BENVINGUTS A UN POBLAT IBÈRIC c. 250aC

Els ibers: assentaments, organització i explotació del territori

Generalment, es considera el segle VI abans de Crist el moment en què diferents pobles de les terres que els antics anomenaven Ibèria —és a dir, el vessant mediterrani peninsular i part del sud de França— adquiriren les formes de vida constitutives de la cultura ibèrica. Durant les últimes dècades, aquesta definició tòpica s'ha basat principalment en les anomenades ceràmiques ibèriques pintades, un dels escassos denominadors comuns en un territori tan ampli. El seu origen al segle VI aC devia marcar la data inicial de la iberització. Tanmateix, una cultura no es redueix únicament a un dels seus trets, i com que elements com l'escultura, l'escriptura o la moneda aparegueren des del segle V al final del III aC, sembla que, lluny de configurar-se en una data determinada, la cultura ibèrica fou enriquint-se a mesura que alguna de les seves àrees incorporava noves formes d'expressió, de manera que en el seu conjunt constitueix un mosaic d'aspectes diversos.

Un altre dels tòpics més arrelats en la tradició investigadora recent és el paper atribuït al món colonial, sistemàticament incorporat a la definició de la cultura ibèrica, com a font de tots els seus canvis. Tanmateix, els models fenicis o grecs no apareixen gaire clarament en l'arquitectura vernacla, per bé que sí que ho fan en l'escriptura o la ceràmica, i sota el que es podria anomenar miratge mediterrani s'hi amaguen sovint les propostes genuïnes d'una viva tradició indígena.
Més que cap altra manifestació, el poblament, l'arquitectura i l'urbanisme evidencien aquesta problemàtica. La difícil atribució dels canvis que s'esdevingueren a l'evolució interna o a les aportacions externes i la variabilitat cronològica en l'adopció de les noves formes de construir i d'organitzar l'espai són dos aspectes manifestos al llarg de tota la façana mediterrània peninsular. A Andalusia, aquesta revolució urbanística es dugué a terme bastant abans que aparegués la ceràmica ibèrica pintada. Al nord-est de Catalunya, en canvi, arquitectura ibèrica i ceràmiques modelades amb torn i pintades apareixen juntes en els registres del segle VI aC. Al sud de França la ceràmica pintada s'avançà en mig segle a l'arquitectura. A la vall de l'Ebre la tradició constructiva prehistòrica no es va perdre, i romangué quasi inalterada fins a la conquesta romana, al costat dels nous models.

Cultura ibèrica i urbanisme

D'acord amb la seva notable extensió, els territoris aquí considerats acolliren un ampli ventall d'expressions arquitectòniques diferents. En vigílies de la cultura ibèrica i durant gran part del seu desenvolupament, hi ha tres dels sectors geogràfics on les excavacions han evidenciat cronologies, realitats i graus d'adaptació diversos. La zona compresa entre les conques del Segura i el Vinalopó constitueix la perifèria, significativa des de temps anteriors, d'un bronze final meridional, que alguns investigadors prefereixen anomenar tartessi. Des d'aquesta zona fins a la costa de Huelva, l'hàbitat es caracteritza per poblats d'una extensió considerable (alguns ocupen diverses desenes d'hectàrees) i una arquitectura de grans cabanes irregulars, i fins i tot fons de cabana excavats en el sòl, propis d'una economia basada en la ramaderia, fet que es dedueix també de les restes de fauna proporcionades per les excavacions i de la ubicació preferent dels jaciments al llarg de les carrerades. Nombroses eslratigrafies testimonien l'evolució gradual de les cabanes ovalades o rodones de maçoneria a les cases quadrangulars, més fàcils de compartimentar, i als complexos edificis pluricel·lulars, en un lapse que, segons el cas, ocupa els segles VIII i VII aC.

Poblat emmurallat de l'alt de Benimàquia, Dénia, ~625-550 aC.

Les excavacions dutes a terme en el gran assentament de Penya Negra (Crevillent, Baix Vinalopó) han proporcionat una de les millors seqüències estratigràfiques. S'hi observa que junt amb els fons de cabana i les cabanes circulars de fang dels segles IX i VIII aC anaren apareixent edificis de planta rectangular cap a la meitat del segle VIII aC i coexistiren amb les antigues formes arquitectòniques fins a la meitat del segle següent; després del 650 aC aquestes formes caigueren definitivament en desús. L'alt de Benimàquia (Dénia, Marina Alta) mostra un dels models constructius que podrien haver-se imposat en aquestes terres a partir dels segles VII i VI aC: un recinte excepcional, defensat per bastions quadrangulars, tanca un hàbitat no gaire extens (0,5 hectàrees) de departaments rectangulars adossats uns als altres i organitzats entre la muralla i els eixos de circulació. A l'Oral (Sant Fulgenci, Baix Segura) ja al segle V aC es coneixen grans cases quadrangulars amb nombrosos departaments, però també el model més universal d'habitatge rectangular de dos espais separats per un envà transversal: davant, un espai col·lectiu il·luminat per la porta d'accés, amb llar de foc, on es realitzen les funcions domèstiques bàsiques, i a la meitat posterior, més fosca i segura, un rebost. A l'alt de Benimàquia i, per descomptat, a l'Oral, s'hi troben tots els trets tècnics i funcionals que van romandre en el món ibèric fins a la romanització.

En l'extrem geogràfic oposat, la conca del Llobregat i el massís del Garraf constituïren un altre límit cultural secular, també des de temps megalítics. Més al nord, fins a la conca del riu Erau a França, hi ha terres humides adequades per a la ramaderia, on les restes del segle VII aC immediatament anteriors a la cultura ibèrica mostren, per exemple a la Fonollera (Torroella de Montgrí, Baix Empordà), un petit hàbitat de fons de cabanes exempts (és a dir de cabanes separades entre elles) de planta irregular, excavats en el substrat natural i edificats amb materials peribles propis de gent no sedentària. En aquestes terres l'arquitectura ibèrica va irrompre a partir del tercer quart del segle VI aC, com testimonien les excavacions de l'Illa d'en Reixac (Ullastret, Baix Empordà) on, cap al 540-520 aC, l'hàbitat es fixà definitivament, els fons de cabanes foren destruïts i reemplaçats per cases rectangulars de maçoneria i tova. Més al nord, Il·liberi —l'actual Elna, Rosselló— i Rúscino —Castellrosselló, Perpinyà— han proporcionat seqüències encara més tardanes on l'adopció de l'hàbitat ibèric es data al segle V aC. En aquestes terres, una presència colonial, grega aquesta vegada, a Empòrion —Empúries, l'Escala— i Rhode —Roses—, però potser també púnica i ibèrica meridional, pogué accelerar els canvis en l'orientació econòmica dels indígenes. No debades la consolidació de l'hàbitat quadrangular precedí l'aparició d'autèntics camps de sitges, clar testimoni d'un gir radical en els mitjans de subsistència. Si bé la influència externa fou patent, aquí tampoc no deixà de ser indirecta. La producció massiva de noves primeres matèries estimulada per una demanda colonial, sembla que considerable, va fixar els indígenes en modes de vida definitivament sedentaris amb les cases quadrangulars universalment associades als cerealicultors.

La tercera zona, que va des de Tarragona i Lleida fins a Alacant, l'ampli sector peninsular intercalat entre aquestes dues àrees extremes va conèixer una tradició constructiva original, pròpia dels sedentaris, basada en la maçoneria combinada amb fang pastat. Aquesta tradició es mantingué de forma gairebé ininterrompuda des del segon mil·lenni aC. Aquí és difícil d'esbrinar en quin moment s'originaren les formes constructives considerades ibèriques, ja que, en gran mesura i amb escasses novetats, perduraren els models constructius arrelats en la tradició indígena de l'edat del bronze. Els assentaments de planta preexistent i de dimensions modestes, amb fileres de cases allargades rectangulars adossades al recinte, configuren un model denominat de carrer central o axial l'antiguitat del qual està garantida perquè es constaten distribucions similars en poblats del bronze valencià com ara a la Mola Alta (Serelles, Alcoià) o a la Muntanya Assolada (Alzira, Ribera Alta). Durant el bronze final II (1 100-900 aC) de la zona de confluència del Baix Segre i el Cinca, aquest model es coneix a Genó (Aitona, Segrià) i es consolida en el bronze final III (900-700 aC), potser en el moment en què s'incorporaren nous materials, com la tova. Es va estendre al Baix Aragó, com es constata al Cabezo de Monleón (Casp), i assolí la costa de Tarragona a la Ferradura (Ulldecona, Montsià) al segle VII aC. A partir dels segles VI i V aC començà a proliferar (la Gessera a Casserres, Coll del Moro a Tivissa), des del segle IV s'estengué cap a l'interior d'Aragó (el Taratrato a Alcanyís, Terol), cap a Catalunya (Margalef —a Torregrossa, Pla d'Urgell— o el Puig Castellar de Santa Coloma de Gramenet), cap a Castelló (la Rotxina al Sot de Ferrer, Alt Palància), el nord de València (puntal dels Llops a Olocau de Carraixet, Castellet de Bernabé a Llíria) i va perdurar fins a la conquesta romana. Aquesta tradició indígena secular pogué engendrar el model de poblat d'erola —amb plaça central— documentat a partir del segle VI, a les conques del Llobregat i del Cardener (el Vilaró d'Olius, Solsonès) i a la costa catalana cap al sud fins a la Moleta del Remei (Alcanar, Montsià) i cap al nordesl fins al Puig del Castellet (Lloret de Mar, Selva), i perdurà també fins a la conquesta romana. Les plantes d'erola són el millor testimoni d'una antiquíssima proposta indígena que els nous models urbanístics nascuts darrere de la colonització no aconseguiren de substituir. Les cronologies són indiscutibles i aquí no hi caben aportacions externes, ni continentals ni mediterrànies.

D'altra banda, al costat d'aquestes solucions constructives regionals, tota la costa i les principals conques fluvials aglutinaren durant els segles VII i VI aC nous tipus d'assentaments dedicats a treure partit principalment del tràfic marítim o fluvial. Les estructures d'aquests assentaments testimonien diferents estratègies d'adaptació a les noves condicions, les unes innovadores, les altres copiades de prototips mediterranis. A la riba de l'Ebre a Aldovesta (Benifallet, Baix Ebre), les excavacions recents han revelat un assentament d'estances quadrangulars de tot just uns centenars de metres quadrats, amb un impressionant magatzem fortificat curvilini, sense precedents, fruit de l'enginy local en la recerca d'una solució funcional apropiada per a un nou paper: el d'intermediari en l'intercanvi de les riqueses exòtiques de la costa i les primeres matèries indígenes drenades cap a la desembocadura de l'Ebre. Assentaments amb un emplaçament comparable al d'Aldovesta es troben no només a les ribes del Baix Ebre, sinó també a la costa de Tarragona (la Ferradura), del Maresme (Burriac a Cabrera de Mar), i a d'altres conques més meridionals com ara Vinarragell (Borriana, Plana Baixa) o el Torrelló d'Almassora (Plana Alta), que controlaven el curs del Millars. A la franja litoral castellonenca hi ha el Puig de la Nau (Benicarló) i el Puig de la Misericòrdia (Vinaròs), i l'alt de Benimàquia (Dénia) domina el cap de la Nau. Situats davant del mar, a l'entrada de fèrtils valls costaneres, el Castell de la Fosca (Palamós, Baix Empordà), Burriac (Cabrera de Mar), l'Orlei (Vall d'Uixó) i Sagunt, establiren ja des d'aquestes dates les bases d'una prosperitat que va durar molt de temps.
Però la immensa majoria d'aquests assentaments mostra en els seus registres arqueològics una inestabilitat que reflecteix molt detalladament els alts i baixos del comerç costaner. Efímers la major part, aquests enclavaments rarament van ser ocupats de manera duradora. La regressió del comerç fenici en va comportar l'abandonament d'un bon nombre al principi del segle VI aC mentre el comerç grec en mantenia els més septentrionals. A partir del segle V aC la costa es va tornar a poblar de comunitats més ben estructurades, però sense futur: La Picotilla (Santa Pola, Baix Vinalopó), l'Oral, l'Illa dels Banyets (Campello, Alacant) gairebé no assoliren un segle d'ocupació; aquest últim indret, autèntic port de comerç, reflecteix en el seu registre una activitat comercial pròspera i cosmopolita, que es degué desenvolupar a redós de dos temples o santuaris. Finalment, des de l'inici del segle IV aC múltiples enclavaments costaners, més duradors, es consolidaren en dos sectors geogràfics específics: la costa septentrional de Catalunya i l'entorn del cap de la Nau, dues àrees que la presència colonial emporitana, per una banda, i l'ebusitana, per l'altra, van mantenir actives fins a la conquesta romana i, fins i tot, posteriorment.

Ciutat i territori

A partir de la meitat del segle V aC o el començament del segle IV aC, segons les àrees, es percep un canvi radical en els assentaments. D'una banda, s'observa una crisi de població amb l'abandonament de molts assentaments del període i amb la total reestructuració d'aquells que pervisqueren, arribant en algun cas a multiplicar la superfície ocupada. De l'altra, en no gaire més d'una generació aparegueren desenes de petits assentaments de nova planta en solars verges, i es desenvoluparen aglomeracions emmurallades de diverses hectàrees, que es convertiren en autèntiques ciutats. En definitiva, començaren a manifestar-se signes palpables d'un creixement demogràfic i d'una redistribució del poblament. Per prendre un exemple d'una àrea geogràfica bastant coneguda, a l'Empordà es comptabilitzen sis jaciments ocupats fins al segle V aC i un mínim de vinti-sis als segles següents. Al Camp de Túria, Sant Miquel de Llíria, un dels poblats més antics de la zona, que aleshores ocupava unes 10 o 15 ha, s'imposà en aquella zona i establí les bases d'un control econòmic i polític sobre l'entorn (un territori d'uns 900 km²).

Poblat ibèric de la Bastida de les Alcusses, Moixent, 450-325 aC.

Aquesta situació ha estat constatada a tota la façana mediterrània peninsular. Les ciutats ibèriques, les que més endavant havien de tenir la capitalitat econòmica i política d'un territori, o bé eren de nova planta o bé desbordaren els límits dels assentaments menors preexistents. A Alcúdia d'Elx, Los Villares (Caudete de las Fuentes, Plana d'Utiel), Sagunt, Burriac, el Castellet de Banyoles (Tivissa, Ribera d'Ebre) i el Puig de Sant Andreu (Ullastret, Baix Empordà), la construcció o l'ampliació dels seus recintes correspon a aquest moment. Tanmateix, els materials testimonien assentaments anteriors de menor entitat. D'altra banda, La Escuera (Sant Fulgenci, Baix Segura), la Serreta d'Alcoi, la Bastida de les Alcusses (Moixent, Costera), són de nova planta.
Els grans assentaments que sorgiren o es consolidaren a partir dels segles V i IV aC es diferencien dels anteriors, i també dels seus contemporanis de menor entitat, per una sèrie de trets (com ara la grandària, el paper econòmic o la composició social) que els conferiren una categoria urbana. Tanmateix, en molts d'aquests poblats els estudis urbanístics es troben amb dificultats per l'escassa superfície excavada o per una ubicació desfavorable.

Eines de ferro ibèriques, Puig de Sant Andreu, Ullastret, ~ss. V-III aC.

En tota l'àrea ibèrica va haver-hi grans nuclis de població que destaquen de la resta dels assentaments per les seves dimensions. De manera generalitzada, s'ha emprat el terme ciutat per a descriure aquestes grans poblacions, però, si bé pel que fa a l'àrea meridional i del sud-est peninsular no hi ha dubtes en l'aplicació d'aquest terme a Carmona (de 45 ha) o Càstulo (avui Cazlona, de 44 ha), a Andalusia, al nord d'Alacant la superfície mitjana dels assentaments més importants disminueix i rarament supera les 10 o 15 hectàrees. Per altra banda, la importància de la mida en la determinació de les ciutats és molt variable. Així, amb les 8 ha Sagunt quasi doblava en superfície assentaments com el del Castellet de Banyoles o la Serreta d'Alcoi, però no per això ostentà un rang superior en una escala jeràrquica sinó que cadascun dominà un territori circumdant adaptat a les seves possibilitats. La grandària de la ciutat era relativa al seu entorn. En els escassos jaciments excavats en extensió no es percep fàcilment una diferenciació clara dels espais privats (habitatges) i els col·lectius (àrees de circulació, places, edificis públics). La disposició interna solia estar condicionada pel recinte i la topografia. A la Bastida de les Alcusses, tanmateix, una plaça central rectangular amb aljub, delimitada per les façanes dels edificis més singulars de l'excavació i creuada pel carrer principal, pot reflectir la previsió d'un lloc d'assemblees en el programa urbanístic del poblat. Aquesta hipòtesi es confirma en el Puig de Sant Andreu, on existeix una autèntica trama urbana amb una jerarquia de carrers principals i secundaris, i també un barri alt —o el que es podria dir una acròpoli— ocupat per edificis públics, sens dubte temples.

Basament de pal amb decoració reticulada, Puig de Sant Andreu, Ullastret, ~250 aC.

Els assumptes religiosos prengueren en les ciutats una consistència que no s'apreciava anteriorment. Igual que a Ullastret, les excavacions de La Escuera han proporcionat un edifici monumental d'indubtable caràcter públic que té un pòrtic. A Sant Miquel de Llíria, estructures de menor entitat s'han interpretat com un temple en funció de la seva configuració peculiar (espai sacre amb betil —pedra sagrada— i pou votiu) i dels aixovars trobats en el mateix context. Al Molí d'Espígol (Tornabous, Urgell), una porta ampla flanquejada per columnes confereix a un dels edificis del poblat un caràcter marcadament públic.
Fou al principi del segle IV aC que començaren a aparèixer a les ciutats, sobretot a les més meridionals, els primers testimonis d'escriptura ibèrica, principalment gravada sobre làmines de plom i, posteriorment, pintada sobre ceràmica. Malgrat els problemes de desxiframent que plantegen, hi ha indicis convincents per a assegurar que molts dels grans textos sobre plom transcriuen activitats comercials. Són arxius, contractes, llistes de clients, possiblement també de mercaderies, que en definitiva reflecteixen transaccions comercials. Sens dubte, les aglomeracions com la Serreta, la Bastida, El Pico de Los Ajos (Iàtova, Foia de Bunyol), Los Villares, Sant Miquel, Sagunt, l'Orlei, el Solaig (Betxí, Plana Baixa), el Castell de la Fosca o Ullastret, han proporcionat les millors peces del corpus epigràfic ibèric perquè van ser nuclis econòmicament actius i és probable que en els seus voltants, o a l'empara del seus recintes i sota els auspicis de les divinitats venerades en els seus temples i santuaris, s'hi fessin els mercats.
Les excavacions de les ciutats ibèriques proporcionen també aixovars de prestigi que s'associen indiscutiblement a les capes altes de la societat. Les vaixelles exòtiques, objectes artístics de metall o matèries precioses, apareixen en majors proporcions a les ciutats. Fins i tot, determinades categories d'objectes com les ceràmiques ibèriques de decoració figurada són exclusives dels grans assentaments i revelen la presència d'artesans especialitzats al servei d'una aristocràcia que hi apareix reflectida en les seves actituds més emblemàtiques: la guerra, la caça, les processons i les desfilades i els jocs.
Urbanisme, epigrafia, culte i artesania de prestigi proporcionen alguns dels trets característics de les ciutats ibèriques que tot seguit s'exposen. Eren grans assentaments i el lloc de residència d'una elit, d'aquells que gestionaven els seus béns i dels artesans especialitzats al seu servei. A més, la seu de cultes col·lectius sens dubte destinats a reforçar la identitat tribal i el poder unificador de la metròpoli. I finalment, també eren la seu del mercat, veritable instrument de redistribució, protegit pel santuari, i a prop dels adquisidors més privilegiats.
Un altre aspecte que cal tenir present en aquest apartat de ciutat i territori és el fet que l'orientació econòmica de la ciutat determinava les seves relacions amb l'entorn. A la costa i als grans eixos de comunicació, els intercanvis constituïren una font de riquesa important. En canvi, a les comarques de l'interior, apartades de les principals rutes comercials, es percep clarament un enfocament de l'economia cap al policultiu i l'explotació agrícola de l'entorn.
Ambdues tendències es reflecteixen en formes diferents d'ocupar el sòl. En el primer cas les ciutats s'aglutinaven en punts estratègics, propers als eixos econòmicament actius, mentre que en el segon cas l'explotació agrícola del territori, que constituïa el seu únic mitjà de subsistència, requeria la seva ocupació i la seva defensa. La majoria dels patrons d'assentament combinaven aquestes dues tendències. De fet, se'n tenen exemples al Camp de Túria a prop de Llíria, a la costa del Garraf als voltants d'Adarró (Vilanova i la Geltrú, Garraf) i de Burriac, a la conca del Llobregat, a la plana de Vic i als voltants del turó de Montgròs (el Brull, Osona). A l'Empordà les relacions entre el Puig de Sant Andreu i l'Illa d'en Reixac (Ullastret), dos grans assentaments molt pròxims l'un de l'altre, plantegen als investigadors nombrosos interrogants.
Al Camp de Túria les prospeccions sistemàtiques permeten distingir pels voltants de Llíria —l'antiga Edeta— tres categories més d'assentaments.

Vista aèria del poblat ibèric del Castellet de Bernabé, Llíria, 400/350-200 aC.

En primer lloc, els poblets disseminats per les terres de la vall, més fàcils d'explotar, ocupaven prop d'una hectàrea. Eren poblats emmurallats les estructures internes dels quals mostren una total adaptació a l'explotació agropecuària de l'entorn, la qual cosa no sembla que sigui el cas d'Edeta. Situada a la plana, La Seña (el Villar de l'Arquebisbe, Serrans) mostra un urbanisme en graella amb un carrer ample que permetia el trànsit de vehicles i bestiar. Les anàlisis carpològiques hi testimonien el conreu de cereals, vinya i olivera. Així mateix, les troballes d'una almàssera i elements de premses destaquen la relativa rellevància de la producció d'oli. A Mont-ravana (Llíria, Camp de Túria), s'hi trobà una altra almàssera i un trull. Assentaments com aquests devien ser, sens dubte, els que proveïen la ciutat d'Edeta de productes agrícoles.

En segon lloc, més nombroses, les caseries eren assentaments de menor entitat (1 000 m²), també propers als sòls agrícoles. Amb el seu gran habitatge d'accés independent, aïllada de la resta del poblat manifestament dedicat a activitats agrícoles i metal·lúrgiques, la del Castellet de Bernabé (Llíria) i el seu entorn s'estructurava com una finca de terratinent explotada per persones en relació de clientela o de servitud.
Finalment, les talaies com les disposades al llarg de la serra de la Calderona i del Túria configuraven una xarxa estratègica formant una línia contínua que sembla determinar una autèntica frontera. El puntal dels Llops (Olocau) és un exemple clar dels seus trets característics: és un poblat de dimensions reduïdes (650 m²) emplaçat en un esperó rocós a la cornisa de la serra de la Calderona que domina el Camp de Túria. L'hàbitat tenia un doble recinte i un bastió quadrangular sens dubte destinat a la vigilància i a l'emissió de senyals. La situació, lluny de la vall, i l'absència d'almàsseres o de trulls tan freqüents a la plana confirmen la mala adaptació d'aquest assentament a l'activitat agrària, i, en conseqüència, devia ser l'assentament de Sant Miquel el que n'assumia l'avituallament en tant que centre redistribuïdor beneficiari del sistema de vigilància. Les talaies com ara la del puntal dels Llops constituïren el mitjà d'afirmació d'una administració centralitzada del poder de tipus estatal. De fet, quan al començament del segle II aC Roma va sotmetre el litoral hispànic, la destrucció de Sant Miquel i d'altres grans assentaments ibèrics va comportar el col·lapse definitiu de la majoria dels seus establiments satèl·lits.

Arquitectura sense arquitectes

Els ibers no van desenvolupar grans obres d'enginyeria com ara ponts, calçades o canalitzacions, com ho feren altres pobles mediterranis coetanis. En el context ibèric imperà l'adaptació al relleu. Amb alguns matisos pel que fa a l'arquitectura oficial, les tècniques constructives semblen enfocades cap a preocupacions més funcionals que estètiques. L'etnografia dels pobles actuals amb un nivell tècnic i uns materials semblants als ibèrics revela que la construcció de la casa i la seva periòdica restauració són activitats de les més transcendents d'una família. Involucren col·lectivament en alguna tasca totes les generacions del grup domèstic i la gent del seu entorn més proper, tant si es tracta de tasques menys qualificades (com pastar el fang i la palla per elaborar toves) com si són més col·lectives (com transportar i col·locar les bigues que configuren la carcassa de la construcció). El cos humà els proporciona les unitats de mesura, i les formes resultants plasmen en l'espai necessitats reals, proporcionals, quotidianes, consolidades per la tradició. Aquesta és la definició de l'arquitectura vernacla o popular.
Una primera característica de l'urbanisme ibèric és el marcat determinisme topogràfic en la configuració dels poblats. En els assentaments de vessant (en turons o desnivells de territori), els habitacles no es podien desenvolupar en profunditat sense terraplenaments. La tendència general fou la de combinar aquesta tècnica amb la disposició dels edificis en fileres paral·leles a les corbes de nivell del terreny i, probablement, amb el seu esglaonament en el vessant, amb els consegüents desnivells interns, circumstància que s'observa al Tossal de la Cala (Benidorm, Marina Baixa), la Serreta, Sant Miquel de Llíria, la Penya del Moro (Sant Just Desvern, Baix Llobregat), Burriac i Mas Boscà (Badalona, Barcelonès).
Als solars plans o amb poc pendent l'arquitectura podia expressar-se sense inhibicions, tot exemplificant les necessitats espacials reals dels edificadors. A l'Oral, a Covalta (Albaida, Vall d'Albaida), a la Bastida, a Los Villares, al Molí d'Espígol, a Alorda Park (Calafell, Baix Penedès) o al Puig de Sant Andreu, la planta dels edificis té una marcada tendència al quadrat o al rectangle regular.
La topografia i l'absència de restriccions espacials afavorien l'ús de cases compartimentades d'una sola planta i amplis carrers, d'entre dos i quatre metres, que permetien la circulació rodada.

Reconstrucció de l'“habitatge l" amb dues escales d'accés del Puig de la Nau, Benicarló, ~450-400 aC.

De les diferents situacions topogràfiques es desprenen dos models urbanístics bàsics. En primer lloc, als terrenys poc accidentats, els edificis eren senzills i d'una sola planta. En segon lloc, en els poblats situats en vessants o amb espai molt limitat, era freqüent el recurs a dues plantes, com a la Penya del Moro, la Moleta del Remei, el Puig de la Nau, el puntal del Llops o el Castellet de Bernabé. Dins d'aquest segon model urbanístic, els diferents tipus d'escales de maçoneria adossades a les façanes i els desnivells entre el terra de les cases i l'exterior suggereixen el model d'entresol damunt un semisoterrani en alguns casos, i el de primer pis o terrassa sobre planta baixa, en d'altres.
Pel que fa als materials de la construcció, la terra, la pedra i la fusta n'eren els elements bàsics. La pedra s'utilitzava principalment per a les fonamentacions dels murs, les escales de maçoneria, els bancs, les bases dels pals, els llindars, els paviments i per a les grans obres col·lectives com ara terraplens, rampes d'accés i sistemes defensius. Amb terra, el material més utilitzat, es fabricaven les toves de les parets, els terrats i els terres, els revestiments i els lliscats, i també la majoria d'equipaments domèstics com llars de foc, forns, plataformes, cubetes, etc. Amb la fusta es feien els entramats del sostre, carcasses, pals, portes, finestres, porxos, tarimes, prestatgeries i molts equipaments que pel seu estat de conservació no es poden identificar clarament.

Cap votiu del puntal dels Llops, Olocau, Carraixet, 225-200 aC.

L'arquitectura domèstica ibèrica és sobretot una arquitectura de terra, on la pedra poques vegades és visible, ja que les parets, els sostres, les terrasses i els equipaments domèstics es revestien de fang. El paisatge urbanístic era de mòduls cúbics d'una o dues plantes, aglutinats entre els eixos de circulació, amb sostres plans (per evitar l'erosió accelerada del fang en règim de pluges torrencials) constituïts per un entramat de bigues i rulls sobre el qual es col·locava una coberta vegetal i capes gruixudes de terra barrejada amb gramínies.
Pocs assentaments ibèrics han estat objecte d'interpretacions funcionals, de manera que en la seva majoria constitueixen simples agrupacions de departaments, mancades dels estudis necessaris per a comprendre'n la dinàmica interna. La casa, com a marc arquitectònic de la vida domèstica, disposa de determinats espais on una família hi du a terme les seves funcions bàsiques (l'alimentació, el descans i l'emmagatzematge), tant en grans habitatges compartimentats com en cases unicellulars.
Reduïda a la seva mínima expressió, la casa (llar i alhora rebost) ha d'associar-se a les famílies dedicades al conreu de la terra. Tenia un espai col·lectiu frontal ampli, amb una o diverses llars de foc, on es realitzaven les tasques domèstiques fonamentals (cuina, descans, cultes domèstics i artesania menor). Al fons, lluny de la porta, al lloc més fosc, hi havia un rebost destinat a les reserves, generalment petit i poc adequat per a transitar-hi. Aquesta configuració de base apareix a tota la geografia ibèrica, amb subdivisió transversal entre els dos ambients o sense. Una família, o més ben dit, el grup de coresidents, però, podia anar ampliant l'espai habitat en funció de les seves activitats complementàries i, sobretot, en funció del seu status social, multiplicant els rebostos o destinant estances específiques a determinades activitats, com per exemple el culte domèstic. Els edificis més senzills eren cases d'un o dos departaments, amb una superfície màxima que gairebé no arribava a 50 m², com la famosa casa de Mas Boscà (Badalona), el rebost de la qual, situat a la part posterior, va proporcionar nombroses àmfores. Al Puig del Castellet (Lloret de Mar), una estratigrafia summament explícita mostra la creixent complexitat d'uns habitatges que eren unicel·lulars al principi i de dos o fins i tot tres departaments al final de l'ocupació. En aquest cas, tant la multiplicació de les llars per a cuinar (augmenten de cinc a onze entre la primera i la segona fase del poblat) com la subdivisió de les cases en sentit longitudinal podrien ser la conseqüència d'un creixement de la població.
No sempre resulta fàcil delimitar els espais que constitueixen una casa. A la Moleta del Remei, la Penya del Moro o el Puig de la Nau, l'existència de dues plantes incrementa la complexitat d'una arquitectura en aparença simple, on abundaven els espais unicel·lulars. Igualment, al Molí d'Espígol la juxtaposició de departaments independents dificulta l'adscripció a les seves respectives cases de determinats espais manifestament destinats a l'emmagatzematge.
A Ullastret, l'arquitectura urbana més evolucionada sembla inspirar-se en models mediterranis convencionals. Excavacions antigues van proporcionar grans cases, una de les quals amb un pati central enllosat on es devia desenvolupar gran part de la vida domèstica, tal com passava a les cases gregues o púniques de configuració semblant. Un altre gran habitatge tenia uns 200 m², amb cuina, un menjador i una gran sala on es va trobar una notable quantitat de ceràmiques importades.
Els poblats de la zona valenciana també proporcionen models de grans cases summament complexes. A l'Oral, els senzills habitacles de dos departaments (espai col·lectiu i rebost), de tot just 20 m², alternaven amb grans cases compartimentades de fins a vuit habitacions que superaven els 120 m². La Bastida ha proporcionat cases espaioses d'una sola planta que ocupaven entre 100 i 150 m², compartimentades en vestíbuls, espais col·lectius, cuina, àrees de mòlta, rebosts i tallers. L'amplitud d'algunes portes, obertes sobre patis, deixa intuir l'accés dels carros a l'interior. També Los Villares té una gran casa de 110 m² que es compon de dos ambients frontals comunicats entre si: l'espai col·lectiu amb llar de foc central i un altre departament que podria estar destinat a guardar un carro, atesa l'amplada del llindar i les roderes que solquen el carrer davant de la façana. Els tres espais posteriors equipats amb bancs-prestatge eren, sens dubte, rebosts.

Clau de ferro ibèrica, el puntal dels Llops, Olocau, Carraixet, 225-200 aC.

Al Castellet de Bernabé, un ampli sector a l'angle nord-est del poblat és un habitatge allargat d'uns 170 m², la cinquena part del poblat. Els seus espais estaven disposats en filera i vertebrats per un passadís, a causa de la topografia del turó. A l'un costat del passadís s'hi trobava un gran espai col·lectiu, amb els equipaments habituals (llars de foc, molí), comunicat amb dos recintes quadrats, sens dubte, rebosts. A l'altre costat hi havia quatre departaments quadrats que devien ser una capella domèstica (amb una llar ritual i una fornícula), un molí (amb un gran podi central voltat d'un canal) i dos departaments de difícil atribució. D'aquest conjunt es desprèn una impressió de riquesa, accentuada per l'absència dels equipaments destinats a activitats industrials, que s'agrupen a la resta del poblat.
Exceptuant els casos d'Ullastret, aquestes cases més o menys complexes expressen formes d'ocupar l'espai absolutament genuïnes, on resulta aventurat buscar-hi un disseny estranger. Eren cases compactes formant illes atapeïdes on es reunien famílies emparentades i eren obertes amb els espais alineats a les solanes terraplenades. Només cal comparar-les amb les gregues o púniques del mateix moment per a comprovar que reflecteixen realitats diferents, si no oposades. Excepte al Puig de Sant Andreu, els contextos ibèrics d'aquestes terres no han proporcionat aquells patis centrals tancats d'altres àmbits urbans mediterranis, visibles als plànols de Priene i Olint a Grècia, Marzabotto a Itàlia, Cartago i Kerkouan a Tunísia. En aquests indrets, les cases són obertes però cap a l'interior, marc de l'enclaustrament femení, d'una intimitat domèstica custodiada amb recel, ocultada a un veïnat anònim.

Arquitectura defensiva

Evolució de la casa ibèrica.

L'antiquíssima tradició d'envoltar l'hàbitat amb un recinte assolí algunes de les expressions més espectaculars durant el període ibèric. A la major part del vessant mediterrani peninsular, la defensa i la seguretat eren, des de feia segles, assumptes quotidians que l'arquitectura integrava sistemàticament, plasmant-los de manera natural i més o menys marcada en tots els programes constructius. Tanmateix, immediatament després de les colonitzacions, van començar a proliferar per tota la costa noves propostes constructives que s'apartaven del caràcter estrictament funcional dels recintes del bronze final. De fet, en estudiar els exemples més complexos de l'arquitectura defensiva ibèrica, i després d'establir un balanç de les seves possibles fonts d'inspiració, el dilema final rau sovint a decantar-se cap a una finalitat funcional o bé cap a una altra de merament estètica. La muralla esdevenia el monument més vistós de la comunitat que envoltava i, com a tal, tenia una important càrrega simbòlica que els seus autors plasmaven en la construcció. Les torres poligonals del Castellet de Banyoles, la Serreta o el Castellar de Casinos (Camp de Túria) no foren previstes per a desviar impactes de projectils, com els seus models de l'Egea, sinó per a satisfer exigències estètiques d'un programa ideològic marcat per l'empremta colonial. De la mateixa manera, és dubtós que les casamates de Tivissa, turó de Montgròs, Casol de Puigcastellet (a Folgueroles, Osona) o l'Esquerda (a les Masies de Roda de Ter, també a Osona), milloressin significativament els seus sistemes defensius. A l'alt de Benimàquia, la dèbil muralla fou guarnida amb una filera de bastions massa atapeïts perquè oferissin una cobertura eficaç del llenç principal i més aviat sembla una fortalesa de la Mediterrània central en model reduït. Igualment, a la façana principal del recinte de la Bastida, les investigacions recents han revelat les marques de múltiples bastions quadrangulars arrasats, la línia dels quals constitueix un sistema estratègic aparatós i inquietant, del tot inoperant a causa de la vulnerabilitat dels llargs i sinuosos llenços laterals.
Però, a part dels capricis estètics d'una arquitectura de prestigi, els registres arqueològics també ofereixen obres defensives d'eficàcia indubtable. Les fonts literàries asseguren que Sagunt va resistir durant vuit mesos a un exèrcit nombrós, equipat amb màquines d'assalts. Burriac, Ullastret i el turó de Montgròs compaginaren l'estètica castrense amb l'eficàcia funcional, amb múltiples torres buides o amplis bastions, accessos a uns terraplens amplis que facilitaven la circulació i la bona comunicació de les cortines, llenços atalussats i reculats que augmentaven l'angle de tir sobre els agressors. En aquests grans nuclis, la muralla constituïa una barrera defensiva capaç de refusar forts atacs, mentre que en assentaments menors, de caràcter essencialment agrícola, el recinte emmurallat no feia més que delimitar l'espai habitat, amb elements defensius sovint reduïts a un bastió a l'entrada. No es fortificaven de la mateixa manera una ciutat, un fortí com el Puig del Castellet o el puntal dels Llops, i una caseria com el Castellet de Bernabé.
Pel que fa a la tipologia, el traçat dels recintes depenia bàsicament de les condicions topogràfiques i del tipus d'assentament (planta i grandària) que havien de defensar. Els poblats d'erola es caracteritzaven per tenir tot el recinte murari delimitant un hàbitat generalment petit i situat al cim de turons de difícil accés. Tenien forma el·líptica o circular, deixant un espai interior o plaça sense construir, com en els poblats de Vilaró d'Olius, Moleta del Remei, Puig del Castellet o Turó Gros de Séllecs (la Roca del Vallès). Aquesta estructura ha estat comparada amb els cercles de carros que les comunitats migratòries disposaven al voltant del seu bestiar en els campaments nocturns.
A l'àrea valenciana i del Baix Aragó, els assentaments allargats de carrer central com els de Taratrato (a Alcanyís), Los Castellares (a Herrera de los Navarros, Saragossa), la Rotxina (al Sot de Ferrer), el puntal dels Llops o el Castellet de Bernabé, corresponen també a petites comunitats i les seves dimensions oscil·len entre 600 i 2 000 m². En aquests poblats, la muralla, que en rares ocasions superava el metre d'amplada, està totalment integrada en l'urbanisme domèstic i s'aprofitava com a mur posterior de les cases.
Els poblats amb muralles de barrera se situaven en altiplans o en penínsules envoltades de forts talussos, i es fortificava la zona d'accés mitjançant un llenç transversal que constituïa l'element essencial de la defensa, tot i que poden presentar torres o estructures complementàries com al Castellar de Meca (a Aiora, Vall de Cofrents) o a la muralla de Montgròs. Són sempre muralles d'una amplitud considerable, superior als 2 o 3 metres, i tanquen jaciments de dimensions molt variables, des de petits i mitjans recintes com a Alorda Park, al Castellet de Banyoles o al Castell de la Fosca, fins a jaciments que superen les 10 hectàrees com El Molón (a Camporrobles, Plana d'Utiel) o el Castellar de Meca.
Els assentaments de vessant inicialment devien ocupar el cim del turó, com els poblats d'erola, però en anar creixent es van anar estenent pels vessants més ben orientats, variant el traçat segons les necessitats d'expansió. Així, s'han observat remodelacions i elements defensius d'èpoques diverses a Burriac i un primitiu recinte o acròpoli a Mont-ravana.
Els assentaments a la plana també es van fortificar, per bé que el grau de preocupació defensiva d'aquests poblats variava considerablement. Així, hi ha des del simple recinte, d'escassament 0'80 metres de gruix i sense estructures defensives (per exemple, torres i bastions) —com La Seña—, fins a les potents muralles de l'Illa d'en Reixac o l'Oral, amb més de dos metres d'amplada i bastions de planta quadrangular.
En molts casos en què s'han pogut documentar ensorraments de muralles, es veu com aquestes muralles tenien un alçat de toves sobre un sòcol de pedra, tant en recintes de poca amplada —com ara el Castellet de Bernabé, el puntal dels Llops o Alorda Park— com en muralles més potents —com les de l'Oral, la Bastida de les Alcusses, el Castellet de Banyoles o la Moleta del Remei—.
Les recents excavacions realitzades a les portes de Burriac, turó de Montgròs, Castellet de Bernabé, Castellar de la Meca o la Serreta han proporcionat uns dispositius de tancament complexos amb enllosats, coixinets, ferramentes per als batents de fusta, guardacantons, forats per a allotjar barres, etc. Sovint, es construïren altres recintes per encarrilar cap a la porta els agressors. A Sagunt i al Castellet de Bernabé les entrades de recobriment obligaven a un assaltament frontal. Al puntal dels Llops el camí d'accés delimitat per dos potents llenços rodejava el bastió des d'on els defensors podien escometre els assaltants. Les portes, sovint flanquejades per torres, se solien disposar perpendicularment a la muralla, de manera que els assaltants exposaven el costat dret al tir de la defensa.
Sense assolir el grau de sofisticació d'altres sistemes defensius mediterranis, les muralles ibèriques acompliren un paper tant simbòlic com defensiu. Les limitacions tècniques es van suplir eficaçment mitjançant un oportú aprofitament de les topografies abruptes. D'aquí ve el gairebé sistemàtic emplaçament dels assentaments en altura.

Les construccions ibèriques

Reconstrucció de la porta oest del Castellet de Bernabé, Llíria. Vista exterior, ~400-200 aC.

Les poblacions ibèriques s'estructuraven en conjunts ètnics urbanitzats i jerarquitzats. La recerca al territori edetà, al Camp de Túria, entorn a la seva capital Edeta (Sant Miquel de Llíria), mostra l'existència de poblats petits dispersats per l'horta, torres de vigilància que ocupaven punts estratègics i també masos fortificáts en els quals una gran casa presideix les activitats productives i de transformació de productes. El Castellet de Bernabé, a 15 km de Llíria, és un d'aquests masos. Ocupat des del segle IV aC i destruït amb la romanització al segle II aC, es tracta d'un petit recinte situat en un turó, amb accés fortificat i diferents ambients de treball (trulls, molins de farina, magatzem, cuina, farga i taller de copel·lació de plata), distribuïts tot al llarg d'un accés central i units a una gran casa de múltiples habitacions amb accés independent.

La integració en el món romà

La integració de la Península Ibèrica en el món romà a partir del segle II aC havia de donar lloc a noves formes d'ocupar l'espai i a la progressiva adopció de nous materials. Les dades no són abundants, però s'aprecien alguns canvis significatius en la ubicació dels assentaments posteriors a la conquesta. A l'interior, molts es traslladaren a la plana, sens dubte per posar en pràctica noves formes d'explotació dels recursos agrícoles. L'absència de recintes mostra que les preocupacions defensives havien passat a un segon pla. Inversament, a la costa i als principals eixos de comunicació, l'activitat comercial mantingué i consolidà molts dels assentaments de l'etapa anterior. Als dos primers segles de dominació romana, aquests assentaments visqueren una autèntica prosperitat. Amb Roma s'acabà el determinisme topogràfic. El relleu fou transformat i adaptat als plantejaments urbanístics. Des d'un punt de vista arquitectònic, els canvis més significatius no es generalitzaren abans de l'època augustal. Des d'aleshores, la tàpia va substituir sovint la tova. Es van fer servir nous materials com ara els formigons encofrats i van aparèixer els terres de ciment. Finalment, la substitució de les cobertes de terra per les de teules inclinades va completar la definitiva i irreversible metamorfosi dels paisatges urbanístics.

Text: 

Pierre Guérin / Helena Bonet

Enciclopèdia Catalana