Per a conèixer una miqueta més:
La complexitat del laberint sirià
El blindatge del règim, una oposició dividida i el pes regional de la República Àrab Siriana dificulten el canvi
Manifestant siriana
Es compleix pràcticament un any del primer “divendres de la ira”, en què milers de sirians van abocar-se als carrers per demanar la fi del règim de Bashar al-Assad. La primavera àrab que havia derrocat Ben Ali a Tunísia i Hosni Mubarak a Egipte només iniciar-se el 2011, calava a Síria amb la voluntat de posar fi a prop de mig segle de dictadura baasista. En el context d’una precària situació econòmica, milers de manifestants continuen desafiant la mort per exigir la fi d’un estat autoritari i corrupte, l’alliberament de presos polítics i l’inici d’una transició cap a la democràcia.
Per apaivagar els ànims de l’oposició, Bashar al-Assad ha plantejat reformes constitucionals i econòmiques, ha alliberat dissidents polítics i, fins i tot, ha derogat la llei de l’estat d’emergència vigent des del 1963. Mesures insuficients per a una dissidència durament reprimida per l’Exèrcit i el mukhabarat (servei d’intel·ligència). Malgrat tacar-se les mans de sang amb més de sis mil morts, les dures sancions econòmiques imposades per la Lliga Àrab i la comunitat internacional i l’augment de les accions de l’opositor Exèrcit Sirià Lliure, Al-Assad s’aferra al poder. Només amb una retrospectiva cap a la recent història de Síria pot entendre’s per què el règim no s’ha ensorrat amb la mateixa celeritat que altres estats afectats per les revoltes i per què la comunitat internacional no s’atreveix a intervenir-hi militarment.
El blindatge del règim
Per posar fi a la supremacia i l’autoritarisme amb què l’Egipte de Nàsser liderava la República Àrab Unida (RAU) formada amb Síria l’any 1958, Hafiz al-Assad, pertanyent a la minoria xiïta alauita, va organitzar secretament un grup conspiratiu amb quatre oficials també alauites anomenat Comitè Militar Baasista. Malgrat no tenir una incidència directa en la defecció siriana de la RAU el desembre del 1961, la trama va deixar palès que Hafiz al-Assad ja buscava afinitats entre aquesta minoria alauita que constitueix el 15% de la població siriana.
El 1963 el Partit Baas assolia el poder a Síria després de derrocar el govern de Nazim al-Quds i vuit anys més tard, el 22 de febrer del 1971, Hafiz al-Assad era proclamat president de Síria. Per perpetuar-se en el poder i garantir l’estabilitat del règim, el pare de l’actual president sirià va situar persones de confiança i del seu entorn familiar als llocs de màxima responsabilitat de la cúpula política del Baas, i també de les forces armades i dels cossos de seguretat. Quan Bashar al-Assad va accedir a la presidència de Síria el 2000 —després que el seu germà gran i teòric successor a la presidència morís en un accident de trànsit el 1994—, va portar aires reformistes amb l’anomenada primavera de Damasc, però va ser aquest nucli clànic familiar qui va frenar-lo per por de perdre poder en les decisions del règim i el va instar a continuar governant severament.
Seguint els passos del seu pare, el rais sirià va situar el seu germà Maher al capdavant de la Guàrdia Republicana i la Quarta Brigada de l’Exèrcit i va nomenar el seu cunyat, Asef Shawkat, cap dels serveis d’intel·ligència i, més recentment, ministre de Defensa. Aquests cossos de seguretat són els responsables de reprimir amb duresa les manifestacions opositores al carrer. El Baas va conquerir el poder a Síria amb un cop militar i l’estament castrense ha anat acumulant un poder il·limitat durant el prop de mig segle de dictadura. L’actitud de les forces armades i dels serveis d’intel·ligència sirians, guardians de la revolució baasista i gelosos de mantenir aquest poder, ha estat completament diferent dels casos de Tunísia o Egipte. Malgrat les nombroses defeccions i la formació de l’Exèrcit Sirià Lliure, el gruix de l’estructura militar es manté intacte i fidel a Bashar al-Assad.
Implacabilitat amb la dissidència
L’ombra amenaçadora d’Israel després dels enfrontaments bèl·lics del 1948, 1967 i 1973 i la consegüent pèrdua territorial dels alts del Golan són uns altres factors que han permès als Assad conservar l’statu quo a Síria i mantenir l’estat d’emergència durant dècades. A conseqüència de l’amenaça israeliana i les fortes tensions amb el Partit Baas iraquià liderat per Saddam Hussein, Síria va apropar-se a l’òrbita de l’Iran de l’aiatol·là Khomeyni i va prestar-li el seu suport durant la guerra contra l’Iraq entre el 1980 i el 1988.
Damasc també manté una aliança estratègica amb la milícia xiïta libanesa Hezbollah, creada per l’Iran el 1982, una de les claus per les quals Síria té molta influència en la política del Líban. Aquesta entesa amb l’Iran ha quedat palesa durant la repressió de la revolta, ja que el cap policial responsable d’esclafar la Revolució Verda a l’Iran durant el 2009, Ahmad Reza Radan, va viatjar l’abril del 2011 a Damasc per assessorar el règim d’Al-Assad. Aquestes aliances geoestratègiques i la por de desestabilitzar l’Orient Mitjà allunyen la idea d’una intervenció estrangera com va ocórrer a Líbia.
Malgrat que l’oposició sigui heterogènia i les demandes reformistes siguin transversals als diferents grups religiosos i socials del país, és notable que el gruix de la minoria alauita, cristiana i drusa dóna suport al règim d’Al-Assad, mentre que el gruix dels manifestants pertany a la majoria sunnita. En el subconscient d’aquesta comunitat encara roman la dura repressió contra els Germans Musulmans durant l’inici dels vuitanta. Aquesta organització fonamentalista sunnita, que acusava el règim d’infidel i d’afavorir els interessos alauites, va ser durament reprimida per les forces del règim a la ciutat de Hama el febrer del 1982 i va deixar un reguer de sang de més de deu mil morts. Per tant, no s’ha de descartar un escenari on la revolta es transformi en una guerra civil sectària.
Aquests episodis repressius, com la mort de quaranta kurds durant les protestes del 2004, han permès als Assad mantenir l’estabilitat del règim i afeblir una oposició que en molts casos ha optat per l’exili. La falta d’entesa existent entre els opositors Consell Nacional Sirià, el Comitè Nacional pel Canvi Democràtic i l’Exèrcit Sirià Lliure dificulta una acció unitària contra el règim i una interlocució fluïda amb la comunitat internacional.
Font: http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/02/la-complexitat-del-laberint-siria-1770.php
Aprofundeix:
L'Orient mitjà. El món àrab en el contxt de la descolonització
Dossier sobre Estat Islàmic
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada