LES VERGES NEGRES

Arran del nostre aprofundiment en el coneixament de la serralada de Montserrat, tan present i pròxima a nosaltres, s'ha fet molt interessant i alhora un tema ple de curiositats i coincidències històriques  i antropològiques: Les Verges Negres.

A partir d'un article de la revista "Integral" nº 125, de l'any 1990, del filòleg i entès en l'antropologia i  els enigmes dels antics rituals pagans, Juan G. Atienza titolat Vírgenes Negras, la metamorfosis de la diosa blanca, comença aquest viatge per l'intens i apasionant recorregut històric i bibliogràfic als antics cultes a la mare Terra. Aquests cultes marians populars reestabliren, possiblement, l'equilibri perdut de la meitat femenina de l'humà tot potenciant la importància profana  i sagrada de la dona, tal i com havia estat reconeguda i sentida des de les beceroles de la consciència, com a font fonamental de la vida  i de coneixement. Amb el culte marià a les verges negres i  trobades, la gran majoria durant els segles XI i XII, s'aconseguia  l'essència d'una recerca transcendental sistemàticament aniquilada a l'experiència dels fidels per aquells que  mantenien la seva indiscutida autoritat a través de la ignorància , la dependència  i la submissió dels creients.

Aquestes són algunes de les adreces a la xarxa que tracten el tema de les Verges negres:

- http://www.francescroma.net/petjades/node/301 A més descobreix tradicions i etnologia catalanes.
- http://www.mitcat.net/24_sants/v_negres/fitxes/port_vern.html Enllaç molt interessant sobre la mitologia i llegendes catalanes
- http://www.wikilingua.net/ca/articles/v/%C3%AD/r/V%C3%ADrgenes_negras.html
- http://portalcatala.forocatalan.com/t1127-nostres-senyores-ens-acostem-a-entendre-el-veritable-missatge
 - http://larebotigamdm.blogspot.com/2011/02/notulae-notas-de-archivo-05_24.html El blog del monjo de Montserrat  J. de C. Laplana, director del Museu de Montserrat, crític de les teories antropològiques de les Verges negres.
- http://www.soriaymas.com/ver.asp?tipo=articulo&id=1646 Sobre cultes iniciàtics celtes per la Cerdanya.
- http://membrilla.com/index.php?option=com_content&view=article&id=1257:de-los-origenes-del-culto-a-maria-bajo-la-advocacion-del-espino-&catid=129:colaboraciones&Itemid=100127 El culte a la Verge Maria del Espino a Membrilla (Ciudad Real)
- http://juancarlosmenendez.blogspot.com/2011/01/un-alto-camino-de-ucero-y-rio-lobos.html Els templers i el culte marià.
- http://www.saber.es/web/biblioteca/libros/bierzo-magico/html/t08.htm Els templers i el culte marià a El Bierzo.
- http://www.soria-goig.org/Abanco/Abanco_14.htm L'advocació mariana a Yanguas (Soria) i els templers.
- http://www.elperiodicoextremadura.com/noticias/temadeldia/el-doctor-fleming-estuvo-en-monasterio-de-guadalupe-antes-de-descubrir-penicilina-_76477.html Entrevista a J. Atienza sobre el convent de Guadalupe i la seva verge negre.
- http://www.geocities.ws/martincanot/bautista.html Crítica a les interpretacions sobre les verges negres dins de l'arqueoastronomia.
- http://fr.wikipedia.org/wiki/Vierge_noire Les verges negres segons la Viquipèdia francesa


 Notre-Dame du Puy (Le Puy-en-Vélay - Haute-Loire) - 70 cm
L'original va ser cremada el 1794. Aquesta còpia data del 1844.

 Notre-Dame-de-la-Bonne-Mort (Clermont-Ferrand - Puy-de-Dôme)  - Segle XII - fusta daurada i pintada cap el  1830.


Notre-Dame de Meymac (Meymac - Corrèze) Vierge noire au turaban - fusta daurada i pintada - 60 cm - segle XII


Virgen de la Cabeza. Real Santuario de la Virgen de la Cabeza, Andújar (Jaén)

Nostra Senyora de Montserrat, la Moreneta. Talla romànica del segle XII. Corones, mantell de la Mare den Déu i  nen Jesús, segle XIX

LLUITEM PER A QUÈ ALGÚN DIA ACABI EL PATIMENT DE MILIONS DE DONES: Història recent viscuda per la fotògrafa Isabella Humphrey

Anclamos en una solitaria bahía en la isla de Rinca –Indonesia- cuando se nos acercó un barco de pesca con 3 hombres dentro. Uno de ellos hablaba un poquito de ingles, suficiente para explicarnos que vivían en la vecina isla de Komodo y que volvían aquí cada mañana así que si necesitábamos algo del pueblo podían traerlo por un precio razonable. Necesitábamos agua.

3 pescadores acercándose

Tras un poco de regateo el capitán aceptó el precio y arreglaron volver al día siguiente a las 10 de la mañana con 300 litros de agua y unas cuantas bananas. Me parecieron buena gente así que les pedí si podía ir con ellos hasta Komodo y pasar la noche en algún lugar. Rusdin, el único que hablaba un poquito de ingles dijo que ningún problema, que él arreglaría algo. Tenía una sonrisa preciosa y unos ojos almendrados.

Virginie, la otra chica en el barco que estoy ayudando a navegar desde Australia hasta Tailandia se apuntó también y nos alegramos por nuestra próxima aventura!

Rusdin

Rusdin nos llevó a casa de su abuela, un lugar donde se reúne toda la familia –una bonita familia musulmana.

Se llama Tamu. Tiene 90 años y no puede caminar, se pasa el día sentada o estirada en su cama, un simple colchón en el suelo de la cocina. Nos pidieron medicinas para su dolor de espalda y nosotras les dijimos que les daríamos nuestras pastillas a la vuelta, que las teníamos en el barco. Se alegraron mucho. Nos dieron de cenar, tras lo cual Rusdin nos acompañó a otra casa donde habían preparado una cama con un colchón doble para nosotras. Acabamos durmiendo en el suelo –como duermen todos allí- porque la cama estaba llena de bichos.

A la mañana siguiente, temprano, Rusdin nos llevó a ver dragones de Komodo y vimos uno enorme en la playa, que seguimos durante un buen rato hasta que se metió en una cueva.

 Tamu

Rusdin nos llevó a casa de su abuela, un lugar donde se reúne toda la familia –una bonita familia musulmana.

Se llama Tamu. Tiene 90 años y no puede caminar, se pasa el día sentada o estirada en su cama, un simple colchón en el suelo de la cocina. Nos pidieron medicinas para su dolor de espalda y nosotras les dijimos que les daríamos nuestras pastillas a la vuelta, que las teníamos en el barco. Se alegraron mucho. Nos dieron de cenar, tras lo cual Rusdin nos acompañó a otra casa donde habían preparado una cama con un colchón doble para nosotras. Acabamos durmiendo en el suelo –como duermen todos allí- porque la cama estaba llena de bichos.

A la mañana siguiente, temprano, Rusdin nos llevó a ver dragones de Komodo y vimos uno enorme en la playa, que seguimos durante un buen rato hasta que se metió en una cueva.

Debíamos regresar a nuestro barco –teníamos 2 horas de camino en su barco de pesca y ya habían cargado los 300 litros de agua y unas bananas.

Virginie vio el día anterior que la familia vendía sarongs y no quería marcharse sin comprarles uno de recuerdo.

La cocina donde todo sucedió

Así que volvimos los tres a la casa de la abuela y mientras Virginie escogía uno yo caminé hacia la cocina para saludar a la abuela, Tamu.

Le cogí las manos e incliné mi cabeza respetuosamente. Ella sonrió.

Había otra mujer en la habitación, con una niña que lloraba.

Una de las nietas de Tamu se acercó con una bandeja con dos vasos: en uno había granos de arroz crudos y en el otro agua.

Pensé que la escena era interesante y pedí con señas si me podía sentar y tomar fotos de lo que yo pensaba era medicina tradicional para la abuela.

Me contestaron que ningún problema.

 

Había una cazuela con brasas. Ellas echaron algo y de repente empezó a humear

   

Los llantos de la niña eran histéricos ahora y me miraba con ojos de absoluto pánico. Yo creí que mi presencia la asustaba al no estar acostumbrada a “bulé” –extranjeros, en su lengua.

Les dije a las mujeres que si era mejor que me marchara y dijeron que no.

Su madre le azotó el trasero con fuerza pero la niña estaba descontrolada.

La abuela tenía una vieja caja de metal de donde sacó un pequeño cuchillo y un pedazo de algodón que frotó vigorosamente contra una raíz de color anaranjado y olor semejante al gengibre.

La madre cogió a la niña por las piernas y abriéndolas se la ofreció al pequeño y viejo cuchillo de Tamu..

Nota el cuchillo en su mano derecha

Me dijo “tradición musulmana”. Yo cotesté “Vámonos”.

La familia entera nos acompañó hasta la puerta. Se despidieron de Virginie, pero yo estaba en tal estado de shock y confusión que no dije nada, me fallaban las fuerzas. Caminé como pude hasta su barco y allí me derretí en lágrimas. ¿Qué podría haber hecho yo? ¿Pararlo? Hubieran continuado en cuanto me marchara… ¿Hacerles entender que eso no está bien, cuando no hablo su idioma ni ellos el mío? Probablemente ni entendieran mi reacción, al estar esta tradición tan arraigada en su cultura. La escena fue tan casual como pelar a un pollo muerto.

Siempre he tenido este tema presente. Quién me iba a decir que un día sería testigo directo de ello.

Como fotógrafa podría haber documentado todo el proceso para denunciarlo luego. Yo no puedo. Hubiera vomitado, me hubiera desmayado, hubiera pegado a todo el mundo en esa habitación. No podría vivir con esas imágenes en mi cabeza.

Los llantos de esa niña y su mirada me persiguen allá donde voy, cada día…

¿Dónde dice en el Corán que tienen que castrar a sus mujeres? ¿No es esa una terrible manera de manipular robándoles su libertad, pensando que así les serán fieles?

¿Cuándo tendrá la mujer los mismos derechos que el hombre? ¿Cuándo acabará este sufrimiento e injusticia para millones de mujeres en todo el mundo? Y no es sólo una “tradición musulmana”. También en nombre del cristianismo y de otros se practica

Cada vez que miro las fotografías que hice de niñas pequeñas me entristece pensar por lo que han pasado o van a pasar. Y bajo esas condiciones –un viejo cuchillo, nada de anestesia…-me pregunto cuál es la tasa de mortalidad infantil en comunidades como esta y qué número está estrechamente relacionado con esta brutal práctica.

Isabella Humphrey www.vagamunda.com loopybella@hotmail.com

L'energia i la indústria al món i al nostre territori

L'ART GÒTIC

L'art Gòtic

View more presentations from ramonagusba

Fraga i el seu passat no democràtic

"Españoles, Fraga ha muerto" El polític gallec Manuel Fraga va morir el dia 15 de gener als 89 anys. Els diferents mitjans de comunicació han resaltat la doble cara d'un personatge que si bé va contribuir al desenvolupament de la democràcia a Espanya, per una altra banda va ser ministre amb Franco amb qui va ser còmplice de la mort de diferents persones per via de l'execució directa o de la repressió policial. El fet que mai no hagi estat jutjat per assassinat, demostra la molt baixa qualitat de la democràcia i les institucions de l'estat espanyol. En tot cas, el que cap mitjà de comunicació ni cap personatge públic no esmenten és el fet que amb Fraga es mantenia i es manté ben viva la consciència de l'ocupació militar dels estats aragonès, català, mallorquí i valencià per part de les tropes espanyoles. Com a prova d'aquesta consciència, transcrivim les següents declaracions: "¡Hay que decir español y no castellano! El español es la lengua de todos. Se ha transformado ya en la lengua de España (...) Haré todo lo posible para evitar que se destruya la unidad nacional (...) Porque Cataluña fue ocupada por Felipe IV, fue ocupada por Felipe V, que la venció, fue bombardeada por el general Espartero, que era un general revolucionario, y la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario y para ello estoy dispuesto a coger el fusil de nuevo. Por consiguiente, ya saben ustedes a qué atenerse, y aquí tengo el mosquetón para volverlo a utilizar." Manuel Fraga, "Entrevista", 1967 Citat al "Llibre Negre de Catalunya" (3a edició, 1996) Pel que fa a altres actuacions represores del franquisme només cal llegir aquest article ple de retrets per la implicació de Fraga en la dictadura: http://www.publico.es/espana/418100/victimas-del-fraga-franquista. Bé, no cal dir que amb aquestes declaracions, Fraga va ser un polític nefast per a Catalunya i per a la democràcia, malgrat se'l vulgui recordar com a peça clau per a la democràcia espanyola.

SOTA TERRA

BEATUS DE LA SEU D'URGELL

ÀBSIS DE SANT CLIMENT DE TAÜLL

MONTSERRAT NORD, LA CARA OPOSADA DES DE GELIDA

 

 

 

 

Pere Serra. Retaule Esperit Sant. Descripció

RETAULE DEL SANT ESPERIT. PERE SERRA. CATEDRAL DE MANRESA

FRANZ MARC: L' EXPRESSIONISME ALEMANY MÉS LÍRIC (realçat per Pink Floyd)

FESTA A L' INEM. LA DESDRAMATITZACIÓ DE L'ATUR.

CREATIVITAT A LA PORTA DE L'ESCOLA

GIOTTO DE BONDONE: Programa de La Capella Scrovegni o de l’Arena

La gran figura  florentina del Trecento (segle XIV) i el gran innovador de la pintura gòtica va ser Giotto di Bondome (1266-1337), pintor que va esdevenir l’autèntic iniciador de la pintura moderna gràcies al seu domini de la representació espacial i del volum i corporeïtat de les figures, així com introductor del paisatge com a fons de les representacions. Giotto va prendre els seus models del natural i va trencar amb l’estilització bizantina, tot reflectint el naturalisme derivat de la religiositat franciscana en la pintura.

D’origen humil, va ser deixeble de l’artista Cimabue al seu taller de Florència, on va rebre les influències de Pietro Cavallini i d’Arnolfo di Cambio. Posteriorment, treballaria a Assís, Roma i Pàdua. Format, doncs, dins l’estil bizantí imperant a Itàlia al segle XIII, l’obra de Giotto representa el trencament definitiu amb aquest estil i el començament de l’art que té com a punt de partida l’apropament a la realitat, mitjançant la renovació dels conceptes de l’espai i de la figura.

La que per molts crítics de la història de l’art és la seva obra mestra la trobem a la Capella dels Scrovegni de Pàdua: els frescos de la capella, on trobem escenes del Judici Final, de l’Evangeli i al·legories de les virtuts i els vicis.

La lamentació sobre Crist mort

La Lamentació sobre Crist mort és una de les trenta-quatre escenes amb que Giotto va vestir aquesta capella entre 1303 i 1306. Per a realitzar l’escena, el pintor va utilitzar un escenari molt simple, un paisatge gairebé elemental però convincent, recreant un turonet inclinat en el qual les figures porten l’atenció de l’espectador cap al rostre del Crist mort. La gestualitat de les dones i dels apòstols, en especial de Sant Joan i la Verge Maria, davant el cadàver del fill de Déu contribueixen a aquest objectiu, a més de donar un punt de patetisme a l’escena. En definitiva, aquesta Lamentació és un dels frescos més expressius, intensos i dramàtics de l’obra del pintor.

En aquest fresc, Giotto representa l’espai tridimensional mitjançant la corporeïtat de les figures i la substitució dels fons daurats per un cel blau i un paisatge esquemàtic, àrid, que subratlla el sentiment de desolació per la mort de Crist. Igualment, el verisme dels colors combinat amb la foscor, l’ombrejat, ajuda a que l’escena es presenti en funció de la concepció de la realitat que tenen els espectadors. En definitiva, aquest Crist humanitzat respon a una nova concepció religiosa més interessada per l’home i la natura.

 Fragment de La lamentació sobre Crist mort

 Fragment de La lamentació sobre Crist mort

La traició de Judes

La capella dels Scrovegni. Anàlisi formal. La Capella dels Scrovegni, anomenada també Capella de l'Arena (perquè està situada sobre un amfiteatre) és especialment valorada pel grup de frescos atribuïts a Giotto di Bondone. És un edifici de planta rectangular, cobert amb una volta de canó que, al llarg del temps, ha estat diverses vegades modificada. A l'exterior la capella té una sèrie de contraforts vistos i teulades a dues vessants. Sembla dubtós que Giotto fos l'arquitecte de la capella, en canvi no es tenen dubtes de l'autoria dels frescos de l'interior. Aquesta obra està dedicada a Santa María de la Caritat i va ser encarregada per Enrico Scrovegni, entre els anys 1304 – 1306, amb la finalitat d'allotjar les restes mortals del seu pare, Reginaldo degli Scrovegni, el qual havia acumulat un immens patrimoni gràcies a la usura. El fill, Enrico pretén expiar-ne els pecats perquè la usura estava prohibida per la llei. Segons les disposicions de l'Església, el prestar diners amb alts interessos era un greu pecat, igual que exigir qualsevol mena d'interès pel préstec. Algunes escenes estan destruïdes, altres han perdut el seu color primitiu. S'han trobat poques sinòpsies - dibuixos en vermell fet sobre el blanquejat del revestiment del mur amb morter, ciment o calç , com a preparació prèvia a l'execució del fresc -, les pinzellades són homogènies, encara que Giotto va estar ajudat per deixebles que van seguir fidelment les indicacions del mestre. Es pot apreciar la representació dels vels transparents i de cabells, amb magnífiques graduacions i encertades tonalitats.

Giotto manté les aurèoles daurades a l’entorn dels personatges sants però les seves figures tenen un tractament de la llum i dels contorns que permeten percebre els volums individualitzats de cada un dels cossos, les robes cauen amb una naturalitat que cada un dels personatges sembla sorgir clarament del fons.
Es va mesurar l'espai amb exactitud abans de distribuir les representacions de la decoració, que es troben en dos registres superposats i que es corresponen amb l'altura de les finestres. Una tercera seqüència, més baixa pels efectes òptics, s'estén fins a la curvatura de la volta. Cadascun dels registres està disposat en sis requadres, un total de 36, sent la seva lectura d'esquerra a dreta i de dalt a baix.

Temàtica, significat i funció

En la volta de canó es pot contemplar un cel estrellat amb una sèrie de medallons en què es representa a Crist, la Verge, els quatre evangelistes, -sant Mateu, sant Marc, sant Lluc i sant Joan- i diversos profetes. Giotto va pintar el retrat del seu mecenes, Enrico Scrovegni, a la part inferior del Judici Final, entre el Paradís i l'Infern. Enrico, de perfil, amb la mà esquerra alçada, front ample, boca lleugerament oberta i nas afilat, apareix agenollat lliurant a la Verge una maqueta de la capella, i 15 benaurats estan al seu darrere. Com en la majoria de les obres gòtiques s’identifica el donant. La seva actitud és més aviat arrogant, a la dreta del Jutge Diví i al costat oposat dels usurers que pateixen les penes infernals. El programa iconogràfic comprèn escenes de la infància i de la Passió de Crist, paral·leles a les escenes principals de l’Antic Testament i els marcs pintats imiten mosaics i elements de marbre, nombrosos trompe l’oeil.

Hi ha una sèrie d'estances simulades on s'han volgut veure representats, uns sepulcres ( nínxols de cor, “coretti” ) buits destinats a Enrico i al seu pare, adornats amb unes petites llums i un fresc de l'Anunciació, cosa que en l'Edat mitjana es solia col·locar en els monuments funeraris, i que indicava la Victòria sobre el pecat. No se sap què volia expressar Giotto, amb la representació d'aquestes estances, tal vegada uns sepulcres buits de manera fingida, per als seus mecenes.

La iconografia d'aquests frescos té el seu origen en el Nou Testament i en les tradicions apòcrifes de la Llegenda Àurea de Jacobo de la Voràgine: es refereixen a la Verge, a Santa Anna i Sant Joaquim, els seus pares, i a l'Evangeli apòcrif conegut com de Sant Jaume. A la banda superior del mur esquerre, es relata la vida dels pares de Maria: l'anunci d'un àngel a Santa Anna de la seva propera maternitat. Al mur sud de la capella es reprodueix a San Joaquim i Sant Anna que es besen i abracen, perquè han concebut la Verge Maria; estan acompanyats de diverses dones emmarcades sota un arc de mig punt, i d'un pastor a l'esquerra de la imatge. Es tracta de l’anomenada Porta Daurada, una de les portes de Jerusalem. En aquest mateix mur es representa el retir de Sant Joaquim entre els pastors, quan encara no coneix la bona nova de la seva propera paternitat i afligit s’ha retirat a les seves terres. Al mur d'enfront, el mur nord, podem veure diverses representacions de la vida de la Verge, com la Presentació al Temple.

A la paret esquerra es relaten episodis del Naixement i Infància de Jesús, com la fugida a Egipte. Al costat oposat hi podem veure la vida pública, disputa amb els Doctors de la llei, baptisme en el riu Jordà, noces de Canà, la resurrecció del seu amic Llàtzer, l'entrada a Jerusalem i l'expulsió dels mercaders del Temple. Les bandes inferiors d'aquests murs narren la Passió: des de l'oració a l'Hort i el petó de Judes a les lamentacions sobre el cos mort de Crist i la seva Resurrecció. A la paret del fons de la capella es representa una immensa imatge del Judici Final: al centre, el Jutge Universal, un Pantocràtor en un cercle, envoltat d'àngels i de dotze benaurats, asseguts en un tron.

Al registre inferior unes escenes fantasmagòriques presenten un infern terrible: un enorme dimoni que engoleix un pecador, Judes penjat amb els intestins que li surten del cos i figures que es recargolen de dolor. Damunt de Judes apareixen tres usurers, que pengen de les cordes de les seves borses i a l'esquerra, un pagès amb un sac de diners sobre la seva esquena. El tema de l'avarícia apareix representat en el programa iconogràfic de la capella.

Giotto va pintar catorze al·legories de Vicis, al costat esquerre, i al·legories de Virtuts, al dret, a les bandes inferiors dels murs. El missatge podria ser “ els vicis condueixen a l'infern i les virtuts a la salvació”.És probable que la consagració de la capella es dugués a terme el 25 de març de 1305.

Fonts:

- http://masarteaun.blogspot.com/2011/02/la-pintura-de-giotto-en-un-esquema.html

- http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/categoria/historia-de-lart-2/2-art-medieval/2-3-lart-gotic/

- http://www.xtec.cat/~jarrimad/medieval/gotico/giotto.htm

 

Pintura gòtica from Assumpció Granero

L'EDAT D'OR DE LA PINTURA CATALANA (1885-1930): una passejada per la Catalunya de fa cent anys.

ESCULTURA GÒTICA: descobrim la humanització de l'escultura medieval

Estàtues-columna de la Portalada Reial de la catedral de Chartres:   (cap a 1150)

Anunciació i visitació. Portalada central de la catedral de Reims. Mestres del somriure, de la verge i Mestre de les figures antigues o clàssiques. Entre 1230 i 1260.

Timpà dedicat a la Verge. Porta nord de la catedral de Notre-Dame, de París. Cap al 1200.

Plató. Giovanni Pisano. Façana de la catedral de Siena. Finals segle XIII.

Mare de Déu de Sallent de Sanaüja. c. 1350. MNAC, Barcelona. El gust francès o la influència del gòtic internacional, també causà gran impacte en l'escultura. La Verge de Sanaüja, plena de refinament i tendresa i amb estudiat moviment és el més valuós testimoni de la sensibilitat artística autòctona adaptada als corrents europeus.

 

 

 

 Mare de Déu de Boixadors, 1350-1370, Museu Episcopal de Vic; anònim; alabastre amb restes de policromía 114 x 39 x 28 cm, provinent de Boixadors, a la comarca de l'Anoia. Un magnífic exemple de la iconografia mariana d'època gòtica: mentre les marededéus romàniques acostumen a ser figures sedents i entronitzades, caracteritzades pel seu aire majestàtic, les marededéus gòtiques són figures que ressalten la humanitat de la Mare i el Fill però sense renunciar al simbolisme teològic. Així, Maria expressa amb els seus gestos la tendresa pròpia d'una mare i Jesús fa com si jugués, atansant-se al cap de Maria. Però aquest gest aparentment innocent és alhora una evocació simbòlica de la coronació de Maria. Ofereix aquesta mateixa característica la coneguda "Madonna della Cintola" de la Catedral de Prato, a Itàlia, deguda a l'escultor Giovanni Pisano. Estilísticament, la Marededéu de Boixadors té molta afinitat amb la Marededéu de Sallent de Sanaüja, conservada al Museu Nacional d'Art de Catalunya, i també amb una altra imatge mariana que es troba a Navarra, a l'església de Sant Andreu de Sorauren.

.

 Figura de rei o "Sant Carlemany". Jaume Cascalls de Berga. Museu de la Seu de Girona, Girona. c.1345-1350. Escultura d'estil clarament formulada amb síntesi d'elements de distinta procedència que permeten la configuració d'una escultura gòtica pròpiament catalana amb l'actuació dels mestres Aloi de Montbrai i Jaume Cascalls

Ekkehard y Uta. Escultures del cor de la catedral de Naumburg (Alemanya). c. 1250. Aquesta galeria de personatges de la catedral de Naumburg és testimoni irrefutable dels contrastos que amaga l'art gòtic. Es tracta de personatges històrics, els retrats dels quals s'han realitzat amb excel·lent ofici i voluntat d'individualització. No existeix en l'Europa medieval contemporània un projecte equiparable, si ens centrem en la seva cronologia tan recent.

 

El donzell Martín Vázquez de Arce. Estàtua-retrat. c.1486-1504,. Capella de santa caterina. Catedral de Sigüenza, Guadalajara.

Bibliografia:

- Núria de Dalmases i Antoni José i Pitarch. L'art gòtic. s. XIV-XV dins de la Història de l'Art Català. Edicions 62, Barcelona, 1990 (1984).

- Francesca Español. El Arte gótico (I). Historia 16, Barcelona, 1989.

- M.Carme Farré i Sanpera. El Museu d'Art de Catalunya. Edicions 62 per a "la Caixa", Barcelona, 1983.