L'ARQUITECTURA GÒTICA CATALANA I LA SEVA GENUÏNITAT

 Església de Santa Maria de Castelló d'Empúries. Interior. Espai únic. Pilars de fust cilíndric que sostenen les voltes oblongues. c. 1310/1320-finals segle XIV

           

L'arquitectura gòtica catalana és l'única arquitectura peninsular genial anterior a Gaudí si tenim en compte que  resol com cap altra de l'Occident coetani la gran consecució que un arquitecte d'edificis d'aparell  de pedra es planteja: una obra d'espai útil amb el mínim de despeses. En realitat, el mateix problema que segles després conformarà el funcionalisme de Gropius i Le Corbusier amb els nous materials apareguts a principis de segle XX, l'acer i el formigó armat, que propiciaran la diafanitat i la llibertat de l'espai. La famosa sentència, aparentment paradoxal, de l'arquitecte Mies van der Rohe "menys és més", justament, es podria aproximar amb el gòtic arquitectònic català ja que aquest és la consecució de màxims funcionals mitjançant mínims materials.

http://www.av62arquitectos.com/en/projects/goddesses-mhcb-salo-del-tinell-barcelona-4-155-fotos
Exposició temporal "Deeses" al saló del Tinell


Saló del Tinell, 1359-1370

 


















Característiques fonamentals i distintives de l'arquitectura gòtica catalana

1. Essencialment el tret principal, tant exterior com interior, és la simplicitat decorativa, si hom la compara amb el gòtic del nord com de ponent, molt decorat (a les fotografíes de baix, les façanes gòtiques de Barcelona i de Bruixes)

Ajuntament de Barcelona (segle XV)

Ajuntament de Bruges (segle XIV)

                                

Espai interior

2. Amplitud i diafanitat de l'espai clos per la coberta i els murs, la qual cosa en resulta un espai unitari per diverses causes:

- Quan les dimensions de la coberta no permeten eludir els suports interiors intermedis, aquests elements aleshores del tot necessaris, els pilars, hi són però no s'hi veuen gaire, perquè n'hi ha el mínim possible, tenen un diàmetre reduïdíssim, i, sovint simples cilindres o prismes, resulten prou vegades molt menys aparents que els pilars fasciculars, tan corrents en el gòtic monumental.

- Aquests suports divideixen l'edifici en naus, però tal divisió es ben poc aparent ja que el nombre de pilars és el menor possible i ben separats recíprocament, de tal manera que fan de les naus espais interiors ben poc autònoms.

Església de Santa Maria del Mar a Barcelona, 1329-1383

Capella reial de Santa Àgata a Barcelona, 1302.

- La tendència a donar a la nau central una altura no gaire superior a la de les laterals també reforça la sensació de planta de saló o espai únic.

- Les plantes que  solen ser essencialment rectangulars i poc oblongues (és a dir, no gaire més llarg en una direcció que en una altra) donen com a resultat àmbits pròxims a paral·lelepípedes (prisma de sis cares, totes sis paral·lelograms), visibles en la seva totalitat des de qualsevol punt.

- La planta de nau única esdevindrà una solució molt freqüent en l'arquitectura gòtica catalana, arribant a la construcció de la nau ogival més ampla de tot el gòtic religiós del món medieval amb la catedral de Girona després d'un profund debat tècnic entre els arquitectes més prestigiosos al 1386 i al 1416, la qual arriba quasi als 23 metres d'amplada. Quant al gòtic civil català,  també es construí la sala més gran de l'època medieval al Castel Nuovo de Nàpols pel mallorquí Guillem Sagrera, que va projectar-hi una volta d'ogives destinada a cobrir un espai quadrat de vint-i-sis metres de costat.



Interior de la gran nau única amb l'absis al fons iniciat amb tres naus, a la seu de Girona (1417-1604). Finalment en resultà, després de reunions i congressos, un espai excepcional concebut sobre la tradició dels temples dels ordes mendicants (mínims d'obstacles per a la predicació), en el marc del gòtic català, i l'exponent més emblemàtic dels trets essencials de l'arquitectura gòtica de casa nostra: reuneix amb equilibri i harmonia un sentit ampli de l'espai, una especial atenció a la funcionalitat, i un to moderat de l'ornament.

Volta estrellada a la Sala dei Baroni al Castell Nou a Nàpols, per l'arquitecte mallorquí Guillem Sagrera, entre el 1453 i el 1457, pel rei Alfons el Magnànim

3. La franquesa d'uns murs nus que ni amb addiccions més o menys decorativistes, quan hi són, donada la gran absència  de grans recursos ornamentals,  no insisteix gens en l'antídot mural, l'obertura. La superfície mural és evident, gens dissimulada, la qual cosa dóna aspecte de fortalesa juntament amb el tret característic  dels exteriors on l'ús escàs o discret d'arcs boterell, innecessaris a causa de la reduïda prominència de les naus centrals,ho acaba de reforçar.

4. Aquesta nuesa mural n'és ben evident en edificis on  aquests pilars màximament funcionals, simples cilindres o prismes, ja ni cal utilitzar perquè les dimensions de l'edifici  ho permet. És aleshores quan s'adquireix la genial solució arquitectònica del sistema de coberta d'embigat sobre arcs diafragma que fa servir a cada tram només dos nervis diagonals, els únics que funcionalment hi són necessaris. Aquesta tècnica simplíssima de cobriment  la trobem per primer cop a l'arquitectura meridional en els dormitoris dels monestirs del Císter de Santes Creus i de Poblet i anirà adquirint solució no sols en edificis  més pròpiament  utilitaris sinó també en sales palatines (Saló del Tinell) i temples (capella reial Santa Àgata).

Dormitori del monestir de Poblet, segona meitat del segle XIII

Dormitori del  monestir Santes Creus, finals segle XII i primer quart segle XIII

5. En relació als finestrals, que constitueixen en l'arquitectura gòtica del model francès el gran alliberament del mur, solen presentar en l'arquitectura gòtica catalana una llum no superior a un terç de la que les lleis de l'estàtica arquitectònica permetrien, donant així aquest tret característic ja esmentat de la nostra arquitectura: l'ús parsimoniós de les obertures que ajuda a donar el consegüent aspecte de fortalesa dels edificis.

                                                         Espai exterior

6. En aquest mateix punt cal afegir la norma catalana del portal únic a la façana principal del temples, fins i tot en el de tres naus, on el triple portal semblaria més conseqüent. La major organicitat de les formes gòtiques respecte de les romàniques augmenta l'aplicació d'elements decoratius -arquivoltes, columnetes, motllures, calats, imatgeria escultòrica- a les obertures; finestrals i portals, doncs, són ara centres d'atracció d'un decorativisme aliè a l'atàvica sobrietat dels artífexs catalans, que ja al romànic solien deixar quasi despoblades.

                

Porta de les Verges de l'església de Santa Maria de Morella
tercer quart segle XIV



Façana de Santa Maria del Mar, 1389-1383

7. Els exteriors dels edificis gòtics catalans són encara més austers que els interiors, i la lògica constructiva amb què han estat configurats permet comprendre la correspondència total entre l'exterior i l'interior. Un exterior elaborat amb formes senzilles i retallades, que basa tota la seva força en la demostració d'un volum únic, corresponent a l'espai únic, i que es veu enriquit quasi exclusivament per la seqüència rítmica dels contraforts que apareixen al capdamunt de les capelles laterals.

Lateral exterior de la seu de Girona, finals segle XIV i principis XV

Lateral exterior de l'església del monestir de Santa Maria de Pedralbes, a Barcelona,1326-1327

8. Un altre element arquitectònic exterior que no es dóna a Catalunya és la torre gòtica pomposa i autoritària, sigui en versió civil, relacionada ben sovint amb el poder dels municipis, o en la religiosa. Ben poques vegades la torre gòtica meridional sembla per escalar el cel o impressionar la terra. Quant als campanars catalans aquesta manca d'imposició també els marca adquirint una absoluta llibertat i irregularitat de col·locació en relació amb l'edifici del temple. Sembla com si els arquitectes catalans haguessin copsat d'una manera implícita l'origen extralitúrgic del cloquer i, per tant la seva independència original respecte a l'edifici eclesiàstic, qualsevol situació els sembla bona, i per això en alguns casos, com les seus de Lleida i València o els temples barcelonins de Santa Àgata i el Pi.

                                             Seu Vella de LLeida, campanar de finals segle XIV i principis XV

                                           El Miquelet, torre campanar gòtic de la seu de València, 1381-1414

                                                Campanar de la capella reial de Santa Àgata, Barcelona, 1302

       Santa Maria del Pi de Barcelona, finals segle XIV

El conjunt d'aquestes característiques de caire nacional perquè, en essència, fora de la Corona d'Aragó, i llevat d'Occitània, no tenen eco, sinó en les terres d'una manera o altra influïdes per la cultura catalana, es pot resumir recorrent a les maneres d'ésser i de fer autòctones: és el fruit d'un racionalisme funcional i constructivista que obté el màxim amb els mínims. Només Gaudí, fruit d'una ingeniosa reflexió de la tradició arquitectònica i recollint i millorant les tècniques dels arquitectes del gòtic català, eliminà la sustentació de les empentes als murs, contraforts, i afegits auxiliars, com són els boterells del gòtic, autèntiques crosses de l'edifici, traslladant les forces de les voltes per elements enguerxits i derivats de la paràbola i la hipèrbola als suports i al voltam, formes que, inspirades en línies pròpies de la naturalesa (els colls de les muntanyes, els enllaços entre el cos d'un animal i les seves extremitats, o entre el tronc d'un arbre i les branques), condueixen les empentes directament fins a l'ancoratge natural de l'obra arquitectònica: el sòl.

Cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló, per Antoni Gaudí, 1898-1917

PRESENTACIÓ EN SLIDESHARE: http://mpv-ccss.blogspot.com.es/2014/07/la-genuinitat-de-l-arquitectura-gotica.html

ANNEX:

Aquesta imprompta arquitectònica catalana  és més actual i visible que mai amb l'edició d'enguany de la Biennale d' Architettura 2012 de Venècia i, en concret, amb el gran projecte català de Vogadors de nou obres seleccionades de Catalunya i Illes Balears, el qual recull aquesta tradició que ha anat passant a llarg de moltes generacions d'arquitectes catalans o que han treballat als països catalans:http://www.mpv-ccss.blogspot.com.es/2012/08/larquitectura-catalana-actual-amb-les.html

BIBLIOGRAFIA:

- BOFILL, Rafael M. L'arquitectura nacional de Catalunya. La menystinguda personalitat de l'arquitectura catalana gòtica. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1998

- A.A.V.V. El gòtic català. Avui diumenge, Barcelona, 1994

- DALMASES, Núria de. PITARCH, Antoni José. Història de l'Art Català. Volum III. L'art gòtic s.XIV-XV. Edicions 62, Barcelona, 1984