Cal comprar quaderns d'estiu?
Són prescindibles. No deixa de ser un negoci editorial que
respon a unes necessitats, sobretot, dels pares: “I ara com entretinc aquesta
canalla a l'estiu?” Alguns mestres diran que són per mantenir la repetició de
procediments apresos i evitar que s'oblidin. Però és millor fer-ho d'altres
maneres, experimentant coses que els permetin veure que allò après durant el
curs té utilitat en la vida diària.
El seu llibre ha causat debat. Què en diuen els que posen
deures, els mestres?
Hi ha de tot. Però la reacció sol respondre al model
d'escola. Les que ja no posen deures senten que el llibre recull la seva
experiència, que és possible fer escola d'una altra manera. Els de l'escola
memoricista, de repetició, diuen que és pedagogia de la plastilina o que a
l'escola no es pot fer tot, i que els nens han de fer-se responsables.
N'hi ha prou amb les hores lectives, a l'escola?
Invertim el debat: ningú ha dit que tot s'hagi d'aprendre a
l'escola, avui s'aprèn a molts llocs i en el futur, ni tan sols està clar que
tots els nens vagin a un edifici anomenat escola. Fent el llibre he descobert
experiències interessants: hi ha un moviment, per exemple, que canvia els
termes. És a dir, fer els deures a l'escola i aprendre a casa. El professor
prepara materials i proposa el tema: els alumnes han de buscar, i l'endemà,
resoldre els exercicis a classe.
Els nens van molt carregats d'horaris per fer deures a casa
o per fer tantes extraescolars?
Hi ha tres problemes diferents. El primer és que no creiem
en la infància...
Què vol dir?
No creiem que un nen de 5 anys ha d'aprendre jugant! Quan
és al parc amb els amics jugant a pilota, està aprenent. S'està dedicant a ser
nen, que és el que toca. I la segona qüestió és quins són els horaris importants
de l'infant? Per què un nen té dret a estar escolaritzat i no té dret a una
educació en el lleure? És aquell acudit de Tonucci, que la mare diu al nen que
li ha trobat un forat a l'agenda i l'apuntarà a una extraescolar, i el nen
aixeca el dit i diu: “I quan tindré temps per ser nen?” I la tercera qüestió és
la diferència entre horaris d'adults i horaris infantils...
Difícils de conciliar...
No és un problema de conciliació, és de respectar els drets
dels infants. Aquests dies que es torna a dir, per exemple, que mantindran
oberts menjadors escolars a l'estiu... I per què no garantim que els grans
tinguin temps per fer de pares i mares? La conciliació vol dir una societat que
destina temps dels seus adults als infants, i en la societat en què vivim, com
que això no ho podem fer, omplim l'agenda dels nens les 24 hores. Es vulnera el
gran dret de l'infant que és el d'avorrir-se.
Ens diuen que és de petits, que han d'aprendre anglès o
música... I d'aquí ve tot el que fan sortint de l'escola.
I hauríem de demanar als pares: vostè va fer això i se sent
millor, els seus afectes funcionen? Em trobo amb nens d'11 o 12 anys que em
diuen que estan estressats. Més enllà que hagin copiat l'expressió perquè l'han
sentit dir, alguna cosa passa. Per moure't en aquest món també necessites saber
pensar, sentir-te bé amb tu mateix, aprendre a descobrir l'altre...I això no ho
aconseguim amb més hores d'anglès, de matemàtiques o de violí. L'únic que
s'aconsegueix és viure l'educació com una pressió insuportable que fa que no els
agradi el que estan fent. De petits comencen a l'escola feliços i desitjant
saber i acaben la secundària avorrits. Per què un nen que tenia ganes de saber
acaba essent un personatge que només aprèn per aprovar i per no sentir els
pares?
