dimarts, 13 de desembre del 2011

Solucions per a un món més just

MOVIMENTS SOCIALS

L'última aventura del 'Robin dels bancs'

La Cooperativa Integral, impulsada per Enric Duran, ha recuperat una colònia industrial a Cabrera d'Anoia. Hi ofereixen pisos i espais per treballar a preus simbòlics
LA VIDA, EN CONSTRUCCIÓ, A UNA HORA DE BARCELONA
 A l'esquerra, Joan Marca, jardiner de professió, ha decidit llogar el seu pis del Poblenou i instal·lar-se al bloc d'habitatges de Ca la Fou (al fons); serà el veí del 3r 5a. A dalt, la Nani, del col·lectiu L'Olla Mòbil, fregant plats, mentre el seu fill, Aimar, que anirà a l'escola lliure La Pinya d'Esplugues, juga. A sota, Camilo, de Circo Pánico, fent un camió-carrossa.
Camilo, de Circo Pánico, fent un camió-carrossa MANOLO GARCÍA
-->
La recuperació de Ca la Fou, una de la setantena de colònies industrials que va tenir Catalunya, és l'últim gran projecte dels moviments socials, que han tingut en Enric Duran, el Robin Hood dels bancs, com a icona més visible. La Cooperativa Integral Catalana, després de negociar un any amb el propietari dels terrenys, va adquirir els 8.000 metres quadrats d'aquesta finca de Cabrera d'Anoia per reformar l'espai. Hi ofereixen habitatges i despatxos per poder treballar a preus simbòlics.

Podeu llegir la notícia a l'ara.cat, del dia 5-12-2011
http://www.ara.cat/societat/cooperativa-aventura-Robin_dels_bancs-colonia_0_602939826.html

dimecres, 30 de novembre del 2011

JUSTÍCIA CLIMÀTICA

Los países industrializados comienzan la Cumbre del Clima bloqueando el acuerdo 

Amigos de la Tierra Internacional ha expresado su preocupación por la agenda de varios países industrializados durante la cumbre de Naciones Unidas de cambio climático en Durban, Sudáfrica. Enviado por: ECOticias.com / Red / Agencias, 28/11/2011, 17:38 h | (357) veces leída

La federación internacional llama a los gobiernos a frenar a los países que quieren debilitar el marco multilateral de las negociaciones y evitar las reducciones legalmente vinculantes de gases de efecto invernadero para salvar el clima. Japón, Estados Unidos y Canadá están presionando para liquidar el Protocolo de Kyoto y reemplazarlo por un modelo débil basado en promesas. El Protocolo de Kyoto es la parte más delicada en las negociaciones de Durban. En 2012 dejará de estar vigente y es necesario alcanzar un acuerdo que cubra el segundo periodo de compromiso del Protocolo. Pero también hay que solucionar una serie de cuestiones como los vacíos legales de Kyoto, o los objetivos de mitigación muy por debajo de las necesidades actuales. Los países que rechazan formar parte de este acuerdo, no contemplan además alcanzar un pacto jurídicamente vinculante antes de 2020. "Si este acuerdo llega tan tarde, nos dirigimos hacia las consecuencias más graves del cambio climático. El no disponer de un acuerdo multilateral internacional significa que los países más contaminantes seguirán calentando el planeta", señaló Alejandro González, responsable del área de Cambio Climático y Energía de Amigos de la Tierra. Por su parte Nnimmo Bassey, presidente de Amigos de la Tierra Internacional, considera que "un fracaso en Durban es un crimen contra la humanidad y el triunfo de la industria y las grandes corporaciones por encima de las personas. La poca ambición de los países ricos es la sentencia de muerte para África". Igual que en Sudáfrica la gente, las comunidades acabaron con el apartheid, son las personas las que pueden movilizarse y organizarse para transformar el mundo y anteponer los intereses de la gente a los económicos. En Durban los delegados ya están sintiendo la presión de las voces de la sociedad civil que reclaman justicia climática dentro y fuera de la cumbre.

http://www.tierra.org/ - ECOticias.com

GUIA PER AL CONSUM RESPONSABLE

PARCS DE CATALUNYA

Parcs Naturals Catalunya

dijous, 10 de novembre del 2011

NAPOLEÓ (1769-1821)

La coronació de Napoleó, de Jacques-Lois David; 1805-1807. Oli sobre tela; 6,10 x 9,30 m. París, Louvre.  La preparació de la tela durà un any; començà el desembre de  1805 i fou conclosa dos anys després. El tema central de quadre és la coronació de  Josefina (extraordinàriament rejovenida, ja que tenia 40 anys), però el símbol cap a on convergeixen totes les mirades és a la corona. El propòsit de David, era de representar a Pius VII en una postura laxa i un tant absent, però el seu gest de benedicció a la tela definitiva es deu a una indicació del mateix Napoleó. Al peu dels immensos canelobres es troben els alts dignataris (Lebrun, Cambacéres, Berthier, Talleyrand, Beauharnais, Caulaincourt i Bernadotte) i també un grup d'ambaixadors.

La coronació de Napoleó, (detall) de Jacques-Lois David; 1805-1807. Oli sobre tela; 6,10 x 9,30 m. París, Louvre.


.Napoleó travessant els Alps, de David; 1801. Oli sobre tela; 2,71 x 2,32 m. Malmaison, Museu Nacional.    "L'home nou" que ha de consolidar la revolució se'ns presenta com un heroi. Amb un paisatge poc versemblant com a fons, ignorat expressament per no distreure la mirada, Napoleó, en un primer pla apropat, assenyala la llunyania amb el braç estès cap a un futur que sap segur. Home i animal, força i intel·ligència, formen un tot, el sentit simbòlic del qual no se'ns pot escapar. David contribuiria amb aquesta obra "immoderada" a la creació d'un mite, a la idealització d'un home transformat en heroi que tant hauria de seduir la imaginació dels romàntics durant aquesta primera  meitat del segle XIX, dins d'aquest nou moviment que estava apunt de sorgir.

Napoleó I entronitzat, d'Ingres; 1806. Oli sobre tela; 2,635 x 1,65 m. París, Museu de l'Exèrcit.  Si David, sis anys abans havia fet de Napoleó un heroi mític, Ingres aniria més enllà, deïficant-lo. Com un orfebre minuciós, amb una increïble fastuositat en el dibuix, es recrea en les filigranes de fil d'or, en les sabatilles de ras incrustat de perles, en les qualitats sumptuoses del teixit. D'aquell petit cors que lluità a les ordes de Robespierre, sols en resta una abstracció  d'autoritat implacable. El braç dret, resoludament aixecat, sosté el ceptre de Carles V; l'esquerre, l'espasa i la mà de la justícia de Carlemany. Als peus, l'au emblemàtica, amb les amples ales de tintes planes, uneix les dues bandes del llenç. En aquest desplegament d'un virtuós del dibuix, ens sorprèn una incorrecció: el braç esquerre del sitial retrocedeix inexplicablement. El que no és de cap manera un error, i evidencia la seva devoció pel pintor del Renaixement Rafael, d'abans ja del seu viatge a Itàlia, és la figura de la Madona de la cadira, colocada al costat d'uns signes del zodíac a la catifa i damunt de l'ala esquerra de l'àliga. Aquest quadre presentat al Saló de 1806, poc abans de la sortida d'Ingres cap a Itàlia despertaria les crítiques més acerbes per l'èmfasi atorgat als arcs i a les diagonals, en obert contrast amb les formes estructurals del Neoclassicisme, i pel net caràcter medieval de la imatge, juntament amb l'afany de subratllar-hi els ors. Resultà un llenguatge bastant insòlit per als gustos de l'època, de manera que no hi van faltar adjectius com "gòtic", "xinès", exòtic" i anacrònic": s'estava coent el nou Romanticisme.  



Bibliografia: Erika BORNAY. Història Universal de l'Art. Vol VIII, el segle XIX. Editorial Planeta, Barcelona,
1988.            

Ingres al Museu del Prado                      
                                                     

dijous, 3 de novembre del 2011

Mihrab de la Mesquita de Còrdova.






El mihrab de la mesquita de Còrdova (vist des de la Maqsura i des de la seva cúpula) està decorat amb mosaics entre les inscripcions dels quals s'hi troben lloances a Alà"el Clement, el Misericordiós, fora del qual no hi ha un altre Déu, el Monarca, el Sant..."



ARTE hispanomusulmán
Mihrab de la Mezquita de Córdoba.
Córdoba.
S. VIII-X.
La Mezquita de Córdoba es uno de los edificios más representativos de todo el arte musulmán. Una mezquita es el templo de la religión islámica. Las mezquitas son construcciones sencillas que cuentan con una serie de estancias representativas: un patio abierto al aire libre a la entrada; una gran sala con columnas donde los creyentes pueden orar, cuyo nombre en árabe es haram; y dos lugares que tienen un especial simbolismo para los musulmanes: uno es la pared hacia la que dirigen sus oraciones. Es la pared que se halla al fondo del haram y que siempre está orientada hacia La Meca, el lugar sagrado de la religión islámica. Esta pared se denomina muro de la kibla. El otro lugar es un pequeño nicho o hueco abierto en el medio de ese muro, se llama mihrab, y es el lugar más importante de la mezquita porque representa simbólicamente el espacio en el que pervive el espíritu de Mahoma, el profeta de la religión islámica.

La mequita de Córdoba responde a todos estos criterios y cuenta por tanto con todos esos elementos que acabamos de citar, lo que ocurre es que la belleza de su construcción y la riqueza de sus materiales constructivos la convierten en uno de sus mejores ejemplos.

La construcción de la Mezquita de Córdoba fue larga, prolongándose a lo largo de varias etapas, y siempre bajo la dirección de las máximas autoridades de Al Andalus, como llamaban ellos entonces a la Península Ibérica, bien los emires Abderramán I y Abderramán II; bien los califas Abderramán III y Al Hakam II. Los primeros tenían la máxima autoridad política del país, los segundos aún tenían más poder porque tenían la máxima autoridad política y también religiosa.

La Mezquita la comenzó Abderramán I en el S. VIII, aunque la fase más importante es la que promueve el califa Al- Hakam II en el S. X. De esta época es el muro de la kibla y el mihrab de esta mezquita, así como la última ampliación que se realiza en el Haram.

Dicho haram tiene alguna particularidad que lo hace especialmente bello. Por una parte sus columnas lisas de mármol, y por otra los arcos de su parte superior que sirven para sostener todo el entramado de columnas del haram, así como la techumbre: el de abajo es un arco de herradura, así llamado porque es más cerrado que el que ya conocemos de medio punto. El de encima es un arco de medio punto. Pero lo más vistoso es que en ambos casos las dovelas, es decir las piezas en que se divide el arco, muestran dos colores que se alternan, el blanco y el rojo, lo que los hace especialmente atractivos, siendo un caso único en todo el mundo.

En cuanto al muro de la Kibla y al mihrab de esa misma época son muy espectaculares. El arco del mihrab también es de herradura y a su alrededor se acumulan las decoraciones de todo tipo hechas con pequeñas piezas de oro y lapislázuli azul, que le otorgan un brillo y una belleza sin igual. Sobre el mihrab se construyeron pequeñas cúpulas, cuya decoración repite los mismos materiales, en otro ejemplo precioso de técnica y decoración.


Ante el mihrab se encuentra la zona de la maqsura, el lugar  reservado al califa. Es de suponer que los dos últimos tramos del sur pertenecen a las cinco naves centrales de la mezquita. La zona de la maqsura está separada de la sala de realización del salat por una arcada polilobulada transversal, que discurre paralelamente a la pared de la quibla, para destacar la zona del califa respecto de la del pueblo. Los arcos poli lobulados sustituyen a la celosía tradicional, que originariamente separaba al soberano del pueblo; dichos arcos eran además portadores de decoración, de manera que pudiera destacarse la importancia de la maqsura y el mihrab. La arcada poli lobulada, que discurría junto a la zona central de la maqsura, se derribó al construir posteriormente en esta zona capillas cristianas y tumbas.


La cubierta consiste en una cúpula nervada y gallonada formada por una bóveda de 8 nervios, que se cruzan dejando en el medio un hueco cuadrado y alrededor otros triangulares y rectangulares. Estos huecos se decoran con bovedillas agallonadas o nervadas. La luz penetra mediante una corona de ventanas de arcos lobulados, que se abren en el muro entre los citados nervios. Caben destacar las riquísimas teselas, obra de artesanos bizantinos, que adornan los nervios de la cubierta. Las teselas, hechas de pasta vítrea, están cubiertas de oro o tratadas con brillantes coloraciones que alternan con otras de mármol.


Aunque lo más curioso de todo es lo que ocurre cuando los cristianos conquistan Córdoba. En todas las ciudades de Al Andalus la llegada de los cristianos suponía la destrucción de las mezquitas, que eran sustituidas por la construcción en el mismo lugar de nuevas iglesias. En Córdoba se decidió no derribar la mezquita, de tan importante y bonita que era, pero eso sí, se construyó la Catedral cristiana en medio de ella, es decir en medio del haram. De tal forma que si hoy visitamos la Mezquita de Córdoba no debemos de sorprendernos de encontrarnos de repente a mitad de visita en una iglesia cristiana, que lógicamente nada tiene que ver con la construcción musulmana.
Vista aèria de la Mesquita de Còrdova
Haram o sala d'Oracions de la Mesquita de Còrdova

Mur exterior , a manera de muralla, en el qual sobresurten nombrosos contraforts, acabat en merlets i amb dinou portes que donen accés a l'interior.


SOBRE EL EDIFICIO:
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿A qué arte pertenece esta obra?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Qué es una Mezquita?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Cómo se llama la sala donde rezan los musulmanes?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Cuál es la parte más importante de la mezquita?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Hacia dónde está orientado el muro de la Kibla?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Quién impulsa la primera etapa en la construcción de la Mezquita de Córdoba?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Quién protagoniza la fase más importante en la ampliación de la mezquita?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Qués es un emir?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Qué es un califa?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Cómo son los arcos del haram de la Mezquita de Córdoba?
- ¿Que son dovelas?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Por qué es tan espectacular el mihrab de Al Hakam II?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Por qué no se derriba la Mezquita de Córdoba cuando los cristianos conquistan la ciudad?
<!--[if !supportLists]-->· <!--[endif]-->¿Dónde se construye la Catedral de Córdoba?

La mesquita de Còrdova




Aqüeducte romà de los Milagros (Mèrida)
Possible model per a l'original solució arquitectònica
 de la sala d'oracions o haram de la  mesquita de Còrdova

divendres, 28 d’octubre del 2011

MARIA ANTONIETA (1755-1793) PER L'ARTISTA ELISABETH VIGÉE LE BRUN (1755-1842)

Elisabeth Vigée Le Brun, 1776-77 Versailles.  Antonieta d'Austria, reina de França.    Dels primers encàrrecs de Vigée Le Brun per a la casa de la reina  que eren per copiar retrats existents de la Reina d' altres artistes. Angela Demutskiy ha identificat això com còpia de Vigée Le Brun després  del retrat d'Adolf-Ulrik Wertmüller.  


Elisabeth Vigée Le Brun, 1778, Kunsthistorisches Museum, Viena.  Antonieta d'Austria, reina de França

Elisabeth Vigée Le Brun, 1783, Versailles. Maria Antonieta d'Austria, reina de França



Elisabeth Vigée Le Brun, 1783, Versailles.
Elisabeth Vigée Le Brun .
Vigée Le Brun va pintar 30 retrats de Marie Antonieta en un període de deu anys.








Elisabeth Vigée Le Brun, 1786, col·lecció del príncep Ludwig von Hessen und bei Rhein,  castell Wolfsgarten ,
Germany.  
Marie Antoinette va ser representada amb un barret de palla i plomes i un vestit  blanc de muselina amb mànigues plisades, amb plecs i apretat. Aquesta pintura va ser exhibida en el Saló de 1786, però la impopularitat de la reina ja era important, i els detractors de la reina van dir que s'havia retratat amb una blusa, ressaltant la mala reputació de la reina. 
Elisabeth Vigée Le Brun, 1785, Col privada.
Retrat de Marie Antoinette








Elisabeth Vigée Le Brun, 1785, Versailles.


 


Elisabeth Vigée Le Brun, 1788, Versailles. Retrat de Maria Antonieta amb vestit blau

 

Elisabeth Vigée Le Brun, 1786, Art Istitute, Detroit. Probablement una còpia del retrat de Maria Antonieta amb un vestit blau i aguantant un llibre a la mà. Sovint, la reina li demanava a Elisabeth Vigée Le Brun per a fer algunes còpies dels seus retrats més famosos com a regal als seus amics, ambaixadors i reis. La pintora va canviar  tan sols els vestits o alguns  detalls (com el barret o joies), o simplemente variant  pintant la  figura de mig bust.


                                             Elisabeth Vigée Le Brun

  
Aquest retrat (provablement va ser també còpia del retrat de 1786)  es va mantenir en el dormitori de la senyora Royale, la filla primogènita dels reis i únic membre que va sobreviure la seva família a la Revolució Francesa, la qual es va casar amb el seu cosí germà Lluís Antoni de França i va jugar un important rol durant la Restauració borbònica. El quadre va ser atravessat per una baioneta durant la França revolucionària de les Tulleries.

Elisabeth Vigée Le Brun, 1787, Versailles.
     Maria Antonieta i els seus fills

Aquest és l' últim dels 30 retrats que Maria Antonieta va encarregar a  Elisabeth Vigée Le Brun: s'hi representa la reina amb el seu fill menor Lluís Carles (el futur Luis XVII), Madame Royale i Josep Lluís prop d'un bressol buit que  recorda Marie Sophie, la qual va morir amb un any de tuberculosis. La reina va decidir canviar la col·locació original de la pintura i retirar la imatge de Marie Sophie del quadre pel dolor que li causava.  El vel negre sobre el bressol és l'homenatge de l'artista al dolor de la reina. Un any després de la realització d'aquesta obra, Josep Lluís també  va morir. La pintura va ser exhibida en el Saló de  1788 amb moltes crítiques: la pintora havia mostrat  la reina com una mare normal, però a una Maria Antonieta desprestigiada, amb el seu vestit de vellut vermell, ja poc ajudava  a restaurar la mala reputació que havia assolit la seva ignorància vers la misèria del poble,  amb un model de vida desenfrenada, capriciosa i plena d'escàndols . Amb tot, s'estava reproduint la nova ideologia de la família carinyosa, el nou ideal burgès de la maternitat feliç que emplaçava la dona a l'esfera de l'espai domèstic com a l'espai natural de la dona, segons la ideologia dels burgesos de la Il·lustració, i que tant ha costat trencar amb aquest esquema.
El 6 d'octubre, arrel de la marxa de les dones de París fins a Versalles per protestar davant el rei per la manca de pa i aliments ( il·lustració de la pàgina 33, Polis 4, Vicens Vives), Vigeé-Lebrun va marxar de França, exiliant-se dotze anys.

Detall de l'obra


Elisabeth Vigée Le Brun, 1789, Museu del Louvre, París. Autoretrat amb la seva filla













Elisabeth Vigée Le Brun, 1786, Autoretrat amb la seva filla,Museu del Louvre, París 
L' artista mostra en aquests autorretrats amb la seva filla Jeann-Lucie-Louise una clara dependència dels models pictòrics del seu mestre Jean-Baptiste Greuze, dins del Rococó. L' obra es troba dominada pels  conceptes moralizants que la nova ideologia burgesa nascuda al sí de la Il·lustració estava imposant, en què tracta aquí de subratllar un sentimient de recíproc amor entre mare i filla, ubicant el nou paper de la dona a l'espai domèstic, el qual en els ambients aristocràtics no existia ja que l'aristocràcia delegava l'educació dels fills al servei. La dona aristocràtica del segle XVIII assolí quotes de llibertat en l'esfera pública mai més aconseguides fins al segle XX.
Les  característiques formals d'aquesta última obra, sobretot pel que fa a la representació de les dues figures, vestides amb inspiració clàssica sobre fons neutre, anticipen en certa  manera els models de l'estil Neoclàssic de Jacques-Louis David.







Fonts bibliogràfiques i cibernàutiques:

- CHADWICK, W. Mujer, Arte y Sociedad, Ediciones Destino, Barcelona, (1992) 1996
- http://www.ladyreading.net/marieantoinette/det3-en.html. Pintures sobre maria Antonieta i família
- http://en.wikipedia.org/wiki/File:MarieAntoinette_by_VigeeLeBrun.jpg
- http://www.lavanguardia.com/se-lleva/20110901/54209234211/versalles-combina-la-moda-del-siglo-xviii-con-la-actual.html  La moda dels dissenyadors inspirats en la moda del segle XVIII, segons l'art de l'època.
- http://www.foroxerbar.com/viewtopic.php?t=5711 Biografia i obra d'Elizabeth Vigee Le Brun.
- http://www.fhuce.edu.uy/jornada/2010/PONENCIAS/MUZANTE.PDF Ponència sobre la relació i l'expressió dels retrats d'ambdues, Maria Antonieta i Elizabeth Vigee Le Brun.
- http://ermundodemanue.blogspot.com.es/2011/11/marie-louise-elisabeth-vigee-lebrun-i.html Obra completa d'Elizabeth Vigee le Brun I
- http://ermundodemanue.blogspot.com.es/2011/12/marie-louise-elisabeth-vigee-lebrun-v.html Obra completa d'Elizabeth Vigee le Brun V
- http://www.artecreha.com/Miradas_CREHA/elisabeth-vigee-lebrun-qautorretrato-con-sombrero-de-pajaq.html Autorretrat amb barret de palla.
- http://www.batguano.com/vigee.html Tot sobre Elisabeth Vigee Le Brun.
http://commons.wikimedia.org/wiki/Elisabeth_Vig%C3%A9e-Lebrun?uselang=es Galeria de l'obra d'Elisabeth Vigee Le Brun

dijous, 20 d’octubre del 2011

WEBQÜEST SOBRE L'ART BIZANTÍ


Encenser en forma d'església. segle X-XI. Plata parcialment daurada. 36 cm. Procuradoria de St Marc , Venècia

Estimats i estimades, historiadors i historiadores  del curs de 2n  d'ESO de l'Institut de Gelida. Donat que sou un curs de  noies i nois molt espavilades i  aplicades, heu estat tota la classe seleccionada pel Departament d'Ensenyament per a gaudir d'una beca d'investigació sobre l'art bizantí. Per a tal objectiu heu de presentar uns informes individualment mitjançant un processador de text (Word..) que acreditin el vostre coneixement sobre l'Art Bizantí seguint el següent guió :

1. A partir del vostre llibre de text o dels següents enllaços ubiqueu geogràficament i cronològicament l'Imperi bizantí:

- http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/imperi-bizanti/

 - Santa Sofia (Viquipèdia)

Santa Sofia de Constantinoble

-  http://www.slideshare.net/aliciast/imperi-bizant

2. Com que haureu d'investigar l'art del moment més esplendorós de Bizanci heu de fer una ressenya del regnat de Justinià en les fonts abans citades(època i característiques).

3. Ara començareu a demostrar que sou veritables historiadors i historiadores de l'art: Dels famosos mosaics de Sant Vital de Ràvenna , al nord d'Itàlia, on els trobem a banda i banda de la nau principal de l'església (Power Point "Art medieval:Bizanci" en aquest mateix Blog Art Bizantí ):

a) Expliqueu el tema dels mosaics i descriviu-los, primer el que hi surten només homes i després l'altre on hi surten quasi tot dones.
b) Justinià i Teodora governaven d'igual a igual. En què es nota per la forma tal i com estan situats a dins de l'església de Sant Vitale?
c) Per què podríem dir a través del mosaics que Justinià volia reconstruir la vella glòria de l'antiga Roma?
d) Per què podríem dir o endevinar, també a través dels mosaics, que reconstrueix la capital de Constantinoble en nom de Déu i en el seu nom propi?
e) Com es diuen les peces amb què s'elaboren els mosaics? Explica l'estil dels mosaics bizantins. i d'on els hi ve la tradició d'elaborar-los.

4. Quin edifici fa construir Justinià per a portar a cap aquesta missió o funció?

5. Què vol dir el nom que té aquest edifici?

6. Explica per què els arquitectes van revolucionar l'arquitectura amb aquest edifici. Descriu l'edifici (forma de la planta, elements amb què es va construir, mides i decoració).

7. Enigme o endevinalla: " Del mar es treuen, a la paella moren i a les esglésies de Bizanci hi treballen"

8. Quina és la funció o força que fan els elements de la solució d'aquesta endevinalla?

9.Quants obrers hi van treballar si hi havia 100 equips amb 100 homes cada equip? Coneixes de quina manera competien aquests obrers en la construcció d'aquest edifici?

10. Amb quan de temps es va construir? Va ser una construcció ràpida? Quan de temps es va trigar a construir un edifici que el superés en dimensions?

Bon viatge al cor de l'antic imperi romà d'Orient!



SEGLE XVIII: CRISI DE L'ANTIC RÈGIM

dimarts, 4 d’octubre del 2011

CRONOLOGIA. ART MEDIEVAL (IV d.C- XV)

1. Art paleocristià: - Catacumbes
                               - A partir del 313d.C Basíliques

2. Art Bizantí (esplendor del s. VI)

3. Art Islàmic ( a partir del s.VII) // Pre-romànic (VII-X): - Art carolingi
                                                                                             - Art ostrogot
                                                                                             - Art visigot (V-VIII)
                                                                                             - Art asturià ( VIII-X)
                                                                                             - Art mossàrab (IX-X)
4. Art romànic (XI-XII)

5. Art Gòtic (XIII-XIV)
                                              Església Santa Maria del Naranco. Art asturià, segle IX.

dijous, 22 de setembre del 2011

Terminologia per a la història de l'Art preromànic i romànic



TERMINOLOGIA PER A LA HISTÒRIA DE L'ART. 2n BATXILLERAT

Monestir de Sant Ponç de Corbera, segle XI.  Àbsis i absidiola, bandes llombardes o lesenes, campanar amb accés  per l'exterior.

 Pàntocrator ,Catedral de Monreale, segle XII   
                                                               
                                                                                               
Art preromànic i romànic
Àbac: en l’arquitectura, part superior del capitell, sobre la qual se situa la
 imposta o els elements de l’arc o de la volta.
Absidioles: absis petits o secundaris.
Atrompetat: arc caracteritzat perquè el buit que cobreix és més ample per una
cara de la paret que per l'altra.
Antependium o Frontal d’altar: peça de tela, de fusta decorada, de metall, etc.,
col·locada davant la taula de l’altar.
Apòcrifs, llibres o evangelis: escrits jueus i cristians que pel seu títol i contingut
entronquen amb els llibres bíblics, però que no han estat reconeguts per l’Església.
Ara: a l’altar, pedra consagrada, sobre la qual es celebra la Eucaristia.
Arc de descàrrega: arc construït damunt una llinda per desviar cap als costats
part del pes de la paret que té a sobre.
Arc diafragma: gran arc que arrenca de pilastres formades pels contraforts
incorporats dins l’espai interior de l’edifici i que sosté una coberta embigada,
generalment de dos aiguavessos.
Arc faixó o arc perpany: arc que sobresurt de l’intradós d’una volta i que, en
dividir-la en trams, la reforça.
Arc former: cadascun dels arcs disposats a cada costat d’una nau,
paral·lelament al seu eix, i que en suporten la volta.
Arc toral: cadascun dels arcs disposats perpendicularment a l’eix d’una nau i
que fan de reforç a la volta.
Arc: estructura arquitectònica que, mitjançant formes corbades, cobreix un
espai entre dos murs, dos pilars o dues columnes, i descarrega lateralment la
pressió vertical sobre els elements de suport en què descansa.
Arcs cecs: arcs tapiats (no deixen passar la llum).
Arquivolta: arc format per un conjunt de motlures esculpides, atrompetades i
superposades a les dovelles que, juntament amb els brancals esbiaixats,
emmarca l’obertura d’una porta o una finestra.
Art carolingi: art de Carlemany i els seus successors, de finals del segle VIII fins
al 900, especialment als països d’ètnia germànica.
Art romànic: estil predominant a Europa en els segles XI, XII i part del XIII,
caracteritzat per l’ús de l’arc de mig punt i la volta de canó. Es desenvolupà a
França, Espanya, Alemanya i Itàlia, i, en menor mesura, a Escandinàvia i
Anglaterra. Les seves formes són tancades i equilibrades, amb una estètica
rudimentària, però expressiva.
Atri: a les esglésies, recinte porticat, que precedeix l’entrada principal, disposat
en sentit transversal a les naus. També s’anomena nàrtex.
Bandes llombardes o lesenes: faixes de pedra, llises i sobresortints del mur
que, unides a la part superior per una sèrie d’arcuacions, formen part de la
decoració arquitectònica exterior del romànic llombard.
Beatus: nom amb què és conegut el Comentari a l’Apocalipsi escrit al s.VIII per
Beat, monjo de Liébana. N’hi ha nombroses còpies, dutes a terme durant l’edat
mitjana, sovint il·lustrades, de manera que esdevenen còdexs de gran valor per
a la història de les arts del color en aquest període.
Bestiari: tractat d’història natural sobre els animals, reals o fantàstics, amb un
sentit al·legòric. En el món medieval, es refereix a les representacions de tipus
zoomòrfic, que sovint prenen un sentit simbòlic o moralitzant.
Bisell: en l’escultura, tall aplicat obliquament en relació al pla d’un objecte,
d’una superfície. La talla o bisell s’utilitza especialment per a motius de tipus
geomètric i floral.
Brancals o muntants: cadascun dels dos costats d’una obertura, sobre els quals
descansa la llinda o l’arc.
Campanar d’espadanya: campanar format per una prolongació, per sobre de la
teulada, d’una de les parets de l’edifici, generalment la façana principal, en la
qual hi ha un o diversos arcs per allotjar-hi les campanes.
Campanar: torre o extrem superior d’un edifici on hi ha col·locades les
campanes.
Cancel·les: reixes que separen el presbiteri de la nau (a manera de biomb).
Capçalera tripartida: part d’una església que s’estén des de l’extrem posterior
fins al transsepte i que està dividida en tres espais diferenciats.
Capçalera: part d’una església que s'estén des de l’extrem posterior fins al
transsepte.
Capella absidial: capella que està situada al voltant d’un absis. També es
denomina capella radial.
Capitell historiat: capitell, propi de l’art romànic, que presenta la part mitjana
decorada amb escenes de personatges que volen alliçonar en els camins de la
fe cristiana al qui el contempla.
Carcanyol: espai comprès entre l’extradós d’un arc o una volta i el dels arcs o
voltes contigus o les prolongacions dels murs sobre els quals es recolzen.
Cimbori: cos de forma cilíndrica o poligonal vuitavada que descansa damunt els
arcs torals i les petxines per servir de base a una cúpula.
Cisell: eina d’acer llarga i plana, amb tall a l’extrem de la punta, que és molt
utilitzada en escultura, per a tallar materials petris.
Claustre: típic element de l’arquitectura monàstica romànica constituït per un
corredor cobert, generalment quadrangular, a redós d’un espai obert. Sol
comunicar l’església amb els altres elements del conjunt (sala capitular,
refectori, cel·les...).
Còdex: manuscrit medieval, normalment il·luminat.
Contrafort: massís d’obra adossat a la part exterior d’un mur al qual serveix de
reforç perquè resisteixi l’empenta d’una volta o d’un arc.
Creuer: espai quadrat, sovint cobert amb cúpula, on s'entrecreuen la nau
principal i el transsepte.
Cripta: construcció arquitectònica subterrània, generalment sota el presbiteri,
que serveix de sepultura o d’oratori.
Deambulatori o girola: prolongació de les naus laterals d’una església que les
uneix per darrere el presbiteri, al voltant de l’absis, i que dóna accés a les
capelles absidals.
Deesis: representació de Jesús en la creu, amb Sant Joan Evangelista i Maria
als peus de la creu.
Díptics consulars: díptics de l’època romana, normalment fets amb marfil, que
presentaven relleus amb escenes de la dignitat del cònsol o magistrat que els
havia encomanat fer.
Dovella: cada un dels blocs de pedra tallada que formen un arc.
Encàustica: revestiment superficial d’un objecte o mur a base de cera.
Endonàrtex: nàrtex interior quan n’hi ha dos de seguits en una basílica
(l’exterior s’anomena exonàrtex).
Epifania: adoració dels Reis d’Orient a Jesús, una de les festes més solemnes
de l’any litúrgic cristià. Per extensió, s’anomenen així les representacions
d’aquest episodi del Nou Testament, entès com a primera manifestació de la
divinitat de Crist.
Estuc: pasta feta de calç o guix que s’aplicava en alguns frontals per a obtenir
figures en relleu, sanefes o un fons motllurat que després es pintaven o
dauraven.
Evangeliaris: llibres litúrgics que contenen els evangelis disposats segons el
calendari cristià, i que a l’Edat mitjana foren decorats.
Fresc: tècnica pictòrica mural que consisteix en l’aplicació dels pigments sobre
l’enlluït quan encara està fresc, és a dir, humit.
Gelosia: enreixat de pedra calada, de ceràmica, de llistons, etc, que es posa a
una finestra o altra obertura per deixar passar l’aire i poder mirar sense ser vist
des de l’exterior.
Greca: sanefa geomètrica formada per un traç continu amb angles rectes i que
repeteix constantment el mateix dibuix.
Icona: imatge pintada, esculpida en baix relleu o feta amb mosaic damunt taula,
de Jesucrist, de la Mare de Déu, o de qualque sant, especialment entre els
cristians ortodoxos.
Imposta: carreu o filera de carreus damunt el qual s’aixeca un arc o una volta,
generalment amb un poc de volada.
Llinda: pedra travessera que clou la part superior d’un portal o d’una finestra,
els extrems de la qual descansen sobre els muntants.
Lòbul: qualsevol dels petits arcs circulars que formen un arc lobulat.
Maiestas Mariae: representació de Maria entronitzada amb el Nen a la falda,
dins la màndorla, com a Sedes Sapientiae o Seu de la Saviesa.
Mainell o trencallum: columneta de fusta o pedra que divideix en dos el buit
d’una obertura.
Mamposteria: aparell de pedra sense treballar o poc treballat, que es col·loca
de manera irregular per formar un mur.
Màndorla: sanefa que encercla una figura sagrada a la qual es vol donar una
importància especial.
Mitra: peça de roba per a cobrir el cap que utilitzen els bisbes i els abats, en els
oficis litúrgics, com a símbol del seu poder.
Monestir: edifici, generalment situat fora d’un nucli de població, on viuen en
comunitat monjos i monges.
Nàrtex: pòrtic o vestíbul situat davant l’ingrés principal d’una església.
Pantocràtor o Maiestas Domini: representació de Crist com a senyor de
l’univers, assegut en un tron o de mig cos, amb la mà dreta aixecada en senyal
de donar la benedicció i amb l’evangeli a la mà esquerra, característic de l’art
bizantí i el romànic.
Passió: relat de la mort d’un màrtir i dels esdeveniments que la precedeixen.
Permòdol: pedra, fusta o ferro que surt perpendicularment d’una paret i que
sosté una biga, un prestatge, una llosana, etc.
Petxina: cadascun dels elements constructius triangulars que resol l'encontre entre la base circular d'una cúpula i l'espai inferior quadrat
Pòrtic: estructura arquitectònica situada a l’entrada d’un edifici o adossada a la
seva façana, que té la coberta de volta o amb llinda, sostinguda amb columnes
o pilars.
Presbiteri: part d’una església, més elevada que la resta, corresponent a
l’interior de l’absis, on hi ha l’altar major.
Psicostasi: pesada de les accions de les ànimes per l’arcàngel Sant Miquel,
episodi que forma part del Judici Final.
Repussat: tècnica practicada en l’orfebreria i en altres arts del metall per a
obtenir relleu, que consisteix a colpejar la cara interna de la làmina a decorar.
Retaule: conjunt de taules pintades o bé frontals de marbre, pedra, fusta o
altres materials, que generalment representen escenes religioses, col·locat
darrere un altar.
Salteris: llibres de salmes.
Serafí: àngel que, com el querubí, pertany a la més alta de les jerarquies
angèliques. En l’art romànic es representa amb tres parells d’ales, dos dels
quals són plens d’ulls.
Teofania: manifestació de la divinitat. Representació que en l’art romànic es
troba, per exemple, a la volta dels absis. És la manifestació del Senyor en
Majestat (o Maiestas Domini) amb tota la seva glòria, acompanyat del
Tetramorf, d’àngels i d’arcàngels. En aquest cas, la seva font literària és el llibre
de l’Apocalipsi.
Tetramorfos: conjunt de símbols dels quatre Evangelistes. El bou (Sant Lluc), el
lleó (Sant Marc), l’àguila (Sant Joan) i l’home (Sant Mateu).
Timpà: espai comprès entre la llinda i les arquivoltes d’una portalada que sol
anar decorat amb relleus.
Transsepte: nau d’una església perpendicular a la nau principal.
Tremp: tècnica pictòrica en la qual els pigments es barregen amb substàncies
aglutinants no olioses.
Trenca-llums: Veure mainell
Tribuna: galeria elevada, situada damunt les naus laterals d’una església,
oberta a la nau central.
Trifori: a l’interior de les esglésies romàniques i gòtiques, finestres obertes als
murs de la nau central, ornamentades amb mainells, que formen part d’un
passadís estret, situat en un pis superior al de les tribunes.
Tríptic: Obra que consta de tres taules, les dues laterals de les quals es
tanquen sobre la central.
Trompa: volta volada feta en un racó, semblant a una petxina, amb el vèrtex a
l’angle, de forma semicònica, i limitada per un arc de mig punt, que s’aplica en una construcció per a
passar de planta quadrada a octogonal i és utilitzada, com la petxina, per a
sostenir cimboris i cúpules.
Volta d’aresta: cobriment arquitectònic que neix de la intersecció perpendicular de dues voltes
de canó.
Volta de canó: estructura arquitectònica pròpia per a cobrir espais o recintes amb un perfil d’arc de mig punt.
Westwerk: cos arquitectònic col·locat a la façana occidental de les esglésies
carolíngies i romàniques alemanyes, flanquejat per dues torres, que dóna a una
tribuna oberta a l’interior del temple, des de la qual la família reial seguia els

oficis religiosos.