La foto que ha guanyat el prestigiós premi Pulitzer d'enguany torna
a atiar un debat tan antic com necessari sobre els límits de les
imatges que ofereix el periodisme. La foto, feta a l'Afganistan el 6 de
desembre per Massaoud Hossaini, fotògraf de l'agència AFP, ens mostra
l'escena posterior a l'atemptat que va fer a Kabul un kamikaze el dia de
la festa xiïta de l'Aixura. L'explosió de la bomba es va produir enmig
de la multitud, va matar 70 persones i en va ferir unes 200, la xifra
més elevada de morts en un atemptat a l'Afganistan després de la bomba
de l'any 2008 a l'ambaixada de l'Índia.
Al centre de la instantània disparada per Massaoud, una nena
vestida de verd, amb els pantalons blancs tacats de sang, crida
desesperada amb els braços tensats contra el cos i les mans obertes en
senyal d'impotència. Al voltant de la nena, els cossos de les víctimes
s'amunteguen els uns contra els altres, mentre els ferits proven
d'aixecar-se amb gestos que demostren el desconcert més absolut.
Massaoud Hossaini, que és afganès i té 30 anys, va quedar ferit
per l'explosió i ha explicat que quan es va dissipar el fum i va
aconseguir aixecar-se, el primer que va veure va ser la nena que
cridava. La foto la va fer des del mateix lloc on el kamikaze s'havia
immolat, però en aquell moment no sabia que alguns dels cadàvers i dels
supervivents que envoltaven la nena eren part de la seva pròpia família:
la mare, l'àvia, els germans, els cosins. Tampoc no sabia que la nena
es deia Tarana ni que tenia 12 anys. El que va fer en aquell moment
Hossaini va ser prémer l'obturador i disparar, disparar, disparar. I
només es va decidir a marxar de l'escenari de l'explosió quan tots els
cadàvers havien estat retirats.
El dilema d'ajudar o treballar
En
una entrevista feta per la mateixa agència on treballa, Hossaini, que
va estudiar fotografia amb el gran fotògraf franco-iranià Reza Deghati,
fa la reflexió següent: "La primera i la segona nit no vaig poder
dormir. Cada vegada que tancava els ulls, revivia l'escena i em
preguntava què hauria pogut fer per ajudar tota aquella gent. I per què
no vaig ajudar ningú. El tercer dia vaig saber que la foto s'havia
publicat pertot arreu, que havia tingut un gran impacte, i això em va
calmar. Déu meu, jo era allà i vaig ser capaç d'enviar ràpidament
aquella foto!"
Hossaini no és un fotògraf d'aquells que van amunt i avall i
que, normalment, tenen una altra vida més enllà dels móns que visiten.
Quan li pregunten sobre el sentit de ser un fotògraf afganès a
l'Afganistan, ho explica amb dues respostes encadenades. La primera: "He
nascut en un mal lloc, l'Afganistan; he crescut en un mal lloc, l'Iran,
i ara visc en un mal lloc, Kabul". Però dit això, afegeix: "Abans jo
només era un fotògraf que feia fotos. Ara segueixo fent fotos però la
gent que fotografio també són la meva vida. Vivim en comunió, ploro amb
ells i pateixo quan ells pateixen".
La fotografia de Hossaini premiada la va publicar en portada el prestigiós
The New York Times l'endemà de l'atemptat. Però hi va haver altres diaris -com el
Post o
The Wall Street Journal
- que van preferir donar versions menys explícites de la mateixa
escena. El debat sobre la publicació de fotos dures i directes com la de
Hossaini és tan antic com el mateix fotoperiodisme, i sempre ha dividit
la professió. La pregunta que ens fem els periodistes és quins haurien
de ser els límits entre la informació i l'espectacle, i en quin moment
l'horror deixa de ser una imatge que va dirigida al cor i al cap -com
diria l'amic Javier Bauluz, l'únic premi Pulitzer espanyol- o es
converteix en un fet morbós, "una puntada de peu a l'estómac" que, en
comptes d'ajudar a fer-te un criteri propi del que veus, t'estalvia de
fer-ho perquè el seu impacte emotiu et deixa fora de combat.
L'horror com a reclam comercial
Aquest debat, però, no es pot fer avui sense tenir en compte un nou
element que, els últims anys, ocupa pràcticament tota l'escena: el fet
de tractar l'horror com un assumpte comercial, com una estratègia
empresarial per captar més públic a partir de l'exposició sense límits
de les persones convertides en espectacle deshumanitzat, persones que no
es poden defensar i a qui sovint ni tan sols es dóna un nom.
La meva impressió és que els periodistes ja fa temps que hem
perdut el control que ens hauria de permetre, amb totes les
contradiccions que això suposa, gestionar aquests materials tan
sensibles sense sortir dels límits ètics i la vocació informativa que
demana la nostra professió. Avui no és gens clar que un fotògraf de
guerra -exceptuant els fotògrafs consagrats- pugui controlar l'ús que es
fa de les seves imatges. I és evident que si del que es tracta és de
vendre, les empreses es riuen cada dia més dels continguts. Inclús estan
disposades a interessar-se per l'Afganistan -o pel Congo- per publicar
una foto que farà vendre. Un interès, esclar, que s'esvairà el dia
següent amb una nova foto impactant, vés a saber d'on i per què.
Què poden fer els periodistes que lluiten i es juguen la vida,
com Hossaini, per seguir informant i mantenir el seu compromís amb la
gent amb qui comparteixen el dolor i la barbàrie de la guerra?
No crec que hi hagi una resposta a aquesta pregunta, a part de
seguir treballant, emprenyant, i procurar ser fidels al que veiem. I
fer-ho tot plegat amb el cor i amb el cap, com ho va fer el gran
reporter Miguel Gil, de qui es compleix l'aniversari de la mort a Sierra
Leone aquest maig -dotze anys ja!-. També el Miguel, com Hossaini, no
podia entendre el món que filmava sense sentir que en formava part.
http://www.ara.cat/premium/internacional/Des-fotografia_0_691130961.html
Ahlam Shibli: "Una persona desarrelada està ferida al cos i a l'ànima"
Rupturista El Macba acull fins a l'abril una mostra de la
trajectòria d'aquesta jove que trenca tòpics. L'exposició se centra en
el concepte 'llar', des de l'ocupació dels territoris palestins fins a
la discriminació per orientació sexual al Pròxim Orient
Ahlam Shibli no és optimista un cop vist el resultat de les revoltes àrabs, però considera que s'ha de continuar lluitant. PERE VIRGILI
Què n'espera de la fotografia?
Tantes coses! Per a mi la fotografia és com escriure:
les imatges em permeten explicar els meus pensaments, el que sento...
M'afalaga que em diguin que les meves imatges semblen cinema. La
fotografia és la meva eina per entendre el món, la meva societat i a mi
mateixa. També, en certa manera, és una manera d'existir: expressar la
meva existència i lluitar pels meus drets.
¿Una palestina amb passaport israelià pot exposar a Tel Aviv?
Israel fa un doble joc: no té cap interès per difondre
l'obra dels artistes palestins. Només ens fan servir quan volen donar
l'aparença que estan a favor de la pau i aleshores ens ofereixen exposar
en uns llocs molt concrets: i no perquè creguin en la nostra feina,
sinó perquè volen posar tres fotògrafes palestines ("àrabs", en diuen,
com si haguéssim baixat de la lluna) al costat de tres d'israelianes. I a
mi no m'interessa aquesta falsa simetria: ni a Israel ni a Palestina ni
a l'estranger. No sap quantes vegades em conviden a exposar amb
israelians a Europa o als Estats Units. I sempre dic que no: que si la
meva feina és interessant, mereix el seu espai, no només per intentar
demostrar que podem treballar junts. Aquest no és el problema.
Quin és el problema?
L'ocupació. Simplement estan ocupant, robant la nostra terra, les nostres cases.
L'exposició del Macba gira al voltant dels conceptes casa i llar
. La seva família va ser expulsada de casa seva el 1948 i lluita per
tornar-hi... però vostè diu que no vol estar arrelada enlloc.
Una persona desarrelada està ferida al cos i a l'ànima.
He portat fotografies del poble de la meva família, gent que va ser
explusada el 1948 i que ara veuen des dels seus balcons les seves
terres, que van ser expropiades per colons. Jo he crescut a Israel i a
l'escola sempre m'han ensenyat la història dels jueus, però mai la del
meu poble. La història palestina la vaig haver d'aprendre llegint per mi
mateixa, quan ja era a la universitat. Això és el desarrelament. Fins i
tot han canviat els noms dels pobles per substituir-los per noms
hebreus: no només es tracta de fer-te fora de casa, es tracta que els
títols de propietat deixin de tenir valor... i també d'esborrar
qualsevol rastre de la nostra història.
¿Voldria poder viure al poble d'on van expulsar els seus pares?
Responc com deia [el poeta palestí] Mahmud Darwish:
primer vull tenir el dret de tornar, i després és cosa meva decidir on
vull viure. Jo, com a artista, vull llibertat de moviment i no estar
lligada enlloc. Però no som un poble d'artistes: hi ha camperols, com el
meu pare, que només pensen a olorar la terra i veure com creixen els
arbres durant dècades. Es desesperava quan veia que els colons deixaven
morir els arbres. I hi ha professors universitaris que volen estudiar la
nostra història... Cadascú té els seus interessos: els drets no es
negocien i després que cadascú faci el que vulgui.
¿És possible un estat palestí al costat d'un d'israelià?
No crec en la solució de dos estats. Primer perquè
nosaltres som palestins que vivim dins l'Estat d'Israel: dos estats, què
vol dir? ¿Que els palestins de Nabulus viurien en un país i nosaltres
en un altre? Som un sol poble! Crec en un sol estat on tothom sigui
respectat com un ésser humà i tingui tots els seus drets, però no a
costa dels altres.
Què pensa de l'Autoritat Palestina? Quin és el seu balanç?
Per desgràcia, l'Autoritat Palestina no és res més que
la policia que Israel va crear per controlar la gent. No és cap avenç
cap a un estat palestí. La gent no n'està contenta: ha servit més per
aturar els palestins que per millorar la seva situació.
Va votar en les últimes eleccions?
No, perquè Israel juga al joc de la democràcia, i això
és una gran mentida. De petita, el meu pare ens deia: "No mentiu mai,
mai no feu trampes". I jo no vull participar d'una mentida: no vull
enganyar els altres ni enganyar-me a mi mateixa pensant que puc votar
per uns partits àrabs que no tenen cap mena de poder. ¿Mentir només per
poder viatjar des de l'aeroport de Tel Aviv?
¿Creu que les revoltes al món àrab ajudaran els palestins?
Hi havia una esperança a Tunísia i Egipte, però hem
vist que la gent va lluitar i ara es troben amb una altra dictadura. No
sóc optimista. Però continuen lluitant, com tots nosaltres. Perquè la
lluita no es pot abandonar. És evident que hi ha una esperança pel
canvi, però necessitarà molts més esforços.
La seva obra aborda temes universals, però sense perdre de vista els seus orígens.
Sembla que els palestins només podem parlar del
conflicte. Podem ser palestins, musulmans, àrabs o cristians però hi ha
reflexions que travessen totes els societats. A l'exposició hi ha
palestins enrolats a l'exèrcit israelià, però també francesos que van
lluitar contra l'ocupació nazi i després van ser enviats a Indoxina per
combatre a la guerra de la Independència. Dos joves gais que van venir a
la inauguració a Barcelona em deien que es van sentir molt identificats
amb les fotos que il·lustren el rebuig als homosexuals i transsexuals
al Pròxim Orient.
http://www.ara.cat/premium/societat/AHLAMSHIBLI-persona-desarrelada-ferida-Al_0_859714037.html
Relació amb altres entrades d'aquest blog:
http://mpv-ccss.blogspot.com.es/search?q=LA+TRAG%C3%88DIA+HUMANA+DE+LA+GUERRA++DES+DE+GOYA++FINS+AL+CLAM+DE+LES+DONES+VIOLADES+CONGOLESES+
