La gent -tantes parelles encantadores, tants joves agosarats, tants avis tranquils- amaga els seus sentiments i després, de tant amagar-los, ja no els troba.
La gent -per exemple vostè, lector, o jo mateix- s'acostuma als seus prejudicis i després, de tan acostumats, ja no els reconeix.
La gent -posem per cas els polítics- es deixa seduir per les pròpies mentides i després, de tant dir-les, les considera veritats incontrovertibles.
La gent -diguem els europeus de classe mitjana- inconscientment es consola relativitzant el malestar dels altres i després, de tant consolar-se, ja no s'adona del seu privilegiat benestar.
La gent -ara mateix penso en nosaltres, els catalans- se sent segura quan identifica un bon enemic i després, de tan obsedida amb l'enemic, ja no sap reconèixer els propis amics.
La gent -absolutament tota la gent- es creu nascuda per a la felicitat i després, de tan conveçuda com n'està, oblida que la felicitat no ve sola ni ve donada, sinó que es troba quan es busca i quan es dóna.
La gent -començant per alguns periodistes molt i molt savis- considera que té dret a jutjar els altres i després, quan els altres exerceixen aquest dret sobre seu, se sent incòmoda i ofesa.
La gent -potser sobretot els adolescents... i algun entrenador de futbol- opina que quan guanya és per mèrits propis i quan perd per alguna injustícia; i després, de tan convençuda, no s'adona que a la vida tots guanyem i perdem sempre una mica.
A la gent -en això no hi ha fronteres d'edat- li costa déu i ajut reconèixer els propis errors i després, ves per on, s'estranya quan els altres no reconeixen els seus.
La gent -tots els escèptics d'aquest món i fins i tot algun compromès- no creu en els bons propòsits i després, de tant fer-se l'orni, aconsegueix no complir-ne cap ni un.
La gent -fins i tot la bona gent- es decanta més per Hobbes que per Rousseau i després, de tan present com té la maldat, troba ridícula la bondat.
La gent -quin afany de ser moderns que tenim!- s'ha abocat a les xarxes socials i després, de tan enganxada, no troba la manera de sortir de la xarxa.
La gent -també l'erudit més solitari- s'ha acostumat a no tenir temps per a res i llavors arriba un dia que, de tan apressada com ha viscut, veu que el temps ha passat i que ho té tot per fer.
La gent -els occidentals en especial (i potser també en general)- ha desterrat del seu univers mental qualsevol pensament transcendent o espiritual; i després, de tan materialista que s'ha tornat, no sap apreciar el misteri ni la bellesa.
La gent -la gent de bé i com cal, esclar- acostuma a tenir por dels seus propis desitjos i després, quan per fi els accepta, aleshores ja és massa tard.
La gent -aquí i arreu- també té por a la llibertat i després, de tant privar-se'n, esdevé presonera de la poruga mediocritat.
La gent -també la gent gran-, encara que hagi tingut por de viure, al final sempre sent alguna mena de por davant la mort, però mai fins al punt de morir-se de por.
La gent -per exemple vostè, lector, o jo mateix- s'acostuma als seus prejudicis i després, de tan acostumats, ja no els reconeix.
La gent -posem per cas els polítics- es deixa seduir per les pròpies mentides i després, de tant dir-les, les considera veritats incontrovertibles.
La gent -diguem els europeus de classe mitjana- inconscientment es consola relativitzant el malestar dels altres i després, de tant consolar-se, ja no s'adona del seu privilegiat benestar.
La gent -ara mateix penso en nosaltres, els catalans- se sent segura quan identifica un bon enemic i després, de tan obsedida amb l'enemic, ja no sap reconèixer els propis amics.
La gent -absolutament tota la gent- es creu nascuda per a la felicitat i després, de tan conveçuda com n'està, oblida que la felicitat no ve sola ni ve donada, sinó que es troba quan es busca i quan es dóna.
La gent -començant per alguns periodistes molt i molt savis- considera que té dret a jutjar els altres i després, quan els altres exerceixen aquest dret sobre seu, se sent incòmoda i ofesa.
La gent -potser sobretot els adolescents... i algun entrenador de futbol- opina que quan guanya és per mèrits propis i quan perd per alguna injustícia; i després, de tan convençuda, no s'adona que a la vida tots guanyem i perdem sempre una mica.
A la gent -en això no hi ha fronteres d'edat- li costa déu i ajut reconèixer els propis errors i després, ves per on, s'estranya quan els altres no reconeixen els seus.
La gent -tots els escèptics d'aquest món i fins i tot algun compromès- no creu en els bons propòsits i després, de tant fer-se l'orni, aconsegueix no complir-ne cap ni un.
La gent -fins i tot la bona gent- es decanta més per Hobbes que per Rousseau i després, de tan present com té la maldat, troba ridícula la bondat.
La gent -quin afany de ser moderns que tenim!- s'ha abocat a les xarxes socials i després, de tan enganxada, no troba la manera de sortir de la xarxa.
La gent -també l'erudit més solitari- s'ha acostumat a no tenir temps per a res i llavors arriba un dia que, de tan apressada com ha viscut, veu que el temps ha passat i que ho té tot per fer.
La gent -els occidentals en especial (i potser també en general)- ha desterrat del seu univers mental qualsevol pensament transcendent o espiritual; i després, de tan materialista que s'ha tornat, no sap apreciar el misteri ni la bellesa.
La gent -la gent de bé i com cal, esclar- acostuma a tenir por dels seus propis desitjos i després, quan per fi els accepta, aleshores ja és massa tard.
La gent -aquí i arreu- també té por a la llibertat i després, de tant privar-se'n, esdevé presonera de la poruga mediocritat.
La gent -també la gent gran-, encara que hagi tingut por de viure, al final sempre sent alguna mena de por davant la mort, però mai fins al punt de morir-se de por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada