LA INTERPRETACIÓ DE "LAS MENINAS" I VELÁZQUEZ EN CÒMIC PREMI NACIONAL

«De jove et pot semblar insípid, ortodox, poc atractiu. Però has de desxifrar què diu, deixar que et sacsegi i et fascini. A l'acostar-t'hi, la seva aparent senzillesa desapareix. Hi ha milers de teories sobre ell, esotèriques i astrològiques, totes extravagants», deia sobre 'Las Meninas' fa un any el dibuixant Javier Olivares, a qui el guionista Santiago García va embarcar el 2008 en el projecte, amb títol homòleg a l'obra mestra de Velázquez, que ara acaba de conquistar el Premio Nacional de Cómic, que concedeix el Ministeri de Cultura, dotat amb 20.000 euros.

El jurat ha elegit 'Las Meninas' per "ser una obra que assumeix un risc en l'estructura narrativa i en el plantejament gràfic que es resol amb brillantor, i per constituir un bon acostament a la figura de Velázquez, la seva època i la seva influència en altres artistes". Segons comentava fa uns mesos el seu guionista, volien reflexionar sobre «per què una obra d'art es converteix en icona cultural i com un artista aconsegueix transcendir i passar a la història». "Volíem entendre com s'escriu la seva història, com decidim qui són mestres i quines obres són mestres -assenyalava García -. Las Meninas eren gairebé desconegudes fins al segle XIX, quan va adquirir l'estatus que avui manté. Era el quadro ideal per plantejar aquests temes".

'Las Meninas', que ja va aconseguir el premi a millor obra espanyola en el passat Saló del Còmic de Barcelona, també ha sigut reconegut amb el premi Dolmen de la Crítica a la Millor Obra Nacional. El còmic, a més d'acostar-se a la vida de Velázquez, però sense ser una biografia, juga i fabula amb els fets històrics i amb la influència que el famós quadro ha deixat en els segles posteriors i en figures com Picasso, Goya, Dalí, Foucault i Buero Vallejo o Equip Crònica.
Santiago García (Madrid, 1968), llicenciat en Periodisme, és traductor i guionista de còmic de llarg recorregut. Entre les seves obres figuren la sèrie 'El Vecino', amb Pepo Pérez, 'Futbol, la novela gráfica', amb Pablo Ríos, 'Beowulf', amb David Rubín, i acaba de publicar aquest setembre 'García', amb el dibuixant Luis Bustos, tots a Astiberri. És autor també d'obres teòriques com 'La novela gráfica' i ha coordinat les antologies sobre el món de la historieta 'Panorama' i 'Supercómic'.

Javier Olivares (Madrid, 1964), il·lustrador i historietista, es va iniciar en la revista 'Madriz' els 80, i des d'aleshores ha combinat el seu treball en nombroses revistes i diaris amb la il·lustració de llibres, tant infantils com per a adults. Entre els seus còmics destaquen 'Cuentos de la estrella legumbre' (Media Vaca, 2005), 'La caja negra' (Glénat, 2001), 'Las crónicas de Ono y Hop' (Dibbuks, 2007), 'El extraño caso del doctor Jekyll y mister Hyde' (SM, 2009), aquest últim amb guió de Santiago García.

Font : http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/las-meninas-premio-nacional-comic-4608874?utm_source=rss-noticias&utm_medium=feed&utm_campaign=portada

LA "NOVA BÍBLIA" DEL S. XI AMB IL·LUSTRACIONS DE PERICO PASTOR

L'Associació Bíblica de Catalunya (ABCat) i el Centre de Pastoral Litúrgica (CPL) acaben de treure al carrer una nova edició de la Bíblia. Es tracta de la Bíblia de la Comunitat (BCom), un volum noble de format gran –coberta dura i singular, 1.500 pàgines mida DIN A4 i més de tres quilos de pes– que està concebuda per imitar la Bíblia de Ripoll, un dels còdexs més rics que es van produir a l'edat mitjana, que van copiar a mà els monjos d'aquell monestir –centre de referència cultural de l'Europa medieval– l'any 1030 i de la qual es conserven dos dels tres exemplars que es van fer, un a Roma i l'altre a París.
“Aquesta Bíblia no és del segle XXI, és del segle XI. És el mateix projecte”, diu el teòleg i biblista Armand Puig, degà de la Facultat de Teologia de Catalunya (FTC) i un dels responsables de l'Associació Bíblica de Catalunya, amb referència a la BCom. I assenyala: “És un text solvent amb una presentació estètica i artística de molta qualitat. Amb aquest volum hem fet un pont de mil anys.” Entre altres detalls de la nova Bíblia que la fan més propera a la de Ripoll del segle XI, hi ha la numeració de les pàgines, feta a mà, i les il·lustracions: 21 dibuixos de Perico Pastor, 21 obres d'art que reprodueixen els textos més importants.
La nova Bíblia de la Comunitat, amb text de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI), està pensada perquè sigui un exemplar de consulta a les parròquies i esglésies catalanes, també les evangèliques, i perquè sigui un objecte noble en qualsevol casa “que no es quedi arxivat en una estanteria”.
“Des del primer moment de la història, la Bíblia ha estat de la comunitat. Ha servit per a la lectura pública i això és el que volem per a aquesta nova Bíblia, que sigui utilitzada per tothom”, explica Armand Puig. “Feia temps que teníem la idea de fer una Bíblia grossa i de qualitat per a la lectura pública, perquè es pugui llegir amb facilitat i dignitat en reunions de grup, en celebracions i també en família”, indica Agustí Borrell, secretari de l'Associació Bíblica de Catalunya i Vicari General de l'Orde dels Carmelites Descalços.
Una altra intenció de l'Associació Bíblica de Catalunya a l'hora d'editar aquest volum –diu Armand Puig– “és que es faci imprescindible a les esglésies i que, com el sagrari, que representa el cos i la sang de Jesucrist, estigui sempre damunt de l'altar en qualitat de paraula de Déu”. La Bíblia està damunt de l'altar sempre a les esglésies evangèliques, però no a les catòliques.
L'interès per divulgar la Bíblia, el gran codi de la cultura occidental, el llibre sense el qual no s'entén la nostra cultura ni la nostra història, cada cop menys present en la societat, és un dels objectius de l'Associació Bíblica de Catalunya, que en els darrers anys ha promogut l'edició de diverses bíblies, entre les quals la popular, de 9,95 euros, perquè estigui a l'abast de tothom, i la d'internet. “Volem fer arribar aquest text, patrimoni cultural de la humanitat, a la societat”, explica Armand Puig. I recorda que “aquest no és un llibre intern de l'Església, és un llibre de cultura”.
El text més utilitzat i comú de la Bíblia en català és el de la Bíblia Catalana Interconfessional (BCI), una versió crítica escrita en català i presentada el mes d'octubre del 1993 per l'Associació Bíblica de Catalunya, l'Editorial Claret, les Societats Bíbliques Unides i el Centre de Pastoral Litúrgica (CPL). “És el text que es fa servir en totes les publicacions de la Bíblia a casa nostra”, explica Agustí Borrell, un dels seus traductors. En català també hi ha la Bíblia de Montserrat, en traducció dels monjos benedictins, un altre clàssic del país.
En un primer moment, de la Bíblia de la Comunitat –que ha estat prologada per l'arquebisbe de Tarragona i president de la Conferència Episcopal Tarraconense, Jaume Pujol–, se n'han fet mil exemplars, però sens dubte se n'hauran de fer més edicions perquè se n'han venut moltes. “Tot i ser un volum molt gros i ben fet, l'hem posat a la venda per 60 euros, un preu assequible, perquè la paraula de Déu és per als pobres; en cap cas pot ser un luxe”, explica Armand Puig. La Bíblia és el llibre més venut i més traduït de la història, i és, diu Armand Puig, “un llibre imprescindible que parla sobre Déu, però també sobre l'home: de l'amor, de l'odi, de la venjança, de l'assassinat de l'altre, de l'amistat...”.

L'artista que ha il·lustrat quatre bíblies

 

Moisès obre les aigües del Mar Roig, segons Perico Pastor

Perico Pastor és l'únic artista del món que ha il·lustrat quatre edicions de la Bíblia, i ho ha fet en menys de deu anys: l'any 2007, va fer els dibuixos per a la Bíblia en tres volums de la Gran Enciclopèdia Catalana; el 2011, va fer els de la Bíblia Popular (de l'editorial Claret), una edició pensada perquè arribés a tothom; el 2012, els de la Bíblia de l'editorial Proa, i ara ha fet les 21 làmines de les escenes més importants d'aquest llibre per a aquesta Bíblia de la Comunitat (BCom), editada pel Centre de Pastoral Litúrgica (CPL).
“Ha estat un gran repte, perquè dibuixar de manera diferent tants cops la mateixa història ha estat difícil, sobretot aquesta darrera”, diu l'autor, que, en tot cas, assegura que aquesta, la BCom, és l'última que fa. “És un cas únic, que serà objecte d'estudi per a la cultura bíblica mundial”, diu el teòleg Armand Puig.
L'artista, pintor, dibuixant i il·lustrador, nascut a la Seu d'Urgell, confessa que es va llegir aquest llibre per primera vegada per fer els dibuixos de la Bíblia editada per la Gran Enciclopèdia Catalana. “Me l'he llegit de dalt a baix i puc dir que ha estat molt útil i interessant. Realment estic molt content d'haver-la llegit i d'haver-la il·lustrat.”

 01/06/15 02:00 - Barcelona - Mireia Rourera El Punt Avui http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/862071-la-lnova-biblia-del-segle-xi.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=nacional&utm_source=rss&utm_medium=nacional&utm_campaign=rss&f=El+Punt+Avui

-La il·luminació de la Bíblia: http://www.ara.cat/cultura/Biblia-Perico_Pastor-Enciclopedia_Catalana_0_395960570.html 

EL ROMÀNIC DES DE MOLT A LA VORA EN UN LLIBRE DE LUXE

Detall del frontal d'Àvia, la Nativitat, s.XIII, Tremp sobre fusta, MNAC

Un centenar d'obres de pintura romànica catalana s'analitzen amb lupa en un gran llibre de luxe, publicat per Enciclopèdia Catalana

11/05/15 02:00 - BARCELONa - Montse Frisach El Punt Aviu

email protegit

Si fos possible reunir un centenar de les millors obres de pintura romànica catalana en una exposició antològica, sortiria una selecció molt semblant a la que ha fet Montserrat Pagès per al llibre Pintura catalana. El romànic, que acaba de publicar Enciclopèdia Catalana. Pagès, conservadora de romànic del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), ha triat el bo i millor de la pintura romànica catalana per a aquest voluminós llibre de luxe, que ja es pot adquirir, encara que només per venda directa.
Tenint en compte la gran quantitat de bibliografia divulgativa que existeix sobre el romànic català –la mateixa Pagès és autora, per exemple, de quatre obres sobre el tema, editades per Publicacions de l'Abadia de Montserrat–, què pot aportar un llibre més sobre el tema? Francesc Boada, director editorial del projecte, respon que mai s'havia realitzat una obra de romànic català d'aquesta magnitud, referint-se a l'ambició i la gran mida del volum, però sobretot perquè les obres triades es presenten amb molt de detall, “en una mena de procés de zoom que permet que el lector pugui acostar-se molt a les pintures”. “Podem veure les obres com les veu l'espectador als museus o a les esglésies però també focalitzant molt en detalls. En aquest sentit, és un llibre que ensenya a mirar”, assegura Boada. Aquesta és la raó per la qual el llibre analitza un centenar d'obres, entre pintura mural, pintura sobre taula i llibres il·luminats, però conté 250 fotografies.
Un exemple és el tractament que rep en el llibre l'obra més coneguda de la pintura mural catalana: la de l'absis de Sant Climent de Taüll. L'obra es desplega en catorze seqüències, que van des de la visió general que té el visitant del MNAC (on són els frescos originals) fins als detalls del mateix Crist en majestat i d'altres figures del conjunt, com ara els evangelistes, els serafins, els querubins, la Mare de Déu, sant Bartomeu, sant Jaume, l'anyell de l'Apocalipsi i el pobre Llàtzer. També s'hi han inclòs les figures descobertes in situ a Taüll en els últims anys, i que són de difícil visió en directe, com per exemple Caín i Abel i l'herald de la parusia, que en “la iconografia de l'època representa una mena d'emissaris que proclamen el retorn del Senyor”, segons Montserrat Pagès.
L'autora també remarca la inclusió en el llibre de les pintures de Sant Pere de Terrassa, després de la seva restauració, o d'altres frescos descoberts recentment, com ara els de Sant Vicenç d'Estamariu.
Joies il·luminades
Un altra de les novetats que aporta el volum és la gran importància que es dóna als llibres il·luminats, com a part fonamental de la pintura romànica catalana. No és casualitat que l'anàlisi d'aquests manuscrits miniats ocupi la primera part del llibre. “El Beatus de Girona i la Bíblia de Ripoll són tan importants per al romànic català com les pintures murals –explica Montserrat Pagès–. El que passa és que són de difícil visionament per al públic i fins i tot per als especialistes. Per tant, són molt poc coneguts. En el llibre, en canvi, podem veure detalls d'aquestes joies.”
A més de l'anàlisi específica de les obres, el llibre també explica la particular història de salvament dels frescos romànics a principis del segle XX, amenaçats de ser venuts a l'estranger. “L'alarma es va disparar l'estiu de 1919 quan la Junta de Museus va constatar que uns tècnics italians estaven arrencant les pintures de Mur per endur-se-les fora. El bo del cas és que qui hi havia al darrere de tot plegat era el col·leccionista Lluís Plandiura, que també actuava com a marxant en aquest tipus de transaccions comercials. De fet, està ben estudiada aquesta participació del col·leccionista en aquests afers”, explica l'autora.
De fet, va ser Joaquim Folch i Torres, aleshores responsable dels museus catalans, qui, amb el suport de la Junta de Museus –presidida per l'escultor Josep Llimona– i de la Mancomunitat –presidida per Josep Puig i Cadafalch–, va prendre la decisió de salvar i adquirir les pintures “ràpidament i contundentment”. “Sense ell ara no tindríem les pintures aquí –explica Pagès–. Però a més de ser una operació de salvament patrimonial, aquesta també va ser una operació de catalanisme militant. Ells van pensar en el país. En el cas de Castella, per exemple, nombrosos frescos van sortir fora perquè, malgrat les queixes d'alguns intel·lectuals, l'Estat no va fer res per impedir la sortida a l'estranger de les obres.”
Aquella magna operació va contribuir a augmentar la llavor de l'actual MNAC i al fet que sigui el museu amb més pintura mural romànica del món, i a l'esplendor d'altres centres, com ara el museu de Vic.
El cas és que el romànic –representat arquitectònicament arreu del país per més de dues mil esglésies– continua sent, en opinió de Boada i Pagès, l'art amb el qual els catalans s'identifiquen més: “Aquesta fal·lera va començar amb la Renaixença i el Canigó de Verdaguer perquè es va veure com l'art fundacional de la nació. Hi va contribuir també el bisbe Morgades, que va fundar el Museu Episcopal de Vic i sobretot va promoure la restauració del monestir de Ripoll. A partir d'aquí, el romànic va triomfar, malgrat que sigui l'art gòtic el que coincideix amb el moment d'esplendor de la Corona d'Aragó.”  Font original:http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/853094-romanic-en-detall.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=nacional&utm_source=rss&utm_medium=nacional&utm_campaign=rss&f=El+Punt+Avui

PUBLICACIÓ HISTÒRICA: !CU-CUT!, Primera publicació satírica catalanista

Un llibre commemora l'efemèride de la desaparició

Un segle sense el '¡Cu-Cut!', el rei de la premsa satírica

Acudits de fa cent anys sospitosament vigents. Aquesta és la grandesa del ¡Cu-Cut!, una de les revistes més populars d'un segle enrere i que ara reivindiquen amb un nou llibre.

 

ÀLEX GUTIÉRREZ M. BARCELONA. | Actualitzada el 18/10/2012 00:00 Ara.Cat

 

 

Les tesis de la Lliga Regionalista apareixien a la portada del ¡Cu-Cut!, sovint en forma de queixa pel tracte que Catalunya rebia d'Espanya.

"Se us fa saber que desde l'any nou sortirà á Barcelona un setmanari festiu titolat ¡Cu-Cut!, quin principal objecte serà desterrar las caras serias de tots aquells indrets ahont s'entengui y llegeixi'l catalá". Així anunciava la seva aparició la que s'havia de convertir en una de les revistes fonamentals de la història de la premsa en català. Venia 60.000 exemplars en el seu moment més àlgid, una xifra inèdita avui per a qualsevol setmanari en català, tot i que hi ha molts més catalanoparlants.

Ahir es va presentar el llibre ¡Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats , coordinat per Jaume Capdevila, àlies Kap, i que commemora els cent anys de la desaparició d'aquesta publicació "de gresca amb ninots", com s'autodefinia. Creada el 1902, la publicació era afí a la Lliga Regionalista i va ser utilitzada com a ariet contra el centralisme madrileny i el caciquisme de la Restauració.

Però va ser la mateixa Lliga la que en va precipitar el final, arran d'una portada de Joan Llaverias al·legòrica al viatge que l'Orfeó Català havia fet a Madrid. La caricatura representava el mestre Millet, encarnat en Orfeu, tocant la lira als inferns i envoltat d'una colla de bèsties simbòliques com rates i rèptils i també un ós amb l'escut madrileny. En aquells moments, la Lliga negociava amb Canalejas la Mancomunitat, i es va témer que el satirisme del ¡Cu-Cut! pogués torpedinar el procés. L'equip va assumir la decisió i va traslladar-se al Patufet , adreçada al públic infantil.

Durant la dècada que va publicar-se, però, va fixar tot un estil de fer caricatura gràcies a l'estil gràfic del pinyol de l'equip: Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa i Smith. Però més enllà d'aquest nucli, responsable del gruix de dibuixos, hi van desfilar fins a 150 firmes més, entre les quals Josep Costa, àlies Picarol , i Eduard Ferrés.

De publicacions satíriques n'hi havia un bon ventall, però aquesta va ser la primera inequívocament catalanista. El xarop d'estopa es repartia, sobretot, a dues bandes. La primera, a Espanya, posant el dit a la nafra en l'ocàs de l'imperi -la pèrdua de Cuba encara recent- i al maltractament secular envers Catalunya. La segona, a Esquerra i els anarquistes, no en va la Lliga era el partit de la gent d'ordre.

La revista va ser famosa pels seus problemes freqüents amb la justícia, fins al punt de tenir un director general de palla la funció del qual, fonamentalment, era anar entrant i sortint dels jutjats o del calabós. L'ensurt més gran el va viure, però, el 25 de novembre del 1905, quan un grup d'uns 300 militars van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari (i del diari La Veu de Catalunya , també de la Lliga). A més, després va venir una suspensió de cinc mesos. Tot per un acudit de Junceda que ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols.

Cinc tastos en facsímil

Els autors són conscients que la millor manera d'experimentar i entendre què era el ¡Cu-Cut! és endinsar-se en les seves pàgines, així que el volum es completa amb cinc números que es reprodueixen en versió facsímil. Es tracta del primer exemplar, l'últim, el número previ a les eleccions espanyoles del 1907, el número posterior a la data electoral (en la qual es proclama vencedor el partit de Maura) i el número 100, una autèntica raresa estrambòtica: tot el número està ple de dobles sentits escatològics i la revista intenta que el recambró per anar de ventre -que popularment s'anomenava el Número 100- passi a dir-se Can Felip, en honor a Felip V. Més encara: la revista està impresa en un color blau idèntic al del paper d'embolicar que la majoria de cases de l'època feien servir per netejar-se després de fer el fet.

¡Cu-Cut! Sàtira política en temps trasbalsats és un llibre de l'editorial Efadós. El treball compta amb les col·laboracions de Sebastià Roig, Antoni Gurial, Lluís Solà i Dachs, Ramon Folch i Camarassa i Josep Maria Cadena, entre d'altres.