Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ART DE L'INFORMALISME. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ART DE L'INFORMALISME. Mostrar tots els missatges
dilluns, 25 d’abril del 2016
dijous, 31 d’octubre del 2013
LA MÍSTICA DEL ROMÀNIC A TRAVÉS DE LA MIRADA D'ANTONI TÀPIES
Arrenquen els diàlegs contemporanis amb la col·lecció del MNAC
El MNAC es mira el Romànic amb els ulls d'Antoni Tàpies
Al costat del mural de Santa Maria de Taüll, la intervenció recorda el retrat que Antoni Tàpies i els altres membres del Grup Taüll es van fer al MNAC el 1955. CRISTINA CALDERER
Les sales d'art medieval del MNAC tenen a partir d'avui un convidat il·lustre, Antoni Tàpies. Fins a l'abril els visitants podran complementar la visita tradicional amb la visió personal que Tàpies va tenir del Romànic, a través d'una tria de textos, fotografies i obres d'art, comissariada per Gemma Ylla-Català, conservadora del departament d'art medieval del museu, i que porta per títol Visita al Romànic. En companyia d'Antoni Tàpies . "Hauríem de tenir la capacitat d'oferir tantes mirades sobre la col·lecció com fos possible", va dir Pepe Serra, director del museu. "Tàpies era molt coherent", va afirmar Ylla-Català. L'artista va mantenir la seva visió del Romànic al llarg dels anys.
A les sales on hi ha exposades les pintures murals de Sant Joan de Boí, es pot veure un fragment de la pel·lícula de Pere Portabella Art a Catalunya , en què Tàpies explica que de ben jove ja visitava molt sovint el que aleshores s'anomenava el Museu Romànic de Barcelona. "Un home buit d'imatges, sense imaginació i sense la sensibilitat necessària perquè en el seu interior es desencadenin associacions d'idees i de sentiments, no veurà res", es pot llegir a la mateixa sala en un fragment d'un text que l'artista va publicar el 1970 al llibre La pràctica de l'art . La mostra més rellevant de la relació de Tàpies amb el Romànic es va produir el 1971 amb l'obra Pintura romànica i barretina, feta a partir d'un fragment de pintura mural que potser provenia de l'altar de Sant Climent de Taüll i que probablement l'artista va adquirir a través de Josep Gudiol. "Aquest fragment és més interessant precisament perquè Tàpies el va valorar", va afegir la comissària. A més d'aquesta peça, l'artista tenia a la seva col·lecció particular una talla policromada d'una mare de Déu provinent del monestir de Santa Maria d'Ovarra, a Osca, que també està inclosa en el recorregut.
Tàpies i el Grup Taüll
Les sales de les pintures murals de Santa Maria i Sant Climent de Taüll també estan lligades a la biografia de Tàpies. Va ser allí on Francesc Català Roca el va retratar juntament amb la resta de membres del Grup Taüll el 1955. Aquestes instantànies, també exposades, són l'únic llegat del col·lectiu -format també per Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Jaume Muxart i Joan Josep Tharrats- perquè no van arribar a exposar de manera conjunta.
"La pintura romànica posseeix aquesta màgia, aquest do, que a mi m'entusiasma, de gairebé terroritzar l'espectador, i comunica molt bé el sentit misteriós i sagrat de les coses", va dir Tàpies en una entrevista el 1992 amb Manuel Borja-Villel. A més de la mística, l'artista també es va capbussar en el Romànic pels seus valors plàstics i perquè representa les arrels de l'art català. "És una de les grans influències que he rebut. M'hi vaig començar a interessar, en part, amb el desig de buscar formes que trenquessin amb els postulats de la pintura acadèmica, amb la distribució acadèmica de l'espai, amb el clarobscur clàssic, que a parer meu donaven una falsa idea de la realitat", va concloure.
A les sales on hi ha exposades les pintures murals de Sant Joan de Boí, es pot veure un fragment de la pel·lícula de Pere Portabella Art a Catalunya , en què Tàpies explica que de ben jove ja visitava molt sovint el que aleshores s'anomenava el Museu Romànic de Barcelona. "Un home buit d'imatges, sense imaginació i sense la sensibilitat necessària perquè en el seu interior es desencadenin associacions d'idees i de sentiments, no veurà res", es pot llegir a la mateixa sala en un fragment d'un text que l'artista va publicar el 1970 al llibre La pràctica de l'art . La mostra més rellevant de la relació de Tàpies amb el Romànic es va produir el 1971 amb l'obra Pintura romànica i barretina, feta a partir d'un fragment de pintura mural que potser provenia de l'altar de Sant Climent de Taüll i que probablement l'artista va adquirir a través de Josep Gudiol. "Aquest fragment és més interessant precisament perquè Tàpies el va valorar", va afegir la comissària. A més d'aquesta peça, l'artista tenia a la seva col·lecció particular una talla policromada d'una mare de Déu provinent del monestir de Santa Maria d'Ovarra, a Osca, que també està inclosa en el recorregut.
Tàpies i el Grup Taüll
Les sales de les pintures murals de Santa Maria i Sant Climent de Taüll també estan lligades a la biografia de Tàpies. Va ser allí on Francesc Català Roca el va retratar juntament amb la resta de membres del Grup Taüll el 1955. Aquestes instantànies, també exposades, són l'únic llegat del col·lectiu -format també per Marc Aleu, Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Jaume Muxart i Joan Josep Tharrats- perquè no van arribar a exposar de manera conjunta.
"La pintura romànica posseeix aquesta màgia, aquest do, que a mi m'entusiasma, de gairebé terroritzar l'espectador, i comunica molt bé el sentit misteriós i sagrat de les coses", va dir Tàpies en una entrevista el 1992 amb Manuel Borja-Villel. A més de la mística, l'artista també es va capbussar en el Romànic pels seus valors plàstics i perquè representa les arrels de l'art català. "És una de les grans influències que he rebut. M'hi vaig començar a interessar, en part, amb el desig de buscar formes que trenquessin amb els postulats de la pintura acadèmica, amb la distribució acadèmica de l'espai, amb el clarobscur clàssic, que a parer meu donaven una falsa idea de la realitat", va concloure.
El MNAC es mira el Romànic amb els ulls d'Antoni Tàpies
dilluns, 27 d’agost del 2012
DEU ARTISTES CATALANS OBLIDATS PER REIVINDICAR
Els grans oblidats de l'art català
El país ha ignorat i ha desconsiderat una llarga nòmina de figures de tots els temps, que ara esperen ser rescatades i reconegudes en la nova etapa del MNAC
La caritat romana (1851), d'Antoni Solà.
"Els artistes de la immediata postguerra reclamen l'atenció dels estudiosos"
"El barroc, relegat a Catalunya pel mite de la decadència, amaga genis de gran talent"
La història custodia molts artistes catalans pendents de descobrir i de
reivindicar amb força. La llista de maleïts, ignorats i menystinguts, per pur
desconeixement o per pèrfids prejudicis, és llarguíssima. Hi ha una pila
d'autors que no han lluït mai en una exposició important, que no tenen un estudi
ben fet, que no existeixen en les col·leccions dels museus. En el millor dels
casos, alguns han tingut la sort de captar l'atenció d'un historiador abnegat,
de figurar en una col·lectiva, d'haver rebut tributs des del món local, fins i
tot de tenir obra en museus, això sí, sovint en la silenciosa reserva.
La nova etapa que ha obert el MNAC amb Pepe Serra al capdavant, disposat a fer una sacsejada profunda al discurs de l'art català i, atenció, a corregir greuges històrics, dibuixa un marc esperançador per a molts d'aquests artistes ocults i maltractats. En aquest reportatge, resseguim la vida i l'obra de deu artistes que, a parer dels experts, és imprescindible rescatar i reconèixer per presumir de llegat artístic.
Del període del barroc, tan infravalorat a Catalunya pel mite de la decadència, fra Joaquim Juncosa és un enigma terrible. Nascut a Cornudella de Montsant el 1631, no té res a envejar als mestres del barroc hispànic. La seva biografia i el catàleg d'obres que va realitzar –“amb un estil sever, potent i vigorós”, defensa Francesc Miralpeix– són una mina d'interrogants que cap investigador ha abordat.
Prova del seu geni és la impactant obra que va exposar la Fontana d'Or de Girona el 2004 dins l'exposició Llums del barroc: la Pentecontès, obra mestra de qui va ser el màxim exponent de l'escola de pintura de la cartoixa d'Escaladei, on probablement va morir el 1708. La majoria de les seves pintures s'han destruït al llarg del temps. Però hi ha indicis que algunes supervivents podrien estar en esglésies franceses, on haurien anat a parar després del saqueig de les tropes napoleòniques.
A cavall dels segles XVII i XVIII trobem un personatge fascinant a reivindicar en clau catalana. A Catalunya, el nom de Jacint Rigau deixa més aviat indiferent. A França, el nom de Hyacinthe Rigaud desperta passions. Rigau va néixer a Perpinyà el 18 de juliol de 1659, és a dir, cinc mesos abans que se signés el Tractat dels Pirineus, el culpable que aquest pintor de grans habilitats s'afrancesés el nom quan es va establir a París. Ansiós de fama i fortuna, Rigau va ser el més barroc dels barrocs, i la grandiloqüència de la seva pintura va encaixar a la perfecció amb els gustos del totpoderós Lluís XIV. El retratista oficial del Rei Sol ocupa un lloc privilegiat al Louvre, i no cal dir que al cor de Perpinyà, que el 2009 es va bolcar en l'organització de la més completa exposició dedicada al seu artista més prodigiós. Però la història de l'art català no s'ha acabat de fer seu l'anomenat Van Dyck francès, que va morir a París el 1743.
Hi ha oblits que clamen al cel. Fins al 2009, del millor representant de l'escultura neoclàssica catalana i espanyola, no se'n sabia ni la data de naixement (29 de març de 1780, a Barcelona), ni un munt d'aspectes fonamentals de la seva vida professional. I això que Antoni Solà va ser un dels dos únics estrangers que van presidir l'Acadèmia de San Luca de Roma, del 1838 al 1840. Va morir a la capital italiana el 1861. Gràcies a un treball de recerca d'Anna Riera i a la sensibilitat del Museu Marès, els catalans van poder enorgullir-se fa només tres anys d'artistàs de primera categoria. Mai ningú li havia dedicat una exposició, però tot i així la del Marès no va acabar de fer el pes: només va reunir una dotzena d'obres.
També fa cosa de quatre dies, Francesc Torras Armengol va entrar per fi per la porta gran del MNAC. La seva pintura Sant Domènec de Guzman es va incorporar a les col·leccions del museu, el 2007. Fins aleshores, al Palau Nacional no havien vist mai cap oli seu. La desconsideració a què s'ha sotmès aquest artista nascut a Terrassa el 1832 s'està reconduint els últims anys. El 2005, es va editar una bona monografia de l'historiador de l'art Francesc Fontbona i es va fer una antològica al Centre Cultural de Caixa Terrassa. Encara queda molt per fer per restituir l'aportació a l'art del segle XIX d'aquest talent de personalitat acusada que en les seves composicions, sovint de caire religiós, “recorda la gran pintura pompier francesa o anglesa”, indica Fontbona. Torras Armengol, que va desplegar gran part de la seva carrera a Madrid, va morir jove, als 46 anys.
Romà Ribera (Barcelona, 1848-1935) és un cas diferent. Amb una vida comercial intensa (és un habitual de les galeries i les subhastes) i fins i tot ben representat al MNAC, no s'ha beneficiat, però, de la revaloració d'altres insignes pintors realistes de la belle époque del París de finals de segle, en la qual ell va contribuir amb obres de gran finesa i elegància, però amb un contrapunt ben canalla (li agradava pintar pidolaires i obrers en les escenes de la vida fastuosa de les elits burgeses). D'exquisida tècnica, a Ribera se li ha privat la dimensió que li pertoca qualificant la seva obra de frívola, poc moderna i de temàtica monòtona (només va ser així al final de la seva vida).
La nova etapa que ha obert el MNAC amb Pepe Serra al capdavant, disposat a fer una sacsejada profunda al discurs de l'art català i, atenció, a corregir greuges històrics, dibuixa un marc esperançador per a molts d'aquests artistes ocults i maltractats. En aquest reportatge, resseguim la vida i l'obra de deu artistes que, a parer dels experts, és imprescindible rescatar i reconèixer per presumir de llegat artístic.
Del període del barroc, tan infravalorat a Catalunya pel mite de la decadència, fra Joaquim Juncosa és un enigma terrible. Nascut a Cornudella de Montsant el 1631, no té res a envejar als mestres del barroc hispànic. La seva biografia i el catàleg d'obres que va realitzar –“amb un estil sever, potent i vigorós”, defensa Francesc Miralpeix– són una mina d'interrogants que cap investigador ha abordat.
Prova del seu geni és la impactant obra que va exposar la Fontana d'Or de Girona el 2004 dins l'exposició Llums del barroc: la Pentecontès, obra mestra de qui va ser el màxim exponent de l'escola de pintura de la cartoixa d'Escaladei, on probablement va morir el 1708. La majoria de les seves pintures s'han destruït al llarg del temps. Però hi ha indicis que algunes supervivents podrien estar en esglésies franceses, on haurien anat a parar després del saqueig de les tropes napoleòniques.
A cavall dels segles XVII i XVIII trobem un personatge fascinant a reivindicar en clau catalana. A Catalunya, el nom de Jacint Rigau deixa més aviat indiferent. A França, el nom de Hyacinthe Rigaud desperta passions. Rigau va néixer a Perpinyà el 18 de juliol de 1659, és a dir, cinc mesos abans que se signés el Tractat dels Pirineus, el culpable que aquest pintor de grans habilitats s'afrancesés el nom quan es va establir a París. Ansiós de fama i fortuna, Rigau va ser el més barroc dels barrocs, i la grandiloqüència de la seva pintura va encaixar a la perfecció amb els gustos del totpoderós Lluís XIV. El retratista oficial del Rei Sol ocupa un lloc privilegiat al Louvre, i no cal dir que al cor de Perpinyà, que el 2009 es va bolcar en l'organització de la més completa exposició dedicada al seu artista més prodigiós. Però la història de l'art català no s'ha acabat de fer seu l'anomenat Van Dyck francès, que va morir a París el 1743.
Hi ha oblits que clamen al cel. Fins al 2009, del millor representant de l'escultura neoclàssica catalana i espanyola, no se'n sabia ni la data de naixement (29 de març de 1780, a Barcelona), ni un munt d'aspectes fonamentals de la seva vida professional. I això que Antoni Solà va ser un dels dos únics estrangers que van presidir l'Acadèmia de San Luca de Roma, del 1838 al 1840. Va morir a la capital italiana el 1861. Gràcies a un treball de recerca d'Anna Riera i a la sensibilitat del Museu Marès, els catalans van poder enorgullir-se fa només tres anys d'artistàs de primera categoria. Mai ningú li havia dedicat una exposició, però tot i així la del Marès no va acabar de fer el pes: només va reunir una dotzena d'obres.
També fa cosa de quatre dies, Francesc Torras Armengol va entrar per fi per la porta gran del MNAC. La seva pintura Sant Domènec de Guzman es va incorporar a les col·leccions del museu, el 2007. Fins aleshores, al Palau Nacional no havien vist mai cap oli seu. La desconsideració a què s'ha sotmès aquest artista nascut a Terrassa el 1832 s'està reconduint els últims anys. El 2005, es va editar una bona monografia de l'historiador de l'art Francesc Fontbona i es va fer una antològica al Centre Cultural de Caixa Terrassa. Encara queda molt per fer per restituir l'aportació a l'art del segle XIX d'aquest talent de personalitat acusada que en les seves composicions, sovint de caire religiós, “recorda la gran pintura pompier francesa o anglesa”, indica Fontbona. Torras Armengol, que va desplegar gran part de la seva carrera a Madrid, va morir jove, als 46 anys.
Romà Ribera (Barcelona, 1848-1935) és un cas diferent. Amb una vida comercial intensa (és un habitual de les galeries i les subhastes) i fins i tot ben representat al MNAC, no s'ha beneficiat, però, de la revaloració d'altres insignes pintors realistes de la belle époque del París de finals de segle, en la qual ell va contribuir amb obres de gran finesa i elegància, però amb un contrapunt ben canalla (li agradava pintar pidolaires i obrers en les escenes de la vida fastuosa de les elits burgeses). D'exquisida tècnica, a Ribera se li ha privat la dimensió que li pertoca qualificant la seva obra de frívola, poc moderna i de temàtica monòtona (només va ser així al final de la seva vida).
Els forats negres del s. XX
Del segle passat, la nòmina d'artistes immerescudament descartats és
depriment. De les primeres dècades, el nom que els últims anys s'està revisant
és el d'Ismael Smith (Barcelona, 1886 - Nova York, 1972), un artista amb una
biografia misteriosa i tràgica que Eugeni d'Ors considerava el millor escultor
del noucentisme. Va retratar els grans homes de la Lliga, sí, i alhora, pel seu
ímpetu bohemi, va dotar la seva obra de bones dosis de transgressió.
El 1919 es va instal·lar a Amèrica, on va tenir èxit, però el 1960 el seu signe maleït es va imposar i el van ingressar en un sanatori psiquiàtric. Un cop mort, Enrique García Herraiz, delegat de l'Oficina Espanyola de Turisme a Nova York, es va convertir en el marmessor de la seva obra. García Herraiz ha anat fent donacions a institucions catalanes, però l'única que l'està assumint seriosament és el Museu d'Art de Cerdanyola. Al MNAC, on també atresoren molta obra seva, es fan els longuis.
Els barcelonins passen cada dia per davant de dues simpàtiques escultures de Josep Granyer, una girafa coqueta i un toro pensador que pul·lulen per la rambla de Catalunya. Es van instal·lar a l'espai públic el 1972, en vida de l'artista (va morir el 1983), després de suportar una exaltada polèmica ciutadana. Incomprès? Sí, però no només. Granyer, nascut a Barcelona el 1899, forma part d'una generació ja per si mateixa difuminada, la del 17, la dels evolucionistes, que anhelaven superar l'ortodòxia noucentista. Granyer ho va assolir amb un sentit de l'humor corrosiu. “Va subvertir la densitat noucentista amb la ironia i l'epigrama”, subratlla Cristina Masanés.
Tot i l'antològica que li va dedicar Caixa Girona el 2005 i algunes iniciatives pedagògiques del Museu Deu del Vendrell, encara és “un autor a recuperar”, creu Masanés, historiadora de l'art que fa uns anys va descobrir un “increïble” bosc d'escultures a l'antic taller de l'escenògraf Oleguer Junyent, on els descendents de Granyer esperen que algun dia algú es faci càrrec d'aquest llegat artístic tan particular.
Un dels capítols més ennegrits de la història de l'art català és el de la generació d'artistes dels anys de la Guerra Civil i de la immediata postguerra. És un període que reclama urgentment l'atenció dels estudiosos perquè ha engolit creadors interessants que van haver de reprendre el fil de les avantguardes interrompudes el 1936. A alguns sembla que no se'ls perdona que els costés trobar el bon camí de la modernitat, obviant les seves recerques prèvies. A això es deu el cruel oblit en què ha caigut Josep Hurtuna (Barcelona, 1913-1978). Des de fa uns anys s'admet que no s'ha fet justícia a l'obra d'aquest creador inconformista, “un pioner de l'abstracció geomètrica”, emfasitza Arnau Puig.
Els artistes de mal classificar paguen car no haver seguit ismes i modes. Com Joan Brotat (Barcelona, 1920-1990), un dels autors més personals de la primera postguerra que tot just ara s'està redescobrint. Àlex Mitrani, artífex de l'exposició que el 2010 va presentar el Palau Moja, considera que l'obra de Brotat dels anys cinquanta i seixanta, adscrita a la figuració, “té una intensitat melancòlica i una radicalitat primitiva que el fan singular”. És, emfasitza, el més clar representant de la interpretació moderna de l'art romànic.
Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928 - Sant Pere de Ribes, 1995) sí que es va alinear amb el moviment artístic triomfal, l'informalisme, però se l'ha tingut poc en compte. Personatge irrepetible, es va comprometre amb les problemàtiques socials del seu temps. Va ser un artista íntegre i honest, un tipus torturat que es va deixar la vida en cada una de les seves obres. Va desafiar la mort en un imparable procés d'autodestrucció i de descens cap als inferns (alcohòlic, els últims anys els va passar en una residència hospitalària, on va morir als 66 anys). Cardona Torrandell no ha penetrat en el discurs de l'art català de la segona meitat del segle XX. És més admirat i tot en els cercles literaris (d'ell es diu sovint que la seva ànima era la d'un poeta tràgic).
El 1919 es va instal·lar a Amèrica, on va tenir èxit, però el 1960 el seu signe maleït es va imposar i el van ingressar en un sanatori psiquiàtric. Un cop mort, Enrique García Herraiz, delegat de l'Oficina Espanyola de Turisme a Nova York, es va convertir en el marmessor de la seva obra. García Herraiz ha anat fent donacions a institucions catalanes, però l'única que l'està assumint seriosament és el Museu d'Art de Cerdanyola. Al MNAC, on també atresoren molta obra seva, es fan els longuis.
Els barcelonins passen cada dia per davant de dues simpàtiques escultures de Josep Granyer, una girafa coqueta i un toro pensador que pul·lulen per la rambla de Catalunya. Es van instal·lar a l'espai públic el 1972, en vida de l'artista (va morir el 1983), després de suportar una exaltada polèmica ciutadana. Incomprès? Sí, però no només. Granyer, nascut a Barcelona el 1899, forma part d'una generació ja per si mateixa difuminada, la del 17, la dels evolucionistes, que anhelaven superar l'ortodòxia noucentista. Granyer ho va assolir amb un sentit de l'humor corrosiu. “Va subvertir la densitat noucentista amb la ironia i l'epigrama”, subratlla Cristina Masanés.
Tot i l'antològica que li va dedicar Caixa Girona el 2005 i algunes iniciatives pedagògiques del Museu Deu del Vendrell, encara és “un autor a recuperar”, creu Masanés, historiadora de l'art que fa uns anys va descobrir un “increïble” bosc d'escultures a l'antic taller de l'escenògraf Oleguer Junyent, on els descendents de Granyer esperen que algun dia algú es faci càrrec d'aquest llegat artístic tan particular.
Un dels capítols més ennegrits de la història de l'art català és el de la generació d'artistes dels anys de la Guerra Civil i de la immediata postguerra. És un període que reclama urgentment l'atenció dels estudiosos perquè ha engolit creadors interessants que van haver de reprendre el fil de les avantguardes interrompudes el 1936. A alguns sembla que no se'ls perdona que els costés trobar el bon camí de la modernitat, obviant les seves recerques prèvies. A això es deu el cruel oblit en què ha caigut Josep Hurtuna (Barcelona, 1913-1978). Des de fa uns anys s'admet que no s'ha fet justícia a l'obra d'aquest creador inconformista, “un pioner de l'abstracció geomètrica”, emfasitza Arnau Puig.
Els artistes de mal classificar paguen car no haver seguit ismes i modes. Com Joan Brotat (Barcelona, 1920-1990), un dels autors més personals de la primera postguerra que tot just ara s'està redescobrint. Àlex Mitrani, artífex de l'exposició que el 2010 va presentar el Palau Moja, considera que l'obra de Brotat dels anys cinquanta i seixanta, adscrita a la figuració, “té una intensitat melancòlica i una radicalitat primitiva que el fan singular”. És, emfasitza, el més clar representant de la interpretació moderna de l'art romànic.
Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928 - Sant Pere de Ribes, 1995) sí que es va alinear amb el moviment artístic triomfal, l'informalisme, però se l'ha tingut poc en compte. Personatge irrepetible, es va comprometre amb les problemàtiques socials del seu temps. Va ser un artista íntegre i honest, un tipus torturat que es va deixar la vida en cada una de les seves obres. Va desafiar la mort en un imparable procés d'autodestrucció i de descens cap als inferns (alcohòlic, els últims anys els va passar en una residència hospitalària, on va morir als 66 anys). Cardona Torrandell no ha penetrat en el discurs de l'art català de la segona meitat del segle XX. És més admirat i tot en els cercles literaris (d'ell es diu sovint que la seva ànima era la d'un poeta tràgic).
El Punt Avui. Edició Nacional 09-07-2012 Pàgina 26
dilluns, 7 de maig del 2012
TÀPIES en 10 pistes
TÀPIES en 10 pistes
Antoni Tàpies es va entregar a la seva obra sense pudor ni límits. L'autor del Monument a Picasso s'identificava plenament amb les seves pintures, i va buscar comunicar-se amb els espectadors posant en joc des de la pròpia intimitat fins a reflexions de caire filosòfic. Creia que l'art tenia un poder curatiu i transformador, i ell mateix va treballar com un mag, un alquimista, un poeta i un savi: va convertir els objectes quotidians en símbols que representen tant una meditació espiritual com la consciència política del seu temps.
Les grans pintures matèriques de Tàpies sorgeixen de tot un procés que recorda un ritual: "Posava la tela o la fusta on es disposava a pintar damunt una taula o directament a terra -recorda Núria Oms, conservadora de la Fundació Antoni Tàpies- i començava a caminar-hi al voltant fent petar el dits, com si hagués d'entrar en trànsit, fins que arribava el moment de pintar. Havia de treballar molt de pressa, perquè els materials s'assecaven molt ràpidament".
Un creador vitalista i compromès
L'obra de Tàpies té un esperit franciscà, no va fer escarafalls a l'hora d'abordar cap aspecte de la vida -i de la mort-. S'ha posat molt l'accent en la dificultat per entendre les seves obres. És cert que estan plenes de signes i símbols que a vegades requereixen coneixements previs, però també ho és que es dirigeix a la col·lectivitat de tu a tu. A la fi, el llegat de Tàpies pot ser vist com la vida i el pensament d'un home corrent convertits en universals a través de l'art i l'escriptura. Els seus treballs es resisteixen a tenir una sola interpretació. El mateix Tàpies va escriure: "Penso que una obra d'art hauria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida".
Tàpies va treballar amb un repertori molt reduït d'imatges i, al llarg del temps, motius com la creu, la inicial del seu nom o les parts del cos adquireixen nombrosos significats. Aquestes són algunes de les claus.
1. La A i la T
Un abecedari privat
La inicial del seu nom i del de la seva dona, Teresa, apareixen sovint en les obres de Tàpies. "I les dels noms dels fills i de persones del món de la cultura que van ser importants per a ell. Hi ha les dues famílies, la pròpia i l'artística", afegeix Oms.
L'artista va escriure moltes vegades damunt les obres, sobretot cites de les lectures que feia. No tot el que va escriure té sentit, i a vegades va escriure a l'inrevés i s'ha de llegir amb un mirall. Aquests textos a vegades també tenen un sentit purament gràfic, són un element de la composició.
Quan una cosa que havia escrit no li agradava, la ratllava, no l'esborrava, no amagava el procés de creació. Tàpies també va representar la creu amb una X, i el número 4 el va utilitzar com a referència als quatre punts cardinals i als quatre elements de la Terra. I l'ou, que apareix en obres com Gran oval o Oval blanc pot ser vist com un símbol de la creació i de l'Esperit Sant.
2. Els missatges polítics
Mullar-se amb els cartells
Servir és l'última de les tres paraules que Tàpies va escriure al cartell de les festes de la Mercè del 2002. El centenar de cartells que va fer al llarg de la seva vida també mostren el compromís que va mantenir amb diverses iniciatives populars. "Quan feia cartells sempre els feia deixant ben clar que eren un Tàpies, perquè la seva postura sobre aquella reivindicació quedés ben clara", diu Oms. Va apadrinar causes com l'abolició de la pena de mort el 1975, la marxa de la llibertat el 1976, va pintar contra l'apartheid el 1983, va ser solidari amb Bòsnia el 1995 i va estar a favor de la Plataforma per la Llengua el 2006 i de la campanya de TV3 al País Valencià.
3. Catalunya
De la Caputxinada al pavelló català de l'Expo 92 de Sevilla
Tàpies va pintar els colors de la senyera en obres com L'espertit català i Les quatre cròniques que hi ha al Palau de la Generalitat. Durant la dictadura franquista va participar en actes com el tancament al convent dels caputxins de Sarrià el 1966 o la marxa a Montserrat per protestar pel procés de Burgos, i amb l'arribada de la democràcia es va convertir en un ambaixador del país arreu del món. Molts dels seus escrits, abans de ser publicats en un llibre, van aparèixer en revistes i diaris com Destino , Serra d'Or , La Vanguardia i l' Avui .
4. La matèria
Contra la pintura academicista
" Tàpies detestava la pintura academicista -apunta Oms- i molt aviat, ja a mitjans dels anys 40, va començar a experimentar amb materials aliens al món de l'art que tenia a l'abast: fils, cordills, paper de diari, arròs..." Aquesta reacció contra la pintura de cavallet recorda el crit d'"assassinar" la pintura que Joan Miró va exclamar als 30, però en els anys de la postguerra va més enllà del que és purament artístic: "Eren anys de misèria i repressió i Tàpies recordava que davant d'aquella situació no podia pintar d'una altra manera. Els materials humils li inspiraven un sentiment de compassió".
A continuació va deixar de banda aquests experiments per entrar en el món màgic i surrealista de Dau al Set, del qual Joan Brossa és el principal exponent. Poc abans que el grup es dissolgués el 1951, Tàpies va tornar a fer proves amb diferents materials i finalment va trobar el seu propi llenguatge, informalista, utilitzant materials com la pols de marbre, els vernissos i el làtex, que barrejava amb els pigments.
5. Els colors
Tons que porten a la introspecció
L'impacte de la publicitat i les senyalitzacions característiques de la nostra societat van portar Tàpies a buscar un cromatisme "més interioritzat, que podria definir-se com la penombra, la llum dels somnis i del nostre món interior", tal com va dir ell mateix. Així, els marrons, els ocres, els beixos, el negre són una eina per conduir l'espectador a la meditació i a la reflexió.
6. La màgia
Dels trucs brossians al budisme
Les primeres mostres del poder transformador de l'art, Tàpies les troba en la màgia, que comparteix amb Brossa durant els últims anys de la dècada dels 40. A les pintures d'aquests anys s'hi poden veure llocs il·lusoris, espais entre bambolines, portes que porten a un món oníric... Aquesta llavor màgica enllaça més endavant amb el poder curatiu i transformador que Tàpies atribueix a l'art després de les seves lectures budistes. El poder màgic també apareix quan pinta objectes quotidians, com els sobres que representen un misteri perquè se'n desconeix el contingut.
7. La filosofia oriental
De la cerimònia del te al budisme zen
L'interès de Tàpies per la filosofia oriental es remunta a la infantesa, quan va descobrir el Llibre del te a la biblioteca familiar. L'atenció als petits gestos i els objectes humils de la cerimònia del te els va trobar molt pròxims a la seva sensibilitat i són l'arrel dels seus estudis posteriors de budisme zen i de la utilització d'objectes pobres.
Les fórmules matemàtiques que apareixen a les pintures tenen un caire filosòfic. Segons la filosofia oriental, tot el cosmos es pot reduir a una fórmula matemàtica que porta a la unitat, en contraposició al pensament occidental, que és dualista.
8. Els objectes humils
La transcendència dels petits gestos quotidians
Tàpies incorpora a les obres peces de roba que té al seu abast mentre treballa (pantalons, jerseis i camises) i converteix en escultures armaris, butaques, plats i palanganes. A més del vessant espiritual que els atorga, també representen la seva incorporació dins l'obra, la seva signatura.
9. El cos i l'erotisme
Les empremtes del pas del temps
Els nus de l'obra de Tàpies mai són complaents, són un camp de batalla en què es reflecteixen les marques i les cicatrius que la vida deixa al cos. "Ennobleix tots aquells aspectes que poden ser considerats bruts. Per fer-ho representa parts del cos com ara una aixella o un peu tumefacte de durícies magnificats", assenyala Oms. Les escenes eròtiques, que recorden el romànic, il·lustren el caràcter efímer de la vida i fan de porta d'entrada a la meditació.
10. La mort
La mort com a part de la vida
La convalescència que Tàpies va patir als 18 anys a causa de la tisi i que el va recloure al sanatori de puig d'Olena li va provocar una profunda consciència del cos i de la mort. Ja a finals dels 80 i als anys 90 va fer gravats, escultures i pintures de cranis numerats. El 1984 l'artista es va fer un autoretrat pòstum -amb una calavera-, Terrós , que la família ha volgut incloure en l'exposició amb què la Fundació Tàpies li ret homenatge. Avui el museu està obert amb preus populars durant tot el dia.
EL LLEGAT D'UN ARTISTA GENIAL
Guia per entendre l'obra i el pensament d'un artista que va crear un univers personal
ANTONI RIBAS TUR. Actualitzada el 12/02/2012 00:00
Les grans pintures matèriques de Tàpies sorgeixen de tot un procés que recorda un ritual: "Posava la tela o la fusta on es disposava a pintar damunt una taula o directament a terra -recorda Núria Oms, conservadora de la Fundació Antoni Tàpies- i començava a caminar-hi al voltant fent petar el dits, com si hagués d'entrar en trànsit, fins que arribava el moment de pintar. Havia de treballar molt de pressa, perquè els materials s'assecaven molt ràpidament".
Un creador vitalista i compromès
L'obra de Tàpies té un esperit franciscà, no va fer escarafalls a l'hora d'abordar cap aspecte de la vida -i de la mort-. S'ha posat molt l'accent en la dificultat per entendre les seves obres. És cert que estan plenes de signes i símbols que a vegades requereixen coneixements previs, però també ho és que es dirigeix a la col·lectivitat de tu a tu. A la fi, el llegat de Tàpies pot ser vist com la vida i el pensament d'un home corrent convertits en universals a través de l'art i l'escriptura. Els seus treballs es resisteixen a tenir una sola interpretació. El mateix Tàpies va escriure: "Penso que una obra d'art hauria de deixar perplex l'espectador, fer-lo meditar sobre el sentit de la vida".
Tàpies va treballar amb un repertori molt reduït d'imatges i, al llarg del temps, motius com la creu, la inicial del seu nom o les parts del cos adquireixen nombrosos significats. Aquestes són algunes de les claus.
1. La A i la T
Un abecedari privat
La inicial del seu nom i del de la seva dona, Teresa, apareixen sovint en les obres de Tàpies. "I les dels noms dels fills i de persones del món de la cultura que van ser importants per a ell. Hi ha les dues famílies, la pròpia i l'artística", afegeix Oms.
L'artista va escriure moltes vegades damunt les obres, sobretot cites de les lectures que feia. No tot el que va escriure té sentit, i a vegades va escriure a l'inrevés i s'ha de llegir amb un mirall. Aquests textos a vegades també tenen un sentit purament gràfic, són un element de la composició.
Quan una cosa que havia escrit no li agradava, la ratllava, no l'esborrava, no amagava el procés de creació. Tàpies també va representar la creu amb una X, i el número 4 el va utilitzar com a referència als quatre punts cardinals i als quatre elements de la Terra. I l'ou, que apareix en obres com Gran oval o Oval blanc pot ser vist com un símbol de la creació i de l'Esperit Sant.
2. Els missatges polítics
Mullar-se amb els cartells
Servir és l'última de les tres paraules que Tàpies va escriure al cartell de les festes de la Mercè del 2002. El centenar de cartells que va fer al llarg de la seva vida també mostren el compromís que va mantenir amb diverses iniciatives populars. "Quan feia cartells sempre els feia deixant ben clar que eren un Tàpies, perquè la seva postura sobre aquella reivindicació quedés ben clara", diu Oms. Va apadrinar causes com l'abolició de la pena de mort el 1975, la marxa de la llibertat el 1976, va pintar contra l'apartheid el 1983, va ser solidari amb Bòsnia el 1995 i va estar a favor de la Plataforma per la Llengua el 2006 i de la campanya de TV3 al País Valencià.
3. Catalunya
De la Caputxinada al pavelló català de l'Expo 92 de Sevilla
Tàpies va pintar els colors de la senyera en obres com L'espertit català i Les quatre cròniques que hi ha al Palau de la Generalitat. Durant la dictadura franquista va participar en actes com el tancament al convent dels caputxins de Sarrià el 1966 o la marxa a Montserrat per protestar pel procés de Burgos, i amb l'arribada de la democràcia es va convertir en un ambaixador del país arreu del món. Molts dels seus escrits, abans de ser publicats en un llibre, van aparèixer en revistes i diaris com Destino , Serra d'Or , La Vanguardia i l' Avui .
4. La matèria
Contra la pintura academicista
" Tàpies detestava la pintura academicista -apunta Oms- i molt aviat, ja a mitjans dels anys 40, va començar a experimentar amb materials aliens al món de l'art que tenia a l'abast: fils, cordills, paper de diari, arròs..." Aquesta reacció contra la pintura de cavallet recorda el crit d'"assassinar" la pintura que Joan Miró va exclamar als 30, però en els anys de la postguerra va més enllà del que és purament artístic: "Eren anys de misèria i repressió i Tàpies recordava que davant d'aquella situació no podia pintar d'una altra manera. Els materials humils li inspiraven un sentiment de compassió".
A continuació va deixar de banda aquests experiments per entrar en el món màgic i surrealista de Dau al Set, del qual Joan Brossa és el principal exponent. Poc abans que el grup es dissolgués el 1951, Tàpies va tornar a fer proves amb diferents materials i finalment va trobar el seu propi llenguatge, informalista, utilitzant materials com la pols de marbre, els vernissos i el làtex, que barrejava amb els pigments.
5. Els colors
Tons que porten a la introspecció
L'impacte de la publicitat i les senyalitzacions característiques de la nostra societat van portar Tàpies a buscar un cromatisme "més interioritzat, que podria definir-se com la penombra, la llum dels somnis i del nostre món interior", tal com va dir ell mateix. Així, els marrons, els ocres, els beixos, el negre són una eina per conduir l'espectador a la meditació i a la reflexió.
6. La màgia
Dels trucs brossians al budisme
Les primeres mostres del poder transformador de l'art, Tàpies les troba en la màgia, que comparteix amb Brossa durant els últims anys de la dècada dels 40. A les pintures d'aquests anys s'hi poden veure llocs il·lusoris, espais entre bambolines, portes que porten a un món oníric... Aquesta llavor màgica enllaça més endavant amb el poder curatiu i transformador que Tàpies atribueix a l'art després de les seves lectures budistes. El poder màgic també apareix quan pinta objectes quotidians, com els sobres que representen un misteri perquè se'n desconeix el contingut.
7. La filosofia oriental
De la cerimònia del te al budisme zen
L'interès de Tàpies per la filosofia oriental es remunta a la infantesa, quan va descobrir el Llibre del te a la biblioteca familiar. L'atenció als petits gestos i els objectes humils de la cerimònia del te els va trobar molt pròxims a la seva sensibilitat i són l'arrel dels seus estudis posteriors de budisme zen i de la utilització d'objectes pobres.
Les fórmules matemàtiques que apareixen a les pintures tenen un caire filosòfic. Segons la filosofia oriental, tot el cosmos es pot reduir a una fórmula matemàtica que porta a la unitat, en contraposició al pensament occidental, que és dualista.
8. Els objectes humils
La transcendència dels petits gestos quotidians
Tàpies incorpora a les obres peces de roba que té al seu abast mentre treballa (pantalons, jerseis i camises) i converteix en escultures armaris, butaques, plats i palanganes. A més del vessant espiritual que els atorga, també representen la seva incorporació dins l'obra, la seva signatura.
9. El cos i l'erotisme
Les empremtes del pas del temps
Els nus de l'obra de Tàpies mai són complaents, són un camp de batalla en què es reflecteixen les marques i les cicatrius que la vida deixa al cos. "Ennobleix tots aquells aspectes que poden ser considerats bruts. Per fer-ho representa parts del cos com ara una aixella o un peu tumefacte de durícies magnificats", assenyala Oms. Les escenes eròtiques, que recorden el romànic, il·lustren el caràcter efímer de la vida i fan de porta d'entrada a la meditació.
10. La mort
La mort com a part de la vida
La convalescència que Tàpies va patir als 18 anys a causa de la tisi i que el va recloure al sanatori de puig d'Olena li va provocar una profunda consciència del cos i de la mort. Ja a finals dels 80 i als anys 90 va fer gravats, escultures i pintures de cranis numerats. El 1984 l'artista es va fer un autoretrat pòstum -amb una calavera-, Terrós , que la família ha volgut incloure en l'exposició amb què la Fundació Tàpies li ret homenatge. Avui el museu està obert amb preus populars durant tot el dia.
diumenge, 29 d’abril del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)