ARQUITECTURA EN L'IMPERI ROMÀ

L'ESCULTURA ROMANA: Característiques generales. El retrat romà.

UN REPÀS DE L'ART DE MESOPOTÀMIA

Arte Mesopotamico from jmartinezveron

REPÀS ART PREHISTÒRIA I PRIMERES CIVILITZACIONS

LA BELLESA CAPTIVA, PETITS TRESORS DEL MUSEU DEL PRADO

EXPOSICIÓ AL CAIXAFORUM DE BARCELONA, fins al 5 de gener de 2015. Informació i visita virtual:
http://obrasocial.lacaixa.es/nuestroscentros/caixaforumbarcelona/labellezacautiva_ca.html

ART ROMÀ CLÀSSIC

Art romà. Característiques from Carme Aranda- Mònica Navarro

ART EGIPCI: CRONOLOGIA I SÍNTESI

ARTE EGIPCIO: INTRODUCCION from JUAN DIEGO

ARQUITECTURA EGIPCIA from JUAN DIEGO

ESCULTURA EGIPCIA from JUAN DIEGO

PINTURA EGIPCIA from JUAN DIEGO

FALSIFICACIONS DE L'ART PER A MANIPULAR LA HISTÒRIA

Aficionats i estudiosos han fabricat troballes per demostrar les seves tesis i per diners

SÍLVIA MARIMON

| Actualitzada el 05/05/2013 00:00 aRA.cAT

UN CLAUSTRE DE LUXE El claustre de Palamós, instal·lat al jardí d'una luxosa finca privada, no era romànic sinó del segle XX. CÈLIA ATSET
 

Hi ha troballes molt oportunes. Unes monedes que demostren que el valencià existia segles abans que el català pot provocar l'eufòria a més d'un polític. Un crani amb dents de simi i cervell humà pot donar força a les tesis sobre l'europeisme de l'origen de l'home. I sempre hi ha col·leccionistes i museus que compren, i oportunistes que busquen fer negoci. La història és plena de falses i misterioses descobertes.
Un dinosaure amb plomes
El muntatge d'un camperol i el lucratiu tràfic de fòssils xinesos
"Els dinosaures ja no tindran mai més el mateix aspecte. El motiu: quatre nous fòssils de dinosaure amb els ossos sorprenentment semblants als d'una au i amb indicis de plomes. És una prova contundent que molts dinosaures carnívors, el grup en què s'inclou el tiranousaure, tenien plomes", escrivia Cristopher P. Sloan, el novembre del 1999, a la revista National Geographic . Hi havia, però, un problema: aquest extraordinari fòssil d'una espècie intermèdia entre els dinosaures i els ocells era fals.
El fòssil havia fet un viatge molt llarg: havia sortit el juliol del 1997 d'una pedrera de pissarra de Xiasanjiasi, al nord-est de la Xina. Un camperol, cavant amb un pic i una pala, havia trobat uns ossos fossilitzats d'una au. Va continuar cavant i va trobar una cua rígida de la mida d'una agulla de ganxet. Ho va enganxar tot amb una pasta casolana de cola. S'arriscava perquè a la Xina el tràfic de fòssils és il·legal, però havia de sobreviure. Conscient que els col·leccionistes prefereixen els exemplars llestos per ser exhibits va seguir les regles del mercat. El fòssil fals va acabar en una exposició de gemmes i minerals de Tucson (Arizona), on compren museus d'arreu del món. El va adquirir innocentment, per 80.000 dòlars, Stpehen A. Czerkas, director d'un museu de dinosaures de Blanding (Utah). Czerkas va aconseguir la implicació de Philip J. Currie, un científic reconegut del Royal Tyrrell Museum of Palaeontology d'Alberta, i de Xu Xing, el director de l'Institut de Paleontologia i Paleoantropologia de Pequín, per publicar un article que ajudés a difondre la troballa. Natur e el va rebutjar perquè el fòssil no havia estat avaluat per determinats experts.
El crani fabricat
Un frau sobre l'evolució de l'home que va perdurar 50 anys
El crani de Piltdown és un dels fraus paleontològics més importants de la història. Un segle després de ser descobert, continua sent un misteri: es desconeix qui va ser l'autor de l'enganyifa. Entre els sospitosos va arribar a haver-hi l'escriptor Arthur Conan Doyle. El crani en qüestió tenia una singular combinació de traces humanes i simiesques. Era la perfecta baula perduda. Es va trobar al sud-est d'Anglaterra, a Piltdown, i es va presentar al públic el 18 de desembre del 1912. La descoberta la va fer l'advocat i arqueòleg aficionat Charles Dawson. Dawson va mostrar-la a un entusiasta Arthur Smith Woodward, responsable de geologia del Museu Britànic d'Història Natural. Era perfecte: un antic humà que mantenia la dentició d'un mono però amb un cervell desenvolupat. El 1950, molts anys després de la troballa, amb les noves tècniques científiques, va quedar clar que la mandíbula era d'un orangutan modern, el crani tenia tan sols alguns centenars d'anys i tot havia estat tenyit amb òxid de ferro. Els sospitosos d'haver enganyat tota la comunitat científica durant mig segle són Dawson, que podia haver falsejat la troballa perseguint la fama. A Smith Woodward la descoberta li anava molt bé: encaixava amb la seva teoria que el crani era la primera regió del cos que havia canviat en l'evolució humana. Mai, però, se'ls va poder preguntar res. Quan es va descobrir que era fals, ja eren morts.
La Tarragona egípcia
El fals sepulcre d'un cabdill que va donar la volta al món
El col·leccionista Juan Fernández de Velasco va jurar i perjurar que el març del 1850 havia trobat un sepulcre egipci a la pedrera del port de Tarragona. El sepulcre va fer córrer tot seguit molta tinta. Fins i tot en van parlar publicacions estrangeres, que van batejar el sepulcre amb el nom de tomba d'Hèrcules. La troballa va donar un munt d'arguments a l'arqueòleg i historiador tarragoní, Bonaventura Hernández Sanahuja, per defensar que les muralles de Tarragona van se construïdes pels hicses, vinguts a Espanya després de ser expulsats d'Egipte, per tal de defensar-se de l'hostilitat dels indígenes. Rere els hicses van arribar els mateixos egipcis perseguint-los, i es van establir a Tarragona contribuint a la formació de la civilització ibèrica. I tot plegat es demostrava amb els infantils ninots del sepulcre. Tot apunta que, en aquest cas, el falsificador va ser Fernández de Velasco. La qüestió no resolta és si Hernández Sanahuja va ser aliat o víctima de l'engany. La fama adquirida amb la troballa li va ser útil per convertir-se en director del Museu de Tarragona. A més, així Tarragona podia presumir d'ascendència egípcia.
Les monedes de Xàtiva
Les proves que el valencià existia abans de Jaume I
A la dècada dels noranta el descobriment de Josep Gironés, un autodidacte fervorós de l'arqueologia, va saltar a les pàgines dels diaris. Havia trobat unes pedres i monedes amb inscripcions d'un suposat valencià remot, del segle VIII. Va començar una contundent campanya: el valencià ja existia abans de Jaume I i la troballa tirava per terra les tesis "catalanistes" sobre la llengua. L'aleshores conseller de Cultura de la Generaliat Valenciana, Francisco Camps, va enviar a la Universitat Politècnica mostres de les pedres. L'informe resultant va ser contundent: les pedres no tenien més de cinquanta anys.
El fals claustre romànic
El culebró del conjunt arquitectònic de Palamós
El cas del claustre de Palamós va aixecar molta polseguera fa més d'un any. Alguns experts afirmaven que el claustre, situat a la finca privada del Mas del Vent, era romànic. La Generalitat, però, va emetre un altre veredicte: el conjunt era del segle XX i tan sols algunes peces eren dels segles XII i XIII. Es tracta, segons el Govern, d'una elaboració moderna castellana o lleonesa que es va mostrar a Madrid fins al 1958. Continua sent un misteri qui, quan i per què es va construir. Segurament hi van treballar experts antiquaris i hàbils picapedrers. Potser l'objectiu era vendre'l fent-lo passar per autèntic a algun estranger ansiós de comprar art medieval. Si és o no una enganyifa, però, continua provocant enceses polèmiques.

 

EL PATRIMONI GREC PATEIX LA CRISI; MIRALL DEL PATRIMONI ESPANYOL?

CONSEQÜÈNCIES DEL RESCAT

Els ajustos pressupostaris en cultura afecten els arqueòlegs i conservadors d'antiguitats

La Grècia clàssica també pateix l'austeritat

RANDY KENNEDY  THE NEW YORK TIMES / CITERA (GRÈCIA) | Actualitzada el 18/07/2012 00:00

EN PERILL Un grup de turistes visiten l'Acròpolis d'Atenes, un monument emblemàtic del país. IORGOS KARAHALIS / REUTERS

Les notícies de la televisió grega ensenyen des de fa poc un anunci que pretén conscienciar la població. Es tracta d'una nena que passeja amb la seva mare pel Museu d'Arqueologia Nacional d'Atenes, una de les joies de la corona de la cultura a Grècia. La nena es deixa anar, se separa de la mare i es queda contemplant una estàtua de marbre de 2.500 anys d'antiguitat. De sobte, una mà apareix pel darrere, li tapa la boca i se l'emporta. Instants després la nena reapareix il·lesa, però es mira amb cara trista la vitrina buida: no la buscaven a ella, venien a endur-se l'estàtua.
L'anunci, produït per l'Associació d'Arqueòlegs Grecs, serveix per recordar el robatori a mà armada de 65 peces de l'Antic Museu d'Olímpia al febrer, en un context de dèficits constants en la seguretat dels museus arreu del país. Però el missatge central de la campanya -"Els monuments no tenen veu. Han de tenir la teva"- és un atac dirigit a les profundes retallades pressupostàries que ha patit el capítol de la cultura com a part de les mesures d'austeritat imposades a Grècia per l' establishment econòmic europeu.
El públic ja està notant els efectes d'aquestes retallades en cultura, perquè algunes galeries, i fins i tot museus sencers, han hagut de tancar temporalment. Però arqueòlegs i conservadors, tant grecs com internacionals, alerten que les veritables conseqüències de la reducció de la despesa potser no seran visibles en els pròxims anys, però afectaran greument l'estat de conservació de les antiguitats i les beques d'investigació dels historiadors.
Durant els últims sis mesos, han prejubilat anticipadament desenes dels arqueòlegs estatals amb més experiència -aquells que feia més anys que treballaven i que cobraven els salaris més alts, poc més de 1.500 euros al mes- com a part de la reducció del 10% de treballadors del ministeri de Cultura i Turisme. En dos anys, el departament d'arqueologia ha perdut 200 treballadors, segons el sindicat que representa els arqueòlegs.
En un moment en què s'eleven els impostos, es retallen les pensions i l'índex d'atur nacional està per sobre del 21%, aquests acomiadaments queden diluïts en l'ombrívol panorama econòmic. Però els acadèmics adverteixen que les retallades comencen a provocar precisament el que dramatitza l'anunci de televisió: la desaparició de les antiguitats. Els principals culpables no són els lladres de museus o els saquejadors d'antiguitats, sinó dues forces encara més traïdores que ara tenen menys control del seu poder: els elements i les excavadores.
A l'abril, Aris Tsaravopoulos, un arqueòleg del govern que va ser acomiadat al novembre, va descobrir a l'illa de Citera tot de ceràmiques de colors que havien sortit a la llum arran d'un despreniment al litoral. Va veure que segurament provenien d'una tomba d'aproximadament el 2000 aC. Anys enrere hauria creat un dic d'emergència per evitar que el mar s'emportés el jaciment, però la falta de suport del govern d'Atenes el va fer tirar enrere.
Un patrimoni incommensurable
De totes maneres, ja abans del precipici econòmic, moltes ruïnes estaven abandonades o mal cuidades, en part per la immensitat de llegat històric que té Grècia i la dificultat de preservar-lo. Només a l'illa de Citera hi deuen haver dotzenes d'assentaments sense explorar. La dita grega que no pots tombar una cantonada sense passar per una antiguitat molt sovint sol ser literal: el país té 19.000 jaciments arqueològics i monuments i 210 museus d'antiguitats.

Ara.cat.  Arapremium

PÈRGAMON MUSEUM. Berlín

El Museu de Pèrgam (en alemany Pergamonmuseum) forma part del complex conegut com l'Illa dels Museus, que agrupa diversos dels edificis més representatius de la ciutat de Berlín. L'originalitat d'aquest museu, inaugurat el 1930, resideix principalment en el seu propi concepte: l'edifici no va ser construït per a albergar obres d'art, sinó que primer es van portar les obres d'art i després, al seu voltant, es va construir l'edifici. D'aquesta manera, les meravelles mateix, la major part arquitectòniques, constitueixen les parets i les columnes d'aquest museu.^[1]

                    Gigantomàquia

Les zones més destacades del museu són les dedicades a l'Islam, Roma i Grècia i el període hel·lenístic (incloent la ciutat de Pèrgam, que és la que dóna nom al museu), i sobretot Mesopotàmia i el pròxim Orient. Entre algunes de les obres que cal esmentar-ne, es troben l'Altar de Zeus de la ciutat de Pèrgam, la porta del mercat romà de Milet, les portes d'Ishtar de Babilònia, estàtues hel·lenístiques com el famós Espinari i, fins i tot, part de la residència d'un califa.

L'altar de Zeus a Pèrgam, una de les considerades 7 meravelles del món ja en època de  l'Antiguitat, és un monument religiós aixecat en el període  hel·lenístic de la Grècia clàssica sobre l'acròpoli de la ciutat de Pèrgam, sens dubte al començament del regnat Èumenes II (197-159aC). Excavacions realitzades a Pèrgam entre els anys 1878-1886 van posar al descobert fragments d'aquest gran altar hel·lenístic. Els relleus originals  del podi es mostren  en una reconstrucció del frontal oest de l'altar i al voltant de les parets de la sala.

En aquesta mítica gigantomàquia, els déus, garantia d'un ordre just, s'enfrontaven als gegants nascuts de la terra com a símbols de forces de la naturalesa engendradores del caos. Al final, amb l'ajuda de l'heroi humà Hércules (Heracles, en grec), triomfaran els déus. En el fris, els déus apareixen dividits per "famílies": a l'est, els déus de l'Olimp; al sud, els déus de la llum i el dia; al nord, les forces de la guerra i el destí; i a l'oest, junt al cicle de Dionís, les deïtats marines. Les cames en forma de serps identifiquen clarament els rivals dels déus com a éssers d'origen tel·lúric i terrestre.

                                                                                   

 

Fris de Tèlef.

Els seus frisos monumentals, representant una gigantomàquia i la història de Tèlef, constitueixen una de les obres mestres de l'escultura grega i representen el ple del «barroc hel·lenístic». L'únic autor antic que el descriu és Ampeli  a la seva obra Liber Memorialis.^[1]

                                                                Fris de Tèlef

[1]Janer, Antoni. «Els museus de l'espoli». Sàpiens [Barcelona], núm. 90 (abril 2010), p. 50-57. ISSN 1695-2014


Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/Museu_de_P%C3%A8rgam

Presentació gràfica de tot el museu (recull de les obres més importants): http://sdrv.ms/MVXFwt

VIATGE A BERLÍN : NEUES MUSEUM

 l’Illa dels Museus - Musemuminsel

- Neues Museum

Situat a l’ est de Berlín, a l’ "illa dels museus", declarada patrimoni de la humanitat el Neues Museum (Nou Museu) exposa a prop  de 9.000 peces procedents la seva majoria de la prehistòria i de les civilitzacions antigues.  

Inaugurat el 1859, bombardejat a la II Guerra Mundial i després deixat en runes en els temps de la RDA, el museu va ser renovat de nou, el 2009, per l’ arquitecte britànic David Chipperfield, després de sis anys d’obres i d’un pressupost de 212 milions d’ euros. L’ edifici neoclàssic d’ interior depurat i lluminós, fa coexistir les formes modernes amb els vestigis històrics.

Una sala sencera està dedicada a una de les joies  de l’ art egipci, Nefertiti, de 34 segles d’ antiguitat, descoberta per l’ arqueòleg Ludwig Borchardt a la vora del Nil, entre Luxor i El caire, el 1912, al taller de l’escultor Tuthmosis, a una àmplia vil·la urbana amb múltiples dependències de treball, on s’hi llegia “Supervisor d’obres i escultor” . De bellesa llegendària, el bust representa  l’ esposa del faraó Akhenató tocada amb una tiara. La important col·lecció egípcia ocupa bona part de los 8.000 m2 d’ exposició. El bust de Nefertiti és objecte d’ una demanda d’ Egipte, que reclama la seva devolució, considerant que l’ estàtua va ser extreta  il·legalment del país.

Malgrat la gran celebritat de l’obra, l’estàtua és objecte d’ una polèmica sobre la seva autenticitat donat  que l’ historiador d’ art Henri Stierlin afirma que és una falsificació fabricada el 1912 amb l’ objectiu de fer assajos de policromia. Les autoritats alemanyes van desestimar aquesta hipòtesis, ignorant la polèmica.

Sigui el que sigui, aquest bust, la millor peça de Tuthmosis, s’ha convertit en una icona de la bellesa femenina, on l’escultor va voler destacar el somriure de la reina i el seu llarg coll. Li falta l’iris d’un ull i part de les orelles. Du una banda sobre la corona daurada, molt ampla, amb el blau dels faraons. L’ús subtil de pigment de base mineral  i el maquillatge donen la sensació de carn i ossos. No sabem si Tuthmosis, que va fer de Nefertiti nombrosos esbossos, dibuixos i retrats, n’estava realment enamorat. El que és innegable és la seva impecable professionalitat.

Nefertiti acostumava a dur el cap rapat. A més de facilitar-li la puresa ritual  per a les cerimònies del temple, li permetia posar-se corones ajustades i una llarga i luxosa col·lecció de perruques fetes amb cabells naturals ja que va ser representada amb gran varietat de pentinats. De totes maneres, el seu pentinat emblemàtic  és la perruca núbia, de cabells ben curts i amb una acusada forma geomètrica. I és clar, la corona que llueix al Museu de Berlín.

          Nefertiti va ser fervent seguidiora del culte únic al déu Sol. Relleu en alabastre del faraó Akhenaton adorant el disc solar propietat del Museu del Caire

Però, qui va ser Nefertiti? Va ser reina d’Egipte pel seu matrimoni amb el faraó Amenofis IV, nom que es va canviar per Akhenaton , en instaurar la nova i única heretgia de culte monoteista que es professà a l’antic Egipte, al déu solar Ató. Sembla que la reina va exercir una gran influència sobre el rei, contribuint a la revolució política, religiosa i cultural iniciada amb l’anomenada heretgia. Una mostra d’aquest poder en són les cinc-centes seixanta-quatre taules de pedra on ella hi és la protagonista, enfront de les tres-centes vint  d’ Akhenaton i que en moltes d’aquelles , ambdós tenen la mateixa alçada i en altres, Nefertiti du la corona, la indumentària, la barba postissa i el bàcul dels faraons, o apareix aniquilant els enemics, sola en el seu carro reial . Va viure durant l’Imperi Nou, nom que rep el tercer moment d’esplendor de l’antic Egipte, que va de la dinastia XVIII a la XX (aproximadament des de l’any 1539 fins al 1075 aC.). El regnat d’ Akhenaton va durar aproximadament del 1378 al 1362 i pertany al moment i construcció de la ciutat herètica d’ Akhenaton, més tard anomenada Amarna i avui  Tall al-Amarna, la qual els sues successors van provar d’esborrar-ne el rastre. Es fa difícil explicar què va passar quan, als dotze anys de regnat, tot es va acabar. La poderosa Nefertiti no va aparèixer mai més en cap representació. Què va passar? Del final de Nefertiti no en en sabem res (ni la data, ni el lloc, ni  les circumstàncies), però les possibilitats són realment extraordinàries.

Però, aquest museu no és només una casa per a Nefertiti,  és també un palau per a l’ arqueologia. L’objecte més antic, és una peça de sílex de 700.000 anys d’antiguitat . I entre els seus tresors hi figura també gran part de la col·lecció de Heinrich Schliemann, arqueòleg del segle XIX, que  va consagrar la seva vida en el recerca dels indrets de Ilíada d’Homer.

Amenophis III

 

Papir de l'antic Egipte

També s'hi exhibeixen estàtues, relleus i petits objectes d'art de diferents èpoques de l'antic Egipte, testimoni de la història contemporània de quatre mil lennis. Podreu contemplar, a més, diverses àrees temàtiques, àrees culturals, com el culte a la mort i els déus, el regnat i la vida quotidiana a Egipte. Entre altres coses, la rèplica de les càmeres mortuòries apareixen amb relleus originals i l'arquitectura de la tomba de l'antic imperi sota una nova llum. D'altra banda, també s'ofereixen mostres de la saviesa en l'Antic Egipte: la col.lecció de papirs del Museu Egipci de Berlín és probablement la més antiga i més gran d'aquest tipus a Alemanya, i una de les més importants del món. Inclou més de 10.000 objectes d'Egipte i l'escriptura del món antic. El museu té caràcter propi, i a més, aquesta exposició permet als visitants una orientació fàcil. Està distribuït en tres nivells en dues plantes, i representa un viatge cultural com cap altre.