divendres, 31 d’agost del 2012
dijous, 30 d’agost del 2012
ART I GEOGRAFIA: L'ART REINTERPRETANT EL LLENGUATGE CARTOGRÀFIC
L’exposició “Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament“, exposada al CaixaFòrum fins el 28 d'octubre, presenta cartografies elaborades per artistes dels segles XX i
XXI que interroguen i qüestionen els sistemes de representació. Cartografies
d’espais físics i mentals que generen nous significants i reflexions sobre els
diferents tipus d’espais (heterotopies, utopies, invisibles o virtuals). Així
ens fan conscients del predomini del simulacre sobre la realitat, de les nostres
dificultats per representar el món contemporani i de les nocions d’ideologia i
poder implícites en l’acte de representar.
“Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament“ mostra com els artistes han subvertit el llenguatge cartogràfic, des del mapa del món dels surrealistes, les cartografies d’Art & Language o Artur Barrio. També inclou la transformació de la cartografia en vida realitzada pels situacionistes, així com les cartografies actuades de Carolee Schneemann o corporals com Yves Klein i Ana Mendieta. Aborda els mapes mentals, des de Lewis Carroll fins a Erik Beltran; l’experiència viscuda d’On Kawara, els diferents conceptes d’espai i també els treballs que contesten les cartografies del poder, com les de Marcel Broodthaers, Alighiero Boetti, Thomas Hirschhorn o Francis Alÿs.
Molts són els artistas a l'exposició:
Ignasi Aballí, Francis Alÿs, Efrén Álvarez, Giovanni Anselmo, Art & Language, Zbynék Baladrán, Artur Barrio, Lothar Baumgarthen, Erick Beltrán, Zarina Bhimji, Ursula Biemann, Cezary Bodzianowski, Alighiero Boettti, Christian Boltanski, Marcel Broodthaers, Stanley Brown, Trisha Brown, Bureau d'Études, Los Carpinteros, Constant, Raimond Chaves i Gilda Mantilla, Salvador Dalí, Guy Debord, Michael Drucks, Marcel Duchamp, El Lissitzky, Valie Export, Evru, Öyvind Fahlström, Félix González-Torres, Milan Grygar, Richard Hamilton, Zarina Hashmi, Mona Hatoum, David Hammons, Thomas Hirschhorn, Bas Jan Ader, On Kawara, Allan Kaprow, William Kentridge, Robert Kinmont, Paul Klee, Yves Klein, Hilma af Klint, Guillermo Kuitca, Emma Kunz, Mark Lombardi, Rogelio López Cuenca, Richard Long, Cristina Lucas, Anna Maria Maiolino, Kris Martin, Gordon Matta-Clark, Ana Mendieta, Norah Napaljarri Nelson, Dorothy Napangardi, Rivane Neuenschwander, Perejaume, Grayson Perry, Santiago Ramón y Cajal, Vahida Ramujkic, Till Roeskens, Rotor, Ralph Rumney, Ed Ruscha, Carolee Schneemann, Robert Smithson, Saul Steinberg, Hiroshi Sugimoto, Willy Tjungurrayi, Joaquín Torres García, Isidoro Valcárcel Medina, Adriana Varejao, Oriol Vilapuig, Kara Walker, Adolf Wölfli.
Catàleg de l'exposició i molta documentació més: http://www.helenatatay.net/
Informació sobre l'exposició: http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/cartografiascontemporaneas_ca.html
“Cartografies contemporànies. Dibuixant el pensament“ mostra com els artistes han subvertit el llenguatge cartogràfic, des del mapa del món dels surrealistes, les cartografies d’Art & Language o Artur Barrio. També inclou la transformació de la cartografia en vida realitzada pels situacionistes, així com les cartografies actuades de Carolee Schneemann o corporals com Yves Klein i Ana Mendieta. Aborda els mapes mentals, des de Lewis Carroll fins a Erik Beltran; l’experiència viscuda d’On Kawara, els diferents conceptes d’espai i també els treballs que contesten les cartografies del poder, com les de Marcel Broodthaers, Alighiero Boetti, Thomas Hirschhorn o Francis Alÿs.
 |
| NORIKO AMBEFlat File Globe 3B Red Version, 2007 |
 |
| JULES DE BALINCOURTU.S World Studies II, 2005 |
 |
| YTO BARRADATectonic Plate, 2010 |
 |
| Bambanani women’s groupCartografía del cuerpo / Cartography of the Body Ncedeka Mbline 1977-02 Cofimvaba E/Cape From the book Long Life - Positive HIV Stories |
 |
| WILLY TJUNGURRAVIUntitled 10779 |
Molts són els artistas a l'exposició:
Ignasi Aballí, Francis Alÿs, Efrén Álvarez, Giovanni Anselmo, Art & Language, Zbynék Baladrán, Artur Barrio, Lothar Baumgarthen, Erick Beltrán, Zarina Bhimji, Ursula Biemann, Cezary Bodzianowski, Alighiero Boettti, Christian Boltanski, Marcel Broodthaers, Stanley Brown, Trisha Brown, Bureau d'Études, Los Carpinteros, Constant, Raimond Chaves i Gilda Mantilla, Salvador Dalí, Guy Debord, Michael Drucks, Marcel Duchamp, El Lissitzky, Valie Export, Evru, Öyvind Fahlström, Félix González-Torres, Milan Grygar, Richard Hamilton, Zarina Hashmi, Mona Hatoum, David Hammons, Thomas Hirschhorn, Bas Jan Ader, On Kawara, Allan Kaprow, William Kentridge, Robert Kinmont, Paul Klee, Yves Klein, Hilma af Klint, Guillermo Kuitca, Emma Kunz, Mark Lombardi, Rogelio López Cuenca, Richard Long, Cristina Lucas, Anna Maria Maiolino, Kris Martin, Gordon Matta-Clark, Ana Mendieta, Norah Napaljarri Nelson, Dorothy Napangardi, Rivane Neuenschwander, Perejaume, Grayson Perry, Santiago Ramón y Cajal, Vahida Ramujkic, Till Roeskens, Rotor, Ralph Rumney, Ed Ruscha, Carolee Schneemann, Robert Smithson, Saul Steinberg, Hiroshi Sugimoto, Willy Tjungurrayi, Joaquín Torres García, Isidoro Valcárcel Medina, Adriana Varejao, Oriol Vilapuig, Kara Walker, Adolf Wölfli.
Catàleg de l'exposició i molta documentació més: http://www.helenatatay.net/
Informació sobre l'exposició: http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/cartografiascontemporaneas_ca.html
dimecres, 29 d’agost del 2012
L'ARQUITECTURA CATALANA ACTUAL AMB LES ARRELS D'UN CARÀCTER GENUÏNAMENT CATALÀ: VOGADORS
 |
| Les nou obres seleccionades són exemples d'una nova manera de fer arquitectura vinculada al lloc i construïda amb materials permeables que s'impregnen de vida i envelliran al mateix temps que els seus habitants. |
Vogadors és el projecte amb què Catalunya i les Illes Balears participen per primera vegada a la Biennal de Venècia d'Arquitectura amb un pavelló propi. Els comissaris, els arquitectes Jordi Badia i Félix Arranz, han reunit nou obres recents de la generació més jove d'arquitectes catalans i balears. Tots els projectes exposats comparteixen una mateixa sensibilitat: donar resposta a una demanda creixent del que és essencial, útil i necessari. La mostra documenta, a través de fotografies, plànols i un objecte que representa la manera de fer de cadascun dels despatxos participants, unes arquitectures que tenen com a trets més destacats la sobrietat i una gran senzillesa material. Justament, és aquesta peculiaritat pròpia catalana, el racionalisme funcional i constructivista que obté el màxim amb els mínims, que jo mateixa en aquest bloc he destacat ( http://www.mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/08/larquitectura-gotica-catalana-i-la-seva.html ) ja de l'arquitectura gòtica catalana, la qual entroncaria amb aquesta arquitectura catalana actual passant abans per arquitectes com Gaudí, Jujol, que s'interessaren pel detall artesanal i la reutilització creativa de materials vells o de rebuig. Un dels arquitectes que es van fixar més en l'obra de Jujol va ser Enric Miralles (1955-2000). A la façana de la casa del barri de la Clota, de l'any 1997, va utilitzar d'una manera també insòlita el totxo, el material més senzill i vulgar, donant-li la volta i mostrant-ne les perforacions.
 |
| Casa Bofarull, de J.M.Jujol |
 |
| Casa a la Clota, d'Enric Miralles i benedetta Tagliabue |
De Jujol a Miralles, podem trobar altres exemples que mantenen aquest mateix interès malgrat ser d'èpoques i estils diferents, com ara les obres de José Antonio Coderch, Josep Lluís Sert, Antoni Bonet i el grup R (Moragas, Martorell, Bohigas i Mackay). Aquestes mateixes actituds es veuen reflectides en alguns dels projectes contemporanis seleccionats, els aspectes dels quals són fruit d'una enorme sofisticació tècnica i intel·lectual, tenen un fort component ètic i social capaç de construir arquitectures permeables amb el seu entorn i no renuncien als valors plàstics més tradicionals de l'arquitectura.
Les 9 obres seleccionades
1. Llar d'infants a Pratdip, de Núria Salvadó i David Tapias
"Els arquitectes van buscar entendre l'entorn, que l'edifici es fongui i desaparegui en l'entorn. L'interior, a més, té un caràcter molt humà, allunyat de moltes escoles completament blanques que s'han vist en els últims anys."
2. Casa a Bunyola, de Francisco Cifuentes
"L'arquitecte ha treballat a partir de l'arquitectura popular del poble. La casa no és agressiva amb l'entorn, sinó que no amaga els materials senzills, que, a més, donen calidesa a l'interior."
3. Casa Collage, de Ramon Bosch i Bet Capdeferro
"Els arquitectes han respectat les textures que el pas del temps ha deixat en aquesta casa i han utilitzat les ceràmiques que van trobar durant les obres d'una manera insòlita, que fa brillar la casa en l'aspecte plàstic."
4. Casa per a tres germanes, de Blancafort Reus Arquitectura
"Es tracta d'una casa construïda al bell mig d'uns camps de conreu. La fusta amb què estan revestides les tres cases envellirà al mateix ritme que els seus habitants, a la vegada que aglutina i unifica les tres construccions."
5. Rehabilitació de La Seca, de Meritxell Inaraja
"L'arquitecta no ha amagat les empremtes que el pas del temps ha deixat en l'edifici, i que formen part de la memòria col·lectiva."
6. Can Ribas, de Jaime J. Ferrer Forés
"El principal repte d'aquesta intervenció en què un carrer havia de travessar el complex de la fàbrica. En un altre moment s'hauria enderrocat tot el conjunt. Ara representa la sensibilitat per reciclar els edificis."
7. Piscina, vestidors i sala esportiva a Jesús, de l'estudi Arquitecturia
"Els arquitectes s'han esforçat per trencar les diferències entre l'edifici i la tanca que l'envolta com una estratègia per generar un nou espai públic."
8. Ampliació de l'institut Josep Sureda i Blanes, de l'estudi SMS Arquitectos
"Els arquitectes han jugat amb materials molt comuns a l'arquitectura de les Illes i els han donat un tractament molt personal que a la vegada complementa l'edifici preexistent."
9. Escola d'art i disseny a Amposta, de David Sebastian i Gerard Puig
"Un edifici que juga a dues escales, una de colossal, representada per la coberta, i una altra de més humana. L'ús del totxo li dóna un caràcter més pròxim."
- Els 9 projectes en detall, dins d'aquest mateix bloc. http://www.mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/09/nou-projectes-que-revelen-lanima-dels.html
- Vogadors dins de la Biennale, en aquest mateix bloc: http://mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/08/el-poder-de-larquitectura-com-poder-de.html
dilluns, 27 d’agost del 2012
DEU ARTISTES CATALANS OBLIDATS PER REIVINDICAR
Els grans oblidats de l'art català
El país ha ignorat i ha desconsiderat una llarga nòmina de figures de tots els temps, que ara esperen ser rescatades i reconegudes en la nova etapa del MNAC
La caritat romana (1851), d'Antoni Solà.
"Els artistes de la immediata postguerra reclamen l'atenció dels estudiosos"
"El barroc, relegat a Catalunya pel mite de la decadència, amaga genis de gran talent"
La història custodia molts artistes catalans pendents de descobrir i de
reivindicar amb força. La llista de maleïts, ignorats i menystinguts, per pur
desconeixement o per pèrfids prejudicis, és llarguíssima. Hi ha una pila
d'autors que no han lluït mai en una exposició important, que no tenen un estudi
ben fet, que no existeixen en les col·leccions dels museus. En el millor dels
casos, alguns han tingut la sort de captar l'atenció d'un historiador abnegat,
de figurar en una col·lectiva, d'haver rebut tributs des del món local, fins i
tot de tenir obra en museus, això sí, sovint en la silenciosa reserva.
La nova etapa que ha obert el MNAC amb Pepe Serra al capdavant, disposat a fer una sacsejada profunda al discurs de l'art català i, atenció, a corregir greuges històrics, dibuixa un marc esperançador per a molts d'aquests artistes ocults i maltractats. En aquest reportatge, resseguim la vida i l'obra de deu artistes que, a parer dels experts, és imprescindible rescatar i reconèixer per presumir de llegat artístic.
Del període del barroc, tan infravalorat a Catalunya pel mite de la decadència, fra Joaquim Juncosa és un enigma terrible. Nascut a Cornudella de Montsant el 1631, no té res a envejar als mestres del barroc hispànic. La seva biografia i el catàleg d'obres que va realitzar –“amb un estil sever, potent i vigorós”, defensa Francesc Miralpeix– són una mina d'interrogants que cap investigador ha abordat.
Prova del seu geni és la impactant obra que va exposar la Fontana d'Or de Girona el 2004 dins l'exposició Llums del barroc: la Pentecontès, obra mestra de qui va ser el màxim exponent de l'escola de pintura de la cartoixa d'Escaladei, on probablement va morir el 1708. La majoria de les seves pintures s'han destruït al llarg del temps. Però hi ha indicis que algunes supervivents podrien estar en esglésies franceses, on haurien anat a parar després del saqueig de les tropes napoleòniques.
A cavall dels segles XVII i XVIII trobem un personatge fascinant a reivindicar en clau catalana. A Catalunya, el nom de Jacint Rigau deixa més aviat indiferent. A França, el nom de Hyacinthe Rigaud desperta passions. Rigau va néixer a Perpinyà el 18 de juliol de 1659, és a dir, cinc mesos abans que se signés el Tractat dels Pirineus, el culpable que aquest pintor de grans habilitats s'afrancesés el nom quan es va establir a París. Ansiós de fama i fortuna, Rigau va ser el més barroc dels barrocs, i la grandiloqüència de la seva pintura va encaixar a la perfecció amb els gustos del totpoderós Lluís XIV. El retratista oficial del Rei Sol ocupa un lloc privilegiat al Louvre, i no cal dir que al cor de Perpinyà, que el 2009 es va bolcar en l'organització de la més completa exposició dedicada al seu artista més prodigiós. Però la història de l'art català no s'ha acabat de fer seu l'anomenat Van Dyck francès, que va morir a París el 1743.
Hi ha oblits que clamen al cel. Fins al 2009, del millor representant de l'escultura neoclàssica catalana i espanyola, no se'n sabia ni la data de naixement (29 de març de 1780, a Barcelona), ni un munt d'aspectes fonamentals de la seva vida professional. I això que Antoni Solà va ser un dels dos únics estrangers que van presidir l'Acadèmia de San Luca de Roma, del 1838 al 1840. Va morir a la capital italiana el 1861. Gràcies a un treball de recerca d'Anna Riera i a la sensibilitat del Museu Marès, els catalans van poder enorgullir-se fa només tres anys d'artistàs de primera categoria. Mai ningú li havia dedicat una exposició, però tot i així la del Marès no va acabar de fer el pes: només va reunir una dotzena d'obres.
També fa cosa de quatre dies, Francesc Torras Armengol va entrar per fi per la porta gran del MNAC. La seva pintura Sant Domènec de Guzman es va incorporar a les col·leccions del museu, el 2007. Fins aleshores, al Palau Nacional no havien vist mai cap oli seu. La desconsideració a què s'ha sotmès aquest artista nascut a Terrassa el 1832 s'està reconduint els últims anys. El 2005, es va editar una bona monografia de l'historiador de l'art Francesc Fontbona i es va fer una antològica al Centre Cultural de Caixa Terrassa. Encara queda molt per fer per restituir l'aportació a l'art del segle XIX d'aquest talent de personalitat acusada que en les seves composicions, sovint de caire religiós, “recorda la gran pintura pompier francesa o anglesa”, indica Fontbona. Torras Armengol, que va desplegar gran part de la seva carrera a Madrid, va morir jove, als 46 anys.
Romà Ribera (Barcelona, 1848-1935) és un cas diferent. Amb una vida comercial intensa (és un habitual de les galeries i les subhastes) i fins i tot ben representat al MNAC, no s'ha beneficiat, però, de la revaloració d'altres insignes pintors realistes de la belle époque del París de finals de segle, en la qual ell va contribuir amb obres de gran finesa i elegància, però amb un contrapunt ben canalla (li agradava pintar pidolaires i obrers en les escenes de la vida fastuosa de les elits burgeses). D'exquisida tècnica, a Ribera se li ha privat la dimensió que li pertoca qualificant la seva obra de frívola, poc moderna i de temàtica monòtona (només va ser així al final de la seva vida).
La nova etapa que ha obert el MNAC amb Pepe Serra al capdavant, disposat a fer una sacsejada profunda al discurs de l'art català i, atenció, a corregir greuges històrics, dibuixa un marc esperançador per a molts d'aquests artistes ocults i maltractats. En aquest reportatge, resseguim la vida i l'obra de deu artistes que, a parer dels experts, és imprescindible rescatar i reconèixer per presumir de llegat artístic.
Del període del barroc, tan infravalorat a Catalunya pel mite de la decadència, fra Joaquim Juncosa és un enigma terrible. Nascut a Cornudella de Montsant el 1631, no té res a envejar als mestres del barroc hispànic. La seva biografia i el catàleg d'obres que va realitzar –“amb un estil sever, potent i vigorós”, defensa Francesc Miralpeix– són una mina d'interrogants que cap investigador ha abordat.
Prova del seu geni és la impactant obra que va exposar la Fontana d'Or de Girona el 2004 dins l'exposició Llums del barroc: la Pentecontès, obra mestra de qui va ser el màxim exponent de l'escola de pintura de la cartoixa d'Escaladei, on probablement va morir el 1708. La majoria de les seves pintures s'han destruït al llarg del temps. Però hi ha indicis que algunes supervivents podrien estar en esglésies franceses, on haurien anat a parar després del saqueig de les tropes napoleòniques.
A cavall dels segles XVII i XVIII trobem un personatge fascinant a reivindicar en clau catalana. A Catalunya, el nom de Jacint Rigau deixa més aviat indiferent. A França, el nom de Hyacinthe Rigaud desperta passions. Rigau va néixer a Perpinyà el 18 de juliol de 1659, és a dir, cinc mesos abans que se signés el Tractat dels Pirineus, el culpable que aquest pintor de grans habilitats s'afrancesés el nom quan es va establir a París. Ansiós de fama i fortuna, Rigau va ser el més barroc dels barrocs, i la grandiloqüència de la seva pintura va encaixar a la perfecció amb els gustos del totpoderós Lluís XIV. El retratista oficial del Rei Sol ocupa un lloc privilegiat al Louvre, i no cal dir que al cor de Perpinyà, que el 2009 es va bolcar en l'organització de la més completa exposició dedicada al seu artista més prodigiós. Però la història de l'art català no s'ha acabat de fer seu l'anomenat Van Dyck francès, que va morir a París el 1743.
Hi ha oblits que clamen al cel. Fins al 2009, del millor representant de l'escultura neoclàssica catalana i espanyola, no se'n sabia ni la data de naixement (29 de març de 1780, a Barcelona), ni un munt d'aspectes fonamentals de la seva vida professional. I això que Antoni Solà va ser un dels dos únics estrangers que van presidir l'Acadèmia de San Luca de Roma, del 1838 al 1840. Va morir a la capital italiana el 1861. Gràcies a un treball de recerca d'Anna Riera i a la sensibilitat del Museu Marès, els catalans van poder enorgullir-se fa només tres anys d'artistàs de primera categoria. Mai ningú li havia dedicat una exposició, però tot i així la del Marès no va acabar de fer el pes: només va reunir una dotzena d'obres.
També fa cosa de quatre dies, Francesc Torras Armengol va entrar per fi per la porta gran del MNAC. La seva pintura Sant Domènec de Guzman es va incorporar a les col·leccions del museu, el 2007. Fins aleshores, al Palau Nacional no havien vist mai cap oli seu. La desconsideració a què s'ha sotmès aquest artista nascut a Terrassa el 1832 s'està reconduint els últims anys. El 2005, es va editar una bona monografia de l'historiador de l'art Francesc Fontbona i es va fer una antològica al Centre Cultural de Caixa Terrassa. Encara queda molt per fer per restituir l'aportació a l'art del segle XIX d'aquest talent de personalitat acusada que en les seves composicions, sovint de caire religiós, “recorda la gran pintura pompier francesa o anglesa”, indica Fontbona. Torras Armengol, que va desplegar gran part de la seva carrera a Madrid, va morir jove, als 46 anys.
Romà Ribera (Barcelona, 1848-1935) és un cas diferent. Amb una vida comercial intensa (és un habitual de les galeries i les subhastes) i fins i tot ben representat al MNAC, no s'ha beneficiat, però, de la revaloració d'altres insignes pintors realistes de la belle époque del París de finals de segle, en la qual ell va contribuir amb obres de gran finesa i elegància, però amb un contrapunt ben canalla (li agradava pintar pidolaires i obrers en les escenes de la vida fastuosa de les elits burgeses). D'exquisida tècnica, a Ribera se li ha privat la dimensió que li pertoca qualificant la seva obra de frívola, poc moderna i de temàtica monòtona (només va ser així al final de la seva vida).
Els forats negres del s. XX
Del segle passat, la nòmina d'artistes immerescudament descartats és
depriment. De les primeres dècades, el nom que els últims anys s'està revisant
és el d'Ismael Smith (Barcelona, 1886 - Nova York, 1972), un artista amb una
biografia misteriosa i tràgica que Eugeni d'Ors considerava el millor escultor
del noucentisme. Va retratar els grans homes de la Lliga, sí, i alhora, pel seu
ímpetu bohemi, va dotar la seva obra de bones dosis de transgressió.
El 1919 es va instal·lar a Amèrica, on va tenir èxit, però el 1960 el seu signe maleït es va imposar i el van ingressar en un sanatori psiquiàtric. Un cop mort, Enrique García Herraiz, delegat de l'Oficina Espanyola de Turisme a Nova York, es va convertir en el marmessor de la seva obra. García Herraiz ha anat fent donacions a institucions catalanes, però l'única que l'està assumint seriosament és el Museu d'Art de Cerdanyola. Al MNAC, on també atresoren molta obra seva, es fan els longuis.
Els barcelonins passen cada dia per davant de dues simpàtiques escultures de Josep Granyer, una girafa coqueta i un toro pensador que pul·lulen per la rambla de Catalunya. Es van instal·lar a l'espai públic el 1972, en vida de l'artista (va morir el 1983), després de suportar una exaltada polèmica ciutadana. Incomprès? Sí, però no només. Granyer, nascut a Barcelona el 1899, forma part d'una generació ja per si mateixa difuminada, la del 17, la dels evolucionistes, que anhelaven superar l'ortodòxia noucentista. Granyer ho va assolir amb un sentit de l'humor corrosiu. “Va subvertir la densitat noucentista amb la ironia i l'epigrama”, subratlla Cristina Masanés.
Tot i l'antològica que li va dedicar Caixa Girona el 2005 i algunes iniciatives pedagògiques del Museu Deu del Vendrell, encara és “un autor a recuperar”, creu Masanés, historiadora de l'art que fa uns anys va descobrir un “increïble” bosc d'escultures a l'antic taller de l'escenògraf Oleguer Junyent, on els descendents de Granyer esperen que algun dia algú es faci càrrec d'aquest llegat artístic tan particular.
Un dels capítols més ennegrits de la història de l'art català és el de la generació d'artistes dels anys de la Guerra Civil i de la immediata postguerra. És un període que reclama urgentment l'atenció dels estudiosos perquè ha engolit creadors interessants que van haver de reprendre el fil de les avantguardes interrompudes el 1936. A alguns sembla que no se'ls perdona que els costés trobar el bon camí de la modernitat, obviant les seves recerques prèvies. A això es deu el cruel oblit en què ha caigut Josep Hurtuna (Barcelona, 1913-1978). Des de fa uns anys s'admet que no s'ha fet justícia a l'obra d'aquest creador inconformista, “un pioner de l'abstracció geomètrica”, emfasitza Arnau Puig.
Els artistes de mal classificar paguen car no haver seguit ismes i modes. Com Joan Brotat (Barcelona, 1920-1990), un dels autors més personals de la primera postguerra que tot just ara s'està redescobrint. Àlex Mitrani, artífex de l'exposició que el 2010 va presentar el Palau Moja, considera que l'obra de Brotat dels anys cinquanta i seixanta, adscrita a la figuració, “té una intensitat melancòlica i una radicalitat primitiva que el fan singular”. És, emfasitza, el més clar representant de la interpretació moderna de l'art romànic.
Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928 - Sant Pere de Ribes, 1995) sí que es va alinear amb el moviment artístic triomfal, l'informalisme, però se l'ha tingut poc en compte. Personatge irrepetible, es va comprometre amb les problemàtiques socials del seu temps. Va ser un artista íntegre i honest, un tipus torturat que es va deixar la vida en cada una de les seves obres. Va desafiar la mort en un imparable procés d'autodestrucció i de descens cap als inferns (alcohòlic, els últims anys els va passar en una residència hospitalària, on va morir als 66 anys). Cardona Torrandell no ha penetrat en el discurs de l'art català de la segona meitat del segle XX. És més admirat i tot en els cercles literaris (d'ell es diu sovint que la seva ànima era la d'un poeta tràgic).
El 1919 es va instal·lar a Amèrica, on va tenir èxit, però el 1960 el seu signe maleït es va imposar i el van ingressar en un sanatori psiquiàtric. Un cop mort, Enrique García Herraiz, delegat de l'Oficina Espanyola de Turisme a Nova York, es va convertir en el marmessor de la seva obra. García Herraiz ha anat fent donacions a institucions catalanes, però l'única que l'està assumint seriosament és el Museu d'Art de Cerdanyola. Al MNAC, on també atresoren molta obra seva, es fan els longuis.
Els barcelonins passen cada dia per davant de dues simpàtiques escultures de Josep Granyer, una girafa coqueta i un toro pensador que pul·lulen per la rambla de Catalunya. Es van instal·lar a l'espai públic el 1972, en vida de l'artista (va morir el 1983), després de suportar una exaltada polèmica ciutadana. Incomprès? Sí, però no només. Granyer, nascut a Barcelona el 1899, forma part d'una generació ja per si mateixa difuminada, la del 17, la dels evolucionistes, que anhelaven superar l'ortodòxia noucentista. Granyer ho va assolir amb un sentit de l'humor corrosiu. “Va subvertir la densitat noucentista amb la ironia i l'epigrama”, subratlla Cristina Masanés.
Tot i l'antològica que li va dedicar Caixa Girona el 2005 i algunes iniciatives pedagògiques del Museu Deu del Vendrell, encara és “un autor a recuperar”, creu Masanés, historiadora de l'art que fa uns anys va descobrir un “increïble” bosc d'escultures a l'antic taller de l'escenògraf Oleguer Junyent, on els descendents de Granyer esperen que algun dia algú es faci càrrec d'aquest llegat artístic tan particular.
Un dels capítols més ennegrits de la història de l'art català és el de la generació d'artistes dels anys de la Guerra Civil i de la immediata postguerra. És un període que reclama urgentment l'atenció dels estudiosos perquè ha engolit creadors interessants que van haver de reprendre el fil de les avantguardes interrompudes el 1936. A alguns sembla que no se'ls perdona que els costés trobar el bon camí de la modernitat, obviant les seves recerques prèvies. A això es deu el cruel oblit en què ha caigut Josep Hurtuna (Barcelona, 1913-1978). Des de fa uns anys s'admet que no s'ha fet justícia a l'obra d'aquest creador inconformista, “un pioner de l'abstracció geomètrica”, emfasitza Arnau Puig.
Els artistes de mal classificar paguen car no haver seguit ismes i modes. Com Joan Brotat (Barcelona, 1920-1990), un dels autors més personals de la primera postguerra que tot just ara s'està redescobrint. Àlex Mitrani, artífex de l'exposició que el 2010 va presentar el Palau Moja, considera que l'obra de Brotat dels anys cinquanta i seixanta, adscrita a la figuració, “té una intensitat melancòlica i una radicalitat primitiva que el fan singular”. És, emfasitza, el més clar representant de la interpretació moderna de l'art romànic.
Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928 - Sant Pere de Ribes, 1995) sí que es va alinear amb el moviment artístic triomfal, l'informalisme, però se l'ha tingut poc en compte. Personatge irrepetible, es va comprometre amb les problemàtiques socials del seu temps. Va ser un artista íntegre i honest, un tipus torturat que es va deixar la vida en cada una de les seves obres. Va desafiar la mort en un imparable procés d'autodestrucció i de descens cap als inferns (alcohòlic, els últims anys els va passar en una residència hospitalària, on va morir als 66 anys). Cardona Torrandell no ha penetrat en el discurs de l'art català de la segona meitat del segle XX. És més admirat i tot en els cercles literaris (d'ell es diu sovint que la seva ànima era la d'un poeta tràgic).
El Punt Avui. Edició Nacional 09-07-2012 Pàgina 26
EL PODER DE L'ARQUITECTURA COM A PODER DE COHESIÓ A LA BIENNAL DE VENÈCIA D'ARQUITECTURA
Avui es presenta la 13a Biennal de Venècia d'Arquitectura, digirida per David Chipperfield
L'arquitectura més enllà de les icones
La 13a Biennal de Venècia d'Arquitectura se centra en les idees que nodreixen diferents generacions d'arquitectes. El director, el britànic David Chipperfield, vola anar més enllà dels talents individuals.
BARCELONA | Actualitzada el 27/08/2012 00:00aRA.cAT
 |
GRANS NOMS DE L'ARQUITECTURA I TALENTS EMERGENTS A VENÈCIA 01. Una instantània de la videoinstal·lació Gateway (Porta, l'obra que l'arquitecte britànic Norman Foster Ha realitzat per a Common ground, l'exposició central de la 13a edició de la Biennal de Venècia d'Arquitectura. 02. Enric Ruiz-Geli defineix l'edifici d'El Bulli com a exemple "d'arquitectura de partícules".
S'ha arribat a un extrem en què els grans arquitectes de renom internacional són vistos com marques de luxe. Els ajuntaments se'ls disputen perquè construeixin edificis espectaculars a les seves ciutats: auditoris, palaus de congressos, teatres, museus, aeroports... Aquestes construccions, a més de donar servei als ciutadans, han de complir un objectiu molt més volàtil: situar les ciutats en el mapa internacional de l'arquitectura. "Quants arquitectes estrella tens a la teva ciutat? A tu, quins et falten?", es podrien dir dos alcaldes àvids d'edificis icònics en una conversa sobre les figures de l' star system arquitectònic que han aconseguit capturar.
Els arquitectes, des d'aquesta perspectiva, poden semblar creadors megalòmans i capriciosos, i els ciutadans els poden arribar a veure com a artistes més preocupats per l'excel·lència de la seva obra que per conrear la relació amb l'entorn i les persones. El debat sobre aquesta qüestió prendrà un nou tombant a partir de dimecres quan obri les portes Common ground , l'exposició central de la 13a edició de la Biennal de Venècia d'arquitectura. El comissari i director del certamen d'enguany és l'arquitecte britànic David Chipperfield. Hi haurà representats 55 països i també es podran veure 18 exposicions més els eventi collaterali , entre els quals hi ha els Vogadors de l'Institut Ramon Llull.
Chipperfield, autor d'obres com la Ciutat de la Justícia de Barcelona i la restauració del Neues Museum de Berlín, ha volgut deixar de banda el debat sobre les icones arquitectòniques i centrar-se en les idees que comparteixen arquitectes d'arreu del món, entre els quals hi ha alguns dels autors d'edificis famosos que han omplert moltes pàgines a les revistes especialitzades i a la premsa. Amb aquesta mostra, Chipperfield vol presentar totes aquestes figures més enllà del seu talent individual, subratllar el poder de l'arquitectura com a eina de cohesió. "La bona arquitectura ens dóna exemples i ens inspira, però això no passa de manera natural: requereix la conxorxa de les circumstàncies i dels participants. Mentre els arquitectes poden aportar idees, la rellevància i la importància d'aquestes idees depenen del compromís amb la societat. La tendència de definir el paper de l'arquitecte com un antagonista o un proveïdor de serveis reforça el problema i saboteja el potencial de la mateixa arquitectura", ha afirmat l'arquitecte britànic.
Els encarregats d'il·lustrar la tesi de Common ground seran 119 arquitectes, fotògrafs, crítics i artistes d'arreu del món. Presentaran 69 projectes, i Chipperfield ha demanat als seus col·legues que no es limitin a presentar les maquetes de les seves obres i que posin en relleu les idees que els nodreixen i el context on són. La llista de participants inclou des de figures consagrades com el britànic Norman Foster, Rafael Moneo, Jean Nouvel, Zaha Hadi i Peter Eissenmann, fins a una selecció d'escoles d'arquitectura europees i llatinoamericanes.
Apadrinar les obres catalanes
L'estudi olotí RCR estarà present a la Biennal per partida doble. L'arquitecte, el catedràtic de la Universitat Politècnica de Madrid Luis Fernández Galiano, l'ha seleccionat dins l'àmbit de Common ground, que està al seu càrrec i també seran al pavelló espanyol. Una de les integrants del despatx, l'arquitecta Carme Pigem, ha participat, a més, a Vogadors exercint de padrina d'una de les obres que s'hi presenten, l'ampliació de l'IES Josep Sureda i Blanes de l'estudi SMS.
En el terreny internacional, diversos arquitectes que participen en l'exposició central de la Biennal també han escrit als fulls de sala de la mostra sobre les obres catalanes i balears exposades al Cantieri Navali: els arquitectes britànics Peter St. John i l'equip format per Jonathan Sergison i Stephen Bates han parlat sobre la Casa Collage, de Bosch i Capdeferro, i sobre l'escola d'art i disseny d'Amposta, de David Sebastián i Gerard Puig: http://mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/09/nou-projectes-que-revelen-lanima-dels.html
FONT: |
FUSIÓ D'ART I DESENVOLUPAMENT SOSTENIBILITAT
Posidònia Festival aixecarà una escultura d'ampolles de plàstic amb bons propòsits
El festival, dedicat a l'art i desenvolupament sostenible, se celebra enguany a Sitges i ofereix un programa gratuït que inclou una vintena d'actes culturals.
Posidònia Festival
El Festival Posidònia, dedicat a l'art i desenvolupament sostenible, que celebra la seva cinquena edició a Sitges (Garraf) del 31 d'agost al 2 de setembre, aixecarà una gran escultura amb ampolles de plàstic buides recollides a les platges i on els participants introduiran missatges amb bons propòsits.
Aquest certamen internacional -nascut el 2008 i que en edicions anteriors s'ha celebrat a Formentera i Sardenya- compta amb un programa gratuït que inclou una vintena d'actes culturals, lúdics i divulgatius sobre medi ambient i reciclatge artístic.
Entre els preparatius del Festival, els organitzadors estan recollint, amb la col·laboració de l'Associació Turística de Serveis de Platges de Sitges, ampolles de plàstic buides prop dels xiringuitos de les platges i estan demanant a la gent que escrigui un propòsit personal en un paper i l'introdueixi a l'ampolla.
Aquestes ampolles de plàstic tirades a les escombraries, "i no al mar" -indiquen els organitzadors- seran la matèria amb la qual un grup d'artistes amb orientació ecològica, que també exposaran les seves obres a la plaça de la Fragata de Sitges durant els tres dies del Festival, construiran una gran escultura col·lectiva el dissabte 1 de setembre.
L'obra, amb la direcció artística de Marcel Balart, quedarà exposada durant la resta del festival per després ser destruïda i els missatges recol·lectats es publicaran a la web www.posidoniafestival.com.
Font : http://www.ara.cat/cultura/Posidonia-Festival-escultura-dampolles-proposits_0_763123798.html
Aquest certamen internacional -nascut el 2008 i que en edicions anteriors s'ha celebrat a Formentera i Sardenya- compta amb un programa gratuït que inclou una vintena d'actes culturals, lúdics i divulgatius sobre medi ambient i reciclatge artístic.
Entre els preparatius del Festival, els organitzadors estan recollint, amb la col·laboració de l'Associació Turística de Serveis de Platges de Sitges, ampolles de plàstic buides prop dels xiringuitos de les platges i estan demanant a la gent que escrigui un propòsit personal en un paper i l'introdueixi a l'ampolla.
Aquestes ampolles de plàstic tirades a les escombraries, "i no al mar" -indiquen els organitzadors- seran la matèria amb la qual un grup d'artistes amb orientació ecològica, que també exposaran les seves obres a la plaça de la Fragata de Sitges durant els tres dies del Festival, construiran una gran escultura col·lectiva el dissabte 1 de setembre.
L'obra, amb la direcció artística de Marcel Balart, quedarà exposada durant la resta del festival per després ser destruïda i els missatges recol·lectats es publicaran a la web www.posidoniafestival.com.
Font : http://www.ara.cat/cultura/Posidonia-Festival-escultura-dampolles-proposits_0_763123798.html
L'ORDE DEL TEMPLE CATALÀ, UN DELS LLEGATS DELS TEMPLERS MÉS BEN CONSERVAT D'EUROPA
Els templers catalans estan molt vius
MIRAVET La fortalesa templera de l'Ebre va resistir el setge de Jaume II. Durant deu dies va ser bombardejada per les tropes del rei. TJERK VAN DER MEULEN
El 22 de març del 1312 el papa Climent V va decidir anihilar l'orde del Temple. Va promulgar la butlla Vox in excelso i va suspendre l'orde religiós i militar, fundat el 1119 a Jerusalem, per protegir els pelegrins que anaven a Terra Santa. Dos anys després, a França, l'últim mestre templer, Jacques de Molay (1240-1314), va ser cremat a la foguera, acusat d'heretgia. La màquina inquisitorial, liderada pel rei francès Felip IV, havia arrencat confessions de tot tipus als monjos guerrers. Els templers de la Corona catalano-aragonesa van ser els últims a caure. A diferència dels seus germans francesos i castellans van resistir un any i mig als seus castells, no van arribar a confessar mai, i van poder negociar millor el seu final. Van rebre suculentes pensions.
Aquest any se celebren 700 anys de la seva desaparició i, amb aquest motiu, l'editorial Rafael Dalmau ha publicat Els templers, guerrers de Deú. Entre Orient i Occident, de Joan Fuguet i Carme Plaza. A diferència de la resta d'Europa i de Castella, a Catalunya la documentació relativa als templers no s'ha perdut. L'Arxiu de la Corona d'Aragó conserva bona part de la història d'aquests monjos obsedits a continuar lluitant després de la caiguda d'Acre i el final de les croades. "És el lloc que conserva més documentació de tot Europa: per exemple, el 80% de les cartes que va escriure l'últim mestre templer, Jacques de Molay, són a l'arxiu de la Corona", explica Carme Plaza. El seu llibre s'alimenta d'aquests arxius. Ni tòpics ni bestieses: els templers no eren tan ascetes i van emprendre negocis lucratius. La seva herència encara és visible.
Els últims a caure
Els templers van resistir un any i mig el setge de Jaume II
L'1 de desembre del 1307 Jaume II va signar l'ordre d'arrest dels templers. Alertats, els templers es van concentrar al sud de l'Aragó i a les Terres de l'Ebre, a Montsó i Xalamera. Les condicions dins les fortaleses eren cada vegada més terribles, però els templers no es rendien. El mes de maig els soldats de Jaume II van bombardejar Miravet durant deu dies. Finalment, la fortalesa de les Terres de l'Ebre va caure el dia 7 de desembre del 1308. Montsó i Xalamera van acabar capitulant el juny del 1309.
Havien resistit un any i mig: "Militarment els templers eren superiors als soldats del rei, durant el setge van utilitzar màquines de guerra que ells mateixos fabricaven, hem descobert que el comanador d'Ascó, Berenguer de Sant Marçal, va construir una carabuca , un tipus de trabuquet, molt lleuger i manejable per disparar dards incendiaris. És, per ara, l'única cita d'aquest giny a les fonts occidentals", explica Fuguet. Els templers havien plantat cara i van rebre pensions suculentes. Van poder negociar millor que els templers de França i Castella. "A més, eren amics dels reis i ho van continuar sent", afegeix Plaza.
El mite de la pobresa
L'inventari dels seus béns demostra que no eren tan austers
"La lectura i interpretació dels inventaris dels béns del Temple ens acosta més a la seva vida quotidiana que les mateixes prescripcions de la Regla", destaca Fuguet. La documentació que els dos autors han trobat a l'arxiu de la Corona catalanoaragonesa demostra que la vida dels monjos guerrers ni era tan austera ni seguien amb severitat la seva Regla. "Tenien molta riquesa agropecuària, moltes terres per explotar, esclaus, palaus amb grans sales, escuts i creus amb pedres precioses, vaixelles de plata...", explica Plaza. Quan va desaparèixer l'orde, Jaume II va batallar perquè els seus béns no passessin tots a l'orde de l'Hospital. El monarca es va quedar alguns béns, però el superava amb escreix el rei de Castella: "Per això molta part de la documentació dels templers castellans ha desaparegut, al monarca no li interessava que se sabés", detalla Fuguet.
Especuladors urbanístics
El seu testimoni encara és visible a bona part del territori
"Les seves realitzacions arquitectòniques són a l'avançada de les construccions militars a Orient i Occident", destaca Joan Fuguet. "Van ser també bons banquers i bons especuladors urbanístics", afegeix. Els templers tenien extensos territoris i llogaven immobles a la població. "Avui, al barri de Sant Mateu de Perpinyà encara es conserva el parc urbanístic, amb retícules perfectes, que van construir els templers", explica Plaza. A Catalunya també es conserven moltes fortaleses templeres: Miravet (Ribera d'Ebre), el castell de Gardeny (Lleida), el castell de la Suda (Tortosa), la fortalesa de Xivert (Baix Maestrat), el castell de Montsó (Osca), la fortalesa de Puig-reig (Berguedà), Peníscola... No existeix, però, una arquitectura pròpiament templera: "L'orde absorbeix l'estil arquitectònic del país, en el cas de Catalunya és el gòtic, la innovació més important és que barregen elements religiosos amb elements militars i també aporten l'estil d'Orient", explica Fuguet.
El destí dels templers
Les altres guerres dels monjos amb esperit militar
Alguns templers van continuar lluitant a Orient en la guerra contra els moros amb Pere de Castella. D'altres van participar en combats contra els cristians i alguns es van dedicar a la pirateria. N'hi ha que van oblidar els vots de pobresa i castedat, com fra Berenguer de Bellvís, a qui els veïns van denunciar perquè vivia obertament amb una concubina a Gardeny.
La fascinació
Els falsos mites del final tràgic dels templers
"La dissort i la fi del Temple, una de les institucions més poderoses de l'Europa cristiana a la Baixa Edat Mitjana, va causar un gran impacte", explica Fuguet. Un final tràgic que ha alimentat falsos mites, conspiracions surrealistes i codis esotèrics. El novel·lista escocès Walter Scott va ser el primer a introduir els templers en l'univers literari amb Ivanhoe o el Talismà . Els templers de les seves novel·les són malvats i sinistres. Un altre mite: l'atribució al Temple de capelles de planta circular. Les esglésies templeres no difereixen en res de les altres del seu temps. Els templers tampoc van descobrir Amèrica ni van construir catedrals.
Tampoc tenen res a veure amb la maçoneria, que neix molt més endavant, al segle XVIII. Ni amb els corrents neotempleristes actuals que s'erigeixen en hereus dels secrets i misteris del Temple que Jacques de Molay va transmetre, suposadament, al seu nebot.
Aquest any se celebren 700 anys de la seva desaparició i, amb aquest motiu, l'editorial Rafael Dalmau ha publicat Els templers, guerrers de Deú. Entre Orient i Occident, de Joan Fuguet i Carme Plaza. A diferència de la resta d'Europa i de Castella, a Catalunya la documentació relativa als templers no s'ha perdut. L'Arxiu de la Corona d'Aragó conserva bona part de la història d'aquests monjos obsedits a continuar lluitant després de la caiguda d'Acre i el final de les croades. "És el lloc que conserva més documentació de tot Europa: per exemple, el 80% de les cartes que va escriure l'últim mestre templer, Jacques de Molay, són a l'arxiu de la Corona", explica Carme Plaza. El seu llibre s'alimenta d'aquests arxius. Ni tòpics ni bestieses: els templers no eren tan ascetes i van emprendre negocis lucratius. La seva herència encara és visible.
Els últims a caure
Els templers van resistir un any i mig el setge de Jaume II
L'1 de desembre del 1307 Jaume II va signar l'ordre d'arrest dels templers. Alertats, els templers es van concentrar al sud de l'Aragó i a les Terres de l'Ebre, a Montsó i Xalamera. Les condicions dins les fortaleses eren cada vegada més terribles, però els templers no es rendien. El mes de maig els soldats de Jaume II van bombardejar Miravet durant deu dies. Finalment, la fortalesa de les Terres de l'Ebre va caure el dia 7 de desembre del 1308. Montsó i Xalamera van acabar capitulant el juny del 1309.
Havien resistit un any i mig: "Militarment els templers eren superiors als soldats del rei, durant el setge van utilitzar màquines de guerra que ells mateixos fabricaven, hem descobert que el comanador d'Ascó, Berenguer de Sant Marçal, va construir una carabuca , un tipus de trabuquet, molt lleuger i manejable per disparar dards incendiaris. És, per ara, l'única cita d'aquest giny a les fonts occidentals", explica Fuguet. Els templers havien plantat cara i van rebre pensions suculentes. Van poder negociar millor que els templers de França i Castella. "A més, eren amics dels reis i ho van continuar sent", afegeix Plaza.
El mite de la pobresa
L'inventari dels seus béns demostra que no eren tan austers
"La lectura i interpretació dels inventaris dels béns del Temple ens acosta més a la seva vida quotidiana que les mateixes prescripcions de la Regla", destaca Fuguet. La documentació que els dos autors han trobat a l'arxiu de la Corona catalanoaragonesa demostra que la vida dels monjos guerrers ni era tan austera ni seguien amb severitat la seva Regla. "Tenien molta riquesa agropecuària, moltes terres per explotar, esclaus, palaus amb grans sales, escuts i creus amb pedres precioses, vaixelles de plata...", explica Plaza. Quan va desaparèixer l'orde, Jaume II va batallar perquè els seus béns no passessin tots a l'orde de l'Hospital. El monarca es va quedar alguns béns, però el superava amb escreix el rei de Castella: "Per això molta part de la documentació dels templers castellans ha desaparegut, al monarca no li interessava que se sabés", detalla Fuguet.
Especuladors urbanístics
El seu testimoni encara és visible a bona part del territori
"Les seves realitzacions arquitectòniques són a l'avançada de les construccions militars a Orient i Occident", destaca Joan Fuguet. "Van ser també bons banquers i bons especuladors urbanístics", afegeix. Els templers tenien extensos territoris i llogaven immobles a la població. "Avui, al barri de Sant Mateu de Perpinyà encara es conserva el parc urbanístic, amb retícules perfectes, que van construir els templers", explica Plaza. A Catalunya també es conserven moltes fortaleses templeres: Miravet (Ribera d'Ebre), el castell de Gardeny (Lleida), el castell de la Suda (Tortosa), la fortalesa de Xivert (Baix Maestrat), el castell de Montsó (Osca), la fortalesa de Puig-reig (Berguedà), Peníscola... No existeix, però, una arquitectura pròpiament templera: "L'orde absorbeix l'estil arquitectònic del país, en el cas de Catalunya és el gòtic, la innovació més important és que barregen elements religiosos amb elements militars i també aporten l'estil d'Orient", explica Fuguet.
El destí dels templers
Les altres guerres dels monjos amb esperit militar
Alguns templers van continuar lluitant a Orient en la guerra contra els moros amb Pere de Castella. D'altres van participar en combats contra els cristians i alguns es van dedicar a la pirateria. N'hi ha que van oblidar els vots de pobresa i castedat, com fra Berenguer de Bellvís, a qui els veïns van denunciar perquè vivia obertament amb una concubina a Gardeny.
La fascinació
Els falsos mites del final tràgic dels templers
"La dissort i la fi del Temple, una de les institucions més poderoses de l'Europa cristiana a la Baixa Edat Mitjana, va causar un gran impacte", explica Fuguet. Un final tràgic que ha alimentat falsos mites, conspiracions surrealistes i codis esotèrics. El novel·lista escocès Walter Scott va ser el primer a introduir els templers en l'univers literari amb Ivanhoe o el Talismà . Els templers de les seves novel·les són malvats i sinistres. Un altre mite: l'atribució al Temple de capelles de planta circular. Les esglésies templeres no difereixen en res de les altres del seu temps. Els templers tampoc van descobrir Amèrica ni van construir catedrals.
Tampoc tenen res a veure amb la maçoneria, que neix molt més endavant, al segle XVIII. Ni amb els corrents neotempleristes actuals que s'erigeixen en hereus dels secrets i misteris del Temple que Jacques de Molay va transmetre, suposadament, al seu nebot.
VOL A LA LLUNA A TRAVÉS DE LA IMAGINACIÓ DES DEL S.II d.C. AMB Història vertadera DE LLUCIÀ DE SAMÒSATA FINS A 2001: una odissea de l'espai DE STANLEY KUBRICK
El primer home que va trepitjar la Lluna, Neil Armstrong, va morir dissabte als 82 anys. La fita del 1969 va fer realitat un somni que durant segles només havia existit en la ciència-ficció. Unes històries que van ajudar la ciència a caminar. Les repassem
AraPremium. Ara.cat
Objectiu: la Lluna
Objectiu: la Lluna
Fa 43 anys Neil Armstrong va convertir-se en el primer home que va trepitjar la Lluna. Però durant el mil·leni abans de la seva gesta, la humanitat no havia fet més que imaginar-se aquest salt gegant a través de llibres de ficció, faules i pel·lícules. Volaven a la Lluna amb vaixells espacials, carros voladors i projectils propulsats per grans armes i s'hi trobaven gegants, homes insecte, nazis i dones despullades.
Tot i que la majoria d'històries d'abans de la gesta del 1969 eren normalment ridícules o bé satíriques, Frederick I. Ordway III, un exinvestigador de la NASA, argumenta que van tenir un rol crucial a l'hora d'inspirar els científics que realment van portar l'home a la Lluna.
"Cadascun d'ells va llegir H.G. Wells i Jules Verne -explica Ordway-. La ciència-ficció va ser el nostre tret de sortida durant l'adolescència, penso que sense excepció".
Des de l'Upper East Side de Manhattan, on va créixer, durant la dècada dels 30 Ordway va devorar revistes pulp de ciència-ficció com Amazing Stories i Thrilling Wonder Stories , un total de gairebé 900, que més tard va donar a la biblioteca de la Universitat de Harvard. Durant la dècada dels 40 era membre, com a estudiant, de l'American Rocket Society, una organització d'entusiastes de l'espai que va construir i provar els primers petits coets propulsats a Nova York i Nova Jersey.
Després de graduar-se a Harvard el 1949 en la carrera de geociència, Ordway va començar a treballar a Reaction Motors, que va construir els motors per als coets experimentals X-1 i X-15. Des de mitjans dels 50 fins a mitjans dels 60 va treballar a Huntsville (Alabama), amb el científic aeronàutic Wernher von Braun a l'Agència de l'Exèrcit de Míssils Balístic, i després al centre de la NASA George C. Marshall Space Flight Center.
L'odissea de Kubrick
El 1965, arran del suggeriment de l'autor Arthur C. Clarke, el director Stanley Kubrick va contractar Ordway com a científic de consulta per a la pel·lícula 2001: una odissea de l'espai . Ordway ja havia escrit i editat llavors més de dues dotzenes de llibres sobre la vertadera cursa espacial i la imaginària. La pel·lícula de Kubrick, estrenada la primavera del 1968, un any i escaig abans de la petjada d'Armstrong, va ser fins i tot massa acurada en alguns sentits. Mostrant la rutina del viatge lunar, va predir com l'excitació mundial pel viatge de l'Apol·lo 11 es convertiria en desinterès durant les següents missions al satèl·lit. Potser després de 2.000 anys de voltors de tres caps i homes-ratpenats, la Lluna real va semblar una mica avorrida un cop hi vam arribar.
Ordway assegura que el primer viatge a la Lluna conegut de la història de la literatura és el del satíric Llucià de Samòsata, del segle II dC. Llucià comença la seva Història vertadera deixant clar que tot el que explicarà són mentides. Continua descrivint que s'embarca en un vaixell que el porta fins a la Lluna gràcies a una gàrgola gegant. Troba el satèl·lit de la Terra habitat per homes que munten voltors de tres caps i mosques gegants, i que estan en guerra amb els habitants del Sol.
Ja al segle setze, el poema èpic Orlando furioso , d'Ariosto, dibuixa la Lluna com un dipòsit de totes les coses extraviades a la Terra. El rei Astolfo la solca amb un carro tirat per quatre cavalls màgics a la recerca de la lucidesa perduda de l'Orlando boig.
De l'astronomia a la ficció
El desenvolupament del telescopi al segle disset va estimular més especulacions sobre la Lluna i els seus possibles habitants. Fins i tot va existir una primera cursa espacial, al paper només, esclar, en la qual els patriotes anglesos anunciaven el seu objectiu de colonitzar-la abans que ho fessin altres nacions.
L'astrònom Johannes Kepler va escriure les especulacions sobre la Lluna en format de ficció. A Somnium [Somni], publicat pòstumament el 1634, un home jove és portat fins a la Lluna per dimonis. Les descripcions de Kepler d'una aspra superfície lunar són força acurades, tot i que el jove es troba entre serps gegants i altres criatures. Domingo Gonsales (de fet Francis Godwin, el bisbe de Hereford) vola fins a la Lluna en una cadira tirada per oques en el seu bestseller del segle disset The man in the Moone . Hi troba una "altra Terra", governada per gegants.
En els seus satírics Viatges a la Lluna i al Sol , el poeta i geni Cyrano de Bergerac arriba a la Lluna a través d'una nau que té un imant gegant que va llançant cap amunt i al qual la nau es va adherint, un mecanisme que se'ls havia acudit a molt pocs escriptors abans del segle XX.
Ja al segle divuit el baró alemany Karl Friedrich Hieronymus Münchhausen va començar a explicar històries tan exagerades sobre la seva vida que ràpidament va convertir-se en un personatge literari. Alguns van enviar-lo a la Lluna al damunt d'una mongeta i d'altres damunt d'un vaixell empès per una tempesta. Allà s'hi trobava el rei decapitat -representat en la pel·lícula de Robin Williams i Terry Gilliam Les aventures del baró Munchausen (1988).
I si no existeix el satèl·lit?
Quan faltaven poques dècades perquè Neil Armstrong trepitgés per primera vegada la Lluna, es va estendre la teoria de la conspiració que la superfície lunar era una invenció. A The Sun and the Moon (2008) Matthew Goodman descriu com un dels primers tabloides, The New York Sun , va fer creure el 1835 la història que la superfície de la Lluna no existia. El rotatiu va publicar una sèrie d'articles que feien veure que unes recents observacions de la Lluna del coetani astrònom britànic John Herschel -el telescòpic gegant del qual podia arribar a veure entre les grenyes d'un bisó- havien arribat a aquesta conclusió. L'autor anònim, un periodista anomenat Richard Adams Locke, va saber barrejar tan bé la realitat amb la fantasia que molts lectors s'ho van creure. Herschel, però, que tenia l'observatori a Sud-àfrica, no era part de la falòrnia.
"Hi havia un interès increïble en l'astronomia aquell any perquè tornava a passar el cometa Halley, que s'havia vist per última vegada el 1759", deia Goodman.
Un dels lectors descontents de la broma de Locke, afegia Goodman, era Edgar Allan Poe. Aquell mateix estiu The Southern Literary Messenger va publicar-li un conte que contradeia la història de The New York Sun i que no va tenir gaire difusió. Però el 1844 aquest tipus de bromes ja eren tan comunes que fins i tot The Messenger va publicar una paròdia titulada Record de sis dies de viatge a la Lluna. Per un home aeronàutic . En l'obra el narrador explica que flota fins a la Lluna fent servir "una nova i fins aleshores desconeguda ciència, anomenada aerotisme, o la facultat de quedar suspès a l'aire ".
En la novel·la de Jules Verne De la Terra a la Lluna (1865) tres aventurers es llancen volant cap a la Lluna en un projectil disparat per un canó gegant. En la seqüela, Al voltant de la Lluna , els viatgers orbiten el satèl·lit i retornen a la Terra.
El cinema estava encara en la seva infància quan va tenir lloc el primer viatge a la Lluna en cel·luloide. El curt de Georges Méliès el 1902 Viatge a la Lluna , una adaptació còmica de les novel·les de Verne, mostra un projectil clavat a l'ull de la Lluna i uns viatgers que s'hi troben una raça diabòlica d'homes de la Lluna. El llargmetratge Des de la Terra a la Lluna (1958), protagonitzat per Joseph Cotten, és una adaptació més fidel de l'obra de Verne.
Epopeies dramàtiques
Els herois de Primer home a la Lluna , de H.G. Wells (1901), són propulsats fins allà per una substància antigravitatòria. Allà s'hi troben vedells de Lluna gegants i coneixen una raça d'homes insecte lunars, els selenites. Una adaptació cinematogràfica, amb efectes especials dels reconegut animador Ray Harryhausen, es va estrenar el 1964.
Wells va escriure un guió per a la pel·lícula del 1936 Things to come , una dramàtica epopeia del futur de la humanitat en què el primer home que va a la Lluna, el 2036, és disparat per una pistola espacial gegant, reminiscència de la de Verne.
Tot i que la majoria d'històries d'abans de la gesta del 1969 eren normalment ridícules o bé satíriques, Frederick I. Ordway III, un exinvestigador de la NASA, argumenta que van tenir un rol crucial a l'hora d'inspirar els científics que realment van portar l'home a la Lluna.
"Cadascun d'ells va llegir H.G. Wells i Jules Verne -explica Ordway-. La ciència-ficció va ser el nostre tret de sortida durant l'adolescència, penso que sense excepció".
Des de l'Upper East Side de Manhattan, on va créixer, durant la dècada dels 30 Ordway va devorar revistes pulp de ciència-ficció com Amazing Stories i Thrilling Wonder Stories , un total de gairebé 900, que més tard va donar a la biblioteca de la Universitat de Harvard. Durant la dècada dels 40 era membre, com a estudiant, de l'American Rocket Society, una organització d'entusiastes de l'espai que va construir i provar els primers petits coets propulsats a Nova York i Nova Jersey.
Després de graduar-se a Harvard el 1949 en la carrera de geociència, Ordway va començar a treballar a Reaction Motors, que va construir els motors per als coets experimentals X-1 i X-15. Des de mitjans dels 50 fins a mitjans dels 60 va treballar a Huntsville (Alabama), amb el científic aeronàutic Wernher von Braun a l'Agència de l'Exèrcit de Míssils Balístic, i després al centre de la NASA George C. Marshall Space Flight Center.
L'odissea de Kubrick
El 1965, arran del suggeriment de l'autor Arthur C. Clarke, el director Stanley Kubrick va contractar Ordway com a científic de consulta per a la pel·lícula 2001: una odissea de l'espai . Ordway ja havia escrit i editat llavors més de dues dotzenes de llibres sobre la vertadera cursa espacial i la imaginària. La pel·lícula de Kubrick, estrenada la primavera del 1968, un any i escaig abans de la petjada d'Armstrong, va ser fins i tot massa acurada en alguns sentits. Mostrant la rutina del viatge lunar, va predir com l'excitació mundial pel viatge de l'Apol·lo 11 es convertiria en desinterès durant les següents missions al satèl·lit. Potser després de 2.000 anys de voltors de tres caps i homes-ratpenats, la Lluna real va semblar una mica avorrida un cop hi vam arribar.
Ordway assegura que el primer viatge a la Lluna conegut de la història de la literatura és el del satíric Llucià de Samòsata, del segle II dC. Llucià comença la seva Història vertadera deixant clar que tot el que explicarà són mentides. Continua descrivint que s'embarca en un vaixell que el porta fins a la Lluna gràcies a una gàrgola gegant. Troba el satèl·lit de la Terra habitat per homes que munten voltors de tres caps i mosques gegants, i que estan en guerra amb els habitants del Sol.
Ja al segle setze, el poema èpic Orlando furioso , d'Ariosto, dibuixa la Lluna com un dipòsit de totes les coses extraviades a la Terra. El rei Astolfo la solca amb un carro tirat per quatre cavalls màgics a la recerca de la lucidesa perduda de l'Orlando boig.
De l'astronomia a la ficció
El desenvolupament del telescopi al segle disset va estimular més especulacions sobre la Lluna i els seus possibles habitants. Fins i tot va existir una primera cursa espacial, al paper només, esclar, en la qual els patriotes anglesos anunciaven el seu objectiu de colonitzar-la abans que ho fessin altres nacions.
L'astrònom Johannes Kepler va escriure les especulacions sobre la Lluna en format de ficció. A Somnium [Somni], publicat pòstumament el 1634, un home jove és portat fins a la Lluna per dimonis. Les descripcions de Kepler d'una aspra superfície lunar són força acurades, tot i que el jove es troba entre serps gegants i altres criatures. Domingo Gonsales (de fet Francis Godwin, el bisbe de Hereford) vola fins a la Lluna en una cadira tirada per oques en el seu bestseller del segle disset The man in the Moone . Hi troba una "altra Terra", governada per gegants.
En els seus satírics Viatges a la Lluna i al Sol , el poeta i geni Cyrano de Bergerac arriba a la Lluna a través d'una nau que té un imant gegant que va llançant cap amunt i al qual la nau es va adherint, un mecanisme que se'ls havia acudit a molt pocs escriptors abans del segle XX.
Ja al segle divuit el baró alemany Karl Friedrich Hieronymus Münchhausen va començar a explicar històries tan exagerades sobre la seva vida que ràpidament va convertir-se en un personatge literari. Alguns van enviar-lo a la Lluna al damunt d'una mongeta i d'altres damunt d'un vaixell empès per una tempesta. Allà s'hi trobava el rei decapitat -representat en la pel·lícula de Robin Williams i Terry Gilliam Les aventures del baró Munchausen (1988).
I si no existeix el satèl·lit?
Quan faltaven poques dècades perquè Neil Armstrong trepitgés per primera vegada la Lluna, es va estendre la teoria de la conspiració que la superfície lunar era una invenció. A The Sun and the Moon (2008) Matthew Goodman descriu com un dels primers tabloides, The New York Sun , va fer creure el 1835 la història que la superfície de la Lluna no existia. El rotatiu va publicar una sèrie d'articles que feien veure que unes recents observacions de la Lluna del coetani astrònom britànic John Herschel -el telescòpic gegant del qual podia arribar a veure entre les grenyes d'un bisó- havien arribat a aquesta conclusió. L'autor anònim, un periodista anomenat Richard Adams Locke, va saber barrejar tan bé la realitat amb la fantasia que molts lectors s'ho van creure. Herschel, però, que tenia l'observatori a Sud-àfrica, no era part de la falòrnia.
"Hi havia un interès increïble en l'astronomia aquell any perquè tornava a passar el cometa Halley, que s'havia vist per última vegada el 1759", deia Goodman.
Un dels lectors descontents de la broma de Locke, afegia Goodman, era Edgar Allan Poe. Aquell mateix estiu The Southern Literary Messenger va publicar-li un conte que contradeia la història de The New York Sun i que no va tenir gaire difusió. Però el 1844 aquest tipus de bromes ja eren tan comunes que fins i tot The Messenger va publicar una paròdia titulada Record de sis dies de viatge a la Lluna. Per un home aeronàutic . En l'obra el narrador explica que flota fins a la Lluna fent servir "una nova i fins aleshores desconeguda ciència, anomenada aerotisme, o la facultat de quedar suspès a l'aire ".
En la novel·la de Jules Verne De la Terra a la Lluna (1865) tres aventurers es llancen volant cap a la Lluna en un projectil disparat per un canó gegant. En la seqüela, Al voltant de la Lluna , els viatgers orbiten el satèl·lit i retornen a la Terra.
El cinema estava encara en la seva infància quan va tenir lloc el primer viatge a la Lluna en cel·luloide. El curt de Georges Méliès el 1902 Viatge a la Lluna , una adaptació còmica de les novel·les de Verne, mostra un projectil clavat a l'ull de la Lluna i uns viatgers que s'hi troben una raça diabòlica d'homes de la Lluna. El llargmetratge Des de la Terra a la Lluna (1958), protagonitzat per Joseph Cotten, és una adaptació més fidel de l'obra de Verne.
Epopeies dramàtiques
Els herois de Primer home a la Lluna , de H.G. Wells (1901), són propulsats fins allà per una substància antigravitatòria. Allà s'hi troben vedells de Lluna gegants i coneixen una raça d'homes insecte lunars, els selenites. Una adaptació cinematogràfica, amb efectes especials dels reconegut animador Ray Harryhausen, es va estrenar el 1964.
Wells va escriure un guió per a la pel·lícula del 1936 Things to come , una dramàtica epopeia del futur de la humanitat en què el primer home que va a la Lluna, el 2036, és disparat per una pistola espacial gegant, reminiscència de la de Verne.
AraPremium. Ara.cat
dijous, 23 d’agost del 2012
L'ARQUITECTURA GÒTICA CATALANA I LA SEVA GENUÏNITAT
_-_1.jpg) |
| Església de Santa Maria de Castelló d'Empúries. Interior. Espai únic. Pilars de fust cilíndric que sostenen les voltes oblongues. c. 1310/1320-finals segle XIV |
L'arquitectura gòtica catalana és l'única arquitectura peninsular genial anterior a Gaudí si tenim en compte que resol com cap altra de l'Occident coetani la gran consecució que un arquitecte d'edificis d'aparell de pedra es planteja: una obra d'espai útil amb el mínim de despeses. En realitat, el mateix problema que segles després conformarà el funcionalisme de Gropius i Le Corbusier amb els nous materials apareguts a principis de segle XX, l'acer i el formigó armat, que propiciaran la diafanitat i la llibertat de l'espai. La famosa sentència, aparentment paradoxal, de l'arquitecte Mies van der Rohe "menys és més", justament, es podria aproximar amb el gòtic arquitectònic català ja que aquest és la consecució de màxims funcionals mitjançant mínims materials.
http://www.av62arquitectos.com/en/projects/goddesses-mhcb-salo-del-tinell-barcelona-4-155-fotos
Exposició temporal "Deeses" al saló del Tinell
 |
| Saló del Tinell, 1359-1370 |
Característiques fonamentals i distintives de l'arquitectura gòtica catalana
1. Essencialment el tret principal, tant exterior com interior, és la simplicitat decorativa, si hom la compara amb el gòtic del nord com de ponent, molt decorat (a les fotografíes de baix, les façanes gòtiques de Barcelona i de Bruixes)
 |
| Ajuntament de Barcelona (segle XV) |
 |
| Ajuntament de Bruges (segle XIV) |
Espai interior
2. Amplitud i diafanitat de l'espai clos per la coberta i els murs, la qual cosa en resulta un espai unitari per diverses causes:
- Quan les dimensions de la coberta no permeten eludir els suports interiors intermedis, aquests elements aleshores del tot necessaris, els pilars, hi són però no s'hi veuen gaire, perquè n'hi ha el mínim possible, tenen un diàmetre reduïdíssim, i, sovint simples cilindres o prismes, resulten prou vegades molt menys aparents que els pilars fasciculars, tan corrents en el gòtic monumental.
- Aquests suports divideixen l'edifici en naus, però tal divisió es ben poc aparent ja que el nombre de pilars és el menor possible i ben separats recíprocament, de tal manera que fan de les naus espais interiors ben poc autònoms.
 |
| Església de Santa Maria del Mar a Barcelona, 1329-1383 |
 |
| Capella reial de Santa Àgata a Barcelona, 1302. |
- Les plantes que solen ser essencialment rectangulars i poc oblongues (és a dir, no gaire més llarg en una direcció que en una altra) donen com a resultat àmbits pròxims a paral·lelepípedes (prisma de sis cares, totes sis paral·lelograms), visibles en la seva totalitat des de qualsevol punt.
- La planta de nau única esdevindrà una solució molt freqüent en l'arquitectura gòtica catalana, arribant a la construcció de la nau ogival més ampla de tot el gòtic religiós del món medieval amb la catedral de Girona després d'un profund debat tècnic entre els arquitectes més prestigiosos al 1386 i al 1416, la qual arriba quasi als 23 metres d'amplada. Quant al gòtic civil català, també es construí la sala més gran de l'època medieval al Castel Nuovo de Nàpols pel mallorquí Guillem Sagrera, que va projectar-hi una volta d'ogives destinada a cobrir un espai quadrat de vint-i-sis metres de costat.
- La planta de nau única esdevindrà una solució molt freqüent en l'arquitectura gòtica catalana, arribant a la construcció de la nau ogival més ampla de tot el gòtic religiós del món medieval amb la catedral de Girona després d'un profund debat tècnic entre els arquitectes més prestigiosos al 1386 i al 1416, la qual arriba quasi als 23 metres d'amplada. Quant al gòtic civil català, també es construí la sala més gran de l'època medieval al Castel Nuovo de Nàpols pel mallorquí Guillem Sagrera, que va projectar-hi una volta d'ogives destinada a cobrir un espai quadrat de vint-i-sis metres de costat.
 |
Interior de la gran nau única amb l'absis al fons iniciat amb tres naus, a la seu de Girona (1417-1604). Finalment en resultà, després de reunions i congressos, un espai excepcional concebut sobre la tradició dels temples dels ordes mendicants (mínims d'obstacles per a la predicació), en el marc del gòtic català, i l'exponent més emblemàtic dels trets essencials de l'arquitectura gòtica de casa nostra: reuneix amb equilibri i harmonia un sentit ampli de l'espai, una especial atenció a la funcionalitat, i un to moderat de l'ornament.
|
 |
| Volta estrellada a la Sala dei Baroni al Castell Nou a Nàpols, per l'arquitecte mallorquí Guillem Sagrera, entre el 1453 i el 1457, pel rei Alfons el Magnànim |
3. La franquesa d'uns murs nus que ni amb addiccions més o menys decorativistes, quan hi són, donada la gran absència de grans recursos ornamentals, no insisteix gens en l'antídot mural, l'obertura. La superfície mural és evident, gens dissimulada, la qual cosa dóna aspecte de fortalesa juntament amb el tret característic dels exteriors on l'ús escàs o discret d'arcs boterell, innecessaris a causa de la reduïda prominència de les naus centrals,ho acaba de reforçar.
4. Aquesta nuesa mural n'és ben evident en edificis on aquests pilars màximament funcionals, simples cilindres o prismes, ja ni cal utilitzar perquè les dimensions de l'edifici ho permet. És aleshores quan s'adquireix la genial solució arquitectònica del sistema de coberta d'embigat sobre arcs diafragma que fa servir a cada tram només dos nervis diagonals, els únics que funcionalment hi són necessaris. Aquesta tècnica simplíssima de cobriment la trobem per primer cop a l'arquitectura meridional en els dormitoris dels monestirs del Císter de Santes Creus i de Poblet i anirà adquirint solució no sols en edificis més pròpiament utilitaris sinó també en sales palatines (Saló del Tinell) i temples (capella reial Santa Àgata).
 |
| Dormitori del monestir de Poblet, segona meitat del segle XIII |
 |
| Dormitori del monestir Santes Creus, finals segle XII i primer quart segle XIII |
5. En relació als finestrals, que constitueixen en l'arquitectura gòtica del model francès el gran alliberament del mur, solen presentar en l'arquitectura gòtica catalana una llum no superior a un terç de la que les lleis de l'estàtica arquitectònica permetrien, donant així aquest tret característic ja esmentat de la nostra arquitectura: l'ús parsimoniós de les obertures que ajuda a donar el consegüent aspecte de fortalesa dels edificis.
Espai exterior
6. En aquest mateix punt cal afegir la norma catalana del portal únic a la façana principal del temples, fins i tot en el de tres naus, on el triple portal semblaria més conseqüent. La major organicitat de les formes gòtiques respecte de les romàniques augmenta l'aplicació d'elements decoratius -arquivoltes, columnetes, motllures, calats, imatgeria escultòrica- a les obertures; finestrals i portals, doncs, són ara centres d'atracció d'un decorativisme aliè a l'atàvica sobrietat dels artífexs catalans, que ja al romànic solien deixar quasi despoblades.
 |
| Porta de les Verges de l'església de Santa Maria de Morella tercer quart segle XIV
|
 |
| Façana de Santa Maria del Mar, 1389-1383
7. Els exteriors dels edificis gòtics catalans són encara més austers que els interiors, i la lògica constructiva amb què han estat configurats permet comprendre la correspondència total entre l'exterior i l'interior. Un exterior elaborat amb formes senzilles i retallades, que basa tota la seva força en la demostració d'un volum únic, corresponent a l'espai únic, i que es veu enriquit quasi exclusivament per la seqüència rítmica dels contraforts que apareixen al capdamunt de les capelles laterals.
|
 |
| Lateral exterior de la seu de Girona, finals segle XIV i principis XV |
.JPG) |
| Lateral exterior de l'església del monestir de Santa Maria de Pedralbes, a Barcelona,1326-1327
8. Un altre element arquitectònic exterior que no es dóna a Catalunya és la torre gòtica pomposa i autoritària, sigui en versió civil, relacionada ben sovint amb el poder dels municipis, o en la religiosa. Ben poques vegades la torre gòtica meridional sembla per escalar el cel o impressionar la terra. Quant als campanars catalans aquesta manca d'imposició també els marca adquirint una absoluta llibertat i irregularitat de col·locació en relació amb l'edifici del temple. Sembla com si els arquitectes catalans haguessin copsat d'una manera implícita l'origen extralitúrgic del cloquer i, per tant la seva independència original respecte a l'edifici eclesiàstic, qualsevol situació els sembla bona, i per això en alguns casos, com les seus de Lleida i València o els temples barcelonins de Santa Àgata i el Pi.
 Seu Vella de LLeida, campanar de finals segle XIV i principis XV 
El Miquelet, torre campanar gòtic de la seu de València, 1381-1414
Campanar de la capella reial de Santa Àgata, Barcelona, 1302
El conjunt d'aquestes característiques de caire nacional perquè, en essència, fora de la Corona d'Aragó, i llevat d'Occitània, no tenen eco, sinó en les terres d'una manera o altra influïdes per la cultura catalana, es pot resumir recorrent a les maneres d'ésser i de fer autòctones: és el fruit d'un racionalisme funcional i constructivista que obté el màxim amb els mínims. Només Gaudí, fruit d'una ingeniosa reflexió de la tradició arquitectònica i recollint i millorant les tècniques dels arquitectes del gòtic català, eliminà la sustentació de les empentes als murs, contraforts, i afegits auxiliars, com són els boterells del gòtic, autèntiques crosses de l'edifici, traslladant les forces de les voltes per elements enguerxits i derivats de la paràbola i la hipèrbola als suports i al voltam, formes que, inspirades en línies pròpies de la naturalesa (els colls de les muntanyes, els enllaços entre el cos d'un animal i les seves extremitats, o entre el tronc d'un arbre i les branques), condueixen les empentes directament fins a l'ancoratge natural de l'obra arquitectònica: el sòl.
PRESENTACIÓ EN SLIDESHARE: http://mpv-ccss.blogspot.com.es/2014/07/la-genuinitat-de-l-arquitectura-gotica.html
ANNEX:
Aquesta imprompta arquitectònica catalana és més actual i visible que mai amb l'edició d'enguany de la Biennale d' Architettura 2012 de Venècia i, en concret, amb el gran projecte català de Vogadors de nou obres seleccionades de Catalunya i Illes Balears, el qual recull aquesta tradició que ha anat passant a llarg de moltes generacions d'arquitectes catalans o que han treballat als països catalans:http://www.mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/08/larquitectura-catalana-actual-amb-les.html
BIBLIOGRAFIA:
- BOFILL, Rafael M. L'arquitectura nacional de Catalunya. La menystinguda personalitat de l'arquitectura catalana gòtica. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1998
- A.A.V.V. El gòtic català. Avui diumenge, Barcelona, 1994
- DALMASES, Núria de. PITARCH, Antoni José. Història de l'Art Català. Volum III. L'art gòtic s.XIV-XV. Edicions 62, Barcelona, 1984
|
dimarts, 21 d’agost del 2012
EL PATRIMONI DE CATALUNYA A L'EXTERIOR, UNA FINESTRA OBERTA DEL NOSTRE PAÍS
| ||
|
Monument a Ferrer i Guàrdia a Brussel·les
dilluns, 20 d’agost del 2012
LA INFÀNCIA DEL SEGLE XX A TRAVÉS DE L'EXPOSICIÓ TEMPORAL DEL MOMA
Una exposició del MoMA examina la relació entre els dissenyadors i la infantesa
Un segle de joguines i disseny per als més petits
OBJECTES PENSATS PER ALS INFANTS 01. El nen dolent, d'Antonio Rubino (1924). 02. El coet Holdrakèta (1960). 03. Un Ford descapotable (1956). 04. Personificacions de les malifetes humanes (1930). 05. Cotxe balancí, de Brockhage i Andrä (1950). MOMA
La infantesa, s'ha dit sovint, és un invent recent. Als nens se'ls solia tractar com a petits adults per posar-los a treballar així que fos possible. L'educació estava basada en la disciplina i el càstig. La idea que els nens són fonamentalment diferents dels adults i han de ser tractats com a tals no va sorgir fins al segle XX. El nen ideal, amb un potencial increïble, es va convertir en un símbol inspirador del futur. Grans pensadors, i també artistes i dissenyadors, van començar a pensar en l'atenció que se'ls havia de dedicar a ells i a la seva educació. De la intersecció d'aquest pensament i el disseny modern en van sorgir tota mena d'objectes: mobles, joguines, jocs, cartells, llibres... El MoMA de Nova York n'ha recollit 500 en l'exposició Century of the child: growing by design, 1900-2000 , que es pot visitar fins al 5 de novembre.
Juliet Kinchin, conservadora del departament de disseny del museu i organitzadora de la mostra juntament amb Aidan O'Connor, assenyala a la introducció del catàleg que cap període de la història humana s'ha preocupat tant pels nens com el segle XX. Malgrat això, les contradiccions són abundants. "La figura simbòlica del nen ha emmascarat els aspectes paradoxals de la condició humana en el món modern", ha escrit la comissària. Quanta llibertat s'ha de permetre i quant control s'ha d'exercir, en un temps en què els valors tradicionals estan en declivi i s'estan expandint noves possibilitats de ser i d'actuar, són qüestions que no només afecten els nens, sinó a tothom.
Joguines pensades per aprendre
Què necessiten els nens per convertir-se en membres decents de la societat? La resposta a aquesta pregunta depèn de la visió sobre la naturalesa essencial del nen. Cadascun dels set àmbits cronològics de l'exposició està presidit per una imatge diferent de l'infant.
En primer lloc ens trobem el nen conegut com a nen racional-creatiu. Quan juga amb els materials adequats i unes instruccions senzilles és capaç de convertir-se en un petit arquitecte. Aquí hi ha els kits per fer dissenys en dues i tres dimensions de Friedrich Froebel, el fundador del moviment dels jardins d'infància al començament del segle XIX. També s'hi pot veure un kit d'objectes amb formes abstractes, més acolorits i atractius, creat per Maria Montessori.
Després de la Primera Guerra Mundial apareix una altra visió de la infantesa. Un dels objectes més eloqüents d'aquest segon àmbit, titulat L'hora del pati avantguardista , és la pintura El nen dolent , un panell decoratiu per al dormitori d'un nen realitzat per l'il·lustrador i dissenyador Antonio Rubino pels volts del 1924. S'hi pot veure atacat còmicament per tot un seguici de personatges de conte. Els nens assetjats per follets, ens ve a dir, es converteixen ells també en monstres. Els nens, irreprimiblement energètics i juganers, necessiten espai per expressar els seus impulsos i fantasies, que no sempre encaixen amb les estructures de comportament burgeses dels adults.
Aquesta versió del nen es pot veure com un reflex del desig de l'artista avantguardista de desfer-se de les convencions morals i estètiques, com Klee, Miró i Picasso. Així, doncs, no és d'estranyar que un futurista com Giacomo Balla o Gerrit Rietveld, del moviment De Stijl, dissenyessin mobiliari per a nens.
Els nens, maquinària de guerra
Als anys 30 entra en escena un enfocament contrari de la infantesa. Règims totalitaris com l'alemany i el japonès van utilitzar els nens com a primera matèria de l'engranatge de la maquinària industrial i militar. Entre les peces exposades en aquesta secció destaquen uns sorprenents quimonos japonesos per a nens estampats amb avions de guerra, bombes i canons. Després de la Segona Guerra Mundial es va expandir la consciència de les necessitats sanitàries i higièniques dels nens. Els dissenyadors no només van realitzar joguines i mobles més funcionals, sinó que van projectar escoles que procuraven als joves la llum, l'aire i l'espai que necessitaven per créixer sans. El nen racional-creatiu i el nen juganer i rebel van ser substituïts, fins a la dècada dels anys 50, pel nen racional.
Amb el consumisme va aparèixer un nen amb necessitats i desitjos que no sabia que tenia fins aleshores i que estaven provocats pels mitjans de comunicació de masses. Des de les disfresses d'astronauta i les pistoles de raigs làser dels anys 60 fins a la Game Boy del 1989, els dissenyadors i els fabricants es van ocupar de les fantasies infantils amb un afany depredador.
Les contradiccions de la infància contemporània ressonen ostentosament en els accessoris dissenyats per l'artista Gary Panter per al programa de televisió Pee-wee 's playhouse (1986-91). Aquest home-nen ridícul interpretat per Paul Reubens ve a ser -envoltat de personatges com el Globey, un globus terraqüi animat, i la Chairy, una cadira tova i amb ulls molt grans- una versió més feliç del noi dolent de Rubino. El Pee-wee viu en un món artificial sense la supervisió de cap adult i gairebé totes les seves fantasies es fan realitat. Tot i així, viu sota el neguit dels seus propis desitjos i frustracions. Aquest personatge representa el consumidor infantilitzat per excel·lència i en el seu paper maliciós de presentador d'un programa infantil recorda un mena d'artista pop postmodern, que juga subversivament amb la semiòtica de l'entreteniment de masses.
L'exposició acaba amb una nota trista, en una breu secció on hi ha la maqueta d'un parc bucòlic dissenyat per l'escultor Isamu Noguchi el 1961. En els últims anys, els dissenyadors de jocs infantils han vist la seva feina obstaculitzada per les exigències cada vegada més estrictes de les mesures de seguretat. Però, ¿com es pot donar als nens la llibertat d'explorar i posar-se a prova i reduir al mínim els riscos i els plets? La imatge d'un nen vulnerable o en perill persegueix la consciència actual més imperiosament que mai. Els nens juguen cada vegada més en realitats virtuals sovint sòrdides on es poden trobar amb desconeguts reals amb males intencions. I què passa amb el nen que és perillós per als altres? Aquestes problemàtiques no faran res més que complicar-se i els reptes per als dissenyadors del segle XXI seran més descoratjadors.
http://www.ara.cat/premium/cultura/segle-joguines-disseny-als-petits_0_759524054.html
Juliet Kinchin, conservadora del departament de disseny del museu i organitzadora de la mostra juntament amb Aidan O'Connor, assenyala a la introducció del catàleg que cap període de la història humana s'ha preocupat tant pels nens com el segle XX. Malgrat això, les contradiccions són abundants. "La figura simbòlica del nen ha emmascarat els aspectes paradoxals de la condició humana en el món modern", ha escrit la comissària. Quanta llibertat s'ha de permetre i quant control s'ha d'exercir, en un temps en què els valors tradicionals estan en declivi i s'estan expandint noves possibilitats de ser i d'actuar, són qüestions que no només afecten els nens, sinó a tothom.
Joguines pensades per aprendre
Què necessiten els nens per convertir-se en membres decents de la societat? La resposta a aquesta pregunta depèn de la visió sobre la naturalesa essencial del nen. Cadascun dels set àmbits cronològics de l'exposició està presidit per una imatge diferent de l'infant.
En primer lloc ens trobem el nen conegut com a nen racional-creatiu. Quan juga amb els materials adequats i unes instruccions senzilles és capaç de convertir-se en un petit arquitecte. Aquí hi ha els kits per fer dissenys en dues i tres dimensions de Friedrich Froebel, el fundador del moviment dels jardins d'infància al començament del segle XIX. També s'hi pot veure un kit d'objectes amb formes abstractes, més acolorits i atractius, creat per Maria Montessori.
Després de la Primera Guerra Mundial apareix una altra visió de la infantesa. Un dels objectes més eloqüents d'aquest segon àmbit, titulat L'hora del pati avantguardista , és la pintura El nen dolent , un panell decoratiu per al dormitori d'un nen realitzat per l'il·lustrador i dissenyador Antonio Rubino pels volts del 1924. S'hi pot veure atacat còmicament per tot un seguici de personatges de conte. Els nens assetjats per follets, ens ve a dir, es converteixen ells també en monstres. Els nens, irreprimiblement energètics i juganers, necessiten espai per expressar els seus impulsos i fantasies, que no sempre encaixen amb les estructures de comportament burgeses dels adults.
Aquesta versió del nen es pot veure com un reflex del desig de l'artista avantguardista de desfer-se de les convencions morals i estètiques, com Klee, Miró i Picasso. Així, doncs, no és d'estranyar que un futurista com Giacomo Balla o Gerrit Rietveld, del moviment De Stijl, dissenyessin mobiliari per a nens.
Els nens, maquinària de guerra
Als anys 30 entra en escena un enfocament contrari de la infantesa. Règims totalitaris com l'alemany i el japonès van utilitzar els nens com a primera matèria de l'engranatge de la maquinària industrial i militar. Entre les peces exposades en aquesta secció destaquen uns sorprenents quimonos japonesos per a nens estampats amb avions de guerra, bombes i canons. Després de la Segona Guerra Mundial es va expandir la consciència de les necessitats sanitàries i higièniques dels nens. Els dissenyadors no només van realitzar joguines i mobles més funcionals, sinó que van projectar escoles que procuraven als joves la llum, l'aire i l'espai que necessitaven per créixer sans. El nen racional-creatiu i el nen juganer i rebel van ser substituïts, fins a la dècada dels anys 50, pel nen racional.
Amb el consumisme va aparèixer un nen amb necessitats i desitjos que no sabia que tenia fins aleshores i que estaven provocats pels mitjans de comunicació de masses. Des de les disfresses d'astronauta i les pistoles de raigs làser dels anys 60 fins a la Game Boy del 1989, els dissenyadors i els fabricants es van ocupar de les fantasies infantils amb un afany depredador.
Les contradiccions de la infància contemporània ressonen ostentosament en els accessoris dissenyats per l'artista Gary Panter per al programa de televisió Pee-wee 's playhouse (1986-91). Aquest home-nen ridícul interpretat per Paul Reubens ve a ser -envoltat de personatges com el Globey, un globus terraqüi animat, i la Chairy, una cadira tova i amb ulls molt grans- una versió més feliç del noi dolent de Rubino. El Pee-wee viu en un món artificial sense la supervisió de cap adult i gairebé totes les seves fantasies es fan realitat. Tot i així, viu sota el neguit dels seus propis desitjos i frustracions. Aquest personatge representa el consumidor infantilitzat per excel·lència i en el seu paper maliciós de presentador d'un programa infantil recorda un mena d'artista pop postmodern, que juga subversivament amb la semiòtica de l'entreteniment de masses.
L'exposició acaba amb una nota trista, en una breu secció on hi ha la maqueta d'un parc bucòlic dissenyat per l'escultor Isamu Noguchi el 1961. En els últims anys, els dissenyadors de jocs infantils han vist la seva feina obstaculitzada per les exigències cada vegada més estrictes de les mesures de seguretat. Però, ¿com es pot donar als nens la llibertat d'explorar i posar-se a prova i reduir al mínim els riscos i els plets? La imatge d'un nen vulnerable o en perill persegueix la consciència actual més imperiosament que mai. Els nens juguen cada vegada més en realitats virtuals sovint sòrdides on es poden trobar amb desconeguts reals amb males intencions. I què passa amb el nen que és perillós per als altres? Aquestes problemàtiques no faran res més que complicar-se i els reptes per als dissenyadors del segle XXI seran més descoratjadors.
http://www.ara.cat/premium/cultura/segle-joguines-disseny-als-petits_0_759524054.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)