LA SEGONA REPÚBLICA A CATALUNYA (1931-1936) RESUMIDA

Dones votant l'any 1933 al municipi d'Eibar (Esuskadi)

El rebuig de gran part de la societat espanyola del feixisme, inclosa una part significativa de l’exèrcit, va obligar Alfons XIII a destituir a Primo de Ribera i substituir-lo pel, suposadament més moderat, general Berenguer, el 30 de gener de 1930, un dels militars senyalats com a culpables en l’Informe Picasso, evidentment amnistiat després del cop d’estat de Primo de Rivera i, a més, premiat amb el càrrec de cap de la Casa Militar del Rey.

 

Berenguer va prometre convocar eleccions i restaurar la Constitució, és a dir, tornar al simulacre d’alternança de partits del sistema caciquil anterior, a la qual cosa els partits democràtics es van negar. Els moviments obrers, alleugerits després de més de sis anys d’opressió, van incrementar els seus actes de protesta. Els partits republicans es van conjurar per fer caure la monarquia i van signar, l’agost de 1930, el Pacto de San Sebastián, amb aquesta finalitat. El desembre d’aquellt any va haver-hi un intent de cop militar per instaurar la República. El cop va fracassar i els seus promotors van ser afusellats. Desgastat per tanta pressió, Berenguer i el seu govern dimiteixen el 14 de febrer de 1931. El desprestigi de la monarquia era ja tan gran que ni els seus més fidels defensors com Maura o Romanones van voler encapçalar un nou govern monàrquic.

 

El rei només va trobar l’almirall Aznar, que va encapçalar un govern de concentració dels diferents grups monàrquics i va intentar donar aparença d’estabilitat convocant eleccions municipals el 12 d’abril següent. El triomf dels partits republicans va acabar d’ensorrar el règim de la Segona Restauració Borbònica. El rei va fugir de l’estat Espanyol amb la seva família. Això sí, no va tenir el detall d’abdicar. El 14 d’abril de 1931 es va constituir la Segona República Espanyola.

 

García de Cortázar obvia els fets vergonyants que van dur a la fi del règim imposat pels militar, l’any 1876 i, simplement, apunta:

 

“El régimen que nació para traer a España el aire de modernidad europea y una Constitución democràtica y laica se vio enredado en desencuentros cada vez más abismales”

 

En efecte, la major part de la població de tot l’estat espanyol, especialment a Catalunya i als nuclis urbans de la resta de l’estat, van rebre l’arribada de la República amb una gran il·lusió i entusiasme. Hi havia el convenciment general que s’havien acabat per sempre més les injustícies socials i que les llibertats (política, deculte, de premsa, d’expressió...) romandrien per sempre més.. I que, definitivament, s’havien deslliurat dels Borbons, una dinastia que mai va saber, ni menys voler, respectar-les. A més, es va aconseguir una fita llargament volguda: donar el dret de vot a les dones, Però com amb la Revolució de 1868, l’alegria va durar poc.

L’ús de la paraula desencuentros que fa servir el nostre historiador és un eufemisme absolutament inadequat i totalment inexacte.

 

Naturalment, van sorgir els problemes normals en una democràcia d’enfrontaments entre partits i entre les seves diferents faccions internes, tot dintre del respecte i la tolerància necessàries en un règim de llibertats tan individuals com col·lectives.

 

La part gruixuda dels problemes de la República, però, no van venir per això. Van venir perquè hi havia una part de la societat civil i de l’exèrcit que estava en un absolut desacord amb el fet d’haver de viure en un règim democràtic. Des del primer moment, i amb el sinistre diari madrileny ABC, dirigit per Manuel Aznar, l’avi del futur president de govern espanyol José María Aznar, com a portaveu, van començar a conspirar contra el règim de llibertats que s’havia instaurat, que els perjudicava i irritava profundament. Els que sempre havien manat i remenat les cireres volien continuar fent-ho i de cap manera consentirien a renunciar als seus privilegis.

 

La primera mostra d’intolerància espanyola la vam rebre, com de costum, a Catalunya. El president Macià, tornat de l’exili i admirat i venerat per la major part del poble català, va intentar recuperar l’estat català, encara que fos federat dintre de l’estat espanyol. Les fortes pressions i amenaces vingudes pels líders republicans espanyols de Madrid i de l’exèrcit espanyol van obligar Macià a claudicar i a conformar-se amb un estatut d’autonomia. A Madrid, manaven els partidaris de la llibertat, però no volien concedir -la, de cap manera, a Catalunya.

 

Els partits catalans van redactar el conegut com Estatut de Núria, que va haver de passar per les Cortes, que van fer anar les tisores, les serres i les destrals a dojo fins deixar-lo completament desnaturalitzat. I, malgrat tot, va ser aprovat en referèndum pel 99 % dels votants catalans. Valia més això que res. Tot aquest procés va anar acompanyat per un boicot als productes catalans. Era el segon en poc temps, ja que el 1918, quan Francesc Cambó va demanar un estatut d’autonomia a les Cortes, els nostres veïns van respondre de la mateixa manera, amb la comprensió i el respecte cap a Catalunya que sempre els ha caracteritzat.

 

Ja ho va senyalar el president de la República espanyola Manuel Azaña, que va dir que era veritat que calia bombardejar Barcelona cada 50 anys perquè els catalans recordéssim qui manava. Ni els dirigents espanyols suposadament democràtics estaven disposats a respectar Catalunya i els catalans.

 

Malgrat tot, l’Estatut del 1932 es va aplicar i Catalunya semblava que entrava en una bona època. El número de vehicles, tant d’ús particular com de negoci es va doblar. Anaven cap amunt els fenòmens del cinema, de l’estiueig, entre molts d’altres. L’associacionisme bullia, com és el cas de la creació de l’associació Palestra, seguint el model dels scouts anglosaxons, dedicada a la formació humana del jovent. Catalunya prosperava en tots els aspectes, l’econòmic, el social, el cultural. L’alegria, però, va durar poc.

 

La crisi interna del govern republicà espanyol va dur el president Niceto Alcalá Zamora a convocar noves eleccions, que se celebraren el 19 de novembre de 1933. Van guanyar els partits enemics de la República: la reaccionària Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) i el Partido Republicano Radical (PRR) el partit del sinistre, populista, demagog i xenòfob anticatalà Alejandro Lerroux.

 

Val a dir que a Catalunya la CEDA només va aconseguir un diputat, el mateix nombre que el PRR. La resta van ser un de carlí i de diversos partits catalanistes, tant regionalistes com independentistes. El resultat va ser, com sempre, molt diferent del de la resta de l’estat.

 

La pressió rebuda des de Madrid va provocar un greu augment de les tensions socials a tot l’estat, amb diversos incidents. El més greu de tots va ser la revolta minera a Astúries, el dia 5 d’octubre del 1934. Ja n’hi havia hagut d’altres els mesos anteriors, però aquesta va agafar tals proporcions que va haver de ser esclafada per la legió amb el suport de l’aviació militar.

 

Aquesta pressió també va fer perdre els nervis al president Companys i al govern de la Generalitat, que van intentar un maldestre i molt mal planificat cop de força, el dia 6 d’octubre del mateix any, per instaurar l’estat català dins de la ‘federació de repúbliques ibèriques’. El diàleg ofert pel govern de la República va ser l’habitual del govern espanyols de totes les èpoques: enviar l’exèrcit, fer bombardejar el Palau de la Generalitat, empresonar-ne el govern al vaixell Uruguay, ancorat al port de Barcelona, suspendre l’Estatut i imposar una mena de llei marcial on es limitaven les llibertats democràtiques als catalans.

 

El 16 de febrer de 1936, a les terceres i darreres eleccions de la Segona República guanyà una coalició anomenada Front d’Esquerres que va tornar a restaurar les llibertats a tot l’estat i a Catalunya, va indultar el govern de la Generalitat i va tornar a posar en vigor l’Estatut.

 

Al País Basc s’estava plantejant demanar un estatut d’autonomia des del 1931. El procés es va veure interromput el 1933 amb la victòria dels reaccionaris, però el 1936 el procés va agafar embranzida. També es parlava d’un estatut d’autonomia per Navarra, per Galícia i, potser, per a d’altres regions de l’estat.

 

Havia entrat també en vigor la llei del divorci.

 

Semblava que el malson del sotmetiment als reaccionaris antidemocràtics i al feixisme s’havia acabat i que la llibertat tornava a dominar la vida dels ciutadans de l’estat espanyol.

 

Només va ser un miratge.

 

Carles Camp 16/6/2015. Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya.http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART02740