dimecres, 30 de desembre del 2015

ADÉU A LA PINTORA MONTSERRAT GUDIOL



La pintora Montserrat Gudiol va morir a Barcelona el passat 25 de desembre, als 82 anys, després d’una llarga malaltia l’Alzheimer, que la va obligar a deixar la pintura fa uns anys. L’obra de Gudiol ha estat exposada a Londres, París, Florida, Nova York, Johannesburg, Suècia, Tòquio, Taiwan, Moscou o Hong Kong. Una de les seves obres més conegudes és el Sant Jordi, pintat el 1974, que decora una de les parets del Palau de la Generalitat, o el monumental Sant Benet fet el 1980 per a l’abadia de Montserrat. Va ser la primera dona acadèmica de la Reial Academia de Belles Arts de Sant Jordi, l'any 1981, i va rebre la Creu de Sant Jordi l'any 1988.

La seva pintura, en què destaquen les figures femenines envoltades de fantasia i color, tenia influències del surrealisme i de Pablo Picasso. Al llarg dels anys la pintora va desenvolupar un estil propi, molt intimista on mostrà un gust per la fantasia en què el color i les figures es fonen en un món de misteri, dominat per personatges esfilagarsats, cecs i amb escenes de maternitat, influïda pels temes del surrealisme i les formes del Pablo Picasso de les èpoques blava i rosa.

                                                                              Delicado Abismo - Cia Pepe Hevia
                                                                     Edició especial per a l' Homenatge a Montserrat Gudiol,
                                                                          celebrat el 7 de Abril de 2007, organitzat per
                                                               FIDEM (Fundació Internacional de la Dona Emprenedora)







Formada al costat del seu pare, Josep Gudiol, un dels historiadors de l'art català més eminent, els seus olis i dibuixos destaquen per la seva bellesa, però també perquè són profundament misteriosos i inquietants.





divendres, 18 de desembre del 2015

LA IMPORTÀNCIA DELS JOCS I JOGUINES EN CATALÀ



Perquè a través del joc els infants es relacionen i coneixen tot allò que els envolta, des d’aquest web (http://joguines.blog.cat/) es vol:

  • Reclamar el dret dels nostres infants a jugar en la seva llengua.

  • Justificar a les administracions la necessitat d’una legislació especial pel que fa a la llengua dels jocs, joguines, videojocs i altres materials orientats als infants i joves que es comercialitzen a Catalunya i en el nostre àmbit lingüístic en general.

  • Conscienciar les empreses de la importància de tenir en compte la nostra llengua i que l’incloguin a l’hora de comercialitzar i distribuir productes per als infants del nostre país.

  • Convidar tota la població a tenir en compte la llengua a l’hora de comprar les joguines per als més petits.

  • Donar a conèixer l’oferta ja existent en català de jocs, joguines, videojocs i altres materials orientats als infants i als joves, tant als consumidors com als venedors, que sovint ignoren quins jocs i joguines hi ha en català al mercat.
  • ELS INFANTS SEGUEIXEN MORINT A LES COSTES DE L'EGEU


    Equips de Metges Sense Frontera i Greenpeace van rescatar abans d'ahir, el 16 de desembre, 85 persones al mar Egeu. Aquest últim naufragi s'ha cobrat al menys dos morts, un bebè de 9 mesos i una persona grande 80.

     

    Font:
    Els rescats a l'Egeu: MSF

    dimecres, 9 de desembre del 2015

    PATRIMONI MILIONARI DE GALIONS ESPANYOLS ENFONSATS EN DISPUTA


    Trobat davant les costes de Colòmbia un galió espanyol carregat d'or
     Gravat de galions espanyols de principis del segle XVIII.

    El president de Colòmbia, Juan Manuel Santos, ha anunciat que el galió 'San José', un vaixell insígnia de l'Armada espanyola que anava carregat d'or i que va ser enfonsat a canonades per pirates anglesos al Carib al segle XVIII, ha sigut trobat al fons del mar, davant les costes de Cartagena.
    "Gran notícia: ¡Hem trobat el galió 'San José'!", ha confirmat el cap de l'Estat colombià al seu compte de Twitter, en un missatge en què també ha precisat que tots els detalls de la troballa es donaran demà.

    Cementiri de vaixells

    El vaixell, dotat de 60 canons i que sortia de Cartagena cap a Espanya carregat d'or del virregnat de la Nueva Granada, plata del Perú i pedres precioses, va naufragar el 8 de juny de 1708, al ser tocat per les canonades dels pirates anglesos, en una breu batalla amb la flota espanyola.
    El galió transportava cap a Espanya una riquesa que els arqueòlegs marins colombians han valorat en uns 5.000 milions de dòlars (més de 4.600 milions d'euros). Segons els historiadors, en les aigües territorials colombianes hi poden haver uns 1.100 galions espanyols carregats amb or, plata i pedres precioses que van naufragar o van ser enfonsats per pirates entre els segles XVII i XVIII.

    Espanya reclama a Colòmbia "informació precisa" sobre el galió 'San José'

    El Govern d'Espanya sol·licitarà al de Colòmbia "informació precisa" sobre el troballa del galió 'San José' i la legislació en què fonamenta la intervenció sobre un botí espanyol, abans de decidir quines actuacions adoptar en defensa del seu patrimoni subaquàtic.
    En declaracions a l'Havana, el secretari d'Estat de Cultura espanyol, José María Lasalle, va apel·lar a la prudència "pel que fa a la relació bilateral especial" que el seu país manté amb Colòmbia, però va recordar la "clara posició" d'Espanya en defensa del seu patrimoni subaquàtic i la reserva a adoptar totes les mesures que consideri adequades.
    Espanya analitzarà el contingut de la informació que brindi Colòmbia per després decidir "quines actuacions pot adoptar en defensa del que entenem que és el patrimoni subaquàtic i el respecte a les convencions de la Unesco amb què està compromès el nostre país des de fa molts anys", va indicar Lasalle. Va recordar que aquestes convencions "han permès la recuperació d'un patrimoni tan important com va ser el de la fragata 'Mercedes' en el plet mantingut amb l'empresa Odissey".

    CARREGAMENT D'OR I PLATA

    El president colombià, Juan Manuel Santos, ha confirmat avui que el llegendari galió 'San José', vaixell espanyol enfonsat el 1708 a prop de Cartagena de Indias amb un carregament de monedes d'or i plata, va ser trobat el 27 de novembre.
    Els documents gràfics dels investigadors no deixen cap mena de dubte, ja que els canons de bronze sobre la coberta florida del "San José" mostren que el jaciment marí es correspon amb aquest vaixell, enfonsat per corsaris anglesos el 1708, amb un gran carregament d'or i plata a les seves bodegues.
    Per aconseguir la identificació de la nau, es va coordinar un equip que va incloure el Ministeri de Cultura, l'Institut Colombià d'Antropologia i Història (ICANH) i la col·laboració directa de l'Armada, segons Santos.
    El llegendari galió 'San José', i el seu vaixell bessó, el 'San Joaquín', van ser construïts a finals del segle XVII a les drassanes de Mapil, a prop de Sant Sebastià (País Basc), i en el moment del seu enfonsament per una flota anglesa, el divendres 8 de juny de 1708, anava carregat amb uns 11 milions de monedes de vuit escuts en or i plata, segons historiadors.

    BATALLA AMB ELS BRITÀNICS

    El 'San José' havia carregat a la fira de Portobelo (Panamà) el seu tresor d'or, plata i pedres precioses que havien sigut recollides al Virregnat del Perú i es dirigia a Cartagena de Indias on se li havien de fer unes reparacions per després seguir viatge cap a Cadis (Espanya), amb escala a l'Havana. No obstant, a unes milles del port de Cartagena se li va creuar la flota anglesa sota comandament del comodor Charles Wager.
    El seu valor, calculat en uns 5.000 milions de dòlars d'avui, va ser massa per a les ambicions britàniques i un grup de vaixells d'aquesta flota, l''Expedition', el 'Kingston', el 'Portland' i el 'Vulture', van sortir a interceptar els galions que feien l'anomenada "Carrera de les Índies".
    En una batalla que va durar dos dies, a prop de l'illa de Barú, el 'San José' es va enfonsar després de rebre canonades de l''Expedition' i amb ell se'n van anar al fons del mar gairebé la totalitat dels seus 600 mariners i passatgers, així com el seu fabulós tresor.

    "ASSUMPTE COLOMBIÀ"

    No obstant i més enllà de la fascinació que la notícia i les primeres imatges del vaixell generen, la polèmica està servida pels dubtes que comencen a sorgir sobre la propietat de la càrrega que transportava el 'San José'. Com preveient possibles reclamacions, Santos va explicar "que la informació relativa a aquesta troballa està sotmesa a reserva de llei per molts motius, perquè ho estableix la llei", però també perquè "el que està en joc ens obliga a mantenir una reserva sobre bona part de la informació" que ha classificat com "un assumpte de l'Estat colombià".
    Tot això no ha tret brillantor a un dels descobriments arqueològics més importants dels últims anys, el d'un galió carregat d'or que a més ha despertat l'interès i la fascinació en milers de ments a tot el món.
    Una d'elles és la del nobel colombià Gabriel García Márquez, que a El amor en los tiempos del cólera relata la fascinació del seu protagonista, Florentino Ariza, pel galió de 60 canons, i el seu somni de submergir-se al mar Carib per recuperar el tresor i donar-lo a Fermina Daza, el seu amor etern, perquè "es banyés en estanys d'or".

     Font: 

    http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/trobat-davant-les-costes-colombia-galio-espanyol-carregat-dor-4728846 

    http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/espanya-reclama-colombia-informacio-precisa-sobre-galio-san-jose-4731985

    dissabte, 14 de novembre del 2015

    LA CRISI DE SÍRIA EXPLICADA EN 10 m I AMB 15 MAPES



    Per a conèixer una miqueta més:

    La complexitat del laberint sirià

    El blindatge del règim, una oposició dividida i el pes regional de la República Àrab Siriana dificulten el canvi

    David Meseguer Dimecres, 8 de febrer de 2012
    Siria
    Manifestant siriana
        
    El teixit clànic familiar de la cúpula política i militar del règim dissenyat per Hafiz al-Assad, pare de l’actual president sirià, ha servit per mantenir fins avui gairebé intacta l’estructura i fidelitat de l’Exèrcit, malgrat algunes desercions. La severitat contra grups dissidents com els Germans Musulmans i l’ombra amenaçadora d’Israel han permès a la família Assad conservar l’statu quo a Síria durant dècades i afeblir l’oposició. L’aliança regional amb l’Iran i Hezbollah fa poc probable una intervenció de l’OTAN. El futur d’una revolta convertida ja en guerra civil és incert.

    Es compleix pràcticament un any del primer “divendres de la ira”, en què milers de sirians van abocar-se als carrers per demanar la fi del règim de Bashar al-Assad. La primavera àrab que havia derrocat Ben Ali a Tunísia i Hosni Mubarak a Egipte només iniciar-se el 2011, calava a Síria amb la voluntat de posar fi a prop de mig segle de dictadura baasista. En el context d’una precària situació econòmica, milers de manifestants continuen desafiant la mort per exigir la fi d’un estat autoritari i corrupte, l’alliberament de presos polítics i l’inici d’una transició cap a la democràcia.

    Per apaivagar els ànims de l’oposició, Bashar al-Assad ha plantejat reformes constitucionals i econòmiques, ha alliberat dissidents polítics i, fins i tot, ha derogat la llei de l’estat d’emergència vigent des del 1963. Mesures insuficients per a una dissidència durament reprimida per l’Exèrcit i el mukhabarat (servei d’intel·ligència). Malgrat tacar-se les mans de sang amb més de sis mil morts, les dures sancions econòmiques imposades per la Lliga Àrab i la comunitat internacional i l’augment de les accions de l’opositor Exèrcit Sirià Lliure, Al-Assad s’aferra al poder. Només amb una retrospectiva cap a la recent història de Síria pot entendre’s per què el règim no s’ha ensorrat amb la mateixa celeritat que altres estats afectats per les revoltes i per què la comunitat internacional no s’atreveix a intervenir-hi militarment.

    El blindatge del règim 

         Per posar fi a la supremacia i l’autoritarisme amb què l’Egipte de Nàsser liderava la República Àrab Unida (RAU) formada amb Síria l’any 1958, Hafiz al-Assad, pertanyent a la minoria xiïta alauita, va organitzar secretament un grup conspiratiu amb quatre oficials també alauites anomenat Comitè Militar Baasista. Malgrat no tenir una incidència directa en la defecció siriana de la RAU el desembre del 1961, la trama va deixar palès que Hafiz al-Assad ja buscava afinitats entre aquesta minoria alauita que constitueix el 15% de la població siriana.

    El 1963 el Partit Baas assolia el poder a Síria després de derrocar el govern de Nazim al-Quds i vuit anys més tard, el 22 de febrer del 1971, Hafiz al-Assad era proclamat president de Síria. Per perpetuar-se en el poder i garantir l’estabilitat del règim, el pare de l’actual president sirià va situar persones de confiança i del seu entorn familiar als llocs de màxima responsabilitat de la cúpula política del Baas, i també de les forces armades i dels cossos de seguretat. Quan Bashar al-Assad va accedir a la presidència de Síria el 2000 —després que el seu germà gran i teòric successor a la presidència morís en un accident de trànsit el 1994—, va portar aires reformistes amb l’anomenada primavera de Damasc, però va ser aquest nucli clànic familiar qui va frenar-lo per por de perdre poder en les decisions del règim i el va instar a continuar governant severament.

    Seguint els passos del seu pare, el rais sirià va situar el seu germà Maher al capdavant de la Guàrdia Republicana i la Quarta Brigada de l’Exèrcit i va nomenar el seu cunyat, Asef Shawkat, cap dels serveis d’intel·ligència i, més recentment, ministre de Defensa. Aquests cossos de seguretat són els responsables de reprimir amb duresa les manifestacions opositores al carrer. El Baas va conquerir el poder a Síria amb un cop militar i l’estament castrense ha anat acumulant un poder il·limitat durant el prop de mig segle de dictadura. L’actitud de les forces armades i dels serveis d’intel·ligència sirians, guardians de la revolució baasista i gelosos de mantenir aquest poder, ha estat completament diferent dels casos de Tunísia o Egipte. Malgrat les nombroses defeccions i la formació de l’Exèrcit Sirià Lliure, el gruix de l’estructura militar es manté intacte i fidel a Bashar al-Assad.

    Implacabilitat amb la dissidència

     L’ombra amenaçadora d’Israel després dels enfrontaments bèl·lics del 1948, 1967 i 1973 i la consegüent pèrdua territorial dels alts del Golan són uns altres factors que han permès als Assad conservar l’statu quo a Síria i mantenir l’estat d’emergència durant dècades. A conseqüència de l’amenaça israeliana i les fortes tensions amb el Partit Baas iraquià liderat per Saddam Hussein, Síria va apropar-se a l’òrbita de l’Iran de l’aiatol·là Khomeyni i va prestar-li el seu suport durant la guerra contra l’Iraq entre el 1980 i el 1988.

    Damasc també manté una aliança estratègica amb la milícia xiïta libanesa Hezbollah, creada per l’Iran el 1982, una de les claus per les quals Síria té molta influència en la política del Líban. Aquesta entesa amb l’Iran ha quedat palesa durant la repressió de la revolta, ja que el cap policial responsable d’esclafar la Revolució Verda a l’Iran durant el 2009, Ahmad Reza Radan, va viatjar l’abril del 2011 a Damasc per assessorar el règim d’Al-Assad. Aquestes aliances geoestratègiques i la por de desestabilitzar l’Orient Mitjà allunyen la idea d’una intervenció estrangera com va ocórrer a Líbia.

    Malgrat que l’oposició sigui heterogènia i les demandes reformistes siguin transversals als diferents grups religiosos i socials del país, és notable que el gruix de la minoria alauita, cristiana i drusa dóna suport al règim d’Al-Assad, mentre que el gruix dels manifestants pertany a la majoria sunnita. En el subconscient d’aquesta comunitat encara roman la dura repressió contra els Germans Musulmans durant l’inici dels vuitanta. Aquesta organització fonamentalista sunnita, que acusava el règim d’infidel i d’afavorir els interessos alauites, va ser durament reprimida per les forces del règim a la ciutat de Hama el febrer del 1982 i va deixar un reguer de sang de més de deu mil morts. Per tant, no s’ha de descartar un escenari on la revolta es transformi en una guerra civil sectària.

    Aquests episodis repressius, com la mort de quaranta kurds durant les protestes del 2004, han permès als Assad mantenir l’estabilitat del règim i afeblir una oposició que en molts casos ha optat per l’exili. La falta d’entesa existent entre els opositors Consell Nacional Sirià, el Comitè Nacional pel Canvi Democràtic i l’Exèrcit Sirià Lliure dificulta una acció unitària contra el règim i una interlocució fluïda amb la comunitat internacional.
    Font: http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/02/la-complexitat-del-laberint-siria-1770.php

    Aprofundeix:
    L'Orient mitjà. El món àrab en el contxt de la descolonització
    Dossier sobre Estat Islàmic
     

    dissabte, 7 de novembre del 2015

    IMPRESSIONANT EL SOL EN ULTRADEFINICIÓ!!!



    Té la capacitat per generar vida –com en el cas de la Terra– i per impedir-la –com passa, per exemple, a Mart–. Sempre brillant, sempre en flames, desbordant llum i energia, el Sol és una estrella extraordinàriament activa. Desbordant i violenta, protagonitza cada dia un espectacle fascinant i misteriós, un espectacle que l' Observatori Solar Dinàmic (OSD) ha captat en tota la seva esplendor i que la NASA ha difós en un sorprenent vídeo.

    Gravat en ultra-HD, amb el doble de resolució de l'alta definició, el vídeo mostra la desbordant activitat solar: no només la seva combustió, sinó les flamarades que de tant en tant abandonen l'estrella i, fins i tot, els seus camps magnètics. Les imatges han estat captades pel telescopi de l'OSD i, posteriorment, han estat tractades amb colors. Tot i que alguns es poden mostrar decebuts per aquest fet –com que el color no és real, el vídeo, d'alguna forma, és més una impressió artística que no pas una captura de la realitat tal com és–, el cert és que en afegir colors el que fan els científics és fer visible allò que és ocult, allò que no es pot apreciar a simple vista.

    El Sol, en perspectiva
    Tot i que per a nosaltres és l'astre rei, el Sol és una més dels 100.000 milions d'estrelles de la galàxia. Situada a 25.000 anys llum del nucli de la Via Làctia, dóna una volta completa a la galàxia cada 250 milions d'anys. La seva velocitat és vertiginosa: 220 quilòmetres per segon. Té un diàmetre 109 més gran que el de la Terra, és a dir, que al seu interior hi ha lloc per a 960.000 planetes com el nostre.
     
    La temperatura en la superfície és d'uns 5.500 graus; al nucli, escenari de constants reaccions nuclears, pot arribar als 15 milions de graus. L' energia que produeix és fenomenal, l'equivalent a fer esclatar 100.000 milions de tones de dinamita per segon. Els ingredients del còctel són bàsicament hidrogen i heli i, en menys proporció, oxigen, carbó, neó, nitrogen, magnesi, ferro i sílice.
    Amb 4.600 milions d'anys de vida, el Sol és considerada una estrella relativament jove, però el cert és que està en plena maduresa. Nascuda probablement d'un gegantí núvol de gas i pols, continuarà viva mentre tingui energia, i com que fins ara ja ha cremat la meitat de l' hidrogen que tenia, es calcula que s'extingirà d'aquí a 5.000 milions d'anys.
     
    La fi del Sol… i la Terra
    Quan arribi aquest moment, el Sol s'expandirà fins a convertir-se en una estrella vermella gegant, un procés que durarà uns 130 milions d'anys i durant el qual s'empassarà, literalment, Mercuri, Venus… i la Terra. La seva fi serà, doncs, la del nostre planeta. Gegant i exhaust, i havent devorat els seus planetes més propers, el Sol anirà perdent les capes externes i passarà a ser una petita estrella blanca primer, i fosca finalment.
     
    150 milions de quilòmetres separen el Sol de la Terra, però la seva llum només triga 8 minuts i 20 segons a arribar fins a nosaltres. Paradoxalment, mentre el viatge fins a la Terra és gairebé instantani, la llum i l'energia originada al nucli necessita milions d'anys per travessar l'estrella i emergir a la superfície.
    És aquesta llum, i la seva escalfor, la que fa possible la vida a la Terra, però les tempestes magnètiques que es generen a la seva superfície (i que a vista de telescopi semblen taques) produeixen unes flamarades potencialment mortals. Gràcies a l'atmosfera terrestre, les úniques afectacions al nostre planeta es limiten a les comunicacions, però, tal com acaben de descobrir dels científics, el seu efecte va ser dramàtic sobre Mart. En arribar al nostre veí, les emissions solars van generar un canvi climàtic que va acabar convertint el planeta, originàriament càlid i humit, en el fred, sec i àrid desert que és avui.
     

    dijous, 5 de novembre del 2015

    LES AUDITORIES AL SISTEMA UNIVERSITARI: EL 10% NO SUPERA ÍNTEGRAMENT LA QUALITAT, PERÒ TAMBÉ S'HI TROBA L'EXCEL·LÈNCIA

    Biblioteca CRAI (Centre de Recursos per a l'Aprenentatge i la Investigació) del campus de la Ciutadella

    Dimarts, 3 de novembre del 2015. María Jesús Ibáñez.. El Periódico.cat

    Sis anys després de la implantació del pla Bolonya, les universitats catalanes comencen a rendir comptes. I en vista dels resultats que fins ara han donat les auditories externes encarregades per l'Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari (AQU), la situació és, almenys de moment, moderadament satisfactòria. Però no ideal. Els graus i màsters que s'imparteixen a Catalunya són correctes en moltes facultats, encara que al voltant del 10% dels títols hauran d'introduir millores en els pròxims dos anys. En un únic cas, el del grau d'Enginyeria Electrònica Industrial i Automàtica de la Universitat de Vic (UVic-UCC), l'avaluació ha sigut desfavorable, fet que suposa el cessament d'aquests estudis. Almenys, mentre no siguin modificats.

    La comissió de l'AQU que està recorrent, des de finals del 2014, els campus catalans i analitzant, d'una en una, les titulacions que ofereixen, ha determinat que un 80% dels graus i màsters auditats fins al passat 30 d'octubre mereixien una acreditació favorable. De les 118 carreres que s'han sotmès al control de qualitat, nou (quatre graus i cinc màsters) han sigut distingides com a excel·lents.

    «Encara estem al principi d'una avaluació que, a més, es porta a terme per primera vegada a Catalunya, de manera que és difícil avançar conclusions», adverteix, així d'entrada, Josep Joan Moreso, president de l'AQU. Amb tot, Moreso sí que s'atreveix a assenyalar que «qualsevol resultat superior al 10% en el nombre d'informes favorables però subjectes a condicions de millora seria dramàtic».

    «Les titulacions que no aconsegueixin l'acreditació, és a dir, les que no superin favorablement l'auditoria, hauran de ser desprogramades i, per tant, deixaran d'oferir-se a nous estudiants», afegeix el també exrector de la Universitat Pompeu Fabra. Això sí, aclareix, per als alumnes que ja es troben cursant aquests estudis «es dissenyaran fórmules perquè puguin acabar-los».

    UN ALTRE GRAU GAIREBÉ IDÈNTIC / En aquesta circumstància es troben els estudiants d'Enginyeria Electrònica Industrial i Automàtica de la UVic, que el pròxim curs 2016-2017 no obrirà la matrícula de primer curs després d'haver rebut l'informe negatiu de la comissió externa de l'AQU, segons van confirmar fonts de l'entitat. Els avaluadors de l'agència han considerat que aquest grau, pel qual els alumnes paguen 5.487 euros per curs, presenta problemes en matèria de professorat, ja que «no tots els docents tenen l'experiència i la dedicació adequades per al desenvolupament de la formació assignada». A més, a la mateixa facultat de Ciències i Electrònica de Vic s'imparteix un altre grau, el d'Enginyeria Mecatrònica, que és molt semblant, fet que suposa una duplicitat de titulacions.

    «La universitat ja ha presentat una proposta sobre els canvis que convé introduir en el temari d'Enginyeria Electrònica Industrial i Automàtica, amb l'esperança que per al curs següent, el 2017-2018, es pugui tornar a oferir», avança a aquest diari una portaveu de la UVic, que informa que aquest any únicament hi ha 14 alumnes matriculats en el grau afectat.
    Tampoc resulten gaire ben parats en les auditories els màsters de professor d'educació secundària que imparteixen les universitats de Barcelona (UB) i Autònoma de Barcelona (UAB), que si bé han obtingut un informe final positiu, hauran d'introduir millores en tots els àmbits analitzats per la comissió d'experts de l'AQU. En el cas de la UAB, explica el director de l'agència, Martí Casadesús, «el problema és que hi ha massa rotació dels professors universitaris i falta un vincle real amb els instituts de secundària».
    En el segon, hi ha una falta de coordinació entre les vuit facultats i els 23 departaments que participen en el màster, «on a més s'haurien d'adequar els temaris per assegurar l'adequació de la docència en l'especialitat de formació professional», diu l'informe d'avaluació.


    D'excel·lència també n'hi ha

    1 Arqueòlegs de la URV i humanistes de la PompeuL’AQU ha distingit amb la qualificació d’excel·lents els graus d’ADE i d’Economia de la UAB i els de Dret i Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Els més destacats, no obstant, són dos màsters: el d’Estudis de Cine i Audiovisual Contemporanis de la mateixa Universitat Pompeu Fabra i el d’Arqueologia del Quaternari i Evolució Humana de la URV. També han aconseguit la nota màxima el màster d’Estudis Comparatius de Literatura, Art i Pensament (UPF), el de Mètodes Numèrics en Enginyeria (UPC) i el d’Incendis Forestals, Ciència i Gestió Integral (UdL).

    2 Mencions per als títols amb més sortides
    Algunes acreditacions han tingut en compte altres factors, com la internacionalització dels estudis (és el cas, per exemple, del grau de Direcció d’Empreses i del màster en Finances d’Esade) o la inserció professional que obtenen els seus exalumnes (els del màster de Direcció, Gestió i Intervenció en Serveis Socials i el de Models i Estratègies d’Acció Social i Educativa en la Infància i Adolescència, tots dos de la facultat Pere Tarrés, de la Ramon Llull). També hi ha mencions per a aquells títols que fomenten la interacció entre investigació i docència, però de moment cap facultat ha sigut distingida per això.

    3 Un centenar més de títols amb auditoria en marxaÉs la primera vegada que es realitza a Catalunya un procés d’acreditació d’aquestes dimensions. Fins al 31 d’octubre passat, havien passat la corresponent revisió o inspecció de qualitat un total de 118 titulacions universitàries, de les quals 52 són graus i 66 màsters. La universitat que més controls ha superat és, de moment, la de Lleida, on ja s’han avaluat 22 títols. La que menys, la UOC, amb només una auditoria. En aquests moments, els comitès d’avaluació externa tenen en procés al voltant d’un centenar de títols més, els resultats dels quals s’aniran coneixent en les pròximes setmanes.

    4 Una comissió de docents, alumnes i professionals
    La comissió externa que està visitant les facultats catalanes des de finals del 2014 la integren dos professors universitaris (un d’ells, un catedràtic), un tècnic de l’AQU, un alumne «que estudiï la mateixa carrera en una altra universitat» i un graduat ja en exercici, designat pel corresponent col·legi professional. «La seva missió és elaborar un informe sobre els punts forts i els punts febles de cada titulació, una informació imprescindible per emetre l’acreditació», explica el president de l’AQU, Josep Joan Moreso. Els centres saben amb un any d’antelació que rebran la visita.

    5 Anàlisi de temari, professors i inserció laboral
    La comissió delegada per l’AQU avalua sis àmbits en cada titulació: la qualitat del temari o programa, el model d’informació pública (accés dels alumnes a les qüestions administratives i organitzatives de la carrera), els sistemes de garantia interna de qualitat (les autoavaluacions o controls de qualitat interns), l’adequació del professorat al programa formatiu, els recursos de què disposen els estudiants i la taxa d’inserció laboral que tenen els estudis. Els dos punts de més pes són el temari i el professorat, determinants per garantir la qualitat d’un grau o un màster.

    6 Cada sis anys en graus i cada quatre en màsters

    Les auditories es faran cada sis anys, en el cas dels graus, i cada quatre, en el dels màsters, detalla Moreso, que recorda que aquests controls de qualitat ja estan previstos en el decret del 2007 (posteriorment revisat el 2010), que va suposar la implantació a la universitat espanyola de l’Espai Europeu d’Educació Superior o pla Bolonya. Com que aquesta normativa va permetre que cada universitat exercís la seva autonomia i creés les seves pròpies titulacions, «es va fixar un mecanisme de rendició de comptes, que són aquestes avaluacions externes», indica el president de l’agència catalana de qualitat.

    7 Treballs dels alumnes i entrevistes ‘in situ’

    Abans de rebre la visita del comitè d’avaluació, les facultats que imparteixen els estudis subjectes a anàlisi envien un informe d’autoavaluació a l’AQU, on s’inclouen documents com, per exemple, mostres dels treballs que realitzen els estudiants que cursen aquesta titulació. L’informe final de la comissió s’elabora a partir de la documentació rebuda i d’entrevistes mantingudes in situ amb els diferents col·lectius del centre. La conclusió de l’avaluació ha de recollir, a més de les recomanacions de millora que es considerin oportunes, un detall sobre bones pràctiques del centre.

    8 Situacions transitòries que es poden corregir
    La Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC), l’única que de moment ha tingut un informe desfavorable de la comissió d’acreditacions de l’AQU, considera que la retirada dels estudis d’Enginyeria Electrònica Industrial i Automàtica serà «una situació transitòria». «La previsió és que, una vegada s’introdueixin els canvis i correccions recomanats per l’agència, el curs 2017-2018, el grau torni a formar part de l’oferta universitària», indica una portaveu de la UVic. En tot cas, insisteix, el procés d’avaluacions encara està obert i podrien registrar-se altres casos.

    Font: http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/societat/les-carreres-punxen-primera-inspeccio-universitaria-4639311

    dijous, 22 d’octubre del 2015

    LA INTERPRETACIÓ DE "LAS MENINAS" I VELÁZQUEZ EN CÒMIC PREMI NACIONAL




    «De jove et pot semblar insípid, ortodox, poc atractiu. Però has de desxifrar què diu, deixar que et sacsegi i et fascini. A l'acostar-t'hi, la seva aparent senzillesa desapareix. Hi ha milers de teories sobre ell, esotèriques i astrològiques, totes extravagants», deia sobre 'Las Meninas' fa un any el dibuixant Javier Olivares, a qui el guionista Santiago García va embarcar el 2008 en el projecte, amb títol homòleg a l'obra mestra de Velázquez, que ara acaba de conquistar el Premio Nacional de Cómic, que concedeix el Ministeri de Cultura, dotat amb 20.000 euros.

    El jurat ha elegit 'Las Meninas' per "ser una obra que assumeix un risc en l'estructura narrativa i en el plantejament gràfic que es resol amb brillantor, i per constituir un bon acostament a la figura de Velázquez, la seva època i la seva influència en altres artistes". Segons comentava fa uns mesos el seu guionista, volien reflexionar sobre «per què una obra d'art es converteix en icona cultural i com un artista aconsegueix transcendir i passar a la història». "Volíem entendre com s'escriu la seva història, com decidim qui són mestres i quines obres són mestres -assenyalava García -. Las Meninas eren gairebé desconegudes fins al segle XIX, quan va adquirir l'estatus que avui manté. Era el quadro ideal per plantejar aquests temes".

    'Las Meninas', que ja va aconseguir el premi a millor obra espanyola en el passat Saló del Còmic de Barcelona, també ha sigut reconegut amb el premi Dolmen de la Crítica a la Millor Obra Nacional. El còmic, a més d'acostar-se a la vida de Velázquez, però sense ser una biografia, juga i fabula amb els fets històrics i amb la influència que el famós quadro ha deixat en els segles posteriors i en figures com Picasso, Goya, Dalí, Foucault i Buero Vallejo o Equip Crònica.
    Santiago García (Madrid, 1968), llicenciat en Periodisme, és traductor i guionista de còmic de llarg recorregut. Entre les seves obres figuren la sèrie 'El Vecino', amb Pepo Pérez, 'Futbol, la novela gráfica', amb Pablo Ríos, 'Beowulf', amb David Rubín, i acaba de publicar aquest setembre 'García', amb el dibuixant Luis Bustos, tots a Astiberri. És autor també d'obres teòriques com 'La novela gráfica' i ha coordinat les antologies sobre el món de la historieta 'Panorama' i 'Supercómic'.

    Javier Olivares (Madrid, 1964), il·lustrador i historietista, es va iniciar en la revista 'Madriz' els 80, i des d'aleshores ha combinat el seu treball en nombroses revistes i diaris amb la il·lustració de llibres, tant infantils com per a adults. Entre els seus còmics destaquen 'Cuentos de la estrella legumbre' (Media Vaca, 2005), 'La caja negra' (Glénat, 2001), 'Las crónicas de Ono y Hop' (Dibbuks, 2007), 'El extraño caso del doctor Jekyll y mister Hyde' (SM, 2009), aquest últim amb guió de Santiago García.

    Font : http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/las-meninas-premio-nacional-comic-4608874?utm_source=rss-noticias&utm_medium=feed&utm_campaign=portada

    "Lost in the River" Lost Songs THE BASEMENT TAPES Continued



    THE NEW BASEMENT TAPES - Kansas City



    <iframe allowfullscreen="" frameborder="0" height="270" src="https://www.youtube.com/embed/ASqEUAy7CKM" width="480"></iframe>

    "Lost in the River" Lost Songs THE BASEMENT TAPES CONTINUED


    divendres, 9 d’octubre del 2015

    L'ÀFRICA CREIX PERÒ NO SEMPRE AMB IGUALTAT SOCIAL

    L'Abidjan actual lluitant per a la igualtat i equitat social 

    Els ossos del pollastre

    L’Àfrica creix per sobre de la mitjana del món però no sempre amb igualtat social
     

    LA IDEA CONVERTIDA en doctrina del discurs econòmic dominant segons la qual un fort creixement acaba llimant -d’una manera natural - les desigualtats econòmiques té, a l’Àfrica, uns resultats incerts. Incerts per no dir falsos. De fet, com es va veure recentment en una trobada entre economistes a Abidjan, la capital de la Costa d’Ivori, avui és impossible conèixer exactament quina és la realitat econòmica africana. És a dir, com funciona el repartiment de les riqueses que s’hi produeixen i quina és la fiscalitat del seu sistema productiu, inclosos els impostos que paguen les empreses estrangeres que, oficialment, s’emporten entre un 5% i un 10% del PIB del continent, encara que tot indica que no s’ha de ser cap llumenera per intuir que hi ha un benefici molt superior. Benefici en negre, fora de control, s’entén.

    THOMAS PIKETTY, l’economista francès autor del llibre El capital al segle XXI, convertit en un bestseller mundial, explicava a Abidjan que només comptats països africans -Sud-àfrica i alguns altres països del Magrib- ofereixen dades suficients per poder saber de quina manera es gestiona la seva economia i quina és aquesta relació entre ingressos, impostos i repartiment. Encara que globalment ens trobem davant d’un continent que creix [un 4,2%, l’any 2014], no és pot dir, doncs, que creixi d’una manera que signifiqui progrés social. Més aviat tot indica el contrari. I així ho expliquen els diversos estudis sobre la bona governança i desenvolupament humà.
     
    LA FUNDACIÓ MO IBRAHIM ha presentat precisament aquesta setmana a Londres l’informe que fa anualment sobre la qualitat de la governança a l’Àfrica, i els resultats no poden ser més decebedors. Aquest índex estudia, entre altres aspectes, els drets humans, la solidesa de les institucions, la lluita contra la corrupció i l’accés a drets essencials com la salut i l’educació. Doncs bé, no només les coses no van gens bé, sinó que van de mal en pitjor. Així, aquest any només 10 països africans dels 54 que hi ha al continent han millorat respecte a l’any passat, però 21 encara s’han deteriorat més del que estaven fins ara. I noves guerres, com la del Sudan del Sud i la de la República Centreafricana, s’han sumat a les guerres cròniques -Somàlia, República Democràtica del Congo....- i a la inestabilitat creixent de l’extens territori que va des de Nigèria fins al Txad i el Sudan.
     
    TORNANT A L’ECONOMIA i al creixement, aquesta fragilitat de les institucions, de la política, en definitiva, ens obliga a considerar una vegada més l’enorme injustícia estructural que viu gairebé tot el continent, on la sobirania dels països, la fortalesa de la seva democràcia, és insuficient perquè es puguin ocupar amb eficàcia i transparència d’un repartiment equitatiu i útil de les enormes riqueses de què disposen. Les dictadures, els lladres i els corruptes tenen encara molt més poder que les institucions democràtiques. I els inversors -els antics i nous colonitzadors- els prefereixen a ells abans que qualsevol forma de govern entès com un servei públic, que apliqui la llei i practiqui la transparència.
     
    “Un mínim nivell d’igualtat social és indispensable per al desenvolupament -afirma l’economista Piketty parlant de l’Àfrica-, ja que l’Estat ha de poder finançar l’accés a l’educació i la salut per a tothom i no només per a una elit. Les grans desigualtats ens evoquen una inestabilitat política que destrueix qualsevol preservativa de desenvolupament”.
    L’Àfrica, efectivament, creix. Però la mala salut institucional i política fan que s’hi compleixi aquella vella estadística sobre el pollastre, segons la qual en una taula hi ha un pollastre per a quatre persones però qui se’l menja és només un dels comensals. Se’l menja sencer i deixa els ossos per a la resta. Un pollastre per a quatre persones, conclou l’estadística.
     

    dimarts, 8 de setembre del 2015

    CINC ÈXODES DE REFUGIATS A EUROPA DES DE LA SEGONA GUERRA MUNDIAL

    Refugiats sirians arribant a l'illa de Lesbos, el 18 de juny d'enguany. Foto: AFP / LOUISA GOULIAMAKI http://www.elpuntavui.cat/article/3-politica/17-politica/868598-la-xifra-de-desplacats-i-refugiats-al-mon-sacosta-al-record-de-60-milions.html                              
    Europa viu aquests dies angoixada l'arribada de desenes de milers de sirians que abandonen el seu país, assolat per una guerra civil des de 2011, quan els vents de canvi impulsats per la Primavera Àrab van ser sufocats de forma violenta pel règim baasista del dictador Baixar al-Assad. Segons l'Organització Internacional per a les Migracions (OIM) de les Nacions Unides, al voltant de 350.000 migrants han estat detectats creuant les fronteres europees en el que portem de 2015, la majoria d'ells fugint dels conflictes de Síria, l'Afganistan i Eritrea.

    Però l'aparent falta de preparació per gestionar un moviment massiu de refugiats d'aquestes característiques contrasta amb la història recent del Vell Continent, que malauradament mai no ha deixat d'assistir al desplaçament continu de poblacions. Aquests han estat els més importants:


    1. LA REVOLUCIÓ HONGARESA DE 1956
    Un dels èxodes més destacables es va produir durant la revolució hongaresa de 1956, un alçament popular per desfer-se del jou de la Unió Soviètica. La brutal repressió de la insurrecció per part de l'URSS, que va envair Hongria amb 150.000 homes i 6.000 tancs, va provocar que 200.000 persones fugissin cap a l'Europa occidental i els Estats Units.

    Un tanc soviètic T34-85 a Budapest, el 1956
    Un tanc soviètic T34-85 a Budapest, el 1956


    2. LA FI DE LA UNIÓ SOVIÈTICA I ELS CONFLICTES DEL CAUCAS

    El desmembrament de l'URSS i la fi de la Guerra Freda van fer emergir una gran quantitat de conflictes, alguns dels quals es mantenien en estat latent, especialment a l'istme del Caucas, i que van ser responsables dels principals moviments de refugiats europeus entre el 1981 i l'any 2000.

    Així, al Caucas sud, la independència de Geòrgia va desplaçar 50.000 georgians russòfons que fins aleshores vivien a Ossètia del Sud. Es van traslladar a Ossètia del Nord, que pertanyia a la nova Federació Russa, entre els anys 1989 i 1992. També el 1989 van començar els fluxos de refugiats d'Armènia a l'Azerbaidjan (300.000) i també a la inversa, de l'Azerbaidjan a Armènia (500.000), arran del conflicte entre aquests dos països per la regió de Nagorno-Karabakh, en la qual de sempre hi han viscut totes dues ètnies.

    D'altra banda, al Caucas nord, el conflicte entre Rússia i Txetxènia entre 1991 i 1994 va desplaçar 250.000 txetxens cap al Daguestan i encara 200.000 més cap a Ingúixia el 1999.

    Desplaçats interns d'Azerbaidjan durant el conflicte de Nagorno Karabakh, el 1993
    Desplaçats interns de l'Azerbaidjan durant el conflicte de Nagorno-Karabakh, el 1993


    3. LA GUERRA DELS BALCANS (1991-1999)

    El desmembrament de Iugoslàvia va provocar una nova crisi humanitària al cor d'Europa. El 1991, la guerra de Cròacia va forçar 200.000 croats (1991) a fugir vers els països de l'Europa occidental, mentre que la guerra a Bòsnia (1992-1995) va generar l'esfereïdora xifra d'1.200.000 refugiats bosnians. Més tard, el conflicte de Kosovo també va generar el moviment de 1.150.000 kosovars, 800.000 dels quals van anar a Albània i Montenegro i la resta a l'Europa occidental. Segons Eurostat, a juny de 2015 els kosovars continuen sent els principals demandants d'asil a Europa, per davant de sirians i afganesos. Van formalitzar més de 50.000 peticions.

    Refugiats arriben a Travnik, a la Bòsnia central, durant les guerres Iugoslaves, el 1993
    Refugiats arriben a Travnik, a la Bòsnia central, durant les guerres iugoslaves, el 1993


    Entrat el segle XXI, el desastre dels Balcans encara va fer que 278.000 bosnians fessin les maletes i fugissin cap els Estats Units i Sèrbia, principalment, i 215.000 croats més cap Alemanya en la seva majoria. El país germànic també ha estat el principal receptor dels 176.000 turcs que han fugit del seu país, bona part d'ells d'origen kurd.

    4. AFGANISTAN
    Dels 185.000 nous sol·licitants d'asil a Europa en els primers tres mesos de 2015, 13.000 provenen de l'Afganistan. Des que la coalició internacional liderada pels Estats Units i la Gran Bretanya va declarar la guerra als talibans, es calcula que més de mig milió de persones han abandonat el país, de les quals aproximadament 50.000 es dirigeixen cap Europa cada any en busca d'asil.

    Refugiats afganesos sota un pont a París
    Refugiats afganesos dormint sota un pont a França


    5. ERITREA I ELS GRANS ÈXODES AFRICANS
    Més de 40.000 eritreus han demanat asil polític a algun país de la Unió Europea en els darrers anys, especialment al nord i centre del continent. L'antiga colònia italiana (1890-1941) va assolir la independència d'Etiòpia tot just el 1993, i des de llavors ha estat governada amb mà de ferro per Isayas Afewerki. Una guerra civil amb Etiòpia (1998-2000) i una brutal repressió a les llibertats ha portat molts eritreus a provar sort per les perilloses vies migratòries del Mediterrani a través de països com Líbia, Egipte, Turquia i Síria. El número 158 de SÀPIENS analitza les causes més profundes d'aquest drama humanitari.

    Katuma Adi , de 7 anys, a la cua per rebre tractament mèdic al camp de refugiats de Jaman, al Sudan del Sud, el 2012
    Katuma Adi , de 7 anys, a la cua per rebre tractament mèdic al camp de refugiats de Jaman, al Sudan del Sud


    La inestabilitat a Àfrica després dels processos d'independència de mitjan segle XX segueix generant un gran flux de migrants cap a terres europees. Somàlia, un país que va passar 20 anys sense govern fins que el 2012 s'hi va instal·lar una nova Administració amb el suport internacional, i el Sudan del Sud (el país més jove del continent), són alguns dels grans “productors” de refugiats del segle XXI. La gran majoria es distribueix en els països veïns, però molts d'altres s'arrisquen a creuar les fronteres europees. Per altra banda, la lluita dels governs de Nigèria, el Txad i el Camerun contra les milícies islamistes radicals de Boko Haram afegeix més pressió al Mediterrani. Es calcula que més de 10.000 nigerians han provat aquesta via des de 2013.

     

    dimecres, 8 de juliol del 2015

    DESMUNTANT MITES SOBRE L'ESTAT DEL BENESTAR: ÉS UN DRET MALGRAT SE'NS VULGUI FER CREURE QUE S'HA DE REDUIR LA DESPESA PÚBLICA





    El famós Yes we can del president Obama bé podria ser el lema de Vicenç Navarro, atès l’inconformisme que propugna l’economista. Una insígnia que vol contrarestar el discurs dels polítics que defensen l’absència d’alternativa davant les mesures adoptades per superar la crisi econòmica. Reconvertida en una classe magistral d’economia, la conversa «L’Estat del benestar: un dret inalienable», entre Navarro i l’exdegà del Col·legi de Periodistes Josep Maria Martí, ha evidenciat que l’economista té molt clars el diagnòstic i les causes de l’actual situació econòmica.
    Per Navarro, dir que no hi ha alternativa a la situació actual no és acceptable, malgrat la manca d’informació rigorosa i contrastada que tenim, resultat del que ell anomena «la dictadura dels mitjans». Davant la tan repetida pregunta «Vam viure per sobre de les nostres possibilitats?», respon taxativament: no. Més aviat al contrari. En termes de PIB, Espanya és un país ric, però amb relació a la inversió social es troba molt per sota de la Unió Europea, ja que hi destina només un 72 per cent de la mitjana de despesa dels països membres.
    D’altra banda, considera que les polítiques d’austeritat adoptades per superar la crisi econòmica mai són una garantia de recuperació econòmica a llarg termini. I doncs, quines solucions proposa Navarro per als problemes a què han de fer front Catalunya i Espanya?

    Per a cada retallada, una alternativa
    Amb relació a la congelació de pensions (1.200 milions d’euros), hi veu tres solucions: mantenir l’impost de patrimoni (2.100 milions d’euros), anul·lar les rebaixes de l’impost de successions (2.552 milions d’euros) o revertir la baixada d’impostos de les persones que ingressen més de 120.000 euros l’any (2.500 milions). Per evitar retallades en sanitat, educació i serveis socials (25.000 milions d’euros), proposa corregir el frau fiscal de les grans fortunes, la banca i les grans empreses, que representen el 71% de tot el frau fiscal (44.000 milions).

    Un elevat nombre de funcionaris com a causa del problema?
    En contra d’aquest argument, que sovint s’ha presentat com un dels grans mals del nostre país, Navarro ha presentat algunes dades que intenten contrarestar-lo. Ha situat Catalunya molt per sota de la mitjana europea en aquest àmbit, que és d’un 15% d’ocupació pública; a Catalunya era d’un 8,23%  el 2007, seguida d’Espanya, on l’ocupació pública se situa en un 9%. El país amb més de funcionaris és Suècia, amb 1 de cada 4 persones (el 25%) treballant per a l’Estat. Per Navarro, els països on la classe treballadora és la classe dominant són més rics, estables i democràtics, i ha posat com a exemple el país escandinau, constantment citat com a model a seguir amb relació a aspectes econòmics.

    Grècia té raó
    «Syriza té raó de dir que, tal com s’ha acumulat el deute, no el podien pagar», ha explicat. Tot el contrari, opina que els veritables culpables de la situació grega són les institucions financeres internacionals, en especial l’FMI, el Banc Central Europeu i la Comissió Europea. «Quan els bancs van estar en risc de perdre els seus beneficis, generats pels interessos que Grècia estava forçada a pagar, van ser els governs de l’Eurozona els qui van rescatar-los, amb la falsa excusa que intentaven ajudar Grècia.»

    És Espanya el veritable problema de Catalunya?
    Davant l’evidència dels problemes econòmics i socials a Catalunya, i deixant de banda l’aspecte del dèficit fiscal, una de les grans mancances de l’Estat del benestar, segons ell, té l’origen en les polítiques públiques fetes a Catalunya, i no a Espanya. Si bé l’actual despesa pública per habitant a Catalunya és de 5.475 euros, i en una hipotètica Catalunya independent aquesta arribaria als 6.236 euros, en l’actualitat el nivell de despesa a Catalunya segons la seva riquesa hauria de ser de més de 8.200 euros.
    L’economista ha conclòs la seva intervenció criticant la concentració de mesures per estimular l’economia només durant l’últim any de legislatura, i ha apel·lat la ciutadania a confiar en les seves possibilitats per modificar i millorar els escenaris polítics i econòmics.

    fONT: http://diarieducacio.cat/escolaestiurosasensat/2015/07/06/desmuntant-mites-de-lestat-del-benestar-grecia-i-espanya/
    PER A CONÈIXER MILLOR L'AUTOR: blog de Vicenç Navarro
    Les causes reals de l'austeritat

    dijous, 25 de juny del 2015

    CAL FER DEURES? EN DEBAT AMB EL PEDAGOG JAUME FUNES



    Les opinions sobre educació d'infants i adolescents de Jaume Funes són sovint motiu de debat. El darrer cas és el del llibre Cal fer deures?, d'Eumo Editorial, amb el qual el psicòleg i pedagog s'incorpora a un debat que ja fa temps que existeix en l'àmbit escolar.

    Cal comprar quaderns d'estiu?
    Són prescindibles. No deixa de ser un negoci editorial que respon a unes necessitats, sobretot, dels pares: “I ara com entretinc aquesta canalla a l'estiu?” Alguns mestres diran que són per mantenir la repetició de procediments apresos i evitar que s'oblidin. Però és millor fer-ho d'altres maneres, experimentant coses que els permetin veure que allò après durant el curs té utilitat en la vida diària.
     
    El seu llibre ha causat debat. Què en diuen els que posen deures, els mestres?
    Hi ha de tot. Però la reacció sol respondre al model d'escola. Les que ja no posen deures senten que el llibre recull la seva experiència, que és possible fer escola d'una altra manera. Els de l'escola memoricista, de repetició, diuen que és pedagogia de la plastilina o que a l'escola no es pot fer tot, i que els nens han de fer-se responsables.
     
    N'hi ha prou amb les hores lectives, a l'escola?
    Invertim el debat: ningú ha dit que tot s'hagi d'aprendre a l'escola, avui s'aprèn a molts llocs i en el futur, ni tan sols està clar que tots els nens vagin a un edifici anomenat escola. Fent el llibre he descobert experiències interessants: hi ha un moviment, per exemple, que canvia els termes. És a dir, fer els deures a l'escola i aprendre a casa. El professor prepara materials i proposa el tema: els alumnes han de buscar, i l'endemà, resoldre els exercicis a classe.
    Els nens van molt carregats d'horaris per fer deures a casa o per fer tantes extraescolars?
    Hi ha tres problemes diferents. El primer és que no creiem en la infància...
     
    Què vol dir?
    No creiem que un nen de 5 anys ha d'aprendre jugant! Quan és al parc amb els amics jugant a pilota, està aprenent. S'està dedicant a ser nen, que és el que toca. I la segona qüestió és quins són els horaris importants de l'infant? Per què un nen té dret a estar escolaritzat i no té dret a una educació en el lleure? És aquell acudit de Tonucci, que la mare diu al nen que li ha trobat un forat a l'agenda i l'apuntarà a una extraescolar, i el nen aixeca el dit i diu: “I quan tindré temps per ser nen?” I la tercera qüestió és la diferència entre horaris d'adults i horaris infantils...
     

    Difícils de conciliar...
    No és un problema de conciliació, és de respectar els drets dels infants. Aquests dies que es torna a dir, per exemple, que mantindran oberts menjadors escolars a l'estiu... I per què no garantim que els grans tinguin temps per fer de pares i mares? La conciliació vol dir una societat que destina temps dels seus adults als infants, i en la societat en què vivim, com que això no ho podem fer, omplim l'agenda dels nens les 24 hores. Es vulnera el gran dret de l'infant que és el d'avorrir-se.
    Ens diuen que és de petits, que han d'aprendre anglès o música... I d'aquí ve tot el que fan sortint de l'escola.
    I hauríem de demanar als pares: vostè va fer això i se sent millor, els seus afectes funcionen? Em trobo amb nens d'11 o 12 anys que em diuen que estan estressats. Més enllà que hagin copiat l'expressió perquè l'han sentit dir, alguna cosa passa. Per moure't en aquest món també necessites saber pensar, sentir-te bé amb tu mateix, aprendre a descobrir l'altre...I això no ho aconseguim amb més hores d'anglès, de matemàtiques o de violí. L'únic que s'aconsegueix és viure l'educació com una pressió insuportable que fa que no els agradi el que estan fent. De petits comencen a l'escola feliços i desitjant saber i acaben la secundària avorrits. Per què un nen que tenia ganes de saber acaba essent un personatge que només aprèn per aprovar i per no sentir els pares?

    SELECTIVITAT: UNA MALA CORRECCIÓ ET POT CONDICIONAR LA CARRERA QUE ESCOLLEIXIS



    Queda només un dia perquè els més de 32.200 alumnes que van fer la selectivitat el 9, 10 i 11 de juny sàpiguen si podran estudiar el que volen o, en canvi, hauran d’escollir una via alternativa. En moltes ocasions entrar o no a la carrera que s’ha posat com a primera opció és una qüestió d’esgarrapar algunes dècimes, però són pocs els alumnes que demanen una revisió d’alguna de les proves. Un dels motius és perquè el procés s’acostuma a allargar un mes i l’estudiant es veu obligat a matricular-se a finals de juliol en lloc de principis i, de retruc, corre el perill de quedar-se sense plaça.
    De les 189.507 proves fetes durant la selectivitat del 2014 es va demanar la revisió de 7.018, una xifra que representa només un 3,8%, de les quals es va pujar la nota en un 22%, en un 20% es va baixar i en la resta es va mantenir. La Laura, una gironina de 18 anys, va ser una de les estudiants que l’any passat va decidir fer aquest pas després de veure la puntuació en anglès. “M’havien posat un 3,75 sobre 10. Estava seguríssima que s’havien equivocat”, explica. El motiu de la seva seguretat és que va memoritzar les respostes tipus test de la part de reading i listening i en sortir de la prova va comprovar-les amb els resultats penjats a la pàgina web de la secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat. “Aquesta part valia 6 punts i només vaig equivocar-me en una pregunta, per tant, si totes les preguntes comptaven igual, tenia un 5,67. A més, encara faltava sumar-hi el writing, entre altres exercicis”, relata.
    La seva tutora de batxillerat va recomanar-li que demanés a la Universitat de Girona (UdG) -on havia fet la selectivitat- una revisió d’examen. “Tenia dues opcions: la reclamació o la doble correcció”, explica. Segons la secretaria d’Universitats i Recerca, en la primera només es fa una “correcció tècnica”, és a dir, es comprova que s’hagi sumat correctament la puntuació dels diferents exercicis o que tots estiguin corregits. En aquest tipus de revisió la nota pot pujar o mantenir-se, però en cap cas baixar.
     
    “No em quadraven les notes”
    En la doble correcció, en canvi, es fa “una revisió del contingut de la prova”, cosa que implica que la nota també pot baixar. L’estudiant té tres dies hàbils per sol·licitar-la a partir de la data de la publicació de les qualificacions. La nota final que es posa és la mitjana entre la primera puntuació i la de la revisió. “Vaig optar per aquesta. Sempre havia tret bones notes d’anglès”, argumenta la Laura. El tribunal constituït expressament per a la revisió de les proves li va donar la raó i li va pujar la nota fins al 6,42. En tractar-se d’una diferència de dos o més punts -tal com preveu la normativa-, el mateix tribunal va fer de manera automàtica una tercera correcció. La nota de la Laura, doncs, va sortir de la mitjana entre la primera puntuació (3,75) i les dues revisions, que en els dos casos va ser d’un 7,75.
    Com que a la Laura no li “quadraven les puntuacions” i ningú li va explicar d’on sortia aquesta nova nota, va tornar a anar a la UdG, on li van recomanar que presentés una reclamació. Finalment, el tribunal li va posar la puntuació obtinguda en les dues revisions: el 7,75. Aquest canvi va fer que la nota global, la mitjana entre selectivitat i batxillerat, li pugés d’un 10,78 a gairebé un 11 sobre 14, una puntuació suficient per entrar a la Facultat de Dret de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on aquest any ha cursat el primer curs. “Amb la reclamació em vaig arriscar a quedar-me sense plaça a la facultat perquè no vaig poder formalitzar la matrícula fins al 25 de juliol”, explica la Laura. Tot i així, la gironina argumenta que “havia de córrer el risc” per si en el futur vol estudiar altres carreres que li exigeixin notes de tall més altes. “Sempre m’ha cridat l’atenció estudiar psicologia o pedagogia”, comenta. Des de la secretaria d’Universitats i Recerca s’assegura que el cas de la Laura és “excepcional” i ho justifica amb l’escàs percentatge d’estudiants que reclamen un revisió.
    La Laura encara hauria pogut recórrer a una tercera via de reclamació: la judicial. Segons la normativa, els estudiants poden interposar un recurs contenciós administratiu en un termini de dos mesos a partir de l’endemà de la notificació. “Aquesta opció no me la vaig plantejar perquè ja estava tipa de tanta reclamació”, deixa clar l’estudiant de dret.
     
    La majoria d’estudiants aproven
    Un 95,48% dels 26.148 estudiants procedents de batxillerat van aprovar les Proves d’Accés a la Universitat l’any passat. La nota mitjana va ser de 6,47 sobre 10, mentre que la de l’expedient de batxillerat es va situar en un 7,28. Pel que fa a la mitjana d’accés a la universitat, que es calcula amb el 60% de la nota de batxillerat i el 40% de les PAU, va ser de 6,95, la més alta dels últims cinc anys. La nota mitjana més alta en les matèries comunes va ser l’alemany amb un 8,41, seguida pel francès amb un 8. Pel que fa a llengua catalana, la puntuació va ser d’un 6,23, un pèl per sota de la mitjana de llengua castellana, que va ser d’un 6,53. Per primer cop des que es fan les proves, l’any passat un estudiant va aconseguir un 10 en totes les matèries comunes. Es tracta de Carles Domingo, de 18 anys, que va estudiar batxillerat a l’Escola Pia de Vilanova i la Geltrú i que va entrar al doble grau de matemàtiques i enginyeria industrial de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC).
     

    dimecres, 17 de juny del 2015

    FINAL 3r TRIMESTRE EN L' EDUCACIÓ FÍSICA DE 1r ESO

     

    El 3r trimestre és la part del curs que passa més ràpid, entre altres coses perquè és el millor temps per a fer sortides i aquestes s'entenen més si s'ha donat el currículum. La qüestió, entre sortides, dies de festa i setmana santa, el trimestre passa volant.

    Ens toca avaluar de nou la Condició Física (abdominals, flexibilitat, velocitat, salt i test de Cooper) per a veure com créixen les capacitats o minven, si s'adormen.

    Després tocava la part d'Expressió Corporal, amb una sardana que els costa tant de ballar, sobretot per haver de fer-ho intercaladament nen-nena,  i amb les famoses danses africanes. Aquest any només ens va donar temps per a fer mitja classe d'escalfament drets i asseguts amb passos de danses africanes i l'altra mitja de ballar, imitant una coreografia senzilla, tota la classe a la vegada, en 3 grups diferents. És a dir, aquest curs l'alumnat no ha inventat cap coreografia sinó, que n'ha ballat una de ja creada.



    I com cada any, l'esperada i molt ben organitzada pel Consell  Esportiu de l'Alt Penedés, la Jornada Esportiva, celebrada a Vilafranca, enguany el 28 de maig. S'hi apleguen els nois  noies de 1r, 2n i 3r d'ESO dels centres de secundària de l'Alt Penedés. S'hi practiquen simultàniament per al voltant de 1000 nois i noies els següents esports en la zona esportiva del pavelló municipal de Vilafranca:

    -Bàsquet 4x4. Zona pavelló de bàsquet.
    -Voleibol herba 6x6. Camp de futbol de gespa.
    -Futbol sala 6X6. FIRAVI i exterior pavelló de bàsquet.
    -Hoquei terra 8x8. Camp de futbol de terra. (hem canviat d’espai per tal de fer els camps més grans)
    -Mataconills 8x8. Camp de futbol de gespa.
     
     
    Per a practicar els diferents esports per a la Jornada esportiva fem un recordatori la setmana abans d'aquests esports que ja hem practicat durant tot el curs, excepte el hoquei.
     
     
     
     

     





     












     
    JORNADA ESPORTIVA A VILAFRANCA


    1. HOQUEI
       




       





      2.  MATACONILLS




       
      3. FUTBOL SALA
       

      4. BÀSQUET








       




       
       
      ÚLTIM DIA DE CLASSE
       
      Hem realitzat una activitat en equip tot el grup classe. Consistia en fer  una rotllana i aconseguir asseure's (després d'uns quants intents) cada u de nosaltres a la falda del company del darrera. Així hem comprovat que la feina en equip és aquella que tothom col·labora i participa i depèn de tot el grup l'èxit del projecte, just el que treballarien al cap de pocs dies en el Crèdit de Síntesi.

      Després han realitzat activitats físiques lliures de la professora com a comiat de l'assignatura