Tuaregs al desert de Mali
Al mig d'Àfrica mana París
El moment en el que els francesos van penetrar a l’interior del Sàhara per establir-s’hi al final del segle XIX, van trobar una població nòmada que s’autoanomenava 'Kel Tamashek', és a dir ‘els que parlen tamahag’, formada per nombrosos subgrups -Kel Ahaggar, Kel Aïr, Kel Adar, Kel Ajjer...- que mai no havien estat units políticament sota un poder central. Els Kel formaven federacions tribals que també incloïen, pel sud, poblacions sedentàries de la vora del Níger que no eren tuaregs. Durant segles, van dominar el comerç de la sal, de l’or i dels esclaus a la regió.
En aquest context, els francesos, després d’anys de lluites i pactes, van aconseguir instal·lar-se al desert a partir del 1903 i establir-hi una administració colonial d’estil europeu. De sobte, els tuaregs, que donades les característiques del desert havien estat un dels darrers pobles africans a ser conquerits pels europeus, es van veure obligats, com tantes altres societats veïnes, a conviure amb un model que els convertia en subjectes dominats políticament per uns estrangers, en un marc sociopolític i econòmic molt concret i a la vegada estrany: un estat-nació controlat des de París.
Els europeus s’havien repartit el pastís de l’Àfrica a la conferència de Berlín del 1885 i al llarg de la primera meitat del segle XX, aquelles fronteres establertes a Alemanya van anar concretant-se. En el cas malià, alguns administradors francesos van influir en la delimitació de les fronteres colonials i ho van fer prenent com a referent l’antic imperi de Mali, un vast territori que incloïa pobles negroafricans i saharians.
Progressivament, els francesos van establir la capitalitat d’aquestes colònies -l’administració, les escoles, els nuclis de producció...- al sud, lluny de l’òrbita tuareg. Les ciutats importants del nord, com Tombouctou o Gao, van perdre pes. Mentrestant, al sud, s’hi van forjar les elits que, arribada la independència, governarien els destins de l’estat postcolonial. Així, les hostilitats dels tuaregs contra els estrangers van anar succeint-se i la regió no es va considerar pacificada fins al 1934.
El contrast polític, econòmic i cultural entre el nord i el sud de Mali -i de Níger-, devia acabar influint en la visió dels francesos que el 1951 van decidir crear l’OCRS (Organisation Commune des Régions Sahariennes) amb l’objectiu d’unir totes les zones del desert en una sola entitat administrativa. Va ser aleshores quan, en començar el procés de descolonització, van aparèixer les primeres expressions del nacionalisme tuareg. Tot i això, quan es va consultar els tuaregs sobre la independència de Mali, els seus líders van afirmar que volien mantenir les fronteres tal com les heretaven de la metròpolis francesa. L’aprovació d’aquelles fronteres, però, no s’ha d’entendre com l’acceptació d’un determinat sentiment nacional malià.
La primera revolta dels tuaregs
Sigui com vulgui, el 1960 Mali s’independitzà i tres anys després, amb el nom d’'Alfellaga', va tenir lloc la primera revolta tuareg. Els líders de les diferents regions del Sàhara es van sentir discriminats per un govern que no invertia al nord i que hi envià un exèrcit repressor, alguns membres del qual robaven a la població i menyspreaven la cultura local, obligant els nens a cantar en llengua bàmbara, en lloc de tamahag. La repressió maliana va reforçar encara més la identitat tuareg, que als anys setanta va convertir l’''Alfellaga' en un símbol de la seva lluita.
La tensió augmentà quan es van descobrir a la zona grans riqueses minerals. Des d’aleshores, els cinc presidents que han governat Mali han tingut conflictes amb grups tuaregs, alternats amb febles acords de pau (vegeu cronologia) i provocant exilis constants cap a Algèria i Líbia, on els tuaregs van allistar-se a les tropes de Mohamar al Gadaffi, interessat a expandir la seva influència en diferents territoris africans.
La tensió anà pujant fins que el 1994 esclatà un greu conflicte entre els tuaregs i les milícies Ganda Koy, formades per membres d’origen songhai, que afectaren seriosament la població civil d’ambdues comunitats. A partir del 1996 el conflicte va tenir certs períodes de calma i notables accions per la pau dutes a terme per membres d’aquestes i altres comunitats de la regió i per diferents actors polítics, incloent-hi els esforços de l’aleshores president Amadou Toumani Touré, que arribà a nomenar un primer ministre tuareg per al període de 2002-2004.
Paral·lelament es van anar establint al Sàhara alguns grups vinculats a al-Qaida del Magreb Islàmic, que, emparats en la grandesa del desert, han flirtejat amb les reivindicacions tuaregs. Malgrat això, ja el 2010, els líders tuaregs van desvincular-se públicament dels grups salafistes. De fet, tots els tuaregs són musulmans, però no consideren l’islam com un element definitori de la seva identitat.
Com saben els tuaregs des de fa segles, el desert no ha deixat mai de ser una terra plena d’oportunitats. Una terra, la seva, que coneixen perfectament. I que ara, de forma unilateral, han declarat independent de Mali, aprofitant la situació de desordre polític després del cop d’estat protagonitzat per alguns membres de l’Exèrcit malià en contra d’Amadou Toumani Touré. Malgrat això cap país ha reconegut la independència d’aquest territori. Caldrà veure què passa al veí Níger, on grups tuaregs també lluiten per independitzar l’Alzawad del Govern de Niamey, molt debilitat després del cop d’estat de l’any passat.
Les dates clau
- Segle X: primera notícia documentada de presència dels tuaregs al Sàhara.
- 1880-1890: l’Exèrcit francès ocupa una part dels futurs territoris de Mali i Níger.
- 1900: esclaten diversos episodis de resistència. Els tuaregs s’oposen al domini colonial de França.
- 1960: Mali i Níger s’independitzen.
- 1963: Mali reprimeix amb brutalitat la primera revolta tuareg contra aquest nou estat africà.
- Final dels 60: Descobreixen nombroses mines d’urani.
- 1973: Les regions tuaregs pateixen una gran sequera. Nombrosos habitants s’exilien en països com Líbia i Algèria.
- 1980-1990: les tropes de la legió islàmica de Gadaffi, a Líbia, entrenen grups tuaregs que s’enrolen en les guerres al Txad, al Líban i a Kuwait.
- 1990: el Moviment Popular de l’Alzawad i el Front Islàmic i Àrab de l’Alzawad impulsen noves revoltes tuaregs. El gener del 1991 se signen els acords de Tamanrasset.
- 1994: l’Exèrcit malià arrasa les localitats de Gourma, Rharous i Douentza, situades en territori tuareg.
- 1996: signatura de nous acords amb la cerimònia de la Flama de la Pau.
- 2000: al-Qaida del Magreb Islàmic s’assenta en territori tuareg.
- 2002: el president malià Ahmed Toumani Touré fa un gest per integrar els tuaregs nomenant com a primer ministre Ag Hamani, que acabarà dimitint el 2004.
- 2006: es reprenen les d’hostilitats, però aviat hi ha un acord de pau.
- 2009: al mes de novembre s’organitza una trobada per la pau amb líders tuaregs, àrabs, fulbes i songhais per fomentar el diàleg i combatre l’islamisme radical.
- 2012: cop d’estat a Mali i declaració de la independència del territori de l’Alzawad.
Per saber-ne més.
Tomàs, j (ed.) 'Secesionismo en África'. Barcelona: Editorial Bellaterra, 2010.
Claudot-hawad, h. 'Touaregs. Apprivoiser le désert'. Paris: Gallimard Découvertes, 2011.
Aquest article s'ha publicat en el número 117 del SÀPIENS (juny 2012).
Font: http://www.sapiens.cat/ca/notices/2012/05/el-desert-de-les-oportunitats-2039.php
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada