dimarts, 3 de maig del 2016

LA CIÈNCIA I LA LITERATURA AMB EL QUÍMIC I PERIODISTA XAVIER DURAN

El químic i periodista científic Xavier Duran va ser guardonat ahir amb un dels premis Serra d’Or.
Ara.Cat. MÒNICA L. FERRADO

En Xavier Duran (Barcelona, 1959) és químic, però fa de comunicador científic. És un dels degans de la divulgació científica a Catalunya. Va començar l’any 1992, col·laborant a ‘La Vanguardia’, va portar la secció de ciència a ‘El Temps’ i va ser director del desaparegut programa de TV3 ‘El medi ambient’. Segueix a la tele, on cobreix temes de ciència per als informatius, però no només s’ha dedicat als mitjans, esclar. És autor de més de vint llibres de divulgació. L’últim, La ciència en la literatura, amb el qual va guanyar ahir el premi Serra d’Or. Tot i que és nascut a Barcelona, insisteix que se sent fill de Sant Feliu de Guíxols.

¿Et sents còmode en el creuament entre ciències i lletres?
Sí, i amb l’art en general. M’agrada la interacció de la ciència amb altres mons. És molt enriquidor buscar la ciència on la majoria pensa que no hi és. I les referències literàries i històriques enriqueixen el discurs científic. En literatura hi ha autors que no sospites que tinguin tanta ciència. És el cas de Marcel Proust. I passa en altres camps: l’estudi dels pigments de les pintures, les formes matemàtiques a la natura, els elements arquitectònics... La ciència és a tot arreu.

Vas fer la tesi doctoral sobre com la premsa barcelonina va cobrir el llançament de l’Sputnik...
Entre 1957 i 1969, quan es va produir el llançament dels satèl·lits soviètics, a Espanya hi havia una autarquia. Hi havia censura prèvia, molt estricta quan la premsa s’aventurava a anar més enllà del que estava permès, que era poc. Va agafar tothom per sorpresa perquè es va dur amb un secretisme absolut, criticat a la premsa; és curiós que una dictadura critiqués el secretisme d’una altra. Però aviat va aparèixer el mateix temor que van voler transmetre els americans, que els soviètics si havien posat un satèl·lit en òrbita podien llançar bombes a tot el planeta. I a la premsa hi havia un prec als americans perquè ens traguessin aquesta amenaça.

També has fet un gran esforç per divulgar sobre química. Què me’n dius dels prejudicis amb la química?
Constantment s’elogien les coses naturals, sense química, quan la química explica tota la matèria: no és un ingredient per si mateixa. A la història, la química de vegades ha jugat un paper positiu i d’altres negatiu. Però no s’explica a fons. En la publicitat es veu clarament. Per exemple, ningú dirà mai que un cotxe té poca física, però sí que un cosmètic té poca química.

Hi ha la química entre persones...
Sí, la bona química entre persones es refereix a l’afinitat. Lliga amb Goethe i les afinitats electives. L’autor romàntic, que es considerava més científic que literat, aprofita la teoria de l’afinitat química per fer una metàfora sobre les relacions humanes i les parelles que es trenquen i es formen.

¿És reconfortant trobar empremtes de ciència en la literatura?
Poetitzar la ciència té molt de valor. Implica que algú la intenti explicar amb la màxima bellesa literària o que un científic utilitzi recursos literaris. La ciència pot ser un bon esquer per pescar els lectors.

Regala’m un esquer de la teva col·lecció de curiositats científiques...
¿Per què les lleones no els prefereixen rossos? El color de la melena es correlaciona directament amb la salut, la testosterona i el vigor. Els lleons amb melena més fosca són més forts, deixen més descendència i faciliten a la femella la cria i la protecció.

Quina és l’empremta més gran que la ciència ha deixat en la literatura catalana?
Narcís Oller, com a novel·lista, i Joan Salvat-Papasseit i J.V. Foix com a poetes. Són dos poetes avantguardistes, i les avantguardes sense ciència no s’entenen. I Narcís Oller viu una època de transformació de la societat, aquí i arreu, amb el ferrocarril, el telègraf, la industrialització, en una societat moderna. La fa servir no tan sols com a escenari, sinó que tracta l’impacte de la ciència i la tecnologia creant personatges que depenen de l’accés a aquests avenços i que mostren el seu posicionament.

¿I la literatura espanyola com aborda la revolució científico-tècnica?
Als anys 30 del segle XIX aquí arriba la industrialització i canvia l’estructura econòmica. A Espanya no hi arriba. I, a més, fins a mitjan segle XX la literatura espanyola reivindicarà l’Espanya rural. El falangisme es manté ancorat en una tradició que s’oposa a la Revolució Industrial, que considera destructora de l’esperit patri. Un exemple [Duran obre el seu llibre] és la poesia d’Agustín de Foxá. “ No queremos tu ciencia, que nos quema las hadas ”, diu. “ Castilla no es científica; no surge en sus terrones la fábrica, su arcilla produce como Atenas teogonías y olivos, batallas, reyes, dioses... ” Azorín mateix abomina de la ciutat, i barreja trens i xemeneies amb els efectes nocius del liberalisme i la decadència moral.

Aviat surt el seu pròxim llibre, premi Vallverdú d’assaig. Va sobre...?
L’individu transparent, dels raigs X al big data. Explica com els aparells mèdics i la genètica ens han fet transparents, fins i tot el cervell, i com contribueixen a generar dades que donem volent o sense voler. Aquest volum de dades suposa beneficis, però també ens fa més vulnerables a un mal ús. Per exemple, amb la data de naixement, el sexe i el codi postal es pot identificar una persona. Si ho creues amb dades mèdiques, ja tens tot el perfil. I això ho poden tenir, per exemple, les asseguradores. La privacitat és un dels grans reptes. Cada aparell que fem servir a casa deixa una empremta elèctrica diferent a la xarxa. Sembla trivial, però no ho és, perquè pot revelar quan ets a casa i com utilitzes el teu temps. Sembla trivial, però no ho és.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada