Alexandra Panayotou: "Córrer m'ha ajudat a afrontar els obstacles de la vida"
Solidària. Va néixer a Irlanda fa 42 anys, va créixer entre Irlanda i Grècia i fa nou anys que viu a Barcelona. Panayotou corre per trencar barreres esportives i personals. Fa més de 5 anys que s'enfronta a reptes en solitari amb finalitats solidàries
Panayotou es dedica a oferir conferències motivacionals i és autora del llibre La sonrisa del ultrafondo. FRANCESC MELCION
Va passar d'iniciar-se a la cinta de córrer amb 30 anys a pujar el mont Olimp i, com si allà dalt hagués begut la poció d'Obèlix, des d'aleshores res ni ningú l'ha aturat. Alexandra Panayotou corre com a filosofia de vida. I arriba lluny, molt lluny.
Per què córrer i per què córrer tant?
Perquè ha canviat la meva vida. Des que corro he adquirit valors, determinació i autodisciplina, he après a afrontar les pors i a viure amb optimisme.
Què et passa als 30 anys que decideixes arrencar a córrer sense fre?
Des dels 18 anys fins als 30 vaig omplir el buit que sentia sortint de festa. No feia gens d'esport, i això que de petita sempre m'havia agradat, i fumava. Estava desmotivada, no volia ni treballar i em sentia completament perduda. Aleshores em vaig apuntar a un gimnàs a Grècia, i vaig començar a trotar a la cinta i vaig recordar que quan tenia 12 anys el meu pare, que és alpinista, ens va portar al meu germà i a mi a la meta de la marató de Dublín. Recordo la gent embolicada en mantes tèrmiques, la pluja, la gent plorant i saltant d'alegria... La llavor hi era, però vaig trigar a descobrir-la.
Com fas el salt de la cinta d'un gimnàs a una marató?
Anava tres cops per setmana al gimnàs i el propietari em va comentar que ell havia fet dues vegades la marató d'Atenes. Em vaig engrescar i vaig decidir córrer-la aquell mateix any. Tenia quatre mesos per entrenar-me. Al setembre vaig participar en una carrera per pujar al mont Olimp com a entrenament, sense tenir ni idea de què anava, i, arrossegant-me, vaig arribar segona de la categoria de dones. A Atenes vaig fer una bona marca i aleshores vaig adonar-me que no era casualitat, era un do.
Comences per maratons, però com passes a l'ultrafons?
Quan ja vivia a Barcelona em va agafar un entrenador personal i em va destrossar, no va veure en mi una dona de 34 anys que havia començat a córrer als 30. En un mes i mig tenia les dues tíbies fracturades d'estrès i el tendó d'Aquil·les destrossat. Més tard un amic em va convidar a fer la cursa Matagalls-Montserrat, vaig guanyar i vaig reconduir-me cap a l'ultrafons.
¿I quan et planteges fer un repte en solitari?
Jo tenia una empresa d'organització d'esdeveniments i havíem decidit ajudar logísticament un grup de persones discapacitades que volien fer una expedició al pol Sud. Aleshores se'm va acudir exportar a Espanya la idea de practicar el teu esport a la vegada que ajudes una causa solidària. Per donar a conèixer el projecte vaig començar corrent 24 hores sense parar en pista. L'any 2011 vaig córrer 315 quilòmetres en 50 hores per donar a conèixer el Banc d'Aliments del Regne Unit al partit de futbol del Swansea contra el North City.
Cansa només de sentir-ho! Quines fases travesses quan afrontes un repte així?
Hi ha moments que ho passes fatal. A Anglaterra, per exemple, feia molt fred i des de la primera nit vaig tenir problemes gàstrics i mal en una cama. Només parava per anar al lavabo, el menjar me'l donava el meu equip mentre corria. Anava per carreteres perilloses, m'adormia i fins i tot vaig arribar a plorar. Però volia arribar, no sé com vaig fer un canvi de xip i ho vaig aconseguir.
¿Mai has pensat que potser calia tirar la tovallola?
Ni una sola vegada. No estic boja, tinc clar que si detecto un problema de salut greu pararé, però aquí no compta l'esgotament, el fred, els dolors. Si decideixo que ho faig, abandonar no entra dins les meves possibilitats.
El Camí de Sant Jaume des de la plaça Sant Jaume: 1.208 quilòmetres en 21 dies. Guanyar una euga en la ruta de Montserrat a Ripoll, que són 125 quilòmetres amb 3.000 metres de desnivell. Són exemples de les teves fites. Als 42 anys, on són els teus límits?
Ara estic en un any sabàtic, però la veritat és que m'agradaria fer un gran repte més i prou. Seguiré dedicant-me a córrer per plaer i a les conferències motivacionals en empreses i en sectors esportius, i a escriure articles.
Com és l'Alexandra ara?
No fumo, sóc vegetariana, tot ho menjo ecològic. Entreno sis dies a la setmana. Córrer m'ha ajudat molt en la meva vida personal. Perquè he après que finalitzar un repte esportiu és un moment bonic, però al cap i a la fi no són res més que moments. L'important és el que passa entre podi i podi. Jo era una persona sense autoestima, que mai acabava res del que començava, i córrer m'ha aportat eines per afrontar els obstacles de la meva vida.
Tens dues expressions personals: "A quilometrar" i " Be excellent ".
La primera fa referència a l'esport, quan pateixo corrent em dic a mi mateixa que no hi ha dolor ni esgotament, i a quilometrar. La segona fa referència a tot el que he après aquests anys, que és donar el màxim de tu mateix facis el que facis, és arribar a l'excel·lència dins de les teves possibilitats. Si hi poses el teu millor esforç, aconseguiràs més del que imaginaves.
Per què córrer i per què córrer tant?
Perquè ha canviat la meva vida. Des que corro he adquirit valors, determinació i autodisciplina, he après a afrontar les pors i a viure amb optimisme.
Què et passa als 30 anys que decideixes arrencar a córrer sense fre?
Des dels 18 anys fins als 30 vaig omplir el buit que sentia sortint de festa. No feia gens d'esport, i això que de petita sempre m'havia agradat, i fumava. Estava desmotivada, no volia ni treballar i em sentia completament perduda. Aleshores em vaig apuntar a un gimnàs a Grècia, i vaig començar a trotar a la cinta i vaig recordar que quan tenia 12 anys el meu pare, que és alpinista, ens va portar al meu germà i a mi a la meta de la marató de Dublín. Recordo la gent embolicada en mantes tèrmiques, la pluja, la gent plorant i saltant d'alegria... La llavor hi era, però vaig trigar a descobrir-la.
Com fas el salt de la cinta d'un gimnàs a una marató?
Anava tres cops per setmana al gimnàs i el propietari em va comentar que ell havia fet dues vegades la marató d'Atenes. Em vaig engrescar i vaig decidir córrer-la aquell mateix any. Tenia quatre mesos per entrenar-me. Al setembre vaig participar en una carrera per pujar al mont Olimp com a entrenament, sense tenir ni idea de què anava, i, arrossegant-me, vaig arribar segona de la categoria de dones. A Atenes vaig fer una bona marca i aleshores vaig adonar-me que no era casualitat, era un do.
Comences per maratons, però com passes a l'ultrafons?
Quan ja vivia a Barcelona em va agafar un entrenador personal i em va destrossar, no va veure en mi una dona de 34 anys que havia començat a córrer als 30. En un mes i mig tenia les dues tíbies fracturades d'estrès i el tendó d'Aquil·les destrossat. Més tard un amic em va convidar a fer la cursa Matagalls-Montserrat, vaig guanyar i vaig reconduir-me cap a l'ultrafons.
¿I quan et planteges fer un repte en solitari?
Jo tenia una empresa d'organització d'esdeveniments i havíem decidit ajudar logísticament un grup de persones discapacitades que volien fer una expedició al pol Sud. Aleshores se'm va acudir exportar a Espanya la idea de practicar el teu esport a la vegada que ajudes una causa solidària. Per donar a conèixer el projecte vaig començar corrent 24 hores sense parar en pista. L'any 2011 vaig córrer 315 quilòmetres en 50 hores per donar a conèixer el Banc d'Aliments del Regne Unit al partit de futbol del Swansea contra el North City.
Cansa només de sentir-ho! Quines fases travesses quan afrontes un repte així?
Hi ha moments que ho passes fatal. A Anglaterra, per exemple, feia molt fred i des de la primera nit vaig tenir problemes gàstrics i mal en una cama. Només parava per anar al lavabo, el menjar me'l donava el meu equip mentre corria. Anava per carreteres perilloses, m'adormia i fins i tot vaig arribar a plorar. Però volia arribar, no sé com vaig fer un canvi de xip i ho vaig aconseguir.
¿Mai has pensat que potser calia tirar la tovallola?
Ni una sola vegada. No estic boja, tinc clar que si detecto un problema de salut greu pararé, però aquí no compta l'esgotament, el fred, els dolors. Si decideixo que ho faig, abandonar no entra dins les meves possibilitats.
El Camí de Sant Jaume des de la plaça Sant Jaume: 1.208 quilòmetres en 21 dies. Guanyar una euga en la ruta de Montserrat a Ripoll, que són 125 quilòmetres amb 3.000 metres de desnivell. Són exemples de les teves fites. Als 42 anys, on són els teus límits?
Ara estic en un any sabàtic, però la veritat és que m'agradaria fer un gran repte més i prou. Seguiré dedicant-me a córrer per plaer i a les conferències motivacionals en empreses i en sectors esportius, i a escriure articles.
Com és l'Alexandra ara?
No fumo, sóc vegetariana, tot ho menjo ecològic. Entreno sis dies a la setmana. Córrer m'ha ajudat molt en la meva vida personal. Perquè he après que finalitzar un repte esportiu és un moment bonic, però al cap i a la fi no són res més que moments. L'important és el que passa entre podi i podi. Jo era una persona sense autoestima, que mai acabava res del que començava, i córrer m'ha aportat eines per afrontar els obstacles de la meva vida.
Tens dues expressions personals: "A quilometrar" i " Be excellent ".
La primera fa referència a l'esport, quan pateixo corrent em dic a mi mateixa que no hi ha dolor ni esgotament, i a quilometrar. La segona fa referència a tot el que he après aquests anys, que és donar el màxim de tu mateix facis el que facis, és arribar a l'excel·lència dins de les teves possibilitats. Si hi poses el teu millor esforç, aconseguiràs més del que imaginaves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada