DAVID FERNÀNDEZ
A les portes del novè hivern en crisi, les dades glacen, es congelen i no muten. Ahir mateix, la plataforma Pobresa Zero -que aplega 3.200 entitats catalanes de l’àmbit social, de pau, drets humans i cooperació- enllestia, en jornada de treball oberta, la diada internacional per l’eradicació de la pobresa del proper 17 d’octubre, dempeus contra el dia de la marmota. La realitat escup que les dades no varien i que, si ho fan, és per empitjorar: el 19% de la societat catalana -un de cada cinc- està en risc de pobresa, que ja afecta un 27% dels menors. 200.000 llars sense cap ingrés i un 12% de pobresa assalariada. Com diria Pérez Andújar, en l’insuportable cicle del bucle, sembla que l’únic canvi real és el canvi climàtic. Quan els únics comptes corrents que creixen són els de sempre.
El paisatge devastat generat per la crisi no va portar pas la pobresa, sinó que la va agreujar: diguin el que diguin, l’exclusió social és una realitat cronificada fa dècades. I si és indecent no atendre els sectors socials més vulnerats en temps difícils, més pervers és no haver-ho fet en època de vaques grasses. Tanmateix, en el país dels peatges i els rescats bancaris, avui anem a tres terços: un terç viu encara en el model anterior, un terç sobreviu en la precarietat i un terç malviu a les portes de l’exclusió. Com triple també és la por, que rutlla arreu: els de dalt, por a perdre; els del mig, por a baixar; els de baix, a seguir igual. Amb un milió i mig de persones en rabiüda retrospectiva punk: no future.
En el miratge de la recuperació, amb un panorama molt pitjor, la tendència i l’indicador perboquen que ells hi tornen com si no haguéssim après res. Crisi, rescat públic i sant tornem-hi: nova onada especulativa sobre el dret a l’habitatge -ara, la gallina dels ous d’or del lloguer que foragita i expulsa-, fons voltor a mode de carronyaires en un país en crisi, i unes polítiques públiques delmades, retallades i col·lapsades. És el que passa quan l’economia s’imposa a la política, els mercats sotmeten Parlaments i els governs semblen gestories. Entremig i mentrestant, seuen al banc dels acusats, en judicis epidèrmics, alguns dels responsables. Epidèrmics: les black sumen 15 milions d’euros robats. Però el gran furt de Bankia són 23.000 milions. I 13.000 la gran evasió -impune- de CatalunyaCaixa.
Centres i perifèries, verticalitats i jerarquies, als discursos oficials -també els mediàtics- es parla a vegades de pobresa i exclusió, en un país que per no tenir no té, en matèria de drets humans, ni estratègia nacional contra el sensellarisme. Però poques vegades escoltem, en primera persona, ni les causes ni les veus dels que pateixen les desigualtats, els oblidats que mai compten, les víctimes dels brètols neoliberals del mercat lliure. Sota el seu skyline, creix la dualització social inhabitable, quan fa massa anys que els darrers de la fila van categoritzar allò de “quan la pobresa entra per la porta, l’amor salta per la finestra”.
Desori i erm, encara avui algunes preguntes, les més senzilles, són sempre les més punyents i imprescindibles. A les passades eleccions del 26-J, la Fundació Arrels va impulsar una iniciativa per fer sentir la veu invisible de les persones que viuen al carrer, la fesomia més extrema de l’exclusió residencial. Se cedien comptes de Twitter significatius a persones sense llar: en a penes dues hores es van generar 2.867 tuits i 20 milions d’impactes. Aprendre-ho i desaprendre-ho tot en dues hores. A mi em va tocar estar amb en Pedro, sis anys al carrer sense sostre, prim, salut fràgil i amb l’empremta visible de les marques que deixa la vida al ras. En Pedro va formular les seves preguntes i reflexions, des de la pròpia experiència, amb un lúcid sentit comú i sense perdre mai el somriure: “Va haver-hi un agost en què la Generalitat va retirar de cop 4.500 ajudes de la PIRMI. Abans de votar, penseu”; “La pobresa, la violència i la justícia sempre surten cares”; “A Catalunya hi ha 11.500 persones sense llar. Per què? Com es pot solucionar?”; “Hem revisat el programa de DiL, de 143 pàgines, i només hi hem trobat una referència als sensesostre. És així?”; “Quant ens costa la corrupció?”; “Gent sense casa, cases sense gent. Com s’entén, president?” Interpel·lats tots els candidats, em sembla recordar que només li van respondre Ada Colau, Gabriel Rufián i Pablo Iglesias.
Què cal fer està escrit. Que hi hagi coratge contra l’austeritat imposada és una altra cosa. Però, com el conte del rei nu, l’acord de 3.200 entitats del país en l’objectiu imprescriptible de pobresa zero despulla la inacció política, la desídia mercantil i la inèrcia institucional, formulant el programa més sòlid i comú per poder-nos-en sortir: canvi de model del mercat laboral, una educació que no deixi enrere ningú, fiscalitat justa en què paga més qui té més -com reclama el 76% de la gent, segons el CEO-, servei de prestacions mínimes garantit, habitatge digne, garantia de serveis sociosanitaris, eradicació de polítiques migratòries racistes, comerç equitatiu i sostenible, control de les transaccions financeres, auditoria del deute per dilucidar-ne la legitimitat, supervisió de les inversions transnacionals i una política pública de cooperació internacional coherent i justa.
“La pobresa sempre surt cara”, piulava en Pedro. Perquè després de cada moda especulativa, sempre vénen els recomptes de runes, osques i forats. La resta és sempre fer tard, fora de lloc i a misses dites. Avui fa 10 dies, per fi i després de sis anys al ras, amb el pes esgotador de la duresa de la vida al carrer, en Pedro va accedir a un pis. Després de 2.190 nits a les palpentes, primera nit a recer. A casa. Sota sostre. Primera nit que va ser la darrera. L’endemà en Pedro ens deixava i, deixant-nos, ens deixava de nou a la intempèrie. Que la terra et sigui lleu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada