Rosa Maria Arquimbau ofereix un retrat viu de quaranta anys d’història de Catalunya: des de la proclamació de la República, l’abril de 1931, fins als anys setanta. I recrea un món que coneix de primera mà: l’ambient frívol de la Barcelona republicana, on el sexe era un mitjà d’ascens social, el drama d’un viatge frustrat a Mèxic el 1942 i el retrat desolador del país que s’ha venut l’ànima als vencedors.
Aquest és el tercer volum de Rosa Maria Arquimbau publicat per Comanegra, després de L’engima Arquimbau. Sexe, feminisme i literatura a l’era del flirt, la biografia de l’autora per Julià Guillamon, i de Cor lleuger i altres narracions de l’era del flirt, que recull les seves històries dels anys trenta. Tots tres volums formen una petita col·lecció tancada.
Ni tan sols em vaig mirar al mirall de damunt de la calaixera. Tenia ganes de sortir al carrer. Amb la jaqueta tirada damunt de les espatlles i el portamonedes a mig tancar amb prou feines vaig dir adéu als pares. L’Hermínia i jo vam enfilar ràpides la ronda de Sant Antoni per anar a sortir a la plaça de la Universitat, d’allí a la Gan Via i de la Gran Via al passeig de Gràcia, cap a la casa de modes on totes dues treballàvem d’aprenentes.
En passar davant del Barato ens va cridar l’atenció un rètol que anunciava:
“ Banderes republicanes. Banderes catalanes. Confeccionades a preus baratíssims”
-I si en compréssim una?- va dir l’Hermínia rient-. Una de cada: una de catalana i una de republicana.
-Em vaig adonar aleshores que encara duia el portamonedes obert. No havia perdut res. Ara que poca cosa hi portava.
-Anem de pressa- em va recomanar l’Hermínia-.Farem tard.
- No dius que avui potser no treballarem?
-Però la senyoreta Encarna ens renyarà si fem tard encara que resulti que ens ha de donar festa.
En passar per davant de la universitat, vam veure que hi havia la bandera catalana al balcó.
-Guaita-vaig dir-, aquí també hi és, fixa’t.
-És clar-contestà ella-, si aquí és el lloc més indicat precisament.
A la casa de modes, a baix a l’entrada hi havia les altres noies que no havien pujat encara. Totes deien i explicaven el mateix. Totes feien els mateixos comentaris:
-Avui no hauríem de treballar. Ens haurien de donar festa per celebrar-ho. (...)
La Rambla anava de gom a gom. La meitat de les botigues estaven tancades i les que havien obert hi havia els dependents al mig de la vorera mirant passar la gent que cridava visques i moris i saludant a tota els que passaven. Tothom semblava molt content i jo pensava que no podia ser d’altra manera perquè si algú no n’estava devia haver-se quedat a casa seva. (...)
Vam trencar per la Porta Ferrissa per fer dret, perquè havíem decidit anar a la plaça de Sant Jaume. En passar per davant de la Física i de La Innovación, els dependents, que encara estaven a la porta, se'ns van afegir. feia un dia d'abril esplèndid i fins allí l'aire ens duia a ratxades el perfum de la rambla de les Flors. Les més grans del taller es van posar a coquetejar amb aquells dependents que ens seguien. Nosaltres, l'Hermínia i jo, que teníem catorze anys i menys picardia, ni ens els miràvem. Val a dir que ells tampoc no ens miraven a nosaltres, que érem unes criatures esprimatxades que no els podíem pas interessat.(...)
La gent feia comentaris del que s’havia dit des dels balcons de la Diputació i de l’Ajuntament; a tots dos balcons es veia la bandera catalana i la gent se la mirava sense saber-se avenir. Ara no hi quedava ningú de tots aquells que havien sortit a parlar al poble i l’Hermínia i jo estàvem contrariades d’haver-hi arribat tard. Eren a dins, deia la gent.”Són a fer feina”, afegien.”Què han dit?, preguntàvem nosaltres, “i com eren?”.”Doncs mireu, n’hi havia de baixets i de més alts; i un d’alt i prim ha penjat al balcó aquest rètol que diu”El rei ha abdicat, visca la República”.” Quan en Macià ha sortit al balcó”, ens explicava un altre,”semblava que el món s’enfonsés de tants aplaudiments”. I què ha dit en Macià?”Doncs ha dit que la victòria ja era un fet indiscutible i que la pàtria proclamava la República Catalana, que obria els braços a les altres repúbliques germanes d’Ibèria. “Doncs m’agrada”, vaig dir jo. “Una àmplia federació de nacionalitats lliures”, feia un altre. (..)
Vam trencar per la Porta Ferrissa per fer dret, perquè havíem decidit anar a la plaça de Sant Jaume. En passar per davant de la Física i de La Innovación, els dependents, que encara estaven a la porta, se'ns van afegir. feia un dia d'abril esplèndid i fins allí l'aire ens duia a ratxades el perfum de la rambla de les Flors. Les més grans del taller es van posar a coquetejar amb aquells dependents que ens seguien. Nosaltres, l'Hermínia i jo, que teníem catorze anys i menys picardia, ni ens els miràvem. Val a dir que ells tampoc no ens miraven a nosaltres, que érem unes criatures esprimatxades que no els podíem pas interessat.(...)
La gent feia comentaris del que s’havia dit des dels balcons de la Diputació i de l’Ajuntament; a tots dos balcons es veia la bandera catalana i la gent se la mirava sense saber-se avenir. Ara no hi quedava ningú de tots aquells que havien sortit a parlar al poble i l’Hermínia i jo estàvem contrariades d’haver-hi arribat tard. Eren a dins, deia la gent.”Són a fer feina”, afegien.”Què han dit?, preguntàvem nosaltres, “i com eren?”.”Doncs mireu, n’hi havia de baixets i de més alts; i un d’alt i prim ha penjat al balcó aquest rètol que diu”El rei ha abdicat, visca la República”.” Quan en Macià ha sortit al balcó”, ens explicava un altre,”semblava que el món s’enfonsés de tants aplaudiments”. I què ha dit en Macià?”Doncs ha dit que la victòria ja era un fet indiscutible i que la pàtria proclamava la República Catalana, que obria els braços a les altres repúbliques germanes d’Ibèria. “Doncs m’agrada”, vaig dir jo. “Una àmplia federació de nacionalitats lliures”, feia un altre. (..)
“Visca l’Avi”, cridava la gent; i ho deien així, en català, molts castellans que hi havia entre la gentada congregada a la plaça. “Pobre viejo”, deia una dona, estaba muy emocionado”. “Y era sincero”, afegia una altra, amb llàgrimes als ulls.
Jo pensava que tot plegat havia vist l’Avi un parell de vegades en tota la meva vida i que era un senyor amb els cabells blancs i uns ulls molt lluents que tenia cara de bona persona; tan de bona persona que no podia ser que mentís i tot allò que dei, si ell ho deia, és que devia ser veritat.
Notícies sobre Rosa Maria Arquimbau
Notícies sobre Rosa Maria Arquimbau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada