Cròniques colonials (1981)
De l'article de Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, la Segarra, 1918 - Barcelona, 1990) publicat a Diario de Barcelona el 26 d'octubre del 1981. Fa trenta anys ja s'havien esmorteït les esperances de canvi per Catalunya desvetllades en el postfranquisme.
Cròniques colonials
Suposo que ho heu llegit o, si sou prou granats, que us en recordeu, car hi ha coses que no s'obliden: durant el maig francès del seixanta-vuit, algú va escriure "La imaginació al poder" en una paret de les escales de la Facultat de Ciències Polítiques. Però no sé si us haureu adonat que ara, al cap de tretze anys, hi ha un indret on s'està materialitzant aquesta esperança: l'Estat espanyol. No pas, certament, com hauria volgut l'autor de la pintada anònima, el qual devia pensar en una imaginació creadora i, doncs, de les que alliberen, mentre la que es posa a contribució en aquesta península on es van evaporant les essències espirituals de l'Occident sembla que es proposi un cop més, entre altres objectius que de moment deixarem de banda, la destrucció de les cultures anomenades minoritàries, entre elles la catalana. Busca, com feia el feixisme que acabà avergonyint-se del seu nom sense negligir la seva tasca, el càstig.
Hom podria preguntar-se, seguint idees de Nietzsche, si se'ns vol castigar com a posseïdors d'un privilegi o per tal d'acabar amb un element atrofiat que impedeix una realització "nacional" sota la direcció monopolitzadora d'una comunitat que té escampades les seves forces d'ocupació arreu de les colònies. Podria haver-hi una mica de cada cosa. De privilegi potser se'n pot parlar si tenim en compte l'existència d'una mentalitat centralista per la qual ho és la diferència. Observeu com totes les harmonitzacions que hem sofert des que Isabel la Catòlica somniava en la triple unitat lingüística, religiosa i política, s'entenen com una integració als valors de Castella; mai no es contemplen com un respecte entre les diferents col·lectivitats i cada cop es tracta, per tant, no pas d'una convivència de cultures que podrien fecundar-se mútuament, sinó de l'exigència d'una renúncia, per part nostra, al dret de ser. L'assumpte de la llengua ho demostra prou: encara avui la del poble hegemònic és oficial a casa nostra, quan la catalana no ho és a casa del veí. [...]
Hom podria preguntar-se, seguint idees de Nietzsche, si se'ns vol castigar com a posseïdors d'un privilegi o per tal d'acabar amb un element atrofiat que impedeix una realització "nacional" sota la direcció monopolitzadora d'una comunitat que té escampades les seves forces d'ocupació arreu de les colònies. Podria haver-hi una mica de cada cosa. De privilegi potser se'n pot parlar si tenim en compte l'existència d'una mentalitat centralista per la qual ho és la diferència. Observeu com totes les harmonitzacions que hem sofert des que Isabel la Catòlica somniava en la triple unitat lingüística, religiosa i política, s'entenen com una integració als valors de Castella; mai no es contemplen com un respecte entre les diferents col·lectivitats i cada cop es tracta, per tant, no pas d'una convivència de cultures que podrien fecundar-se mútuament, sinó de l'exigència d'una renúncia, per part nostra, al dret de ser. L'assumpte de la llengua ho demostra prou: encara avui la del poble hegemònic és oficial a casa nostra, quan la catalana no ho és a casa del veí. [...]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada