Ko Tazawa: "El Japó no ha superat la crisi ni s'ha refet del tsunami"
Ko Tazawa (Yokohama, 1953) ha traduït al japonès des de 'Tirant lo Blanc' fins a autors com Albert Sánchez Piñol, Jesús Moncada i Josep Maria Espinàs, entre d'altres. Home pont, és el catalanòfil japonès per excel·lència i el millor divulgador de la realitat i la cultura japonesa a Catalunya, on planeja venir a viure un cop es jubili. Fa anys que passa aquí els estius i va sortir "impressionat" de la Diada, a la qual va assistir.
Ko Tazawa: "El Japó no ha superat la crisi ni s'ha refet del tsunami" XAVIER BERTRAL
Vostè i la seva dona han passat uns mesos a Catalunya.
Fa vint anys que passem l'agost a Catalunya. Fins fa uns anys amb els fills, i ara sols. I aquest estiu hi hem estat més temps. Tenim un apartament a Queralbs, un lloc que vam creure que era ideal per als nens.
Per tant, són veïns de Jordi Pujol?
Sí, cada estiu xerrem una estona. Em pregunta com va el Japó. L'any passat vaig quedar molt impressionat quan em va dir que fins aleshores havia estat molt moderat, defensant l'autonomia dins l'estat espanyol, però que a partir del 2010 havia perdut les raons per calmar les opinions independentistes.
¿I aquest any com l'han trobat? No el president, sinó el país.
El més remarcable ha estat poder participar en la Diada. Va ser una sort. Va ser impressionant. Més o menys ho esperàvem, però una cosa és esperar-ho i una altra viure-ho. Vam anar-hi sols, la meva dona i jo, però hi vam trobar coneguts, fins i tot alguns de Queralbs... Si els catalans, després del tsunami, van descriure l'actitud dels japonesos com a admirable i exemplar, jo crec que també els catalans van ser exemplars durant la Diada. Va ser una manifestació meravellosa i digna d'admiració.
Què pensen els seus amics?
Tots s'han tornat independentistes, gairebé sense cap excepció. No és que siguin radicals, són els de sempre, però de cop estan realment farts del centralisme, del desequilibri fiscal, de la inconstitucionalitat de l'Estatut... El tret de sortida va ser l'estiu del 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Fa un quart de segle, quan vaig arribar per primer cop a Barcelona, el tema era la Transició, la llibertat. L'independentisme era molt minoritari. Els catalans estaven contents tot just de poder ser catalans. Ara amb això no n'hi ha prou. És normal i desitjable que un poble tingui un estat i que la seva pròpia cultura estigui ben protegida. Per a mi això és claríssim. Però no serà fàcil.
Té molts amics, aquí?
Hi vaig viure tres anys, aquí, amb la família. Avui d'amics en tenim més a Catalunya que al Japó. Sobretot la meva dona s'hi troba millor. Al Japó la gent no es diu mai res clarament. Aquí si dius "sí" és "sí". De fet, estem comprant un pis a Barcelona, per al nostre futur. Tenim el projecte de fer més vida aquí, un cop em jubili, als 65 anys. Voldria tirar endavant una col·lecció de literatura clàssica japonesa en català, amb textos curts. Al Japó ara té poca sortida la literatura estrangera, no només la catalana.
¿Els fills mantenen lligams amb Catalunya?
Sí, van venint-hi. El petit vol fer una tesina sobre nacionalisme català!
Vostè va ser el primer catalanòfil japonès. Té deixebles?
Pocs. El problema és que al Japó un no es pot guanyar la vida ensenyant o estudiant només el català. Per això no puc aconsellar als meus estudiants que s'hi dediquin en exclusiva. Jo mateix forçosament també he d'ensenyar la llengua castellana i la cultura hispànica. Ara porto una mena de seminari sobre llengua i cultura catalanes també obert a persones de fora de la universitat. Aprofito l'interès per Gaudí i el Barça. Ara mateix estic escrivint un llibre sobre la rivalitat entre el Madrid i el Barça, un pretext per parlar del catalanisme i de tantes altres coses.
A Catalunya tenim el catalanisme. Al Japó hi ha un fort patriotisme.
Hi ha un sentiment molt complex, al Japó, respecte del país, fruit en bona mesura de la Segona Guerra Mundial, quan alguns japonesos van cometre atrocitats tant a Corea com a la Xina; després els governs japonesos no van demanar perdó als pobles xinès i coreà degudament. Jo mateix tinc un sentiment patriòtic, és el meu país. Però no puc ser-ho plenament per aquest complex històric. El Japó hauria d'haver actuat millor amb les víctimes de la guerra. M'estimo el Japó, però d'una manera complicada, críticament. En canvi, des de la dreta política, n'hi ha que volen tapar aquesta part fosca de la història, hi ha els que volen que el govern tingui una postura més taxativa en els conflictes territorials amb la Xina i Corea, que els estudiants rebin una educació més patriòtica.
¿Després de la Segona Guerra Mundial, en lloc de passar comptes, el Japó va fer una fugida endavant de la qual ara paga les conseqüències?
Diria que senzillament no hi va haver cap sentit històric. Només un desig de viure bé, tan bé com els occidentals. L'occidentalització va ser la normalitat. Després ens vam adonar que no tot era de color rosa: vam descobrir els problemes que vosaltres teniu. Tot va perdre una mica el sentit però es va seguir pel mateix camí. Per exemple, tenim el doble de màquines expenedores de menjar i begudes per càpita que als Estats Units, i són màquines que consumeixen molta energia. Ens hem instal·lat en unes comoditats potser innecessàries. Crec que la majoria dels japonesos es van perdre en aquest procés, per això, com un dia em va dir Mikimoto al programa Afers exteriors, semblem "orientals desorientats". En la literatura de Murakami això es nota molt. Ell qüestiona molt per què s'ha de treballar tant.
¿La crisi econòmica que el país arrossega de fa uns anys i el desastre del tsunami han enfortit aquest patriotisme mal entès?
Sí, certament. Existeix un polític que s'ha posat de moda, l'alcalde d'Osaka, Toru Hashimoto, molt jove. És molt popular. No és un polític professional típic. No té les habituals relacions amb el món empresarial ni dins el mateix món polític. Diu les coses molt clarament. Diria que és populista. Detecta el que vol la gent, el que la gent vol sentir. Al principi, per exemple, estava en contra de les centrals nuclears... Però hàbilment combina aquests gestos amb una doctrina ultrapatriòtica: per exemple defensa que els estudiants han de respectar més la bandera i l'himne nacional i que els professors que no els facin respectar han de ser acomiadats. També propugna que el govern japonès ha de ser més taxatiu en els conflictes territorials. Qui sap si un dia començarà a dir que s'hauria de tornar a instaurar el servei militar, que s'han de defensar les illes, que la millor defensa és un bon atac...
I té projecció nacional?
Hi ha qui opina que aviat serà el primer ministre del Japó. Està formant el seu partit i segurament es presentarà a les pròximes eleccions generals. I podria perfectament guanyar.
S'ha refet el país del tsunami?
No, no. El govern vol que la gent cregui que les centrals estan sota control. Però no és veritat. A l'edifici número 4 de Fukushima, on hi ha la piscina que guarda residus nuclears, la construcció és molt precària i és molt difícil fer-hi bé les reparacions. Si hi hagués un altre terratrèmol es podria escampar la radioactivitat. Fa uns mesos va haver-hi una avaria a causa de la qual la temperatura de l'aigua de la piscina va pujar molt i encara no se'n sap la causa.
¿El seu dietari sobre el tsunami va ser ben acollit a Catalunya?
Fa uns dies, a la granja de Gombrèn on comprem el formatge, una noia em va comentar que li havia agradat molt i que fins i tot havia plorat llegint-lo. Em va emocionar.
Quin és el futur de l'energia nuclear al Japó?
Al principi el govern va dir que era necessari ser un país sense energia nuclear. Després va dir que no era realista eliminar-la totalment i ràpidament. Ara ja parla de trobar una proporció adequada entre l'energia nuclear i les alternatives. Són molt fortes les pressions del món empresarials i hi ha molts interessos creats particulars d'alts funcionaris.
I la sortida de la crisi s'allarga.
El govern vol que creguem que n'estem sortint, però els símptomes no són bons. Cada cop hi ha més joves a l'atur. No tants com aquí, però es nota. El ien està fort enfront de l'euro o el dòlar però sense cap raó objectiva perquè sigui així. I la indústria està perdent terreny davant la coreana o xinesa. La sortida de la crisi no serà fàcil.
Fa vint anys que passem l'agost a Catalunya. Fins fa uns anys amb els fills, i ara sols. I aquest estiu hi hem estat més temps. Tenim un apartament a Queralbs, un lloc que vam creure que era ideal per als nens.
Per tant, són veïns de Jordi Pujol?
Sí, cada estiu xerrem una estona. Em pregunta com va el Japó. L'any passat vaig quedar molt impressionat quan em va dir que fins aleshores havia estat molt moderat, defensant l'autonomia dins l'estat espanyol, però que a partir del 2010 havia perdut les raons per calmar les opinions independentistes.
¿I aquest any com l'han trobat? No el president, sinó el país.
El més remarcable ha estat poder participar en la Diada. Va ser una sort. Va ser impressionant. Més o menys ho esperàvem, però una cosa és esperar-ho i una altra viure-ho. Vam anar-hi sols, la meva dona i jo, però hi vam trobar coneguts, fins i tot alguns de Queralbs... Si els catalans, després del tsunami, van descriure l'actitud dels japonesos com a admirable i exemplar, jo crec que també els catalans van ser exemplars durant la Diada. Va ser una manifestació meravellosa i digna d'admiració.
Què pensen els seus amics?
Tots s'han tornat independentistes, gairebé sense cap excepció. No és que siguin radicals, són els de sempre, però de cop estan realment farts del centralisme, del desequilibri fiscal, de la inconstitucionalitat de l'Estatut... El tret de sortida va ser l'estiu del 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut. Fa un quart de segle, quan vaig arribar per primer cop a Barcelona, el tema era la Transició, la llibertat. L'independentisme era molt minoritari. Els catalans estaven contents tot just de poder ser catalans. Ara amb això no n'hi ha prou. És normal i desitjable que un poble tingui un estat i que la seva pròpia cultura estigui ben protegida. Per a mi això és claríssim. Però no serà fàcil.
Té molts amics, aquí?
Hi vaig viure tres anys, aquí, amb la família. Avui d'amics en tenim més a Catalunya que al Japó. Sobretot la meva dona s'hi troba millor. Al Japó la gent no es diu mai res clarament. Aquí si dius "sí" és "sí". De fet, estem comprant un pis a Barcelona, per al nostre futur. Tenim el projecte de fer més vida aquí, un cop em jubili, als 65 anys. Voldria tirar endavant una col·lecció de literatura clàssica japonesa en català, amb textos curts. Al Japó ara té poca sortida la literatura estrangera, no només la catalana.
¿Els fills mantenen lligams amb Catalunya?
Sí, van venint-hi. El petit vol fer una tesina sobre nacionalisme català!
Vostè va ser el primer catalanòfil japonès. Té deixebles?
Pocs. El problema és que al Japó un no es pot guanyar la vida ensenyant o estudiant només el català. Per això no puc aconsellar als meus estudiants que s'hi dediquin en exclusiva. Jo mateix forçosament també he d'ensenyar la llengua castellana i la cultura hispànica. Ara porto una mena de seminari sobre llengua i cultura catalanes també obert a persones de fora de la universitat. Aprofito l'interès per Gaudí i el Barça. Ara mateix estic escrivint un llibre sobre la rivalitat entre el Madrid i el Barça, un pretext per parlar del catalanisme i de tantes altres coses.
A Catalunya tenim el catalanisme. Al Japó hi ha un fort patriotisme.
Hi ha un sentiment molt complex, al Japó, respecte del país, fruit en bona mesura de la Segona Guerra Mundial, quan alguns japonesos van cometre atrocitats tant a Corea com a la Xina; després els governs japonesos no van demanar perdó als pobles xinès i coreà degudament. Jo mateix tinc un sentiment patriòtic, és el meu país. Però no puc ser-ho plenament per aquest complex històric. El Japó hauria d'haver actuat millor amb les víctimes de la guerra. M'estimo el Japó, però d'una manera complicada, críticament. En canvi, des de la dreta política, n'hi ha que volen tapar aquesta part fosca de la història, hi ha els que volen que el govern tingui una postura més taxativa en els conflictes territorials amb la Xina i Corea, que els estudiants rebin una educació més patriòtica.
¿Després de la Segona Guerra Mundial, en lloc de passar comptes, el Japó va fer una fugida endavant de la qual ara paga les conseqüències?
Diria que senzillament no hi va haver cap sentit històric. Només un desig de viure bé, tan bé com els occidentals. L'occidentalització va ser la normalitat. Després ens vam adonar que no tot era de color rosa: vam descobrir els problemes que vosaltres teniu. Tot va perdre una mica el sentit però es va seguir pel mateix camí. Per exemple, tenim el doble de màquines expenedores de menjar i begudes per càpita que als Estats Units, i són màquines que consumeixen molta energia. Ens hem instal·lat en unes comoditats potser innecessàries. Crec que la majoria dels japonesos es van perdre en aquest procés, per això, com un dia em va dir Mikimoto al programa Afers exteriors, semblem "orientals desorientats". En la literatura de Murakami això es nota molt. Ell qüestiona molt per què s'ha de treballar tant.
¿La crisi econòmica que el país arrossega de fa uns anys i el desastre del tsunami han enfortit aquest patriotisme mal entès?
Sí, certament. Existeix un polític que s'ha posat de moda, l'alcalde d'Osaka, Toru Hashimoto, molt jove. És molt popular. No és un polític professional típic. No té les habituals relacions amb el món empresarial ni dins el mateix món polític. Diu les coses molt clarament. Diria que és populista. Detecta el que vol la gent, el que la gent vol sentir. Al principi, per exemple, estava en contra de les centrals nuclears... Però hàbilment combina aquests gestos amb una doctrina ultrapatriòtica: per exemple defensa que els estudiants han de respectar més la bandera i l'himne nacional i que els professors que no els facin respectar han de ser acomiadats. També propugna que el govern japonès ha de ser més taxatiu en els conflictes territorials. Qui sap si un dia començarà a dir que s'hauria de tornar a instaurar el servei militar, que s'han de defensar les illes, que la millor defensa és un bon atac...
I té projecció nacional?
Hi ha qui opina que aviat serà el primer ministre del Japó. Està formant el seu partit i segurament es presentarà a les pròximes eleccions generals. I podria perfectament guanyar.
S'ha refet el país del tsunami?
No, no. El govern vol que la gent cregui que les centrals estan sota control. Però no és veritat. A l'edifici número 4 de Fukushima, on hi ha la piscina que guarda residus nuclears, la construcció és molt precària i és molt difícil fer-hi bé les reparacions. Si hi hagués un altre terratrèmol es podria escampar la radioactivitat. Fa uns mesos va haver-hi una avaria a causa de la qual la temperatura de l'aigua de la piscina va pujar molt i encara no se'n sap la causa.
¿El seu dietari sobre el tsunami va ser ben acollit a Catalunya?
Fa uns dies, a la granja de Gombrèn on comprem el formatge, una noia em va comentar que li havia agradat molt i que fins i tot havia plorat llegint-lo. Em va emocionar.
Quin és el futur de l'energia nuclear al Japó?
Al principi el govern va dir que era necessari ser un país sense energia nuclear. Després va dir que no era realista eliminar-la totalment i ràpidament. Ara ja parla de trobar una proporció adequada entre l'energia nuclear i les alternatives. Són molt fortes les pressions del món empresarials i hi ha molts interessos creats particulars d'alts funcionaris.
I la sortida de la crisi s'allarga.
El govern vol que creguem que n'estem sortint, però els símptomes no són bons. Cada cop hi ha més joves a l'atur. No tants com aquí, però es nota. El ien està fort enfront de l'euro o el dòlar però sense cap raó objectiva perquè sigui així. I la indústria està perdent terreny davant la coreana o xinesa. La sortida de la crisi no serà fàcil.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada