Entrevista a Armand de Fluvià
Armand de Fluvià
Årmand de Fluvià explica com es van formar els cognoms catalans, quines singularitats tenen els nostres escuts i perquè les monarquies s’estan autodestruïnt.
La sala on ens rep Armand de Fluvià a casa seva imposa. Un munt de reis i reines ens observen des de desenes de retrats en els quals s’hi llegeixen càlides dedicatòries adreçades al nostre entrevistat. A l’altra banda tot són llibres i més llibres, entre els quals apareix un petit quadre amb el seu escut familiar.
D’on ve el seu cognom? Ve del llatí, de fluvius, fluvi, i vol dir riu. Això és la seva etimologia. Ara bé, per saber d’on ve el meu “de Fluvià” en concret, haig de reconstruir la geneaologia dels meus avantpassats. Sé que es va formar entre el 1040 i el 1070 perquè en un pergamí del 1040 hi consta un Bernardus Bernadi, és a dir, un Bernat fill d’un altre Bernat. I al 1070 un descendent d’aquest ja es fa dir Bernardus Bernardi de Fluviano.
És aquest el moment en què es formen tots els cognoms que tenim actualment? Sí, tots es van formar entre el segles X i XIII. Durant l’imperi Romà, les persones tenien un prenomen, un nomen, un cognomen i un ad nomen, però amb les invasions bàrbares això es va anar perdent fins al punt que, cap al segle X, es fa evident la necessitat d’identificar de nou a les persones.
I quins mecanismes es van fer servir? Molts. Un es feia agafant el nom del pare. Però a diferència del passava a Castella amb la terminació -ez o a València amb la -is, a Catalunya no es va posar la terminació del genitiu. D’aquí que tinguem els cognoms Sebastià, Bernat, Lluch… Se’ls diu patronímics.
També hi ha els cognoms d’origen orogràfic i toponímic. Quina és la diferència? Els orogràfics identificaven algú perquè vivia en un pujol, en un puig o prop d’un riu. Els toponímics aludeixen a la població on la persona havia nascut. Així, si un Arnau nascut a Cardona marxava a viure a Blanes, aquí l’anomenaven Arnau de Cardona. Per això, no tots els qui tenen el mateix cognom han estat emparentats en temps remots.
És clar. De gent de Cardona que ha marxat a viure a fora n’hi ha diversa. I de puigs i rius i pujols n’hi ha a tots els pobles. I també de fusters, sabaters… que era una altra forma de construir cognoms, a través dels oficis. Del que no hi ha dubte és que tots aquells que es diuen Ferrer han tingut un avantpassat que es va dedicar a aquest ofici.
Tots aquests cognoms tenen escut? No, els cognoms no tenen escut, són les famílies les que en tenen, i només algunes.
L’heràldica catalana té alguna singularitat respecte la castellana i europea?I tant! Tenim figures úniques, com el Roc, el Mont i el Montfloronat. També el castell català és singular. Té tres torres i la central és més alta, amb uns merlets en forma de triangle.
Per què aquí la ciència heràldica està tan poc reconeguda a diferència d’Europa? Perquè a Catalunya hi ha la tendència a rebutjar tot allò considerat burgès, com l’heràldica. Els escuts van néixer al camp de batalla, per distingir l’enemic i pertanyien a famílies nobles, és cert, però moltes cases pairals i masos també tenen els seus escuts. Per no parlar de l’heràldica corporativa, dels gremis; la industrial, de cotxes i de vins i caves; la cívica, dels ajuntaments i universitats, i l’esportiva.
Que és la més coneguda. I la que menys ha respectat la normativa heràldica. L’escut del Barça està malament perquè les gules o franges vermelles en llenguatge heràldic mai poden combinar-se amb l’atzur o blau. La raó, de nou, amb la necessitat d’identificar de lluny a algú en el camp de batalla. Les combinacions de colors dels senyals de tràfic estan trets de l’heràldica.
I la pilota de l’escut blaugrana també és incorrecte? No, això está bé. En un escut hi pots posar qualsevol figura, sigui animal, vegetal o, fins i tot, un avió o un ordinador. Però si el dibuix té cara sempre ha de mirar a la destra o dreta del qui el porta, perquè si mira a la sinistra o esquerra representaria l’escut d’un bastard.
I no creu que tot això forma part del passat i que, per tant, es pot modernitzar? Aquest és un gran error. Modernitzar és una cosa però saltar-se una regulació mil·lenària per raons estètiques és una altra. Com et dic, no hi ha cap problema en posar ordinadors o mòbils en un escut, però hi ha certes normes que no es poden perdre.
Com quines?
L’ordre dels cognoms, per exemple. La llei actual que permet invertir l’ordre dels cognoms és una aberració. Si els meus besavis ho haguessin fet, jo ara em diria Armand Guardiola Puig i m’hauria estat impossible reconstruir el meu llinatge. Gràcies a aquesta permissivitat actual, d’aquí a tres generacions, ningú no sabrà del cert com es deia el seu besavi. I això no té res a veure amb feminismes. Tenim un dels sistemes de transmissió de cognoms més feministes d’Europa i si el que es volia fer era posar el cognom de la mare primer per una qüestió feminista aleshores shauria d’haver pres el sistema portuguès o brasiler, en el qual el primer cognom és el de mare però el que es transmet és sempre el del pare. Cal qu eel cognom que es perpetua sempre sigui el mateix per no perdre el llinatge i per una qüestió de seguretat jurídica i social.
Per què dóna tanta importància al llinatge familiar?
Perquè és una part cabdal de la nostra identitat i explica moltes coses. A través de l’estudi que he fet de les Cases Sobiranes del Món per exemple, et puc demostrar que Joan Carles I és descendent directe del Rei Sol, de Carlemany i de Guifré el Pilós.
De Guifré el Pilós? M’ho podria demostrar?
I tant! Però cal que ens posem davant de l’ordinador amb el programa que he desenvolupat per fer aquest estudi de les Cases Sobiranes i que permet retrocedir fins a cent generacions enrera. Sintèticament, crec recordar que en el cas del rei Joan Carles i Guifré el Pilós la relació era a través de la Reina Victòria, els trons francès i rus i aleshores crec que enllaçava ja amb la casa reial portuguesa fins entroncar-se directament amb la família de Guifré. I com et deia abans, és aquest halus el que manté avui dia una institució anacrònica i poc democràtica. Casant-se amb persones que no són de la reialesa, el que han fet és que els seus descendents perdin aquesta aura simbòlica, perquè en tres generacions, el seu llinatge ja no serà singular respecte el de la resta de la població.
Seguen l’herba que creix als seus peus. Exactament. Volen mantenir els seus privilegis però han incomplert un dels pocs deures que tenen, com és el de casar-se amb algú de la reialesa. I això els destruirà.
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/12/entrevista-a-armad-de-fluvia-1657.php#select
La sala on ens rep Armand de Fluvià a casa seva imposa. Un munt de reis i reines ens observen des de desenes de retrats en els quals s’hi llegeixen càlides dedicatòries adreçades al nostre entrevistat. A l’altra banda tot són llibres i més llibres, entre els quals apareix un petit quadre amb el seu escut familiar.
D’on ve el seu cognom? Ve del llatí, de fluvius, fluvi, i vol dir riu. Això és la seva etimologia. Ara bé, per saber d’on ve el meu “de Fluvià” en concret, haig de reconstruir la geneaologia dels meus avantpassats. Sé que es va formar entre el 1040 i el 1070 perquè en un pergamí del 1040 hi consta un Bernardus Bernadi, és a dir, un Bernat fill d’un altre Bernat. I al 1070 un descendent d’aquest ja es fa dir Bernardus Bernardi de Fluviano.
És aquest el moment en què es formen tots els cognoms que tenim actualment? Sí, tots es van formar entre el segles X i XIII. Durant l’imperi Romà, les persones tenien un prenomen, un nomen, un cognomen i un ad nomen, però amb les invasions bàrbares això es va anar perdent fins al punt que, cap al segle X, es fa evident la necessitat d’identificar de nou a les persones.
I quins mecanismes es van fer servir? Molts. Un es feia agafant el nom del pare. Però a diferència del passava a Castella amb la terminació -ez o a València amb la -is, a Catalunya no es va posar la terminació del genitiu. D’aquí que tinguem els cognoms Sebastià, Bernat, Lluch… Se’ls diu patronímics.
També hi ha els cognoms d’origen orogràfic i toponímic. Quina és la diferència? Els orogràfics identificaven algú perquè vivia en un pujol, en un puig o prop d’un riu. Els toponímics aludeixen a la població on la persona havia nascut. Així, si un Arnau nascut a Cardona marxava a viure a Blanes, aquí l’anomenaven Arnau de Cardona. Per això, no tots els qui tenen el mateix cognom han estat emparentats en temps remots.
És clar. De gent de Cardona que ha marxat a viure a fora n’hi ha diversa. I de puigs i rius i pujols n’hi ha a tots els pobles. I també de fusters, sabaters… que era una altra forma de construir cognoms, a través dels oficis. Del que no hi ha dubte és que tots aquells que es diuen Ferrer han tingut un avantpassat que es va dedicar a aquest ofici.
Tots aquests cognoms tenen escut? No, els cognoms no tenen escut, són les famílies les que en tenen, i només algunes.
L’heràldica catalana té alguna singularitat respecte la castellana i europea?I tant! Tenim figures úniques, com el Roc, el Mont i el Montfloronat. També el castell català és singular. Té tres torres i la central és més alta, amb uns merlets en forma de triangle.
Per què aquí la ciència heràldica està tan poc reconeguda a diferència d’Europa? Perquè a Catalunya hi ha la tendència a rebutjar tot allò considerat burgès, com l’heràldica. Els escuts van néixer al camp de batalla, per distingir l’enemic i pertanyien a famílies nobles, és cert, però moltes cases pairals i masos també tenen els seus escuts. Per no parlar de l’heràldica corporativa, dels gremis; la industrial, de cotxes i de vins i caves; la cívica, dels ajuntaments i universitats, i l’esportiva.
Que és la més coneguda. I la que menys ha respectat la normativa heràldica. L’escut del Barça està malament perquè les gules o franges vermelles en llenguatge heràldic mai poden combinar-se amb l’atzur o blau. La raó, de nou, amb la necessitat d’identificar de lluny a algú en el camp de batalla. Les combinacions de colors dels senyals de tràfic estan trets de l’heràldica.
I la pilota de l’escut blaugrana també és incorrecte? No, això está bé. En un escut hi pots posar qualsevol figura, sigui animal, vegetal o, fins i tot, un avió o un ordinador. Però si el dibuix té cara sempre ha de mirar a la destra o dreta del qui el porta, perquè si mira a la sinistra o esquerra representaria l’escut d’un bastard.
I no creu que tot això forma part del passat i que, per tant, es pot modernitzar? Aquest és un gran error. Modernitzar és una cosa però saltar-se una regulació mil·lenària per raons estètiques és una altra. Com et dic, no hi ha cap problema en posar ordinadors o mòbils en un escut, però hi ha certes normes que no es poden perdre.
Com quines?
L’ordre dels cognoms, per exemple. La llei actual que permet invertir l’ordre dels cognoms és una aberració. Si els meus besavis ho haguessin fet, jo ara em diria Armand Guardiola Puig i m’hauria estat impossible reconstruir el meu llinatge. Gràcies a aquesta permissivitat actual, d’aquí a tres generacions, ningú no sabrà del cert com es deia el seu besavi. I això no té res a veure amb feminismes. Tenim un dels sistemes de transmissió de cognoms més feministes d’Europa i si el que es volia fer era posar el cognom de la mare primer per una qüestió feminista aleshores shauria d’haver pres el sistema portuguès o brasiler, en el qual el primer cognom és el de mare però el que es transmet és sempre el del pare. Cal qu eel cognom que es perpetua sempre sigui el mateix per no perdre el llinatge i per una qüestió de seguretat jurídica i social.
Per què dóna tanta importància al llinatge familiar?
Perquè és una part cabdal de la nostra identitat i explica moltes coses. A través de l’estudi que he fet de les Cases Sobiranes del Món per exemple, et puc demostrar que Joan Carles I és descendent directe del Rei Sol, de Carlemany i de Guifré el Pilós.
De Guifré el Pilós? M’ho podria demostrar?
I tant! Però cal que ens posem davant de l’ordinador amb el programa que he desenvolupat per fer aquest estudi de les Cases Sobiranes i que permet retrocedir fins a cent generacions enrera. Sintèticament, crec recordar que en el cas del rei Joan Carles i Guifré el Pilós la relació era a través de la Reina Victòria, els trons francès i rus i aleshores crec que enllaçava ja amb la casa reial portuguesa fins entroncar-se directament amb la família de Guifré. I com et deia abans, és aquest halus el que manté avui dia una institució anacrònica i poc democràtica. Casant-se amb persones que no són de la reialesa, el que han fet és que els seus descendents perdin aquesta aura simbòlica, perquè en tres generacions, el seu llinatge ja no serà singular respecte el de la resta de la població.
Seguen l’herba que creix als seus peus. Exactament. Volen mantenir els seus privilegis però han incomplert un dels pocs deures que tenen, com és el de casar-se amb algú de la reialesa. I això els destruirà.
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2011/12/entrevista-a-armad-de-fluvia-1657.php#select
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada