Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ART I GÈNERE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ART I GÈNERE. Mostrar tots els missatges
dilluns, 25 de gener del 2021
dijous, 11 de juliol del 2019
PABLO PICASSO, JOAN MIRÓ, SALVADOR DALÍ, SALVAT PAPASSEIT, REMEI VARO, ETC I L'AVANTGUARDA CATALANA
Un dels seus moments més fulgurants de la pintura catalana, l'Avantguarda: el que va de principi del segle xx fins a l’any 1939. Les avantguardes catalanes van aportar a la història universal de l’art grans referents com Picasso, Miró o Dalí, però també molts altres artistes de gran nivell, com Togores, Torres-Garcia, Barradas… que van assolir un prestigi majúscul en els centres de decisió de l’art europeu i nord-americà.
- Catorze, 21/3/2019: L’avantguarda que es va deixar escapar
- El País, 11/03/2019: Les avantguardes catalanes, més enllà de Miró, Picasso i Dalí
- El Temps, 05/03/2019: Les avantguardes, l’esclat fulgurant de l’art català
- Vilaweb, 03/03/2019: Joan M. Minguet Batllori: ’En l’avantguarda tot era confús i per això és apassionant’
- Núvol, 25/02/2019: Joan M. Minguet: “Dir ‘això no és art’ és una sortida molt fàcil”
- Catalunya Press (Europa Press), 24/02/2019: Enciclopèdia Catalana llança la “aventura de les avantguardes” de la pintura catalana
- El Diario Vasco, 24/02/2019 La vanguardia artística catalana a partir del influjo de Miró, Dalí y Picasso
- El Periódico, 24/02/2019: La vanguardia artística catalana a partir del influjo de Miró, Dalí y Picasso
- El Punt AVUI, 23/02/2019: Modernitat triomfant
dimecres, 24 d’abril del 2019
LA PROCLAMACIÓ DE LA REPÚBLICA, PER ROSA MARIA ARQUIMBAU, A QUARANTA ANYS PERDUTS
Publicada per primera vegada el 1971 a Club Editor, Quaranta anys perduts narra la història de Laura Vidal, la filla d’una portera que esdevé modista d’alta costura i vesteix les senyoretes de la Barcelona del franquisme.
Rosa Maria Arquimbau ofereix un retrat viu de quaranta anys d’història de Catalunya: des de la proclamació de la República, l’abril de 1931, fins als anys setanta. I recrea un món que coneix de primera mà: l’ambient frívol de la Barcelona republicana, on el sexe era un mitjà d’ascens social, el drama d’un viatge frustrat a Mèxic el 1942 i el retrat desolador del país que s’ha venut l’ànima als vencedors.
Aquest és el tercer volum de Rosa Maria Arquimbau publicat per Comanegra, després de L’engima Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’era del flirt, la biografia de l’autora per Julià Guillamon, i de Cor lleuger i altres narracions de l’era del flirt, que recull les seves històries dels anys trenta. Tots tres volums formen una petita col·lecció tancada.
Rosa Maria Arquimbau ofereix un retrat viu de quaranta anys d’història de Catalunya: des de la proclamació de la República, l’abril de 1931, fins als anys setanta. I recrea un món que coneix de primera mà: l’ambient frívol de la Barcelona republicana, on el sexe era un mitjà d’ascens social, el drama d’un viatge frustrat a Mèxic el 1942 i el retrat desolador del país que s’ha venut l’ànima als vencedors.
Aquest és el tercer volum de Rosa Maria Arquimbau publicat per Comanegra, després de L’engima Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’era del flirt, la biografia de l’autora per Julià Guillamon, i de Cor lleuger i altres narracions de l’era del flirt, que recull les seves històries dels anys trenta. Tots tres volums formen una petita col·lecció tancada.
Ni tan sols em vaig mirar al mirall de damunt de la calaixera. Tenia ganes de sortir al carrer. Amb la jaqueta tirada damunt de les espatlles i el portamonedes a mig tancar amb prou feines vaig dir adéu als pares. L’Hermínia i jo vam enfilar ràpides la ronda de Sant Antoni per anar a sortir a la plaça de la Universitat, d’allí a la Gan Via i de la Gran Via al passeig de Gràcia, cap a la casa de modes on totes dues treballàvem d’aprenentes.
En passar davant del Barato ens va cridar l’atenció un rètol que anunciava:
“ Banderes republicanes. Banderes catalanes. Confeccionades a preus baratíssims”
-I si en compréssim una?- va dir l’Hermínia rient-. Una de cada: una de catalana i una de republicana.
-Em vaig adonar aleshores que encara duia el portamonedes obert. No havia perdut res. Ara que poca cosa hi portava.
-Anem de pressa- em va recomanar l’Hermínia-.Farem tard.
- No dius que avui potser no treballarem?
-Però la senyoreta Encarna ens renyarà si fem tard encara que resulti que ens ha de donar festa.
En passar per davant de la universitat, vam veure que hi havia la bandera catalana al balcó.
-Guaita-vaig dir-, aquí també hi és, fixa’t.
-És clar-contestà ella-, si aquí és el lloc més indicat precisament.
A la casa de modes, a baix a l’entrada hi havia les altres noies que no havien pujat encara. Totes deien i explicaven el mateix. Totes feien els mateixos comentaris:
-Avui no hauríem de treballar. Ens haurien de donar festa per celebrar-ho. (...)
La Rambla anava de gom a gom. La meitat de les botigues estaven tancades i les que havien obert hi havia els dependents al mig de la vorera mirant passar la gent que cridava visques i moris i saludant a tota els que passaven. Tothom semblava molt content i jo pensava que no podia ser d’altra manera perquè si algú no n’estava devia haver-se quedat a casa seva. (...)
Vam trencar per la Porta Ferrissa per fer dret, perquè havíem decidit anar a la plaça de Sant Jaume. En passar per davant de la Física i de La Innovación, els dependents, que encara estaven a la porta, se'ns van afegir. feia un dia d'abril esplèndid i fins allí l'aire ens duia a ratxades el perfum de la rambla de les Flors. Les més grans del taller es van posar a coquetejar amb aquells dependents que ens seguien. Nosaltres, l'Hermínia i jo, que teníem catorze anys i menys picardia, ni ens els miràvem. Val a dir que ells tampoc no ens miraven a nosaltres, que érem unes criatures esprimatxades que no els podíem pas interessat.(...)
La gent feia comentaris del que s’havia dit des dels balcons de la Diputació i de l’Ajuntament; a tots dos balcons es veia la bandera catalana i la gent se la mirava sense saber-se avenir. Ara no hi quedava ningú de tots aquells que havien sortit a parlar al poble i l’Hermínia i jo estàvem contrariades d’haver-hi arribat tard. Eren a dins, deia la gent.”Són a fer feina”, afegien.”Què han dit?, preguntàvem nosaltres, “i com eren?”.”Doncs mireu, n’hi havia de baixets i de més alts; i un d’alt i prim ha penjat al balcó aquest rètol que diu”El rei ha abdicat, visca la República”.” Quan en Macià ha sortit al balcó”, ens explicava un altre,”semblava que el món s’enfonsés de tants aplaudiments”. I què ha dit en Macià?”Doncs ha dit que la victòria ja era un fet indiscutible i que la pàtria proclamava la República Catalana, que obria els braços a les altres repúbliques germanes d’Ibèria. “Doncs m’agrada”, vaig dir jo. “Una àmplia federació de nacionalitats lliures”, feia un altre. (..)
Vam trencar per la Porta Ferrissa per fer dret, perquè havíem decidit anar a la plaça de Sant Jaume. En passar per davant de la Física i de La Innovación, els dependents, que encara estaven a la porta, se'ns van afegir. feia un dia d'abril esplèndid i fins allí l'aire ens duia a ratxades el perfum de la rambla de les Flors. Les més grans del taller es van posar a coquetejar amb aquells dependents que ens seguien. Nosaltres, l'Hermínia i jo, que teníem catorze anys i menys picardia, ni ens els miràvem. Val a dir que ells tampoc no ens miraven a nosaltres, que érem unes criatures esprimatxades que no els podíem pas interessat.(...)
La gent feia comentaris del que s’havia dit des dels balcons de la Diputació i de l’Ajuntament; a tots dos balcons es veia la bandera catalana i la gent se la mirava sense saber-se avenir. Ara no hi quedava ningú de tots aquells que havien sortit a parlar al poble i l’Hermínia i jo estàvem contrariades d’haver-hi arribat tard. Eren a dins, deia la gent.”Són a fer feina”, afegien.”Què han dit?, preguntàvem nosaltres, “i com eren?”.”Doncs mireu, n’hi havia de baixets i de més alts; i un d’alt i prim ha penjat al balcó aquest rètol que diu”El rei ha abdicat, visca la República”.” Quan en Macià ha sortit al balcó”, ens explicava un altre,”semblava que el món s’enfonsés de tants aplaudiments”. I què ha dit en Macià?”Doncs ha dit que la victòria ja era un fet indiscutible i que la pàtria proclamava la República Catalana, que obria els braços a les altres repúbliques germanes d’Ibèria. “Doncs m’agrada”, vaig dir jo. “Una àmplia federació de nacionalitats lliures”, feia un altre. (..)
“Visca l’Avi”, cridava la gent; i ho deien així, en català, molts castellans que hi havia entre la gentada congregada a la plaça. “Pobre viejo”, deia una dona, estaba muy emocionado”. “Y era sincero”, afegia una altra, amb llàgrimes als ulls.
Jo pensava que tot plegat havia vist l’Avi un parell de vegades en tota la meva vida i que era un senyor amb els cabells blancs i uns ulls molt lluents que tenia cara de bona persona; tan de bona persona que no podia ser que mentís i tot allò que dei, si ell ho deia, és que devia ser veritat.
Notícies sobre Rosa Maria Arquimbau
Notícies sobre Rosa Maria Arquimbau
dilluns, 15 d’abril del 2019
PER SANT JORDI REIVINDIQUEM LES DONES
Antoni Gelonch ens presenta el llibre "100 dones catalanes, inspiracions creatives": Antoni Gelonch ens presenta el llibre '100 dones catalanes, inspiracions creatives'
Per l'oblit de les dones catalanes, el llibre recull els pensaments de cent catalanes que han reflexionat sobre l’art, el procés creatiu i el paper de les dones en la producció artística. Des del segle XIX fins als nostres dies. Des de Rosa Sensat fins a Txell Bonet, passant per Caterina Albert, Aurora Bertrana, Montserrat Roig, Sol Picó, Natza Farré i Lita Cabellut, entre moltes altres. Un centenar de textos seleccionats que resulten especialment inspiradors i que ens fan pensar sobre el fet artístic i sobre l’art de viure. Una festa dels sentits i del pensament, amb dones que han marcat el seu temps i que alçat la veu per fer evolucionar la societat.
Per l'oblit de les dones catalanes, el llibre recull els pensaments de cent catalanes que han reflexionat sobre l’art, el procés creatiu i el paper de les dones en la producció artística. Des del segle XIX fins als nostres dies. Des de Rosa Sensat fins a Txell Bonet, passant per Caterina Albert, Aurora Bertrana, Montserrat Roig, Sol Picó, Natza Farré i Lita Cabellut, entre moltes altres. Un centenar de textos seleccionats que resulten especialment inspiradors i que ens fan pensar sobre el fet artístic i sobre l’art de viure. Una festa dels sentits i del pensament, amb dones que han marcat el seu temps i que alçat la veu per fer evolucionar la societat.
dimecres, 26 de desembre del 2018
dijous, 13 de setembre del 2018
CANÇONS POPULARS-ÈPOCA MEDIEVAL-LÍDIA PUJOL "Els amants de Lilith"
QUÈ EN
SABEU DE L’EDAT MITJANA?
2n Eso
IES. Gelida. 2018-19
Els amants de Lilith. LÍDIA PUJOL
Cançons adaptades de temes populars
LA FILLA DEL REI
El rei tenia tres filles, totes tres com una plata.
El rei s'enamora d'una, Margalida la que em mata.
Quan sa mare sent això la tanca dins una cambra
i li dava per menjar tonyina i carn molt salada.
Ella de set que tenia per la finestra guaitava,
i va veure els seus germans que amb boletes d'or jugaven.
-Oh germans, los meus germans en tothora us deman gràcia
me voleu dar un tassó d'aigua i la glòria us serà dada.
-No la beuràs, traïdora, no la beuràs ,no malvada,
no haguessis volguda de ser de ton pare s'estimada.
Ella de set que tenia llàgrimes de sang plorava
i va veure lo seu pare que amb los seus comtes anava.
Oh pare lo meu pare en tothora us demano gràcia
ma voleu dar un tassó d'aigua i la gloria us serà dada.
Correu comtes, correu patges, aigua a ma filla estimada
que el primer qui serà dalt ma corona haurà guanyada.
Quan foren a dalt los comtes la veren que badeiava
Els àngels li feien llum, la verge la coronava.
Son pare morí i fou sant, sa mare fou condemnada
i ella se'n puja a lo cel pels àngels acompanyada.
El rei s'enamora d'una, Margalida la que em mata.
Quan sa mare sent això la tanca dins una cambra
i li dava per menjar tonyina i carn molt salada.
Ella de set que tenia per la finestra guaitava,
i va veure els seus germans que amb boletes d'or jugaven.
-Oh germans, los meus germans en tothora us deman gràcia
me voleu dar un tassó d'aigua i la glòria us serà dada.
-No la beuràs, traïdora, no la beuràs ,no malvada,
no haguessis volguda de ser de ton pare s'estimada.
Ella de set que tenia llàgrimes de sang plorava
i va veure lo seu pare que amb los seus comtes anava.
Oh pare lo meu pare en tothora us demano gràcia
ma voleu dar un tassó d'aigua i la gloria us serà dada.
Correu comtes, correu patges, aigua a ma filla estimada
que el primer qui serà dalt ma corona haurà guanyada.
Quan foren a dalt los comtes la veren que badeiava
Els àngels li feien llum, la verge la coronava.
Son pare morí i fou sant, sa mare fou condemnada
i ella se'n puja a lo cel pels àngels acompanyada.
Qüestionari
1. Explica l’argument o història que narra la cançó.
2. Quins
elements de la cançó trobaries de l’edat mitjana (personatges, edificis, mentalitat,
manera de pensar, etc) ?
3. Quin
paper tenen els personatges femenins de la història de la cançó (la filla del
rei, la mare i la verge) dels següents
rols ?
- malvada:
- obedient i soferta:
- salvadora:
4.
Per què creus que tenen cada una aquest rol?
CATERINA DE LIÓ
Sota el
pont de Lió una dama hi rentava.
No és una
dama, no. Caterina hi rentava, odó, sota el pont de Lió.
Passaren
tres galants, tots tres la saludaren.
I el més
petit de tots digué: no digueu res a la dama, odó,
Que si
tingués marit seria castigada,
I al cap
d’un ratet la sogra l’ha cridada.
Odó, sota
el pont de Lió.
Valga’m
déu Caterina si ets acabada encara,
No he
acabat ben bé, me’n falta una murada, odó.
No
haguessis xerrat tant l’hauries acabada
Quan casa
seu ha estat al marit ho explicava, odó,
L’agafa
per un braç i en cambra l’ha tancada,
I de
tantes que li’n don per morta l’ha deixada,
Odó, sota
el pont de Lió
Valga’m
déu, Caterina, com n’ets tan delicada,
Per un
copet o dos al llit te n’ets posada, odó,
Alceu-ne
el llençol i després la flassada
i veure si
és copet, copet o garrotada
Ja n’alça
el llençol i després la flassada
I a sota
del llit la sang hi remullava,
Odó, sota
el pont de Lió.
divendres, 2 de febrer del 2018
dissabte, 23 de setembre del 2017
dimecres, 12 de juliol del 2017
dilluns, 10 de juliol del 2017
divendres, 7 de juliol del 2017
GEOGRAFIA EN POESIA DE MERCÈ RODOREDA I VEU DE MARIONA SAGARRA
Lletra: Mercè Rodoreda
Geografia: muntanyes,
rius encisats per mai més,
cim nevats en aiguavés
fins a plàcides entranyes
Remolins de foc i lava,
l'ull castigat dels volcans
dreça plomalls fumejants
damunt de pintura blava
Zones glacials arbors,
equadors, blanques aurores,
pampes llises com la mà.
I neix una estrella isarda.
Des de les tres de la tarda
plou i plou sense parar.
dissabte, 20 de maig del 2017
dijous, 21 d’abril del 2016
PAVELLÓ ALEMANY DE MIES VAN DER ROHE I COL·LABORACIÓ DE LILLY REICH
Característiques de l’Estil funcionalista i racionalista:
–Simplicitat de les formes: utilització de volums elementals: cub, cilindre, con, esfera.
- L'ús de la planta lliure a partir de pilars de formigó armat o acer per a tractar l'espai de forma lliure
– Predomini dels espais oberts que relaciones l’interior i exterior de l’edifici gràcies a patis, grans finestrals, porxos…
– Edificis funcionals , pensats per la utilitat humana.
– Fets a escala humana, amb proporcions matemàtiques .
– Austeritat, sobrietat, manca de decoració exhaustiva .
– Busquen la bellesa de les línies rectes i de les formes geomètriques.
– Utilització de grans finestres de vidres horitzontals.
– No busquen confondre’s en el paisatge , sinó integrar-se sense destorbar la natura.
– No imiten formes naturals, sinó que són com grans miradors que presideixen el paisatge.
– Espais interiors, amplis, poc fragmentats i ben distribuïts.
– Ús de nous materials: vidre, acer que es barregen amb els tradicionals pedra.
Més informació:
dilluns, 8 de febrer del 2016
Subscriure's a:
Missatges (Atom)