CARRETERES SECUNDÀRIES ( per Bru Rovira)
La periodista que ja no vol protestar
Tensió Protestes contra la manipulació de l'11-M, contra la guerra, manifestacions dels 'indignats', per la independència, contra les retallades, el model econòmic, els responsables de la crisi econòmica, la falta de feina. Sortida P. diu que ella ja no vol fer mans manetes, vol treballar, vol una altra societat. Un món construït sobre l'ideal del bé públic
Rambla del Raval. Dimecres dia 26 de setembre, l'endemà que el moviment dels indignats ocupés els voltants del Congrés de Diputats, a Madrid. Em trobo amb una col·lega periodista a qui anomenarem P. Sé que treballa precàriament des que la van acomiadar d'un diari de la ciutat, però com que acaba de guanyar un important premi literari la felicito. Després de les felicitacions, que agraeix, ens acomiadem. "¿I la vida... bé?", pregunto mentre ens fem dos petons a la galta. P. s'enretira dues passes i, palplantada al mig del passeig, s'empassa la saliva: "¿Bé, dius? Anar fent: m'acaben de desnonar del pis".
Els ulls se li humitegen. L'escolto.
P. té uns quaranta anys. Dos nens petits. Soltera. Fins fa quatre anys treballava en un diari local. Una bona feina, de responsabilitat, molt ben pagada. Un dia la van acomiadar. A ella i a uns quants més. P. estava embarassada del seu segon fill. Però se sentia forta: era una bona periodista, pensava. "Me'n sortiré". Era tan forta -i tan burra, diu ara- que ni tan sols es va acollir a tots els mesos d'atur que li tocaven. Aviat es va fer autònoma i va provar d'aixecar una empresa. Es va associar amb periodistes que, com ella, buscaven una sortida professional a la xarxa .
A poc a poc es va adonar que la cosa no rutllava. La xarxa és com els mercats, una gran teranyina amb l'aranya emboscada. Ni els llibres que ha escrit P., ni les conferències que li demanaven ni les tertúlies -les tertúlies cada vegada menys, esclar: les tertúlies són per als que ja tenen feina o tenen alguna cosa a intercanviar amb les cadenes i els periodistes que les moderen-, res de tot això, dèiem, li servia per completar uns ingressos mínims de supervivència.
Tots els seus amics, assegura, els periodistes de la seva generació, estan en una situació similar a la seva: o no tenen feina o malviuen de feines precàries. "Mira les dades d'atur dels periodistes", diu. Les miro: ja són més de deu mil els periodistes aturats i més de la meitat d'aquests aturats van perdre la feina els últims dos anys. El ritme de nous aturats és cada vegada més terrorífic. A l'Associació de la Premsa de Madrid hi trobo la història delirant de la denúncia que fa un col·legiat a una empresa de gestió de continguts -vés a saber què vol dir això- que ofereix feina a llicenciats, amb les següents condicions: haurà d'escriure 174 cròniques de "batalles de l'antiguitat" -un tema molt excitant i d'un gran interès per a la comunitat- en el termini de dues setmanes. Es paguen 300 euros. Això vol dir escriure entre 10 i 12 cròniques al dia i percebre per cada crònica 1,74 euros.
No és una bona feina que pugui ajudar P. i els seus dos fills.
Tornem, doncs, al dia en què la van desnonar. Explica P. que sempre havia tingut un bon sou o un sou força decent, de manera que va decidir comprar un pis i, durant el primer any sense feina, no va deixar de pagar la hipoteca. Primer ho va fer desprenent-se dels diners estalviats, després demanant-los als pares -3.000 euros-, als germans -2.000-, als amics -1.000-. Aviat, però, el deute era massa gran, inassolible. Ja devia 6.000 euros i cada mes havia de seguir-ne pagant més de 1.000 (amb el premi que ha guanyat, el llibre es publicarà en quatre llengües, però en total no guanyarà més de 6.000 euros). Un dia ja no va poder pagar la hipoteca i al cap d'uns mesos la van desnonar. De moment espera que vingui el jutge a treure-la, i quan això passi diu que ocuparà un pis amb unes amigues, mares separades de l'escola dels seus fills, una de les quals és arquitecta sense feina -també desnonada- i l'altra és professora de música sense alumnes, a punt de perdre el pis. Totes tenen fills petits. Totes són usuàries de Càritas i el Banc del Aliments. Cigrons, arròs, llet. "El pitjor de tot -diu- és que hem perdut l'esperança de poder treballar. Sense feina no ets pobre: simplement no ets res. I si aguantem és perquè formem part de la immensa classe mitjana i encara queden recursos entre la gent que ens envolta".
Sentiment de culpa
Li pregunto sobre el seu estat d'ànim. "Em sento culpable", diu. "Desorientada i culpable. Culpable d'haver-me equivocat, de no ser tan llesta com pensava, ni tan bona periodista, de no saber protegir els meus fills. D'haver pensat que si treballaves bé, feies el que calia, tot aniria bé. Sento un gran fracàs i una immensa ràbia. Durant les manifestacions dels indignats , vaig veure un home gran, un jubilat, que volia trencar un caixer automàtic, l'apallissava com si li anés la vida, però el caixer, esclar, restava impassible, mut. Li vaig dir: aparti's, deixi'm a mi. I em vaig desfogar contra el caixer. «Malparit! Malparits!» Ara no vaig a les manis, perquè prendria mal. O faria mal a algú. I no tinc l'ànim per aixecar les manetes, mans manetes, per protestar".
En el suggestiu llibre El colapso de la globalización , J. Ralston Saul apunta algunes idees que ajuden a entendre el que està passant, que, diu, es tracta d'una crisi del model de civilització, d'un món construït sobre l'especulació invisible del diner, mercantilista, de "gestors disfressats de capitalistes". D'escoles de negocis i professors d'econòmiques. Com quan els espanyols, diu Ralston, es pensaven que l'or d'Amèrica era la riquesa -cosa que s'ha repetit amb la bombolla immobiliària-, i es van oblidar de construir la riquesa humana que sustenta qualsevol civilització, el destí compartit anomenat bé públic . Potser és el clam que ressona en mig del rum-rum de les onades de l'11-S, el 25-S i el gran terrabastall que s'acosta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada