 |
| Vista aèria de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, presa des d’un globus. |
L’Exposició Universal de Barcelona es va celebrar en un moment de baixa conjuntura econòmica, en un any poc adequat per a atreure l’atenció internacional, i la seva preparació va ser tan desastrosa que feia preveure un fracàs. Afegim-hi que Barcelona no tenia el nivell de les ciutats que havien organitzat les exposicions universals. Malgrat aquestes circumstàncies tan desfavorables, l’Exposició resultà un èxit relatiu, especialment per a la moral i l’amor propi dels barcelonins i catalans.
La conjuntura econòmica era dolenta. En el sector agrari, la fil·loxera era a les portes de Barcelona i amenaçava la vinya, que era la primera producció agrícola catalana. La crisi agrària era un fet a la resta de l’Estat i aquesta crisi afectava les vendes de la indústria cotonera, que passava per un mal moment. La fàbrica de Batlló i Batlló, per exemple, una de la primeres de Catalunya, estava tancada quan se celebrà l’Exposició.
L’any 1888 era molt poc adequat per a celebrar una Exposició Universal, perquè feia temps que estava anunciada la de París del 1889, que havia de ser per a la capital francesa la seva gran exposició, la que veié aixecar-se la torre Eiffel, un dels actuals emblemes de la ciutat. Hi havia el criteri, generalment acceptat, però no regulat, que aquestes exposicions universals no s’havien de celebrar gaire seguides, en atenció als expositors i als mateixos visitants potencials. Pocs d’aquests visitants anaren a totes dues –la parisenca i la barcelonina– i, a l’hora de triar, la francesa tingué tots els trumfos.
La preparació va ser desastrosa. L’Exposició es va convocar, després es desconvocà, i quan faltaven pocs mesos per a la seva obertura es tornà a convocar. És clar que no tot va ser culpa dels organitzadors, ja que el govern espanyol no va donar-hi el vistiplau fins el dia 11 de novembre de 1887, cinc mesos abans de l’obertura. El resultat d’aquestes presses, unides a un pressupost insuficient, fou que els palaus i els edificis de l’Exposició es construïren a correcuita, que molts no estigueren llestos, oficialment, fins dos dies abans de la inauguració, i que els obrers continuaren anant amunt i avall quan ja era oberta. El Palau de la Indústria, un dels principals de l’Exposició, és un bon exemple de les presses i dels canvis obligats. Es va projectar amb una coberta metàl·lica, però, com que el pressupost no permetia pagar-la, es passà de la construcció de ferro a la de fusta. Quan ja s’estava acabant l’edifici hi hagué un nou canvi, de manera que la part central del sostre del Palau es cobrí amb estructura metàl·lica i la resta amb fusta.
Finalment, es pot considerar que Barcelona es va situar al nivell d’unes altres ciutats, que la superaven en tots sentits. La ciutat és la capital d’un país –Catalunya– que és una excepció en el món mediterrani, en haver seguit un model de revolució industrial europea no igualat per cap altre en la seva zona geogràfica. Però, tant per població, com per avenços tecnològics, quedava molt enrere de les grans capitals europees que havien organitzat exposicions universals fins aleshores. Era un factor que pesava negativament.
El govern espanyol demostrà una enorme gasiveria a l’hora de donar suport a la que era la primera exposició universal espanyola. No concedí cap subvenció a fons perdut, només un crèdit de dos milions de pessetes a l’Ajuntament de Barcelona –a retornar, per descomptat–. Pel que fa a la despesa assignada al que eren les instal·lacions oficials de l’Estat, no acceptà que fos en cap cas superior a la destinada amb el mateix objectiu a l’Exposició Universal de París el 1878, que havia estat d’1,4 milions de pessetes. El resultat econòmic per a l’Ajuntament de Barcelona fou un dèficit de 6,7 milions de pessetes, que gravà els seus futurs pressupostos.
 |
Litografia de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888, extreta del llibre publicat per l’Órgano Oficial. AC / Repr.: G.S.
|
Aquests són els aspectes negatius. No obstant això, l’Exposició va ser un èxit relatiu, gràcies a una societat civil catalana que, després de pensar-s’ho molt, s’hi abocà totalment, en col·laboració amb l’alcalde de Barcelona, Francesc Rius i Taulet, que trobà el suport personal dels seus ciutadans més destacats. Manuel Girona, el banquer i l’home de negocis més admirat per la societat barcelonina, acceptà el càrrec de comissari reial i l’administració del migrat pressupost que li havien assignat. La Junta Directiva de l’Exposició era formada pel bo i millor de la burgesia emprenedora catalana del moment, amb persones com Claudi López i Bru, segon marquès de Comillas, l’industrial i polític Josep Ferrer i Vidal o el jurista Manuel Duran i Bas. Cap dels cridats per l’organització no es va fer enrere. El president de la Junta d’Obres va ser l’arquitecte Elies Rogent, una figura de primer ordre.
L’única oposició va arribar de Valentí Almirall i el seu Centre Català, que profetitzaven el fracàs possible de l’Exposició, abans que aquesta s’inaugurés. Els seus raonaments eren correctes, però no van comptar amb l’esclat ciutadà al seu favor. La crítica, però, no hi va faltar, divulgada a través de diaris i publicacions. Es van publicar a Barcelona tres obres còmiques sobre l’Exposició.
L’Exposició va ser un èxit per als barcelonins i catalans. Per primera vegada es van trobar en el centre de l’atenció mundial i s’adonaren que tenien capacitat per a organitzar una exposició sense fer el ridícul i, fins i tot, provocant la sorpresa de molts dels visitants, que no s’esperaven una ciutat moderna, com era ja Barcelona, ni una societat tan viva com era la catalana. La ciutat remodelà els terrenys que havia ocupat l’odiada Ciutadella, construïda per a vigilar de prop uns barcelonins en els quals el govern central no confiava gaire, vista l’experiència i els bombardeigs d’anys anteriors. Es va publicar per primera vegada una Guía Ilustrada de la Exposición Universal de 1888 y de Barcelona, en castellà, francès i anglès.
El resum del que s’ha dit pot ser el següent, segons un editorial d’una publicació barcelonina, que fins i tot demostra sentit de l’humor: “Se han hecho prodigios de actividad; se ha mostrado un desorden admirable en todo, en los trabajos, en la clasificación, en las instalaciones y en la administración. A la legua se adivina que todo esto les ha venido muy ancho a los organizadores… La Exposición, a pesar de ésto es magnífica… Sólo el repentino entusiasmo de las clases productoras, nacido a última hora y el empeño de ciertos industriales extranjeros, en venir a exponer sus manufacturas, ha salvado la Exposición, convirtiendo el fracaso en éxito ruidoso” (“Industria e Invenciones”, 7 de juliol de 1888).
EL CERTAMEN
Abans d’inaugurar-se l’Exposició, la ciutat va veure aixecar un monument, avui prou emblemàtic, que va ser una de les aportacions de l’Ajuntament de Barcelona: el monument a Colom, al començament de la Rambla barcelonina. Va ser obra de l’arquitecte Gaietà Buïgas.
 |
| Treballs de construcció del monument a Colom, realitzat en ocasió de l’Exposició Universal de Barcelona del 1888. |
L’Exposició pròpiament dita obrí les portes l’11 d’abril de 1888, però els actes d’inauguració no se celebraren fins el 20 de maig. L’Exposició es clausurà el 9 de desembre. Durant els 246 dies en què, oficialment, es mantingueren obertes les portes es va calcular que havia rebut 2.133.000 visitants –sempre tenint en compte que moltes d’aquestes visites corresponen a la mateixa persona–. Barcelona tenia aleshores 272.000 habitants i la xifra de visitants amb relació a la població es considerà molt alta, si es comparava amb la d’altres ciutats, seus d’altres exposicions universals. Es van atribuir a l’Exposició l’arribada de 341.000 viatgers per ferrocarril i d’uns 50.000 pel port (Joan Salas Anton, Fenómenos estadístico-sociales determinados por la Exposición de Barcelona a Conferencias dadas en el Ateneo Barcelonés, relativas a la Exposición Universal, Barcelona 1890).
El certamen ocupà 450.000 metres quadrats als terrenys on s’havia ubicat la famosa i sinistra Ciutadella i va ser l’excusa perquè l’Ajuntament de Barcelona urbanitzés la zona amb la creació del parc actual. Alguns dels palaus i edificis construïts es conserven, mentre que d’altres van durar només uns mesos o uns anys. Entre els primers destaca l’Arc de Triomf; entre els segons, l’Hotel Internacional, obra de l’arquitecte Domènech i Montaner.
EXPOSITORS
Hi participaren un total de 10.338 expositors, un cop deduïts els participants en la secció arqueològica, que difícilment es pot considerar que miressin cap al futur. Cal tenir en compte que molts dels expositors eren d’una extraordinària modèstia i que els productes presentats eren molt diversos: minerals, productes agrícoles, artístics, industrials.
La participació estrangera, tot i que hi acudiren vint-i-cinc estats, a més de l’espanyol, va ser més aviat fluixa (vegeu el quadre 1). Només cal destacar la presència francesa, que aprofità l’Exposició per a fer un esforç de venda dels seus productes. S’hi van abocar perquè veien en el seu veí espanyol –i especialment el català– un bon mercat per a vendre. Els altres estats presents van fer tot el que van poder per quedar bé, però l’Exposició que realment els interessava era la de París de l’any següent.
Espanya hi participà amb 7.320 estands (vegeu el quadre 2), dels quals n’hi havia 1.116 que corresponien a les instal·lacions del govern, inclosa una col·lecció de ventalls de la Casa Reial. La indústria catalana “está allí representada, casi por completo”, mentre que hi falta “la industria de las demás provincias, ya que solo está representada por contados expositores” (La Exposición Universal de Barcelona, “Industria e Invenciones”, núm. 1, juliol del 1888). La raó d’aquesta absència, segons l’articulista, és el poc temps que van tenir les empreses per a preparar-se. Hi ha, en canvi, una presència massiva espanyola de vins i olis.
  |
Quadre 2. Participació espanyola
en l’Exposició
Universal de Barcelona del 1888.
Quadre 1. Participació per Estats
en l’Exposició Universal
de Barcelona del 1888.
La gran empresa catalana hi era representada i amb generositat. És el cas de La Maquinista Terrestre i Marítima, la Companyia General de Tabacs de Filipines, L’Espanya Industrial i la Companyia Transatlàntica. La indústria tèxtil hi era tota, amb l’excepció d’aquelles empreses que havien tancat, com era el cas de Batlló i Batlló, ja comentat.
Text:
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada