LA TRAGÈDIA HUMANA DE LA GUERRA DES DE GOYA FINS AL CLAM DE LES DONES VIOLADES CONGOLESES

DES DELS DESASTRES DE LA GUERRA DE GOYA, PASSANT PEL RELAT DEL SOLDAT WATERLOT A LA I GUERRA MUNDIAL FINS A LES ACTUALS CONFESSIONS DELS PRESOS SIRIANS O ELS CLAMS DE LES DONES FA POC VIOLADES A LA GUERRA, AL CONGO ,PER RECLAMAR QUE EL DOCTOR MUCKWEGE QUE LES HI CURA LA DIGNITAT TORNI DE L' AMAGATALL PER  L'AMENAÇA DE MORT PER A GUARIR-LES: NO HA CANVIAT EN RES LA BRUTALITAT  I LA MONSTRUOSITAT HUMANA


Los desastres de la guerra, n.º 33: «¿Qué hay que hacer más?».

Los desastres de la guerra .Estampa 50: ¡Madre infeliz!



Desastres de la Guerra, nº 30: «Estragos de la guerra».





Goya va mostrar en Los Desastres de la Guerra, una sèrie de 82 aiguaforts, realitzada entre 1810 i 1820, els horrors de la Guerra del Francès o de la Independència (1808-1814) del poble espanyol contra l'exèrcit francès napoleònic. La visió que l'artista tingué de la guerra és un dels primers reportatges esfereïdors de la història gràfica del bel·licisme, com si es tractés d'un verdader cobriment d'una gerra actual. I per això, sempre, des de, també, altres vessants Goya és una veu universal.

Doble mort del soldat Waterlot a la I Guerra Mundial 
Els francesos, que dediquen moltes energies al trencaclosques del passat, discuteixen aquests dies de novembre sobre l'armistici que va posar punt final a la Primera Guerra Mundial a les 11 hores del dia 11 del mes 11 del 1918. Un dels llibres que s'incorporen al debat és el que ha escrit Odette Hardy-Hémery, Afusellat viu , on s'explica la història real de François Waterlot, un soldat que va ser passat per les armes amb set companys perquè durant la batalla es van quedar paralitzats, sense avançar, espantats al fons d'una trinxera. Waterlot, però, situat a l'extrem del grup durant l'execució, va caure ferit i el van donar per mort. Retornat al món dels vius, encara va tenir temps d'escriure 250 cartes abans de morir nou mesos després al camp de batalla. Aquests textos redactats durant el parèntesi entre la mort i la mort són un testimoni únic sobre la guerra. Les cartes de Waterlot descobreixen la pràctica infame de certs oficials que afusellaven la pròpia tropa per demostrar autoritat i obligar el soldat a caminar directament cap a la mort, acollonit, i sense cap possibilitat de raonar sobre la conveniència de l'acció a la qual se l'obligava.
La història del soldat Waterlot s'incorpora a la narrativa sobre la guerra, no com una èpica, sinó com una tragèdia humana, on se sacrifica la població més humil i són els estaments més baixos de la societat els que primer perden la capacitat de decidir i es veuen obligats a actuar a cegues per convertir-se en la part més nombrosa de la gran massa de les víctimes.

http://www.ara.cat/premium/societat/Lamor-guerra-ressuscitat_0_812918791.html

Revolta contra BaixarAl -Assad
Avui, aquesta guerra civil enquistada en el pròxim orient  que destrossa el cor de Síria, és un  exemple més de què les atrocitat segueixen essent igual que fa 200 anys enrera. Els presoners sirians en mans dels rebels confessen macabres atrocitats comeses pel alts oficials de l'exèrcit sirià estatal per evitar les desercions o que es rendeixin davant mateix de l'exèrcit enemic.
Raqib, un presoner de l'Exèrcit Sirià Lliure,  té ferides de bala a la cama i l'abdomen: el seu superior li va disparar quan va demanar permís per rendir-se. "Estàvem acorralats i tres companys més i jo vam dir al capità que hauríem de rendir-nos. Llavors, ens va cridar traïdors i ens va disparar. El capità va morir en la batalla", relata el presoner, que porta tres anys a l'exèrcit. A Raqib el van obligar a fer el servei militar. Era estudiant de llengua àrab a la Universitat d'Alep i no havia sol·licitat la pròrroga. "Un dia estava a l'autobús de camí a la universitat i em van detenir tres soldats i em van portar a la caserna", explica.
Raqib descriu la seva difícil estada a la base militar d'Ubbine, on va estar incomunicat un any i cinc mesos. "El primer que va fer el nostre superior va ser prendre'ns el carnet d'identitat; ens van prohibir portar telèfons mòbils i només ens deixaven parlar 10 minuts a la setmana amb les nostres famílies", explica, abans d'afegir que sempre estaven vigilats per informadors del règim "perquè tenien por de les desercions". "De vegades teníem por fins i tot de parlar en somnis, perquè no ens refiàvem de ningú", sosté Raqib.
Mazem portava vuit mesos al servei del règim. Aquest alauita de Latàquia havia ascendit a capità de policia. "El règim envia les forces de seguretat i la policia als punts militars per vigilar els soldats", assegura el pres. "Ens renten el cervell. Ens diuen que els sunnites són els nostres enemics i que si cau el règim es venjaran dels alauites i ens mataran a tots", desvela Mazem. "Jo vaig decidir ser policia perquè és el camí més fàcil", afirma. "Tens una carrera militar i un bon sou. Molt millor que ser professor", puntualitza el presoner. I confessa que l'única cosa que desitja és poder tornar aviat a casa amb la seva dona i fills, pendent com està de què se celebri un judici sota la llei de la xaria perquè pel tribunal militar les lleis sirianes i les islàmiques són iguals.

Presoners de guerra:  Soldats sirians presoners dels rebels a la província d'Idlib, al nord de Síria. Uns 400 van ser capturats en una sola setmana, a finals d'octubre.

Fem la guerra, no l'amor
Però, avui igual que en els pobles primitius on la guerra és un mecanisme d'equilibri per a sobreviure  en un ecosistema tan fràgil, com en el d'una estepa africana, és  ben vist, valorat i famós l'home dur de la guerra, però no per a la amor:el general David Howell Petraeus no ha estat cessat per haver-se convertit en el dit de Déu. L'home que ha dirigit les operacions amb drons -avions no tripulats- que Obama fa servir per a la guerra tecnològica, guerra preventiva -és a dir, abans que s'hagi comès cap delicte-, guerra selectiva on les execucions sumàries es fan sense intervenció judicial, ha estat cessat per culpa d'una relació "extramatrimonial".
Diuen que el general era l'home més admirat d'Amèrica i que, quan entrava en un lloc públic, la gent s'aixecava en senyal de reconeixement. La guerra, la mort, continua sent un ideal. Però el primer soldat del país no es pot enamorar. L'amor confon. L'amor és un pecat.

http://www.ara.cat/premium/internacional/presos-sirians-mans-rebels-confessen_0_812918773.html

"Per favor, doctor, no ens deixi soles".
Per Bru Rovira al diari Ara del dia 2 de desembre de 2012

El clam de les dones congoleses perquè torni el doctor Denis Mukwege s'aixeca com una sola veu a Bukavu, al sud del llac Kivu: "Estem disposades a lliurar les nostres collites, tots els plàtans, totes les pinyes, totes les cols, per recollir els diners necessaris i poder comprar el bitllet d'avió del doctor. I serem nosaltres, les dones, les que farem torns de vigilància, dia i nit, davant de casa seva, de manera que se senti protegit. Per favor, només volem que torni!", recullen les veus de les dones les ràdios locals i les agències de premsa.
De la República Democràtica del Congo, de la regió situada a l'est del país, entre les fronteres d'Uganda, Ruanda i Burundi, només ens n'arriben notícies de guerra. Notícies sobre l'explotació massiva, il·lícita, dels recursos minerals, però molt poques notícies sobre el combat d'una població silenciosa que lluita per sobreviure i preservar la dignitat enmig d'un escenari dominat pels diferents grups militars i els interessos sobre els recursos que hi tenen els països veïns i els seus clients, les grans potències estrangeres.
La història del doctor Denis Mukwege, que a finals del mes passat va haver de fugir del país després de ser atacat a casa seva, a Bukavu, és una d'aquestes històries de resistència. Fill d'un pastor pentecostal, tercer d'una família de nou germans, el doctor Mukwege era metge a l'hospital de la ciutat rural de Lamera quan va començar la primera guerra del Congo, aleshores Zaire, l'any 1996. L'octubre d'aquell any tots els malalts i l'equip sanitari de l'hospital van ser massacrats dins les mateixes instal·lacions, però el doctor, que aquell dia havia viatjat a Bukavu, va poder salvar la vida. Abans que comencés la guerra, Mukwege ja s'havia especialitzat en ginecologia, una disciplina que va estudiar a la ciutat francesa d'Angers. Fins aleshores, el principal problema que tenien les dones quan parien eren les infeccions i la mortalitat per culpa de la falta d'assistència adequada. També, com passa en altres països pobres, la fam, la malnutrició i els casaments precoços fan que moltes dones no estiguin ben desenvolupades, amb una pelvis massa estreta, i a l'hora de parir, si els nadons estan mal col·locats no poden sortir. Com que no hi ha prou mitjans per practicar una cesària, els infants moren i, quan moren, provoquen una infecció que, molt sovint, mata també les mares.
El doctor Mukwege va aprendre a l'Addis Ababa Fistula Hospital, que dirigeix la doctora Catherine Hamlin, la tècnica que ella i el seu marit, ja mort, van desenvolupar fa anys per reconstruir la vagina.
Violacions sistemàtiques
La guerra, però, va afegir a aquest problema derivat de la pobresa una nova tragèdia que es va convertir en epidèmia al Congo, especialment a partir de l'any 1997: les dones de l'est del país havien començat a ser violades sistemàticament pels soldats de tots els exèrcits que controlen la regió. I moltes de les pacients que arribaven a l'hospital de Bukavu, on aleshores treballava el doctor Mukwege, presentaven greus ferides, ja que a la violació s'hi sumaven molt sovint ferides de bala i la destrossa de la vagina per la introducció salvatge de tota mena d'objectes.
Des d'aleshores fins avui, és a dir, durant setze anys, es calcula que més de 500.000 dones han estat violades. La violació, la destrucció de la dona, s'ha convertit, doncs, en una arma de guerra, una metàstasi que s'ha anat estenent gradualment a tota la societat. "És com una epidèmia, una malaltia que ha estat inculcada per la guerra a la cultura masculina del país", explica el doctor Mukwege en el llibre de la periodista belga Colette Braeckman L'home que repara les dones .
"La situació més desesperant -explica el doctor a Braeckman- és quan una dona a qui he operat torna al cap d'un temps a l'hospital amb les mateixes ferides. Fa poc vaig reconstruir els genitals d'una dona a qui havien ferit amb un tret de pistola. Se li va facilitar un microcrèdit per tal que pogués reprendre les seves activitats. I heus aquí que dues setmanes després va tornar amb la seva filla. Aquesta vegada, totes dues havien estat violades en plena ciutat".
"Cosir, cosir i cosir, a vegades dues vegades, tres vegades la mateixa persona, no s'acaba mai", es queixa el doctor en nom de les dones del Congo a tot arreu on se'l vol escoltar. Convidat a parlar-ne a la Casa Blanca, a l'ONU i a les principals capitals europees. Nomenat diverses vegades pel premi Nobel de la pau, i premiat amb les més prestigioses condecoracions, el doctor es queixa del fet que, finalment, els que podrien acabar amb la tragèdia de les dones del Congo són sords als seus reclams sobre el que hi ha darrere d'aquestes violacions.
Al fet que van començar amb la guerra, una guerra que els mateixos països que reben amb amabilitat i admiració el doctor i li ofereixen premis són incapaços d'aturar, enganxats com estan als propis interessos comercials i econòmics.
Atacat pel fet de parlar alt i clar
Per tot això -perquè una cosa és fer de metge i l'altra parlar de les causes que provoquen el dolor i la mort de les seves malaltes- el doctor va ser atacat a casa seva a finals d'octubre i, després de salvar la vida miraculosament, va haver de fugir del país.
Mentre la guerra es revifa a Goma i la diplomàcia juga al gat i a la rata sobre els assumptes militars i els negocis, però no és mulla sobre la greu situació humanitària i la violència crònica que impossibilita una vida digna i en pau de la població, les dones de Bukavu demanen al doctor Denis Mukwege que torni. Per favor, que no les deixi soles.

Als 15 anys, la Marthe va ser segrestada pels rebels per convertir-la en esclava sexual.

http://www.ara.cat/premium/societat/favor-doctor-no-deixi-soles_0_821317968.html

Per conèixer una mica més l'horror de les dones al Congo:
http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/internacional/lonu-denuncia-violacions-dones-als-camps-desplacats-republica-democratica-del-congo-2265576

http://dbalears.cat/actualitat/ara/violacio-massiva.html

http://criatures.ara.cat/blog/2009/11/page/6/

http://www.wikilingua.net/ca/articles/s/e/g/Segunda_Guerra_del_Congo_976d.html

http://www.donesenxarxa.cat/soldats-del-congo-van-violar-a-121?mes=6&any=2011

http://www.mpv-ccss.blogspot.com.es/2013/01/noticies-desesperancadores-del.html La lacra de la guerra i la decrepitud humana en la guerrilla del LRA i del seu líder Joseph Kony

Boko Haram (informació exhaustiva). Relació amb Joseph Kony

Notícies relacionades amb Joseph Kony i la manca dels drets humans



Epíleg
El dia que torna la guerra israeliano-palestina, el general croat Gotovina ha estat declarat no culpable pel Tribunal Penal Internacional. Els crims de guerra, crims en contra de la humanitat que acompanyen la guerra, es veu que poden ser justos segons qui els faci.

COM ES VA CONSTRUIR LA TORRE EIFFEL

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/01/com_es_va_construir_la_torre_eiffel_713.php

Una apassionant història d’ambició, polèmica, amenaces i joc brut

Per Lurdes Rego, amb l’assessorament d’Andreu Mayayo

Els intel·lectuals consideraven que el projecte de Gustave Eiffel era d’una lletjor insuportable

Shutterstock

    

El 28 de gener de 1887 es va posar la primera pedra de la torre Eiffel. París necessitava una obra emblemàtica per reforçar la seva ‘grandeur’. Ara bé, els intel·lectuals consideraven que el projecte de Gustave Eiffel era d’una lletjor insuportable i els treballadors que haurien d’erigir-la es declararien en vaga. Malgrat els entrebancs, es va poder inaugurar amb èxit el 1889.

L’edifici més alt
Avui, parlar d’alçàries d’edificacions avui en dia és un anar i venir de xifres, un no parar de reptes per tenir el cel més a la mà. Però hi va haver un temps en què només una dama ostentava aquest privilegi. Amb els seus tres-cents metres inicials, la torre Eiffel va ser reina i senyora des del 1889 fins al 1930, quan es va erigir l’edifici Chrysler a Nova York, el qual la sobrepassava en divuit metres. No ha estat, però, només per l’alçària que aquesta torre ha passat a la història. La seva bellesa —menystinguda al principi— i l’apassionant construcció la fan, encara ara, especial i la situen, si més no virtualment, per damunt de les altres grans edificacions del món.

Tot va començar els dies convulsos en què França lluitava per sortir de la crisi econòmica (caiguda dels preus agraris, fil·loxera...) i política, amb pugnes interiors i l’amenaça exterior de la Triple Aliança dels imperis Austríac, Alemany i Rus, als quals es va unir el regne d’Itàlia. Una Exposició Universal, la del 1878, pensada i convocada amb massa presses va fer que deixés un mal gust de boca. Calia proposar un altre esdeveniment d’aquesta magnitud, però més ambiciós. Un aparador per demostrar al món que França era molt més que un país entestat a fer de la república el seu modus de dirigir-se. El centenari de la Revolució Francesa va ser l’excusa perfecta per fixar l’any d’una nova Exposició Universal: el 1889.

La deshonra de París

Els intel·lectuals francesos en contra d’un projecte ‘monstruós’

La Torre Eiffel va esdevenir un símbol de la 'grandeur' de París

Shutterstock

       

Mentre la paperassa i les idees es feien amos dels passadissos i departaments governamentals, als despatxos dels arquitectes més prestigiosos de París, les idees s’atropellaven. Tothom volia aportar idees espectaculars perquè despertessin l’interès dels organitzadors de l’Exposició. De fet, els artífexs de l’esdeveniment havien dit que volien alguna cosa així com una torre. En assabentar-se’n, Gustave Eiffel va encomanar als seus enginyers Maurice Koechlin i Émile Nouguier un projecte a to amb l’esdeveniment. I ells van proposar de construir un pilar de pont, amb una gran base i de tres-cents metres d’alçària. A Eiffel no li va agradar gens la idea. Va considerar que un pilar de pont gegantí no podia ser atractiu. Però encaboriat com devia estar en altres coses, va deixar que els seus deixebles anessin fent. Poc després, l’arquitecte va canviar de parer, i el 18 de setembre del 1884 registrava una patent d’invenció a nom dels dos enginyers i d’ell mateix.

Una columna de 100 metres
Un dels motius pels quals sembla que s’avingué a la idea fou perquè s’assabentà que Jules Bourdais, amb qui Eiffel havia estudiat, presentava també un projecte: una columna inicialment de cent metres, a la qual, a darrera hora hi va afegir dos-cents metres més. Molts pensaven que Bourdais tenia un as a la màniga. La seva relació amb l’aleshores ministre d’Obres Públiques, Charles Freycinet, feia preveure que tot estava dat i beneït. Però el dia en què es van presentar les bases concretes per entrar a concurs, més d’un es devia quedar atònit: “Els participants hauran d’estudiar la possibilitat d’elevar al Champ-de-Mars una torre de ferro amb base quadrada, de cent vint-i-cinc metres de costat a la base i tres-cents metres d’alçària”. Era clar, doncs, per a qui havia apostat la comissió de l’Exposició Universal.

Malestar per la construcció de la torre
El malestar que va desfermar aquesta decisió va quedar curt al costat del que va suscitar la notícia de la construcció de la torre. “Escriptors, pintors, escultors, arquitectes, amants apassionats de la bellesa de París, fins ara intacta, protestem amb totes les nostres forces, amb tota la nostra indignació; en nom de l’ignorat gust francès, en nom de l’art i de l’amenaçada història de França, contra l’erecció, en ple cor de la nostra capital, de la inútil i monstruosa torre Eiffel. [...] S’associarà per més temps la ciutat de París a les barroques, a les mercantils imaginacions d’un constructor de màquines, per enlletgir-la irremediablement i deshonrar-la? Perquè la torre Eiffel, que ni la mercantil Amèrica voldria, és la deshonra de París”. Així es va manifestar un nombrós grup d’intel·lectuals de l’època a través del diari ‘Le Temps’. La carta, signada per personatges de la talla de Guy de Maupassant o Charles Gounod, va crear un estat d’opinió tal, que fins i tot un parisenc va interposar un recurs jurídic contra l’Estat i contra la ciutat en previsió de la caiguda de la torre en uns terrenys de la seva propietat.

De la primera pedra a la inauguració

L’alta especialització dels obrers va permetre fer la monumental obra en dos anys

La Torre Eiffel va esdevenir un símbol de la 'grandeur' de París

Shutterstock

Malgrat tot i tots, la torre d’Eiffel va ser l’elegida, i el 26 de gener del 1887 es començaven a excavar els fonaments que l’aguantarien i dos dies més tard s’hi posaria la primera pedra. Després de retirar més de 30.000 m3 de runa, els parisencs van veure com l’1 de juliol del mateix any la utopia començava a fer-se realitat. El més difícil va ser l’erecció i la unió dels quatre pilars principals, per la consecució de la qual va caldre un gat hidràulic de 800 tones. A partir d’aquí es van anar succeint les bastides de fusta i el muntatge de les peces de ferro, que ja arribaven parcialment acoblades per facilitar la feina dels operaris. Una curosa organització del treball i l’alta especialització dels dos-cents obrers de la plantilla van permetre fer la monumental obra en només dos anys, dos mesos i cinc dies; i sense que es produís cap accident mortal.

Vaga dels treballadors
Només una cosa va interferir en el bon funcionament de les obres: la vaga que van convocar els treballadors a mitjan setembre del 1888. Volien un augment del salari, i després de negociar a la baixa amb el mateix Eiffel, van tornar a la feina; tot i així, tres mesos després les mobilitzacions es van reiniciar per incompliment dels acords per part de l’arquitecte, que els amenaçava d’acomiadar qui no treballés. Tot això quan era a punt de portar-se a terme la II Internacional amb la proposta de celebrar el primer de maig com a festa del treball i la lluita per les vuit hores laborals.

Un projecte exitósLa inauguració va ser un èxit. I només el primer any d’explotació de la torre, l’empresa que Gustave Eiffel va crear per gestionar-la gairebé va aconseguir deixar la balança a zero. I això que la construcció havia costat 7.400.000 francs. Els detractors del projecte de ben segur que el dia de la inauguració anaven amb el cap baix per París per purgar l’equivocació. I és que la torre va passar de ser la màxima representació de la lletjor, a convertir-se en la més admirada, en la més imitada i en la més visitada de París.

La torre, en xifres

El pes, l'alçària, les escales o les tones de pintura que van caldre per pintar-la

Els intel·lectuals consideraven que el projecte de Gustave Eiffel era d’una lletjor insuportable

Shutterstock           

• Pes: set mil tones (més de deu si es compten restaurants, botigues i tot el que aguanta).
• Alçària primitiva: 300,65 metres.
• Alçària després del 1957: 320,75 m. (per la construcció d’una antena).
• Durada de les obres d’excavació i fonamentació: 154 dies.
• Durada del muntatge: 339 dies.
• Peces: 18.000, acoblades amb 2.500.000 reblons.
• Escales: 1.665 esglaons.
• Pintura: Van caldre 50 tones de pintura i 20.000 hores de treball per pintar
  

Sobre l'arquitectura del ferro: http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2013/01/28/l%e2%80%99arquitectura-del-ferro/

100 anys de bàsquet a Catalunya a través del pedagog Eladi Homs al bressol de Terrassa i a les escoles

http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/11/el-basquet-a-l-escola-3048.php

 Els orígens del bàsquet a Catalunya

Parlem d'una disciplina que va arribar a Catalunya des d'Amèrica el 1912 a través d'una escola de Terrassa .

Daniel Aguilà

    

L’esport rei a Catalunya té un nom, i el sap tothom. Ara bé, si baixem a les següents posicions del podi en trobarem un altre que enguany celebra el seu centenari a les nostres terres. Parlem del bàsquet, una disciplina que va arribar a Catalunya des d’Amèrica l’any 1912 a través de les aules de l’Escola Vallparadís de Terrassa, el primer centre de l’Estat on es va llançar una pilota a cistella per anotar dos punts, ara fa cent anys.

Arrels incertes
De fet, no va ser fins a finals de 1986 que es va esbrinar que aquest era l’origen real de la introducció del bàsquet a Catalunya, ja que fins llavors la teoria historiogràfica acceptada parlava d’un religiós com la figura clau de l’arribada de la cistella a les nostres terres. L’escolapi Eusebi Millán, nascut a Sòria però criat a Barcelona, va marxar l’any 1911 a l’illa de Cuba per ensenyar història i geografia als més petits. La seva estada al país caribeny es va prolongar fins al 1921, moment en què va tornar a la capital catalana amb algun aprenentatge més a banda de l’experiència personal. El pare Millán havia descobert una nova pràctica esportiva, de gran popularitat a Cuba, anomenada ‘basket-ball’. L’escolapi va aportar la idea al centre on havia estudiat, l’Escola Pia Sant Antoni, i, tot i l’obstinació dels alumnes, va acabar impulsant-ne la pràctica. A partir d’aquí sorgiria la creació del primer club de bàsquet de Catalunya, el Club Esportiu Laietà, fundat l’any 1922 per alumnes de l’Escola Pia entusiasmats amb la nova disciplina.

Aquesta, doncs, era la tesi acceptada per la comunitat basquetbolística com el punt de partida de l’esport de la cistella a Catalunya. Ara bé, a finals de l’any 1986 una sèrie de descobriments van desencadenar un canvi en aquest relat. Els historiadors Joaquim Verdaguer i Pere Figueras van trobar dues proves fonamentals que determinaven una variació no tan sols en el lloc, sinó també en la data de l’arribada de l’esport, i ho feien a l’Arxiu Tobella de Terrassa, ciutat que passaria a ser denominada ‘el bressol del bàsquet’. La primera de les proves era un breu d’un diari local egarenc, el ‘Crònica Social’, del dimarts 4 de març de 1913, que deia: ‘Basket-ball. Al camp Vallparadís, d’aquí poc, els petits alumnes de l’escola del mateix nom practicaran aquest nou esport desconegut fins avui per nosaltres’. Aquest document canviava, doncs, el centre neuràlgic de l’origen del bàsquet, desplaçant-lo fins a una singular escola de Terrassa de principis de segle. I no només aquesta, sinó que una altra publicació, el diari ‘Mundo Deportivo’, també assenyalava aquesta nova pràctica, en aquest cas nou dies més tard que el ‘Crònica Social’.

L’herència de Vallparadís va convertir Terrassa en el bressol d’aquest esport

         

L’Escola Vallparadís no era un centre qualsevol. Era un dels paradigmes de la renovació pedagògica catalana de principis del segle XX, amb dos noms propis d’aquest nou corrent: Alexandre Galí, director, i Artur Martorell, subdirector, pedagogs que tindrien gran incidència en els nous mètodes d’ensenyament català. Encapçalaven un projecte iniciat el 1910 que atorgava grans llibertats als professors, que, de la seva banda, rebutjaven els premis o els càstigs en excés i centraven els seus esforços a ensenyar la presa de decisions als alumnes. Una d’aquestes dues figures, Artur Martorell, ens duu a la segona prova que Pere Figueras i Joaquim Verdaguer van mostrar per corroborar la seva tesi: els dietaris pedagògics de Martorell. En aquests hi ha referències al bàsquet a partir del 17 de gener de 1913, en què el subdirector de l’Escola Vallparadís afirma “anar a per lo del basket”. Dies més tard, el 6 de febrer, Martorell anota “Reglament Basket”, i una setmana després, el 12 de febrer, reflexiona: “potser tindríem que refredar un xic el basket-ball perquè ara com son pocs no juguen bé i s’aburreixen i expressament fan faltes”. Fins a dues anotacions més deixen clares evidències de la pràctica regulada a l’Escola Vallparadís.

Eladi Homs, l'importador del bàsquet
El director de l’escola, Alexandre Galí, també va deixar constància escrita de l’ús del bàsquet a classe l’any 1912, referència que relaciona amb una figura clau en el descobriment a Catalunya de l’esport de la cistella, un home que canviaria l’escenari esportiu català per sempre més: Eladi Homs i Oller. Galí, a la seva obra recopilatòria ‘Historia de las Instituciones y el Movimiento Cultural en Cataluña’, fa una reflexió sobre l’auge de molts esports nous des de l’inici del segle XX, i és aquí on afirma que “el basquetbol [...] va ésser donat a conèixer cap a l’any 1911 pel senyor Eladi Homs. Nosaltres el vàrem aplicar a la nostra Escola Vallparadís de Terrassa des de 1912, seguint el reglament del llibre ‘Les sports et jeux de l’Ecole’, d’Ern. Weber, Garnier”. Aquest antic reglament recollia les normes bàsiques d’uns quants esports i, segons Joaquim Verdaguer, Galí el va comprar a París.

Arribats en aquest punt, cal fer esmena obligatòria, doncs, de l’introductor del bàsquet a Catalunya, que no és altre que Eladi Homs. El 1907 l’Ajuntament de Barcelona li va concedir una beca d’estudis per marxar a observar els sistemes pedagògics i el funcionament de les escoles dels Estats Units, i ho va fer a les universitats d’Urbana i Chicago. Tal com li passaria a Millán anys més tard, quan Homs va tornar a Catalunya tres anys més tard no va dur només estrictes normes d’ensenyament sota el braç, sinó que va arribar amb un element nou per al desenvolupament físic, que descriuria en la publicació ‘Revista de Educación’, amb un article anomenat ‘La Educación Extra-escolar’, de novembre de 1911. De fet, un any més tard, Homs col·labora amb diverses escoles de Terrassa, entre les quals hi ha la Mont d’Or i la Vallparadís, i és en aquell moment quan transmet a Alexandre Galí el nou mètode pedagògic per a les classes d’educació física: el ‘basket-ball’.

Vallparadís no tardaria a tancar les seves portes. Alexandre Galí, ànima del centre, seria nomenat per Enric Prat de la Riba secretari del Consell de Pedagogia de la Mancomunitat, nomenament que va provocar la dissolució de l’escola. Des de llavors i fins l’arribada d’Eusebi Millán hi ha un gran buit. Un forat en què la pràctica del bàsquet va desaparèixer, va fer una petita pausa per reprendre la seva activitat el 1921. Ara bé, el que ja ningú no pot dubtar és el paper de Terrassa com a bressol de l’esport de la cistella a Catalunya, com a ciutat centenària del basquetbol, un origen que, allunyat de la complexitat, la mediatització i la competitivitat amb el qual coneixem a dia d’avui l’esport, va erigir-se a les aules com un ensenyament en el marc d’una renovació pedagògica que donaria forma a les escoles catalanes tal com les coneixem avui.

EDUCACIÓ FÍSICA I VALORS

ELOGI A PRIM

Els assassinats de Prim i de Companys

18-10-2011

Font: http://www.catalunyaoberta.cat/index.php/continguts/view/opinio/9043 Enric Vila
 

 

 

Assassinat del general Prim segons un gravat de l'època

 

Quan el general Prim va arribar a Madrid el 1841, va quedar decebut amb la ciutat. Tot i que Barcelona encara vivia encofurnada dins les muralles per ordre governativa va escriure que Madrid no li arribava ni a la sola de la sabata. Per això sempre m'ha fet gràcia sentir a dir que el problema dels catalans des de la transició és que no hem sabut establir un lobby fort a la capital d'Espanya, com van fer els nostres industrials durant el segle XIX. La manca d'una historiografia que posi Catalunya al centre del seu relat i, per tant, reconstrueixi el passat com una continuïtat i no com un seguit d'episodis inconnexos on els catalans semblem els alemanys de les pel·lícules de Hollywood, permet que qualsevol polític pugui posar la història al seu servei totalment de franc. Els polítics agafen frases d'escriptors o episodis del passat i els branden per justificar-se com si els contextos no canviessin o no fos possible aprendre de l'experiència. Quan Prim va arribar a Madrid, la capital vivia aïllada al centre de la Península sense connexió fluvial amb el mar, en un moment que el transport marítim era decisiu per la marxa dels negocis i la circulació de les idees. En el relat a l'ús, el General Prim és un militar que va arribar a la presidència de l'Estat i això l'ha fet una figura incòmode pel catalanisme. Però una de les sorpreses que tens quan repasses la seva vida i el seu ideari és la seva profunda catalanitat, i no parlo de la profunda catalanitat de Prim perquè denunciés la política colonial que Madrid feia a Catalunya, ni perquè emprés el català en els discursos polítics, ni tampoc perquè parlés català a casa tot i que s'havia casat amb una mexicana. No. Penso en el seu pensament polític: en la seva concepció de la monarquia i la llibertat, en la seva idea d'Espanya, de l'exèrcit i de les relacions internacionals, i en l'esperit que el va portar de soldat ras d'una partida anticarlina a general de l'exèrcit i president del govern. No costaria establir un paral·lelisme entre la condició de jueu de Benjamin Disraeli, el president britànic que va convertir la reina Victòria en emperadriu, i la catalanitat del General Prim, l'home que va intentar independitzar Espanya de França i d'Anglaterra retornant-li la base parlamentària i mediterrània que va perdre el 1714 amb la derrota dels catalans. N'hi hauria prou, per donar profunditat a la figura de Prim, de llegir aquell estudi d'Isaiah Berlin sobre els peatges que han hagut de pagar els europeus il·lustres de les minories sense estat i conèixer una mica la tradició política del país. És trist i explicatiu del panorama actual que en una biografia de tantes pàgines com la de Pere Anguera no hi hagi ni una sola referència a l'austriacisme per explicar les obsessions polítiques de Prim, i el nerviosisme que va provocar a Madrid intentant col·locar un rei de la casa dels Savoia, l'última casa reial que va retirar el suport a la Barcelona assetjada de 1714. És descoratjador que en la biografia de Prim més completa escrita per un català la relació amb Victor Balaguer no estigui explicada i l'escriptor aparegui com un personatge secundari. Balaguer no sols va ser el primer a popularitzar l'èpica de 1714, sinó que també va ser el primer a recordar que el centralisme dels borbons havia impedit a Barcelona desenvolupar el rol que li pertocava al mediterrani. Si tinguéssim una memòria més treballada, no descobriríem cada dia la sopa d'all i el debat polític amb Madrid tindria més substància. El cas de Prim explica per endavant el posterior fracàs de Cambó -per no parlar de l'operació reformista de Miquel Roca. La vida de Prim, des de la seva actuació a la Jamància fins al seu l'assassinat, posa de manifest fins a quin punt l'aspiració de dominar Madrid des de Catalunya, per més avantatjosa que sigui la situació de Barcelona, és com l'aspiració d'establir el comunisme, una quimera que es gira contra els seus autors perquè obvia la lògica del poder i el fet que cap home no és perfecte i que sempre hi ha interessos particulars a defensar que van més enllà dels col·lectius. Prim va buscar la seva llibertat i la del seu país a través d'una idea d'Espanya que, si l'hagués pogut consolidar, hauria capgirat el resultat de 1714. No se'n va sortir i Madrid va contratacar instaurant el règim de la Restauració i comprant els fills dels industrials que li havien donat suport amb títols nobiliaris de fireta. El problema, però, no és que no haguem pogut conquerir Madrid, sinó que d'aquella època haguem preferit exaltar l'Oda a la Pàtria d'Aribau que el general Prim, i que a més ho haguem fet com si no tinguessin res a veure. Prim resulta incòmode perquè volia manar de debò, i perquè no va renunciar ni a les seves ambicions personals ni al seu país, i això fa que no encaixi amb l'imaginari eufemístic del catalanisme. Recordar Prim ens obligaria a massa sacrificis, ni que fos perquè no ens permetria recrear-nos en el victimisme líric. Per això cada any traiem les torxes per homenatjar Companys i cada any ens passa per alt l'assassinat de Prim. Per això, avui, en aquest país, els covards vigilen els valents i aquestes paraules seves cada dia sonen més marcianes: "Cataluña es un país vigoroso, Cataluña es un país robusto. Los catalanes son altivos, belicosos y de esforzado corazón, pues palo y hierro a los catalanes, decís vosotros, olvidando que al caballo fogoso y de pura sangre no se le puede domar con el látigo y la espuela, porque indudablemente se dispara y arroja el jinete por el aire." Per conèixer sobre l'assassinat mai resolt del general Prim http://blogs.sapiens.cat/historiadorvital/2010/01/25/lassasinat-mai-resolt-del-general-prim/

DESERTIFICACIÓ

És el procés de formació de deserts induït per l'activitat humana. Molt freqüentment es confon amb la desertització que és el procés de formació de deserts de forma natural, sense intervenció humana. La desertificació designa la degradació de les terres en les zones àrides, semi-àrides i subhumides seques per l'acció de diferents factors, entre els quals les variacions climàtiques i les activitats humanes.

La reducció de l'extensió del Mar Aral ha esta causada principalment per l'increment del regadiu per a cultivar cotó

Principals causes:

• Conreus no sostenibles (regadiu excessiu per un conreu que no és propi d'aquell territori, conreus de creixement ràpid i erosionador, com ara eucaliptus per a la producció de paper ...)
• Increment de la freqüència dels incendis, lligat o no a obtenir pastures o a la tècnica de conreu de sembrar sobre la cendra.
• Sobreexplotació dels aqüífers.
• Deforestació: procés de desaparició dels boscos forestals, fonamentalment causada per l'activitat humana. Està directament causada per l'acció de l'home sobre la natura principalment com a conseqüència de les tales realitzades per la indústria fustera, així com per a l'obtenció de sòl per a cultius agrícoles o per a la urbanització.
• Salinització dels sòls.
• Canvi climàtic global
• Sobrepasturatge: la ramaderia compacta el sòl amb les seves potes i hi incrementa el material fi tot reduint la taxa de percolació de l'aigua. Tal activitat fa incrementar l'erosió promoguda pel vent i l'aigua. Pasturar i collir fusta com a combustible també afavoreix l'erosió. 
  
  

  

  La sorra del desert del Sahara avança fins les portes de la capital de Mauritània, Nouakchott al Sahel africà

    
  
  

ELS QUATRE ATACS AL CATALÀ DE LA NOVA LLEI EDUCATIVA

 El català passa a ser quarta llengua a l'escola i s'avança cap al 50%-50% amb el castellà com a llengua vehicular

SÒNIA SÁNCHEZ

Barcelona | Actualitzada el 03/12/2012 21:06

José Ignacio Wert al Senat / EFE

 

L'esborrany de la llei orgànica de millora de la qualitat educativa (LOMCE, segons les sigles en castellà), planteja el seu atac a la immersió lingüística en català de quatre maneres:

1. Divideix les matèries a primària en troncals, específiques i d'especialitat. Les primeres han d'ocupar un mínim del 50% de l'horari lectiu, les segones, com a màxim, el 50% de l'horari, i les terceres no tenen assignat un temps mínim. És en aquest tercer bloc, amb menys hores, on la llei situa les llengües cooficials, per darrere en importància al currículum de la llengua castellana i la primera llengua estrangera (troncals) però també de la segona llengua estrangera que és "específica".
2. A l'ESO, també divideix les assignatures en troncals, específiques i d'especialitat, i deixa el català en el tercer bloc. Això vol dir que per obtenir el títol d'ESO no caldrà examinar-se de català, ja que només és necessari examinar-se d'una assignatura d'especialitat i els alumnes podran escollir entre el català o qualsevol altra.
3. Una disposició addicional de la llei estableix que les dues llengües cooficials han d'estar "equilibrades en el nombre d'hores lectives" a l'escola, tot i que reserva per a les administracions educatives autonòmiques la possibilitat de determinar aquesta proporció mentre es mantinguin les condicions de "normalització lingüística".
4. Mentre la Generalitat no determini aquesta proporció, "els pares podran determinar la llengua vehicular" en què volen escolaritzar els seus fills i podran fins i tot fer-ho en un centre privat i la matrícula l'haurà de pagar l'administració.
 

La campanya contra la reforma educativa de Wert ja té més de 100.000 signatures

Segons aquesta última actuació per què no poden escollir els milers i milers de valencians i mallorquins l'escolarització en centres privats o concertats per a elegir la llengua vehicular per als seus fills? Aquesta llei discrimina també altres realitats lingüístiques d'Espanya i evidencia l'objectiu de pur atac contra la llengua catalana.

RADIOGRAFIA DEL JAPÓ I DE CATALUNYA A TRAVÉS DEL CATALANÒFIL KO TAZAWA

Ko Tazawa: "El Japó no ha superat la crisi ni s'ha refet del tsunami"

Ko Tazawa (Yokohama, 1953) ha traduït al japonès des de 'Tirant lo Blanc' fins a autors com Albert Sánchez Piñol, Jesús Moncada i Josep Maria Espinàs, entre d'altres. Home pont, és el catalanòfil japonès per excel·lència i el millor divulgador de la realitat i la cultura japonesa a Catalunya, on planeja venir a viure un cop es jubili. Fa anys que passa aquí els estius i va sortir "impressionat" de la Diada, a la qual va assistir.

IGNASI ARAGAY

| Actualitzada el 06/10/2012 00:00 Ara.Cat

 

 

Ko Tazawa: "El Japó no ha superat la crisi ni s'ha refet del tsunami" XAVIER BERTRAL

Vostè i la seva dona han passat uns mesos a Catalunya.
Fa vint anys que passem l'agost a Catalunya. Fins fa uns anys amb els fills, i ara sols. I aquest estiu hi hem estat més temps. Tenim un apartament a Queralbs, un lloc que vam creure que era ideal per als nens.
Per tant, són veïns de Jordi Pujol?
Sí, cada estiu xerrem una estona. Em pregunta com va el Japó. L'any passat vaig quedar molt impressionat quan em va dir que fins aleshores havia estat molt moderat, defensant l'autonomia dins l'estat espanyol, però que a partir del 2010 havia perdut les raons per calmar les opinions independentistes.
¿I aquest any com l'han trobat? No el president, sinó el país.
El més remarcable ha estat poder participar en la Diada. Va ser una sort. Va ser impressionant. Més o menys ho esperàvem, però una cosa és esperar-ho i una altra viure-ho. Vam anar-hi sols, la meva dona i jo, però hi vam trobar coneguts, fins i tot alguns de Queralbs... Si els catalans, després del tsunami, van descriure l'actitud dels japonesos com a admirable i exemplar, jo crec que també els catalans van ser exemplars durant la Diada. Va ser una manifestació meravellosa i digna d'admiració.
Què pensen els seus amics?
Tots s'han tornat independentistes, gairebé sense cap excepció. No és que siguin radicals, són els de sempre, però de cop estan realment farts del centralisme, del desequilibri fiscal, de la inconstitucionalitat de l'Estatut... El tret de sortida va ser l'estiu del 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Fa un quart de segle, quan vaig arribar per primer cop a Barcelona, el tema era la Transició, la llibertat. L'independentisme era molt minoritari. Els catalans estaven contents tot just de poder ser catalans. Ara amb això no n'hi ha prou. És normal i desitjable que un poble tingui un estat i que la seva pròpia cultura estigui ben protegida. Per a mi això és claríssim. Però no serà fàcil.
Té molts amics, aquí?
Hi vaig viure tres anys, aquí, amb la família. Avui d'amics en tenim més a Catalunya que al Japó. Sobretot la meva dona s'hi troba millor. Al Japó la gent no es diu mai res clarament. Aquí si dius "sí" és "sí". De fet, estem comprant un pis a Barcelona, per al nostre futur. Tenim el projecte de fer més vida aquí, un cop em jubili, als 65 anys. Voldria tirar endavant una col·lecció de literatura clàssica japonesa en català, amb textos curts. Al Japó ara té poca sortida la literatura estrangera, no només la catalana.
¿Els fills mantenen lligams amb Catalunya?
Sí, van venint-hi. El petit vol fer una tesina sobre nacionalisme català!
Vostè va ser el primer catalanòfil japonès. Té deixebles?
Pocs. El problema és que al Japó un no es pot guanyar la vida ensenyant o estudiant només el català. Per això no puc aconsellar als meus estudiants que s'hi dediquin en exclusiva. Jo mateix forçosament també he d'ensenyar la llengua castellana i la cultura hispànica. Ara porto una mena de seminari sobre llengua i cultura catalanes també obert a persones de fora de la universitat. Aprofito l'interès per Gaudí i el Barça. Ara mateix estic escrivint un llibre sobre la rivalitat entre el Madrid i el Barça, un pretext per parlar del catalanisme i de tantes altres coses.
A Catalunya tenim el catalanisme. Al Japó hi ha un fort patriotisme.
Hi ha un sentiment molt complex, al Japó, respecte del país, fruit en bona mesura de la Segona Guerra Mundial, quan alguns japonesos van cometre atrocitats tant a Corea com a la Xina; després els governs japonesos no van demanar perdó als pobles xinès i coreà degudament. Jo mateix tinc un sentiment patriòtic, és el meu país. Però no puc ser-ho plenament per aquest complex històric. El Japó hauria d'haver actuat millor amb les víctimes de la guerra. M'estimo el Japó, però d'una manera complicada, críticament. En canvi, des de la dreta política, n'hi ha que volen tapar aquesta part fosca de la història, hi ha els que volen que el govern tingui una postura més taxativa en els conflictes territorials amb la Xina i Corea, que els estudiants rebin una educació més patriòtica.
¿Després de la Segona Guerra Mundial, en lloc de passar comptes, el Japó va fer una fugida endavant de la qual ara paga les conseqüències?
Diria que senzillament no hi va haver cap sentit històric. Només un desig de viure bé, tan bé com els occidentals. L'occidentalització va ser la normalitat. Després ens vam adonar que no tot era de color rosa: vam descobrir els problemes que vosaltres teniu. Tot va perdre una mica el sentit però es va seguir pel mateix camí. Per exemple, tenim el doble de màquines expenedores de menjar i begudes per càpita que als Estats Units, i són màquines que consumeixen molta energia. Ens hem instal·lat en unes comoditats potser innecessàries. Crec que la majoria dels japonesos es van perdre en aquest procés, per això, com un dia em va dir Mikimoto al programa Afers exteriors, semblem "orientals desorientats". En la literatura de Murakami això es nota molt. Ell qüestiona molt per què s'ha de treballar tant.
¿La crisi econòmica que el país arrossega de fa uns anys i el desastre del tsunami han enfortit aquest patriotisme mal entès?
Sí, certament. Existeix un polític que s'ha posat de moda, l'alcalde d'Osaka, Toru Hashimoto, molt jove. És molt popular. No és un polític professional típic. No té les habituals relacions amb el món empresarial ni dins el mateix món polític. Diu les coses molt clarament. Diria que és populista. Detecta el que vol la gent, el que la gent vol sentir. Al principi, per exemple, estava en contra de les centrals nuclears... Però hàbilment combina aquests gestos amb una doctrina ultrapatriòtica: per exemple defensa que els estudiants han de respectar més la bandera i l'himne nacional i que els professors que no els facin respectar han de ser acomiadats. També propugna que el govern japonès ha de ser més taxatiu en els conflictes territorials. Qui sap si un dia començarà a dir que s'hauria de tornar a instaurar el servei militar, que s'han de defensar les illes, que la millor defensa és un bon atac...
I té projecció nacional?
Hi ha qui opina que aviat serà el primer ministre del Japó. Està formant el seu partit i segurament es presentarà a les pròximes eleccions generals. I podria perfectament guanyar.
S'ha refet el país del tsunami?
No, no. El govern vol que la gent cregui que les centrals estan sota control. Però no és veritat. A l'edifici número 4 de Fukushima, on hi ha la piscina que guarda residus nuclears, la construcció és molt precària i és molt difícil fer-hi bé les reparacions. Si hi hagués un altre terratrèmol es podria escampar la radioactivitat. Fa uns mesos va haver-hi una avaria a causa de la qual la temperatura de l'aigua de la piscina va pujar molt i encara no se'n sap la causa.
¿El seu dietari sobre el tsunami va ser ben acollit a Catalunya?
Fa uns dies, a la granja de Gombrèn on comprem el formatge, una noia em va comentar que li havia agradat molt i que fins i tot havia plorat llegint-lo. Em va emocionar.
Quin és el futur de l'energia nuclear al Japó?
Al principi el govern va dir que era necessari ser un país sense energia nuclear. Després va dir que no era realista eliminar-la totalment i ràpidament. Ara ja parla de trobar una proporció adequada entre l'energia nuclear i les alternatives. Són molt fortes les pressions del món empresarials i hi ha molts interessos creats particulars d'alts funcionaris.
I la sortida de la crisi s'allarga.
El govern vol que creguem que n'estem sortint, però els símptomes no són bons. Cada cop hi ha més joves a l'atur. No tants com aquí, però es nota. El ien està fort enfront de l'euro o el dòlar però sense cap raó objectiva perquè sigui així. I la indústria està perdent terreny davant la coreana o xinesa. La sortida de la crisi no serà fàcil.

ESCALADA A LA COVA MÉS ESPECTACULAR. Gétû Valley, de la Xina

RED RIVER GORGE Kentucky: Adam Ondra a 8c+/9a

Per conèixer la zona i Parc Natural: http://en.wikipedia.org/wiki/Red_River_Gorge

L'ART RESSUSCITA EL BOSC CREMAT I LES FORCES DERROTADES

L'ànima del bosc

'Després del foc: art al bosc' Un grup d'artistes han fet una exposició en un dels boscos de Capmany que aquest estiu van quedar arrasats per l'incendi. La capacitat de supervivència de la natura és el tema central d'una reflexió col·lectiva marcada pel dol, l'energia de continuar vivint i la força de la comunitat

BRU ROVIRA

| Actualitzada el 11/11/2012 00:00

Als boscos de l'Alt Empordà, enmig del paisatge desolador, s'hi escampen obres d'art sobre la força de la natura. BRU ROVIRA

Uns dies després de l'incendi que va arrasar els boscos a l'Alt Empordà, Corry Oudijk, artista holandesa, veïna de Capmany, va voler caminar sobre la terra cremada, encara fumejant. I enmig d'aquell paisatge desolador en blanc i negre, on tot el sotabosc havia quedat arrasat, convertit en una crosta, i els arbres havien perdut el seu fullatge i només en quedaven les soques i les branques inermes, socarrimades, esquelètiques, la Corry es va fixar en un petit bri d'herba que creixia al peu del mur d'una antiga feixa. "Em va semblar un miracle", recorda.
El dia de l'incendi, la Corry i el seu marit, Stel Stokhol, també artista, s'estaven a casa quan les flames els van sorprendre. El foc avançava tan de pressa que una persona caminant normalment corria el perill de quedar-hi atrapada. "Et pensaves que el tenies davant teu, t'hi abraonaves amb la mànega o una galleda plena d'aigua però quan giraves cua per anar-la a omplir una altra vegada, resulta que ja t'havia avançat". La Corry i l'Stel no van poder, doncs, evitar que les flames cremessin el seu taller, convertissin en ferralla el Land Rover i en cendres un magatzem on guardaven tota la seva obra artística i també la dels pares de la Corry. Pintures, teixits, peces fetes amb vidre, amb coure, amb paper. Tot havia quedat convertit en una massa sense forma, sense color, sense vida: 7.000 quilos de brossa camí de la deixalleria. "Per això -recorda la Corry-, després d'haver viscut l'experiència aclaparadora de la destrucció, aquell bri d'herba verda em va semblar un miracle".
Una obra col·lectiva quilomètrica
La Corry va quedar tan fascinada de la capacitat de sobreviure que té la naturalesa, de com la vida pugnava per fer-se visible entre la mort i anunciava que aviat s'imposaria sobre la tragèdia, que va anar a buscar un tros de neumàtic del Land Rover, li va fer un peu cònic de fusta, i el va clavar enmig dels arbres calcinats, com si fos un altar. "Vaig voler construir un lloc de meditació, un espai per reflexionar sobre la dissort i al mateix temps la gran capacitat que té la natura per recuperar-se; una capacitat que, potser, també tenim els humans", explica la Corry. També va voler fixar l'hora de l'incendi i, com si fos un rellotge de sol en aquella mala hora, va construir amb pedres l'ombra del foc a partir del tronc d'un arbre. L'Stel, el seu marit, va agafar, per la seva banda, una cinta vermella de plàstic i va teixir entre els arbres una estrella de cinc puntes. Al peu de cada punta, hi va gravar quatre noms: Pascal, Océane, Arturo, Tony, que són els noms de les persones que van morir en l'incendi. A la cinquena punta hi va escriure bosc . A la bassa d'aigua sobre la qual s'aixeca l'estrella hi va dibuixar un peix platejat. Ha titulat la seva obra SOS, salvem les nostres ànimes .
La Corry i l'Stel són dos dels artistes que han volgut reflexionar a través de l'art sobre els incendis d'aquest estiu en una exposició: Després del foc: art al bosc , que es pot veure en un dels boscos que va des de la Nacional II fins a Capmany. De fet, l'artífex de l'exposició i la persona que hi va fer la seva obra d'una manera espontània va ser Ariane Patout, la qual, impressionada per les imatges de l'incendi, va agafar la furgoneta i va viatjar des de la Floresta, on té el seu taller, fins al bosc esmentat per cobrir amb pa d'or un arbre completament calcinat, una obra que ha titulat Golden dark . Francesc Carbonell, animador de la galeria Populart, de Capmany, recorda que va trobar l'Ariane al bosc, vivint a la furgoneta, la va convidar a casa, van parlar i, després, a poc a poc, es van anar animant la resta d'artistes que participen d'aquesta obra col·lectiva que es visita caminant quasi bé un quilòmetre a través del bosc.
A prop de l'altar de la Corry, Josep Fernández ha empeltat una aixeta de coure a la soca d'una alzina i, al peu de l'aixeta, una gibrella que recull l'aigua amb la paraula munus , una paraula del llatí que expressa el do de donar. Segons Josep Fernández, les comunitats humanes es construeixen a partir d'aquesta idea de "donar", de "donar i rebre". I és aquesta relació generosa i compensatòria la que ens permet sobreviure a les desgràcies, perquè més enllà de les dèries que pot tenir un mateix, l'hospitalitat, l'acollida i el goig de donar ens ajuden a enfortir la comunitat i a tirar endavant. Davant d'una pineda socarrimada, fantasmagòrica com un exèrcit carbonitzat, Mercè Ribera i Carlos Maronna han construït l'obra Blanc sobre negre , que és un cant a la resiliència, la capacitat de resistir a les adversitats. Es tracta d'un arbre pintat de blanc que té unes branques trencades, enfonsades, a causa de les nevades de fa uns anys, i unes segones branques verticals que aleshores van sobreviure fins que ara han sucumbit al foc. Malgrat això, sota la soca de l'arbre, el bosc torna a rebrotar: aquest és el clam de l'exposició, la possibilitat de sobreviure, la creativitat com l'energia que ens permet ser, la necessitat del dol, la força interior, la força de la natura expressada amb altres artistes com Eugeni Penalva, Josep Canals, Assumpció Mateu, Karl Maue, Mercè Riba, Núria Efe i P.B.C. Plàstics.
-Què li sembla? -li pregunto a un pagès d'una vinya pròxima.
-Bé, què vol que li digui... és art.
-Però a vostè li agrada?
-Si és art, és art, cagundéu! I què n'haig de fer jo si no m'agrada?

TRENCAR ESTEREOTIPS: parlar-los de la realitat de l'Àfrica

 

XAVIER TEDÓ. Ara.Premium. Ara.Cat

| Actualitzada el 10/11/2012 00:02

 

FOTO: FARMACÈUTICS MUNDI

L'article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans de l'any 1948 reconeix el dret a la salut, però desgraciadament el continent africà i especialment l'Àfrica subsahariana conviuen amb tot un seguit de malalties que afecten greument el seu desenvolupament. La pandèmia de la sida i el ressorgiment de la malària i la tuberculosi expliquen que l'esperança de vida arribi a ser 40 anys inferior respecte d'Europa. La falta de metges i centres sanitaris agreugen aquesta crua realitat.
Davant d'aquest escenari, les ONG Farmacèutics Mundi i Medicus Mundi Catalunya han posat en marxa la campanya Dret a la Salut a l'Àfrica, que pretén abordar els diferents factors que impedeixen gaudir d'aquest dret al continent africà. Una de les potes educatives de la campanya que han portat a diferents centres educatius i de lleure del país ha estat l'espectacle Un petit gest, grans canvis , creat per la companyia de teatre Frec a Frec i que serveix perquè els joves vegin escenes que reflecteixen la seva vida quotidiana i que contrasten amb el dia a dia a l'Àfrica, un fet que els permet analitzar i reflexionar amb un debat posterior sobre les diferències entre el Primer i el Tercer Món.
Ara les dues entitats estan organitzant la segona activitat educativa amb el concurs Recreactiva't: projectem per Àfrica , adreçat a joves de 14 a 18 anys i que busca augmentar el coneixement que tenen sobre les principals problemàtiques en l'accés a la salut a l'Àfrica, amb un component de recerca, creativitat i implicació social. Laia Pibernat, coordinadora d'aquesta iniciativa educativa, deixa clar que l'objectiu general de la campanya és "defensar el dret a la salut com un dret universal, perquè és un dret oblidat i l'Àfrica és la gran oblidada". La implicació dels centres docents és, a parer seu, clau: "Fomentar el debat públic és l'essència de la campanya, i l'escola com a eina de transformació social n'ha de ser un dels pilars".
Fora falsos mites
L'afropessimisme és la visió que ha dominat la interpretació d'Àfrica. La fam, les guerres i les tragèdies humanitàries són alguns dels fotogrames que han configurat la imatge d'aquest continent les últimes dècades. Mostrar una altra visió d'aquesta zona castigada del planeta és un dels pilars del projecte: "Que els més joves tinguin un coneixement crític amb una mirada més optimista, perquè no tot s'explica dient que són pobres i estan malalts, cal trencar estereotips perquè més enllà de la pobresa i les malalties l'Àfrica té altres cares".
Explicar les iniciatives locals que estan funcionant és una manera eficaç d'allunyar-se dels prejudicis, tot remarcant prèviament que les malalties són fruit de les "condicions a les quals estan sotmesos els seus habitants" i la pobresa "de les relacions comercials amb el Primer Món", precisa la Laia Pibernat. El concurs, que consisteix en l'edició d'un curtmetratge i el disseny d'un projecte de sensibilització en l'entorn, se sustenta sota aquest plantejament de "promoure un debat crític per cultivar una altra mirada sobre l'Àfrica, que els alumnes donin una visió realista, crítica del que passa, però no pessimista", subratlla Pibernat, que advoca per "l'afrooptimisme com a contraeslògan, malgrat que no és fàcil canviar les coses". Les temàtiques abracen tres àmbits: l'accés a la salut, els drets sexuals i reproductius i l'accés a l'aigua i les condicions dels habitatges. D'aquesta manera els alumnes poden saber que molta gent ha de caminar quilòmetres i quilòmetres per anar a un centre mèdic o que centenars de milions de persones no tenen aigua potable.
Tota aquesta informació consta al dossier pedagògic, que ofereix alguns enllaços per ampliar coneixements, així com una guia per fer un audiovisual des d'un punt de vista tècnic: "Hi ha tots els recursos necessaris per dur a terme el curt". El grup o els alumnes que dissenyin un projecte per fer activitats al barri o al poble relacionades amb el dret a la salut a l'Àfrica i amb la implicació de nouvinguts d'aquests països rebran acompanyament tècnic per fer-lo realitat més un premi econòmic de 300 euros i una càmera digital. El millor curt s'endurà un projector ecològic per a l'escola i la participació, juntament amb els altres quatre millors, a la Mostra de Films i Documentals de Montcada del 2013.
Treballar per projectes
L'Institut de Sils és un dels centres que s'han inscrit al concurs, tot i que encara hi ha temps fins al 19 de novembre -omplint el formulari de la pàgina web de la campanya (www.dretalasalutalafrica.org)-. Marta Guillaumes, coordinadora pedagògica del centre de Sils, explica que van rebre la proposta per correu electrònic i ho va comentar als tutors de tercer, i els va semblar bé apuntar-s'hi". No és la primera iniciativa d'aquest tipus que fan, perquè la idiosincràsia d'aquest institut de Girona és treballar els valors a partir de projectes. "La transmissió de valors és un dels nostres pilars, sobre el qual se sustenta tot" apunta Guillaumes.
La millor prova n'és el particular bon dia que han ideat: alumnes de primer i de segon parlen de cooperació, solidaritat o d'algun altre valor a partir d'un fet o d'una notícia. Aprofitant que els alumnes de tercer treballen els drets humans, alguns prendran part en el concurs. El projecte es durà a terme a les classes de tutoria, ja que disposen de dues hores a la setmana, més que la majoria d'instituts, per afavorir aquesta mena d'iniciatives. Guillaumes destaca els beneficis de treballar d'aquesta manera: "Treballem per projectes des del primer dia i els alumnes estan acostumats a abordar problemàtiques".
Noves realitats
Un dels motius que ha portat l'equip docent a sumar-se al concurs té a veure amb el perfil del seu alumnat: "A Sils no tenim gaire immigració africana, a diferència de Girona o Salt, i per a nosaltres suposa la possibilitat de conèixer una realitat desconeguda i que els alumnes se sensibilitizin". Aprendre a tenir un pensament universal i prendre consciència sobre la importància de canviar d'actitud davant les desigualtats perquè totes les persones puguin viure en condicions i gaudeixin del dret a la salut és el pòsit que quedarà d'aquesta campanya. I també conèixer noves realitats culturals.

LA CATALUNYA QUE ESTUDIA I QUE VOTA DIFERENT

*'El pati descobert' és un blog escrit per Marc Guinjoan, Toni Rodon i Marc Sanjaume

EL PATI DESCOBERT*

| Actualitzada el 10/11/2012 00:00 Ara.Cat

Els estudiants representen un col·lectiu amb un pes moderat dins de l'electorat català. Segons dades de l'Idescat, entre universitaris i persones que cursen cicles professionals actualment a Catalunya hi ha 220.000 persones que estudien. En general solen ser joves i pensen força diferent del conjunt dels catalans. Fins avui sabem que el seu vot es caracteritza per un suport menor, en relació al conjunt de catalans, a les dues forces polítiques majoritàries (CiU i PSC) i major a les opcions d'esquerres (ERC, ICV) però també per l'abstenció, que ja resulta endèmica entre els votants de menys edat.
Ara bé, seria un error acabar aquí l'anàlisi atribuint aquestes dinàmiques a casuístiques únicament de caràcter històric. Els universitaris i estudiants de formació professional s'enfronten a les urnes amb una incertesa enorme sobre el seu present i futur immediats. Els augments sense precedents de taxes de matriculació aplicades pel departament que dirigeix Andreu Mas-Colell, del 67% segons l'Observatori del Sistema Universitari (OSU), han posat més obstacles per accedir als estudis superiors, que ja són els més cars de l'Estat. A més a més, la reforma de Bolonya ha establert un calendari acadèmic que fa de molt mal compaginar amb feines a temps parcial o fins i tot de temporada d'estiu, unes feines que amb la crisi econòmica gairebé s'han esvaït.
Pel que fa la formació professional, enguany ha estat el primer curs en què el departament d'Ensenyament, de la consellera Irene Rigau, ha introduït una matrícula als mòduls de formació públics (de 900 a 1.000 euros) en un ensenyament que fins al curs passat era gratuït. Aquest augment de preus no sembla que estigui justificat per la qualitat que s'ofereix si fem cas de la valoració de l'educació a Catalunya, que és molt més baixa que als països del nostre entorn i que a la resta de l'Estat. Per si no n'hi hagués prou, el context econòmic general no fa ser gaire optimistes els estudiants, que a casa nostra se'ls presenta un futur laboral més aviat magre, amb un atur juvenil (de 16 a 24 anys) del 49,4% segons l'Idescat.
No és estrany, doncs, que el càstig a CiU sigui considerable, amb una intenció de vot entre aquest col·lectiu fins a 15 punts per sota que entre el conjunt de catalans, tal com ens mostra el baròmetre d'opinió política del CEO del juliol del 2012. D'altra banda, el suport a la independència entre els estudiants és sòlid (61%) i amb pocs dubtes -l'abstenció dels estudiants seria inferior al 20% en un hipotètic referèndum-. Ara bé, no sembla que sigui CiU qui capitalitza aquest elevat suport a l'estat propi sinó més aviat ERC, SI o fins i tot la CUP.

 

ANGOLA, EL MIRALL AFRICÀ

Espoli Angola és un bon mirall del món d'avui. Rica en petroli, la seva classe dirigent i les empreses estrangeres en són els principals beneficiaris, mentre la població viu en la pobresa i el país ocupa un dels últims llocs en la llista mundial de la corrupció Eleccions El president ho té guanyat: del marxisme als petrodòlars, l'antic guerriller governa des de l'any 1979

BRU ROVIRA

 

| Actualitzada el 02/09/2012 00:00

 

 Un grup de nens i adolescents a la barriada de Boa Vista, als afores de la capital del país, Luanda. STÉPHANE DESAKUTIN / AFP

 

No cal esperar els resultats de les eleccions d'Angola que es coneixeran aquesta setmana per saber que el president Eduardo dos Santos i el seu partit, l'MPLA, continuaran còmodament instal·lats en el poder. Només un canvi radical, una revolta, podria transformar un dia un país amb uns dirigents que han sigut capaços d'adaptar qualsevol doctrina política -des del marxisme-leninisme a la democràcia parlamentària- a l'objectiu únic d'aprofitar-se de les riqueses del país en benefici propi, cosa que ha condemnat la majoria de la població a la pobresa.
En aquest llarg camí per apoderar-se del control de l'estat i de l'economia, els dirigents angolesos han comptat amb la col·laboració i l'ajuda inestimable dels països occidentals i de les gran potències, les quals, especialment a través de les empreses petrolieres -totes les multinacionals del sector estan presents al país- s'han servit de la corrupció de l'estat per treure'n un màxim de benefici, i han ajudat així a construir aquest mecanisme depredador -també avui per als països occidentals- que consisteix a convertir l'estat en una eina de gestió del sector privat d'amics i coneguts, que no redistribueix la riquesa a la societat i deixa que s'esfumi en la gran teranyina del sistema financer mundial, on els diners són convenientment blanquejats i perfumats per tornar a les butxaques privades.
Quan es va acabar la Guerra Freda hi havia una certa esperança consistent a pensar que després de dècades d'enfrontaments armats entre els dos blocs en escenaris del Tercer Món -mai a dins de casa-, començava una nova època en què els països desenvolupats i les democràcies occidentals s'oferirien a liderar i arbitrar un nou escenari que tingués com a base ideològica i política els drets humans i la democràcia parlamentària. Aviat, però, es va veure que els vencedors ideològics de la desfeta del comunisme no tenien cap projecte global més enllà de les possibilitats que els oferia l'economia sense restriccions, i que es prioritzava la possibilitat de fer negocis de qualsevol manera -fent també ús, si cal, dels exèrcits- per sobre del projecte polític de l'interès comú, la llibertat, la pau i la democràcia, ràpidament desdibuixat.
Angola és un bon exemple d'aquesta deriva, de com el món de la Guerra Freda, un món amb un gran domini de la política i de la ideologia, s'ha convertit en un món on el guany és l'únic credo, amb un poder creixent dels individus privats i de les societats multinacionals, i una enorme pèrdua de la sobirania dels pobles. De la Ideologia i les Lletres de la Guerra Freda s'ha passat a la Filosofia i els Negocis sense que s'hagi reeixit a conciliar l'acció transformadora amb els valors humans.
Perversitat europea
Quan els portuguesos van deixar la colònia després de la Revolució dels Clavells i els diferents grups guerrillers van agafar el poder l'any 1975, Ryszard Kapuscinski va escriure una sèrie de cròniques de les quals sobresurt l'evocació de l'olor de fusta tallada que planava sobre la ciutat de Luanda, on els portuguesos construïen les caixes per empaquetar-hi tot el que s'enduien, des de les vaixelles de porcellana als pianos de cua. Aquesta imatge de la fugida, aquest olor de la fusta africana acabada de talar per a la mudança, contrasta més de quaranta anys després amb la visita que va fer el primer ministre portuguès l'any passat, quan va ser rebut pel president Dos Santos, i el líder europeu va demanar a l'antic guerriller de l'antiga colònia ajuda financera, liquiditat.
Entremig, hi ha una història que ens ajudaria a pensar, potser, sobre la deriva de la qual parlàvem i, també, si finalment no ha estat aquella "Àfrica, pecat d'Europa", com va escriure Luis de Sebastián, el laboratori d'aquesta nova Europa marcadament econòmica, que es va despullant del sentit del que hauria de ser la vida en comú. I si el que s'ha volgut experimentar al continent negre, aquesta perversió de la política, aquest foment de la corrupció, no ha estat precisament un sistema i un estil que ha acabat encomanant el nostre propi sistema: potser el que ens ha passat és que l'Àfrica ens retorna les nostres males pràctiques, anuncia el camí cap on ens dirigim, la barbàrie tan ben narrada per Coetzee. Per dir-ho d'una manera simple: no es pot robar a la casa del costat sense pensar que el lladre acabarà sent també un lladre a la casa pròpia, que tot el sistema acabarà corromput. A Angola, un cas molt clar d'aquesta perversa relació va ser el de la petroliera Elf. Aquesta petroliera francesa disposava d'un fons de diners per corrompre polítics africans a canvi de concessions privilegiades en l'explotació del petroli. Però ho havien lligat bé políticament: els dirigents africans corruptes -com el gabonès Bongo, per exemple- finançaven els polítics francesos i tancaven el cercle de complicitats. El corruptor es corrompia.
Angola, que és un país molt ric -el segon exportador de petroli africà, que aviat podria ser el primer, i un dels primers productors de diamants-, ocupa el lloc 172 a la llista de la corrupció dels 183 països estudiats pel Banc Mundial. La seva classe política-empresarial forma part del club dels més rics del món. El poble, del club dels més pobres. En el llarg camí que els angolesos han recorregut des del marxisme als petrodòlars, hi ha hagut quaranta anys de guerra civil, més de sis-cents mil morts, un milió de desplaçats. Cada barril de petroli, cada diamant que surt d'Angola per a benefici de les empreses multinacionals i de les butxaques de la nomenclatura local segueix essent un barril carregat de sang i de vergonya.

Ara.Cat

ELS GRAFITERS PINTEN L'ALTAR MAJOR

REALITZACIÓ I COREOGRAFIA= art amb les noves tecnologies sense oblidar les relacions humanes

Trish Sie: Avui coneixem la Trish Sie, realitzadora i coreògrafa, famosa pels seus videoclips que s'han convertit en  tot un fenomen viral a Internet. Gossos que ballen o coreografies sobre cintes de gimnàs desafien l’impossible. Poc pressupost i creativitat al poder per seduir a la xarxa.

 

Entrevista i part de la gravació del video Skycrapers

 

 

Video Srycrapers

 

OK Go + Pilobolus - All Is Not Lost - Official Video

ESCALADA DE FISURES: Pink Flamingo ( 8a+ ) Katie Brown

PUBLICACIÓ HISTÒRICA: !CU-CUT!, Primera publicació satírica catalanista

Un llibre commemora l'efemèride de la desaparició

Un segle sense el '¡Cu-Cut!', el rei de la premsa satírica

Acudits de fa cent anys sospitosament vigents. Aquesta és la grandesa del ¡Cu-Cut!, una de les revistes més populars d'un segle enrere i que ara reivindiquen amb un nou llibre.

 

ÀLEX GUTIÉRREZ M. BARCELONA. | Actualitzada el 18/10/2012 00:00 Ara.Cat

 

 

Les tesis de la Lliga Regionalista apareixien a la portada del ¡Cu-Cut!, sovint en forma de queixa pel tracte que Catalunya rebia d'Espanya.

"Se us fa saber que desde l'any nou sortirà á Barcelona un setmanari festiu titolat ¡Cu-Cut!, quin principal objecte serà desterrar las caras serias de tots aquells indrets ahont s'entengui y llegeixi'l catalá". Així anunciava la seva aparició la que s'havia de convertir en una de les revistes fonamentals de la història de la premsa en català. Venia 60.000 exemplars en el seu moment més àlgid, una xifra inèdita avui per a qualsevol setmanari en català, tot i que hi ha molts més catalanoparlants.

Ahir es va presentar el llibre ¡Cu-cut! Sàtira política en temps trasbalsats , coordinat per Jaume Capdevila, àlies Kap, i que commemora els cent anys de la desaparició d'aquesta publicació "de gresca amb ninots", com s'autodefinia. Creada el 1902, la publicació era afí a la Lliga Regionalista i va ser utilitzada com a ariet contra el centralisme madrileny i el caciquisme de la Restauració.

Però va ser la mateixa Lliga la que en va precipitar el final, arran d'una portada de Joan Llaverias al·legòrica al viatge que l'Orfeó Català havia fet a Madrid. La caricatura representava el mestre Millet, encarnat en Orfeu, tocant la lira als inferns i envoltat d'una colla de bèsties simbòliques com rates i rèptils i també un ós amb l'escut madrileny. En aquells moments, la Lliga negociava amb Canalejas la Mancomunitat, i es va témer que el satirisme del ¡Cu-Cut! pogués torpedinar el procés. L'equip va assumir la decisió i va traslladar-se al Patufet , adreçada al públic infantil.

Durant la dècada que va publicar-se, però, va fixar tot un estil de fer caricatura gràcies a l'estil gràfic del pinyol de l'equip: Cornet, Llaverias, Junceda, Opisso, Apa i Smith. Però més enllà d'aquest nucli, responsable del gruix de dibuixos, hi van desfilar fins a 150 firmes més, entre les quals Josep Costa, àlies Picarol , i Eduard Ferrés.

De publicacions satíriques n'hi havia un bon ventall, però aquesta va ser la primera inequívocament catalanista. El xarop d'estopa es repartia, sobretot, a dues bandes. La primera, a Espanya, posant el dit a la nafra en l'ocàs de l'imperi -la pèrdua de Cuba encara recent- i al maltractament secular envers Catalunya. La segona, a Esquerra i els anarquistes, no en va la Lliga era el partit de la gent d'ordre.

La revista va ser famosa pels seus problemes freqüents amb la justícia, fins al punt de tenir un director general de palla la funció del qual, fonamentalment, era anar entrant i sortint dels jutjats o del calabós. L'ensurt més gran el va viure, però, el 25 de novembre del 1905, quan un grup d'uns 300 militars van assaltar i destrossar les redaccions del setmanari (i del diari La Veu de Catalunya , també de la Lliga). A més, després va venir una suspensió de cinc mesos. Tot per un acudit de Junceda que ridiculitzava les derrotes dels militars espanyols.

Cinc tastos en facsímil

Els autors són conscients que la millor manera d'experimentar i entendre què era el ¡Cu-Cut! és endinsar-se en les seves pàgines, així que el volum es completa amb cinc números que es reprodueixen en versió facsímil. Es tracta del primer exemplar, l'últim, el número previ a les eleccions espanyoles del 1907, el número posterior a la data electoral (en la qual es proclama vencedor el partit de Maura) i el número 100, una autèntica raresa estrambòtica: tot el número està ple de dobles sentits escatològics i la revista intenta que el recambró per anar de ventre -que popularment s'anomenava el Número 100- passi a dir-se Can Felip, en honor a Felip V. Més encara: la revista està impresa en un color blau idèntic al del paper d'embolicar que la majoria de cases de l'època feien servir per netejar-se després de fer el fet.

¡Cu-Cut! Sàtira política en temps trasbalsats és un llibre de l'editorial Efadós. El treball compta amb les col·laboracions de Sebastià Roig, Antoni Gurial, Lluís Solà i Dachs, Ramon Folch i Camarassa i Josep Maria Cadena, entre d'altres.