El mercenari, la bicicleta i el sac de sorra
El desordre és el negoci La guerra i el negoci de les armes són l'exemple més visible d'un món trasbalsat que es baralla amb uns models econòmics que tenen el benefici en la destrucció, la toxicitat. L'agitació provocada per les guerres i les crisis són el millor escenari per als negocis sense control, cada cop més privats, més influents sobre els estats i la política
L'Iraq és un exemple d'escenari de desordre i conflicte del qual se n'han aprofitat els interessos privats. JAAFER ABED / REUTERS
L'Iraq. Febrer del 1991. El legionari francès fa setmanes que espera amb el seu regiment l'ordre d'assaltar la fortalesa de Salman, "situada en algun lloc de l'Iraq". La informació que s'ha donat a la tropa indica que la fortalesa, situada enmig del desert, envoltada per una ciutat, està plena de soldats de la Guàrdia Republicana. "La Guàrdia Republicana és el meu enemic; tinc 20 anys, tinc por, però al mateix temps estic excitat, desitjo saber què passarà a continuació", escriu al seu diari el legionari abans de la batalla. Finalment, després de 40 dies bombardejant la fortalesa, el regiment rep l'ordre d'avançar cap a les posicions enemigues. "Només hi trobem desfetes humanes, els que han sobreviscut estan sords per culpa de les bombes i morts de gana, fa setmanes que no mengen".
Més tard, quan el soldat pregunta a un dels seus col·legues si han trobat resistència a la ciutat, el company li respon que no hi havia ningú. "Estava buida?", pregunta sorprès el legionari. "Vull dir que no hi havia ningú viu..." Tots, civils i militars, havien quedat enterrats. De tornada a casa, el legionari apunta al seu diari: "La guerra va durar sis dies; hi van morir 110.000 iraquians i, de la coalició, 72 persones, la majoria d'accident d'automòbil".
Retorn a l'Iraq com a mercenari
El legionari va tornar a l'Iraq al cap de 15 anys, després d'haver deixat l'exèrcit i llogar-se com a mercenari als nombrosos conflictes (Zaire, Bòsnia, Costa d'Ivori...) que -"Sortosament per a la meva feina", diu- no coneixen la crisi. Amb el nom fictici de Franck Hugo, el mercenari ha publicat un llibre en què narra la seva experiència i explica com el retorn a l'Iraq va significar un grau més de la seva prometedora carrera, ja que, finalment, s'ha convertit en un "treballador subcontractat de les empreses privades, subcontractades pels estats". Un home molt ben pagat. "Ja no ens anomenen mercenaris, ara som agents de seguretat o enginyers de seguretat".
Vaig acabar de llegir el llibre de Franck Hugo precisament el dia en què els diaris publicaven que els aliats occidentals a la guerra de l'Afganistan destinaran 13.000 milions d'euros "d'ajuda" durant els pròxims tres anys i -potser a causa de l'efecte de les batalles d'Hugo ressonant-me encara dins del cap- em vaig aturar en la frase "la guerra de l'Afganistan costa 3.200 milions d'euros a l'any". Costa? A qui li costa? Fa gairebé un any, un estudi de l'Institut Watson deia que des de l'11-S les guerres començades pels EUA havien "costat" 2,77 bilions d'euros. Pel fet que bona part dels diners són deixats, l'any 2020 ja s'haurà pagat un bilió de dòlars només d'interessos. La guerra, per tant, costa a l'Estat, als ciutadans, però el benefici és principalment per al sistema financer i empresarial, com ara la indústria armamentista. Només la venda de drones , els avions no pilotats, reportarà als EUA 4.300 milions de dòlars l'any vinent.
Però no ens emboliquem amb les xifres, ja que n'hi ha prou a resumir que la indústria de les armes -francesa, alemanya, xinesa, russa, etcètera- ha multiplicat aquest any els beneficis. Mai s'havien guanyat tants diners. El que em sembla interessant és aquest costa . "La guerra de l'Iraq -escriu Stiglitz- ha tingut dos vencedors destacats: les companyies de petroli i els contractistes de defensa (entre els quals Halliburton, la petrolera de l'exvicepresident Dick Cheney)". ¿A qui li costa, doncs? A part de les seves víctimes -més de 220.000 morts només a l'Iraq i l'Afganistan, quasi 8 milions de refugiats-, la guerra és una manera de fer servir els recursos públics per traspassar-los al benefici privat; com pitjor millor... per a alguns: paguen els pobres.
Passa amb la crisi grega, per exemple, en relació amb la compra d'armes a Alemanya i les comissions dels seus polítics. O amb la guerra de Líbia, amb França. Un bon exemple d'aquesta perversió -fer negocis sobre el dolor aliè- és el que ha destapat Wikileaks a Itàlia, amb negocis de la seva indústria militar -pública i privada- amb Síria. Unes transaccions corruptes que han continuat en plena repressió del règim d'Al-Assad. A l'Àfrica, el benefici que produeix la venda d'armes iguala l'ajuda al desenvolupament que donen els donadors-venedors.
Mirar el sac o la bicicleta
Vaig tenir una professora de geografia, Pilar Benejam, una d'aquelles professores preocupades perquè l'alumne pensi per si mateix, que explicava la història d'un contrabandista a la postguerra que passava cada dia la frontera en bicicleta carregant un sac a l'esquena. Els guàrdies revisaven el sac però no hi trobaven res perquè el que passava de contraban era la bicicleta. Amb la crisi econòmica del món d'avui, semblem encallats a mirar al sac sense mirar la bicicleta.
La guerra és l'exemple més evident d'aquest fet. No ens adonem que el desordre, el conflicte, és el negoci. I el mateix passa amb l'economia: el desordre és la bicicleta. El repte és descobrir el nom i els noms d'aquest desordre, els seus beneficiaris, els mecanismes que els mantenen invisibles, i ens està costant desfer-nos dels serveis públics i buidar la sobirania de contingut. Tenim una pista: no són coses bones , beneficioses per a la societat. Els bancs dolents , per exemple, no feien la funció que un banc ha de tenir. Quan trobem els vincles -que són globals- d'aquests interessos sense control, aleshores descobrirem la bicicleta, i de la indignació es podrà passar a la revolució, a l'ideal humanista de posar el sistema al servei de la comunitat.
Més tard, quan el soldat pregunta a un dels seus col·legues si han trobat resistència a la ciutat, el company li respon que no hi havia ningú. "Estava buida?", pregunta sorprès el legionari. "Vull dir que no hi havia ningú viu..." Tots, civils i militars, havien quedat enterrats. De tornada a casa, el legionari apunta al seu diari: "La guerra va durar sis dies; hi van morir 110.000 iraquians i, de la coalició, 72 persones, la majoria d'accident d'automòbil".
Retorn a l'Iraq com a mercenari
El legionari va tornar a l'Iraq al cap de 15 anys, després d'haver deixat l'exèrcit i llogar-se com a mercenari als nombrosos conflictes (Zaire, Bòsnia, Costa d'Ivori...) que -"Sortosament per a la meva feina", diu- no coneixen la crisi. Amb el nom fictici de Franck Hugo, el mercenari ha publicat un llibre en què narra la seva experiència i explica com el retorn a l'Iraq va significar un grau més de la seva prometedora carrera, ja que, finalment, s'ha convertit en un "treballador subcontractat de les empreses privades, subcontractades pels estats". Un home molt ben pagat. "Ja no ens anomenen mercenaris, ara som agents de seguretat o enginyers de seguretat".
Vaig acabar de llegir el llibre de Franck Hugo precisament el dia en què els diaris publicaven que els aliats occidentals a la guerra de l'Afganistan destinaran 13.000 milions d'euros "d'ajuda" durant els pròxims tres anys i -potser a causa de l'efecte de les batalles d'Hugo ressonant-me encara dins del cap- em vaig aturar en la frase "la guerra de l'Afganistan costa 3.200 milions d'euros a l'any". Costa? A qui li costa? Fa gairebé un any, un estudi de l'Institut Watson deia que des de l'11-S les guerres començades pels EUA havien "costat" 2,77 bilions d'euros. Pel fet que bona part dels diners són deixats, l'any 2020 ja s'haurà pagat un bilió de dòlars només d'interessos. La guerra, per tant, costa a l'Estat, als ciutadans, però el benefici és principalment per al sistema financer i empresarial, com ara la indústria armamentista. Només la venda de drones , els avions no pilotats, reportarà als EUA 4.300 milions de dòlars l'any vinent.
Però no ens emboliquem amb les xifres, ja que n'hi ha prou a resumir que la indústria de les armes -francesa, alemanya, xinesa, russa, etcètera- ha multiplicat aquest any els beneficis. Mai s'havien guanyat tants diners. El que em sembla interessant és aquest costa . "La guerra de l'Iraq -escriu Stiglitz- ha tingut dos vencedors destacats: les companyies de petroli i els contractistes de defensa (entre els quals Halliburton, la petrolera de l'exvicepresident Dick Cheney)". ¿A qui li costa, doncs? A part de les seves víctimes -més de 220.000 morts només a l'Iraq i l'Afganistan, quasi 8 milions de refugiats-, la guerra és una manera de fer servir els recursos públics per traspassar-los al benefici privat; com pitjor millor... per a alguns: paguen els pobres.
Passa amb la crisi grega, per exemple, en relació amb la compra d'armes a Alemanya i les comissions dels seus polítics. O amb la guerra de Líbia, amb França. Un bon exemple d'aquesta perversió -fer negocis sobre el dolor aliè- és el que ha destapat Wikileaks a Itàlia, amb negocis de la seva indústria militar -pública i privada- amb Síria. Unes transaccions corruptes que han continuat en plena repressió del règim d'Al-Assad. A l'Àfrica, el benefici que produeix la venda d'armes iguala l'ajuda al desenvolupament que donen els donadors-venedors.
Mirar el sac o la bicicleta
Vaig tenir una professora de geografia, Pilar Benejam, una d'aquelles professores preocupades perquè l'alumne pensi per si mateix, que explicava la història d'un contrabandista a la postguerra que passava cada dia la frontera en bicicleta carregant un sac a l'esquena. Els guàrdies revisaven el sac però no hi trobaven res perquè el que passava de contraban era la bicicleta. Amb la crisi econòmica del món d'avui, semblem encallats a mirar al sac sense mirar la bicicleta.
La guerra és l'exemple més evident d'aquest fet. No ens adonem que el desordre, el conflicte, és el negoci. I el mateix passa amb l'economia: el desordre és la bicicleta. El repte és descobrir el nom i els noms d'aquest desordre, els seus beneficiaris, els mecanismes que els mantenen invisibles, i ens està costant desfer-nos dels serveis públics i buidar la sobirania de contingut. Tenim una pista: no són coses bones , beneficioses per a la societat. Els bancs dolents , per exemple, no feien la funció que un banc ha de tenir. Quan trobem els vincles -que són globals- d'aquests interessos sense control, aleshores descobrirem la bicicleta, i de la indignació es podrà passar a la revolució, a l'ideal humanista de posar el sistema al servei de la comunitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada