fa fresqueta, voldrem que sigui amb aigua calenta i sabrem que aquesta aigua ha estat escalfada per pretroli de Kuwait o per gas natural d’Argèlia. Acte seguit, ens posarem una samarreta i uns pantalons. Si són de marca, ens diran que són fets a Milà, però en realitat els hauran fet a Filipines o a Honduras. I aleshores ens prendrem un cafè, que tots sabem que deu venir de Colòmbia. Acte seguit, agafarem un cotxe o un autobús per anar a la feina, que deurà ser alemany o japonès. I quan arribem a la feina, ens posarem a escriure en un paper. El paper pot ser reciclat o no ser reciclat. Si no és reciclat, el paper s’haurà obtingut d’una cel·lulosa la qual a la seva vegada l’hauran tret de la manipulació d’una fusta, i aquesta fusta haurà estat obtinguda de boscos finlandesos o de boscos canadencs. I així podríem seguir al llarg de tot el dia. Només amb la nostra primera hora i mitja de la nostra vida diària el comerç internacional ha tingut una presència absoluta.

Què vol dir això? Vol dir que, ens agradi o no ens agradi, nosaltres estem globalitzats. És a dir, que la globalització és un fenomen inexorable: el tenim damunt nostre. Una altra cosa és que no ens agradi! I aleshores cometem un error. Perquè quan no ens agrada, i protestem, diem que som del moviment “antiglobalització”. No. La globalització és un fenomen clar. En tot cas hem de dir que és som moviment en contra de l’actual forma de globalització. No contra la globalització en general, perquè qui realment està en contra de la globalització general n’hi ha poquíssims: 2 o 3 que estan disposats a viure a la muntanya, a menjar tres herbetes i tenir un vestit de sac. Aquests potser sí que no estan globalitzats. Però la resta, estem tots globalitzats. Per tant, hauríem de canviar el nom, cosa que penso que no podrem fer, perquè un cop a una persona el bategen d’una manera, aquest mot ja li queda. Va passar igual amb l’expressió ONG, que des del primer moment que es va considerar molt dolenta perquè moltes associacions/institucions/entitats, etc. són governamentals i a més a més els lingüistes afirmen que no es pot definir una paraula en negatiu sinó en positiu.

Ara jo dic que no ens diguem “antiglobalització”. I com ens direm? Antiglobalització.

Però bé, a part del nom, només dic que la globalització és un fenomen inexorable sobretot gràcies al comerç internacional. I de comerç internacional s’ha de dir que cada vegada n’hi ha més. Moltes vegades podem veure als diaris com es van firmant acords per reduir o eliminar les duanes, que evidentment això facilita molt el comerç internacional, com també facilita el comerç internacional el fet que hi hagi unes empreses, que anys enrere anomenàvem multinacionals i que ara anomenem transnacionals perquè transiten, van constantment d’un lloc a l’altre: en un país busquen la matèria primera, en un altre país la transformen amb mà d’obra barata, en un tercer país hi dipositen deixalles perquè a casa seva ja no els ho deixen dipositar, en un quart país busquen un magatzem de distribució i en un cinquè país venen la mercaderia. I aleshores ens trobem que una mateixa mercaderia, sense haver sortit d’una mateixa empresa, ja ha passat per 5 països diferents fins que arriba al client. I, per tant, genera comerç internacional.

I què més genera comerç internacional? Doncs la nostra actitud com a consumidors. Nosaltres, com a consumidors, som gent cada vegada més sofisticada. Això vol dir que cada vegada ens agraden més els productes específics i no els productes genèrics. Just al contrari del que ens diuen que hem de fer amb els medicaments (que ens han d’agradar més els genèrics i menys els específics).

Per què? Doncs per una cosa que explicaré tot seguit. Espanya té com a primera exportació els cotxes: allò que més venem a fora, que quan era jovenet eren les taronges, ara són els cotxes. Però si mirem les nostres importacions, veiem que com a 3r o 4t lloc, veiem que també hi ha els cotxes. I aleshores la pregunta és: per què? Si en tenim tants i ens en sobren tants, que en venem tants a fora, per què n’hem de comprar a fora? La resposta és que no ens interessa el genèric cotxe. Ens interessa l’específic utilitari que venem cap a fora o l’específic cotxe que importem de fora cap aquí.

Bé, això amb els cotxes s’entén, ja que no és el mateix circular amb un Mercedes que amb un 600. Però a vegades aquesta sofisticació arriba fins a nivells insospitats, com el que m’explicava un company meu amb una anècdota que li va passar.

Aquest company té un amic que és propietari d’un camió. I aquest propietari del camió li va dir al meu amic: jo em guanyo molt bé la vida, però a vegades crec que me la guanyo absurdament perquè me la guanyo fent un viatge setmanal de Barcelona a Amsterdam amb el camió carregat d’enciams del Prat de Llobregat, que els diposito al mercat central d’Amsterdam. I quan tinc el vehicle buit, me’n vaig a uns hivernacles propers a Amsterdam i carrego el camió amb uns enciamets petits que es venen molt bé a El Corte Inglés. De manera que el que jo faig és transitar absurdament per Europa portant enciams amunt i avall amb la conseqüent despesa d’energia, ocupació de carreteres, contaminació, etc. Per què? Perquè hem esdevingut consumidors sofisticats. I ja no ens agrada fer amanida qualsevol, sinó que volem fer una amanida amb enciamets holandesos, tomaquets xinesos, volem menjar nespres fora de temporada, volem menjar endívies de Bèlgica i volem no sé quantes coses més. Som consumidors sofisticats i generem comerç internacional.

I aquí sorgeix la primera pregunta i la primera valoració de la globalització: el fet que en el món hi hagi molt comerç internacional, és bo o és dolent? Depèn. Segons els llibres d’economia, és magnífic, perquè si ens diuen si hi ha molt comerç les empreses seran molt competitives, entraran a molts mercats de fora, tindran gran capacitat de tenir clientela... i nosaltres com a consumidors tindrem accés a tot tipus de productes, i com que vindran d’empreses molt competitives, els tindrem a bon preu. Per tant, per les empreses, mercat mundial i competitivitat, i pels consumidors, accés a tota mena de productes i més barats. A partir d’aquí, sembla que això del comerç és extraordinari.

Seria extraordinari si el comerç fos el que ens diuen els llibres d’economia que és, però que no sempre és. El comerç, perquè sigui possible, es basa en una transacció. Si no hi ha transacció, no hi ha comerç. I perquè una transacció es pugui produir, hi ha d’haver un preu. Si no hi ha preu, no hi ha transacció.

Com s’elabora el preu? Bé, si hem fullejat algun cop algun llibre d’economia, veurem que el preu és el fruit de la barreja dels interessos dels que ofereixen i dels que demanen. Hi ha una corba d’oferta i una altra corba de demanda, les dues corbes es creuen en un punt determinat, que en diem punt d’equilibri, i aquest punt d’equilibri determina el preu. I qui no hagi llegit mai cap llibre d’economia, és igual. Ho explicaré amb un exemple més concret.

Nosaltres anem de vacances a Turquia. El dia que ja tornem cap a Barcelona ens passegem pel bazar d’Estambul perquè volem portar un record a casa. Ens volem endur una figureta que està allà exposada i li preguntem al venedor què val aquesta figureta. Ell ens diu: 2 milions de lires. I nosaltres, que sabem que en el bazar d’Estambul cal regatejar, li diem: de cap manera! Li donem 1 milió de lires i estigui tranquil! El venedor, que coneix l’ofici, diu: No! Un milió no! Però miri: si vol li puc arreglar una mica i enlloc de 2 milions li deixo a 1.800.000 lires. Nosaltres, que tenim ganes d’endur-nos la figureta, li diem: miri, potser li pujarem a 1.400.000 lires. El venedor diu: home, en aquest cas jo li deixaré a 1.600.000 lires. I al final diem: sabeu què? Ho deixem a 1.500.000 lires i tots contents. Això és el punt d’equilibri. Ell partia de 2 milions, nosaltres d’un milió, hem fet la transacció a 1 milió i mig i tots contents.

Si tot el comerç mundial es produís en aquestes condicions, seria perfecte. Però no es produeix en aquestes condicions, perquè en la nostra vida real el comerç tampoc no es produeix en aquestes condicions. Jo no em veig, per exemple, anant a aquí a la benzinera de la cantonada i dient-li al venedor de la benzinera: a quan deixem el litre avui? A 150? A 140? A 145? El de la benzinera dirà: noi! A aquí posa 149. O pagues això o te’n vas buit a casa. Però per què? Perquè no tenim la mateixa força negociadora com el d’Estambul i jo. Ell pertany a un monopoli, o a un oligopoli, em pot imposar el preu i jo he de callar i obeir. Si hi ha molt comerç com el d’Estambul, va molt bé per tothom. Si hi ha molt comerç com el de la benzinera, va molt malament per mi i molt bé per Repsol, per dir-ho d’alguna manera.

Quin és el resultat? Doncs el resultat és que en el comerç internacional els països del primer món fem de Repsol i els països del 3r món fan de nosaltres. És a dir, que ells mai poden imposar el preu. Com per exemple, ara està sortint als diaris la situació de misèria que està vivint Sudamèrica, més de l’habitual, arrel precisament de la caiguda dels preus normals del cafè. Perquè el preu del cafè no el fixen ells, sinó que es fixa en un mercat internacional de primeres matèries, que té la seva seu a Londres. I el preu del cafè està per terra, encara que nosaltres a la cafeteria el paguem com sempre, perquè per alguna cosa hi ha una cosa que en diuen intermediaris. Bé, resulta que el preu del cafè està baix i ells no el poden ni fixar. Però quan enlloc de vendre cafè els països del tercer món compren, posem per cas, una fotocopiadora, el preu de la fotocopiadora, lògicament, tampoc no el fixen ells. El fixen la Ranx Xerox, la Canon, la Olivetti, etc. I quin és el resultat? Doncs un resultat que avui tenim estadísticament demostrat durant tot el segle XX. Durant tot el segle XX el 3r món ha anat venent cada vegada més barat i ha anat comprant cada vegada més car. Amb la qual arribes a la conclusió evident: Un comerciant que tingui el costum de vendre cada vegada més barat i de comprar cada vegada més car, probablement s’arruïnarà. Per tant, primera dada de la globalització: Cada vegada hi ha més comerç i cada vegada és més favorable per uns i perjudicial pels altres.

 

2ª qüestió: Creixen enormement, en força i en poder, les empreses transnacionals. En el món hi ha uns 180  Estats independents, dels quals, 30 són Estats que en diríem desenvolupats, i 150 serien Estats que en diem subdesenvolupats (evidentment, subdesenvolupats en un sentit estrictament econòmic del terme).

Doncs resulta que la xifra de negocis, allò que venen les 50 primeres transnacionals del món, en dòlars, és més gran que la renda dels 150 països junts del món que no són els 30 més rics. Dit d’una altra manera: una empresa com General Motors mou més diners que un país com Polònia, per exemple. Què vol dir, això? Doncs que el president de la General Motors té més poder que el president de Polònia.

Per què fa servir el seu poder el president de Polònia? Si ho fes bé, ho faria servir pel servei dels ciutadans de Polònia. Però, per què fa servir el seu poder el president de la General Motors? Doncs per maximitzar el seu benefici. Ell no té poble al darrere i, per tant, la seva feina és fer màxim el seu benefici. I els ho asseguro que les grans empreses no s’estan de res per fer màxim el seu benefici.

Ara fa pocs dies els diaris ens han informat que l’empresa de petroli Shell seria sotmesa a judici als tribunals nordamericans sota l’acusació d’assassinat. Per què s’acusa la Shell d’assassinat? Doncs simplement perquè la Shell va començar a buscar petroli a la costa nigeriana. Va plantar-hi aquelles famoses plataformes. Però al mateix temps que treia petroli, el petroli embrutava l’aigua. I aleshores els pescadors que vivien a la zona es van quedar sense aliment bàsic. Van organitzar un moviment de protesta contra la Shell. La Shell, que és més poderosa que el govern nigerià, li va dir al govern nigerià: No volem maldecaps. Treu-me aquesta gent del davant. El govern nigerià, ben obedient, va reprimir aquest moviment, va detenir el seu dirigent màxim, el va jutjar, el va condemnar a mort i el va executar. I a hores d’ara els familiars d’aquest senyor han aconseguit que els tribunals nordamericans jutgin, no el govern de Nigèria, sinó a la Shell, com a instigadora de l’assassinat d’un senyor.

I d’aquests casos n’hi ha molts i cada vegada més, però no m’extendré per no fer-ho massa llarg. D’aquest poder amagat de les transnacionals ens en faríem creus.

Espanya estava acostumada a rebre transnacionals, no a enviar-les cap a fora. Però en els darrers anys hem començat amb aquest costum d’enviar-ne també cap a fora. L’empresa transnacional més coneguda d’Espanya és la que es diu Telefónica. Telefónica és una empresa que va estar dirigida fins l’any passat per un curiós personatge anomenat Juan Villalonga, que ell mateix s’identificava com a “íntimo amigo y compañero de pupitre en el colegio del Pilar de Madrid de mi amigo Jose Mari, el qual Jose Mari és un senyor que viu a la Moncloa, com tots sabem.

Bé, doncs gràcies a això, ell va fer una expansió important de Telefónica i avui en dia el seu balanç ens diu que Telefónica va guanyar l’any passat 300.000 milions de ptes. I d’aquestes 300.000, 100.000 els va guanyar a Amèrica Llatina. Resulta, que si Telefónica vol agafar aquests 100.000 milions de ptes. i dur-los cap aquí té dret a fer-ho perquè d’aquesta manera remunerarà els seus accionistes. I què estarà fent en aquest cas? Doncs estarà portant d’Amèrica Llatina cap a Espanya una meitat de l’ajuda espanyola al tercer món. I si comptem el que fa Repsol, el que fa Gas Natural, Sol Meliá, el Central Hispano, el Bilbao Vizcaya, etc. I resulta que des d’aquí, i no som pas el país més important del món, xuclem del tercer món “n” vegades més del que després els hi enviem en concepte del 0,7, de l’ajuda al desenvolupament, de les ONG, etc.

3r element: Les finances. Si nosaltres ens col·loquem adequadament davant d’Internet, podem entrar a la borsa de Tokyo, més tard a la de Londres, després a la de Nova York, després a Madrid, Los Ángeles, Melbourne, Singapur, i si som capaços de no dormir, podem tornar a entrar a la de Tokyo, etc.  excepte durant 8 hores del diumenge, que està tot tancat. I podem anar comprant i venent. I a vegades hi guanyem i a vegades hi perdem. Però curiosament hi ha una sèrie de gent que no és que a vegades guanyi i a vegades perdi, sinó que sempre guanya. I com són tan espabilats, aquests, que aconsegueixen guanyar sempre? Que saben quina serà l’orientació de la borsa? No. Però ells compren i venen tant que ells influeixen en què pugi i baixi. I, per tant, en alguns moments, poden saber si han de comprar o vendre a l’alça o a la baixa. Exemple: el més gran especulador mundial: un senyor que es diu Solos. Aquest senyor al 1993 es va fer famós per una acció especulativa amb la lliura esterlina. Ell va ordenar que l’endemà compressin totes les lliures esterlines que hi hagi al mercat, a càrrec seu. I el dia després, igual. Així durant 5 dies (evidentment, en Solos tenia un gran capital previ). I de tantes lliures que va comprar, que el preu de la lliura va pujar molt. I quan ja en tenia moltes i el preu estava molt alt, va decidir vendre-les totes al mercat. Aquell dia, no hi havia demanda per tantes lliures i com que l’oferta era superior a la demanda, el preu de la lliura va baixar. I els propietaris de lliures que no sabien res de l’operació d’en Solos, en veure que la lliura baixava, van decidir vendre’s les seves lliures abans que no perdessin més valor. I així encara van contribuir a que la lliura baixés més. En un sol dia, la lliura havia perdut fins a un 15 % del seu valor inicial.  I aquell era el moment ideal perquè Solos decidís comprar totes les lliures del mercat un 15 % més barates.Al cap de poques setmanes la lliura es va recuperar i Solos va decidir començar a vendre les seves lliures, però a poc a poc perquè les seves vendes no influïssin en el preu de la lliura. En 4 mesos havia venut totes les seves lliures un 15 % més cares de com les havia comprat. Amb aquesta operació Solos va guanyar 150.000 milions de ptes.

De moment no hi ha cap autoritat mundial que prohibeixi aquesta mena d’operacions, així que Solos i altres persones com ell, es dediquen a especular d’aquesta manera. Però Solos és l’especulador individual més gran del món, però hi ha un especulador més gran que ell a nivell col·lectiu, que són totes les entitats bancàries que gestionen fons d’inversions. Tots els fons d’inversions es dediquen a especular.

4t element: Un altre aspecte financer molt important és el deute extern.  Una dada: segons l’informe publicat no fa gaire per les Nacions Unides, que fa referència al 1999: Al 1999 el tercer món va enviar al primer món 353.000 milions de dòlars per pagar el deute. I el primer món, per ajudar el tercer món en el seu desenvolupament, que no arriba ni molt menys al 0,7 % del PIB, sumant totes les ajudes mundials de totes les fonts, li va enviar 32.000 milions de dòlars. O sigui que nosaltres els enviem 32.000 milions de dòlars i ells per pagar-nos el deute ens paguen 353.000 milions de dòlars.  Qui ajuda a qui?

5è element és la progressiva marxa enrere de l’estat del benestar (sistemes de pensions, hospitalitzacions, baixes per malaltia, etc.). Al primer món, això s’està retirant. No es fa de cop, perquè la gent protestaria, però es va fent de manera subtil. Per exemple, fa 5 o 6 mesos la Sra. Villalobos, la ministra de sanitat, va publicar tota una llista de medicaments que abans els pagava la seguretat social i ara ja no. Al cap de 10 dies, es firmava a Madrid un pacte de pensions que deia que el càlcul de la pensió cada vegada es faria sobre més anys de la teva vida laboral. Fins ara es calculava la pensió de jubilació segons el que s’havia cotitzat en els últims 10 anys. D’aquí 15 anys, ja serà segons el que s’ha cotitzat durant tota la vida laboral. I, evidentment, sempre es cobra menys en els primers anys de cotització que en els últims. Per tant, ens estan dient que ens baixaran les nostres pensions.

Per tant, estem fent marxa enrere en l’Estat del Benestar. I com ho argumenten? Doncs dient que no poden obligar a les empreses perquè paguin tanta seguretat social pels treballadors al primer món perquè la nostra mà d’obra ha de competir amb la dels països on està tan barata.  Les empreses del primer món no poden tenir uns costos de 100 pel fet de ser fabricades al primer món i uns costos de 60 a Taiwan, on no hi ha seguretat social i on els impostos són més baixos. I si volem competir amb Taiwan, hem de produir més barat.

Però hi ha una altra solució per competir amb la mà d’obra barata del 3r món: cobrar drets de duana als productes que es fabriquin als països sense prestacions socials de manera que s’igualin els preus. I després es poden enviar a Taiwan aquests diners per crear un sistema de seguretat social que encara no tenen i d’aquí 4 dies els de Taiwan ja voldran fer marxa endavant i gaudir de les nostres prestacions socials.

Un altre component de l’Estat del benestar és el paper de l’Estat en la redistribució de la renda: treure diners dels més rics per donar-los als més pobres. L’Estat no ha abandonat aquesta política, però cada vegada la pot fer menys, ja que a qui més li tocaria pagar, els més rics, són els que més en saben d’escaquejar-se i posen diners a paradisos fiscals.

Segons la revista nordamericana Fortune, el Sr. Emilio Botín té un patrimoni personal de 400.000 milions de ptes., però les 2/3 parts de la seva fortuna no les té declarades a Espanya, sinó que les té col·locades en paradisos fiscals. O sigui que el Sr. Botín és el segon Sr. més ric d’Espanya (el primer es el propietari de Zara, Massimo Dutti, etc.) i també és el màxim evasor d’impostos del país. I el més curiós és que quan el Sr. Botín es troba pel carrer el Sr. Rodrigo Rato, que és el responsable que nosaltres paguem els impostos, sempre l’abraça efusicament. I és perquè el pare d’en Rato té molts negocis gairebé en situació de fallida (i de fet va estar molts anys a la presó per negocis bruts) i l’únic que va donar-los crèdit de 1.000 milions de ptes. va ser el Sr. Botín.
 

6è element: La globalització no deixa circular gairebé gens la tecnologia. Aquells que disposen d’avenços tecnològics se’ls guarden. Hi ha molts països del tercer món que no poden comprar les patents del primer món però que com a mínim tenen gent que podria investigar. Però aquesta gent que podria investigar al seu país acaba investigant pel 1r món. Per exemple, a USA hi estan treballant 32.000 científics de la Índia. I la Índia només pot gaudir dels fruits dels seus investigadors pagant les patents corresponents a USA, quan de fet els Estats Units no han pagat ni un duro a la Índia pel fet d’haver-los proporcionat gent preparada.

I com que els Estats Units han vist que aquest negoci és molt rendible, han decidit, des d’aquest mes de gener, publicar a tots els diaris anuncis que ofereixen permís de treball i permís de residència a fins a 600.000 persones que vulguin anar a viure a Estats Units, sempre que tinguin el títol de doctor.

I això no només passa a Estats Units. També passa a molts altres països, com per exemple, el fet que a França hi ha més metges senegalesos que no pas metges senegalesos al Senegal. Perquè hi ha un pacte post colonial on qualsevol persona que acaba la carrera al Senegal se’n pot anar a viure a França. Però d’aquesta manera el Senegal paga tota la formació dels metges fins que tenen uns 25 anys i després se n’aprofiten els francesos. I les estadístiques de la ONU diuen que a França hi ha 1 metge per cada 300 persones i al Senegal hi ha un metge per cada 18.000 persones.

 
7a qüestió: Les migracions: Tot circula excepte la tecnologia i les persones. Deixem circular els capitals, deixem circular les mercaderies, deixem circular les empreses... però les persones com a treballadors, tothom a casa seva. Hem fet tot un seguit de lleis al 1r món per evitar l’entrada de treballadors del 3r món.

Estic radicalment en contra de la llei d’estrangeria. No tenim cap mena de dret per frenar l’entrada d’estrangers.

1r) Perquè no hem de perdre la memòria històrica. I si algú ha estat emigrant per excel·lència, aquest ha estat Europa. El primer va ser Cristòfol Colom, on els Azteques segur que no li van demanar cap visat quan va arribar. I durant 500 anys Europa ha anat invadint tot el que li ha semblat sense cap tipus d’escrúpul (res a veure amb la discreció com ho fan els immigrants ara, amb una pastera i sense fer soroll). Sense cap escrúpul, ens hem endut tota la plata americana, hem fet desaparèixer totes les ètnies que hem volgut, hem destruït tot el que ens ha semblat i això ho hem fet al llarg d’anys i anys. I entre el 1850 i el 1908, 50 milions d’europeus van emigrar d’Europa a fer les Amèriques. I gràcies a això Europa va poder tenir un excedent agrari i es va poder industrialitzar. I Espanya també ho va fer, una segona vegada, als anys 60 del segle XX, quan el 10 % dels espanyols van anar a Alemanya. I ara sembla que això se’ns hagi oblidat.

A Gran Bretanya va emigrar un 30 % de la població, Irlanda va quedar buida, Escandinàvia es va reduir també en un 30 % de la població, Itàlia es va reduir en un 40 % de la població (sobretot cap a Amèrica del sud).

A Melilla s’han creat uns murs semblants als que hi havia a Berlín per impedir l’entrada d’immigrants del Marroc. I això està finançat i mantingut pel pressupost de la UE d’ajuda al desenvolupament. Quina hipocresia!

2n) La immigració a l’Estat espanyol és petitíssima. Tan petita, que ara el ministeri de l’Interior va fer una revisió de la regularització i va dir que a l’estat espanyol hi ha 500.000 immigrants no comunitaris amb papers i entre 100.000 i 200.000 sense papers. En total, 700.000 immigrants com a màxim, per una població de 40 milions d’habitants, que significa l’1,7 % de la població. A Europa la immigració és el 4,6 % de la població. A França és el 7,5 %, a USA és el 14 % de la població, i nosaltres, amb l’1,7 % i això fent un càlcul generós.

Als 60’s a Espanya van marxar 3 milions d’espanyols, dels quals van tornar només 1,5 milions i l’altra es va quedar allà. Per tant, saldo de sortida: 1,5 milions. Saldo d’entrada: 700.000 màxim. Saldo total: -800.000 immigrants. Aquesta és la realitat espanyola.

Una cosa diferent és el fet que hi ha zones amb molta presència d’immigrants formant ghettos. Però això té a veure amb el preu de l’habitatge, amb l’organització de les escoles... però no és un problema d’immigració.

3r) Està extesa la idea que la immigració ens treu llocs de treball. L’atur és un problema molt seriós, probablement el que més ens preocupa als espanyols. Però l’atur és fruit del fet que la tecnologia progressa molt de pressa i nosaltres no hem estat capaços de reduir les nostres hores de treball en la mateixa proporció en com la tecnologia avança.

Primer les jornades laborals eren de 16 hores, després 14, després 12, després 10, i ara 8. Però encara es pot reduir molt més. Ara ens dirien bojos si pensem a treballar 4 hores, però una persona del segle passat pensaria igualment que ens hem tornat bojos de treballar 8 hores en comptes de 16 com feien ells.

A més a més, la immigració està ocupant aquells llocs de treball que els espanyols no volem fer. Els immigrants han anat treballant en ocupacions molt concretes: filipines per assistència social i ajudes laborals (especialització), també se sap de quin lloc vénen els que cullen fruita, i els que reparteixen butà, etc. Per tant, NO ENS TREUEN LLOCS DE TREBALL.

4a) La Universitat Pompeu Fabra va encarregar un estudi per estudiar el fenomen migratori a casa nostra. Ara fa pocs mesos van sortir les conclusions, que deien que els immigrants van aportar a Catalunya, en concepte d’aportacions a la seguretat social, 80.000 milions de ptes. I van tenir una despesa sanitària de 7.000 milions de ptes. És a dir, que regalaven en els catalans 73.000 milions de ptes. en la seguretat social, que ens serviran per pagar les pensions.

5a) Marta Ferrussola i Heribert Barrera, cadascun per la seva banda, van fer unes declaracions poc afortunades sobre què passaria amb la cultura catalana el dia que entressin massivament immigrants. Pensaven que la cultura catalana es podria perdre. Es van fer enquestes i el 80 % de la població van pensar que aquestes dues persones tenien raó. Però NO TENEN RAÓ.

La cultura catalana no és altra cosa que el fruit, el sediment, el pòsit, de totes les migracions que hem anat rebent al llarg de la història. I si els catalans avui som el que som és perquè a aquí hi ha passat els íbers, els fenicis, els cartaginesos, els grecs, els romans, l’islam i els jueus. I si no, si us plau, facin una prova.

Demà que és diumenge, dediquin-lo sencer a la cultura catalana. Per exemple, anem a Girona i anem a l’oficina de turisme per anar a visitar una zona emblemàtica i ens diuen que visitem el call jueu i els banys àrabs. Ho visitem i, acabat el passeig, ens en anem a la Bisbal, capital de la sardana, per ballar la nostra dansa. Mirem a l’enciclopèdia a veure què hi diu sobre la sardana i llegim: sardana: dansa bizantina. Ui. Amb tot això s’ha fet l’hora de dinar i demanarem panallets o turrons per postres. I tant els panallets com els turrons són uns postres típicament magrebins fruit de la barreja de la mel amb els pinyons, les ametlles i les avellanes.

Després, se’ns acudeix posar-nos una barretina, que el diccionari ens diu que és un gorro de l’àsia menor. Llavors anem a Montserrat, on fins fa poc la verge era negra i que ara el seu color està sota sospita. I sortint de Montserrat ens en anem al camp del Barça, que el va fundar un suís, i on els nostres jugadors són brasilers, argentins, holandesos, etc. I tot això és la cultura catalana.

Per tant, hem d’anar molt en compte amb el rebuig a la immigració. És un fenomen inexorable que hem d’aprofitar i aprendre a conviure. I no rebutjar-lo d’aquesta manera tan absurda i estúpida com està fent el nostre govern.

 

8è element: Aquesta globalització nostra està vigilada pels exèrcits. Els exèrcits ens diuen que són per protegir-nos d’aquesta globalització.

Al Sr. Bush, abans dels atemptats de l’11 de setembre, li van preguntar per què volia construir l’escut antimíssils. I ell va dir: per defensar-nos dels enemics. I li van dir: però de quins enemics? I llavors va dir: simplement, el que volem és donar més seguretat al poble americà. El que no va dir era que l’empresa que fabrica aquest escut antimíssils és propietat del seu pare.

Al llarg de la història el que hem après és que l’exèrcit només ha servit per protegir la riquesa dels rics, no fos cas que els pobres també ho volguessin. I prou.  I això des de sempre.

L’any passat, la despesa militar espanyola va ser de 6.300 milions de ptes. diàries. Això ens surt caríssim a tots i és un pur negoci d’uns quants.

1) Els diaris haurien de dir cada dia: avui han mort 60.000 persones de gana gràcies a la globalització, dels quals 40.000 eren nens. Això al diari d’avui, de demà, demà passat, etc. Mai cap guerra ni fenomen de cap tipus ha matat 60.000 persones cada dia. Només la gana. I això en un planeta que produeix cada any aliments suficients per cobrir les necessitats de tota la població mundial en calories, i que en sobrin un 10 %. I per què es moren de gana? Doncs per què es moren de gana? Perquè no tenen diners per comprar els aliments. Aquests països, o paguen el deute, o compren aliments. Però les dues coses a la vegada no poden fer.

2) No podem acceptar que, gràcies a la globalització, les diferències econòmiques siguin cada vegada més grans.

Als 60’s un Sr. del Canadà tenia uns ingressos 30 vegades més grans que un Sr. de la Índia (de Bangladesh). Als anys 80, la diferència ja no era de 30 a 1 sinó de 60 a 1. Avui en dia, la diferència és de 82 a 1. I això gràcies a la globalització.

3) Reducció de l’esperança de vida. A començaments dels anys 90 tot Àfrica havia superat els 40 anys d’esperança de vida. Avui en dia molts països africans ja estan als 36 anys d’esperança de vida. Per què? Perquè els hem sotmès a guerres i misèria.

El país del món que té menys esperança de vida és Sierra Leona, que ara és de 36 anys. I què li passa a Sierra Leona? Que està sotmesa a una guerra, que des d’aquí ens diuen que és trival però que no és trival. És una guerra entre una ètnia recolzada per una empresa de diamants de Sudàfrica i una altra empresa de diamants d’Estats Units, que recolza una altra ètnia. Llavors lluiten aquestes dues ètnies a veure qui s’emporta els diamants a casa. I el propietari de l’empresa de diamants d’USA va cada matí a la borsa de NY (a Wall Street) i és saludat amb grans reverències.

Hem de mirar que la política torni a dominar l’economia.

Cal posar normes en contra de l’especulació financera internacional, democratitzar la ONU (on cada país té un vot, independentment del seu número d’habitants: el vot d’Andorra val igual que el de la Índia) i el Fons Monetari Internacional (on té més vots el país que més paga).

Qüestionari

1.    Esmenta els punts que tracta l’autor sobre la globalització

2.    Com sabem que vivim en un món globalitzat? És correcte dir “antiglobalització”?

3.    Com veu l’autor les multinacionals?

4.    Explica el concepte de “consumidors sofisticats”

5.    El fet que hi hagi “comerç internacional” és bo o dolent?

6.    Què afirma Arcadi Oliveras sobre el preu dels productes?

7.    Comenta la frase: “els països del primer món fem de “Repsol” i els països del 3r món fan de nosaltres

8.    Explica el problema del cafè i els seus intermediaris

9.    A quina conclusió arriba després d’analitzar el comerç internacional?

10.  Comenta la frase “El president de la General Motors té més poder que el president de Polònia”

11.  Què diu l’autor sobre la Telefònica? Quines altres multinacionals espanyoles cita en la seva conferencia?

12.  Qui és Solos?

13.  Quina és la institució que especula més a l’actualitat?

14.  Què diu sobre el deute extern?

15.  Què és l’Estat del Benestar?Estem fent marxa enrere?

16.  Quines solucions proposa per competir amb la mà d’obra barat del 3r món?

17.  Quin element no deixa circular la globalització?

18.  Què fan els Estats Units per captar nous investigadors?

19.  Quina visió té sobre la immigració?

20.  Està d’acord amb la “Llei d’Estrangeria”?

21.  Quins avantatges ha comportat la immigració al llarg de la història?

22.  Com qualifica la immigració a l’Estat espanyol?

23.  Què és un ghetto?

24.  Segons l’autor quina és la causa de l’atur?

25.  Els immigrants treuen llocs de treball?

26.  Quina visió té sobre la cultura catalana?

27.  Segons l’autor perquè han servit, al llarg de la història, els exèrcits?

28.  Esmenta les conclusions negatives de la globalització?

29.  Quines solucions apunta l’autor per millorar la situació mundial?

30.  Quina opinió tens d’aquesta conferència?