BORJA DE RIQUER
Els corruptes militars franquistes EFE
La notícia publicada per la premsa britànica i l'espanyola sobre el
gran "descobriment" que el govern de Churchill havia subornat un bon
grapat de generals espanyols durant la Segona Guerra Mundial m'ha
sorprès i preocupat. Com pot ser "una gran notícia" un fet que fa anys
que alguns historiadors ja sabem i que hem explicat en diferents obres,
algunes de ben recents?
Les primeres referències a aquesta qüestió ja les va donar l'any 1981, fa 32 anys, l'historiador Antonio Marquina, en un article sobre les conspiracions del general Antonio Aranda, publicat a la revista Historia16 . Posteriorment, ja utilitzant documents d'arxius britànics, van aparèixer diferents narracions: l'any 1991, els articles de Denis Smyth, " Les chevaliers de Saint-George. La Grande Bretagne et la corruption des généreaux espagnols ", i el de Paul Preston, " Franco et ses généraux, 1939-1945 ". L'any 1999, David Stafford dedicà al tema dos capítols del seu llibre Roosevelt and Churchill. Men of secrets . El 2002 era Manuel Ros Aguado, a La guerra secreta de Franco (1939-1945) , qui en parlava, i l'any 2005 ho feren extensament les obres de Richard Wigg, Churchill y Franco, i d'Enrique Moradiellos, Franco frente a Churchill . Jo mateix ho explico a la meva La Dictadura de Franco -Crítica-Marcial Pons, 2010, pàgines 84-85- i, molt més recentment, Mercedes Cabrera aporta encara molta més informació a Juan March (1880-1962) .
Tot i que la història és ben coneguda per alguns historiadors, permeteu-me que us l'expliqui breument. L'estiu del 1940 el pas del govern de Franco de la posició de neutralitat a la de "no bel·ligerància" davant la Segona Guerra Mundial espantà els britànics. L'ambaixador a Madrid, Samuel Hoare, bon coneixedor de l'ambient que es respirava llavors, proposà al seu govern establir contactes discrets amb els sectors més conservadors -" right people "-, especialment amb militars, per tal que fessin tot el que fos possible per impedir que Espanya entrés en el conflicte al costat de l'eix alemany-italià i que igualment es resistissin a una possible entrada de tropes alemanyes a Espanya per atacar Gibraltar. Fou l'operació anomenada Cavalleria -o Cavallers- de Sant Jordi. La llista sencera dels membres d'aquest grup no es coneix, fins ara, però és segur que en van formar part, en primer lloc, el general Antonio Aranda, que era amic personal de Hoare; juntament amb aquest hi havia un important grup de militars de conegudes conviccions monàrquiques: Alfredo Kindelán, Luis Orgaz, José Enrique Varela, Fidel Dávila, José Monasterio, Andrés Saliquet, José Solchaga, Miguel Ponte, i així fins a uns 30 generals i coronels. El govern britànic, al llarg de dos anys i mig, posà a disposició d'aquests militars un total de 13 milions de lliures esterlines que varen ser dipositades en diferents comptes corrents: primer en el Swiss Bank Corporation de Nova York, i a partir de finals de l'any 1941 a diversos bancs a Suïssa.
Tota l'operació fou realitzada mercè als bons oficis de dos personatges força peculiars: l'agregat naval britànic a Madrid, Allan Hillgarth, i el financer mallorquí Joan March. Del primer, que havia estat el cònsol britànic a Mallorca durant la Guerra Civil, ja ens n'havia parlat extensament Josep Massot en un llibre tan interessant com documentat - El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939) -; i del segon ara en sabem moltíssimes més coses mercè a la important biografia escrita per Mercedes Cabrera, abans citada. Que March era l'home clau de tota l'operació era tan evident que fins i tot l'agregat militar nord-americà a Londres, Raymond E. Lee, l'abril del 1942 escrivia en un informe confidencial sobre els "Cavallers de Sant Jordi" dient: "Totes les negociacions han estat dirigides amb l'acostumada habilitat de què sempre és capaç Joan March, amagant amb cura les pistes britàniques i fent veure que tot és un moviment exclusivament espanyol, finançat per bancs espanyols i amb l'únic objectiu d'evitar a Espanya els horrors d'una nova guerra". De tota manera, sembla que el govern de Franco s'assabentà, tot i que parcialment, de l'operació, i el sector més feixista atacà durament March: José Antonio Girón, ministre de Treball, arribà a exigir que fos afusellat en el pati del Pardo, mentre que Demetrio Carceller, ministre d'Indústria, demanà fortes sancions econòmiques contra ell. Però March, com sempre, se'n va sortir atès que era quasi intocable: com ell mateix va confessar a l'ambaixador britànic, durant la Guerra Civil havia donat ajuda a Franco per valor de 20 milions de pessetes i crèdits en lliures esterlines per 5 milions més. I, a més, què es pot dir d'un home que, com explica Mercedes Cabrera, fou capaç d'oferir a Mussolini l'illa de Mallorca, que ell afirmava controlar, en el cas que la República guanyés la guerra?
La Cavalleria de Sant Jordi s'estavellà quan va pretendre anar més lluny i conspirà en favor de la restauració de la monarquia. Franco els desarticulà fàcilment. Aquells generals, com reconeixia el mateix Hoare, eren poc de fiar i uns covards: "Tenien massa por a perdre els seus llocs de comandament, els seus sous i els seus privilegis", per enfrontar-se a Franco. Llevat d'Aranda cap d'ells s'arriscà a favor de la monarquia. Fins ací aquesta petita, però significativa història, ja explicada pels historiadors però ignorada per molts dels qui escriuen als mitjans de comunicació.
Les primeres referències a aquesta qüestió ja les va donar l'any 1981, fa 32 anys, l'historiador Antonio Marquina, en un article sobre les conspiracions del general Antonio Aranda, publicat a la revista Historia16 . Posteriorment, ja utilitzant documents d'arxius britànics, van aparèixer diferents narracions: l'any 1991, els articles de Denis Smyth, " Les chevaliers de Saint-George. La Grande Bretagne et la corruption des généreaux espagnols ", i el de Paul Preston, " Franco et ses généraux, 1939-1945 ". L'any 1999, David Stafford dedicà al tema dos capítols del seu llibre Roosevelt and Churchill. Men of secrets . El 2002 era Manuel Ros Aguado, a La guerra secreta de Franco (1939-1945) , qui en parlava, i l'any 2005 ho feren extensament les obres de Richard Wigg, Churchill y Franco, i d'Enrique Moradiellos, Franco frente a Churchill . Jo mateix ho explico a la meva La Dictadura de Franco -Crítica-Marcial Pons, 2010, pàgines 84-85- i, molt més recentment, Mercedes Cabrera aporta encara molta més informació a Juan March (1880-1962) .
Tot i que la història és ben coneguda per alguns historiadors, permeteu-me que us l'expliqui breument. L'estiu del 1940 el pas del govern de Franco de la posició de neutralitat a la de "no bel·ligerància" davant la Segona Guerra Mundial espantà els britànics. L'ambaixador a Madrid, Samuel Hoare, bon coneixedor de l'ambient que es respirava llavors, proposà al seu govern establir contactes discrets amb els sectors més conservadors -" right people "-, especialment amb militars, per tal que fessin tot el que fos possible per impedir que Espanya entrés en el conflicte al costat de l'eix alemany-italià i que igualment es resistissin a una possible entrada de tropes alemanyes a Espanya per atacar Gibraltar. Fou l'operació anomenada Cavalleria -o Cavallers- de Sant Jordi. La llista sencera dels membres d'aquest grup no es coneix, fins ara, però és segur que en van formar part, en primer lloc, el general Antonio Aranda, que era amic personal de Hoare; juntament amb aquest hi havia un important grup de militars de conegudes conviccions monàrquiques: Alfredo Kindelán, Luis Orgaz, José Enrique Varela, Fidel Dávila, José Monasterio, Andrés Saliquet, José Solchaga, Miguel Ponte, i així fins a uns 30 generals i coronels. El govern britànic, al llarg de dos anys i mig, posà a disposició d'aquests militars un total de 13 milions de lliures esterlines que varen ser dipositades en diferents comptes corrents: primer en el Swiss Bank Corporation de Nova York, i a partir de finals de l'any 1941 a diversos bancs a Suïssa.
Tota l'operació fou realitzada mercè als bons oficis de dos personatges força peculiars: l'agregat naval britànic a Madrid, Allan Hillgarth, i el financer mallorquí Joan March. Del primer, que havia estat el cònsol britànic a Mallorca durant la Guerra Civil, ja ens n'havia parlat extensament Josep Massot en un llibre tan interessant com documentat - El cònsol Alan Hillgarth i les Illes Balears (1936-1939) -; i del segon ara en sabem moltíssimes més coses mercè a la important biografia escrita per Mercedes Cabrera, abans citada. Que March era l'home clau de tota l'operació era tan evident que fins i tot l'agregat militar nord-americà a Londres, Raymond E. Lee, l'abril del 1942 escrivia en un informe confidencial sobre els "Cavallers de Sant Jordi" dient: "Totes les negociacions han estat dirigides amb l'acostumada habilitat de què sempre és capaç Joan March, amagant amb cura les pistes britàniques i fent veure que tot és un moviment exclusivament espanyol, finançat per bancs espanyols i amb l'únic objectiu d'evitar a Espanya els horrors d'una nova guerra". De tota manera, sembla que el govern de Franco s'assabentà, tot i que parcialment, de l'operació, i el sector més feixista atacà durament March: José Antonio Girón, ministre de Treball, arribà a exigir que fos afusellat en el pati del Pardo, mentre que Demetrio Carceller, ministre d'Indústria, demanà fortes sancions econòmiques contra ell. Però March, com sempre, se'n va sortir atès que era quasi intocable: com ell mateix va confessar a l'ambaixador britànic, durant la Guerra Civil havia donat ajuda a Franco per valor de 20 milions de pessetes i crèdits en lliures esterlines per 5 milions més. I, a més, què es pot dir d'un home que, com explica Mercedes Cabrera, fou capaç d'oferir a Mussolini l'illa de Mallorca, que ell afirmava controlar, en el cas que la República guanyés la guerra?
La Cavalleria de Sant Jordi s'estavellà quan va pretendre anar més lluny i conspirà en favor de la restauració de la monarquia. Franco els desarticulà fàcilment. Aquells generals, com reconeixia el mateix Hoare, eren poc de fiar i uns covards: "Tenien massa por a perdre els seus llocs de comandament, els seus sous i els seus privilegis", per enfrontar-se a Franco. Llevat d'Aranda cap d'ells s'arriscà a favor de la monarquia. Fins ací aquesta petita, però significativa història, ja explicada pels historiadors però ignorada per molts dels qui escriuen als mitjans de comunicació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada