La coronació de Napoleó, de Jacques-Lois David; 1805-1807. Oli sobre tela; 6,10 x 9,30 m. París, Louvre. La preparació de la tela durà un any; començà el desembre de 1805 i fou conclosa dos anys després. El tema central de quadre és la coronació de Josefina (extraordinàriament rejovenida, ja que tenia 40 anys), però el símbol cap a on convergeixen totes les mirades és a la corona. El propòsit de David, era de representar a Pius VII en una postura laxa i un tant absent, però el seu gest de benedicció a la tela definitiva es deu a una indicació del mateix Napoleó. Al peu dels immensos canelobres es troben els alts dignataris (Lebrun, Cambacéres, Berthier, Talleyrand, Beauharnais, Caulaincourt i Bernadotte) i també un grup d'ambaixadors.
La coronació de Napoleó, (detall) de Jacques-Lois David; 1805-1807. Oli sobre tela; 6,10 x 9,30 m. París, Louvre.
En més detall: http://www.slideshare.net/juandi/la-coronacion-de-napoleon
.Napoleó travessant els Alps, de David; 1801. Oli sobre tela; 2,71 x 2,32 m. Malmaison, Museu Nacional. "L'home nou" que ha de consolidar la revolució se'ns presenta com un heroi. Amb un paisatge poc versemblant com a fons, ignorat expressament per no distreure la mirada, Napoleó, en un primer pla apropat, assenyala la llunyania amb el braç estès cap a un futur que sap segur. Home i animal, força i intel·ligència, formen un tot, el sentit simbòlic del qual no se'ns pot escapar. David contribuiria amb aquesta obra "immoderada" a la creació d'un mite, a la idealització d'un home transformat en heroi que tant hauria de seduir la imaginació dels romàntics durant aquesta primera meitat del segle XIX, dins d'aquest nou moviment que estava apunt de sorgir.
Napoleó I entronitzat, d'Ingres; 1806. Oli sobre tela; 2,635 x 1,65 m. París, Museu de l'Exèrcit. Si David, sis anys abans havia fet de Napoleó un heroi mític, Ingres aniria més enllà, deïficant-lo. Com un orfebre minuciós, amb una increïble fastuositat en el dibuix, es recrea en les filigranes de fil d'or, en les sabatilles de ras incrustat de perles, en les qualitats sumptuoses del teixit. D'aquell petit cors que lluità a les ordes de Robespierre, sols en resta una abstracció d'autoritat implacable. El braç dret, resoludament aixecat, sosté el ceptre de Carles V; l'esquerre, l'espasa i la mà de la justícia de Carlemany. Als peus, l'au emblemàtica, amb les amples ales de tintes planes, uneix les dues bandes del llenç. En aquest desplegament d'un virtuós del dibuix, ens sorprèn una incorrecció: el braç esquerre del sitial retrocedeix inexplicablement. El que no és de cap manera un error, i evidencia la seva devoció pel pintor del Renaixement Rafael, d'abans ja del seu viatge a Itàlia, és la figura de la Madona de la cadira, colocada al costat d'uns signes del zodíac a la catifa i damunt de l'ala esquerra de l'àliga. Aquest quadre presentat al Saló de 1806, poc abans de la sortida d'Ingres cap a Itàlia despertaria les crítiques més acerbes per l'èmfasi atorgat als arcs i a les diagonals, en obert contrast amb les formes estructurals del Neoclassicisme, i pel net caràcter medieval de la imatge, juntament amb l'afany de subratllar-hi els ors. Resultà un llenguatge bastant insòlit per als gustos de l'època, de manera que no hi van faltar adjectius com "gòtic", "xinès", exòtic" i anacrònic": s'estava coent el nou Romanticisme.
Bibliografia: Erika BORNAY. Història Universal de l'Art. Vol VIII, el segle XIX. Editorial Planeta, Barcelona,
1988.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada