La qüestió gibraltarenya és l'únic conflicet que enfronta dos membres de la UE i de l'OTAN
'The Siege and Relief of Gibraltar', del pintor John Singleton Copley
De fet, amb l’excepció d’una petita franja de territori ocupat a la segona meitat del segle XVIII, el penyal de Gibraltar és territori britànic des del 1713, segons va establir el tractat d’Utrecht, que posava fi a la guerra Successió espanyola. En aquella circumstància, la corona anglesa s’arrenglerà amb el pretendent arxiduc Carles. Finalment els Borbó guanyaren la guerra, però el territori, juntament amb l’illa de Menorca, fou la moneda de canvi que va permetre als nous regnants espanyols relaxar la pressió militar britànica, que mai no havia cessat al llarg del conflicte. El tractat de pau era molt explícit: la corona espanyola deixava en perpetuïtat el penyal a la corona britànica, amb una única condició: quan aquesta última decidís de deixar Gibraltar, Espanya tindria una mena de dret de prelació respecte a la resta d’estats europeus.
Malgrat la signatura del tractat, al llarg del segle XVIII, Espanya va continuar intentant recuperar militarment la zona. Els setges més destacats es van produir entre el 1779 i el 1783, però l’any 1830 va quedar definida del tot la situació jurídica del territori: Gibraltar era declarada oficialment colònia de la corona britànica.
Una pugna latent i de baixa intensitatAquesta declaració del 1830 va posar fi a una situació política confosa, però no va tancar pas el conflicte. Ans al contrari. El penyal va continuar sent un element d’alta conflictivitat diplomàtica entre Espanya i la Gran Bretanya al llarg dels gairebé dos segles següents. Prova d’això és que un segle més tard, el 1909, els britànics van decidir aixecar una barrera a la frontera, coneguda popularment amb el nom de “la verja”.
De fet, per més petit que sigui, convé recordar que és un territori que no arriba als 7 km2 d’extensió i que està poblat per menys de trenta mil habitants. Gibraltar es troba en una posició geoestratègica decisiva, encara més després de l’obertura del canal de Suez el 1869. Durant la Primera Guerra Mundial, aquesta rellevància va quedar demostrada amb contundència quan Gibraltar es va transformar en una peça clau de les posicions de l’entesa a la Mediterrània. Fou una base logística insubstituïble per a la distribució de recursos entre els exèrcits aliats durant la batalla de Gal·lípoli, i, al llarg de tota la guerra, un centre naval que garantia mantenir obertes i segures les rutes marítimes, tant comercials com militars, sobretot després del començament de la guerra submarina.
Encara més evident es va demostrar la importància del penyal durant la guerra civil. Ja des del primer moment després de l’Alzamiento, la Royal Navy no hi intervingué —o, més ben dit, es dedicà a facilitar les comunicacions dels militars revoltats. Més tard, el penyal es va convertir en un centre comercial important que, des del port d’Algesires, enviava subministraments a tots els ports sota control franquista. En esclatar la Segona Guerra Mundial, la seva importància es va tornar a fer evident. Els britànics hi construïren un aeroport i l’Exèrcit alemany plantejà el 1941 una operació d’invasió, que finalment no prosperà.
El franquisme va utilitzar la reclamació de sobirania sobre el penyal com una poderosa eina de cohesió interna, i alhora com un instrument diplomàtic intermitent per negociar en l’escenari internacional. El 1960 el govern franquista plantejà davant de l’ONU la qüestió de la descolonització del penyal i l’assemblea adoptà dues resolucions en les quals s’instava els dos governs a encetar negociacions, amb la condició de respectar la voluntat dels habitants de Gibraltar. Sobre la base d’aquestes resolucions se celebrà un referèndum el 1967 que convertí el penyal en territori britànic d’ultramar, concedint algunes quotes d’autogovern. El conflicte amb el govern franquista no tardà a arribar: el 1969 Espanya tancava les fronteres argumentant que el procés posat en marxa amb la consulta era una flagrant violació del tractat d’Utrecht. El tancament afectà tant l’economia de Gibraltar com les condicions dels treballadors espanyols del penyal, que foren obligats a marxar.
Fou el govern de Felipe González, el 1982 qui tornà a obrir les fronteres (només al trànsit a peu), posant en marxa un procés de negociacions que portà el 1986, i malgrat que la reivindicació de sobirania espanyola mai no hagi desaparegut, a l’anomenat procés de Brussel·les, en el marc de la Comunitat Econòmica Europea. Amb tot, no fou fins al 2001 que es presentà un acord, però les autoritats del penyal el rebutjaren i convocaren un referèndum el 2002 que va fer evident la voluntat dels habitants del penyal de mantenir el seu autogovern i els vincles amb la Gran Bretanya. Des de llavors, la qüestió de Gibraltar ha estat un discret però constant element de la política exterior espanyola dels últims anys. A vegades, en època de governs del PSOE hi ha hagut actituds més conciliadores, com quan el 2006 es va acordar, aquest cop trilateralment, amb la participació també del Govern de Gibraltar, la normalització de les comunicacions, o fins i tot el 2009, quan Miguel Ángel Moratinos va visitar la zona, durament criticat per la dreta espanyola. A vegades, en època de governs del PP hi ha hagut petites escaramusses, com les dels darrers mesos, sobre l’ús de les aigües territorials, respecte a les quals el tractat d’Utrecht lògicament no deia res, ja que no existia ni tan sols aquest concepte jurídic. Un conflicte antic i de baixa intensitat (l’únic que enfronta dos socis en la UE i l’OTAN), que a hores d’ara sembla lluny de la seva resolució.
Article publicat en la secció 'Per què passa?' del número 122 de la revista Sàpiens
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada