Catalunya
és un país petit, però ric en sistemes naturals i en diversitat
d'espècies de flora i de fauna, amb unes proporcions per damunt de les
mitjanes europees. El més destacat és que, situat latitudinalment a la
regió mediterrània, pel seu particular relleu i pels efectes del darrer
episodi glacial, s'hi troben representades tres de les grans bioregions
que formen l'Europa occidental: la borealpina, la centreeuropea i la
mediterrània. El conjunt del territori català és com una síntesi dels
principals paisatges europeus. Amb tot i això, el domini mediterrani
representa aproximadament el 75% , el centreeuropeu el 20% i el borealpí
el 5%.
El
patrimoni natural d'un territori és un indicador immillorable de
sostenibilitat. En aquest sentit, Catalunya parteix d'una situació
realment remarcable, el total d'hàbitats del país és de 597, dels quals
110 són considerats d'interès prioritari per la Unió Europea, i
representen un 40% del total dels que hi ha representats a la UE.
La
protecció del patrimoni natural està regulada mitjançant un marc legal
de conservació dels Espais Naturals. Actualment, hi ha aproximadament
80 espais naturals protegits, sota diverses figures. Les principals són
la del Parc Nacional, la més estricta- que afecta només l'àrea
d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici-, i la de Parc Natural, una
figura que formula un model de conservació que s'estén a divuit espais
distribuïts per tot Catalunya i que comptabilitza la conservació amb
determinades activitats productives sostenibles.
Altres
figures de protecció són els denominats Paratges Naturals d'Interès
Nacional- del quals n'hi ha set, Poblet, massís de l’Albera, massís del
Pedraforca (inclòs al Parc Natural del Cadí-Moixeró), serra de Rodes,
cap Gros-cap de Creus i Punta Falconera-cap de Norfeu (els tres últims
al Parc Natural del Cap de Creus).-, les Reserves Naturals
Integrals-cinc- i les Reserves Naturals Parcials-52-. I encara cal
afegir-hi els 74 refugis de Fauna Salvatge. Tot aquest corpus normatiu
es ampliat per altres dispositius legals, com la Llei de biodiversitat, i
té el reforç d'algunes figures de la UE, com és el cas de la Xarxa
Natura 2000, la Directiva Hábitat
i la Directiva Aus, i també el Conveni Europeu del Paisatge, ratificat
pel Parlament de Catalunya. Val a dir que , malgrat la significació
d'aquest important aparell normatiu i dels programes de gestió
associats, hi ha un centenar de plantes vasculars i una cinquantena
d'espècies animals vertebrats que pateixen algun grau d'amenaça.
El
patrimoni natural no s'ha d'entendre com un món de curiositats
florístiques i faunístiques estrictament, sinó com un indicador de
l'estat de salut ambiental i de qualitat del territori on s'expressen de
forma dinàmica les denominades forces inductores de caràcter biofísic i
de forces inductores de caràcter socioeconòmic. El resultat d'aquestes
relacions ens mostra les formes del paisatge actual.
PAISATGE D’ALTA MUNTANYA
PAISATGE D’ALTA MUNTANYA
 |
| Els Encantats, Alt Pirineu |
|
Aquest paisatge correspon a la
serralada pirinenca que representa per a Catalunya el sistema muntanyenc per excel·lència, un
sistema que s’imposa per la seva altitud, amb la Pica d’Estats i els seus 3143
m com el cim més alt del país. La serralada destaca poderosament per la munió
de cims i de llacs glacials que en caracteritzen la naturalesa indòmita.
Aquest paisatge coincideix amb el
clima alpí i subalpí caracteritzat per les temperatures baixes, innivació i
pluviositat altes.
Des de les avetoses araneses fins a les fagedes de l’Albera, el Pirineu
s’allargassa de ponent a llevant, mostrant una diversitat de desenes de
paisatges, amb unes cobertes vegetals que van des de les boscúries més intactes com les pinedes de pi negre, que arriben a assolir altituds superiors
als 2500 metres i que acullen una fauna completament singular, com l’ós bru,
actualment en fase de recuperació-,als gespets i els rasos, fins a les
diferents variables de sistemes rupícoles, amb una fauna indicadora de gran
qualitat paisatgística, com el trencalòs i la perdiu blanca.
I una petjada humana històrica que s’expressa generalment de manera
integrada en les formes de paisatges tan variats com rics en diversitat
biològica i cultural
PAISATGE DE PREPIRINEU I SERRALADA TRANSVERSAL
Els paisatges prepirinencs i transversalencs , tot i la seva variabilitat,
representen, dit a l’engròs, una certa aspror territorial. Una certa aridesa I la
presència de sòls prims, lligats a un substrat rocós molt permeable,
constitueixen sovint un territori de garrotxa. El predomini d’un relleu
enlairat, de formes acinglerades, la
verticalitat i l’horitzontalitat dels altiplans, amb alguns fondals i baguenys
determinen l’estructura dominant d’aquest paisatge.
Són espais naturals que van des de les rouredes seques del Montsec d’Ares
fins als boscos tancats de l’Alta Garrotxa, passant per la dorsal pluviométrica
catalana amb més pluges del Puigsacalm,
el Collsacabra i les Guilleries.
El domini climàtic pertany al mediterrani de muntanya alta , que marca la
transició del clima subalpí al
mediterrani, amb un curt període sec, temperatures més suaus i pluviositat i innivació menors.
Els necròfags i alguns grans rapinyaires com l’àguila daurada troben, en la
inexpugnabilitat dels cingles I penya-segats d’aquests espais variants, un lloc
de nidificació excel·lent. L’estructura
trencada i escassament accessible d’alguns congostos-com els de Montrebei i de
Collegats-, representen un rar exemple de paisatge intacte, amb poblacions d’espècies com la llúdria, exigents indicadors de
qualitat ambiental.
També hi trobem sistemes forestals realment únics per la seva maduresa. Cal
remarcar-ne el bosc de gresolet, als peus del Cadí, i el bosc de boixos de
Valielles, per posar dos exemples d’alta qualitat paisatgística.
PAISATGE MEDITERRANI DE MUNTANYA
MITJA I BAIXA
Els Ports de Besseït
Aquest paisatge correspon a l’anomenat Sistema Mediterrani , que segueix bàsicament els límits que marquen la Serralada Litoral i
Serralada Prelitoral i els sistemes adjacents. Des de les Gavarres gironines
fins als Ports, el Caro (1447 m) ,i el Montsià, aplega una gran diversitat de
paisatges amb una munió de cims i turons d’altitud mitjana, amb el Turó de l’Home
al capdavant (1706 m).
De manera general, respon a unes característiques definitòries dels ecosistemes mediterranis de
muntanya mitjana i baixa i de la mediterraneïtat paisatgística: al llarga de l’any
disposen de moltes hores de llum i d’uns recursos hídrics reduïts. Hi predomina
una vegetació escleròfil·la, és a dir, amb fulles dures per a evitar la pèrdua
d’aigua durant les insolacions estivals; altres vegetals es caracteritzen per
ser espinosos i rics en olis essencials i principis actius molt volàtils, que
en part expliquen la combustibilitat dels boscos mediterranis. Al llarg de l’evolució,
la vegetació d’aquests boscos ha desenvolupat algunes respostes, com la
capacitat de rebrotar i la presència de materials ignífugs en les seves estructures, com és el cas de l’escorça
suberosa de l’alzina surera.
PAISATGES DE LA DEPRESSIÓ CENTRAL
La Depressió Central comprèn una àrea de domini climàtic mediterrani
continental, amb cinc o set mesos de secada i elevada oscil·lació tèrmica anual.
Hi trobem espais com l’aiguabarreig del
Segre, el Cinca i l’Ebre-els tres rius més cabalosos del país-que és l’espai
palustre més rellevant de la Catalunya interior, amb els boscos riparis més
destacats també del país, acompanyats per mulladius, illes fluvials, comunitats
de canyissars i bogues amb la densitat més alta d’ocells, 280 espècies, de les
quals hi nien 140.
Els secans lleidatans , paisatges pseudoestèpics que justifiquen el seu nom
per la reduïda pluviositat, per sota els 400mm/any, són àrees planes que combinen el conreu (fruiters,
oliveres, cereals i farratge).
També hi podem tobar espais geològics insòlits com la muntanya de sal de Cardona, una singular estructura formada
per un diapir que va emergir fa dos milions d’anys.
PAISATGE LITORAL
El litoral català s’estén al llarg de 826,5 km, entre el cap
Falcó al nord i el riu de la Sénia al sud. l. Aquesta franja presenta un
conjunt coster singular i divers: les diferències en l’estructura geològica
terrestre d’aquesta zona i els factors ambientals que hi incideixen (règim
d’onatge, règim de vents, règim de corrents submarins) donen lloc a diferents
tipus de costa.
Començant pel nord, el tram de costa conegut com a Costa Brava (o Marina de l’Empordà), la costa és abrupta i rocosa amb nombrosos entrants i sortints i està formada per petites cales, intercalades entre els penya-segats, com per exemple les de Portaló, Culip i Fredosa a Cadaqués o Montjoi a Roses. Des de Roses fins a l’Escala la costa és baixa i la conformen tot un seguit de platges obertes, associades a la plana deltaica formada pels rius Fluvià i Muga. En són exemples la platja de la Gola a Sant Pere Pescador o les platges de les Muscleres i Riells a l’Escala. Des de cala Montgó fins a l’Estartit, on es troba el massís del Montgrí, la costa torna a ésser abrupta, però les cales intercalades que s’hi troben són de dimensions més grans que les del tram rocós del nord i menys nombroses. Des de l’Estartit fins a la desembocadura del riu Ter es troba el segon tram de costa baixa, anomenat Platja de Pals. La seva morfologia està íntimament associada a la plana deltaica del riu Ter. A l’extrem sud de la plana deltaica del delta del Ter destaca l’existència d’un camp de dunes i la presència de petites llacunes al front deltaic. Des del cap de Begur fins a Tossa, la costa es torna molt articulada, i és de perfil irregular amb una alternança de promontoris i cales com la cala Cristus–Ses Torretes a Calonge. Seguidament, al tram de costa conegut com a Costa Brava, es troba el tram anomenat Marina de la Selva, comprès entre Tossa de Mar i la desembocadura de la Tordera. Es caracteritza per la seva morfologia de costa baixa amb pendents relativament suaus, sense grans desnivells. En aquest tram es combinen platges encaixades com cala Canyelles a Lloret, amb platges obertes com les de Sabanell i Lloret, a Blanes i a Lloret respectivament. A continuació, hi ha la Costa de Llevant, que comprèn el tram entre Malgrat i el turó de Montgat, i que es caracteritza per ser costa baixa amb grans platges com les de Canet de Mar, Cavaió –Arenys de Mar–, Sant Simó –Mataró– o el Masnou, entre d’altres. És una zona amb forta pressió sedimentària a causa de les aportacions episòdiques de les torrenteres locals i també per la deriva litoral, condicionades ambdues pel treballa dels temporals. El tram comprès entre el turó de Montgat i el golf de Sant Jordi s’anomena Costa de Ponent. Aquest tram inclou el litoral de les comarques del Barcelonès, el Baix Llobregat, el Garraf, el Baix Penedès, el Tarragonès, el Baix Camp i el Baix Ebre fins al golf de Sant Jordi. El petit tram que abraça el litoral del Maresme i tot el Barcelonès es caracteritza per ser costa baixa amb platges obertes i rectilínies; les platges de Barcelona són platges urbanes encaixades, perquè es troben limitades als costats per espigons artificials que impedeixen que la sorra se’n vagi de la platja per transport longitudinal. Des de la desembocadura del Llobregat, que forma la segona plana deltaica més important de Catalunya després del delta de l’Ebre, fins al tossal dels Munts, la costa és baixa amb platges obertes i rectilínies; en aquest tram, únicament el massís del Garraf presenta una costa escarpada amb pendents abruptes i talussos verticals d’ampli desnivell, entre els quals es desenvolupen algunes cales. Des del tossal dels Munts fins a la desembocadura del Francolí, la costa es caracteritza per ser rocosa, d’alçades moderades, amb platges de sorra llargues encaixades entre trams rocosos. El tram des de la desembocadura del Francolí fins a l’Hospitalet de l’Infant és un tram de costa baixa, amb l’excepció del cap de Salou, que és una zona de costa rocosa. La zona de l’Hospitalet de l’Infant també és costa baixa. El tram entre el morro de Gos i Vandellòs, també de costa baixa, està format per nombrosos cons al·luvials que enllacen amb el mar per mitjà d’un perfil suau. Aquesta zona es troba molt limitada a l’est per la platja de graves molt alterades de Vandellòs, que actualment està en retrocés, i a l’oest pels afloraments rocosos del morro de Gos. Finalment, s’anomena Goles de l’Ebre el tram comprès entre el golf de Sant Jordi i la desembocadura del riu de la Sénia. Aquesta zona abraça el delta de l’Ebre que, a grans trets, té una línia de costa d’uns 52 km de longitud formada principalment per platges arenoses. La seva característica més destacada és la presència de dues fletxes laterals, el Fangar (al nord-oest) i la Banya (al sud-oest), que tanquen parcialment dues badies: la del Fangar i la dels Alfacs. El clima predominant en tota aquesta franja litoral és el clima mediterrani costaner que es caracteritza per enregistrar temperatures suaus amb mitjanes hivernals que no arriben a baixar dels 10 ºC i estius força humits. Les precipitacions són bastant baixes i l’eixut estiuenc és molt acusat; en canvi, les pluges de tardor són abundoses i en molts sectors assoleixen el 40% de les precipitacions anuals. Aquest espai litoral, amb les seves característiques físiques diferencials, és suport d’una important activitat socioeconòmica que genera un sistema dinàmic i complex. De fet, l’espai litoral descrit és el més consumit per la activitat turística a Catalunya.
Bibliografía: AAVV. Patrimoni natural de Catalunya. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2013
Litoral i platges de Catalunya |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada